31 de gener de 2016

Treballòleg?



Fa uns de dies vaig obrir el diari i hi havia un articulista que signava com a “Treballòleg”. Des del menjador estant la meva família va sentir el cop, de quan vaig caure de cul a terra. Treballòleg? Fins ara havia sentit dir el nom de politòleg, que ja em sembla agafat amb pinces. Avui, per exemple, al diari ARA es demana  opinió a una sèrie d’experts. Hi ha el “classicot” que signa com a professor de ciències polítiques i un altre del mateix ram ho fa com a politòleg. Al mot politòleg ja ens hem acostumat, fins i tot l'hem incorporat al lèxic, així una mica com amb calçador. Perquè a veure si hi ha politòleg, vol dir que hi ha politologia, no? Doncs sí! Segons sembla si,  també és un terme que ja hem incorporat, però treballologia és tan nou, tan “trencador”, que encara no existeix. O sia que el personatge, el treballòleg, no tan sols ha inventat un ofici inexistent sinó que el basa en una suposada ciència inexistent, la treballologia. Però no ens amoïnem,  com que el llenguatge és una cosa viva, de ben segur que un altre cop que ho escrigui, d'aquí a un cert temps, el meu corrector no s’il·luminarà com un arbre de Nadal.

Clar que mirant la biografia del treballòleg en qüestió, el seu currículum, a la viquipèdia, un ja entén que al bon xicot no li queda cap més remei que definir-se. Amb tanta llicenciatura, estudis, màsters, presidències, coordinacions, secretariats, militàncies polítiques i altres endergues, li ha calgut trobar un mot, modern, trencador i sobretot nou que, a parer seu, ho englobi tot, o que, senzillament, "li doni" quelcom que altres no tenen. Treballòleg, de treballologia, que se suposa que és una ciència que estudia el treball, una ciència que encara no està definida però que ja té els seus estudiosos. Del que es desprèn del currículum del personatge, no és que no se l'hagi treballat, títol sobre títol, càrrec sobre càrrec. El que dubto és que amb una vida acadèmicament, socialment i políticament tan ocupada i intensa hagi tingut mai temps ni ocasió de treballar. Vaja de treballar de debò,  tal com molts ho entenem. Com ho entenem aquells que fa anys i panys que cotitzem a la Seguretat Social. Com ho entenem aquells que durant anys i panys hem estat sotmesos a un horari, sotmesos a uns caps que ens han estat al sobre, molts cops per la més petita de les nimietats.

Cal un gran esforç , haver “treballat” molt, per acumular tot el que ha acumulat l’amic treballòleg, i s’entén que n’ha de saber un munt per ocupar, un darrere altre, càrrecs i presidències, per haver assolit llicenciatures i màsters. En deu tenir molta experiència de tot plegat. Per això m’estranya l’ofici i l’especialitat amb la qual es vol definir. Per què potser no seria més correcte definir-se,acumulòleg” o “trepòleg” o “titulòlèg” o “curricòleg” o “posturòleg”?

Per parlar del món del treball, està bé fer-ho des de l’academicisme i està molt bé tenir una formació universitària. Però hauria de ser imprescindible, o com a mínim convenient , estar sotmès, com la majoria dels que coneixen un món, un ofici, a tocar la realitat. Tocar la realitat , si pot ser, des de la “primera línia de combat”. Haver viscut la realitat des de dins, no us sembla bé? No hauria de ser així?

Mentre, al nostre amic treballòleg, que continuarà adquirint experiència en el seu particular món, que aparentment no és el del treball pròpiament dit, se li presenta un altre problema i és que és relativament jove. Per tant, no serà estrany veure’l d’aquí a un temps amb un altre títol definitori, si és nou i inventat millor que millor! Perquè lo de treballoleg d'aquí a uns anys potser  li vindrà estret i a més ja estarà molt suat.

Disculpeu la disquisició, el temps que us faig perdre als que em llegiu. Perdoneu-me haver-me enrotllat com un papir amb un tema aparentment  tan trivial  i “sense suc ni bruc”. Parlant de papirs, sí que existeix la papirologia i els papiròlegs i les papiròlogues. Des d’aquí aprofito per a saludar a una bona amiga que ho és, si és que per casualitat em llegeix a la xarxa.

31 de gener de 2016

28 de gener de 2016

Atzucac a "La Carrera de san Jerónimo"?



Podríem dir que l’atzucac que es va viure al Parlament Català fa unes setmanes no serà res comparat amb el que ara s’està vivint al Parlament espanyol. Hem passat del “acoso y derribo” del President Mas, que impedia un acord a Catalunya, al guirigall que tenen organitzat a “la Carrera de san Jerónimo”.

Però no ens alegrem pas tant, perquè allà tenen un factor que els aglutina, que no és altre que el fervent i secular anticatalanisme. Revifat i utilitzat com arma llancívola pel PP d'ençà que aquest va creure que havia estat decantat “fraudulentament” del poder a les eleccions del 2004. Llavors tot va valdre per combatre els socialistes de Zapatero. Al final els va funcionar i la Crisi i la poca habilitat d’en Zapatero i els seus van ajudar molt. Pel camí han quedat uns camps espanyols adobats i sembrats d’odi visceral a Catalunya. Un odi que justifica a molts en la seva acció política, al mateix temps que obnubila la visió de molta gent i els fa oblidar els seus veritables problemes. Un odi i una animadversió que no tan sols aglutina, sinó que dóna molts rèdits electorals i arguments per a tenir a la gent entretinguda i ensarronada. Un odi que serveix de cortina de fum per tapar que és gràcies a la sagnia fiscal imposada sobre Catalunya que es manté tota la tramoia de l’Estat.

Ara, aquests dos darrers dies, esclata encara amb més virulència i es fa palesa un cop més la corrupció del PP. Passa al País Valencià on s’està escapçant la cúpula de tota la colla de malfactors i aprofitats que dirigia el partit, però també a Madrid on el PP estaria imputat per haver destruït proves del seu finançament irregular –Cas Bárcenas. Tot això només serien dos casos, dos exemples, probablement la punta de l’iceberg. La política espanyola, parlant en plata, està de merda fins al coll i el PP és el paradigma d’aquesta situació.

Ens trobem que el Parlament espanyol no pot escollir President, no pot formar govern. En una escena, quasi versallesca, flexionant asimètricament els genolls i acotant el cap, amb el barret de plomalls a la mà i fent amb ell un gest inequívoc de cap endavant, estaríem veient a en Rajoy i en Sánchez a la porta de la Investidura. Cedint-se “educadament” el pas. Vos primer senyor Sánchez proveu si teniu prou suports! I ara! De cap de les maneres! Proveu-vos primer senyor Rajoy!

Mentrestant, tenim encara un govern en funcions del PP, que de l’únic que sembla preocupat és de presentar recursos mitjançant la seva oficina de reassegurances, llegiu TC, contra qualsevol cosa que es digui o es faci al Parlament de Catalunya. Tota la resta sembla importar-los un rave de llavor.

Però l’atzucac hi és per molt que, tots plegats, mirant al cel ajuntin el llavis i xiulin dissimulant. Per molt que alguns facin veure que la cosa no va amb ells, i tant que hi va! No els surten els números, qualsevol elecció sembla passar per la minoria de bloqueig dels dos grups catalans, o potser no. Si! Dos grups catalans! Perquè el que havia de ser el tercer, el més gran, no hi és i els seus membres no tenen pas els "dallonses" que ha tingut la gent de Compromís del País Valencià.

I veient el panorama, més d’un i més de dos deuen pensar que més aviat o més tard, depèn de les dilacions en el primer intent d’investidura, anem a noves eleccions. Hi anirem si les coses es mouen dins una lògica monolítica, una lògica aritmètica de grups tancats, però, i si no és així?

Fan falta 176 vots per tenir una majoria parlamentaria. Calen perquè en primera instància s'investeixi President del govern, o cal una minoria suficientment incontestada per a aconseguir-ho en els següents intents. Cosa la qual implica que algú, com a mínim, s’abstingui i no voti en contra. De manera que els vots contraris no superin els favorables del candidat proposat a la investidura.

La suma de PP i C’s són 163 diputats i no sembla probable que cap altre grup se'ls adhereixi d’entrada. La Suma de PSOE, Podemos – incloent-hi ECP i Compromís- i IU, és de 161, als que es podrien afegir els 6 diputats del PNB –partit que es deu sentir incòmode, per no dir amenaçat, amb les idees del C’s de suprimir el concert basc -. Cap dels dos “bàndols" en té prou, si els enfrontats voten en contra i a aquest vot negatiu s’hi afegeix el dels 17 diputats catalans independentistes.

La cosa quedaria amb un 163 a favor d’en Rajoy i 184 en contra. En el cas que el proposat fos Pedro Sánchez, el resultat podria ser 167 a favor i 180 en contra. Aquí, però, no tenim en compte ni a la resta d’integrants del grup mixt – només  són 2 de Bildu i 1 de CC-. Tampoc tenim en compte el desgast  que,  votar no a en Sánchez al costat del PP i C’s ,  podria suposar per als independentistes catalans, si aquests no parteixen d’una ferma postura i una bona argumentació del perquè no pensen investir a cap dels dos principals candidats. Raons que a molts ens poden semblar més que obvies en l'actual "foto finish" de la política espanyola,  respecte del tema de Catalunya, però que podrien ser usades perfectament com arma electoral des de determinades esquerres a Catalunya, si Podemos no arriba al poder per culpa del vot contrari dels independentistes catalans.

Però no acaben aquí, encara que ho sembli, les possibles combinacions. No acaben aquí, clar, perquè els 17 diputats independentistes podrien fer alguna altra cosa tots plegats o algun dels dos grups. Però tampoc aquesta seria la darrera sortida o diem possibilitat. Llavors caldria tenir en compte el  paper que podria jugar C’s amb  els seus quaranta diputats. Si, perquè malgrat que algú, triomfalment, va assegurar que el resultat de C’s no servia per a res, jo no ho veuria  tan diàfan. Entre altres raons, perquè el que queda més que clar és que si es repeteixen les eleccions el risc per a C’S de no poder repetir resultats és gran. Per altra banda, deu tenir la seva importància, fa dies que no se sent a dir que en Rivera visqui a la tele. Malgrat que, ja sabem, que si de sobte convé,  algú el pot ressuscitar.

En aquests moments el PP està molt tocat, els fets dels dos darrers dies que abans comentàvem, ho fan evident. Una gran coalició, com defensen les “velles i acomodades glòries” socialistes no sembla gaire probable. Que Pedro Sánchez pogués ser l’alternativa a en Rajoy no sembla pas gens agosarat. No sé el recorregut que podria tenir un govern d’en Pedro Sánchez  amb ministres de Podem, perquè en solitari amb 90 diputats ho veig difícil per molt que arribés a ser investit. I Aquí és on podria entrar en joc el grup de C’s. Es podria donar el cas que C’s acabés votant a favor de Sánchez o que com a mínim s’abstingués o repartís, estil CUP, els seus vots, amb quasi una trentena d’abstencions es podria assegurar un govern de Sánchez, malgrat que ERC i DiL votessin en contra.

A C’s els seria relativament fàcil justificar-ho citant un parell de temes, la regeneració – que els impediria votar un PP corcat per la corrupció en hores cada cop més baixes – I la governabilitat de l’Estat – de manera que s’aconseguiria un govern sense que aquest estigués sotmès al “xantatge dels partits independentistes”. Per altra banda,  s’estalviarien la incertesa d’anar a noves eleccions. Tot això, a més, es faria amb la seguretat que, per les forces conservadores, suposa la majoria del PP al Senat.

No està pas tot dit. Per això, cal observar els moviments al Parlament espanyol, però també els moviments a fora al carrer. Cal seguir l'actualitat als mitjans, els casos de corrupció i veure com tot evoluciona. Entre  les forces polítiques, d'entrada, ningú voldrà quedar descol·locat. A hores d’ara espero que ERC i DiL vagin una mica coordinats, si no tot plegat seria per fotre el barret al foc!

Ja com a anècdota d’aquests dies em quedo amb la patètica petició de la gent d’ICV demanant el suport de CDC. Demanant als infamats, menyspreats i vilipendiats convergents, als que al Parlament català no els han donat ni aigua ni els han votat a favor mesures d'atenció social, que ara donin suport a una coalició entre el PSOE i un Podemos que, a corre-cuita, està esborrant referendaries línies vermelles i inventat ministeris inversemblants.

28 de gener 2016

25 de gener de 2016

Restauració, Transició, i ara què?



Aquesta és la història de l’Estat espanyol dels darrers 140 anys, des del 1875, Restauració-Transició. Entremig, trufades com en un embotit, un parell de dictadures, que entre totes dues quasi sumen mig segle, i una República que no va aguantar ni deu anys.

Així es resumeix de manera ràpida un segle i mig de decadència de l’Estat espanyol. La pèrdua de les darreres restes d’un imperi - a les Antilles i al Pacífic-, les ensulsiades d’una guerra a la porta de casa, al Marroc, el pou de la guerra civil i la dictadura franquista. La sortida “miraculosa” de la Transició, i la integració a Europa. Una integració i una modernitat sobtada que durant un temps ens va fer creure, com en un miratge, que havíem tocat el cel i ens havíem tornat tots rics i homologablement, culturalment i socialment, europeus, en formes i maneres.

Avui amb una crisi galopant i un règim, el de Transició, totalment esgotat, els de sempre, els que ja eren a la Restauració, però que ja venien d’abans – de fa segles-, volen fer allò, tan bonic i tan suat de dir, “un gir lampedusià”. O sia, tocar-ho tot i regirar-ho tot per tornar-lo a deixar com està.

Cal tenir morro, i en aparença que en té molt, per dir el que ha dit la Secretaria General del PP. Diu la senyora Cospedal que cal fer una segona Transició, però només amb els partits “moderats”. Una Transició que no transiti gaire! No fos que els atropellés!

Una segona Transició per mantenir en el poder als que hi ha estat sempre. Molt em temo que per canvis que es facin a Espanya sempre anirem a morir allà mateix. Perquè el que proclamen les forces emergents no és pas un canvi social, per molt que ho prediquin. Per altra banda, emergent no hem de creure pas que sigui sinònim de bo, cal recordar que els fluxos piroclàstics també ho són d’emergents i ho arrasen tot. Cada cop sembla queda més clar que el que volen fer les forces emergents, per molt que diguin i proclamin, és un assalt al poder, així “ras i curt”!

Ara el debat a Espanya està entre els que volen continuar i els que diuen: “decanteu-vos que ens hi posarem nosaltres”. Clar que tot queda embolcallat amb una cel·lofana de colors i un llacet molt bufó, com sinó? Però els que ja tenim una edat, conservem la memòria i no ens cal lligar-nos al pal major per no sucumbir als cants de sirena, ja n’hem vist de tots colors. Potser ningú recorda “El Cambio” del 1982? En què va quedar aquell canvi? Doncs senzillament en un bipartidisme, “perfecte”, que ens ha encotillat a tots durant més de trenta anys. Un bipartidisme perfecte, pels que detenen el poder, tal com va ser el bipartidisme de la Restauració – conservador i liberals- que va durar del 1875 fins al 1923. Un bipartidisme que ha enriquit a uns quants dels seus protagonistes. Entre ells alguns que encara tenen la barra de predicar i que, per desgràcia de tots, encara entabanen al personal.

Aquest decanteu-vos del que parlàvem, no només es produeix entre partits, sinó també en el si dels partits. Dins d’ells, emboscats, hi ha aquells que volen aconseguir el control o, com és el cas del PSOE, també aquells que no volen perdre les prebendes. Per això els barons, la vella guàrdia del PSOE tremolen davant un acord entre Pedro Sánchez i “Podemos”. Bàsicament per dues raons. Poden quedar condemnats a l’ostracisme, perdent la seva influència amb l'arribada al poder d'una nova fornada de càrrecs. Per altra banda, potser temen que el PSOE pot acabar fent la fi d’en “cagaelàstics”, com va succeir amb la UCD d’en Suárez, si ara arriben al poder en minoria i de la mà de “Podemos”, cosa que els fa creure que també els condemnaria a ser oblidats perdent influència i/o poder. Per això s'estimen més no tocar res deixant governar al PP en minoria i ja se sap que "qui dia passa any empeny".

Un “Podemos” que quan arribi a dalt, s hi arriba, oblidarà ràpidament el que ha promès, com va oblidar el PSOE als anys vuitanta “El Cambio”, per adaptar-se plenament a les estructures de poder i anar tirant de la "rifeta" uns quants anys. De moment ja s’estan dedicant, amb especial cura i esmerçant esforços, a esborrar totes les línies vermelles que havien dibuixat tan sols fa unes setmanes. Si no que li preguntin a aquest bé de Déu d’en Domenech, a qui potser ja han enlluernat amb la hipotètica promesa d’un Ministeri de la “Plurinacionalitat”. Hauria d’haver llegit “El principi de Peter”, s’adonaria que quan cal decantar a algú o obviar quelcom, dins una organització, se li assigna un títol grandiloqüent que sona molt bé, però que realment no vol dir gran cosa. Quelcom així com “Ministerio para la Plurinacionalidad”. Un ministeri on aparcar la reivindicació catalana d’una manera confortable i engrescadora per enredar als babaus. Un aparcament similar al del grup parlamentari propi que tant havien venut. Almenys, aparentment, la gent de Compromís del País Valencià estan mostrant, ara per ara, una actitud més digna.

Per tant, si com alguns diuen cal encetar un nou cicle posem-li el nom que vulguem al nou període, canviem el nom i no canviem res més, perquè en el fons no canviarà res més. No pot canviar res dins de l’actual estructura de l’Estat espanyol sense que abans es produeixi un gran daltabaix o com a mínim una bona sacsejada. Això no es produirà pas per un canvi de color polític. No pot canviar res mentre el partit més gran, el que encara té la majoria absoluta al Senat, sigui el PP on viuen i conviuen els interessos més classistes i foscos així com les ideologies més “ultramontanes”. Per això, per tot plegat, continuarem essent la riota d’Europa, amb uns nivells de pobresa, d’atur i de desigualtats “in crescendo”. Amb una classe mitjana llanguint. Sí! Una classe mitjana que és la base de la democràcia. Perquè sembla que oblidem que la democràcia només es manté quan hi ha molts que tenen quelcom a guanyar o quelcom a perdre, aquest és el motor del progrés! Quan hi ha molts, la majoria, que ho han ha perdut quasi tot i quatre que s'ho han quedat tot i no volen perdre res, llavors és quan es pot arribar a una cosa que segur que no es diu ni Restauració ni Transició. Segur que tots ho entenem i que sabem com es diu aquesta cosa, no?

25 de gener 2016

20 de gener de 2016

Fals cosmopolitisme i covardia –El Born com a símptoma-



Quan ja fa anys, durant les obres per a la construcció d’una biblioteca, es van descobrir al subsòl del Born les restes de les edificacions del barri de la Rivera va esclatar la polèmica.

Hi havia els que volien “tirar terra al damunt” i continuar amb les obres d’una “imprescindible” biblioteca, que havia de ser allà o enlloc. Per altra banda hi havia els que defensaven no només el valor simbòlic del que s’acabava de descobrir sinó també el seu valor arqueològic i històric; el que permetia analitzar com es vivia a la Barcelona de finals del segle XVII. Aquesta darrera opció era el camí del mig pel qual va tirar l’administració barcelonina, llavors en mans socialistes.

Amb el canvi de govern municipal el 2011, davant la proximitat del 300 aniversari de la caiguda de Barcelona i de la desfeta catalana, es van desvetllar i prendre embranzida noves sensibilitats. Més d’acord amb els fets històrics que havien propiciat que el barri de la Rivera fos desmuntat, pels seus propis habitants, per deixar lloc i materials de construcció a una fortalesa, “la Ciutadella”, que havia de continuar mantenint a Barcelona sotmesa i aterrida. Aquesta, doncs, va ser l’orientació final que va prendre el “Born- Centre Cultural” de la mà de Quim Torra màxim responsable del projecte. Es va passar del plantejament d’un relat asèptic, obviant els fets del 1714 i mostrant només una Barcelona de començaments del segle XVIII, a narrar el que l'ensulsiada nacional va significar per la nostra història; el setge de Barcelona i la pèrdua de les nostres lleis i institucions de govern.

Tot plegat, aquest canvi d’orientació, va tenir lloc sota el mandat de CiU a l’Ajuntament de Barcelona, amb l’alcalde Trias al capdavant. Després, des del passat 2015, va tornar a haver-hi un canvi de color al govern municipal i un nou canvi de sensibilitats o potser simplement el retorn a les velles. Aquelles del fals cosmopolitisme i de l’internacionalisme progressista. Aquelles que molts tenen tan arrelades en el seu subconscient, després d’anys de martelleig ideològic; que tot això del nacionalisme català és una cosa de la burgesia catalana. Idees defensades en alguns casos per constitucionalistes prohoms que va viure a l’exili amb certes comoditats i privilegis, en països dominats per sàtrapes que tenien igualitàriament en la misèria al seu poble.

Ara, ahir mateix, esclata la polèmica davant una proposta d’ERC de l’Ajuntament de Barcelona, respecte a l’ús del “Born-Centre Cultural”. Una polèmica que uneix en la votació, contraria, dins el consistori barceloní, a l’actual govern municipal, de Barcelona en  Comú amb els partits nacionalistes espanyols, en definitiva amb tots aquells que voldrien veure de nou el Born desaparegut; colgat i ben enterrat. Algun d’aquests nacionalistes, ells es fan dir constitucionalistes i demòcrates, en to de burla, es va atrevir a dir ja fa un temps que el Born era el “Valle de los Caidos” de l’independentisme. Doncs mira, si! Un lloc on honorar el record de la gent que ho va perdre tot per defensar, les seves llibertats, les seues lleis, la seva forma de vida, i, per descomptat, els seus legítims interessos. Cosa que no es pot dir del “Valle” original a la "Sierra" madrilenya amb el que amb tan mala intenció se’l vol comparar. Aquesta comparança és tan malèvola com idiota i diu molt poc de qui l’expressa o potser diu molt de la seva ignomínia. Però també diu molt el silenci d’aquelles persones, que des de preteses posicions ideològiques, progressistes i d’esquerres, callen com putes davant aquestes manifestacions. Ho fan adoptant una actitud covardament neutral, que com quasi totes les neutralitats interessades o esporuguides només afavoreix al fort.

La democràcia espanyola no deixa de ser com una espècie de franquícia, han hagut de passar 40 anys perquè molts s’adonessin que allò de “atado y bien atado” tenia molt més recorregut i significat del que semblava. La Transició, l’actual sistema constitucional, la monarquia i les institucions espanyoles no són més que una concessió del vell règim dictatorial. Per això hi ha coses que són intocables i costums que mai es perdran. És la conseqüència de què l’esquerra progressista, l’espanyola en general i la catalana en particular, siguin capaces de blasmar la burgesia catalana combatent la nostra història en nom de principis de solidaritat unidireccionals. Mentre passen  de puntetes davant certes coses, com per exemple l'oligarquia espanyola i la seva tropa de terratinents. Perquè aquests "concessionaris", els d’aquí i els d’allà, es veuen en cor d’intentar restar contingut històric i reivindicatiu al “Born – Centre Cultural”, segurament pensant que són coses només pels erudits i historiadors i que cal fer “desmemòria” i mirar cap a un altre costat. Diuen que és perquè hi ha molts altres problemes que cal solucionar. És una “desmemòria” falsament igualitària, que no els porta pas a denunciar que el Dictador encara resti enterrat, juntament amb el fundador de Falange, en un mausoleu faraònic que encara deu rebre subvencions públiques pel seu manteniment. No he vist, ni he sentit mai a dir, a cap d’aquests abrandats defensors de la democràcia o del progressisme d’esquerres, ni “mu” respecte de tot això. I si mai ho han comentat, no s’han esmerçat gaire a donar contingut i solidesa, amb fets, a les seves paraules. Tot plegat deu ser que en el fons, com a "concessionaris", inconscientment o no, encara resten agraïts al “concedidor”. “Concedictador” gràcies al qual, i al sistema que els va llegar, han prosperat durant tots aquests anys. De tot això, d’aquests silencis, molts d’ells diuen que és no “reobrir de nou les velles ferides entre els espanyols” i, pel que sembla, el millor tractament que els passa pel cap, per distreure els seus súbdits, és emprendre-les a garrotades amb la nostra història. Fota’ls-hi! Deuen pensar, que són catalans i ho aguanten tot!

20 de gener 2016