Apujar l’IRPF als que tenen les rendes més altes.

Avui em sorprèn la informació que puc llegir al diari: "La CUP pressiona per apujar l'IRPF al tram alt". D'entrada i de manera asèptica aquest titular segurament pot ser subscrit per molta gent. Fa molts anys que sentim a dir allò de què pagui més qui més té i ho hem interioritzat de tal manera que ho admetem com una veritat absoluta i ens parem poc a rumiar.

Però anem una mica a pams i permeteu-me que faci d'advocat del diable. Diu la gent de la CUP que segons un estudi del CEO un 76% de la gent està a favor que s'apugin els impostos als més rics. Segur que si els preguntés per altres qüestions, més delicades, també hi haurien percentatges elevats de gent a favor de coses de les quals la correcció política ens fa defugir, almenys, de fer la pregunta. No podem oblidar que vivim en un país amb un elevat nombre de afuselladors, castradors i de carcellers vocacionals, carcellers d'aquells que tancarien a algú i llençarien la clau. En el subconscient col·lectiu, malauradament, sempre hi ha allò de "si aquell té més que jo que es foti". Se'n diu enveja! I molts cops ens ennuvola la raó.

El problema econòmic més gran que tenim a Catalunya és que una part molt important del que es genera a Catalunya i que es recapta en forma d'impostos no ens retorna en forma de serveis. En ares a la justícia redistributiva es reparteix al llarg i ample de la resta d'Espanya, no com a inversió pel progrés, sinó simplement per mantenir l'estatus actual. De manera que les estructures de poder no tremolin. Se'n diu l'Espanya subsidiada i ja ho coneixem prou.

Apujar els impostos pot ser una solució per a disposar de més recursos per fer les polítiques que el Parlament aprovi via pressupostos, cert! Però per disposar de més recursos cal recaptar més i cal fer-ho d'una manera justa, que pagui qui més té podria ser una manera correcta de fer-ho, però! I aquí és on ens hem de començar a fer preguntes.

En primer lloc si apugem els impostos a les rendes més altes, es parla de 60.000 euros, ho estarem fent a tothom que compleix aquestes condicions? Disposa el Govern de la Generalitat d'eines per lluitar contra l'evasió fiscal? Disposa de les eines de la inspecció tributària? Llavors que estaríem fent? Senzillament acabar de collar als que ja paguen i als que ja estan més que controlats, sobretot si les seves rendes són rendes del treball. Per altra part es comença pels de més 60.000 i més endavant, si cal, es baixa el llistó.

Té la Generalitat eines per detectar el desviament dels ingressos per activitats professionals a societats, "ad hoc", de tal manera que així es paguin percentatges impositius més baixos que els de l'impost sobre el rendiment de les persones físiques –IRPF? Pot lluitar la Generalitat contra aquesta mala praxi que al meu modest entendre suposa l'existència de societats instrumentals sense ni un sol empleat? Es pot controlar l'existència de societats que només serveixen per pagar menys impostos? Recordem, per recent, el cas de Juan Carlos Monedero , que cobrava els estudis que feia per mitjà d'una societat que controlava, Societat que no tenia ni un sol treballador!

Algú creu just, que a hores d'ara es tributi el mateix per les rendes del treball que per les del capital? Perquè si una persona física paga el mateix percentatge d'impostos sobre rendes del capital, mobiliari i immobiliari, que sobre les del treball, està pagant qui més té o qui més guanya? És just que si algú guanya més perquè professionalment ha millorat, per les seves qualitats, pagui més, per exemple, que aquell que disposa d'un capital heretat?

Un cop fóssim capaços de respondre aquestes preguntes, i més que ens podríem fer, llavors sí que estaríem en condicions de debatre abans de no prendre determinades decisions. Debat que hauria de seguir per arribar acords justos i lleis justes en una futura República catalana. Un cop ens responguem mínimament aquestes qüestions ens hauríem de continuar fent-nos interrogants. Cal, doncs, apujar ara el tram autonòmic de l'IRPF a Catalunya per suplir l'espoli fiscal? S'ha calculat quan recaptaria més la Generalitat apujant el tram autonòmic de l'IRPF a qui declara més de 60.000 euros anuals? Perquè, si es fa, potser algú es començarà a preguntar sobre si val la pena l'esforç professional i assolir més responsabilitats.

A mi m'agradaria saber quanta gent que cobra un líquid de 3.500 euros mensuals o fins i tot una mica menys, que tal com estan les coses pot semblar molt,  si li pregunten si cal apujar els impostos als més rics, no acaben contestant que si. Contesten que si sense adonar-se que pot ser que en brut, que és el que realment compta, entre salari i alguns altres conceptes ja supera el llindar dels 60.000 euros.

Es fa molta demagògia sobre que pagui més qui més té, fa molts anys que sentim aquesta cançoneta i en aquest país els únics que han pagat sempre, per tot el que han guanyat, han estat els que tenen un full de salari o cobren una pensió. Tots els altres, la resta, ha estat com abocar aigua en un colador, tot són forats per on escapolir-se!

Apujar els impostos, així, sense anestèsia, a qui més guanya, això és bàsicament l'IRPF, pot ser injust. Pot ser molt desincentivador per aquells que, per les seves qualitats i el seu esforç, milloren la seva situació professional a qualsevol empresa a part, clar està, d'adjudicar-se deures pels quals algun dia potser hauran de respondre.

Parem ja, si-ús-plau, de fer brindis al sol! De fer proclames i propostes "exquisidament correctes". Parem ja de fer preguntes simples en què la gent de bona fe cau de quatre potes quan responen les enquestes. Comencem-nos a preocupar d'assolir un Estat el més just possible i com més aviat millor. Un estat en el qual si cal, que caldrà, que pagui més qui més té, abans no pas qui més guanya pels seus rendiments professionals. Un Estat on no hi hagi tants subterfugis per escapar de la hisenda. Altrament, ja prou fotuts que ja estem ara com per a fer experiments. Ens podem convertir en la riota de la resta d'Espanya, de manera que es poden donar casos que empleats de la mateixa empresa que paguin més per l'IRPF si treballen a Barcelona que a Madrid, em sembla que això ara ja passa. Cosa que facilita la demagògia dels d'allà demanant i incentivant a empreses i professionals qualificats perquè vagin a viure i a treballar fora de Catalunya.

Per últim permeteu-me explicar-vos una anècdota de finals dels 70 i principis dels 80. Tenia un company assalariat, com jo, res de l'altre dijous, que portava els seus fills a una escola d'aquelles benintencionades i progressistes que van néixer a aquella època. Em deia que allà no tothom pagava el mateix i que ell era dels que més pagava. Com era això? Doncs mira molt fàcil em va explicar: "Com que es tracta que pagui més qui més té ens fan portar la declaració de renda i ja se sap, jo sóc dels que la tinc més alta. En canvi, aquí venia una relació de coneguts - metges, fabricants, amos de negocis..., que porten els fills a escola amb cotxes que jo no puc tenir i no viuen pas en un pis com jo, doncs aquests paguen menys".

Doncs d'això darrer en certa manera, pel que s'hagi perdut, d'això va aquest post.

6 d'octubre 2016

Tenim garantides les pensions?

En el camí cap a la independència hi ha certeses i incerteses. Els enemics del Procés faran èmfasi en aquestes incerteses, que potser no ho són, per intentar desmotivar als ciutadans de Catalunya. Els referèndums del Quebec i d’Escòcia van fracassar, segons es diu, perquè un segment de la població – els de major edat – no hi van votar a favor. Van Fracassar perquè aquest segment va tenir por a la incertesa i no va votar a favor de la independència.

Aquest segment d’edat, els jubilats i els que estan a prop, són els més vulnerables a les incerteses, a les pors i al conjunt d’amenaces vetllades o totalment directes que els contraris al Procés independentista de Catalunya abocaran en les setmanes vinents.

Fa quaranta anys els jubilats anaven al seu banc o a la seva caixa a cobrar la pensió. Puntuals com un cronòmetre feien cua, fes fred o calor, per tal d’assegurar que havien cobrat. Amb els anys les pensions es van començar a pagar uns dies abans de final de més, fent el corresponent ingrés a la llibreta d’estalvis. Semblaria doncs que la seguretat de l’ingrés, els majors coneixements i millora del nivell educatiu haurien d’haver desincentivat el fet d’anar a l’entitat bancaria i en canvi no ha estat així en molts casos. Encara són molts els jubilats que el dia 25 de cada mes s’acosten al banc llibreta en mà a veure com estat tot; a veure si han cobrat! Han passat quaranta anys i el panorama en aquest aspecte no ha canviat. Les pors dels jubilats no han canviat pas gaire en tot aquest temps. Deu ser cosa de fer-se gran!

Encara hi ha molts que no saben o no entenen com funciona el sistema de pensions. El primer que cal explicar és que el sistema de jubilacions d’aquest país no és pas un sistema de capitalització. Ningú ha estat guardant les cotitzacions de cada treballador, fent-les rendir, a fi i efecte que quan arribi el moment de la jubilació aquest treballador tingui un bon “racó” del qual anar estirant cada mes. És per això que recurrentment se senten frases del tipus: “Quaranta anys pagant i mira el que em donen”... “Tota la vida pagant i ara...”

El sistema a partir del que es paguen les pensions als nostres jubilats doncs no és pas un sistema de capitalització. És més aviat un sistema “piramidal” en el que els que ara cotitzen paguen perquè els que van pagar en el seu dia puguin cobrar la seva pensió. Durant uns anys la seguretat social tenia un fons de reserva per a cobrir possibles eventualitats, almenys durant uns mesos. Ara les notícies que ens arriben és que aquest fons s’ha quedat en quasi res perquè l’Estat espanyol a comprat el seu propi deute públic amb aquests cèntims.

Per tant, les pensions només estan garantides pel creixement en el nombre de cotitzants, pel creixement de la població, pel descens de l’atur i en definitiva pel creixement econòmic.

A hores d’ara, a l’Estat espanyol, amb un atur ”galopant” que en algunes zones supera el 30% de la població i que en llocs puntuals o segments d’edat s’acosta al 50%, és un Estat que difícilment pot garantir el pagament de les pensions de la manera que ho fa ara, ni inclús d’una manera més precària. Per això ja fa temps que es senten veus indicant que cal que la població, els treballadors, es dotin de fons de pensions propis. Un negoci més per a les entitats bancàries i les asseguradores amb un inconvenient important i és que amb els salaris que es paguen difícilment algú pot fer-se un “raconet” per quan sigui gran i en tot cas hauria de començar a fer-lo de molt jove, precisament quan de molt jove molts no troben feina.

El que queda clar és que l’Estat espanyol cada cop ho té més difícil per garantir el pagament de les pensions. Hi juga en contra d’aquests pagaments que amb les estructures econòmiques actuals, amb una Espanya subsidiada cada cop més ampla, és molt difícil garantir el creixement econòmic i la creació de llocs de treball que en definitiva són la deu d’on raja per pagar les pensions. Ans al contrari, amb les estructures actuals l’Estat espanyol està “embuclat”, sense trobar com sortir-se’n. Actualment té un únic recurs; continuar escanyant l’arc Mediterrani, Catalunya inclosa, fins a deixar seca la mamella o escanyada la gallina dels ous d’or si us estimeu més dir-ho així.

Als nostres jubilats cal dir-los que no els podem estalviar totes les incerteses, com a la majoria dels ciutadans, però que del Procés, si reeixim, ha de sortir un Estat modern, en el que atès que la seva població activa és percentualment més important que a la resta d’Espanya i el terme mitjà salarial més alt – es cotitza molt més- no ha d’haver-hi cap problema per al pagament de les pensions dels jubilats, ni cap problema per incrementar-les i actualitzar-les dignament, no com ara és fa a Espanya.

Amb el tema de les pensions, des de l’unionisme intentaran calar foc. Un gran “incendi verbal” que deixi esporuguit al més pintat. Tal com fan els bombers, potser a costa de cremar alguna parcel•la, caldrà fer els tallafocs argumentals i dialèctics corresponents que evitin que els arguments demagògics i falsos dels “constitucionalistes” ho acabin arrasant tot.

Als nostres avis, als nostres jubilats, cal donar-los confiança. Cal dir-los que l’única manera de tenir garantides les seves pensions és amb una Catalunya independent. Que a Espanya les seves pensions perillen! A continuació cal explicar-ho una mica. Espero haver aportat alguna idea.

2 d’agost de 2015