28 d’abril del 2014

"Canyes i fang"

No parlarem de la novel•la de Blasco Ibañez sino de dos personatges que han centrat l’actualitat política aquest cap de setmana. D’una banda l’exportàveu de C’s al Parlament de i de l’altre el portaveu i cap de llista al Congrés per Convergència i Unió.

D’en Jordi Cañas presumpte delinqüent, presumpte perquè hem de creure en el principi d’innocència, se’n poden dir moltes coses. També és el presumpte “ulsteritzador” – “Os vamos a montar un Ulster que os vais a cagar” – malgrat ell ha negat haver-ho dit - “se non è vero è ben trovato” - la seva actitud sembla conduent a tal finalitat. La seva forma d’actuar xulesca i barriobajera –“nos vemos luego fuera ”- diu molt poc d’un representant polític, que a falta d’altres argumentacions utilitza un llenguatge tan mordaç com manipulador de la realitat. Però no cal entretenir-nos en la seva forma de fer política, que per altra banda no es nova i té i tindrà sempre el seu públic. Cal ara parlar de les causes de la seva dimissió.

Fins i tot algun mitjà català, gens sospitós de ser antisobiranista, ha lloat la seva renúncia i l’ha posat d’exemple suposadament per contraposició a la d’altres imputats que a hores d’ara continuen mantenint el seu escó. Des de la premsa de Madrid, també a la de Barcelona el Periódico li dedicava un semàfor verd, ABC ha qualificat la seva resposta a la imputació de “pionera” i altres diaris de la capital no dubten a glorificar-lo i enaltir-lo, quan no ha disculpar-lo, com fa la “La Razón”, quan des de les seves pàgines recordava el que el seu suposat frau el va cometre abans de entrar en política. Aquí és on ens hem de centrar i on hi ha la trampa.

En primer lloc el delicte pel que se’l acusa és un frau a la Hisenda Pública d’uns centenars de milers d’euros. Llegir l’entramat d’empreses, malgrat ser aparentment un aprenent “mindundi” en el món de les promocions urbanístiques, ja causa un cert mareig i ens atabala. Tot això fet o presumptament fet sense disposar de la plataforma que suposa el poder polític. Què presumptament no podria fer amb poder polític un individu així? Què han fet altres de semblants que si que han tingut aquest poder polític? Oblidem potser que el patiment que està passant una gran part de la ciutadania o els ajustaments a la baixa que pateix la major part de la gent tenen una causa i aquesta causa té uns pares amb noms i cognoms?

Si! Clar! La crisi! Aquesta no oblidem que té uns responsables polítics, per corrupció o per desistiment de responsabilitats. Però no ens són solament culpables els Ajuntaments, els Governs central i autonòmics, els bancs i els organismes reguladors . També hi ha responsables dins de la societat civil, aquells que varen fer “duros i més duros”, corrompent, estafant a la Hisenda pública, que és com estafar a tots, i alterant el preu de les coses. Si en aquests moments hi ha gent que està pagant, perquè encara pot i no té més remei, una hipoteca per un valor del doble del que val a preu de mercat actual el seu pis o si hi ha qui ha perdut el seu habitatge és també gràcies a ells. Gràcies a aquells que es varen enriquir de forma desmesurada amb l’inflament fraudulent de la bombolla immobiliària. És per això que els presumpte delicte del senyor Cañas és greu i també es greu, si es demostra la seva culpabilitat, que hagi volgut donar a tothom lliçons de transparència i honestedat.

Canviant de personatge, el fang que Duran llença cada cop que pot per tal d’embolicar o simplement emmerdar el Procés ja clama al cel. Un polític que a hores d’ara ja hauria d’estar jubilat i en canvi no deixa de donar fiblades, posar entrebancs i sembrar el dubte i el descrèdit cap a la coalició política que representa en el moment en que aquesta afronta a una contesa electoral En Duran sap que la tercera via és morta, més morta i enterrada que mai”. A la tercera via va descarrilar el tren de la bona fe de molts ciutadans de Catalunya el 2010 i des de llavors ja res ha estat igual. Però ell i com ell molts polítics espanyols, el que fa la distància, va continuar pensant que tot plegat, com havia estat sempre, es tractava de un “calentón” i que ja se’ns passaria.

En Duran ja no té marge de maniobra polític i si el Procés tira endavant ja no té ni espai on maniobrar. Per això tracta de torpedinar-lo, perquè vol continuar fent la política que ha fet sempre i perquè de professor és guanyen molts menys calers i es tenen moltes menys prebendes i per damunt de tot és per el poder. En Duran sap que l’única forma que té de surar, fins i tot podria guanyar més poder, és que el Procés s’ensorri i que en Mas s’ensorri amb ell. No és tracta simplement d’una deslleialtat cap a en Mas sinó d’una ambició desmesurada i possiblement del ressentiment d’un polític que en el seu moment va aspirar a ser l’hereu d’en Jordi Pujol i en algun altre moment va creure que podria ser Ministre al Govern central.

Convergència principalment i Unió també s’han de fer un replantejament total i donar un sortida “honorable”, llegiu sense fer sang, a en Duran. Suposant que per les circumstàncies que sigui els calgui continuar tenint grup al Parlament espanyol, també han de fer un profund canvi. Fins ara les cares del grup parlamentari de CiU a Madrid han estat en Duran i en Llibre, ambdós d’Unió. Un Grup parlamentari que ha estat massa anys fent de frontissa política, una frontissa que ja fa molt que grinyola. Un grup Parlamentari, el de CiU, que durant massa temps ha jugat a fer “alta política” fins i tot quan els seus vots no calien i Catalunya ja emprenia una altra direcció. En aquest ordre de coses ens podem preguntar quina necessitat tenien, atesa la majoria absoluta del PP, de recolzar la Reforma Laboral en una data tan tardana com febrer del 2012. En definitiva , un grup parlamentari que a hores d’ara ens passa desapercebut, perquè al govern de l’Estat ja no li cal la seva col•laboració per a la governabilitat i que per altra banda és molts cops incapaç de marcar perfil en determinats afers i com a conseqüència d’això cedeix totalment el protagonisme mediàtic als tres diputats d’Esquerra Republicana.

28 d’abril de 2014

24 d’abril del 2014

Traductors i Traidors

Fa pocs dies vaig veure un flash del programa APM de TV3 on algú, que no recordo qui era, blasmava a la Marta Rovira d’ERC pel fet que a la seva intervenció al Congrés de Madrid , ara a començament d’abril, se li notava no tan sols l’accent català sinó que traduïa al castellà el que pensava. El “bon home” aprofitava per carregar contra el sistema educatiu català.

I és que tot fa suposar que veia com una cosa excepcional que una persona pensi en un idioma i parli, traduint, a un altre. Deu ser la falta de costum, com la de molts altres compatriotes seus que són monolingües – incapaços de parlar cap altre idioma - , monocromàtics – tot ho veuen en blanc i negre, monocords, monotemàtics... Vaja, persones amb una visió tancada i amb un sentiment de superioritat absoluta. Tots plegats són els hereus intel•lectuals del “que inventen ellos” dit per l’Unamúno o aquell altre també seu de “hay que españolizar europa” . “Amanit” , de quan en quan, amb exabruptes com el “viva la muerte” “made in” Millan Astray que va convèncer a tota una bona colla de caparruts per no anomenar-los d’una altra manera.

S’han entestat massa anys a fer creure a molta gent que els catalans parlem català per fotre, que és un caprici! De tot plegat han deduït la innecessarietat del nostre idioma. El català els fa nosa, els fa nosa perquè es diferent. En definitiva els fa nosa la diferència perquè els obliga a un esforç mental; “un ajupir el llom” que la seva “hidalguía” no els permet. Veuen el món des de “Un más ancha es Castilla” i des d’un passat, per a ells gloriós, que no s’adonen que ja els queda massa llunyà. Ja els ho deia en Machado “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora”.

Ha estat precisament aquest encaparrament, aquesta falta d’evolució històrica, la que ha permès la nostra supervivència com a cultura i com a poble. Ha estat la seva maldestresa, malgrat els mitjans emprats, la que ens ha permès sobreviure com a cultura a l’espanyol un idioma que no va ser “lengua de imposición sino de encuentro” tal com deia el rei Joan Carles, Quina Trobada!

Un idioma imposat per la força de les armes per intentar eradicar el català. Per convertir-lo , com a altres llocs van aconseguir amb les llengües minoritàries, en un patuès vergonyant que fes sentir inferior a aquell que el parlava. Però ho han intentat amb tan poca fortuna que no els ha permès reeixir en més de 300 anys. Els catalans “traductors”, per ser els únics bilingües efectius i pràctics malgrat tenir-ho tot en contra , hem bastit una societat civil oberta i integradora que ha begut de fa molt temps de la modernitat de més enllà les fronteres de l’Estat espanyol. Una societat molt més moderna, tolerant i evolucionada que sense vèncer en cap guerra, ans al contrari, ha convençut a la majoria de la seva ciutadania.

Totes aquestes virtuts de la societat catalana han creat un paradigma de difícil comprensió per als desconeixedors de la nostra realitat. En aquesta societat integradora tots aquells que han vingut i han conviscut, treballant i compartint esforços, ara també comparteixen un objectiu comú de país. Molts d’ells són persones que habitualment s’expressen en castellà i que no han renunciat de les seves arrels. Aquests són un altre diana per a les ires del tertulià, periodista o polític caparrut de torn que els qualifiquen sense embuts de traïdors o més suaument d’estómacs agraïts.

Blasmen “els Fernàndez”! Arremetre contra en David Fernàndez de la CUP perquè es diu Fernàndez ! Amb això ja demostren que no entenen ni entendran mai res. Doncs bé, atacar els López, Martínez i Garcia..., qualificant-los de traïdors perquè es manifesten independentistes o simplement a favor del dret a decidir és un “marca de la casa” distintiu de tan pròcers cervells. Cervells que no entenen que persones “enviades” a Catalunya per intentar diluir la seva personalitat, mitjançant una “colonització”, no hagin fet aquesta funció. He dit “enviades” perquè la majoria varen abandonar la seva terra amb llàgrimes, amb un futur incert i dirigint-se cap a un lloc desconegut. No ho varen fer per gust, no varen venir enviats per una ONG a aixecar Catalunya, malgrat que han contribuït de forma notòria al seu progrés. Varen venir perquè a la seva terra eren perseguits per les seves idees com a perdedors d’una guerra o simplement per la fam i la injustícia. Convindria visionar de quan en quan la pel•lícula “Los Santos Inocentes” de Mario Camús o llegir la novel•la en que es va inspirar de Miguel Delibes per entendre el perquè de l’endarreriment d’Espanya i del perquè molta gent va haver de deixar casa seva.

Els obcecats unionistes no entenen que els immigrants procedents de diversos llocs d’Espanya, els seus fills i els seus nets s’hagin pogut fer ciutadans, uns ciutadans lliures que volen decidir el seu futur en una la terra en la que viuen i que la volen veure prosperar lliurement. Aquesta ha estat la metamorfosi no desitjada per la dictadura franquista, l’oligarquia centenària i tots els seus hereus que encara detenen el poder a Espanya. No entenen que els seus súbdits/serfs, convertits a la força en “colons”, que després d’haver d’acabar patint el mateix que els pretesos colonitzats, hagin esdevingut ciutadans lliures, molt més lliures que en el seves societats “caciquils” d’origen al haver-se trobat amb una societat, la catalana, molt més oberta. Una societat a la que ells han contribuït a fer encara més plural.

Per tot plegat, el tertulià caparrut no entén ni entendrà mai aquesta societat catalana de traductors, com la Marta Rovira, ni de "traïdors" com els López els Fernández i els Martínez de torn.

24 d’abril de 2014

7 d’abril del 2014

L'hora de les galindaines

Diu la història, alguns es defensen dient-ne llegenda negra, que els conqueridors espanyols sotmetien al terror a les poblacions indígenes d’Amèrica per tal arrabassar-los les seves riqueses i esclavitzar-los. Varen fer un ús magistral de la por a allò que als indígenes americans els era desconegut , aquesta era una de les seves millors armes juntament amb els avenços tècnics que portaven des d’Europa.

Es diu que la visió dels cavalls que eren desconeguts als indígenes, amb el genet amb armadura i elm, els causaven terror. Més si a peu dels cavalls duien esclaus negres, cosa que també els era una terrorífica novetat el mateix que els mastins que els acompanyaven. Un cop davant d’aquesta visió no es d’estranyar que els indís americans fugissin esporuguits i que els conqueridors arrasessin fàcilment amb tot el que trobaven per davant. En altres ocasions aquesta sola presència aconseguia el sotmetiment de les tribus, les quals un cop esclavitzades eren la mà d’obra que els permetia l’espoli de les riqueses. Els espanyols, “hidàlgament”, vivien a la “bartola” i els indígenes treballaven. Aquesta seria, malgrat massacres i malalties encomanades, una de les explicacions de la pervivència de la població indígena a Hispanoamericà, eren la mà d’obra; primer dels conqueridors i després ho han estat de les elits criolles. Mentre a llocs de Nord Amèrica el procés de colonització va ser bàsicament d’aprisió; granjers, ramaders, roturaven i ocupaven les terres en competència amb els indígenes. Indígenes que, altrament, existien en nombre menor que en les civilitzacions de Centre-Amèrica i Sud-Amèrica.

Però no sempre els conqueridors es varen poder imposar militarment, llavors la tàctica era una altre; que no era cap més que intentar enredar als indis amb galindaines per tal de fer-se amb les seves riqueses.

Avui hem pogut llegir al diari que el darrer any, amb l’increment d’impostos, l’Estat ha recaptat a Catalunya a prop de 600 milions d’euros més, dels quals en prou feines han estat 20 els que han tornat a Catalunya. Durant molts anys ens han tingut, com als indis d’Amèrica, sotmesos, vençuts i esporuguits. Ho van aconseguir mitjançant guerres, “neteges ètniques” via exilis, imposicions de lleis alienes i assimilació cultural. Quan els ciutadans de Catalunya hem dit prou i sembla que cada cop estem més a prop de seguir el nostre propi camí, ens han tornat a amenaçar, l’únic que poden fer per continuar aconseguint, com amb als indis, la nostra riquesa amb la que poder continuar vivint “hidàlgament”. Però ara al genet amb elm dalt d’un cavall ja li tenim massa vist el plomall acolorit i ja no ens fa por ni respecte. Malgrat les seves darreres cavalcades amenaçant-nos amb l’exili sideral ja ningú se’l creu. És per això que ara que no tenen prou força per imposar-se alguns d'ells pensen que podran enredar-nos.

Ahir la ínclita cap dels populars a Catalunya, la senyora Sánchez-Camacho, a part de continuar “amenaçant-nos”, com de costum, ens va prometre galindaines. Si, ens va venir a dir que demà en el debat que hi haurà al Congrés espanyol tots plegats, com a Funteovejuna, populars i socialistes – ai el PSC! -, ens donaran un cop de porta a la nostra sol•licitud per poder fer un referèndum, però que a canvi el senyor Rajoy ens prometrà, prometrà no donarà, drapets i cristallets de colors.

Malgrat a alguns els agradaria que com a mínim les galindaines arribessin via “Puente aèreo”, sembla que ni això serà possible, perquè allà necessiten fins al darrer collaret de colors per a tenir contents i entretinguts als seus. La “vaca” no dona per més. Si els que han ostentat el poder de sempre, aquells que lloen la policia quan els protegeix i la vilipendien i atropellen quan els vol aplicar la llei, no volen perdre cap privilegi, així, doncs, no hi ha pràcticament marge per a res.

En primer lloc si volen continuar detenint el poder els cal mantenir contents i enredats als seus, aquells que a diferència dels ciutadans de Catalunya, només tenen accés a una única versió de la història, aquella que els ha permés sembrar la llavor de l'odi i el menyspreu durant anys i panys a tot el que és diferent. Tot plegat el que tants bons rèdits electorals ha donat a alguns.

És per això que demà els catalans, tots els ciutadans de Catalunya, no ens deixarem enredar amb la promesa de quatre galindaines, que altrament mai arribaran. Com deia l’Ovidi Montllor: “ ja no ens alimenten molles, ara volem el pa sencer”.

7 d’abril de 2014