20 de setembre del 2010

Tena! López Tena!

No havia estat mai en política fins que al final de la primavera del 2009 vaig decidir reagrupar-me. La meva visió parteix per una part d’un desconeixement del que es cou o més ben dit del que es coïa a l’interior dels partits, o d’un partit en concret.

Aquest quasi any i mig de participació en les activitat de l’associació Rcat m’ha permès conèixer de més a prop el món de la política. No és doncs la meva visió una visió experimentada i analítica ans al contrari, un pel esbiaixada, però certament quelcom més informada, vull creure, que la de molta gent que percep l’actuació dels polítics d’una forma menys o MÉS superficial.

D’entrada he de dir que al senyor López Tena no el conec personalment, he estat a prop en algun acte públic, però mai hem parlat. És per això que la meva valoració sobre aquest personatge es basa en el que he pogut llegir als diaris, a les entrevistes o el que he vist en les seves aparicions televisives. Recordo d’ell una entrevista feta per en Justo Molinero, una altra intervenció telefònica seva en un programa d’en Manel Fuentes i una entrevista en un sofà carbassa en un programa de la televisió d’Osona.

D’entrada, he de dir que es tracta d’una persona amb una certa arrogància que, a mi, em causa una certa antipatia, la mateixa que em causa per exemple en Mourihno. La seva capacitat d’empatia és baixa i el seu to, almenys a mi, m’ofèn. No estic en cap dels dos casos jutjant a priori la seva vàlua professional, si bé en el cas d’en Tena m’agradarà matissar més endavant la meva opinió al respecte.

Vaig seguir més o menys la seva activitat a la meva ciutat amb ocasió del referèndum pel dret a decidir. No em va xocar gens el titular del diari Avui el dia següent de la consulta que el titulava “El General López Tena”, i la veritat és que va conduir “manu militari” tot el procés des de l’organització a les recollides prèvies de vots.

Va voler contactar amb tots els grups i associacions polítiques de la meva ciutat, els de Rcat el vàrem esperar per dos dies, però no va venir. En el fons llavors ja sabíem que no li devíem caure simpàtics. Només cal recordar les seves indefinides imprecacions contra Reagrupament sentides a l’entrevista de la televisió d’ Osona a finals de l’any passat. També podem recordar la “tangana” muntada per ell el dia 14 de desembre després de la primera onada de consultes. A molts els va caure la cara de vergonya. Poc va ajudar a les consultes la seva actitud, tota la premsa se’n va fer ressò, va donar una imatge pèssima de les persones favorables a la independència de Catalunya.

A l’entrevista d’en Manel Fuentes va fer un acte de “judici sumaríssim” contra en Carles Móra, sense donar-lo oportunitat ni a respondre. Realment feia envermellir de vergonya aliena.

És un polític que quan engega fa basarda, em sembla d’una intransigència obsessiva, almenys aparentment. Hi ha qui diu que li fa certa gràcia “quan fustiga a l’espanyolisme”, però que més val tenir-lo de costat que no pas enfrontat.

És una persona que ha destacat per la seva defensa de les tesis independentistes, al mateix temps que ha estat durant 8 anys molt a prop dels “budells” del poder central. Per això m’estranya que sempre hagi defensat, fins fa dos mesos, que des de la legalitat espanyola es podia aconseguir la independència. Diuen que és un eminent jurista i havent viscut tant a prop del que és el poder de l’Estat m’estranya aquest “error de bulto”; pensar que podia anar de legalitat a legalitat fins a la plena sobirania de Catalunya.

En la història recent d’Europa, excepte en el cas de Txèquia-Eslovaquia i potser el de Noruega al 1905, no ha estat possible anar de legalitat a legalitat. Com dimonis volia anar-hi dins un estat com l’Espanyol que és incapaç de tolerar un simple estatut d’autonomia?

Aquestes contradiccions són les que fan que per a mi aquest polític grinyoli, professionalment també! Ja no vull entrar a jutjar la seva militància a Convergència durant tants anys. Ni em vull imaginar que hagués passat si hagués tingut cabuda com a Eurodiputat o a les properes llistes de CiU en un lloc amb possibilitats de sortir.

Mentre va ser a Convergència es va limitar a controlar les consultes, sí, a controlar-les, que no pas a crear-les ni inventar-les. Això ho varen fer els d’Arenys de Munt. Ara ha intentat rendibilitzar-les fent un gir de 180 graus a les seves tesis.

Fins a finals de juny, en un llarg article al diari Avui, defensava anar de legalitat a legalitat . Al mateix temps menystenia l’opció de la proclamació unilateral de la independència. Després va resultar ser que com un St. Pau caigut del cavall va fer seva la nova fé “proclamacionista” que de feia més d’un any defensava Rcat.

A mi em sembla que el que ha fet ha estat simplement un acte d’oportunísme polític en veure’s descavalcat de qualsevol opció de sortit elegit en les files convergents. Després de la manifestació del 10 de juliol i de l’èxit dels referèndums devia considerar que hi havia “un mercat emergent” independentista que podria capitalitzar.

La historia que segueix, per actual, ja és prou coneguda. Amb la seva característica i obsessiva manera de fer, “manu militari” ha intentant anorrear Rcat i ha dividit l’independentisme. No ha estat ell sol, ni vull creure que tota la força que l’impulsa prové de la seva pròpia energia.

Si en aquests moments hi ha un impediment capital per a aconseguir una candidatura independentista transversal més amplia aquest impediment és diu Tena! López Tena! No voler veure-ho és ser col•laborador necessari perquè aquest personatge pugui perpetrar i perpetuar que es mantingui la desunió.

És un personatge que aparentment treballa en primera instància per a ell, en segona, en tercera i si queda quelcom en quarta. Em fa l’efecte que no suporta que la dualitat Regraupament-Solidaritat tingui dos noms propis , Carretero i Laporta, i que cap dels dos sigui el seu.

Els mitjans que li són afins, que n’hi ha i més d’un, juguen tant a favor seu com a favor d’aquells a qui beneficia que l’independentisme presenti una imatge d’aparent desunió, com si aquesta desunió fos un pecat imperdonable.

Molt possiblement Reagrupament i Solidaritat concorrin separats a les eleccions. Si finalment el poble fa diputat a en Tena vull veure el temps que tarda en barallar-se amb algú del seu grup. En Tena ha de ser mascaró de proa o millor el vaixell sencer, no crec que es conformi amb ser timó o pal de messana.

20 de setembre de 2010

19 de setembre del 2010

Judicis Salomònics

Coincidint amb les declaracions atribuïdes al líder de Solidaritat, on es deia que qui arribés menys preparat a la fi de la cursa electoral s’havia de retirar en benefici del més preparat, en menys d’una setmana m’han explicat la mateixa història un parell de vegades i en llocs ben diferents.

El tema és el mateix, només que aquest cop fa referència a un tema bíblic prou conegut. Les dues mares que reclamen el mateix fill davant el savi rei Salomó i, aquest, veient que no en treu l’aigua clara, amenaça de partir el fill per la meitat. Llavors una de les dues dones li diu al rei que no ho faci i que li doni la criatura a l’altre.

Doncs bé, hi ha qui diu que amb el tema de Reagrupament i Solidaritat s’hauria de fer el mateix; que la veritable mare hauria de renunciar al fill i, abans que partir-lo en dos, cedir-lo.

És a dir, llegiu, Reagrupament, veritable mare de la criatura, hauria de cedir davant Solidaritat abans no es partís el vot independentista.

O sigui, per amor al país, “per amor al fill”, això és el que caldria fer: renunciar a tot!

La historia a algú li deu semblar prou convincent per difondre-la amb “aquesta alegria” amb que a mi m’ha arribat per dues vegades. Algú més la deu haver sentit! No és pas el primer intent en aquest sentit d’animar a un dels dos grups a retirar-se!

Però aquesta actual versió de la història és incomplerta! Al judici del savi rei Salomó ell s’adona qui és la veritable mare i acaba lliurant-li la criatura.

Si la unitat no es finalment possible, a qui li toca ara fer el paper de Savi rei Salomó? Doncs a ningú més que al poble! És per això que, si finalment no hi ha consens, si no hi ha candidatura única, haurà de ser el savi de torn, en aquest cas el poble, qui s’adoni qui és la veritable “mare de la criatura”.

Per a que això passi caldrà que les “dues mares” concorrin al judici salomònic que són les eleccions. Allí el poble, que no és tan ruc com alguns es pensen, decidirà entre aquells que tenen reglaments tancats que no els permeten coalicions i aquells altres que tenen el mandat de la seva assemblea de buscar acords amb altres formacions i si cal cedir els llocs que calgui en la seves pròpies llistes.

Idees i comentaris com els que donen peu a aquest escrit no deixen de ser intents més o menys forçats d’usurpar i fer-se seva la criatura per part d’algú o simplement partir-la de debó! Arribat el cas, si no hi ha unitat, que sigui el “Savi Salomó” qui decideixi.

19 de setembre de 2010

13 de setembre del 2010

"L'obscenitat" de la unitat

“El camí de l’infern està empedrat de bones intencions” . A hores d’ara la mosca ja m’està començant a pujar al nas! A que ve tanta crida a la unitat? A que ve aquest xantatge emocional de “si no aneu junts em quedo a casa i no voto”? A qui beneficia tot això? No cal dir-ho, oi?

Sembla mentida sentir dir això a la gent del país! Quina poca memòria i quin poc senderi! És clar que la unitat es desitjable! Qui dimonis es pot oposar a un principi tan lloable? Però, és que la vida no ens ha ensenyat allò de que “no és pas or tot el llueix”?

A veure, anem a pams! No ens afarta sobiranament sentir el “mantra” de la sacrosanta unitat d’Espanya. No espanta a molts, encara, les possibles conseqüència de l’actuació de l’exèrcit com a garant d’aquesta unitat.

I és que la paraula unitat pot arribar a ser perversa i fins i tot obscena, bàsicament quant perd el seu sentit lloable i passa a ser una imposició. Altra cosa és la unitat volguda, compartida des del respecte, però no sempre és el cas!

La unitat mai pot ser fruit del xantatge, de l’opressió, de la manca d’alternatives o de la cessió covarda perquè “al dia següent” tot acabarà en un daltabaix.

Algú pot creure que si la unitat d’Espanya hagués estat volguda i equitativa, feta des de la llibertat dels pobles de poder-la decidir, jo ara estaria escrivint aquestes línies? Segur que no! Em sentiria possiblement còmode o fins i tot orgullós d’ésser espanyol. Còmode com deu de sentir-se suís un senyor de Zurich que parla alemany igual que un senyor de Lugano que parla italià, perquè possiblement sentir-se suís no implica que la majoria de parla alemanya s’imposi a la minoria italiana, la francesa o la reto romànica. Ni que molt menys un territori tingui escandalosos avantatges respecte d’un altre.

Clar que quant més unitàriament anem els independentistes a les properes eleccions, millor! Però si molts imposen la unitat com a condició “sine qua no” per a votar independentista, a qui estan beneficiant? Ja hi haurà qui cuidarà que existeixi divisió entre els independentistes amb tal que aquests no aconsegueixin els seus objectius? Si-us-plau! Com podem ser tan beneïts? Com podem avant posar la unitat a tot? La podem desitjar, treballar per ella, però no la podem forçar a qualsevol preu! La unitat no és pas l’objectiu!

Quant algú s’ha hagut d’operar del menisc que potser no ha anat a veure un parell de traumatòlegs? I finalment només s’ha fet operar per un dels dos? No? Si a les properes eleccions hi ha més d’una opció independentista la gent haurà de triar i votar.

Haurem de triar! com aquell que s’opera del menisc haurà de triar entre un dels dos traumatòlegs. Ara bé per famós que sigui el metge jo no hem deixaria operar del menisc per aquell que fins fa dos dies era especialista de cirurgia digestiva, a menys que, lògicament, estigui assistit per un bon traumatòleg.

Compte a qui deixem que ens posi les mans al damunt! Unitat si! Però no a qualsevol preu!

13 de setembre de 2010