28 d’abril de 2013

Inhòspit i angoixant

Estem a dos dies i escaig del primer de maig i l’ambient es inhòspit i angoixant. Inhòspit perquè estic massa ben acostumat. Després d’uns dies radiants ara, de sobte, em trobo que fa tres dies que plou, que neva arreu i fa fred. La sensació de melangia m’envaeix. Tot això acompanya el desencís, que esdevé angoixa, que em provoca la lectura de les notícies a la premsa. Els raonaments dels articulistes i els comentaris a les xarxes socials no contribueixen de cap de les maneres al meu assossec.

Necessito tornar a veure el sol, necessito veure la llum, veure-hi clar. Veure que tot pot tenir solució, però em temo que continuarà plovent i nevant, que estarà núvol molts mesos, que passarà l’estiu i arribarà la tardor i tot seguirà igual. Les inclemències es succeiran sense solució de continuïtat, durant molt i molt temps. Ja he perdut la il•lusió i ara ja veig que ens roben l’esperança que era el darrer que ens quedava per perdre.

Ja només em queda mantenir obert el paraigües i aguantar la pluja. Mirar que el vent no me’l giri i no em quedi sense res que s’interposi. Sense res que aturi el xàfec que em cau al damunt. D’altres ja fa temps que varen perdre qualsevol protecció i estan xops, desesperats, encongits, acovardits i tremolosos. Sense abric, sense paraigües i sense entendre gairebé res del que ha passat, del que els ha passat del que els està passant. Encara no em puc queixar. Em diuen: tu rai! Que encara tens un paraigües!

Però ara tinc por, por de perdre el paraigües i de quedar-me sense aixopluc. La por potser no ens fa covards, però ens fa mesquins, individualistes, egoistes i insensibles. La por és la darrera frontera. És el darrer obstacle que ens interposen perquè no ens rebotem, perquè no ens adonem que tot s’enfonsa i que els que s’ha de salvar són pocs i són els de sempre. Els demés, la majoria, som carn de canó, com ha estat sempre al llarg de la historia. Els darrers anys han estat un miratge, com els dies de sol de començament d’aquesta setmana. Un miratge perquè ens refiéssim, perquè el temporal ens arreplegues distrets, sense cap prevenció. Perquè el mal temps ens trobés sense voluntat de protegir-nos. Perquè la pluja, la neu i el fred sobtats després del sol ens podessin encongir l’ànima.

28 d’abril de 2013

20 d’abril de 2013

Corrent en ziga-zaga

Deu ser cosa de la mediterranietat però mira que en som de complicats els catalans. Ja ens acompanya el refranyer, “tants caps tants barrets” i per l’altra banda som una colla de llepafils o uns pere-punyetes, dues coses que no són ben bé el mateix però que ens foten igualment. A vegades som uns tocanassos o uns monumentals torracollons. Amb el tema de la independència fa temps que hem agafat embranzida, però estem corrent en ziga-zaga. Estem malbaratant energies i perdent un temps preciós.

Aquesta setmana ha fet quatre anys de l’article d’en Joan Carretero al diari Avui sota el títol de “Patriotisme i dignitat”. Ja llavors, es denunciava l’abisme existent entre la classe política i la ciutadania, abans dels indignats. Es denunciaven les polítiques de peix al cove, però també el patriotisme social i la pluja fina. És deia que amb Espanya no hi ha res a fer i que el benestar dels catalans només s’aconseguirà amb la independència. Ja llavors es demanava que a les eleccions al Parlament es presentés una candidatura d’ampli espectre que tingués com a eix programàtic la proclamació unilateral de la independència per una majoria del Parlament de Catalunya. Es dubtava de la possibilitat de fer una consulta legal, alhora també hi havia a l’article la demanda d’una màxima exigència ètica en política i una Llei Electoral que acostés els representants polítics a la ciutadania.

En aquests quatre anys s’han succeït consultes populars i eleccions autonòmiques. Hi ha hagut grups polítics que han acabat capitalitzat total o parcialment el missatge de Reagrupament. El panorama polític ara a Catalunya no és el mateix que fa quatre anys, mentre han passat moltes coses i ara finalment resulta que ens trobem on a l’abril del 2009 en Joan Carretero ens situava, davant la única possibilitat a que cada cop ens veiem més abocats; fer unes eleccions plebiscitàries i una proclamació unilateral de independència. Al mateix temps el malestar social amb la classe política, l’abisme entre aquesta i la ciutadania, s’ha continuat eixamplat. La crisi i principalment la corrupció que s’està destapant és la principal causa.

Durant aquest temps hi ha hagut gent que ha anat saltant inquieta i neguitosa de una a altra organització sense acabar-se d’assentar mai del tot en cap. També és cert que tots els moviments apareguts en els darrers quatre anys han aplegat a persones que mai havien estat en política ni inscrits a cap partit i això ha estat molt positiu. Però en el fons de tot d’aquest “nomadisme” d’alguns hi ha massa discrepàncies, massa impaciència, molta malfiança i possiblement altres interessos més prosaics. Mentre encara s’hi troba a faltar constància i generositat.

El moviment independentista català ha agafat embranzida en aquests quatre anys, ha pres velocitat, però corre en ziga-zaga no hi ha manera que agafi la directa, “en línia recta” i “directes a barraca”, a marcar gol! Massa preciosismes, molt filar prim i molt poca efectivitat encara. Hi ha massa coses que ens distreuen, ens entrebanquem sols. A hores d’ara ja hauria de ser sabut per tothom i ser indiscutible que mentre no tinguem sobirania, mentre no siguem amos de nostre destí, mentre no tinguem la clau de la caixa no hi ha res a fer. Parlar ara de polítiques socials sense tenir recursos és com reescriure el conte de la lletera o pitjor encara enganyar descaradament al personal.

Pitjor es fer creure que continuant dins l’estat espanyol ens en sortirem o que ara el que cal es combatre la crisi abans que res, quan la millor manera de combatre la crisi és assolir l’objectiu de la plena sobirania; un estat lliure i democràtic amb un nou sistema electoral. Després ja discutirem democràticament. En primer lloc discutirem com fomentem la creació de riquesa i com després la redistribuïm, per aquest ordre! No al revés! Ja triarem, de quina manera ens governem! Mentre, ara, parlar d’autonomisme ja és il•lusori, el mateix que parlar de federalisme, o de confederalisme , algun espavilat ens diu que això ens permetria ser lliures encara que només fos per un instant, quina collonada! Ara ja la última de moment, fa uns es veia penjada en algun balco una estelada al costat d’una bandera republicana espanyola. Aquesta, pot ser una nova distracció, la República, una nova derrapada que ens pot fer sortir del camí. Ens hauria d’importar un rave si a Espanya hi ha una república o una monarquia, no és aquest el nostre debat, ni molt menys el nostre interès. Inclús, quasi segur, es podria donar la paradoxa que una república reforcés el paper de l’estat centralista. No ens equivoquem! L’Aznar possiblement es republicà!

Cal buscar un lideratge sòlid per aconseguir l’objectiu de la independència. Aquí a les darreres eleccions vàrem fer una altra derrapada, ara tenim un doble lideratge, el del President Mas i el d’en Junqueras. Ara tenim dos flancs per on rebre garrotades, quan no li foten a un li foten a l’altre. Si al final el lideratge no pot ser d’una única persona ha de ser d’un únic objectiu i aquest ha de ser clar i diàfan; La independència, sense cognoms!

Corrent en ziga-zaga, condicionant prèviament la independència a altres principis per nobles que siguin, només aconseguirem arribar tard i malament, això si arribem!

20 d’abril de 2014

14 d’abril de 2013

El sistema financer català ( i V)

Hem anat veient les coses que per acció o per omissió s’han fet malament, segur que no són pas absolutament totes. També hem vist qui són els responsables de les accions i de les omissions, tampoc, naturalment, hi són tots però si els principals.

Hi ha hagut altres factors menors, alguns d’ells imputables als afectats, a les víctimes d’aquest desori. D’aquesta crisi del sistema financer cal esperar que tots hàgim aprés quelcom. Hi ha encara i continuaran havent-hi mancances com pot ser la falta de “formació financera” dels clients de les entitats. Malgrat tot, aquesta crisi haurà baratat un excés de confiança en les entitats bancàries per un excés de desconfiança. No sabem si en aquest tema, com en tants d’altres, sabrem trobar el punt d’equilibri. Pot ajudar molestar-se a buscar informació i contrastar-la, no deixar-se aconsellar per el primer que ens parla en la primera entitat on ens adrecem. Un punt de malfiança tampoc farà mal en el futur.

També molts tenim el convenciment que els responsables de tot el que ha passat, parlem dels màxims responsables, se’n sortiran tranquil•lament. Veuran des de la seva privilegiada atalaia com se les fotent entre ells els de baix. Empleats bancaris amb clients. Víctimes i pretesos botxins, que al seu torn també han estat en alguns casos víctimes d’una o altra manera. Cal recordar que dins del sistema financer s’han perdut i es continuaran perdent milers de llocs de treball. Llocs de treball perduts per sempre, també per les futures generacions lògicament.

Hem vist que en la crisi actual han fallat els supervisors, el Banc d’Espanya, la CNMV – comissió nacional del mercat de valors – que va permetre que el desgavell de les preferents arribés on ha arribat.També ha fallat el govern Central i en menor mesura, atès el poder detingut, el govern de la Generalitat. Com ha estat possible aquest daltabaix en entitats controlades mitjançant auditories pròpies? Auditories dutes a terme per les principals empreses auditores privades internacionals. Com ha estat possible aquest daltabaix en entitats sotmeses a inspeccions oficials? Tant del Banc d’Espanya, com de la Generalitat, com del Ministeri d’Hisenda. En el millor dels casos si hagués hagut un conxorxa per provocar el desastre aquest segurament no hauria sortit tan rodó.

El teixit de les entitats financeres catalanes ha desaparegut en part. El poder de decisió que podia haver-hi, poc o molt, però que era a Catalunya s’ha traslladat a Madrid. Les entitats que encara són pròpiament catalanes “neden i guarden la roba”, callen, perquè una gran part del negoci de “La Caixa” i del Banc de Sabadell estan a Espanya, no ens ha d’estranyar doncs determinades declaracions o silencis clamorosos.

Catalunya camina cap a l’aconseguiment d’un estat propi. Un estat propi significa tenir el poder i els mecanismes que té un estat com l’espanyol. Significa que els errors es poden tornar a repetir. Per tant, cal canviar moltes coses, algunes fonamentals. No sabem si un futur estat català estarà dins la Unió Europa o no; en aquest cas el poder del futur banc Central seria molt més gran ja que la permanència dins de la UE dona la major part del poder decisori al Banc Central Europeu i el propi banc central del país té una missió més supervisora que decisòria.

Una futura Catalunya independent hauria de refer en part el seu sistema financer, serian necessàries més entitats per garantir la competència i establir els mecanismes de control d’aquelles que serian foranes. També caldria legislar de quina forma hauria de funcionar. L’Estat hauria de garantir que les entitats acomplissin la seva missió de facilitar el crèdit a empreses i particulars, així com els serveis bancaris per a tothom. Al mateix temps que s’asseguressin els estalvis dels particulars.

En una futura Catalunya amb estat propi no es poden repetir els errors comesos. Per a que ens els arribem a poder estalviar cal fer uns bons fonaments que passen entre altres coses bàsicament per dos pilars; una llei molt clara i transparent del finançament dels partits polítics i una llei electoral que permeti l’elecció dels representants i que aquests responguin directament davant els electors i no davant dels partits que confeccionen les llistes i decideixen qui va i aquí quan parlem de llistes parlem de totes; obertes i tancades.

Algú creu que la crisi financera actual s’hagués produït tant fàcilment amb un sistema de finançament dels partits més transparent? Algú creu que les organitzacions polítiques no han pagat un preu per la condonació en determinats casos dels préstecs que els han fet els bancs? Algú no creu que amb un banc central, Banc d’Espanya, governat per persones tècniques i independents les coses haurien anat d’una altra manera?

La crisi es va gestar amb dos governadors del banc d’Espanya decidits i anomenats pels dos principals partits polítics espanyols, personatges politics més o menys en actiu com varen ser Jaime Caruana i Miguel Àngel Fernandez Ordóñez , que aparentment estaven més pendents de les seves futures carreres polítiques que de la seva feina. Sinó és que no es pot explicar d’una altra manera. En un sistema polític de representació més propera on els representants haguessin hagut de respondre davant els seus electors possiblement s’haguessin detectat abans els problemes. Possiblement les exigències, els controls i les inspeccions, haurien estat més eficients. Potser ja ho eren, però algú en les més altes instàncies decidia deixar fer. No oblidem que els inspectors del Banc d’Espanya ja varen alertar al 2005 de la que ens podia venir al damunt i se’ls va menystenir, fins ara no s’ha sabut .

La gran banca i els interessos partidistes, han paralitzat durant anys la capacitat de decisió. La determinació que calia per sortir a l’encontre dels problemes abans aquests no fossin insuperables.

En un futur, en un nou estat, cal començar de nou. Cal canviar moltes coses. Si ens limitem a copiar i imitar les estructures ja existents a l’estat espanyol tardarem més o menys en tenir greus problemes, malgrat hi hagi més capacitat de generar riquesa i per descomptat molta més capacitat d’administrar els propis recursos.

14 d’abril de 2014