29 de juny del 2010

Centralitat política i ambigüitat nacional


-->
De director de concert a explorador de noves vies, vet aquí l’evolució d’un líder ple d’ambigüitats, vet aquí l’evolució en 24 hores a partir de la sentència de l’Estatut que sembla haver experimentat el líder de CiU.
De demanar el concert econòmic s’ha passat a explorar noves vies de “sobiranisme” que no hem de confondre amb independentisme. Noves vies que curiosament porten de nou al concert!
Ens acaben de rebolcar l’Estatut i ara es pretén aconseguir el concert econòmic!
A qui vol convèncer l’Artur Mas? Fins abans d’ahir havia de jugar amb la suficient dosi d’ambivalència per fer creïble el seu missatge a aquell suposat percentatge del seu electorat que no és independentista, sense decebre a la resta que si que ho és.
Avui tot ha canviat amb la sentència de l’Estatut. El poble de Catalunya demana una definició clara respecte del camí a seguir.
No és pot continuar jugant amb la ambigüitat, no és tracta de fer la política d’un país normal en la que tothom vol buscar la centralitat per aconseguir el màxim nombre de vots a banda i banda. Estem parlant de política nacional, i aquí és on la dosi d’ambigüitat no és adequada en moments com l’actual., quan el nostre país ha patit una forta sotragada, que deixa molt clares quines són les relacions que Espanya vol amb Catalunya; relacions de subjugació, de vassallatge pur i dur.
En política nacional catalana és pràcticament impossible aconseguir la centralitat, perquè la centralitat porta aparellades unes fortes dosis de submissió, que ara quasi ningú està ja disposat a tolerar.
En política en clau nacional, mai no és pot ser central, com a molt és pot ser neutral. Però per a ser neutral cal ser molt honest. En primer lloc per ser honestament neutral cal que es contempli que les parts enfrontades juguen amb les mateixes regles i disposen de les mateixes oportunitats d’exercir lliurement els seus drets com a país.
En la política catalana no és pot ser neutral perquè s’enfronta un nació sense estat a una altra que té tot un estat al darrera. En el cas de Catalunya buscar la centralitat nacional, la neutralitat, equival a jugar descaradament a favor del més fort, del que ho té tot de la seva part. En política nacional catalana ser ambigu o neutral, en les circumstàncies actuals, és anar contra el dèbil, contra Catalunya.
És per això que en aquests moments no hi caben ambigüitats, neutralitats, ni febleses. La Gent del nostre país espera una decisió ferma i decidida, espera un líder que la tregui d’aquest atzucac al que ens han portat tots aquests anys de política pusil·lànime..
29 de juny de 2010

28 de juny del 2010

Espanya es nega a renunciar a la seva darrera colònia


-->
L’altre dia, el President de la Generalitat, jo penso que sense proposar-s’ho, va dir una cosa que mai ens hauríem pensat sentir dir a la primera autoritat del país, potser ho havien sentit dir de mil maneres diferents, però mai d’una forma tan directa.
“A Catalunya no se li pot concedir el concert econòmic perquè no quadrarien els comptes de l’Estat”. Curt i ras, clar i català. Tothom ho entén, a Espanya li surten els números gràcies a Catalunya.
Catalunya és la mamella i Espanya hi està enganxada. Si la “destetem” pot morir d’inanició! Això ja fa anys que dura, però ha estat amb la democràcia i amb la cortina de fum dialèctica de la solidaritat, quan les xuclades han estat més fortes.
No es tracta d’una solidaritat social, que paguen els que més tenen i es fa després una redistribució social entre els més febles. Això seria socialment acceptable. La relació entre Espanya i Catalunya és una relació colonial. S’extreu tot el que és pot d’un territori i es redistribueix a la metròpoli. Això ho han fet totes les potències europees amb els seus territoris colonitzats.
Això ho estem patint tots els ciutadans de Catalunya, des de l’independentista més convençut fins al que té el més abrandat sentiment de pertinença a Espanya. Des de la metròpoli no es fan distincions! Catalunya és un territori a explotar! Catalunya és un territori del que s’ha d’extreure! Catalunya és un territori en el que no cal gastar! I aquesta política que en els darrers trenta cinc anys s’ha perfeccionat, de la forma més subtil, ha fet víctimes a tots els habitants de Catalunya”.
Catalunya ha passat, en 35 anys, de ser la zona de l’estat espanyol amb el PIB més elevat a ser la 11a. El nivell de vida de moltes comunitats, regions d’Espanya, s’ha incrementat molt per sobre del creixement del seu teixit productiu i dels seus recursos econòmics. Això ha estat possible gràcies al cordo umbilical que els uneix amb Catalunya.
A Catalunya han augmentat els problemes socials i ha baixat el nivell de vida essent les classes populars les més afectades i sovint també les més enganyades, convençudes en gran part per un sentiment de pertinença a un estat, un estat que els espolia.
La desinversió a Catalunya, i l’increment a la resta de l’Estat ha contribuït a augmentar els benestar arreu de les regions d’Espanya. A Catalunya tot han estat passes endarrere. Mentre a Espanya es feien quilòmetres i quilòmetres d’autovies gratuïtes, a Catalunya ens havien d’acontentar amb seguir utilitzant les autopistes de peatge, cada cop més saturades.
Mentre al 1992 Madrid ja estava comunicat amb Sevilla amb alta velocitat, a Barcelona no va arribar fins 16 anys més tard. I Encara ens queden com a mínim 6 o 7 més per conectar-nos amb Europa, que és el que debò fa falta. S’està potenciant la creació del gran Madrid, amb tot d’avantatges per a l’establiment d’empreses i en canvi a Catalunya s’incrementen les dificultats per culpa de la no inversió en infraestructures. Estem perdent el tren! Esperem que no sigui també el corredor ferroviari de mercaderies!
Estan esgotant els recursos de la colònia, estan matant la gallina dels ous d’or. Per això el president de la Generalitat que és un home d’estat, d’Estat espanyol, avisa que encarà cal munyir més la mamella, tot en benefici d’Espanya, perquè a aquesta li quadrin els números. Fins quan resistirem abans no quedem espremuts?
Es per això que no és d’estranyar que la sentència del TC, que s’ha fet pública mentre feia aquest escrit, “faci mofa” de terme nació amb un “no te cap valor jurídic” i repeteixi fins a 8 vegades, segons les primeres fonts que informen de la sentència, en la “indissolubilitat” de la nació espanyola. I és que només faltaria que perdessin la major font de recursos financers. “Hasta aquí habriamos llegado”.
28 de juny de 2010

26 de juny del 2010

La IP pel referèndum pot entrat en via morta


-->
El passat dia 9 de juny ja comentava el què, al meu parer, podia significar la IP d’en Tena i l’Uriel. IP admesa a tràmit pel Parlament de Catalunya el mateix dia que es rebutjava una altra per no ajustar-se a la Constitució.
Curiosament la IP no admesa feia la mateixa pregunta que ja han respost afirmativament més de mig milió de catalans. Molt per sobre de les 220.000 firmes que com a mínim necessita la IP “constitucional” per tirar endavant.
El camí de la IP és un camí incert. Legalment viable segons en Tena que ahir publicava un llarg article al diari Avui on defensava aquesta via. Article que un cop llegit et feia venir al cap la pregunta: Per a ser independents els hem de fer reformar la Constitució?
Tot això d’aquesta IP pot ser com aquelles hipoteques que fins fa poc es firmaven a 35, 40 i 45 anys, que les acabaràs deixant en herència als fills, això em sembla a mi que pot ser el camí de la IP d’en Tena i l’Uriel, una hipoteca que deixaré als meus fills perquè jo possiblement em moriré sense veure-la liquidada!
I és que si dins del marc constitucional actual, un estatut d’autonomia aprovat pel parlament autonòmic, aprovat per les Corts espanyoles i referendat per el poble de Catalunya, porta ja més de 4 anys pendent de sentència al Tribunal Constitucional, que no pot passar amb la proposta de referèndum de la IP? Més ben dit, que no està passant ja?
Avui saltava la notícia: “Que el previsible recurs de Zapatero deixa en l’aire la IP pel referèndum oficial”. El Govern Central, doncs, presentaria un recurs d’inconstitucionalitat que faria que automàticament es decretés la suspensió de la Llei de consultes aprovada pel Parlament de Catalunya.
Hi veia el perill que la presentació de la IP pogués, en certa manera, desmobilitzar a la ciutadania contràriament al que se’ns vol fer creure. Seria com dir allò de: “si des del camí de la legalitat, i amb el recolzament dels partits nacionalistes, no oblidem que en Tena és convergent i l’Uriel és d’Esquerra, podem arribar a la independència i l’únic que hem de fer es recollir les firmes necessàries, això serà “bufar i fer ampolles”.
A quanta gent no els deu passar pel cap pensaments com aquest?:
“Si des de les plataformes, al marge dels partits almenys en un primer moment, s’ha aconseguit mobilitzar més de 600.000 persones als referèndums, que no s’aconseguirà amb la IP admesa a tràmit per Parlament, per a la qual només calen 220.000 firmes?”
O com aquest altre:
“Un cop aconseguides les firmes només caldrà deixar que el tràmit parlamentari i polític segueixi el seu curs, si finalment algú considera esperar 4 anys més, tant li fa! Més tard o més aviat arribarem a la independència”.
No és tot plegat una temptació? No sembla la mar de còmode? Potser una mica llarg, però sense saltar-nos la legalitat. “Deixem-los fer als que hi entenen, que ja saben el que fan!” poden estar rumiant molts.
Avui podem “donar gràcies” al govern central perquè ja ensenya les cartes, a veure si algú es desvetlla! Hi haurà els que voldran insistir en aquest camí de la IP i malgrat tot voldran fer el desafiament de recollir les signatures. Endavant recollim-les! Tot suma! jo no tinc cap inconvenient en donar la meva, i ajudar a trobar-ne més.
Però si malgrat tot, el camí continua barrat, que farem? lamentar-nos? Aquesta és també una opció còmoda! “hauran estat els altres els que no hauran permès al poble de Catalunya expressar-se lliurement” i continuarem dient durant anys: “que volem ser una nació amb estat propi, però que no ens deixen!”
Cada cop és veu més clar que l’única opció és la independència, la llibertat i que aquesta no ens la donarà ningú, aquesta l’hem de prendre. Les opcions constitucionals no tenen futur. Tan sols hi ha un camí viable, autodeterminar-nos a les properes eleccions triant aquells partits que per a la propera legislatura proposen la proclamació de la independència des del Parlament de Catalunya.
26 de juny de 2010

23 de juny del 2010

Un comentari sobre la reforma laboral

Un comentari sobre la reforma laboral

-->
Ahir, dia 22 de juny, es va aprovar el Decret de la reforma laboral. El PSOE, s’ha quedat sol en l’aprovació, però l’ha pogut tirar endavant amb l’aquiescència del PP, de CiU i del PNB. Aquesta reforma laboral no convenç ningú, per això no és d’estranyar que el titular de La Vanguardia” de diumenge, diari poc sospitós de vel·leïtats obreristes, digués que “la reforma laboral no serveix per a crear llocs de treball a curt termini”.
Que amb la reforma del mercat laboral es crearien llocs de treball, aquesta ha semblat ser l’excusa que ha fet servir el Govern per aprovar-la, però dóna la impressió que més que res ha estat un “moviment tàctic”, fet a corre-cuita, per presentar-se davant la UE i els Mercats Internacionals, mostrant que des del Govern es fa quelcom. El mateix que va passar fa uns dies amb les retallades a les prestacions i als salaris dels funcionaris; cal pensar que no només són funcionaris els senyors encorbatats del ministeri, també ho són els treballadors de la sanitat, de correus, de l’ensenyament, els bombers, etc..., estem parlant de quasi dos milions de persones.
La reforma del mercat de treball, tal i com està plantejada, semblaria que només serveix, en primera instància, per acabar d’esporgar. És a dir, servirà perquè grans empreses o les divisions de grans empreses puguin reestructurar el negoci. Si a qualsevol empresa que durant un temps presenti resultats negatius li es permès acomiadar a millor preu, algú dubta que moltes donaran aquests mals resultats? I, algú dubta que aprofitaran per fer neteja? Algú tindrà capacitat per controlar si aquestes pèrdues que declarin són reals o dibuixades?
Aquesta és una llei que afavoreix les grans corporacions, ja que la petita i mitjana empresa va tan escanyada, que ni a meitat de preu segurament es pot permetre acomiadar. A més, en aquest cas, poden haver-hi moltes altres implicacions, ja que a la petita empresa es poden donar més situacions d’empatia, que no pas a les grans corporacions on el treballador no deixa de ser un número i a cap dels seus directius li ha caigut mai cap anell per acomiadar, deslocalitzar, etc..., ja que les decisions es prenen des de la distància física i humana.
La millor forma d’assegurar el creixement, també dels llocs de treball, és l’increment de l’activitat econòmica. Aquest increment de l’activitat econòmica pot venir determinat per la capacitat de consum interior i exterior, així com la competitivitat de les nostres empreses. A cap país d’Europa s’està tantes hores a la feina per fer tan poc, potser que ens ho fem mirar! Un altre tema pendent és la qualificació professional, la formació, l’ofici com a coneixement i creixement constant; l’adaptació a les noves tecnologies per poder donar valor afegit i crear productes de qualitat.
Veient tot això, sentint les declaracions de polítics de tots els colors i tendències, en el que sembla que hi ha consens és que aquesta reforma no serveix per al propòsit que en teoria la justifica. És un nou engany d’un govern a la deriva, que fa temps que no fa el que ha de fer, ha passat del dispendi irresponsable, com si fos un nou ric, a una política “d’escanyapobres”.
No es crearà en primera instància més treball, ni molt menys les empreses començaran a aparèixer com bolets a la tardor. Els treballadors veuran disminuïts els seus drets i pot haver-hi un increment notable del malestar social, per la por a perdre el lloc de treball o per la pèrdua efectiva del treball.
Els sindicats jugaran el seu paper. Algú els acusa de defensar només els interessos dels qui treballen i tenen feina. Diuen, en alguns mitjans, que els sindicats no es preocupen per la gent que està aturada i que gràcies a reformes laborals, com les que es proposen, la gent accedirà al mercat de treball; ja es veu que això que la reforma laboral incrementarà els llocs de treball no és cert. Els sindicats són els primers interessats que creixi el mercat de treball, ja que creix la possibilitat de tenir més gent afiliada i incrementar la seva representativitat. Els sindicats estan interessats a millorar el benestar col·lectiu dels ciutadans, cosa que també hauria de preocupar la majoria de grups polítics i principalment el Govern. En el que segur que no estan interessats els sindicats és a permetre que s’aprovi una Llei que el primer que aparentment presenta és “més atur a l’horitzó”.

Ah! Em descuidava de fer notar que una part de les indemnitzacions per acomiadaments les deixaran de pagar les empreses, ho farà el fons de garantia salarial (FOGASA).

23 de juny de 2010

20 de juny del 2010

Sobiranisme no és independentisme


-->
Sobiranisme no és independentisme
Compte amb els termes, altrament ens poden entabanar. Els darrers temps està fent “furor” la paraula sobiranisme. Aquesta és una paraula relativament nova, “de manera que ni els correctors ortogràfics la reconeixen”. En canvi, cada cop és més utilitzada en substitució del mot independentisme.
Veiem; La sobirania, que no el sobiranisme, seria la capacitat de decidir. Estaríem, doncs, fent una acció sobirana quan participem en un referèndum independentment del que votem. Ara bé, aquesta acció sobirana, en el cas de Catalunya, davant d’un referèndum, tan es pot exercir per donar el si a la independència com el no. Es pot ser sobiranista sense necessitat de ser independentista.
Quan un grup polític o partit es proclama sobiranista no està dient que sigui independentista, l’únic que esta dient és que vol exercir el dret a decidir. Ara aquests dies se’ns parla molt d’això, del dret a decidir, fins i tot han sortit personatges, inesperats per a molts, defensant aquest dret a decidir. Però no hem de confondre el dret a decidir amb independentisme. Al contrari, en democràcia ni tant sols hauríem de demanar aquest dret a decidir, que es intrínsec del sistema, en democràcia ja es pressuposa que som sobirans, senzillament hem de decidir!
Abans, de tot això se’n deia el dret a l’autodeterminació. Recordo que fa anys quan algú parlava del tema, des d’algun partit espanyolista, se li havia contestat que ja ens estàvem autodeterminant cada cop que participàvem en unes eleccions i votàvem a un partit. I tenien raó, perquè en les eleccions votem partits i votem els programes que ens proposen, si aquests partits que votàvem no proposaven la autodeterminació no hi havia, doncs, res a dir.
Hi ha grups polítics que fan èmfasi en el dret a decidir i en el sobiranisme i d’altres que proposen senzillament que exercim aquest dret, no pas que el demanem, per a proclamar la independència de Catalunya des del Parlament.
Els sobiranistes proposen camins incerts que segurament més tard o més aviat ens trobarem barrats, que ens seran difícils de franquejar. Altrament, els independentistes proposen solucions, que malgrat ser aparentment “no legals” no contravenen cap dret democràtic internacionalment reconegut.
En les properes eleccions hi haurà dos grups de partits, els independentistes que proposaran la proclamació de la independència des d’una majoria suficient al parlament, i per altra el sobiranistes; i aquí es podrien incloure tots els altres si fossin demòcrates de debò, estic parlant del PSC i el PP. El que passarà és que el mot “sobiranisme” serà utilitzat per determinada força, CiU, i confondrà a la gent perquè aquest grup no és pas independentista. Els altres grups, PSC i PP, són d’una debilitat democràtica tal, que volen una democràcia acotada i censurada en la que la gent ni tant sols pugui decidir quedar-se a Espanya, que és el que aquests dos partits defensen.
20 de juny de 2010

19 de juny del 2010

Comunisme hormonal


-->
Comunisme hormonal
En una entrevista a la televisió, un intel·lectual espanyol, ara no recordo el seu nom, explicava que: “havia tingut una trobada uns anys abans amb intel·lectuals dels països de l’est i que aquests li havien dit que ells que havien patit presó i persecució pel seu activisme democràtic no tenien res que agrair als intel·lectuals occidentals, la majoria d’esquerres, ja que durant anys havien mirat cap un altra cantó i callat davant el seu patiment”
Ara amb la mort d’en José Saramago, m’ha vingut al record el contingut d’aquella entrevista perquè alguns han recordat allò que va dir Saramago: “Sóc comunista hormonal, el meu cos conté hormones que em fan créixer la barba i d’altres que em fan comunista”.
Avui els diaris van plens de notes, apunts i elogis cap a la figura d’en Saramago. Nobel de literatura, segurament merescudíssim. Escriptor que deu haver fet passar molt bones estones als seus lectors. No el conec literàriament parlant, no he llegit cap dels seus llibres, ho confesso! Però no és d’això del que vull parlar.
Un part considerable de la intel·lectualitat d’aquest país ha vist, durant molt de temps, amb simpatia, quan no amb franca connivència, al comunisme. Segurament és perquè aquí en lloc de patir la dictadura stalinista i post stalinista, vàrem patir la franquista i els comunistes eren antifranquistes.
Però després de la ensulsiada dels països de l’est, quan tothom va saber dels crims dels règims comunistes, no hi va haver-hi una reflexió per part d’aquesta intel·lectualitat i es va deixar que el temps passes. El seguidors del comunisme, els seus dirigents i militants, han evolucionat a posicions polítiques en les que, al menys aparentment, s’ha volgut fer caure del record el comunisme i els seus símbols.
Malgrat tot, sobta que encara es recordi a en Saramago per aquella frase. Deu de voler dir que encara hi ha algú que idealitza el comunisme. Deu ser que hi ha encara qui pensa que la idea no era dolenta, tal i com sembla que ho pensava en Saramago encara al 2001. Algú encara deu creure possible la utopia!
Saramago va ser un intel·lectual, un gran escriptor, una persona compromesa amb el seu país, una persona que va patir la dictadura Salazarista i que va militar en el partit comunista del seu país. El partit comunista portuguès, dirigit per Alvaro Cunhal, va mantenir fins als anys 90 posicions purament stalinistes, mentre la resta de partits comunistes d’Europa occidental feia 20 anys que havien anat evolucionat cap a formes més democràtiques, formant la corrent eurocomunista (Enrico Berlinguer, Georges Marchais i Santiago Carrillo).
Tornant als intel·lectuals dels països de l’Est, dels que parlava al principi, segur que no els faria cap gràcia el mot “comunista hormonal”, com a en Saramago no li hagués fet cap gràcia que cap d’ells es qualifiqués de “Salazarista hormonal”.
19 de juny de 2010

17 de juny del 2010

La ciutadania està madura


-->
No estem prou madurs per la independència, això es desprèn de les declaracions d’en Mas, almenys així ho hem interpretat molts.
L’Artur pensa que el ritme del món el marca ell, és una visió antiga, “astrecèntrica” en la que l’univers gira entorn a ell i en la qual creu dominar el pols de les forces que mantenen en equilibri el panorama polític. La realitat és que ell no deixa de ser un astre més, sotmès a les actuals forces gravitatòries que ara estarien alterant les posicions “planetaries” i produint nous alineaments.
Ho entenc que per a ell ha de ser dur. Mentre lluitava per un objectiu concret, el món s’ha mogut sota el seus peus. Va ser anomenat “hereu” per en Jordi Pujol, ha guanyat, dues eleccions seguides i en canvi es troba fora del govern.
En el moment que li podria ser propici, després de set anys de tripartit. En el moment que podria, gràcies al desgast polític dels seus rivals, accedir al poder, resulta que, de forma sobtada, el panorama ha canviat. Els catalans fins ara mesells estan començant a deixar de ser-ho, com a mínim un part molt significativa.
En Mas vol guanyar les eleccions, per fer-ho cal que convenci a un ampli espectre de l’electorat, però aquest electorat s’ha mogut, ha canviat de posició. Han canviat les regles del joc i malgrat que es prepara de fa molt temps per assolir el poder, cada dia que passa va més contra corrent.
A l’Artur se li ha passat l’arrós! No sé si aconseguirà o no ser president de la Generalitat,. Si ho aconsegueix serà per la debilitat dels grups que fins ara han governat i per altra banda perquè no hi haurà hagut temps d’articular una majoria nacional independentista de debò.
En Mas voldrà abraçar més electorat del que li cap entre les mans. Una part del mateix se li esmunyirà, se li escaparà, perquè els inputs que la gent està rebent des de fa més d’un any estan canviant i ell està demostrant que és incapaç de ser valent, d’arriscar, d’adaptar el seu discurs i la gent percep aquests dubtes. Aquestes incoherències, en definitiva, aquestes debilitats li resten lideratge. El país necessita un líder i en Mas no és vist com a tal.
Darrera d’ell la gran figura de la “travessia del desert”, en Pujol, un Pujol que va equivocar l’anàlisi, va pensar que podria reformar Espanya, que allí hi trobaríem el nostre lloc. Ja ho està reconeixent que no ho va calcular bé, però no està fent el tomb ideològic que el país ara necessita.
En Pujol hauria de reconèixer de forma ben explicita que va errar. Potser no ho farà mai, potser creu haver sacrificat massa per admetre que estava equivocat, està dolgut, però, si vol passar de debò a la història cal que rectifiqui, que llenci el missatge que ara cal, que ho digui! Que el que ara cal és tenir un Estat propi. Altrament si la independència acaba triomfant, d’aquí a molts anys tothom recordarà qui ens hi va portar i ningú es recordarà d’en Pujol i molt menys d’en Mas.
17 de juny de 2010

14 de juny del 2010

Ciutadans de primera "Con la garantía del Estado"


-->
L’altre dia vaig sentir, en un programa de TV3, com l’Aznar sortia amb la cantarella que “els idiomas no són dels territoris sinó que són de les persones”. Que consti que podria arribar a estar perfectament d’acord amb aquesta afirmació, el que passa és que és una afirmació tramposa, i manipuladora, feta des del poder i des de la imposició més descarada. Veiem si no!
La Constitució espanyola consagra el castellà com a llengua comuna de tots els espanyols, i reconeix l’oficilialitat del català, l’euskera i el galleg en els seus territoris.
Aquest “comú del castellà”, com a idioma, parteix d’un supòsti equivocat, al meu entendre, el qual és aprofitat per justificar frases com les de l’Aznar. En primer lloc no és el primer idioma ni el propi de molts ciutadans espanyols, encara que el coneguin i el facin servir. Per exemple: el meu primer idioma és el català que queda circumscrit a un territori, en canvi el castellà no està circumscrit a un territori determinat sinó que ocupa tota la pell de brau, amb excepció de Portugal.
És per això que la territorialitat del castellà es superposa als altres territoris amb llengua pròpia.
Podria estar d’acord en que els idiomes no són dels territoris sinó de les persones si jo al llarg i ample de l’Estat al que pertanyo i pago els meus impostos podés arribar a ser entés i sobretot atès en català, estaria totalment d’acord amb la definició del Sr. Aznar, ara bé, això no és així.
Des de determinats grups “s’impulsa” a que els castellanoparlants tinguin dret a anar amb el seu idioma per tot arreu, en canvi als que parlem alguna de les altres llengues de l’estat se’ns vol circumscriure a un territori.
Amb tot això, acabem en una situació curiosa dins del concepte de ciutadania, dins d’un mateix estat hi ha ciutadans de primera els castellanoparlants als que se’ls reconeix els seus drets per sobre dels territoris i ciutadans de segona als que en prou feines se’ls reconeixen els seus drets lingüstics en el seu propi territori.
En què quedem doncs? El castellà és primer de les persones que del territoris, en canvi el català és de determinats territoris, en pla “reserva india”
Els castellanoparlants es creuen amb dret a exigir ensenyament en castellà a Catalunya, en canvi un català mai podrà exigir ensenyament en català a Castella. Si vaig a l’oficina de turisme de Lleida trobaré impresos en castellà i en català, en canvi si vaig a la de Burgos només trobaré impresos en castellà, perquè no en català? És que sóc un ciutadà de segona? Que no és el català la meva llengua d’ús habitual? Que no quedem que les llengues són dels persones i no del territori?
És que jo ja entenc el castellà! Em diran! Ves per on que molts dels que fan seva la frase de l’Aznar entenen perfectament el català, però ja se sap, ells són ciutadans de primera, “con la garantlía del Estado” “español, naturalmente”.
14 de juny de 2010

13 de juny del 2010

Ara ens cal una ruptura no pas una transició


-->
Hi ha aquella màxima que diu que pots enganyar a molta gent, però que és molt difícil tenir enganyat a tothom al mateix temps.
Els mitjans de comunicació i la premsa silencien tot allò que transcendeix l’actual establishment polític. En definitiva, la col·laboració entre mitjans i partits és tal que contribueix a la desafecció de la gent i que ningú es cregui ja res. Desmotiva fins a tal punt, que la deixadesa amb que la gent es mira la política pot acabar provocant que aquest establishment polític/mitjans acabin vivint en un món irreal, retro-alimentant-se mutuament els uns als altres, allunyant-se de tal manera de la realitat i dels problemes de la gent que el pes dels fets els acabarà aclaparant, aixafant com un enorme i inaturable tsunami.
Aquesta endogàmia entre mitjans i partits polítics ha funcionat mentre hi hagut bonança econòmica. Mentre la gent vivia en una “Arcadia” feliç. Ara amb la crisi es despullen les misèries, tots ens anem convertint en aquell nen que s’atreveix a dir. “Però si el Rei va nu”.
Els de l’establishment intenten cavalcar sobre la realitat, domar-la i usar-la en benefici propi. Ara ho fan amb els referèndums, intenten controlar quelcom que ells no han creat, que ha creat el poble, que ha creat la societat al seu marge, mentre ells vivien en un món paral·lel. Ara tornen al món real i volen fer el que sempre han fet manipular, controlar.
Quan s’adonin que ja no poden controlar que ja no poden manipular seran terribles amb tots aquells que ells considerin “outsiders” del seu món. Amb aquells que no tan sols amenacen la seva credibilitat, sinó que més prosaicament amenacen el seu “modus vivendi”, els seus privilegis.
Possiblement haurien pogut mantenir aquests privilegis, haurien pogut mantenir aquest establishment si haguessin estat útils a la societat, si haguessin estat eficients, però no ho han estat. S’han mostrat incompetents, indolents, en altres casos simplement corruptes.
De la mateixa manera que fa 35 anys va haver-hi una transició de la dictadura a l’actual sistema, ara cal fer quelcom, però no una transició sinó una total ruptura amb el sistema actual. Una ruptura democràtica, però ruptura al cap i a la fi, ja que si no hi ha un trencament, si aconseguim un canvi però arrossegant les rèmores del passat com fa 35 anys, tornarem a arribar a allà mateix.
És per això que m’esparvera veure eslògans com aquell de “començar il·lusiona” que pretén entronitzar a aquells que ja varen estar 23 anys al poder i que en alguns llocs no l’han deixat mai o aquell altre més antic de “la Catalunya optimista” que va servir per portat de nou en ZP a la Moncloa, amb els resultats tan visibles de la seva gran gestió.
La propera tardor no sé si ens tornaran a engalipar, tan de bo siguem capaços de reaccionar perquè això no passi.

Mataró, 13 de juny de 2010

9 de juny del 2010

La IP d'en Lòpez Tena i en Bertran és un parany?


-->
Les consultes varen néixer al marge dels partits. Que fos al marge d’alguns d’ells és normal, però que fos al marge d’altres, no! Després d’anys de “vacances nacionals”, ara es lleven i pretenen capitalitzar, subtilment, l’esforç de molt gent.
Si alguns dels actuals partits que hi ha al Parlament (CiU, Esquerra i ICV) admeten a tràmit la proposta de referèndum, si com diu el titular d’algun diari: “Comença el procés perquè Catalunya exerceixi el dret a l’autodeterminació”, algú pot pensar, per què amoïnar-nos? Les coses van bé, ja se’n cuiden els partits d’això de la independència!
Malauradament tinc la impressió que tot això és un parany. Un parany que pot desmobilitzar, desmotivar i , per damunt de tot, desorganitzar o impedir la creació d’alguna formació política que posi en perill les “status-quo” de determinats partits.
Ara començaran els tràmits de la IP admesa. Hi haurà algun entrebanc que posarà el PP, el PSC o fins i tot Ciutadans. Després tots a recollir firmes i procurar que aquestes siguin admeses. Després a debatre, aprovar i fixar una data... Tot això si des del govern de l’Estat no hi ha res impugnable o recorrible i ...“anar-hi anant – anar-hi anant” fins d’aquí un any o més, que ja hauran passat les eleccions al Parlament.
No ens refiem pas que els partits que avui han admès a tràmit la IP el dia que es debati al ple del Parlament acabin votant a favor. Avui hem pogut llegir les declaracions de l’Oriol Pujol dient que s’oposaran a aquesta iniciativa en el ple, perquè diu “que no servirà de res, si l’autorització final és de l’Estat espanyol” i “que s’està gestant un engany monumental”, “que la prioritat de CiU és la defensa de l’Estatut”. No se que en deu pensar algun convergent com el Sr. Tena de tot això. A quantes opcions juguen els convergents? Això és esquizofrènic!
Mentre, doncs, tots distrets de l’objectiu de promoure una candidatura transversal i d’ampli espectre. Una candidatura que pugui entrar al parlament amb un nombre suficient de diputats. Això si que els fa por, que un dia sumin la majoria per a proclamar unilateralment la independència de Catalunya des del mateix Parlament. Llavors un cop proclamada i negociada la independència, és el moment d’organitzar el referèndum, no pas abans.
Ara és el moment de continuar treballant en defensa de les nostres llibertats i de construir una alternativa a l’actual marasme en que viu el món polític al nostre país. No és el moment d’escoltar els cants de sirena, ni molt menys de deixar que traspassin la porta els “cavalls de Troia”. Com a primera fita ens cal modificar la composició de l’actual Parlament per aconseguir una majoria independentista de debò. Malgrat tot, la recollida de firmes pot ser positiva per demostrar la voluntat majoritària del poble català en defensa de la seva independència.ç
Per últim, recordar que la pregunta de la IP admesa no és pas la mateixa que s’està votant a les consultes populars, pregunta que si era la de la IP que no s’ha admès la Parlament, “per no ser constitucional”. Només ho apunto!
Mataró, 9 de juny de 2010

8 de juny del 2010

Compte! pas sense barreres, vigileu el tren!


-->
En les properes hores Catalunya pot patir un ensulsiada tant o més important que la vàrem patir ara fa quasi tres-cents anys. Podeu pensar que exagero però, mireu, penso que ens juguem el nostre pa i el dels nostres descendents. Potser el fet passarà força desapercebut per a una gran majoria de la gent, però si el resultat ens és desfavorable haurà estat com si ens haguéssin injectat una metzina que acabarà fent el seu letal efecte.
La trobada de ministres de Transport europeus que ens els propers dies té lloc a Saragossa ha de decidir quines seran les xarxes de transport que rebran finançament comunitari. La decisió a prendre és triar entre el corredor ferroviari pel Mediterrani o la travessia central dels Pirineus.
Es tracta de fer passar el ferrocarril de mercaderies d’ample europeu pel mediterrani, per la costa andalusa, murciana, valenciana i catalana o bé triar el camí Sevilla, Madrid, Saragossa i travessant els Pirineus arribar fins a Tolosa.
Si s’opta per l’opció que d’una forma més o menys continuada ha estat defensant el govern central des de l’època Aznar fins ara, que no és altra que el trànsit per l’interior de la península, els efectes en la economia del llevant peninsular poden ser determinants i a la llarga catastròfics.
Els ports de Valencia, Tarragona, Barcelona poden entrar en decadència, les mercaderies continuarien embotellades en una autopista que ja no dona més de si, o senzillament col·lapsades a les zones productives amb seriosses dificultats per col·locar-les als mercats. El cost del transport dels productes manufacturats, que s’haurien de continuar enviant en camions, serien de 3 a 4 vegades més alts que els costos del transport ferroviari, cosa que no els faria competitius enfront els que es podessin produir en altres llocs..
Ja s’han sentit veus d’alarma, l’empresariat valència i català estan d’acord en la defensà de l’eix mediterrani. La Volkswagen, la Nissan i la Ford han dit que s’hauran de plantejar la seva continuïtat si no es tria l’eix mediterrani.
El fet de tenir l’eix mediterrani podria facilitar l’increment d’activitat dels ports de València, Tarragona i Barcelona. Disposem d’infraestructura industrial que podria fer la transformació de determinats productes, donar-los valor afegit, i fer-los seguir via ferrocarril cap als mercats d’Europa.
El traçat pel centre de la Península és més costós, s’han de salvar importants desnivells per superar la “Meseta” i travessar els Pirineus per la part Central cosa que suposaria importants obres d’enginyeria i elevar les mercaderies per sobre dels mil metres, amb el consum afegit d’energia que això suposa respecte del traçat mediterrani a nivell de mar.
Però no dubto, estic segur, que des de Madrid insistiran en la seva solució, la de passar pel centre. És una solució ideològica, és una solució adient amb tot un pensament de fa segles, i de pas s’empobreix als catalans.
Els hem pagat en 35 anys de democràcia el seu Gran Madrid, hem subvencionat via “solidaritat forçada” a tort i a dret i no hem rebut quasi res a canvi més que engrunes. Ara els pagarem l’obra definitiva la que ens pot anihilar definitivament, la que ens pot acabar de “provincianitzar” si és que encara no ens han tornat prou provincians i de mica en mica cada cop més pobres.
El que es pot decidir a Saragossa pot passar aparentment desapercebut, les conseqüències no! De totes maneres, no perdo l’esperança i confio que aquells que varen fotre el crit al cel per oposar-se al túnel de Bracons, ara ja començaran les mobilitzacions per impedir que els Pirineus quedin com un formatge emmental. Gràcies a això l’opinió pública catalana prendrà consciència del que ens hi juguem i es mobilitzarà com una sola veu, quines cassolades i quines xiulades que ens esperen!
Dieu-me que serà així! Que no sóc un il·lús!
Mataró, 8 de juny de 2010.