23 de març del 2014

Els miralls d’Ucraïna (II)

La península de Crimea amb una extensió quelcom més petita que Catalunya, aquí malgrat el que digui Margallo s’acaben les semblances, ha estat finalment engolida per la Rússia post soviètica i post zarista; l’eterna Rússia imperial.

La política exterior espanyola un cop més ha fet el ridícul intentant buscar semblances entre el que passava a Crimea i Catalunya. Una política exterior que per boca del seu màxim responsable ha fet un discurs per al consum intern espanyol, incapaç d’articular-ne cap altre que podés influir, atès el pes de l’Estat espanyol, en l’àmbit internacional.

Ha estat sorprenent amb quina rapidesa Rússia ha donat el cop de mà. El control militar de la península, on Rússia mai ha deixat de tenir un nombre important de forces militars destacades a les seves bases militars amb la naval de Sevastopol al front, va ser immediat i les forces ucraïneses encerclades, controlades i posteriorment humiliades. En aquestes circumstàncies una part del parlament de la república autònoma, amb l’oportunista pro rus de torn representant d’un partit minoritari a la cambra al front, va convocar un referèndum que es va celebrar en un parell de setmanes.

El referèndum amb una participació del 80% ha donat un resultat favorable al retorn a Rússia del 96,5 %. Realment el que hi ha hagut ha estat un assentiment a la búlgara i les xifres han estat més que maquillades pintades. M’ha sorprès i decebut la manera en que els nostres Telenotícies han donat els resultats del referèndum, asseverant el resultat, sense contrastar-lo amb la falta de garanties en que ha tingut lloc; amb les dues minories principals del territori ucraïnesos i tàtars amenaçades i sota l’ocupació militar russa.

Europa, Occident ha fet la seva cantarella, però no ha mogut un dit, almenys efectivament. Rússia ha acabat fent un “Santa Rita Rita” al revés; recuperant la donació de Crimea a Ucraïna que Krushev va fer fa 60 anys. Veient la dependència energètica que Europa té del gas rus no és d’estranyar l’acomodament i la pusil•lanimitat europees. Per altra part els russos saben molt bé com canalitzar els interessos i ambicions de molts occidentals. Aquí ens queixem que alguns polítics s’asseuen als consells d’Administració de les empreses a les que han afavorit mentre eren al govern. Parem-nos a pensar que fa el ex canceller alemany Schröder a Gazprom.

Rússia ha recuperat Crimea i al mateix temps ha llençat un missatge a la població russòfona d’Ucraïna exacerbant el seus ànims, malgrat que el més previsible és que no vagi més enllà, malgrat continuarà amenaçant. Rússia sap que no es prou forta per intentar incorporar la part oriental d’Ucraïna, almenys pel moment. Mentre deixa una Ucraïna econòmicament tocada de mort gràcies, entre altres coses, a la política del seu virrei Ianukovitx i sotmesa a un constant estat de tensió per mor d’una població russòfona a la que encendrà i apagarà a conveniència. Ucraïna s’acostarà a Europa i no fos forassenyat pensar que acabés a l’Otan i més endavant a la UE. Possiblement , per això, Rússia s’ha volgut assegurar el control del Mar Negre i que les seves bases, “contractades” amb Ucraïna fins als anys quaranta, no quedin en territori que podés arribar a estar sota control de l’Aliança Atlàntica.

S’ha dit que el segle XIX va ser molt llarg que va començar al 1789 amb la Revolució Francesa i que va acabar al 1914. El XX es diu que va ser més curt que va començar al 1914 i que va acabar al 1989 amb la caiguda del mur de Berlin. Realment això no sembla del tot cert i els russos 25 anys després ens acaben de fer viure un inquietant revival del segle XX i de la Guerra Freda. Tot plegat perquè malgrat tot no tots els vells imperialismes varen acabar morint després de la segona guerra mundial. Anglaterra i França varen haver de donar la independència a les seves colònies que havien conquerit a partir del segle XVII. Si algú és mira la Rússia d’aquell mateix segle veurà que estava circumscrita a una extensió, que malgrat ser considerable, abastava només una part de la seva actual part nord occidental europea. La resta de territori de Rússia és territori que va ser conquerit i colonitzat, on centenars de cultures, com la dels tàtars de Crimea, varen ser minoritzades i assimilades o senzillament deportades als erms de Sibèria provocant neteges ètniques que han estat oblidades. Malgrat la pantomima “de l’home soviètic” i de la multiplicitat de repúbliques i repúbliques autònomes creades llavors, veiem que un cop caigut “l’imperi soviètic” ha ressuscitat l’imperi rus que encara sotmet de forma directa o indirecta a moltíssimes ètnies i nacionalitats.

Aquí en aquest sotmetiment i en aquest assimilacionisme cultural és on hi ha les veritables semblances, aquelles que no els interessa veure al senyor Margalló i a la immensa majoria dels espanyols. La diferència entre les colònies britàniques i franceses és que estaven a l’altre costat de l’oceà i en canvi les russes i les espanyoles, les que encara els queden, tenen una continuïtat geogràfica lligada per la colonització cultural el que els permet un control i disposició molt més fàcil dels recursos d’aquests territoris.

23 de març de 2014

7 de març del 2014

Els miralls d’Ucraïna.

Les declaracions aquests darrers dies del Ministre d’Afers Estrangers espanyol sobre el conflicte a Ucraïna demostra que aquest no deixa de ser per a ell un mirall en el que veure reflectit els seus desitjos d’impedir un referèndum a Catalunya. D’aquí l’estranya alineació de la diplomàcia espanyola defensant la integritat ucraïnesa i negant la possibilitat que Crimea pugui decidir el seu futur. El cap de la diplomàcia espanyola fa abstracció del conflicte, l’ignora totalment pel que sembla, i només li serveix com cas exemplificador per a la seva dèria, impedir una consulta a Catalunya. La mateixa dèria que fa que Espanya encara no hagi reconegut Kosovo. Defensant Ucraïna defensa la lògica dels estats i la inalterabilitat de les fronteres. Ara Defensa això perquè és el que li convé i perquè no pot fer cap altra cosa sense enfrontar-se amb la resta de la UE, però en el seu fur intern, en el de molts que pensen com ell, fins i tot els sobra la independència d’Ucraïna. En cas que fos factible suprimir-la s’arrenglarien descaradament amb el russos, ja que dins de la seva lògica Rússia és el seu “aliat estatal i imperial natural”.

Però no només són els espanyols els que es miren a l’espill ucraïnès, també des de Catalunya s’ha sentit alguna veu, poc entenimentada o malintencionada, a la que se li enfot un rave el que li passi al poble de Crimea i al d’Ucraïna per extensió. El conflicte de Crimea pot semblar un conflicte llunyà, en cap cas comparable amb el cas català; això és així, però depenent de com evolucioni pot influir en el nostre Procés.

Crimea ens pot semblar molt lluny, un problema del que no entenem gaire i sobre el que es massa senzill simplificar, però realment no és pas tant lluny es a la porta de la UE i pot tenir uns certs paral•lelismes amb el que passa a casa nostra. Per altra banda, no és la primera vegada que el que passa a Crimea influeix a Catalunya. Un amic de les comarques centrals em referia que, ara farà exactament 160 anys, entre les pregaries i dites de l’època n’hi havia una que deia “Déu ens doni aigua i sol i guerra a Sebastopol”; durant la guerra de Crimea (1853-1856) els mercats cerealístics europeus es varen veure fortament sacsejats per aquella guerra i el preu del cereal es va incrementar significativament per l’augment de la demanda des de diversos països europeus i el tancament de les exportacions russes.

Ucraïna a la seva part més occidental, aquella que durant molts anys va pertànyer a l’imperi austrohongarès i durant uns anys del segle XX a Polònia, la majoria de la població es ucraïnesa i de parla ucraïnesa, el mateix passa al nord del país on hi ha la capital, Kiev. En canvi la part oriental, Kharkov, Donetsk i tot el Sud des d’Odessa a l’estret de Kerch i a la pròpia península de Crimea els russòfons són una minoria molt significativa, quan no simplement són majoritaris en la major part d’aquest territoris.

Ucraïna, el seu significat és terra de frontera, el mateix que les Krajines als Balcans eren les zones de població eslava frontereres amb l’Imperi Otomà. Ucraïna fins als darrers decennis del segle XVIII no tenia sortida al Mar Negre, tota la zona costanera, inclòs el kanat de Crimea, pertanyia a l’Imperi Otomà. A la guerra russo/turca del 1768 fins al 1774 l’imperi rus va conquerir Crimea i tota la zona de la costa. Va ser una conquesta russa, més que no pas ucraïnesa i la nova zona conquerida va ser ocupada i colonitzada per població russa i ucraïnesa. A Crimea es va mantenir la població tàrtara, que finalment fou deportada per Stalin a Siberia en acabar la segona guerra mundial en ser acusats d’haver col•laborat amb els ocupants alemanys. A partir de llavors, la majoria de la població a Crimea va ser russòfona. Al 1954 en temps de Khruschev, que era ucraïnès, Crimea va ser “cedida” a la RSS d’Ucraïna, amb estatus de RSSA (república socialista soviètica autònoma). Després de la perestroika es va permetre el retorn de part de la població tàrtara de Crimea que ara és una de les minories de la península.

A Ucraïna després d’uns anys de corrupció i empobriment general del país sota el govern de Ianukovitx aquest ha caigut a causa de la revolta popular. Ianukovitx aliat quasi incondicional de Putin s’havia estimat més mantenir-se sota ègida russa, que acostar-se a la UE, entre altres raons, pel que s’ha vist, perquè els russos en cap cas li qüestionaven l’alt grau de corrupció d’un país que semblava haver convertit en la seva pròpia dacha.

La situació a Ucraïna es força complicada des del punt de vista econòmic. Amb una dependència total pel que fa al tema energètic de Rússia, un dels tres gasoductes que exporten gas a Europa travessa territori ucraïnès. Per altra banda Ucraïna que es va independitzar com a potència nuclear, va renunciar a aquest tipus d’armament amb la garantia que serien respectades les seves fronteres al mateix temps que cedia les bases militars de Crimea, fins als anys 40 d’aquest segle, a Rússia que no vol renunciar a les mateixes i per altra banda intenta ara forçar la devolució de la “donació” de Crimea de fa 60 anys.

No sabem realment, a hores d’ara, quants ciutadans russòfons poden estar interessats en pertànyer a un país, Rússia, amb un alt índex de corrupció i manca de llibertats, com els que han patit a Ucraïna sota Ianukovitx o bé pertànyer a un estat que s’acosti a la Unió Europea, com han reclamat lluitant i morint al carrer molts ciutadans ucraïnesos en aquests darrers mesos. No sabem quants són allà els que en el seu argot i a la seva manera pensen que estan “mejor unidos” a Rússia.

Qualsevol solució del conflicte s’hauria de produir de forma totalment democràtica i pactada, no sembla ara per ara que això pugui ser en aquests moments. El parlament de la República autònoma de Crimea ha aprovat, només amb l’assistència d’una part dels seus membres, un referèndum que ha de tenir lloc en els propers dies. Per altra banda Rússia continua estenent, de facto, la seva ocupació militar de la península. Mentre la UE intenta contemporitzar ja que la dependència energètica del gas rus és molt important i les principals potències europees, Alemanya en primer lloc, tenen moltes inversions que cuidar i mantenir a Rússia.

Mentre, a Catalunya el que passi a Crimea i a Ucraïna ens ha de preocupar, tant pel drama humà que allà es pot produir, com per els ensenyaments que gent com en Margallo puguin extreure del que allà pugui passar. És per això que com fa 160 anys des de Catalunya ens cal adaptar la lletania. “Déu nos doni aigua i sol i que no hi hagi guerra a Sebastopol”.

7 de març de 2014