17 de setembre de 2019

Gentrificar



Avui m'he tornat a trobar amb el "paraulo" aquest, gentrificar! Els centres de les ciutats s'estan gentrificant; aquesta, més o menys i en aquest format, és una frase que es pot trobar en algun article periodístic. És una paraula que defineix i que sembla ja estar definida, cosa que  ajuda a passar de puntetes per sobre del contingut i el significat la notícia. Sembla allò de; com el problema ja està identificat i definit, ja no és tan un problema. Fan com quan jo dic "paraulo", per definir un mot que sembla de difícil comprensió, caricaturitzant-lo, menystenint-lo i rebaixant-lo de categoria; com per donar a entendre que no cal fer-li gaire cas, en aquest cas sí, però, que cal fer-ho.

Com que jo no vaig ser l'únic que va haver de fer-ho el primer cop que vaig veure el mot gentrificar, donem un cop d'ull a què vol dir. La paraula ens diuen ve de l'anglès, gentry que significa quelcom així com baixa noblesa., es fa servir per definir quan en la remodelació d'espais en les grans ciutats, es foragita la gent que hi acostumava a viure que és substituïda per gent de més gran poder adquisitiu. Es va fer servir per primer cop el 1964 per explicar el que en aquells moments passava a Londres.

Parlant en plata, gentrificar vol dir fer fora a la gent d'una zona, remodelar-lo i fer-lo "pujar de categoria" de manera que la gent que hi vagi a viure sigui d'un major poder adquisitiu, o simplement es vol fer que la zona es destini a negocis i despatxos. Pel camí algú, alguns, s'han fet la barba d'or o s'han cobert ben bé el ronyo. Recordo un viatge a Londres, deu fer quasi vint anys, quan el guia ens va fer notar que aquell carrer, que recordava "Baker Street", de casetes típiques, era d'un barri despoblat al vespre, es tractava d'una zona de negocis i oficines o no hi vivia pràcticament ningú.

Barcelona, més tard que altres ciutats, sobretot a partir del 1992, de manera lenta i inexorable, s'està gentrificant. El seu nombre d'habitants va a la baixa, de manera lenta però sense aturador. Des del 1980 el cens de Barcelona ha disminuït en quasi 300.000 persones. Perquè gentrificar vol dir apujar el preu dels immobles i apujar els lloguers, aquí està el negoci per si algú encara no s'havia adonat. A vegades es gentrifica amb el beneplàcit dels conciutadans: "Ja era hora que es reordenés aquesta part del barri". Aquesta part, perquè la que encara perviu s'està "guetitzant" en el més ample sentit de la paraula; més gent, en habitatges que cada cop són pitjors perquè es degraden. D'aquesta manera s'acaba convertint la zona en impenetrable, o això ens fan creure, a la gent que no hi viu. Resumint s'estan posant les condicions perquè en el futur també es pugui gentrificar.

La gent "gentrificada de sortida", que no d'entrada, els que han de marxar perquè ens entenguem, es desplacen cap a localitats de la corona metropolitana, una corona que cada cop és més gran. Allà de manera molt més subtil també s'està gentrificant, ja que també augmenta el preu dels lloguers i el preu dels immobles; per a benefici de ja sabeu qui. Per això no és gens estrany que algú s'hagi comprat una caseta adossada, per exemple a Palafolls i es desplaci cada dia 70 km només d'anada, o cosa que és equivalent que es passi entre dues i tres hores diàries en transport públic o a la carretera. Alguns gentrificats es passen un més a l'any, amb les seves 24 hores completes, anant i venint de la feina!

Però gentrificar, per a les classes més humils que no arriben a "gentry", que cada dia més estan essent foragitades la classe mitjana baixa si és que mai se n'han considerat l'únic drama no són inconvenients com els desplaçaments. En alguns casos gentrificar provoca d'entrada veritables drames personals. És el cas per exemple quan alguna empresa, l'anomenarem "Renueva y Reconstruye SA", que pot o no pertànyer a un fons d'inversió, més o menys voltor, compra tot un edifici al centre de la ciutat. Un edifici que tenia un amo i uns llogaters. Encara en queden alguns de renda antiga, els que ja no ho eren se'ls van rescindint els contractes de lloguer al seu venciment i els que són de renda antiga, si encara són vius, se'ls sotmet a un subtil setge. Com que a l'escala cada cop hi viu menys gent, "Renueva ...", oblida de fer certs manteniments o neteges, o els fa de manera més intermitent. Si, per exemple, s'espatlla l'ascensor, tot són pegues i la reparació es retarda una mica més del que seria normal... Així els que encara hi viuen pateixen incomoditats. Si s'afarten i poden acaben marxant, el drama més gran és quan no tenen mitjans per marxar. Mentrestant "Renueva..." intenta "convèncer" amb més bones o males maneres els llogaters resilients perquè marxin, el que provoca una "guerra civil"  entre "desgraciats"; aquells que per un sou de misèria fan de botxins i els que amb una pensió o sou de misèria i sense altres recursos no poden marxar. Mentre qui mou els fils espera, com ho fa el voltor, a què la despulla arribi al canyet.

Un cop aconseguit l'objectiu ja s'han posat les bases per poder gentrificar. On hi havia un pis de més de 100 metres quadrats, es fan dos o tres apartaments. Els llogaran o vendran a preus desorbitats, o millor encara, si poden, els convertiran en apartaments turístics. La zona ja està preparada, per rebre turistes, hipsters, yuppies, empleats de multinacionals o qualsevol altra tribu que els proporcioni "pingües" beneficis. Tot això fins que algú tingui alguna altra idea brillant, a la que batejarem amb un altre nom, i d'aquesta manera es pugui donar un parell més de voltes al caragol.

Mentre tot això passa, i ja seria tema per un altre dia, els poders públics aquells que haurien pogut fer quelcom, s'omplen la boca de bones paraules i promeses que o bé són irrealitzables o simplement els suposen massa feina o trepitjar algun ull de poll.

17 de setembre 2019


15 de setembre de 2019

Cotxes elèctrics, més preguntes que necessitats?



Si hi ha algú que entengui més que jo, cosa per altra banda gens difícil, que llegeix aquest post, seria d'agrair que pogués contestar algunes de les preguntes que em faig.

Aquests dies s'està celebrant el Saló de l'automòbil de Frankfurt on els fabricants presenten les seves novetats i els cotxes més inabastables per a la majoria dels mortals. En aquest saló totes les marques s'estan posant al dia respecte dels vehicles elèctrics. El mític Porsche ja té el seu model, Taycan, que pot arribar a assolir els 750 CV de potència amb una bateria de ion-liti, amb tecnologia de càrrega ràpida i una autonomia de fins a 450 km, el que requerirà establir, així ho ha dit la marca, una xarxa de punts de recàrrega, en principi per tot Alemanya.

La contaminació a les grans ciutats ha creat la necessitat de facilitar la circulació de cotxes que no consumeixen derivats del petroli, i la limitació de circulació dels de combustió interna que més pol·lucionen. Fins aquí això sembla un tema inqüestionable. Però realment hi ha la necessitat del cotxe elèctric de la manera que s'està plantejant? No és potser més la necessitat comercial de les marques d'automòbils, crear una nova línia de productes per no perdre "pistonada" respecte dels competidors? Ens estalviarem realment la contaminació o simplement la traslladarem de lloc? Estan preparades les nostres ciutats per establir punts de recàrrega per a tothom que no pugui carregar des de casa? O simplement el cotxe elèctric serà un cotxe més, un complement, per aquells que tenen lloc on deixar-lo i carregar-lo, així com de disponibilitat pecuniària per poder-se permetre la despesa?

Cal preguntar-nos com es crea l'energia elèctrica necessària per a la recàrrega? No em valen notícies triomfals com aquelles que de tant en tant apareixen en alguns mitjans; "Alemania ha aconseguit abastir-se durant tot un dia només amb energies renovables". El primer que cal tenir en compte és que en molts aspectes estem a anys llum d'Alemania pel que fa a energies renovables. Per altra banda, aquí i a Alemania, quan no bufa el vent, quan no hi ha sol i quan l'energia hidroelèctrica no és suficient, com es manté la tensió? Amb centrals nuclears que d'entrada no contaminen, si no fallen o peten, o amb centrals que consumeixen combustibles fòssils. No vull imaginar-me una nit de desembre/gener quan més hores de foscor hi ha, un dia que no bufi el vent. Els aparells de calefacció elèctrics estirant de la xarxa elèctrica i els vehicles elèctrics recarregant "a tope". "Mas madera" parodiant els germans Marx, o cosa que és el mateix, més fuel, gasoil, gas o el que calgui cremar per mantenir la tensió, si és que no volem passar fred i que el cotxe al matí estigui a punt.

Les bateries elèctriques que permeten el funcionament del cotxe elèctric estan fetes de materials que cal tractar, cal saber que la seva confecció també consumeix molta energia, que tenen una vida limitada i que són bastant costoses. Que acabaran creant residus que necessitaran més energia per a ser tractats. En aquest aspecte no difereix gaire el tema de què cal fer amb el bloc de motor d'un cotxe de combustió tant per fabricar-lo com per aprofitar el metall un cop en desús No oblidem tampoc que l'energia elèctrica que es crea en un lloc determinat té minves molt importants en la seva distribució fins al punt d'ús.

A les matèries estratègiques, com ha estat durant molts anys el petroli, cal afegir els nous minerals necessaris per a la fabricació de bateries. Tot això portarà a nous conflictes, ja que l'interès de les multinacionals els faran fer "caps i mànigues" per afavorir les seves ambicions. Molts dels llocs d'on s'extreuen els minerals necessaris per a la fabricació de bateries i altres components electrònics són zones en conflicte o països subdesenvolupats. Si fins ara hem viscut conflictes, guerres del petroli, en el pròxim futur podem viure conflictes pels nous materials estratègics, que ja deuen ser, però que ignorem, perquè ningú en vol parlar. Algunes de les reserves més importants d'aquests minerals es troben en països en conflicte latent, cas per exemple de la zona dels Grans Llacs a l'Àfrica d'on ens arriben poques notícies i on, si se sap que les grans potencies, Xina inclosa, cada cop s'hi estan assentant per a defensar els seus interessos. Europa ja no només és dependent del petroli, del gas rus, també ho serà d'aquests minerals.

El cotxe elèctric és la solució a la contaminació a les grans ciutats, però no és la solució a la contaminació. Mentre el sistema econòmic, el nostre sistema de vida, es vagi accelerant, per a benefici d'alguns –que cada cop són menys-, no reduirem ni la contaminació ni l'anihilament del Planeta. La solució passa per maneres més sostenibles de vida. Cosa que a hores d'ara cada dia sembla més utòpica i només a l'abast d'altres minories.

Grans ciutats, com és el cas de Barcelona, poden millorar si augmenta el nombre de cotxes elèctrics que circulen pels seus carrers. També milloraria amb un transport públic eficient de debò i milloraria més si les persones no haguessin de fer grans desplaçaments per anar a la feina o no visquéssim tan apretadets en zones tan densament poblades en les que no hi ha llocs on guanyar-se la vida.

Però el dia que de veritat millorarà la contaminació de Barcelona "serà el dia que els vaixells que atraquen al seu port també siguin elèctrics". No em vull però imaginar, si algun dia això fos una realitat, on aniria a parar "la carbonilla" i altres residus necessaris per fer-ho possible.

15 de setembre 2019