23 de juliol de 2016

Cap on va Turquia?





Algú fa uns dies deia que Erdogan era un admirador de Hitler. És molt difícil confirmar la certesa d'aquesta afirmació, que segurament el mateix President turc desmentiria rotundament. De totes maneres aquest ha emprès un camí que el pot portar en una direcció que doni un cert sentit a aquesta suposada admiració.

No sabem que donarà de si tot plegat, però no pinta bé! No podem saber si un modern Plutarc podria arribar a escriure, amb el temps, un "Vides Paral·leles" amb ambdós personatges. Vegem-ho fent algunes comparacions, que per algú potser poden semblar inquietants.

Durant el segle XX s'han produït barbaritats que han afectat col·lectivament a diversos pobles. Entre elles podem destacar el genocidi jueu, però també l'armeni. D'aquest darrer Turquia mai n'ha volgut sentir parlar, ni molt menys reconèixer la seva responsabilitat. En els darrers temps quan algun país ha fet algun recordatori del tema, França o Alemanya per exemple, el senyor Erdogan ha muntat un "sacramental". Això va passar així quan el passat juny una majoria del Parlament alemany va aprovar una resolució al respecte. Resolució en la qual els alemanys admetien la seva part de responsabilitat com aliats militars, llavors, de l'Imperi Turc-Otomà.

Tornant a Alemanya, per allò dels paral·lelismes i les comparacions. El 30 de gener de 1933 Hitler va ser nomenat Canceller. Immediatament aquest va promoure unes noves eleccions per al 5 de març següent. Entremig els nacionalsocialistes van rebre "Un regal de Déu". El 27 de febrer de 1933 la seu del Parlament alemany, el Reichstag, cremava pels quatre cantons. Hitler va culpar immediatament el Partit Comunista i va arrencar, l'endemà, del President alemany, Hindenbug, un decret d'excepcionalitat; un estat d'excepció per tal d'evitar una suposada conspiració que podia portar el país a la guerra civil, segons deien com a excusa per justificar-ho. Amb aquell decret se suprimia la llibertat de premsa, el dret a la llibertat d'expressió i s'usurpaven drets als governs federals – en especial el de Baviera – que els nacionalsocialistes llavors no controlaven. Tot amb l'excusa de la suposada conspiració comunista i d'altres grups d'esquerra que mai no es va poder provar.

Immediatament es va començar a empresonar dirigents comunistes, també socialistes, malgrat molts d'ells, parlamentaris electes, tenien garanties constitucionals. L'estat, Land, de Prússia que ocupava més del seixanta per cent del territori de la República alemanya, així com tenia més del seixanta per cent de la població, estava controlat per Goering - que esdevindria lloctinent de Hitler - que llavors era el ministre prussià de l'Interior. Sembla que d'abans de l'incendi del Reichstag Goering ja tenia fetes les llistes dels opositors, líders i "tutti quanti" calia neutralitzar i engarjolar. Els nazis van guanyar les eleccions del març, enfront de partits totalment limitats per poder fer campanya electoral, amb els seus líders empresonats. Mentre les milícies nazis de les SA i SS campaven pels carrers atemorint a qui calgués. La policia només tenia ordres de controlar l'activitat dels grups de l'oposició. Els resultats, malgrat tot, no els varen ser encara suficients per a imposar la dictadura i van haver de fer un segon decret, "la Llei habilitant", que els va ajudar a completar la feina. El 21 de març d'aquell any s'inaugurava el camp de concentració de Dachau, el primer de molts, destinat en principi als opositors polítics.

Ara ens cal preguntar-nos si la llista que ha permès la purga de jutges, funcionaris, educadors... a Turquia, si ja no estava feta d'antuvi. Ens cal preguntar-nos si el cop d'estat de fa uns dies ha estat el regal de Déu que deia Erdogan o una altra cosa. En tot cas un regal que ha estat el facilitador cap una deriva autoritària per la qual sembla evident que Erdogan maldava de feia temps i de la qual no es veu, de moment, el final ni l'aturador.

Turquia té el segon exèrcit més gran d'Europa, és membre de l'Otan i pretén incorporar-se a la UE. Després del fracassat cop d'estat militar, els islamistes "moderats" d'Erdogan s'han fet els amos del carrer i han descarregat la seva fúria en els militars colpistes. Molts d'ells soldats de lleva, que han estat colpejats, humiliats, fuetejats i en alguns casos torturats i assassinats. Tota una advertència per a qui gosi oposar-se als seus designis. En aquest clima és quan Erdogan ha decretat l'estat d'excepció. Els següents als quals sembla que els tocarà les de rebre de valent, si és que ja no fa anys que reben, seran els kurds. Un poble que fa nosa, no només als turcs. Un poble que com a conseqüència de la guerra a Síria ha consolidat una zona pròpia al costat de la frontera turca. El mateix que va passar fa 25 anys amb els kurds de l'Iraq com a conseqüència de la primera guerra del Golf. Un poble, el kurd, que representa una minoria del voltant del 15% pel capbaix de la població de Turquia. Una minoria menystinguda i oprimida, a la qual durant "anys i panys" se'ls ha prohibit idioma i cultura.

Turquia es deleix per a tornar a tenir el paper de potència que va perdre ara fa cent anys. Els país ha passat del laïcisme i l'occidentalització promoguda per Mustafà Kemal, Ataturk, als anys trenta del segle passat, a una recuperació de l'islamisme. Recuperació que de fa anys no és aliena als cèntims abocats des de les satrapies del Golf que intenten expandir el wahabisme sunnita contraposat, en aquest cas, al laïcisme turc.

Les monarquies del Golf, amb Aràbia Saudí al capdavant, se senten amenaçades pels seus rivals mil·lenaris, els xiïtes. Mentre Iran va estar aïllat, embargat, bloquejat i les monarquies del Golf eren fidels aliades dels EUA i de rebot d'Occident, aquests països se sentien segurs. Aquesta seguretat s'ha anat esvaint de mica en mica i tots ells han mogut fitxa. La connexió alauita/xiïta entre Líban/Siria/Iran i també part d'Iraq s'ha contraposat als moviments sunnites l'expressió més cruel dels quals és l'Estat Islàmic..

La guerra a Síria ha contribuït a acabar de trasbalsar-ho tot. Occident, els EUA, que ara han restablert el diàleg amb Iran, sembla que actuen una mica descol·locats, malgrat combatre militarment a l'Estat Islàmic. Rússia, per la seva banda, es va aprestar a defensar a l'únic règim de la zona que és aliat seu; la Síria d'Al-Assad, intervenint militarment..

Els països del Golf, tenen molt poder econòmic, però tenen un taló d'Aquil·les; la demografia que no els és favorable. Iran amb quasi 80 milions d'habitants, pràcticament els mateixos que Turquia i Egipte, però amb més recursos naturals i econòmics es percep com una amenaça pels països del Golf. Per això se suposa que dins de la seva zona volen mantenir el màxim de cohesió religiosa, menystenint o oprimint la població xiïta. A tot això no són alienes ni la guerra del Iemen ni molt menys el Daesh – Estat Islàmic, que pretén consolidar una zona sunnita "pura" al nord d'Iraq i Síria arrambant amb totes les minories.

Seria de suposar que les monarquies del Golf voldrien tenir un aliat, sunnita naturalment, amb el "gruix" suficient perquè exercís de potència de facto a la zona. Es podria dir que seria quelcom com que "ells posen els diners i els altres la població". Egipte després del cop d'Estat que va fer fora als Germans Musulmans del poder no els deu de servir, fins i tot potser estratègicament. En canvi Turquia (*) a les portes d'Europa, amb un peu en ella, sí. Un país fronterer amb una Europa esporuguida i consternada davant l'amenaça islàmica radical i els fluxos de refugiats, la majoria de religió islàmica sunnita. Fluxos que Erdogan "ha administrat" a la seva conveniència, i que, ara o més endavant, es podrien reprendre si Turquia torna a obrir la porta.

Cap on camina Turquia? Ho anirem veient! Però Turquia com a societat, com a col·lectivitat i de la mà d'Erdogan, sembla allunyar-se en lloc d'apropar-se a Europa, al concepte d'Europa com a espai de drets i llibertats. Més o menys el que va passar al 1933 amb Alemanya respecte de les democràcies del moment. Mentrestant Europa, llavors com ara, sembla fer la política de l'estruç. Els EUA, per la seva banda, semblen una mica cansats de fer de policia del món, establint-se un cert paral·lelisme amb què succeïa als anys 30 del segle passat quan des de l'altre cantó de l'Atlàntic l'opinió generalitzada era que els europeus s'arreglessin ells solets els seus problemes.

23 de juliol 2016

(*) De les tres potències regionals més poblades de la zona, Egipte, Iran i Turquia, només Egipte es pot considerar un país àrab. Egipte és majoritàriament sunnita com Turquia, però aquest últim no és pas un país àrab, el mateix que passa amb l'Iran; aquest darrer amb la particularitat que és majoritàriament xiïta. Per altra banda, l'Imperi Otomà ja va exercir el califat sunnita entre 1517 i 1924, pel que malgrat que no ser un país àrab va tenir una preeminència sobre els països àrabs. Per altra banda els turcs, l'Imperi Otomà, exercien la seva autoritat sobre els llocs sagrats de l'Islam - La Meca i Medina- Ho van fer fins a quasi al final de la Primera Guerra Mundial. Per això un possible lideratge turc a la zona seria com tornar en certa manera a un estatus, amb alguna semblança, a l'anterior a 1918.


19 de juliol de 2016

Comentari a l’elecció de la Presidència del Congrés



No me'n puc estar de comentar l'elecció del nou President del Congrés, en aquest cas nova Presidenta. Ho faré amb una mica d'humor, una bona dosí de sarcasme i uns pessics de mala llet. En primer lloc felicitar a en Santi Vila per la part que el toca, sempre alegra que els amics, i l'ex-ministra Pastor ho és d'ell, triomfin. En aquest cas assolint un important càrrec representatiu. Però deixem a en Santi Vila que prou feina té ara al PDC.

El que més m'ha cridat l'atenció de tot plegat, però ha estat el sainet dels amics de Qwerty, ECP, BEC i tota la patuleia de sigles que defineixen als "poscos" i adlàters amb l'alcaldessa Colau i el Diputat Domenech al capdavant. També una menció a la proposta, per part de "CDC" de presentar a en Quico Homs com a President del Congrés i a la filigrana anunciada, amb l'excusa que hi ha tres candidats, que corria avui per les xarxes, per part d'ERC. Tot plegat per no votar a cap dels tres, Homs inclòs. Al capdavall sembla que tant ERC com CDC s'han abstingut, facilitant que Ana Pastor sigui la nova Presidenta del Congrés. Realment qui ho ha facilitat ha estat l'electorat espanyol que ha votat més a les dretes –PP i C's- que a les esquerres. Ho delimito així perquè m'entengueu. En definitiva la gran majoria del Congrés és nacionalista espanyola i el fet que siguin d'esquerres o de dretes com a catalans ens l'hauria de portar...

Aquest modest blogaire, de resultes de lesdeclaracions que va fer la nit de les darreres eleccions el 26 de juny passat,ja definia fa uns dies a en Xavier Domenech com un aprenent avançat de demagog, perillós si se'l deixava temps; bàsicament perquè no em sembla gaire llarg. El seu somriure "fotetes" i les seves astracanades – recordem que la nit electoral del 26-J es va dedicar a arremetre contra Convergència i a dir que hi havia alternativa a Catalunya - La seva, lògicament. Però alternativa a què? Si ens estan reduint l'autonomia, cosa a la qual han contribuït els dispendis i el deute acumulat entre 2008 i 2010 mentre governaven els seus col·legues d'ICV-EuA. Cosa que ara tots plegats semblem haver oblidat, entre altres raons perquè ara ERC està en una altra dimensió, el mateix que la política catalana.

Doncs bé durant 24 hores, més o menys, en Xavier Domenech, per allò que li han donat corda (ja va començar fa mesos la cosa quan es va parlar d'ell com a Ministre de la Plurinacionalitat), ara semblava que seria el candidat de les esquerres, "espanyoles of course", a la Presidència del Congrés, amb el suposat beneplàcit del PSOE. Doncs bé, de cop i volta, es va fer el "pressing" als blasmats Convergents i a ERC perquè votessin a favor seu. Perquè ell, en Xavi, des de la Presidència del Congrés podria fer tantes coses i tantes i tantes... i tantes coses. Ara resultava, doncs, que els Convergents eren imprescindibles i uns bons companys de viatge, mira tu quines coses!

L'Ada Colau, donant-li suport, fent tuits autoqualificant-se d'ingènua, perquè no entenia com tots no es podien ajuntar per arraconar el PP. Ho deia pensant que molts ingenus la creurien. Bé sap que si volia sumar allà, a Madrid, també calia que sumés aquí. Calia que els seus, en Coscu, en Franco-Rabell, l'Albano Dante..., sumessin aquí per aprovar uns pressupostos amb molta despesa social, vagi el màxim que es podia amb l'economia escanyada que tenim. Però ai las! Aquí, que és on poden sumar de debò, sumen amb PP i C's. Carai tu!

L'última ha estat el prodigi, que jo malauradament no coneixia, d'un tal Raimundo Viejo Viñas, que sembla que és un "edil" a l'Ajuntament de Barcelona per part de BEC, o sia "la colla de la Colau", per si us heu despistat amb tanta sigla. Doncs bé el senyor Viejo ha tingut els nassos de fer un Twiit miserable, criticant i culpabilitzant a ERC i CDC, per la seva abstenció, de què no fos en Patxi Lòpez – un altre que va governar Euskadi amb el PP- President del Congrés espanyol. Ho ha fet amb un text de "traca i mocador". "ERC i CDC posen a l'Ana Pastor a la Presidència del Congreso. Els familiars de les víctimes d'Angrois no oblidarem mai". Oblida el senyor Viejo que si PP i C's han imposat la seva candidata, tal com ja dèiem abans, és perquè van ser més votats pels ciutadans espanyols. El resultat de la suma dels dos partits, cal recordar-ho, els va deixar a tan sols 7 escons de la majoria absoluta a les passades eleccions espanyoles.

No cal dir gairebé res més, oi?

19 de juliol de 2016

Apunts des de la Cerdanya (V) - Una frontera que es desdibuixa



Sóc visitant ocasional de la Cerdanya. He fet estades més o menys perllongades; a finals dels setanta i els darrers quatre anys. La resta d'anys visites més o menys ocasionals. No em considero, respecte de la Cerdanya, un passavolant, però en cap cas puc arribar a tenir el coneixement de la comarca que tenen els seus residents. Malgrat tot, la tafaneria, els records, aturar-se en els detalls i el fet de buscar informació ajuden a fer-se una idea, més o menys concreta, de tot plegat. Encara que potser el resultat pugui ser una visió de conjunt una mica esbiaixada i superficial.

Recordo el primer cop que vaig ser a Puigcerdà, el 1976, vàrem anar a cercar queviures per les colònies que fèiem amb un grup de la Parròquia de Sant Simó de Mataró a la rectoria d'Isòvol. Edifici que el bisbat de la Seu d'Urgell ens havia cedit i que va caldre arranjar i adequar partint de "quasi zero". Ens havien donat unes quantes adreces de Puigcerdà on podíem comprar queviures. Una d'elles era la carnisseria de can Meya – lloc que ara ja compta amb més de seixanta anys d'història, de negoci, i que amb el temps ha esdevingut una moderna xarcuteria- Llavors a aquella botiga tant es podia pagar en francs francesos com en pessetes i la clientela estava repartida entre catalans i francesos. Tan aviat senties parlar català com francès, castellà en menor mesura. No feia ni un any que havia mort Franco, la frontera, la duana, els controls estaven a l'ordre del dia. Es podia anar a Llívia per la carretera, de pas i autoritzada, que creuava territori francès i malgrat no haver cap intencionalitat de sortir d'Espanya, el control hi era igualment; "A donde van ustedes", era un bon dia força habitual.

Malgrat tot, els vilatans de la part francesa anaven a fer les compres a Puigcerdà amb una certa normalitat i amb molta més naturalitat i amb menys entrebancs burocràtics que els catalans del sud travessàvem la frontera cap al Nord. Els preus i el canvi els devien afavorir. Però també comptava el fet que Puigcerdà era la capital natural de la Comarca i que la Cerdanya francesa s'havia convertit en un cul de sac, o simplement en un forat al capdavall d'aquest sac. París és a quasi mil quilòmetres.

Semblava llavors, encara que hi hagués aquest tràfec comercial comarcal, que la frontera estava allà per dividir, per fer-ho per sempre. Que aquesta havia tallat, com un ganivet ho fa amb una pressa de mantega, la comarca just per la meitat. Els ceretans de l'altre costat de la frontera eren francesos i els d'aquí espanyols. Malgrat els d'aquí en la forma "resistencial" de ser catalans. El català a l'altre costat de la frontera estava en desús i, evidentment, totalment inexistent en cartells i indicadors, el mateix que passava a l'estat espanyol. Aparentment eren dos mons que vivien d'esquena. Un integrat plenament a Europa, pertanyent a un país capdavanter; a una primera potència mundial que vivia en democràcia. A aquesta banda, teníem un estat més empobrit i endarrerit. Un estat més aïllat, que encara no havia sortit de la dictadura i que semblava a anys llum d'integrar-se a l'Europa "civilitzada" i democràtica. Però, malgrat tot, per poc que t'adonessis veies que la gent d'ambdues parts de la Cerdanya es coneixien, es parlaven, comerciaven i que tenien un lloc de trobada a la capital de la comarca, Puigcerdà.

Ara 40 anys després moltes coses han canviat a Puigcerdà. Bé, can Meya és al mateix lloc, el cinema Avinguda també, per no parlar del Casino, el llac de Puigcerdà i algun dels bars de davant la torre de l'església derruïda, zona que llavors funcionava com aparcament. Passar la frontera a hores d'ara no deixa de ser una anècdota. Passar per davant de l'edifici de la duana on encara hi és la policia nacional espanyola i on calia aturar-se, quasi sempre, és un vell record. La part de la Cerdanya que pertany a l'estat francès, perquè els negociadors castellans la van cedir, sense saber ben bé el que feien, potser perquè no se la devien sentir pas gaire seva(*), mira cada cop més cap al sud. París es veu molt lluny des de la quasi "faraònica", al seu temps, estació internacional de la Tor de Querol. Estació que havia de servir d'enllaç entre Espanya i França. Una estació en la qual es preveia que no caldria canviar de tren, ja que a Espanya, en plena dictadura de Primo de Rivera – el 1928 –, es va autoritzar continuar a partir de Puigcerdà amb l'ample europeu fins a Barcelona. Com tants altres projectes, com ara encara passa, del govern espanyol a Catalunya tot queda com a molt en la fase de projecte o pressupost sense acabar d'arribar a la d'execució. Ara ens trobem amb dues grans estacions, la de la Tor de Querol i la de Puigcerdà, sense gaire trànsit, i amb un traçat de quasi 90 anys d'antiguitat del que poc sembla haver canviat almenys a aquesta banda.

Avui però la situació sembla ben bé ser un altre, amb la desaparició de fet de la frontera, pel que fa a controls i duanes. El concepte de banda i banda sembla cada cop més diluït. El símbol més clar de tot això podríem dir que és l'Hospital Transfronterer de Puigcerdà que s'aixeca com símbol d'una Cerdanya que sembla, en part, tancar la cicatriu del 1659. Ara els habitants de Sallagosa, Enveig, Osseja... quan tenen un mal de panxa en poca estona poden ser atesos, altrament, abans, els calia anar fins a Perpinyà a més d'hora i mitja en cotxe.

El túnel del Cadí inaugurat ara fa més de 30 anys va transformar la Cerdanya. Algú es pot queixar de la massificació i de l'especulació immobiliària i potser tindrà part de raó. Però certament aquesta obra va transformar no solament la Baixa Cerdanya sinó tot el conjunt. No és gens estrany a hores d'ara que els estadants en algunes poblacions de l'Alta Cerdanya siguin veïns de la Catalunya Sud, tal cosa també ha contribuït a la normalització que suposa anar desdibuixant l'artificiosa frontera establerta al segle XVII.

Encara penso que queda bastant per recórrer a ambdues bandes. Les administracions són lentes, feixugues i geloses de les seves estructures i prebendes; també les legislacions són diferents. Però aquests dies és fàcil veure als pobles de l'Alta Cerdanya anuncis d'actes que es fan a la Baixa Cerdanya i a l'inrevés. La gent va d'una banda a l'altre i malgrat tots els centralismes del món mundial; els catalans vam tenir la mala sort de caure entre dos dels pitjors, les coses evolucionen o simplement tornen al seu lloc. Ara estem en el bon camí, un camí que crec que ja no té retorn. Ahir a can Meya, dues "madames" – en el bon sentit de la paraula- que estaven davant meu, quan em vaig dirigir a elles en català per demanar-los la tanda, em van contestar en català amb el mateix accent i cantarella que en Pere Codonyan corresponsal de TV3 durant molts anys a Perpinyà. Això segurament no haguera estat possible el 1976 el primer cop que vaig ser allí.

Des de tota la Cerdanya sembla que cada cop es mira més cap al sud, cap a Barcelona, i el que fa 40 anys semblava impensable potser ara ja no ho és tant. La llibertat, la democràcia amb tots els seus defectes, l'avenç en la consciència nacional de la Catalunya Sud i la Unió Europea quelcom, molt, hi tenen a veure. Modestament crec jo, malgrat ser un foraster una mica passavolant per aquesta comarca, podem ser optimistes.

18 de juliol 2016

(*) No fa gaires dies vaig riure de gust, també de pena, quan l'inefable Margallo, el ministre d'afers exteriors espanyols, com a conseqüència del resultat del referèndum de la sortida de Gran Bretanya de la Unió Europea, va dir que això suposava que ara era més a prop el fet que la bandera espanyola onegés sobre el Penyal de Gibraltar. Suposo que les mones del penyal i els "llanitos", com es coneix als habitants d'aquell indret, se'ls deuen posar els pèls de punta quan senten coses com aquestes. La dreta "carpetovetònica" espanyola, meitat "quartelaria" meitat conventual, de la qual el ministre Margallo, descendent de militars africanistes, és un clar exponent, somia en recuperar el Penyal. No en volen ser conscients que el fet que sigui de sobirania britànica va ser el preu que van pagar perquè els anglesos deixessin als catalans amb el cul enlaire el 1714.Es deleixen per recuperar el Penyal de Gibraltar al mateix temps que s'esgargamellen cridant allò de "No nos engañan Catalunya es España" . Catalunya és Espanya, diuen! Però obliden que una part important de Catalunya pertany a l'Estat francès, cosa que mai reivindiquen. No hi ha ni tan sola constància que quan van tenir lloc la trobada entre Franco i Hitler a Hendaya aquest demanés als alemanys, que acabaven de derrotar França, res més enllà del penyal – que calia encara conquerir als britànics – i ampliar la zona espanyola al Marroc i incorporar l'Oranesat algerià – a costa dels territoris colonials francesos -. En la Catalunya nord "regalada" el 1659 no hi devia pas pensar, perquè per això, al seu dia, la van cedir perquè no se la devien sentir pas seva. En definitiva, tradicional marca de la casa de la casta espanyola, fan i desfan sempre amb el dels altres!


8 de juliol de 2016

L'endemà de la Independència

L'endemà de la hipotètica Independència, hipotètica almenys ara per ara –ens cal pecar de realisme-, caldrà deixar enrere moltes coses. Caldrà bandejar determinades influències i imposicions, malgrat això suposi un esforç titànic. Altrament no aconseguirem un país modern dins l'àmbit europeu. O si es vol dir d'una altra manera, un país dins del grup de les nacions on més respectades estan les llibertats individuals i on els progressos socials són més evidents.

Hi ha dues forces antagòniques, dos pols antidemocràtics i antiliberals – en el seu més estricte sentit referit a la llibertat - que es manifesten en la societat catalana i en molta més mesura en la societat espanyola. Societat espanyola on la rasa excavada al final de la darrera guerra civil no s'ha acabat de tancar mai del tot. A les pors que alguns han denunciat com a "inductores" o que poden haver influït en el del darrer resultat electoral del proppassat 26-J em remeto.

Són dos pols contraris però amb els mateixos tics totalitaris –anomenem-los obertament Esquerra i Dreta per no perdre'ns. Són els tics totalitaris els que els fa coincidir en molts dels seus objectius i els retroalimenta mútuament. Els objectius d'ambdós, en cap cas, són dur a terme el que plantejava en el primer paràgraf; un país democràticament modèlic on el principi d'igualtat d'oportunitats i la transparència estiguin al damunt de tot.

Durant la guerra freda les esquerres van imposar la seva "hegemonia cultural", algú ha dit que intel·lectualment van guanyar-la, mentre que econòmicament qui va vèncer va ser el bàndol occidental, diem la dreta o el capitalisme. Aquesta hegemonia intel·lectual de les esquerres, el màxim exponent - rigorós i dogmàtic - dels quals van ser els partits comunistes ha anat evolucionant o mutant, com més us estimeu, sobretot després de la caiguda del mur el 1989. Ha estat, és encara, una hegemonia intel·lectual que influeix de manera subliminar, però molt clara, en el pensament actual. Una de les seves manifestacions més diàfanes és el que s'anomena "correcció política". Correcció que, com qualsevol altre dogma, s'imposa per damunt de "tots i totes", molts cops de manera caricaturesca aconseguint obstaculitzar el debat obert de les idees. És una hegemonia cultural "creguda d'ella mateixa", de què posseeix la raó. Per això, qualsevol manifestació que li sigui contraria és, per a aquesta esquerra, una negació dels més elementals i nobles principis que creu representar en exclusiva.

Els d'aquest bàndol hegemònic -intel·lectualment parlant-, el de les esquerres, tenen un pedigrí "aristocràtic" que els permet, molts cops, no ser obertament criticats. La seva influència és tal que molts dels que en el fons són de maneres classistes o de dretes intenten envernissar, modular, les seves idees adscrivint-se al que s'anomena centreesquerra o socialdemocràcia. En tot cas defugen la bescantada paraula "liberal" per por a ser titllats de dretes i identificats amb els abusos més flagrants del poder econòmic. Simplement també potser perquè en el fons s'adonen, els menys, que liberals, el que es diu liberals, no en són pas.

L'esquerres, les més dogmàtiques, a hores d'ara tenen motius més que suficient per fer un discurs aparentment coherent davant les injustícies d'aquest món. Malgrat tot, tenen "mala peça al teler". Senzillament perquè la seva ideologia no té traducció pràctica i per tant no té respostes, és a dir, no té un sistema alternatiu creïble. Històricament ja es va demostrar que no té solucions per portar la humanitat a nivells més alts de progrés i de justícia social. Ara es queden sense arguments quan, per exemple, tots plegats podem veure que, en països on els règims comunistes ho controlen tot amb mà de ferro, com a la Xina, no els ha quedat més remei que adoptar les formes "capitalistes". L'única manera factible que han tingut per a incrementar el benestar d'una part de la seva població o simplement per assegurar-li el sustento.

A l'altre cantó, a les dretes, tenim els que ho tenen tot, quasi tot, acompanyats per aquells que simplement tenen por, o els han ficat la por a cos, a perdre el que tenen. Que amb l'actual crisi estan augmentant les diferències socials és a hores d'ara difícil de discutir. Que amb la globalització alguns han millorat molt, altres – principalment als països amb economies emergents – han millorat quelcom o poc i que al món occidental la gran massa social ha perdut pistonada, és innegable.

Els que tenen la por a perdre, molt o poc, s'arrengleren al bàndol de les dretes. No ho fan tots, aquí també hi ha dosis d'oportunisme i d'hipocresia de molts que porten el vestit que no els correspon. Hi ha, entre les dretes, els que defensen la llibertat de mercat, però la defensen amb la seguretat que els afavoreix, ho fan amb les cartes marcades. Són aquells que gaudeixen de vergonyosos privilegis que els permeten gaudir d'oportunitats que només a ells els són reservades. Aquests no sabrien viure en una societat on regís la igualtat d'oportunitats. Amb verdadera llibertat econòmica tindrien les de perdre. A Espanya, l'Espanya on els grans interessos es defensen al "Palco" del Bernabéu i es materialitzen amb vergonyosos privilegis via B.O.E., tenim exemples caricaturescs dels detenidors d'aquesta economia captiva que els assegura els seus beneficis. És el cas paradigmàtic de les elèctriques que de la mà del Govern Central "han privatitzat el Sol" per a riota dels països avançats.

Entre aquests dos pols antiliberals, en el sentit autèntic, i m'atreveixo a dir que antidemocràtics ens debatem la majoria de la població. La Catalunya de l'endemà de la independència hauria d'avançar, per tant, en la transparència, en la igualtat d'oportunitats i en les llibertats individuals. Per tot això caldrà lluitar en el futur. A l'altre costat, el dels contraris a tot això, s'arrenglaran els que no volen perdre els seus privilegis i els que ideològicament pensen que el sistema  actual no és l'adequat. Enmig, rebent de tots cantons, restaran, ja hi són, aquells idealistes que pensen que el que cal és més justícia i principalment una línia de sortida igual per a tothom. No com ara que alguns ja fa estona que corren i altres encara no saben ni d'on han de començar a córrer.

Tot això que aquí plantejo, tot plegat, és molt difícil d'aconseguir, més encara dins un Estat com l'espanyol podrit fins a l'arrel. El futur no el podem fiar ni a aquells que no tan sols volen mantenir els seus privilegis sinó incrementar-los, ni a aquells altres que a vegades en perfecta simbiosi amb els primers ens prometen entelèquies irrealitzables, mentre van fent la viu-viu o com ara es diu fan el "postureo" progressista. Una Catalunya independent té molta feina al davant per fer progressar el país i fer-lo més just i molt poc marge per perdre el temps amb experiments.

8 de juliol 2016