28 de maig de 2015

Cal canviar un altre cop la Mona

L’espanyolisme ha fet un tallafoc. La dreta rància , la no tan rància i els interessos “empresarials” –ho poso entre cometes perquè per a mi a l’IBEX 35 no hi ha empreses, sinó monopolis i “concessions estatals” – s’han estimat més salar i cremar una part dels seus camps perquè el foc no els destrueixi tot l’Estat. Després, deuen pensar, com que no hi ha més cera que la que crema tot tornarà al seu lloc.

Ha estat la jugada més hàbil contra el Procés i no es podria haver fet sense la col•laboració necessària dels mitjans i el beguinatge ideològic de molta gent. Entre els col•laboradors, els que més mala intenció han posat han estat determinats mitjans de comunicació que exerceixen un determinat periodisme que no s’ha sostret d’uns apriorismes fruit d’uns temps que ja fa molt s’haurien d’haver superat. Per últim, cal no oblidar que molta gent, això és ben cert, ho estat passant malament i quan un té necessitats primàries no està per filosofades i raonaments. És per tant fàcil engrescar a gent, més o menys desesperada i farta del tot, prometent miracles.

Fa un parell d’anys l’únic projecte il•lusionant i revolucionari a l’Estat espanyol era el Procés, va aconseguir engrescar a molta gent que en sa vida s’havien plantejat , ni tant sols havien pensat que Catalunya podria ser un Estat independent.

El Procés, els ànims de la gent, anaven amb vent de popa. Però hi ha diversos fets que han aigualit el vi. La negativa a fer una llista unitària ha estat un error fatal. Ha estat una contraposició al moviment popular, que per mitjà de l’ANC i Omnium, anaven plegats a una. La irrupció dels partits i la pèrdua de protagonisme de l’Assemblea Nacional, el canvi de lideratge per dir-ho d’alguna manera, tampoc ha fet cap favor a la causa.
El Procés va fer un pic el 9 de novembre i va fer un sotrac unes setmanes després. La incapacitat de molta gent per entendre, encara a hores d’ara, que sense la clau de la caixa no hi ha cap tipus de política econòmica factible sembla inversemblant, però malauradament és així. La cantarella de les esquerres i les dretes ens està fent molt mal. Qualsevol País que s’ha volgut alliberar ha hagut d’anar a una per reeixir, la història ens dóna un munt d’exemples i aquí molts no ho volen entendre.

Els catalans, però, semblem tocats per la mà dels déus, som d’una pasta especial pel que es veu. Volem crear l’estat més “supermegaguai “ del món mundial i aquí ens perdem. Els catalans no hem de projectar un estat nou “estupendo”, hem de projectar un estat diferent, així de senzill!

Com per Pasqua, sobre la taula teníem una Mona, molt maca, de crema cremada amb plomalls i un ou o potser dos de ben grossos. Ara, algú ha canviat la Mona i n’ha posat una altra de merengue també amb molts plomalls de color morat, que pel que sembla agrada a molts.
Molta gent, després d’anys de passar-ho malament i davant l’aturada o alentiment del Procés, per la indefinició dels partits sobiranistes - fruit del seu tacticisme i estratègies de vol gallinaci - es poden haver començat a afartar d’esperar. En aquests moments, doncs, és molt fàcil mobilitzar a desil•lusionats i contraris amb un nou projecte. Un nou projecte amb què esmorzen, dinen i sopen cada dia, mentre l’anterior, el Procés, sembla embarrancat en declaracions i contradeclaracions, matisos i contra matisos, si no condicionants, del polític sobiranista de torn.


Cal tornar a canviar la Mona. No serà pas fàcil tornar a entusiasmar la gent. No serà fàcil fer-los veure que l'única solució factible és un nou Estat independent que administri els nostres recursos. No serà fàcil perquè algú els està proposant altres solucions i altres esperances i aquestes solucions i esperances estan fent forat perquè els són repetides a la gent a tot moment.

Ara que ja s’han acabat les municipals, que a l’horitzó ja tenim el 27 de setembre, cal fer un nou plantejament. Més ben dit recuperar un que es va deixar de banda. Cal una llista unitària de totes les forces independentistes. Altrament no ens en sortirem.

Al final, si no ens en sortim, m’hauré de creure a l’Aznar que va dir allò de “que abans que es trenqui Espanya es trencarà Catalunya”. Els cants d’alguns, que ja parlen de fronts d'esquerres i processos constituents d’esquerres, semblen que vulguin donar-li la raó.

La independència de Catalunya no caminarà sense el concurs de tots els que estimem el país o que simplement volen un país millor. Fer divisions a priori, entre esquerres i dretes, és un error descomunal. La construcció d’un nou Estat és l'única oportunitat que tenim per guanyar quotes de benestar i més justícia social. Només un Estat modern ens pot proporcionar tot allò que altres ens venen que es produirà amb un canvi a Espanya. De canvis, els que ja tenim una edat, ja en vam viure un el 1982 i tots sabem com ha acabat. L’Estat espanyol ja és massa vell per canviar! I Algunes ideologies pel que es veu també!

28 de maig de 2015

8 de maig de 2015

Peix d'ahir i d'avui - anys seixanta

La peixateria d’un supermercat ens permet adonar-nos de quina manera s’ha transformat el consum de peix a casa nostra respecte de fa unes dècades. Més encara si aquesta peixateria de supermercat és de dimensions modestes. Solament trobem aquell peix que té un valor comercial. Per ser més exactes, que és fàcil de comercialitzar, traslladar, conservar i que sigui una espècia popular i coneguda i que a més també entri pels ulls.

Encara, a hores d’ara, a les peixateries especialitzades, cada cop en queden menys, o les de barri que reben el “peix de la costa” – una manera com qualsevol altre de no saber ben bé d’on ve el peix -. Abans a la nostra comarca, el Maresme, el peix sempre venia d’Arenys o més al Nord de Blanes . Ara pot venir de Roses o de St. Carles de la Ràpita. És doncs aquest “peix de costa” que trobem en caixes de plàstic, normalment de color blau, molts cops amb un paperet al damunt de la subhasta de la llotja de procedència. En aquestes capses podem trobar espècies autòctones, amb valor comercial a l’àmbit local pel fet de ser apreciades, poc abundants i encara conegudes.

Al taulell del supermercat, més enllà d’algun rap, lluç, sèpies netes i blanquejades, calamars en semiconserva, alguna cloïssa mústia – presonera dins una xarxa de plàstic- musclos, gambes de procedència desconeguda i alguna sardina, quan és l’època, poca cosa més trobarem. Els lluços poden venir del nord, en diuen de “pincho” o sia palangre i és més cotitzat que altres que “vés a saber com i on els pesquen”. Arriben en caixes de “porexpan” a quasi zero graus des de la costa d’Angola o de l’Atlàntic Austral; llocs on hi ha corrents fredes si no el lluç no és greixós i, per tant, no seria gustós. No podem oblidar que en aquesta mateixa peixateria possiblement també trobarem peixos de piscifactoria, criats i engreixats pel consum humà, salmó –abans quasi exòtic-, truita, orada, llobarro, turbó – si s’acosten festes- també ja, a hores d’ara , tonyina. Tot plegat, arribin des dels mars del Sud o des de la piscifactoria s’ha aconseguit que peixos que abans eren cars siguin avui força més assequibles, a uns preus a l’abast de molta gent. No cal parlar de gust, perquè en algun cas no hi ha oportunitat de comparar. Com els ous i el pollastre per molt que ens venguin la moto amb la paraula “corral” o “de gallines criades en llibertat”, ningú te ja record d’un “grata pallers” autèntic.

De la peixateria dels anys seixanta recordo espècies que ja mai més no he vist enlloc. Es deuen pescar, sobretot amb l’arrossegament, i segurament van de pet a mar en la tria abans de desembarcar a port o la panxa d’alguna de les gavines de l’estol que segueix als vaixells. Concretament recordo el gerret, la xucla i la boga, aquesta darrera quan era molt grossa i amb el ventre inflat a casa ens feia una mica de “grima”, per això només la compràvem quan era petita i “fresca”. El gerret era el més petit de tots tres, 10 o 12 cm, de color marró fosc. Recordo que calia netejar-lo, treure els budells i escatar-lo. Enfarinat i fregit, ben daurat, el recordo deliciós. Amb l’avantatge que fred, si n’havia sobrat, continuava essent un llamí acompanyat amb una mica de pa amb tomàquet.

A les peixateries d’abans, encara avui a les especialitzades, es poden trobar espècies valorades per una minoria que les coneix. Gent que es pot permetre comprar-les i té temps de preparar-les. Espècies que ben condimentades o simplement ben cuites poden ser una menja magnífica. Recordo les caixes plenes de Sards, que degudament col•locats en gel, mentre la barca feinejava, quedaven garratibats i agafaven aquella forma corbada amb la cua ben dreta. El Sard és un peix que vol paciència i anar molt amb compte amb les espines, el mateix que cal amb els rosats pagells, les mabres o els besucs. Avui en dia és poc habitual trobar-los als restaurants. Sí que trobem en canvi orades i llobarros de mida estàndard, de piscifactoria, cuinats de múltiples maneres, la majoria dels cops “sense feina”, perquè no ens clavem cap espina.

Dels peixos populars d’abans , per a butxaques magres, que avui ja no es troben tan sovint , cal citar dos “parents llunyans entre ells” la mòllera i la mare de lluç. He vist algun cop mòlleres de dimensions considerables, que es pesquen amb palangre i que tallades es cuinen com els talls de lluç.

Altres peixos populars que es poden cuinar fent un suquet o directament una sopa, com la lluerna que quan són grans, es poden fer a talls, també se’n veuen molts menys. Entre aquests peixos “de sopa” la rata, el recordo com una peix que sempre arribava viu a la peixateria, molt al contrari de l’aranya, ben estabornida i mutilada de les seves punxes tòxiques. Ambdós, això si , plens d’espines.

Congres, rajades i fins i tot morenes també era habituals trobar-les. El Congre a talls i s’afegia a l’arròs per donar-li gust. També l’he tastat cuinat amb pèsols, amb un lleuger sofregit i amb una bona picada. Cal evitar però la cua, molt plena d’espines. Les rajades o escrites guisades amb romesco, com les fan a la zona de Tarragona, és un plat molt gustós.

Sardines, seitons, verats, sorells i tonyina tenen encara força sortida comercial i excepte la tonyina, tenen encara un preu força assequible. També encara es comercialitza la melva, el bonítol i el peix espasa, aquests dos darrers força cotitzats.

El llenguado també és un peix que, malgrat ser relativament car, és ara molt més assequible, entre altres raons perquè ara els llenguados, com el lluç, ens arriben també de la quinta punyeta.

Un peix que es cotitza, en funció també de la mida i de la seva presència és el roger o moll. El recordo com un peix que era caríssim i que a vegades, com els sards, després d’un bon “bany de gel”, quedaven amb la cua ben dreta i que exposat a la panera de vímet de la peixateria acabava essent un reclam. A mi particularment , de petit, em desagradava el seu fort gust, ara ja no!

Espècies més “exòtiques”, rares a les peixateries , que quan es pesquen van de pet a les cuines dels millors restaurants: el gall de Sant Pere i el déntol. Altres com l’escórpora i el rasclot, donen bon gust a les sopes. Si són de grandària considerable, es poden fer a talls a la planxa. Durant un temps es va posar de moda el pastís d’escórpora i te’l trobaves “fins i tot a la sopa”. Ara ja amb la caloreta s’acosta l’època de gaudir dels sonsos, a mi particularment m’agraden quan no són gaires grans, acabats de fer, cruixents i calentons són una delícia.

De les restes de peixos de mida petita encara a molts llocs es fa una fregida o barreja - morralla -, hi ha des de llucets, algun petit peix d’escata i fins i tot cintes, que abans eren també molt apreciades. Cal fregir-les ben daurades si pretenem menjar-nos les cues sense risc de clavar-nos cap espina a la geniva.

Estic segur que m’he descuidat moltes espècies, algunes que fins i tot dec haver menjat. Les citades són les que recordo. Ara ja només cal esperar menjar un bon llobarro, no pas de piscifactoria. Tinc un bon amic aficionat a la pesca submarina i no seria el primer cop que en gaudim. Però em sembla que caldrà esperar perquè el llobarro quan és més fàcil de pescar és quan s’acosta a fresar a la costa i això és a començament d’hivern, cap allà al gener, segons m’han dit!

8 de maig de 2015

4 de maig de 2015

La rèmora

La rèmora com a sinònim de pesat, de persona que no t’acabes de treure mai del damunt i que mentre hi és en treu profit, és l’accepció que més utilitzem. Però oblidem sovint la rèmora animal, la rèmora “predadora”. Podeu dir-li, si us sembla bé, “predadora secundaria“, ja que la majoria de cops no és ella qui ataca. No és la rèmora qui mata malgrat treure’n bon profit de “l’assassinat” que altres comenten davant seu.

La rèmora és acomodatícia. Quan li convé es deixa portar i quan no li convé es desenganxa. Associada a un bon predador prospera. El seu físic no li facilita l’atac, mai serà un tauró! Malgrat tot, sense estralls no viuria, sense víctimes no menjaria.

Entre els humans hi ha rèmores i rèmores. Les que se t’enganxen i no et deixen anar mai. Molts cops són els mateixos parents o amics que per voluntat pròpia no es volen desenganxar o simplement, cosa que passa sovint, no es poden desenganxar perquè necessiten el que tens, encara que només siguin engrunes. No són rèmores amb mala fe i amb el temps poden deixar de ser rèmores i es metamorfosen en lluç, besuc, cavallet de mar, pop o, fins i tot, tauró.

Les rèmores perilloses són aquelles que tenen consciència de ser-ne. Que sabent que tenen altres opcions volen ser rèmores i ho volen ser perquè algun impediment físic o psíquic els impedeix ser tauró. Si l’impediment és físic, de recursos, - “grandària, envergadura, velocitat, habilitat o mandíbules” – la rèmora anirà fent la “viu-viu”. Canviarà de predador quan li convingui i durà una vida més o menys normal, sense ser del tot conscient que ajuda que el “criminal”, a qui acompanya i a voltes guia, pugui anar fent de les seves.

Si l’impediment no és físic sinó “psíquic”. Si l’impediment està en la doble ànima de l’individu, ens trobem davant la rèmora més perillosa. Si no la coneixes, et pot resultar imprevisible. Si no la coneixes bé, si te la creus, et pot enganyar del tot. Se’t presentarà acompanyant un tauró i t’adonaràs del mal quan rebis la queixalada. No t’hauràs adonat abans del perill perquè creies en una de les seves dues ànimes, la que sempre t’ha mostrat , fins que se t’ha presentat amb l’altre.

Vivim en una societat de taurons i rèmores. De taurons cecs però assedegats de preses i de rèmores que els acompanyen, algunes només per aprofitar-se del que el tauró no devora, però d’altres que guien el tauró cap a la pressa més grossa, facilitant-los la cacera, per elles aconseguir un profit més gran.

Actualment, a la nostra societat, quan identifiquem la rèmora ho fem amb un polític, un comissionista, un home de lleis... A vegades la rèmora pot ser totes aquestes i altres coses a l’hora. És en el seu vessant polític o d’home de lleis on la seva ànima, la seva psique, és més probable que es desdobli i entri en contradicció, perquè la rèmora no es pot desenganxar del ritme de vida que s’ha marcat. No es pot “alliberar” del seu tauró.

Tots coneixem alguna d’aquestes rèmores que ens han enganyat. Que se’ns han presentat com a doctor Jekyll i quan ens hem adonat estàvem tractant amb Mr. Hyde. La rèmora pot ser el polític que en el seu programa electoral ens venia una cosa i que al final ha fet una altra per treure’n benefici sigui pecuniari o de posició social. Quan va començar la crisi el 2007 hi havia molts taurons i moltes rèmores, però sobretot hi va haver moltes víctimes. En aquesta crisi va haver-hi polítics que van ser rèmores. Quan el seu tauró particular “va morir”, si no es van poder acoblar a un altre, van començar a tenir moltes dificultats perquè les restes de les malifetes acaben tard o d’hora surant.

Les rèmores, moltes d’elles homes de lleis, no deixaran mai de sorprendre’ns. Sobretot quan es tracta d’aquelles rèmores de doble “ànima” o de doble façana. Ens trobem, doncs, amb rèmores amb una façana homologable i amb una “rerebotiga” ple de porqueria, saldos..., fins i tot algun cadàver d’alguna víctima innocent .

Algunes d’aquestes rèmores se’ns presenten amb la façana d’honorabilitat, fins i tot, en algun cas, amb una decoració de progressia. Ens en podem trobar exemplars que són d’allò que se’n diu “d’esquerres de tota la vida”, d’aquelles esquerres que ja no es porten, com allò del “PSUC-Viu” per exemple. Ens les podem trobar en alguna festa popular, en algun "happening", solidaritzant-se amb la causa més solidaria de les que es fan i es desfan. Ens les trobarem sempre i quan no estiguin en la seva segona o tercera residència, a la costa o a la muntanya. Residències on han invertit els seus guanys, molts cops cobrats en negre, obtinguts per les seves “gestions”. Guanys obtinguts a canvi de facilitar a un tauró o altre que pugui devorar una gran presa. Aquestes facilitats sempre han estat al límit de la llei, no m’atreviria dir en quin marge d’aquest límit i amb quin grau d’ocultació o manca de transparència. En tot cas, però, sempre ho han fet en benefici mutu, del tauró i seu, i en detriment, lògicament, de les víctimes, o sia, del més dèbil.

Ara és quan toca dir allò que qualsevol semblança de qualsevol persona real amb el darrer exemple és pura casualitat. Simplement un atac delirant d’imaginació de qui això escriu.

És per això, que quan alguna rèmora queda desenganxada i es menjada per un tauró, cec, al que potser en altres ocasions ha guiat, no puc evitar un somriure. És l’estúpid consol de qui li ha tocat en aquesta vida el paper de víctima i que no vol ser rèmora ni té ja forces per nedar enmig de tanta porqueria , simplement procura que no el queixalin gaire.

4 de maig de 2015