30 de desembre de 2012

Fragilitat democràtica

" Article publicat el passat dia 29 de desembre de 2012 al número 21 de "La Veu" el butlleti de Rcat. "


Els catalans hem estat supeditats els darrers segles a un Estat Espanyol, que ja molt abans havia entrat en decadència tot just quan semblava tocar el cel amb les mans en temps de “Felipe II”. Ens vam allunyar durant molt temps dels corrents culturals i polítics que tenien lloc a Europa.

L’Estat espanyol a diferència dels països del Nord marcats per l’empremta de la Reforma Protestant o de la França de la Revolució queda sumit en una letargia fruit de la seva decadència. Queda al marge de les revolucions liberals del segle XIX, jugant durant el dos darrers segles un paper secundari dins el concert de les nacions d’Occident. La revolució industrial només truca a la porta de Catalunya i també al País Basc. La resta del territori espanyol queda ancorada en el endarreriment, en un món agrari latifundista en el que l’analfabetisme es predominant i les oligarquies que detenen el poder oprimeixen als camperols com en els temps feudals.

A Europa, fruit dels sotracs de la historia, es produeixen avenços respecte dels quals la major part d’Espanya queda al marge. Només a Catalunya una burgesia emprenedora, que al seu torn actua com a mecenes cultural, segueix la petja del desenvolupament europeu.

Durant els darrers segles l’Oligarquia espanyola exerceix un poder monolític. Durant el segle XIX, després de tres guerres civils i múltiples “pronunciamientos”, la Restauració Borbònica permet una ficció democràtica amb l’alternança al poder de liberals i conservadors, mentre creix la corrupció i no s’aconsegueix sortir del retard secular. El primer terç del segle XX és una continuació de l’anterior; es reprimeixen tots els intents d’avenç en les llibertats. Les accions repressives culminen amb una dictadura, una guerra civil i una nova i llarga dictadura fins ben entrat el darrer tercer terç del segle XX.

La nostra democràcia es hereva i conseqüència de tot això, el breu parèntesi que va suposar la II República, liquidada per la guerra civil, no va deixar el pòsit suficient en les incipients formes democràtiques, ateses les tensions, convulsions i enfrontaments entre les diferents ideologies.

Arribem a la transició, com aquell qui diu “tocant d’oïda”. Realment mai hem tingut una tradició democràtica. Fins i tot els constants i disciplinats lluitadors antifranquistes, que des de la clandestinitat mantenien la flama de la llibertat, no deixen de ser , molts d’ells, ideològicament còmplices d’altres dictadures que sumeixen en la foscor a una part important d’Europa durant decennis. Malgrat tot, si que varen aconseguir deixar una empremta cultural en el subconscient col•lectiu que encara mediatitza els estats d’opinió; del que és políticament correcte o incorrecte. Varen crear un imaginari de bons i dolents que sembla inamovible, amb un maniqueisme infantil, del que molta gent encara beu. Tot això ha fet molt poc per un debat enriquidor i un contrast del pensament polític i de les idees en general. Tenim una societat en molts aspectes “monocorde”, hereva dels temps de la lluita antifranquista. Encara avui en els mitjans traspua aquesta forma d’entendre i d’analitzar els fets.

Malgrat que l’Estat espanyol durant la dictadura franquista es modernitzà aparentment, sobretot a partir de finals dels anys cinquanta, tot plegat era més ficció que realitat ja que es continuava amb uns indicadors econòmics allunyats dels de la resta d’Europa . Però el que a la llarga ha estat més significatiu i perdurable de la dictadura ha estat l’establiment d’ unes formes de relació social supeditades a una manera “totalitària i intransigent” de interpretar la realitat.

La democràcia que va arribar després de la mort al llit de dictador, l’anomenada transició, es va bastir sobre l’oblit i el silenci. Va ser un passar pàgina decebedor. Ara després de quasi quaranta anys es comencen a veure i patir les conseqüències d’aquella democratització mal feta. Ara ens trobem que cultural i políticament Espanya regressa a uns temps que molts, innocentment, creien totalment enterrats. Hem tornat a un estat nacionalista, agressiu, caspós i uniformitzador, amb uns tocs d’autoritarisme en els que comencen a sentir-se cada dia més a gust els “decimonónicos espadones salvapatrias” que tornen a amenaçar impunement a través dels mitjans de comunicació que els fan d’altaveu.

Els catalans estem patint un “recentralització emocional” som de nou testimonis i hem de suportar formes d’orgull hispànic que recorden molt aquelles manifestacions de recolzament al dictador durant l’autarquia; “Si ellos tiene U.N. nosotros tenemos dos”.

L’Estat espanyol no se’n surt, està de nou al lloc que sembla pertocar-li; al nord de l’Africa i al baix ventre d’Europa. L’atur, l’analfabetisme funcional i la conseqüent nul•litat professional d’una gran part de la població són denominadors comuns. Mai es podia haver pensat que disposant de tanta informació la majoria de la població tindria tant poc criteri. Mai, fa quaranta anys, haguéssim somiat que en un règim de llibertats la classe política hagués propiciat que la majoria de la ciutadania visqui al marge.
Tot això fa que la nostra democràcia sigui dèbil, sense fonaments sòlids. Que la classe política, de tots els colors, sigui eminentment conservadora i poruga per por a perdre estatus i privilegis.

No tenim una diferenciació clara dels tres poders; legislatiu, executiu i judicial. La justícia, els seus òrgans representatius són un lloc on tots els partits col•loquen els seus afins. En una democràcia fràgil com l’espanyola es pot donar els cas paradigmàtic que un Parlament autonòmic aprovi una llei, el Congrés de diputats també l’aprovi i que el poble la ratifiqui en referèndum, perquè després, un Tribunal Constitucional, que democràticament no ha triat ningú, la modifiqui i anul•li en part.

Si el procés català cap a la Independència finalment acaba reïxin hem d’aprendre que per tenir un democràcia forta cal “desespanyolitzar-nos” de tots els hàbits i formes d’actuació als que alguns, aquí, tan bé s’hi han adaptat. Perquè hem de tenir clar que perquè hi hagi democràcia de debò cal regeneració política.

desembre de 2012




25 de desembre de 2012

La convivència segons Rivera.

Albert Rivera acusa a Mas de trencar la convivència a Catalunya. Aquest jove llicenciat en Dret, empleat en excedència d’una important entitat bancària, ha trobat la pedra filosofal per a les seves ambicions personals. Pot excel•lir en protagonisme, pot fer servir la seva “verborrea” en millors escenaris dels que el serien permesos fent la seva feina d’advocat i, per tant, tenir una colla de seguidors i admiradors incondicionals, “una claca”.

Com a persona que no ha governat es pot permetre pontificar i acusar, motius no li falten. Construeix sofismes i fets aparents o certes veritats; per desgràcia no li falta una gran part de raó quan denuncia la corrupció i l’endogàmia del sistema polític.

Amb una aparent capacitat oratòria, amb un verb contundent i un cert tot d’agressivitat dialèctica denuncia amb contundència i argumenta a favor de les seves tesis. Malgrat tot, no deixa de ser foc d’encenalls. El seu discurs es espuri i curt, perd contundència de forma proporcional al temps que dura. No deixa de ser un “mantra” que repeteix les idees de forma cíclica unes darrera de les altres fins que les darreres atropellen les primeres. És un polític de tres frases, contundents i ben apreses; un polític de leitmotiv, però no de discurs, el discurs, el de debò, el pot arribar a ennuegar.

Tots els discursos polítics s’han de basar en raons i en aquest cas tant en Rivera com l’Alicia Sanchez-Camacho, la qual també perd consistència de forma proporcional a la durada o davant qualsevol interferència que no estigui en el seu guió aprés, en tenen poques de raons.Per això utilitzen el discurs de la por, un discurs ple d’arguments capciosos o falses idees edulcorades. Una de elles és la de la convivència, una convivència que tal i com la plantegen només es possible sempre que molts facin esforços d’adaptació i callin, mentre els altres no siguin molestats ni se’ls requereixi la més mínima mostra de generositat envers els homes i dones de la terra on viuen.

En Rivera crida contra en Mas a qui acusa de trencar la convivència. Veiem, doncs, quina ha estat aquesta convivència! Ha estat la convivència de la por, la del silenci, la de la submissió. Així ha estat durant 300 anys, amb èpoques dolentes i altres molt pitjors. Mentre els catalans hem estat acollonidament dòcils hi ha hagut, segons ells, convivència. Mentre els catalans hem aprés l’idioma de l’ocupant, del “sotmetedor”, hi ha hagut convivència. Mentre tots els ciutadans de llengua catalana, per mandat constitucional, hem tingut el dret i el deure, sobretot el deure, de saber el castellà hi ha hagut convivència. Aquí molts han pogut viure còmodament de forma monolingüe, en alguns casos sense el més mínim respecte ni concessió als ciutadans catalanoparlants.

Ha estat la convivència de la renuncia dels catalans a exercir poder polític, ha estat la renuncia a fer valdre els nostres drets més elementals el que ha permès aquesta convivència a la que fa referència el senyor Rivera. Ai las! Però quan els catalans volem ser nosaltres mateixos però respectuosos amb la diversitat de la nostra ciutadania, cap dels partits amb poder polític real es planteja que el castellà no sigui llengua oficial a Catalunya, llavors diuen que es trenca la convivència. Quan els catalans volem ser subjectes i no complement indirecte i subordinat de la historia, llavors surten veus com la seva parlant del trencament de la convivència. Són uns falsaris!

Que ningú s’enganyi el discurs d’en Rivera no és un discurs d’esquerra, és un discurs adreçat a un cert sector de l’esquerra, bàsicament dels votants del PSC. Però el discurs d’en Rivera és bàsicament un discurs nacional, nacional espanyol. És un discurs adaptat als temps; aparentment és socialment esquerranós en defensa de la justícia social, com ho era de defensa de la justícia social, salvant les distàncies, el discurs de la Falange de fa 80 anys. El discurs d’en Rivera davant la darrera vaga general on criticà a "tort i a dret" i cridà a tirar endavant plegats sense recolçar-la és, “modernitzant-lo, el del sindicat vertical, patrons i obrers junts per a major gloria d’una Espanya totalitariament uniformitzada.

La convivència d’en Rivera, la que en Mas trenca segons ell, es basa en la “intocabilitat” i el caprici de personatges amb un cert ressentiment social envers tot allò que traspua catalanitat. La Convivència d’en Rivera és la de “mejor unidos”, no pas millor units, i a ser possible tots enrassats en la llengua preeminent. En Rivera juga a cavall guanyador, encara que en un terreny difícil, sabent que té la simpatia de les estructures d’un Estat. Té enfront aquells que aspiren a tenir un Estat per defensar la seva minoritat cultural i els drets i el benestar econòmic, sense espoli, de tots els seus ciutadans, ell inclòs.

El senyor Rivera fa trampa, sap a favor de qui juga i qui té dins de la seva tropa. Per això ningú no s’ha d’estranyar que el seu segon digui “quina llàstima” quan el portaveu de les CUP al Parlament de Catalunya parla que els catalans varen sobreviure al franquisme. Un gest com aquest defineix plenament qui són!

El senyor Rivera enganya, coincideix amb el PP i amb Plataforma per Catalunya, coincideix ideològicament. També físicament en les concentracions polítiques a favor de la unitat d’Espanya, com la que es va fer a la plaça de Catalunya el passat 12 d’Octubre o la del dia de la Constitució. De moment no vol sortir a la mateixa foto, no per discrepàncies fonamentals, sinó perquè vol la seva part del pastís, a ser possible més grossa que la dels altres. No vol sortir a la mateixa foto perquè vol mantenir el negoci de la seva paradeta, rés més que això el separa de les altres dues formacions; en definitiva, poc el separa de l’herència sociològica del franquisme, reciclada en nacionalisme español cada cop més intransigent, o potser ingransigent com sempre.

25 de desembre de 2012



6 de desembre de 2012

El cas Gumpert

Potser el cas ha passat més desapercebut del que caldria possiblement gracies a l'inefable Wert que acapara tot el protagonime.Potser el que passa és que ens estem tornant mesells i ja ens hem acostumat a ser menystinguts i menyspreats. Que de terres endins de la Península Ibèrica ja no esperem res de bo i que aquesta ha estat una més, en un “suma y sigue” inacabable de barbaritats i actituds maldients contra Catalunya i els catalans.

Però hauríem de reflexionar perquè el que ha passat amb el cas Gumpert és molt més greu del que aparenta. A la Alemanya dels anys trenta, sota el règim de Hitler, calia, per tenir un càrrec en el partit, demostrar la puresa racial; calia demostrar que a la teva família des del segle XVIII no hi havia cap "taca", que la “sang pura alemanya”no havia estat contaminada per cap avant passat jueu.

El presumpte “atac” rebut per Sonia Gumpert, per haver-la “acusat” de que la seva candidatura tenia “traces” de catalanitat és greu, però més greu sembla la resposta que aquesta aspirant a degana del Col•legi d’advocats de Madrid ha donat per defensar-se.

Sonia Gumpert, el seu equip, han negat ser catalans, cosa obvia, i ser segregacionistes, sembla que no n’hi havia prou amb la primera negació, pel que sembla calia fer la segona. Déu voler dir que a part de molts catalans segregacionistes, que diuen ells, hi ha segregacionistes que no són catalans i es deuen voler segregar d’algun lloc, ves a saber!

Ja es veu que per aspirar a qualsevol cosa important a Espanya d’entrada s’ha de negar la catalanitat, per molt que Sonia Gumpert, mostri el seu respecte pels catalans que se senten espanyols. Malgrat no sigui suficient, perquè d’entrada s’ha de negar rotundament la catalanitat afermant-se en la espanyolitat, el sentiment espanyol!

Això és el mateix, tornant a l’exemple de l’Alemanya dels anys 30/40, calia demostrar que no s’havia estat “contaminat” amb sang jueva, no era suficient per aspirar a càrrec que el besavi jueu s’hagués fet catòlic 100 anys abans. El pecat original existia igualment.

El mateix passa ara, primer es nega la catalanitat, condició “sine qua non” per ser quelcom al poder de l’Estat espanyol. Després es nega, evidentment, el segregacionisme, per a continuació “tolerar” als catalans que es senten espanyols. Però com que continuen essent catalans que no aspirin a res, per molt que s’hagin convertit. Aquí esta el quid de la qüestió; l’endogàmia de poder tancat de la casta dominant a Espanya, que fa segles que perdura, i que no vol, no permet, “cossos estranys o aliens”.

No podem, de forma frívola com ells acostumen a fer, acusar als espanyols de nazis ni molt menys. És un argument massa tronat, massa fàcil, malgrat que l’exemple històric, proposat aquí, té un cert paral•lelisme inquietant. Es tracta d’un tema de castes, d’un tema de classe i de superioritat, d’un tema de domini al que cal buscar l’origen en la noblesa castellana del final de l’Edat Mitja, la mateixa que va fer la cort als Austries i als Borbons. És un estat mental, una manifestació i un tret cultural de la majoria de la societat espanyola, hereva de la societat del regne de Castellà; amb un clara vocació de domini i sobretot de continuar detenint el poder per part del seus i solament dels seus.

Els catalans mai tindran, ni molt menys exerciran, el poder a Espanya. Mai més cap català serà primer ministre o cap de govern. Hi ha hagut excepcions que confirmen la norma, Pi i Margall ( 39 dies) o el general Prim (565 dies). Malgrat cap dels dos exercia de català, exercien d’espanyols. Estem parlant de ni tant sols dos anys entre quasi 300. Més recent en la historia tenim el cas del jacobí Borrell, al que se li varen buscar les mil i una perquè no fos cap de llista a les eleccions per part del PSOE l’any 2000 havent de cedir el lloc a qui havia perdut les primàries en votació front ell, Joaquin Almunia.

Per ser quelcom a l’Estat espanyol, per aspirar a ser, cal demostrar l’absència de catalanitat, tal i com ho ha fet la Sonia Gumpert. Els catalans, que renunciïn i reneguin de la seva condició poden aspirar a ser tolerats, poden aspirar a fer de bufons com el Sr. Boadella, poden aspirar a que els llegeixin els seus llibres, inclús poden aspirar a fer negocis i molts de cèntims. Però el poder, el poder de debò, sempre estarà a les mateixes mans. Que ningú no s’enganyi! Els catalans ja no hi tenim res a fer a Espanya i molt menys manar!

6 de desembre de 2012



26 de novembre de 2012

Estem allà mateix?

La meva primera reacció va ser de perplexitat. Després, un cop passades les hores, repassades algunes dades, ho he començat a veure un mica més clar o com a mínim entendre-ho. Estem allà mateix, almenys electoralment parlant. Però no allà mateix on érem fa dos mesos sinó allà mateix on hem estat sempre. Sempre som els mateixos i sumem el mateix.

Veiem sinó, al 2003 varen ser 46 diputats de CiU per 23 d’ERC, que feien un total de 69, al 2006 48 de CiU i 21 d’ERC el mateix total 69 un altre cop. Amb les “onades sobiranistes”, després de la retallada de l’Estatut, les consultes i la manifestació del 10 de juliol de 2010 vàrem passar ara fa dos anys a 62 de CiU, 10 d’ERC i 4 de SI que fan 76 . Ara tenim 50 de CiU més 21 d’ERC més 3 de la cup; total 74 i tot això després que un milió i mig de persones sortís al carrer demanant independència.

Si anéssim més endarrera, veuriem les sumes de CiU i ERC del 1984, 1988, 1992, 1995, 1999 que respectivament són 77, 75, 81, coincidint amb les tres majories absolutes de CiU i 73 i 68 amb majories relatives de CiU.

Ara, amb una participació rècord en unes autonòmiques el mapa en prou feines trontollà, el que vol dir que tampoc avança significativament. Certament hi ha una majoria social nacionalista, sempre hi ha estat! Majoria que s’ha anat allunyant de l’autonomisme i de la idea que podríem tenir un autogovern just i suficient dins l’Estat espanyol. Aquí el pas que ha fet CiU, potser millor caldria dir el President Mas, ha estat determinant.

Que ha canviat en aquests anys, doncs precisament aquest sentiment, aquesta percepció, que dins l’Estat espanyol cada cop pintem menys, que aquest Estat és “inrreformable”, que només ens volen a l’hora de pagar, que només ens volen pagant i calladets. Que els molesta tot de nosaltres. Ens menystenen i ens estan anorreant, cultural i econòmicament, sense adonar-se que estan matant la gallina dels ous d’or.

Malgrat tot, encara hi ha resistències a Catalunya. A molts ciutadans els costa entendre que per dignitat, també per prosperitat i perquè tots som ciutadans del mateix país estaríem millor fora que dins. Estaríem millor fora amb un estat propi on podríem prosperar, en lloc de dins on ens estan arruïnant. S'han de vèncer idees preconcebudes i s'ha de dir clar a tothom, queda molta gent per convèncer, que fora amb la independència la situació econòmica i social pot millorar. Mentre que dins la solidaritat forçada amb la resta de l’Estat no ha servit perquè ningú millori sinó perquè empitjorem tots.

Els crits ahir a la seu de Ciutadans, la cançoneta de “mejor unidos”, em va sonar a allò de “sarna con gusto no pica”. Són persones que per múltiples raons, no totes imputables a ells, no han aconseguit adaptar-se ni sentir com a propi aquest país. Ciutadans, el senyor Rivera, diu que vol reformar Espanya, us sona aquesta cançó? Que cal reformar Catalunya i Espanya! diu.

ERC té ara un paper força complicat. Malgrat ser la segona força del parlament ha quedat molt lluny del primer, amb només un 13% i escaig dels vots es pot influir, pot governar conjuntament. Però com faran compatibles les polítiques d’esquerra essent minoritaris, sabent que no hi ha cèntims, que no hi ha més cera que la que crema, que Espanya escanya? Com ho faran compatible amb el recolzament necessari a la força relativament majoritària per tirar endavant el procés nacional?

El missatge d’en Mas no ha fet forat, ha estat un missatge correcte adreçat al cervell i no a les entranyes i malauradament hi ha qui pensa més amb l’estómac que amb el cap. Ha parlat d’Estat propi i no ha parlat d’independència, les formes ens perden als catalans, per això aquest és un flanc pel que ha rebut atacs. S’ha parlat de retallades, l’esquerra ha fet servir aquesta retòrica de les retallades, inclús TV3, la nostra, s’ha afegit a aquest “mantra” amb reportatges subliminals, quan no explícits totalment, senyal que no està políticament tan controlada, almenys pel partit que governa.

S’ha fet poc èmfasi en que el govern autonòmic és un mer administrador que rep amb una mà, darrerament no sempre ja que el govern estatal incompleix, i administra amb l’altre sense poder-se’n sortir gaire de la llera marcada. Això que és així no s’ha fet explícit no s’ha fet entendre suficientment a la ciutadania. El Govern català no controla la caixa, ha de fer ajustos i es veu obligat a fer-los en les grans partides que administra. Poden fer demagògia, tota la que vulguin, poden parlar de l’impost de successions, que a molts llocs de l’Estat fa anys que no paguen (100 milions), que no taparia quasi res de les retallades de quasi 3.000. En canvi no parlen de l’espoli de 16.000 milions. L’Esquerra dogmàtica fa trampa, però també se la fa a ells mateixos i sobretot al seu electorat.

Dir no a les retallades i no dir no a l’espoli és enganyar als ciutadans de Catalunya. Ha estat un campanya “ferragosa”, bruta, en la que descaradament ha intervingut l’Estat, malgrat encara no té la seva maquinaria totalment engreixada. Els canvis dels dos darrers mesos els varen agafar amb el pas canviat, però de mica en mica s’hi aniran posant. Seran barroers, però això no vol dir que siguin ineficients; tot missatge té un emissor i un receptor, en definitiva el seu públic. No ens en podrem refiar pensant que faran relliscades. Ara, mentre, faran sang, almenys ho intentaran, en el flanc nacional que ha quedat emocionalment més debilitat, malgrat que encara és la majoria relativa a Catalunya.

No ens refiem de ICV, ja que juga a dos cartes, una la del federalisme o quelcom més. Han estat molt hàbils apuntant-se, de puntetes, al tema del dret a decidir ells que no havien estat mai independentistes, ni tant sols nacionalistes. Ho han fet però a la seva manera, amb un “ si però”, sabent que el PSC es debilitaria, malgrat no hagi estat tant com es devien pensar. Devien creure, creuen, que ells podrien jugar el paper de les polítiques d’esquerra fins i tot en una Catalunya Estat. Per això, l’altre carta, la marcada, és la del desgast; fent èmfasi en unes polítiques socials que saben que són inabastables si no es té la clau de la caixa. Ara jugaran més a aquesta carta que no pas a la primera.

Hi ha molt camp per llaurar en aquests moments. Malgrat que el sobiranisme suma, no estem en les condicions ideals, hi ha molt per fer encara. El primer es insistir en la pedagogia, cansa, però cal fer-ho. Cal explicar als ciutadans, a tots, fer-los entendre la realitat, el que ens espera a l’Estat espanyol. Un Estat espanyol que no ha fet cap proposta engrescadora per que continuem junts, simplement ens han amenaçat. Ens hem de fer sentir i hem de fer a palesa, també a aquells que canten “mejor unidos”, quina és la realitat. Per això, al “mejor unidos” cal contestar amb un simple “¿pa qué?”.

26 de novembre de 2012

27 d’octubre de 2012

La lògica de l’opressor

Diuen que quan et fas gran oblides les coses recents i recordes les més llunyanes, col•loquialment d’això en diem fer catúfols. En realitat darrera aquesta paraula s’amaguen situacions molt tristes i que comporten molt patiment. Costaria fer-ne broma o ironia, però l’actitud del senyor Rajoy recorda un catúfol. S’entrevista amb el president de la Generalitat i passa setmanes sense dir res per al cap d’un mes llarg recordar-ho tot amb pels i senyals.

Realment els ha fallat la lògica, la lògica de l’opressor, la lògica del maltractador, que acostumat a fer el que li dona la gana i a no tenir mai contestació. Per això es va engrescant, fins que arriba un dia que de tant donar voltes al cargol aquest es passa de rosca.

Els catalans érem submisos, ells estaven acostumats a enfilar-se al nostre damunt perquè els portéssim a collibè, amb la seguretat que mai serien descavalcats. Però, resulta que ara ens agitem sobtadament i s’adonen que corren el perill de caure de morros a terra.

Han estat massa anys d’opressió, de submissió, de setges, bombardejos i ocupacions, de supressió de lleis i de repressió nacional i social. Amb els anys, ja en democràcia, amb el nostre codi genètic aparentment alterat per tants “accidents històrics” els devia semblar que els catalans mai s’acabarien “rebotant” del tot contra els seus amos. Veien que hi havia quatre radicals als que no quedava més remei que deixar-los dir, però sempre des de la seguretat que no passaria res. Recordem, a tall d’exemple, les paraules d’un insigne “ejpañol” com el Sr. Bono que deia, referint-se al crit de “mort al borbó” pronunciat per en Joan Tardà i que va aixecar força polseguera. Deia en Bono que no calia dramatitzar-ho, que en Tarda era una persona molt noble malgrat que de quan en quan a vegades deia coses eixelebrades.

Era la tolerància, l’aparent bonhomia, del que sap que res canviarà, la tolerància aquella de “deixar la coral que canti” per seguir fent la seva. La falsa tolerància d’aquells que fa un parell de decennis, davant el terrorisme, d’ETA, pontificaven que en democràcia, pacíficament, qualsevol idea era defensable.

S’han anat engrescant al llarg de tots aquests anys. Els catalans en som responsables, als seus inputs els hem retornat durant massa temps outputs de submissió. Aquesta era la seva percepció. Contribuïa a la seva tranquil•litat el paper jugat per la força política més important de Catalunya, quan pretenia reformar i modernitzar Espanya, buscar-hi un encaix on els catalans ens podéssim sentir a gust. Quin error! Quants anys perduts!

S’han passat de voltes, han incomplert les lleis, darrerament en tenim moltes mostres. Ni tan sols acompleixen una llei orgànica, l’Estatut, malgrat el varen retallar al seu gust. Quantes partides, que segons l’Estatut hauria de rebre Catalunya no arriben o arriben tard i amb comptagotes? Per no parlar de les inversions en infraestructures, menors que a altres llocs, i que tampoc acaben fent mai.

Se n’han fet un fart d’incomplir lleis i de prendre’ns el pel. Han incomplert flagrantment l’article tercer de la Constitució, ells que són tan constitucionalistes, aquell que diu que la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques de Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció. Els seus atacs constants a tots els intents de convertir el català en una llengua normalitzada podrien omplir una enciclopèdia.

Durant anys han fet creure a molts espanyols, fins i tot s’ho deuen haver acaba creient ells, que els catalans només estaven a Espanya per treure’n profit. Ara com s’expliquen que se’n vulguin anar?

Es per això que els sobta, no s’ho esperaven. No poden creure que els catalans, ja farts de tanta ignomínia, vulguin fer el seu camí. Els catalans, el conjunt del seus ciutadans, també tots aquells que varen arribar aquí buscant un futur millor per a ells i els seus fills, han vist com al llarg dels anys s’esvaïa aquesta possibilitat per a tothom per culpa de l’espoli sistemàtic de la riquesa generada amb l’esforç del treball de tothom. Tots els catalans ara veuen que el benestar, un futur digne pels seus fills, l’hauran d’anar a buscar lluny de casa, si no prenen una determinació.

L’Estat espanyol tracta als seus ciutadans a Catalunya, com a súbdits, els nega el pa i la sal. Els pren el pel a tots. Ho fa des d’una lògica d’un Estat oligàrquic i opressor només pendent de la conservació del poder de les seves elits, que actuen més amb maneres feudals que amb les adequades a l’actual món occidental del segle XXI.

Per això ara estant descol•locats. Segurament en Rajoy no ha fet cap catúfol, el que passa és que no saben que dir ni que fer. Amenacen amb fer-nos caure sofre del cel. Invoquen als quatre genets de l’Apocalipsi. Al mateix temps ens fan declaracions d’apreci i ens diuen que sense ells no serem res. Diuen que hem de restar junts i treballar amb ells colze a colze. Però els catalans ja no els creiem perquè portem massa anys d’esforços no correspostos, de menyspreu i de patir rapinya. Hem iniciat un camí, ara tornar cap endarrere seria el nostre suïcidi com a poble. Potser ara ja s’adonen que els únics ponts de diàleg que els resten, si volen ser democràticament respectuosos i considerats com a tals a nivell internacional, són aquells necessaris per acordar de forma civilitzada la transició cap a la nostra sobirania.

27 d’Octubre de 2012





20 d’octubre de 2012

Un país devastat

El que ens trobarem al dia següent de la independència serà un país devastat. Quan més tardem a aconseguir-la més devastat estarà. Podríem establir un paral•lelisme amb un país en guerra que sap que quan més tardi en aconseguir la victòria o firmar la pau més alta serà la destrucció i més alta la pèrdua de població.

En el cas de Catalunya només ens queda vèncer. “Signar la pau” seria admetre, al contrari d’una guerra, que continuaria la devastació i la despoblació.

L’Estat ens ha imposat un status que no es altre que l’espoli sistemàtic i la no inversió en infraestructures al mateix temps que ens maltracta “sentimentalment” i obligarà, ja obliga, als nostres fills a buscar les garrofes lluny de casa.

Al dia següent de la independència, Catalunya es trobarà amb unes infraestructures roïns, insuficients i antiquades. No estaran destruïdes com en una guerra, però el seu estat, la seva ineficiència, obligarà a substituir-les com si haguessin estat arrasades.

A les guerres el teixit industrial i productiu és un objectiu estratègic, el més normal és que una part important estigui malmès i calgui refer-lo de nou, això si l’enemic no ha ocupat el territori i ha desmantellat les industries i se les ha endut cap a casa.

A Catalunya portem 35 anys en que moltes de les nostres empreses “han estat desmantellades” total o parcialment i ara estan a un altre lloc, moltes a la capital de l’Estat. Ara amb la crisi, amb un Estat “hostil” que no ajuda ni directa, ni indirectament – infraestructures-, moltes s’han volatilitzat.

Des del 2006, de totes les inversions projectades a Catalunya, que són proporcionalment molt menys que en altres regions de Espanya, només se n’acompleix un 10%. És per això que la ministra de Foment, al poc de l’arribada al poder del Partit Popular, en una visita a les obres de l’estació de l’AVE de la Sagrera a Barcelona, reconeixia que l’estat devia quasi 5.000 milions d’euros en inversions no fetes a Catalunya, ho reconeixia, però no hi havia esperit de constricció ni ànim d’esmena.

Ens prometen que ens donaran menys i només ens donen una dècima part d’aquest “menys”. Mentre carreteres com la nacional II a Girona continua essent un sagnia de morts, de gent que, sense saber-ho, moren per Catalunya. Moren perquè aquest tram de carretera està a Catalunya i no a l’Alcàrria o a prop de Madrid. El desdoblament esta pressupostat i aprovat des de fa 17 anys i en 10 anys només n’han construït 8 quilòmetres. A aquest pas, aviat, als màrtirs anònims per Catalunya caldrà rendir-los tribut a Maçanet i no al Fossar de les Moreres.

Quan un ciutadà de Catalunya veu una obra pública inacabada que no es pensi que és un cas únic, aquella és la del costat de casa, però si volta, si viatja en trobarà més. Catalunya, de fa temps, està desequilibrada, territorialment parlant, entre un 80% de la població que viu a prop de Barcelona i la resta que continua mal comunicada, amb un eix transversal insuficient i amb unes connexions ferroviàries que fan riure i que no arriben a gaires llocs, mentre a Espanya es fan AVEs que porten menys passatgers que els que van en tren a la pobla de Segur o a Puigcerdà.

Sense infraestructures eficients que ens connectin al món, sense empreses, sense els recursos dels nostres impostos disponibles per fer aquelles polítiques adients per millorar i ajudar al conjunt de la societat. Sense tot això, no aturarem la devastació, ni ens refarem de la que ja hem patit.

Catalunya, anímicament, es troba en una llarga postguerra de més de 300 anys, patint la carrega de les indemnitzacions que ens imposen el vencedors en forma d’espoli, al mateix temps que ens menystenen i ens obliguen a continuar treballant per ells. Avui, de continuar així, no hi ha cap més altre horitzó que el d’una Catalunya cada cop més empobrida. Una Catalunya on la majoria de la seva població tendirà més a viure en una espècie de “gran favela”, amb cada cop menys serveis, enlloc de en un país modern, eficient i equilibrat d’acord amb les seves capacitats i el seu treball.

20 d’Octubre de 2012

14 d’octubre de 2012

Política amb les entranyes

Es fa política, es parla i s’opina de política, utilitzant molt poc el cervell, des del total desconeixement de la realitat. Fem política amb les entranyes, parlem de política d’una forma visceral i poc meditada. A qualsevol que se li acosta un micròfon “raja” el que li passa en aquell moment pel..., bé, pel cap segur que no!

Llavors ens queixem de la poca qualitat política de molts dels nostres dirigents, quan el que de debò esta passant és que s’adapten al mercat, ofereixen el producte que la gent els demana. Per què perdre el temps educant “gustos i paladars”? Si el que la majoria de la gent vol és que els atipin, encara que al final agafin, com és natural, un mal de panxa.

La dieta mediterrània diuen que es ideal per la salut, que els que no la segueixen patiran un munt de malalties i viuran menys anys. Potser la dieta alimentaria pot ser bona, però com tot en aquesta vida, la Mediterrània també, té els seus mecanismes compensatoris, sinó viuríem al Paradís. El mateix passa arreu, els països del nord, més freds, amb una alimentació tradicional basada durant segles en cereals i “col agra” han desenvolupat, en canvi, uns sistemes polítics més eficients i més respectuosos. O sigui, més democràticament homologables.

La Mediterrània del pedreguer, de la sequera, de la calor i de la indolència. Aquella d’aigua escassa, que fa mal quan falta, però que també fa mal quan arriba de sobte. Aquest és el nostre hàbitat. És la Mediterrània dels deus clàssics aquells plens de defectes i vicis humans. Aquells deus dels quals els homes se’n havien de guardar perquè de quan en quan l’emprenien amb ells. En definitiva la Mediterrània de la malfiança, de l’individualisme més ferotge, individualisme que a Catalunya en diem eufemísticament “tants caps tants barrets”. Vivim a la Mediterrània de la tragèdia, on si les coses poden acabar malament acabaran pitjor.

És aquesta Catalunya més farcida de vicis, que no pas virtuts, en la que ara ens toca viure. És una part més de la Mediterrània de l’incest i de l’adulteri, del cainisme més cruel i despietat. Un lloc on poden més les passions, sobretot les baixes, que els raonaments més simples. És en aquest context on, ara en una cruïlla, podem agafar un camí de no retorn que ens porti a un lloc menys inhòspit. És en aquest moment que enlloc de raonar fredament continuem fent, inconscientment, política amb les entranyes, amb les més baixes passions i amb els més miserables interessos.

Una política on tot val, la mentida, l’amenaça, la traïció, el camuflatge, el dir el que toca dir. Perquè la veritat a vegades no dona vots, no dona el poder! Perquè la gent, els teus, volen sentir el que volen sentir no el que han de sentir.

Ara a Catalunya entrarem en la campanya més mediterrània de les que es fan i es desfan, una campanya on tothom parlarà per als seus. Un altre defecte d’aquesta mediterrània, els meus i els teus, els bons i el dolents, els que m’agraden i els que em desagraden . Un món en blanc i negre que patim com una maledicció mil•lenària. El món dels tiris i dels troians, passant pels nyerros i els cadells, fins arribar a avui. Un món polític de bandositats, no de idees, on encara es vengen els greuges que personalment no es varen rebre.

Preparem-nos doncs, agafem-nos fort, perquè sentirem dir de tot, principalment dels de fora als de dins, però malauradament també entre els de dins. Preparem-nos a “sang i fetge”, a un a veure qui la diu més grossa, preparem-nos per a una campanya visceral en molts aspectes, feta des de les entranyes. Preparem-nos a una campanya on aquell que de debò demostri generositat, sentit del deure i altruisme serà considerat, en el millor dels casos, com un imbècil i rebrà crítiques i patacades des de tots els costats. Finalment esperem que el poble, que a vegades és més savi en el seu conjunt que en la seva suma de les seves individualitats, en traurà l’entrellat de tot i sabrà, des de la famosa majoria silenciosa, decidir.

14 d’octubre de 2012

7 d’octubre de 2012

Socialistes que tornen del més enllà

Fa uns dies em preguntava on era, ara que els socialistes estaven en un veritable atzucac, aquella noieta que va liderar a les eleccions del 2007 la candidatura de la “la Catalunya optimista”. Candidatura que va aconseguir els millors resultats de la historia del Partit Socialista a Catalunya al Parlament espanyol. També va ser la mateixa noieta que va aconseguir els pitjors quatre anys després. Gràcies a la Catalunya optimista vàrem gaudir, tots plegats, entre el 2077 i 2011, d’un nou quadrienni de govern “zapaterista”.

La senyora Chacón, va intentar disputar la candidatura del 2011 al Rasputin-Rubalcaba, un altre personatge gris, un veritable supervivent de l’època de Felipe González de qui va ser ministre d’educació i també de la presidència. Va estar a punt de guanyar, però li va pesar que alguns la veien “massa catalana”. Veien Massa catalana a la senyora Chacón, veien massa catalana a qui va aplaudir la retallada de l’Estatut feta pel Tribunal Constitucional, mentre obviava fer costat als seus companys de partit a Catalunya en la manifestació del 10 de juliol de 2010.

Carme/én Chacón al llarg d’aquests anys se’ns ha manifestat com una verdadera “trepa” amb pocs escrúpols. Això li ho ha permès la militància socialista de Catalunya, si és que ens els darrers anys podem parlar de militància en un partit, no és l’únic, que a les seves reunions ja només aplega aquells que en viuen d’ell i dels càrrecs públics que ocupen. Un partit que s’ha anat allunyant a velocitat vertiginosa del que va ser el socialisme democràtic català. El socialisme democràtic de la transició, que ben aviat va acabar, quan Convergència Socialista de Catalunya es va ajuntar amb la federació catalana del PSOE. Amb els anys ens adonem que va ser deglutida. Sota el nom de Partit dels Socialistes Catalans, varen mantenir grup propi al Parlament a Madrid fins a les eleccions del 1982. Després, els devia semblar que ja no calia.

Una Carme/én Chacón que en un partit amb un sòlida base democràtica ja havia d’haver estat “apartada” l’any 2003, quan a la nit electoral de les eleccions al Parlament de Catalunya va fer el ridícul més espantós, cantant i victorejant el primer lloc a les eleccions , quan al final els resultats varen consolidar a CiU com a primera força parlamentaria. Escena que molts catalans tenim gravada a la memòria, mentre veiem a en Felip Puig somriure per sota el nas.

Ara, aquesta noia, aquest personatge que “ha demostrat la seva gran vàlua política”, apareix, possiblement procedent del seu retir al Carib, per dir-nos que amb el tema de la independència ella no pot decidir pel seu fill. Quin morro que gasta, quin “sofisme” més pueril i estúpid. Els Catalans vàrem ser vençuts fa 300 anys, se’ns varen suprimir les lleis. Llavors els vencedors, per la força de les armes, varen triar per una dotzena de generacions. Ara, mentre tinguem personatges com la Chacón, mentre algú encara li faci cas, ni ella ni el seu fill, ni el seus nets, podran exercir democràticament el que volen ser.

Però no ha estat la Chacón l’únic personatge que torna del més enllà. Avui al diari podem veure al senyor Felipe González que entona la mateixa cançoneta contra la voluntat de decidir lliurement el seu futur per part dels catalans. Un Felipe González a qui aquest estiu es veia, en molt bona companyia, dalt d’un iot, afició aquesta dels iots que li ve de quan essent president ja es va muntar unes vacances a l’Azor, que per si algú encara no ho sap era el iot d’en Franco. Un Felipe González feliçment retirat vivint la “dolce far niente” cobrant d’expresident i dels consells d’Administració on ha estat endollat. També d’algunes “conferències possiblement captives” que alguna corporació, com a pagament de favors, li podria deure.

Un Felipe González a qui l’aparença de gran estadista, que ens varen voler fer creure que havia guanyat durant l’exercici del seu mandat, es va engrunant i desfent amb el pas del temps. Un Felipe González el màxim mèrit del qual va ser intentar convertir Espanya en l’Andalucia d’Europa. Fer-nos entrar al club europeu i que paguessin ells. Quin mal que li va fer al seu gran assoliment europeista la caiguda del mur! L’entrada dels països de l’est a la UE com a nous receptors de subvencions i que ara les que encara cobrava Espanya s’acaben i ja no queda més que el rescat i continuar escanyant Catalunya. Un Felipe González que va fer creure a molts espanyols que es podia viure sense fer brot.

Aquests socialistes que tornen del més enllà a viure de “glories pasades” em recorden els Stallones, Schwarzeneger, Van Damme,... que tornen al cinema parodiant-se a ells mateixos en pel•lícules com els “mercenarios” .

Els militants socialistes de Catalunya, els de la transició, els que varen creure, com els convergents, que un altre Estat era possible. Un estat on Catalunya podria encaixar, a aquests vells militants socialistes, catalanistes, no els queda més remei, molts ja ho estan fent, que desautoritzar a aquestes figures que l’únic lloc que els reserva la historia són les hemeroteques o potser un museu de cera.

Aquests vells militants socialistes i intel•lectuals catalanistes de la seva orbita ja s’adonen que el camí és un altre. Ells han d’ajudar a que molts ciutadans de Catalunya no escoltin més els cants de sirena de personatges com aquests.

Perquè el model que defensen aquestes persones es obsolet i ha estat desemmascarat per l’engany de decennis dels quals ara tothom trístament és conscient. No és d’estranyar que quan el President Mas va tornar de Madrid el passat dia 20 estigues flanquejat a la porta de la Generalitat per en Sobrequés i en Rubert de Ventós.

7 d’octubre de 2012


29 de setembre de 2012

Transversal

La independència de Catalunya serà cosa de tots. Serà una cosa transversal o no serà.

No sé a hores d’ara quines possibilitats hi ha de bastir una coalició independentista, que no podria estar liderada ara per ningú més que no fos CiU, tant pel seu pes electoral com per la postura presa pel president de la Generalitat.

Massa anys d’adoctrinament ideològic en un societat inquieta, però excessivament poruga, és el que no ens deixa veure amb claredat. En 300 anys de repressió, se’ns han creat en la recambra cerebral tota una sèrie de prevencions que ens impedeixen actuar d’una forma natural i ser conscients del que podem fer. Perdem el temps en debats estèrils, sobre coses en les que només influïm més o menys tangencialment, ja que les polítiques econòmiques ens venen dictades tant pel govern central com pel que tenim a caixa, que cada cop és menys.

A hores d’ara, potser de fa més temps, hi ha més consciència fora de Catalunya de la possibilitat que Catalunya s’acabi independitzant que no pas a casa nostra. S’ho creuen més ells que nosaltres, per això, des de l’Estat, no responen amb arguments sinó amb amenaces. Potser ja estan convençuts del que es inevitable, malgrat tractaran d’impedir-ho.

Per això a les properes eleccions no triem entre esquerres i dretes, ni tant sols retallades si o retallades no. A les properes eleccions només tenim una opció sobre la taula, les altres són secundaries. Com quan anem a fer una arrosada o una graellada, els postres són més o menys anecdòtics.

No discutim quina societat volem, discutim si volem una societat lliure, si volem ser amos del nostre destí, si volem tenir la clau de la porta i la de caixa de casa nostra. Podríem discutir alguns matisos; si cal anar amb més o menys presa. Potser perquè el país no podrà aguantar gaire més.

Tot s’ha disparat com a conseqüència de la manifestació del passat onze de setembre. Però no ha estat això sol. Cal tenir en compte la poca traça del Govern Central al que la majoria de la ciutadania de Catalunya ja li ha acabat de veure el “plumero”, però, sobretot, l’actitud decidida del president de la Generalitat.

Seria ideal una gran coalició de forces catalanes sobiranistes amb un mínim denominador comú que no pot ser altre que l’Estat propi. Però a diferència del que havia passat ara fa més de cent anys, ara estem parlant de formacions que ja han tocat poder, encara que només sigui autonòmic, i que tenen una sèrie d’interessos tant personals com d’organització. Això a vegades passa desapercebut per a la gran majoria de la gent, que no està ficada en política. Gent que no entén com no es va junts.

Ara s’ha creat un estat d’il•lusió, la independència engresca, fins i tot més enllà del sentiment nacional. La independència és “una força”, un ideal, a la que votar, perquè en el fons la gent vol votar i si pot ser estar amb el guanyador. El fet que la manifestació del passat onze de setembre fos promoguda, anunciada a bombo i plateret per televisió, per un organització que no era un partit independentista i la posterior presa de postura del president Mas deixa a CiU en una immillorable “pol position”.

El proper 25 de novembre pot passar el que ja va passar fa una més d’una generació, al 1984; que quan tothom preveia que les eleccions haurien de ser una cosa de tres, de tres forces que arribessin a un acord per formar majoria, el resultat va donar la majoria absoluta a CiU i ERC va quedar reduïda quasi a una tercera part.

Poc valdrà a organitzacions com ERC intentar recollir el vot del PSC si el tsunami convergent arrasa. ERC republicana també té la memòria curta i no recorda la pluja fina, pluja fina que els va calar fins al moll de l’os, encara els dura el constipat. Si ERC republicana és intel•ligent jugarà la carta de la rotunditat independentista de la necessitat que el procés sigui per ahir, no per demà. Si juga la carta social, si juga a les esquerres no se’n sortirà.

Els que reflexionen sobre temes política no s’adonen que la gran majoria de la gent és molt més simple, que no vol dir pas poc intel•ligent, i s’adonen de la disbauxa que les esquerres als ajuntaments, diputacions i la pròpia Generalitat varen propiciar, del significat de les polítiques socials, polítiques socials que no varen arribar a una gran massa de la gent que amb el seu vot ara ha de decidir el futur de Catalunya. Per això, malgrat les retallades, CiU incrementarà el nombre de vots.

Si el debat vol introduir temes com dretes o esquerres, o succedanis de gust desconegut com el federalisme fracassarà com a tal debat. La gent està il•lusionada i veu en la independència una millora en molts aspectes.

L’independentisme és transversal. s’entenen les dificultats per bastir una gran coalició independentista, que seria el raonable. Llavors, si finalment no hi és, jugarà el factor cavall guanyador, que ningú no es pensi el contrari.

29 de setembre de 2012

23 de setembre de 2012

El Madrid/Estat dormia a la palla?

Avui he llegit un magnífic article de l’Iu Forn a l’ARA, L’Iu, pels que encara no el coneixen és un periodista que per mitjà de la ironia, que no tothom entén, alguns cops al llindar del sarcasme, ens fa entendre moltes de les coses que passen. Ho fa amb aquella dosi d’humor necessària per a no posar-nos massa transcendents i que no se’ns apedregui el fetge.

Avui parlava dels serveis d’informació del CESID, segons la seva tesi s’haurien adormit a la palla. No ens ho hem de creure del tot, el que passa és que segurament el CESID fa la seva feina i la deu presentar a algú o a alguns i aquí radica el problema de la seva possible ineficiència. Qui ha de valorar la informació rebuda, qui l’ha d’analitzar, és qui pot errar. Qui pot infravalorar un informe és qui comet l’error.

Els politics, els alts funcionaris de Madrid, aquest Madrid concepte que diu l’Iu, aquest Madrid Estat Uniforme i Omnipotent, que encara no ha sabut valorar el perquè de segles de decadència. Aquest Madrid Estat, prepotent i menyspreador de realitats, com podria valorar i alarmar-se pel que s’estava coent a Catalunya? Als catalans sempre, com als indis, els acabem enganyant amb uns quants cristalls de colors, devien pensar, no cal témer res!

Ja al segle XVII els catalans, cal entendre fil per randa el que diu la lletra del nostre himne nacional, veien als castellans com a gent ufana i superba. Una gent que gràcies a l’or i la plata que els arribava d’Amèrica podien ja llavors estar bastint un gran imperi i en canvi ja portaven, sense adonar-se, un segle de decadència. Una Castella que, amb els segles per la força de les armes, no precisament sempre les seves, acabava metamorfosada en Espanya.

Castella/Espanya no guanya cap guerra, que no batalles, des del 1492 quan va vèncer al regne nazarí de Granada. Fins i tot les gestes del gran Capità al tombar del segles XV/XVI són una campanya del que ara anomenem Corona d’Aragó, o sia bàsicament dels catalans. Per això, Ferran el Catòlic quan es foragitat de la regència a Castella, per donar a pas a la seva filla Joana i a Felip el Formós, crida al Gran Capità i el fa tornar al seu país, Castella. En totes les demés guerres al llarg dels segles Castella/Espanya guanya batalles, però mai guerres. Fins i tot la derrota catalana a la guerra de Successió es produeix a mans dels francesos. La guerra de la “Independència” els la va guanyar en Wellington, que no s’enganyin.

A partir de llavors, Espanya el seu exercit entra en una espiral de guerres civils i “pronunciamientos”, mentre al món cada cop la tenen menys en compte. Guerres i cops d’estat que culminen en la guerra civil del 1936, que guanya amb l’ajuda d’Alemanya i Itàlia. Una guerra guanyada contra el seu propi poble o almenys una part molt important. El mateix ha passat durant dos segles als països hispanoamericans, als que han deixat en herència una forma de fer que s’assembla tant a l’espanyola.

És aquest Madrid/Estat prepotent i xulesc el que no s’adona del que succeeix, aquest Madrid/Estat acostumat a uns catalans dòcils que durant 35 anys en plena democràcia ens hem deixat prendre el pel. El que demostra també la nostra inutilitat per fer política, per fer-nos valdre. Aquesta Catalunya/Poble reprimida durant 300 anys on hem suplert amb el treball i l’amor a la cultura la nostra falta de coratge. Una Catalunya a la qual, als seus ciutadans, exploten com la última colònia.

Per què, doncs, aquests catalans mesells havien de ser algú a témer? Per què calia fer cas dels crits d’uns idealistes que mai arribaran enlloc? És en aquest context que es produeix el cop de porta d’en Rajoy a en Mas, en un moment en que per primer cop en molts anys la iniciativa política, el primer moviment, el fan els catalans i no pas ells.

No ha fallat el Cesid, com de costum els hàbits costa molt canviar-los, ha fallat Madrid/Estat. Aquell Madrid/Estat ignorant de la realitat que es va enfrontar als Estats Units al 1898 per fer el més gran del ridículs de la història.

Ara sense ordre ni concert intenten treure el “Sant Cristo Gros”, però ni en això van coordinats, els primers dies han estat, per a ells, de total desconcert. Ara tot són amenaces i cap argument sòlid. Però no ens en refiem, començaran a fer servir els seus mecanismes d’Estat i a jugar brut. Per això, els catalans ens hem de mantenir ferms i deixar que l’exabrupte la “palabra soez” vingui de l’altre banda. Democràticament, si volem, ara no hem de tenir aturador.

23 de setembre de 2012

22 de setembre de 2012

Que no ens distreguin ni ens facin perdre el temps

Avui a “prime time”, al telenotícies de TV3, han sortit els d’ICV plantejant un referèndum amb 3 preguntes: vol un estat català federat? Vol un estat català confederat? O vol un estat català independent? Això si, ells diuen que estan per l’Estat propi.

Ara que sembla que la primera força política de Catalunya, des de fa 32 anys, vol emprendre el camí cap a la llibertat del nostre poble ja es comencen a sentir els cants de les sirenes. No totes canten la mateixa melodia, però caldrà lligar-nos ben fort al pal major per no perdre el rumb.

Hi haurà distorsions i amenaces vetllades des de les espanyes, la darrera la d’en Mariano Rajoy que li va fotre la porta pels morros al Mas i en canvi ara sembla que vol parlar, a bones hores! Parlar de què?

També “las recomenacions” de determinats agents empresarials que tenen el cul llogat i que es deuen més al càrrec a Madrid que a les empreses que diuen representar . Per això diuen el que diuen! Els empresaris catalans, els de debò, els que estan a les seves empreses i no al pont aeri ja saben el pa que s'hi dona amb aquests que s’anomenen els seus representants. No els serveixen per a res, només per perpetuar tot allò que ens endarrereix com a país i ens dificulta el progrés.

Així mateix el que havia estat l’altre partit hegemònic a Catalunya el partit dels socialistes PSC-PSOE sembla que no sap ben bé cap on tirar, com se’ls ocorre portar al Rasputin-Rubalcaba a la festa de la Rosa, que organitza el partit, per dir en públic que en cas que s’emprengui el camí cap a la llibertat en els trobarem enfront. Quina por! Coi quin llenguatge! Quins interessos defensen aquesta gent? Els de la classe treballadora de Catalunya segur que no!

Catalunya ha de seguir el seu camí que no es altre que el d’arribar a aconseguir ser un nou Estat d’Europa. Cal que s’obtingui el suport majoritari al nostre Parlament, d’aquelles forces o candidatura que en el seu programa proposi aconseguir aquest objectiu.

Avui algú ja parla de “pactes de San Sebastian” – com el que va permetre l’arribada de la II república espanyola - , és a dir, arribar a un acord que en cas que es concorri separadament l’objectiu ha de ser comú. Cal? O cal esmerçar tots els esforços per tal d’aconseguir una candidatura al més amplia possible encara que sigui liderada per CiU. Sí! Perquè no? Si el programa i l’objectiu són clars.

Qualsevol altre condició, la no existència d’una candidatura plural, amb “pactes de San Sebastian” o no, pot acabar donant els mateixos resultats, però amb menys força. No és el camí, en tot cas l’objectiu, si hi ha pacte, és aconseguir la llibertat. Un cop aconseguida, ha d’haver una nova convocatòria d’eleccions quan Catalunya ja sigui un nou Estat i hagi aprovat la seva Constitució.

No es tracta ara de discutir si volem una Catalunya d’esquerres o de dretes, aquesta pot ser una bona excusa per a alguns per a restar inactius o per distreure’ns, es tracta d’aconseguir una Catalunya independent. No val a dir, que si la Catalunya independent no ha de ser d’esquerres no hi jugo, i, per tant , continuar permeten que estiguem dins una Espanya oligàrquica.

Massa anys d’adoctrinament en una població d’un país vençut en una guerra civil provocada per les forces conservadores espanyoles, en que la única oposició organitzada al franquisme fou la comunista, han creat massa anticossos i massa clixés que ara cal bandejar, almenys momentàniament. No oblidem que l’esquerra quan ha governat també ho ha fet dins el mateix sistema, amb massa tics estatistes/jacobins, i quan s’han fet el que s’anomenen polítiques d’esquerra sempre ha estat a costa de les classes mitjanes sense molestar als grans poders econòmics i fàctics, que en el conjunt de l’Estat es venen perpetuant de fa segles.

Per tant, no es tracta de parlar de polítiques d’esquerres o dretes, es tracta de buscar les polítiques adients que ens portin a ser amos del nostre destí, després, com qualsevol altre país normal ja triarem qui i com ens governa.

El camí es complicat, fa dies que sento dir que no hem de caure en provocacions, que hem de ser escrupolosament democràtics. Del que no sento a dir res és que no calen interferències, soroll de fons com el “refregit” dels vells vinils, que ens distreguin i ens facin perdre un temps preciós. El país no pot esperar més o ja no el recuperarem!

22 de setembre de 2012

18 de setembre de 2012

No ens ho diu pas a nosaltres, oi Majestat?

L’independentisme català es tan transversal i tan democràtic, tan un exemple a seguir, que fins i tot algú ja comença a beure’n de les seves idees. Fixem-nos en el que ha dit avui Sa Majestat el Rei d’Espanya.

En les seves paraules es nota que Catalunya és l’exemple a seguir “només superarem les dificultat actuals remant alhora”, tal i com va demostrar el poble de Catalunya el passat 11 de setembre, tots a l’hora per la independència, el mateix crit – independència -, la mateixa senyera!

Naturalment som en un moment decisiu per al futur de Catalunya i, per tant, “per al futur d’Europa i d’Espanya”, no pot haver-hi més coincidència de pensament.

Sembla que ja hem aprés que dividits no anem enlloc, per això el poble de Catalunya va ser un clam unitari, mai més caurem en el parany, perquè “el pitjor que podem fer es dividir forces”

Els catalans com a gent assenyada “no perseguim cap quimera”, volem el que tants pobles han volgut i han aconseguit. El que si seria una quimera seria mantenir artificialment la unitat d’Espanya, perpetuant l’espoli i el ‘ninguneo’ del poble català en mans de l’Estat espanyol sense que aquest no digués: ja n’hi ha prou!

I tant que “no cal escodrinyar en les essències”, a la manifestació de l’altre dia no hi havia cap essència pura, ni ningú ho pretenia, per a essències aquests que en viuen de les seves; uniformitzadores i nostàlgiques de passats imperials.

Totalment d’acord en que “són els temps adequats per l’acció decidida i conjunta de la societat en defensa del model democràtic que tots hem escollit”. Bé , ben bé no l’hem escollit del tot encara, però no trigarem a fer-ho i no dubti que ho farem bé de debò.

“El treball, l’esforç, el mèrit, la generositat, el diàleg, l’imperatiu ètic i el sacrifici dels interessos particulars en nom de l’interès general” . Tres dècades de treball, esforç i generositat amb la resta de l’Espanya que ens ha negat el diàleg i la veu, que no ha estat generosa amb nosaltres malgrat el nostre particular sacrifici del propis interessos. Ja és hora que algú ens reconegui el mèrit i ens doni les gràcies!

Catalunya vol la seva plena independència “per superar entre tots les dificultats que avui vivim” que han estat causades molts cops per ens aliens a la nostra societat.

No volem “aprofundir ferides”, ni molt menys que ens tornin a ferir, no hem estat nosaltres els que hem provocat dissensions. No hem estat els catalans els que hem recorregut un Estatut aprovat pel parlament de Catalunya, pel Parlament espanyol i pel poble de Catalunya. No hem estat els catalans els que hem atiat dissensions presentant recursos contra les Lleis aprovades per Parlament de Catalunya. Ningú pot creure a hores d'ara que hem provocat des de Catalunya dissensions per ser les víctimes d’un espoli sistemàtic i d’una desinversió vergonyosa per part de l’Estat que ha compromés el nostre futur i el dels nostres fills i nets.

Estic segur que amb la vostra carta heu tingut present al moment d’escriure-la tot el que aquí es diu. Malgrat tot, es mal interpretarà i es girarà, és per això que Majestat a nosaltres ens podeu escriure sempre que vulgueu, però heu d’entendre que és molt difícil continuar convivint amb els que llegeixen les vostres cartes mal interpretant-les i volen portar l'aigua al seu molí. Per això, la majoria dels catalans volem fer el nostre camí.

Per cert, a molts catalans no els farà res que continueu essent el Comte de Barcelona i que continueu visitant les nostres comarques.

18 de setembre de 2012

9 de setembre de 2012

El temps s'acaba

La crisi ho ha precipitat tot. Abans anàvem fregint i menjant ens deixàvem prendre el pel, perquè no sabíem la magnitud de “l'esquilada”. Ara, amb la crisi i amb el coneixement d’un espoli escandalós, són moltes les mentalitats que estan canviant. Molts comencen a pensar que el futur de les properes generacions només el pot assegurar la independència. Altrament, els nostres fills i els nostres nets són “carn d’emigració”.

L’Estat espanyol és al límit de la fallida, sense Catalunya està condemnat, amb Catalunya també! Catalunya, però, es pot salvar sola. Catalunya té capacitat de reacció, malgrat ara se’ns pretengui presentar internacionalment com a causa de l’ensulsiada d’Espanya, quan és a causa d’Espanya que estem arribant al límit.

Les agències de qualificació han posat el deute de Catalunya dins la categoria de bons escombraria. No perquè Catalunya no pugui pagar el que deu, senzillament perquè no ho pot fer mentre sigui a l’Estat Espanyol. Ara ens toca passar la vergonya, la humiliació, d’haver de demanar un rescat de 5.000 milions quan comptat a euros d’avui hem estat espoliats durant dècades amb una quantitat suficient com per pagar almenys 100 rescats d’aquesta quantia. Hem perdut 30 anys, pel cap baix, miserablement.

Ara hem de sentir les veus xulesques d’aquells que han viscut a costa nostra, d’aquells que ens hem carregat a les nostres espatlles durant decennis. Avui els que durant anys, segles, ens han fet por encara ens en volen continuar fent, però fan el ridícul. Ens amenacen que no podrem comerciar amb Europa, que quedarem fora de la UE perquè ens vetaran, molt bé! Per on exportaran les seves mercaderies a Europa? O és que no han mirat el mapa i no han vist la nostra situació estratègica i que una part importantíssima del seu comerç passa pel nostre territori?

Malgrat tot, Espanya té encara les capacitats i els poders d’un Estat, poders que no hem de menystenir encara que es trobi en una situació de debilitat a causa també del descrèdit que pateix a nivell internacional. Les institucions espanyoles, començant per la monarquia són la riota de tothom. Espanya és el malalt d’Europa.

Davant la possible realitat d’una Catalunya independent es tornen a alçar veus amenaçants, veus de servidor públics que encara no han entès que estan al servei del ciutadà. Veus militars que invoquen la seva sagrada missió de mantenir la unitat territorial de l’Estat, sense adonar-se que en un estat modern aquest missió de defensa de la integritat només ha de ser contra enemics externs, mai contra els propis ciutadans que els mantenen amb el seus impostos. Els mitjans acòlits d’aquests servidors del ciutadà, que es creuen els amos, els fan de “corifeus” , mentre els poders econòmics ho toleren perquè els sembla que això defensa els seus interessos.

Espanya està a punt de perdre “de facto” la seva sobirania. No serà doncs un
Estat amb el que poder negociar, si és que mai hem acabat de poder treure’n quelcom lo suficient positiu amb les negociacions que fins ara hem mantingut. Ara manarà Europa que es qui paga, els altres que paguem, els catalans, hem de fixar la nostra posició.

No podem continuar vivint en un Estat que ens maltracta, que ens cobra els impostos i no ens retorna de forma justa el que necessitem i ens obliga a endeutar-nos. No podem continuar hipotecant el nostre futur.

Ara ja no tenim por, però no sabem si els que tenen la responsabilitat d’endegar el procés, l’únic ja viable, seran prou valents, prou agosarats, per dir prou. No sabem si els que ens dirigeixen, aquells que estan legitimats per les urnes per fer-ho, seran capaços de portar-nos cap al nou horitzó de llibertat i sobirania que necessitem, "nou horitzó" que ens varen prometre a les darreres eleccions i que ara no pot ser cap altra que la independència.

Aquest 11 de setembre ens manifestarem no pel pacte fiscal que, al contrari de l’Estatut del 2006 que va néixer ferit de mort, ja ha avortat d’entrada. Sabem que Espanya no té capacitat de negociar la disminució de l’espoli al que ens sotmet. L’espoli només s’acabarà amb la independència.

La classe política catalana ens va tenir contents i enganyats amb una ficció de “pseudo estat” que mai va existir, d’unes institucions que creiem més fortes i poderoses i que no ho eren. Unes institucions que ara poden ser anorreades per una intervenció de l’Estat en qualsevol moment o més possiblement per la intervenció d’Europa. Unes institucions, les catalanes, que ja estan asfixiades econòmicament perquè no tenen sobirania.

Ja no ens poden enganyar més, si volem persistir com a poble, com a cultura, si volem garantir el futur dels nostres ciutadans de les futures generacions ja no ens podem deixar entabanar més. Els que ara ostenten legítimament la representació del poble de Catalunya han de prendre una decisió, que només pot ser una i només es pot fer d’una manera; la proclamació unilateral de la independència o bé convocar eleccions i presentar un programa en aquest sentit. Els temps s’acceleren i el temps per a Catalunya s'acaba.

El futur de Catalunya només depèn de la voluntat dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, de que siguem prou hàbils per atorgar el poder només a qui sigui capaç de portar-nos cap a la llibertat.

1 de setembre de 2012


19 d’agost de 2012

La independència no pot ser una segona transició

Si Convergència, la seva “classe funcionarial”, veu que es pot quedar sense feina a l’empresa “España” és pot començar a plantejar “establir-se pel seu compte”.

La transició política que va tenir lloc a l’Estat espanyol fa al voltant de 35 anys ens hauria de convidar a una reflexió davant l’immediat futur que se’ns pot presentar ara als catalans. Si bé, actualment, pot haver-hi paral•lelismes amb aquella situació no poden deixar de ser això; paral•lelismes, on les dues línies guardin entre si una distància menys o més gran, en aquest cas més gran!

Fins llavors, a la segona meitat dels setanta del segle passat, era inversemblant l’existència d’un funcionariat català. La restauració de la Generalitat ha permès, durant aquestes quasi dues generacions, que molts ciutadans de Catalunya hagin accedit a uns determinats, encara que limitats, estaments de poder. Estaments de poder estructurats a imatge i semblança dels poders clàssics de l’Estat centralista del que formem part. Estaments de poder centralista al que alguns, també des de Catalunya, se’ls ha catapultat principalment des de l’esfera del partit socialista.

La forma de designació actual, d’elecció dels representants públics, és la mateixa al conjunt de l’Estat. És el sistema electoral que el Parlament de Catalunya, legislatura darrera legislatura, ha estat incapaç de reformar o tant sols modificar per apropar els polítics al poble.

Quan dia a dia el sentiment independentista, el desig de sobirania del poble de Catalunya,assoleix les quotes més altes cal fer-nos una sèrie de plantejaments. Alguns ja exposats fa 3 o 4 anys per alguns polítics als quals en el millor dels casos es va tractar de visionaris, quan no senzillament se’ls va silenciar.

Finalment, algú pot pensar que sempre és millor ser ministre d’un Estat que conseller d’un govern autonòmic, sempre es millor ser cap d’Estat que president d’una autonomia. Fins no fa gaire el risc de fer el pas per “millorar”, si algú hi havia pensat, era massa gran i la possibilitat d’assolir-ho semblava remota i inversemblant. En els darrers anys, però, la situació ha canviat.

Aquesta “classe funcionarial” de nova empremta va ser creada amb la recuperació de la Generalitat. Aquests càrrecs públics, els de lliure designació, directors generals... poden veure amenaçat el seu futur i potser semblarien disposats a fer un pas endavant davant l'amenaça d'intervenció de la Generalitat per part de l'Estat i del desig d'aquest de limitar el sostre competencial de l'Estat autonòmic. L’amenaça, per a ells, ara ve de l’Estat espanyol, un Estat en fallida, que fins al darrer moment ens continua xuclant la sang, via impostos, al poble de Catalunya davant la seva, fins fa poc, aparent indiferència. Ara ha anat impregnant un sentiment col•lectiu popular a favor de la independència, fins crear una onada a la que molts s’hi volen apuntar. Ara apareixen, n’apareixeran més, els “surfers” els que cavalquen l’onada i aprofiten la seva força. Hi hem de comptar! També amb els que honestament han pres consciència de la situació.

Per aconseguir la independència de Catalunya els necessitem a tots. A aquells que fa anys que han estat lluitant per aquesta independència i a aquells que s’apunten ara o que s’apuntaran més endavant, fins i tot en el darrer moment. No és ara moment de retrets ni de tics aristocràtics amb exigències de “pedigri” independentista. Tots hi caben i tots fan falta.

En la transició política, al 1976, va caldre que un “Ministro del Movimiento” desmuntés la dictadura, va caldre que les corts franquistes aprovessin la reforma política. Va ser una reforma, una transició, no pas una ruptura. El record de la guerra civil era molt proper i molts tenien presa per passar pàgina, altres per optar al poder i d’altres acceptaven canviar-ho tot perquè en essència no canviés res.

Ara la situació és diferent, no es tracta de democratitzar un estat, de sortir d’una dictadura. Es tracta de crear un nou estat, com a mínim recuperar els drets d’un estat que fa 300 anys existia. Un cop s’aconsegueixi, un cop el poble català recuperi plenament la seva llibertat, caldrà no repetir alguns dels errors de la transició política a l’Estat espanyol on es va “pactar” un estat d’amnèsia col•lectiva i en lo fonamental moltes coses varen seguir igual.

A la Catalunya independent no hi haurà retrets, no pot haver-hi retrets, però si que cal canviar-ho tot de debò. Per aconseguir la independència tots som necessaris però això no ha de permetre la perpetuació en el poder d’aquells que ja l’han ostentat ni dels que l’ostentaran. La Catalunya independent serà una Catalunya on no s’ha de demanar responsabilitats pel nostre present polític, no sortim d’una dictadura. Ha estat democràticament amb el vot dels ciutadans, que durant anys s’ha perpetuat l’actual situació. Amb la independència, però, cal canviar-ho tot començant pel sistema representatiu. A la Catalunya independent no poden continuar exercint el poder les actuals “castes polítiques” dels darrers 35 anys acostumades a treballar, ad eternum, “off-line” respecte del poble de Catalunya.

A la Catalunya independent li caldrà, de formà prompta, regeneració política. En un Catalunya independent viurem millor perquè no patirem espoli, però si no hi ha regeneració política no excel•lirem. Altrament, anirem fregint i menjant més bé que ara, però no gaire més. En un món cada cop més competitiu, si volem el millor pel nostre país, cal independència i regeneració política.

Els polítics que implementin la independència hauran de dotar-nos d’una Constitució totalment diferent, una constitució que garanteixi la vida democràtica plena, una nova llei fonamental que garanteixi la regeneració política i la proximitat entre els representants polítics i els seus representats.

Sense regeneració, només amb independència, no excel•lirem. Ara fem falta tots, però en un futur proper molts hauran de tornar a casa i deixar pas a d’altres. Mentre molts s’hauran d’acostumar a servir als ciutadans i no a servir-se dels ciutadans. Finalment ells i d’altres han de saber que seran ciutadans sense cap tipus de privilegi.

19 d’agost de 2012

10 d’agost de 2012

Barcelona versus Catalunya de nou

Ja hi tornem a ser! Ja em torna a pujar la mosca al nas! Avui les declaracions, difoses per TV3, del flamant director del Museu Nacional d’Art de Catalunya, m’han fet la impressió que algú ens la vol tornar a fotre doblegada.

Resulta, ha dit el senyor Pepe Serra, que cal promocionar el Museu, però que amb el nom MNAC no es va enlloc. Que la gent no l’identifica, que ningú no sap que vol dir. Ha posat com a exemple la “National Gallery” que tothom identifica amb Londres o Washington. Bé, s’ha buscat un exemple a la mida dels seus desitjos. Jo n’hi posaria un altre, ja que aparentment amb el nom de MOMA semblaria que tampoc és va enlloc i en canvi. O sia, que arguments o simplement intentar portar l’agua al propi molí no sembla difícil.

Diu aquest senyor, també ho podem llegir avui al “Periodico”, que no es pot renunciar a la marca Barcelona. Que cal canviar el nom. Ja ho va avançar el passat mes de maig en una conferència al “Círculo Ecuestre”. Li sembla redundant repetir Catalunya, si ja es diu Nacional. Veiem, llavors es podria dir Museu Nacional de Barcelona. Els turistes, els visitants, que semblen ser els beneficiaris de la mesura continuarien anant despistats, ja que, nacional, però de quina nació? De Espanya?

Segons Pepe Serra el Museu ha de tenir més relació amb la ciutadania i ser socialment més present, que els cal explicar-se millor. Doncs vinga! Animis! Ja ho sabem que és una feinada, però què es pensava que això de dirigir un museu era una moma? Comenci per promocionar el museu, per exemple com a MNAC de Barcelona si així li agrada. Però no intenti ocultar el nom del nostre país.

Com deia, ja hi tornem a ser. En els primers anys de la democràcia va haver algú que ens va voler fer creure en quelcom en que no creia ningú a Europa, l’Europa de les regions. Fins i tot nosaltres érem una regió, un dels quatre motors d’Europa. En contraposició va haver-hi un senyor molt simpàtic que va dir que l’Europa havia de ser l’Europa de les ciutats. Ara el que he sentit m’ha fet recordar aquells ridículs episodis.

En el fons, encara és subjacent en ambients de la societat barcelonina, aquest esperit “pseudoprogresista”, d’un cosmopolitanisme universal tou com un flam, amb el que es pensen que queden la mar de bé amb tothom. Per aquesta “beautiful people o gauche divine”, com més us estimeu, la marca Barcelona ho és tot , procurant amagar o disimular, sempre que sigui possible, que és el cap i casal d’un país amb història pròpia, Catalunya.

El Museu senyor Pepe Serra és Nacional, és d’Art i és de Catalunya. Està a la capital d’aquest país que és diu Barcelona. Compte! Estem parlant de una capital no d’una marca!

O sia, que com que suposo que disposa d’un bon sou, té una bona eina –el museu-, compleixi amb la seva comesa arremanguis a promocionar-lo. Si vol faci l’èmfasi que vulgui en Barcelona, però no dilueixi de cap de les maneres la nostra identitat nacional catalana.

10 d’agost de 2010

1 d’agost de 2012

D’asimetries i altres cantabronades

"Ya está bien de pretender más asimetrías de las que ya a lo largo de toda la historia de la democracia, y antes incluso, se ha tenido en beneficio de los catalanes", ha sentenciado Diego. – President de Cantabria- 1 d’agost de 2012, referint-se a Catalunya.

Ja està bé d’aguantar més les tonteries que ens diuen des de les Espanyes. A les que qualsevol “mindundi”, amb tot el carinyo, ara s’hi apunta.

I tant que en patim d’asimetries!

La primera asimetria és que en una mateixa taula a discutir/escoltar/negociar amb el govern espanyol s’hi assegui , en igualtat de condicions, el representant enviat per aquest senyor amb l’enviat del govern de Catalunya.

També es asimètric l’espoli fiscal que patim a Catalunya, en comparança amb comunitats netament receptores de fons com pot ser Cantabria.

L’altre asimetria és que la Constitució espanyola no permeti unió entre comunitats, això està pensat perquè Euskadi no es posi d’acord amb Navarra i que Catalunya tampoc ho faci amb València i les Illes. Pel que fa a autonomies com Cantabria no hi ha perill, sempre actuaran com a segones marques d’Espanya.

Aquest, el cafè per a tots, va ser l’altre engany de la transició, deixar en peu d’igualtat Cantabria amb Catalunya. Crear autonomies que ningú havia demanat només va servir per aigualir la nostra i la d’Euskadi, fins i tot, potser la de Galicia.

Una altre asimetria és que cada cop que agafem el cotxe ens hàgim de gratar la butxaca per pagar peatges, cosa que ells no fan. Ja no parlem d’euro per recepta, els cèntims afegits als combustibles per la sanitat o les retallades catalanes, pioneres a l’Estat, de les quals ells encara ni s’han adonat.

També es asimètric que encara, en ple segle XXI, a molts llocs de Cantabria sigui habitual veure retrats d’en Franco o carrers amb els noms dels capitostos de l’aixecament militar. En aquest aspecte l’asimetria ens dignifica.

És asimètric que a la resta de l’Estat i molts cops, fins i tot, a casa nostra, siguem tractats com a ciutadans de segona pel que fa als nostres drets lingüístics, mentre qualsevol càntabre pot venir a Catalunya i exigir els seus.

Asimètric és que una T10 tres zones costi a Madrid la meitat del que costa a Catalunya, mentre les inversions en transports i comunicacions allà es multipliquen i aquí resten paralitzades, petrificades mentre les infraestructures són antediluvianes. El nivell d’inversions a Catalunya, per part de l’Estat, és el mateix que les potencies colonials feien a les colònies just abans de donar-los la independència, potser fins i tot menys! Perquè aquí, a més, sembla que amb Catalunya s’hi acarnissin. Només cal veure els trens de rodalies, una altra presa de pèl que hem patit.

No sé si és gaire simètric que amb els meus impostos es pagui el “Instituto Cervantes” al mateix temps que es qüestiona qualsevol inversió o acció en defensa del català. Que amb diner públic es subvencionin o mantinguin cadenes de televisió en castellà i que es pretengui privatitzar o suprimer les de RTVC.

A vegades les asimetries són més subtils, però tant o més letals, com les polítiques espanyoles que beneficien a les grans empreses en perjudicis de les “pymes” que formen el teixit industrial majoritari de Catalunya. Grans empreses que en els seus temps han estat públiques, creades amb els nostres impostos, per després privatitza-les en benefici o per col•locar els “amiguetes”.

Asimètric és que Europa-Press faci d’amplificador del senyor president de Cantabria i amagui als espanyols que Catalunya s’ha endeutat per poder donar serveis als seus ciutadans mentre ajudava a pagar, amb els impostos de la seva població, els de la resta d’Espanya. Això ha estat així any darrera any, en democràcia i abans.

Per tant, que no pateixi el Sr. Diego. No volem més asimetries, ans al contrari, ens agradaria patir les seves i si això no és possible que ens deixin fer el nostre camí i no els emprenyarem ni pertorbarem més.

1 d’agost de 2012

25 de juliol de 2012

La humiliació

Sempre havia pensat que des de l’Estat espanyol s’acabaria escanyant la gallina dels ous d’or. Després, un cop escanyada, sorgirien els problemes. Doncs bé, ha arribat el moment! Ara ja està ben agafada pel coll i amb respiració assistida. No l’han acabat de matar, però si que necessita imperiosament que li treguin les grapes del damunt.

És humiliant! Els catalans, però, som els màxims responsables d’haver arribat a aquesta situació. Fins a la transició, mai no se’ns havia espoliat tant com ens ho han fet aquests darrers 35 anys. Mai havien marxat tants cèntims de Catalunya. Mai se’ns havia, via centralització empresarial, despullat de tan teixit industrial. La majoria d’empreses, les grans, es “traslladen” a Madrid. Milers de catalans van cada dia a Madrid a rendir “pleitesia”, al mateix temps que engreixen el seu producte interior brut, via coses tant trivials com taxis, bars, cafeteries, restaurants i fins i tot espectacles que viuen principalment del personal transeünt.

Avui en els mitjans espanyols hem de veure, en grans titulars, “Catalunya rescatada”. “Catalunya la comunitat més endeutada”. Comentaris que apunten a que els dispendis de les comunitats autònomes, la catalana la primera, són els causants de la poca credibilitat d’Espanya a l’estranger. Que el senyor Rajoy no sap tallar les ales a les autonomies, que cal reconduir-ho tot, etc.etc.etc. En definitiva: Si estem malament és culpa de les autonomies i a la “pol position” dels culpables es troba Catalunya. Som el boc expiatori i molts ho creuen, a casa nostra també!

Som els causants de l’ensulsiada d’Espanya a ulls de la majoria dels ciutadans espanyols, això no em preocuparia, el que si que em preocupa és que també ho siguem a ulls de la majoria dels països europeus. Avui veia un acudit de la premsa anglesa on es veia dos turistes passejant davant la Sagrada Família deia que “El temple no està acabat però que Catalunya si”.

A Europa no saben qui som! No ens enganyem! S’imposa la lògica del estats. En un moment de debilitat de les estructures de la Unió Europea el que menys es vol des d’aquesta és un conflicte intern. Francament ho tenim malament si la majoria de la representació política dels ciutadans de Catalunya no pren un determinació i aquesta ara ja només pot anar en una única direcció.

Com hem arribat a aquesta situació? Què ho ha fet possible? Ningú ho veia a venir? I Tant que es veia a venir! Però les veus que parlaven que Catalunya, la Generalitat, estava al llindar de la intervenció, varen ser silenciades ara fa dos anys. També certament no era el missatge que la majoria de la gent volia sentir. La majoria, encara no fa dos anys, no era conscient de la consistència de la crisi actual, potser, fins i tot, ara no ho acaben de veure o de voler-ho veure.

Ara toca humiliar Catalunya. Ara toca la humiliació! Desprès d’haver-nos espoliat sistemàticament ara ens humilien. Ara després de decennis d’espoli fiscal que en els anys de bonança era de més de 20.000 milions d’euros, ara es parla tant sols de 16.000. Feu números! Compteu per 35 anys, amb preus d’avui, us fareu una idea de l’abast de la tragèdia.

Ens trobem amb una comunitat encara potencialment rica, Catalunya, que malgrat tot conserva encara part de la seva capacitat productiva. Ens trobem amb un comunitat amb un deute de 42.000 milions, dos anys i mig d’espoli o el que seria el mateix una cinquena part del seu producte interior brut. Ens trobem amb una comunitat que després d’anys i anys de deixar que li xuclessin la mamella es troba exhausta. Ens trobem amb una comunitat que ha hagut d’endeutar-se per poder donar un serveis als seus ciutadans, en molts casos per sota d’altres comunitats amb les balances fiscals favorables gracies al que ens treien a Catalunya. Ens trobem amb una comunitat que, per sobreviure, ha de deixar de ser-ho per convertir-se en un Estat.

Ara, com vulgarment es diu, els catalans som els cornuts i hem pagat el beure. Ens hem endeutat, perquè ens podessin continuar espoliant, així de senzill! Catalunya, era, és malgrat tot, solvent. L’Estat espanyol, com un pedra lligada al coll, ens arrossega al fons de l’abisme. Un Estat en fallida amb la suficient habilitat per fer creure, a quasi tothom, que la pedra al coll som nosaltres.

25 de juliol de 2012

1 de juliol de 2012

Economia captiva

Aquests dies, arran de les protestes als peatges, s’ha publicat un informe elaborat pel Cercle Català de Negocis sobre els guanys d’Abertis, empresa participada per “la Caixa” o “Caixabanc”, com més us estimeu.

Fa uns dies en una article de premsa el periodista ens feia notar que de les cinc grans entitats bancàries existents ara a l’Estat Espanyol, dues eren catalanes, l’abans esmentada i el Banc de Sabadell. L’article ho deia en un to positiu que no m’atreveixo a qualificar de triomfalista, però quasi.

Ara “Caixabanc”, amb la integració de Banca Cívica, aprovada dimarts 26 de juny, sense gaire soroll, per la junta d’accionistes, s’ha convertit en la entitat líder del “mercat espanyol” , essent la primera entitat bancària espanyola per import d’actius.

Tot plegat m’havia fet recordar un llibre publicat a finals del 2005, encara en plena eufòria econòmica, que sota el llarg títol “Defensa del petit comerç i crítica de la Caixa” havia escrit Francesc Sanuy que havia estat Conseller de Comerç, Consum i Turisme, en un dels governs de Jordi Pujol.

Després d’aquell llibre, vaig suposar que en Francesc Sanuy havia obtingut “pingües” beneficis que li havien permès retirar-se a una illa paradisíaca a descansar, ja que mai més vaig saber res d’ell. Sortosament, aquesta setmana, he comprovat que entre els llibres més venuts de no ficció sortia un d’en Francesc Sanuy titulat “Capitalisme Cibeles”, cosa que m’ha alegrat. Crec que ens farà passar una estona de lectura força interessant.

No sé si la seva crítica a “La Caixa” el va condemnar a l’ostracisme, però si hagués estat així, no fora d’estranyar atès el poder que atresora aquesta entitat i lo malament que es paeixen les crítiques, quan aquestes són fonamentades.

Fa quasi set anys en Francesc Sanuy ens venia a dir que un ciutadà de Catalunya des de que s’aixeca al mati, fins que se’n va a dormir, no deixa de engreixar els beneficis de les empreses participades per aquella entitat. Veiem: el protagonista de la història dormia en un pis d’una immobiliària propietat de “la Caixa”, quan es llevava encenia el llum, d’una empresa participada per “La Caixa”, quan prenia la primera dutxa l’empresa de subministrament d’aigua també era propietat de..., el gas que l’escalfava tres quarts del mateix. Sortia de casa i anava a buscar el cotxe al pàrquing Saba també propietat de “la Caixa”, passava per una benzinera Repsol a carregar el dipòsit. Agafava l’autopista de peatge. Durant el trajecte feia un trucada pel mòbil de Telefònica per acordar la ITV del seu cotxe a Applus. “Tot just no eren encara dos quarts de deu del matí”. El relat continuava, durant la resta del dia, engreixant, per part d’aquest ciutadà, els comptes de resultats d’empreses participades o propietat de “la Caixa”.

De les deu entitats financeres arrelades al país, les caixes, ja no en queda cap. Fins i tot “la Caixa” ara ha estat convertida en un banc; “Caixabanc”.

Durant aquest darrers anys, els de la bombolla, que ens va petar a tots en els morros, es va primar l’economia especulativa per sobre de la productiva. Que la majoria de Caixes catalanes varen apostar per la primera en detriment de la segona ha estat la trista realitat. Ara ens trobem el país ple de ciment i amb moltes menys empreses productives. Aquelles que ara necessitem, més que mai, per sortir de la crisi. Aquesta es l’espantosa “foto finish”. Per altra banda el poder financer ha quedat concentrat en molt poques mans.

S’ha parlat, doncs, d’economia productiva i d’economia especulativa, però molt poc d’economia captiva. Aquella que el relat d’en Sanuy feia tant evident. El poder de la Caixa és enorme, el seu negoci, no ho oblidem, ara és a tot l’Estat. No és doncs d’estranyar que davant la revolta popular, contra els peatges, que majoritàriament només paguem a Catalunya, algú hagi mogut fitxa i que el govern de la Generalitat, el departament d’interior, hagi fet caps i mànigues per sancionar als conductors que protestaven no pagant als peatges.

L’economia captiva permet engreixar els comptes de resultats, però no ajuda a l’economia productiva. Que dues de les principals entitats bancàries espanyoles tinguin la seu a Catalunya ara no soluciona, aparentment, res. Ara en temps d’incertesa, en temps de dubtes, d’ensulsiada de moltes entitats que varen apostar pel “totxo”, la gent que encara té estalvis busca llocs segurs i la maquinaria descrita per Sanuy continua rodant ben engreixada, fins quan? Fins que el país se’ns engruni a les mans? No ho sé.

Aquests dies de les protestes als peatges em preguntava, quants d’aquells que hi participaven havien corregut a portar els seus estalvis a Caixabanc o ja feia temps que els hi tenien allà. També em preguntava quants d’ells al 2010 havien votat CiU. M’estimo més no saber la resposta. I és que la pela és la pela i els catalans som gent molt peculiar! O potser tan simples com tothom!

1 de juliol de 2011

30 de juny de 2012

L’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió

Els resultats de l’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió situa en el 51% els ciutadans que votarien a favor de la independència de Catalunya, mentre en contra només votaria el 21%.

S’observa un desig sostingut i creixent d’independència política. Cal analitzar moltes de les respostes de l’enquesta. Un 55,52% dels ciutadans entrevistats creu que amb la independència milloraria el nostre nivell de vida. Només un 12,84 creu que empitjoraria. Queda clar que la independència il•lusiona i es veu com la millor sortida, fins i tot entre gent que no hi votaria a favor.

Però l’enquesta, entre moltes altres coses, també pregunta als ciutadans quin grau de confiança li mereixen els polítics catalans; demanant-los que puntuïn de 0 a 10, de menys a més confiança. Sobre un total de 2.500 entrevistats , 1066 voten per sota de 5, és a dir el 42,64%. Voten amb un 5 –aprovat justet - 597 o el que és el mateix el 23,88%. La nota mitja obtinguda és 4,39. Un suspens!

De l’enquesta es pot extreure que el poble de Catalunya està cada cop més a favor de la independència, la gran majoria creu que és la millor solució de futur, però, desconfien dels actuals polítics. Per altra banda, els polítics més coneguts són els de sempre. Els líders independentistes són els més desconeguts per a la majoria de ciutadans i això no sembla acabar de quadrar.

Durant 35 anys s’ha produït una situació d’apalancament entre la classe política establerta, un canvi d’escenari els espanta. Parlant clar, veuen perillar el seu status. D’altra banda els partits independentistes, malgrat tot, no acaben de fer forat, o no van més enllà del que representa ERC. Lògicament, fins ara, l’establishment polític actual, els seus mitjans afins, no són aliens a aquest desconeixement. Els que han defensat, de fa temps la independència de Catalunya han estat senzillament silenciats i si en algun cas, quan no ho han pogut fer, se’ls ha vilipendiat i massacrat de forma immisericorde.

A l’independentisme, “per sortir del sot”, per donar-se a conèixer, li ha calgut organitzar actes, a voltes cada cop més imaginatius, que en alguns casos, interessadament, han estat caricaturitzats, presentant als independentistes com una colla de gent peculiar. El que ningú ja pot negar és que l’independentisme, en general, amb la seva acció política ha contribuït a fer adonar a la gent de la necessitat d’un estat propi com a única solució factible. Malgrat tot, l’independentisme no ha estat capaç d’anar més enllà, bàsicament perquè no ha estat recolzat de forma majoritària per l’electorat. Ara, però, el resultat de l’enquesta demostra que tot aquest esforç hauria anat quallant entre la ciutadania, que veu l’independència com a l’opció que els permetria viure d’una forma més justa i més digna.

Ara ens trobem en un punt en que la majoria dels ciutadans “no es troben” amb els seus representants. No portem ni dos anys des de les passades eleccions i la majoria de la ciutadania sembla voler quelcom que la majoria del seu Parlament sembla no atrevir-se a defensar. Cal sortir d’aquest atzucac! Potser no podrem arribar al 2014 i caldrà convocar eleccions, no sé quina altra solució pot haver-hi.

Sense una majoria política favorable a la independència al Parlament de Catalunya, sense la seva proclamació per part d’aquest Parlament, sense el conseqüent procés de negociació amb l’Estat Espanyol, amb la supervisió internacional necessària. Sense tot aquest procés que hauria, un cop conclòs, d’acabar en un referèndum organitzat pel govern de Catalunya possiblement difícilment s’aconseguirà.

Seria una llàstima que aquest estat d’opinió que reflecteix l’enquesta no passes de quelcom anecdòtic, que algú li atribuís un efecte placebo, un efecte desfogament per part d’una ciutadania cansada i fastiguejada amb la situació actual. De moment ja hi ha qui ha fet la seva lectura interessada, dient que de l’enquesta no s’extreu que la majoria de la gent vol la independència de Catalunya. Potser té raó, ja que la majoria de gent va votar opcions no independentistes i davant una nova contesa electoral potser ho tornaria a fer. Cas curiós el dels catalans!


30 de juny de 2012

24 de juny de 2012

a propòsit de la catalanitat de Dolores Serrat

A vegades penso que els catalans som una colla de carallots. Quan temps portem donant voltes, volent demostrar, per a mi ja està més que demostrada, la catalanitat de Colom. Hi ha fins i tot qui de tot això n’ha fet ofici. Davant la possibilitat que s’acabi saturant el mercat o el producte ja no tingui sortida, cal anar preparant de nous. Així fins i tot en Cervantes podria haver-se dit Sirvent i ser català. Molt bé ! I què? En fotarem un tros a l’olla de tot això? Ja us ben asseguro que no! Com a molt servirà perquè molts catalans remuguem de nou! I comencem a lamentar-nos com a “planyideres”. Que sempre ens han fotut! Que ens han falsificat la historia! Que si són verdes! Que si són madures! Que tota la culpa la tenen ells! Que són uns malparits! I ja està! Ja en tenim prou rondinem i au! Fins la propera!

Jo a tots aquests remugadors els recordaria aquell refrany castellà que diu més o menys així: “Moraleja si te dan por el... es porqué te dejas”.

Això de fer-nos les víctimes, de dir: És que sempre ens han fotut! És que sempre ens han enganyat! Sembla que ens agradi. Doncs si! Sempre ens han fotut i sempre ens han enganyat! Com nosaltres, quan érem algú, ja fa molts anys, si podíem, fotíem, enganyàvem, conqueríem i dominàvem. Hem de conèixer la nostra historia la de quan ens han fotut i la de quant érem nosaltres els que fotíem. També conèixer que fa 35 anys ens podien fotre més que ara i sembla en canvi que ara, en plena democràcia, ens hem deixat fotre molt més que abans.

Hem de conèixer la nostra historia per saber que els pobles, viuen, sobreviuen i desapareixen, i que viuen i sobreviuen mentre hi ha aquesta voluntat de supervivència entre una part important dels membres d’aquest poble.

Ara demostrar la catalanitat de Colom, la de Cervantes no ens durà enlloc, com a “divertimento” i com a curiositat està bé. Fins i tot podríem aconseguir que ens fessin un reportatge al Discovery Chanel, em sembla que fins i tot quelcom ja s’ha fet sobre el tema de Colom. Recordo fa mols anys, en un programa a TVE, com el presentador, orgullós i “patriotero”, volia fer notar a la cantant nord-americana Suzanne Vega el seu origen espanyol, a causa del seu cognom. La Suzanne que no parlava un borrall de castellà se’l mirava estupefacta i semblava no entendre res, més ben dit no va entendre res.

Jo, particularment, per exemple, em quedo amb la “catalanitat” del general Villaroel, que no era català i prefereixo ignorar l’anècdota de la catalanitat d’Agustina d’Aragó, del general Prim, la de l’origen familiar, “of course”, dels Milans del Bosch, la del senyor Alejo Vidal Quadras i tants altres que no vull citar per no fer-me pesat i perquè no cabrien en aquest escrit.

Per això anar intentant demostrar catalanitats, a part de ser un exercici d’erudició, no ens portarà enlloc. Quedem-nos amb els fets de les persones que, vinguin d’on vinguin, dia a dia ajuden a la construcció, o com a mínim treballen per evitar la destrucció del nostre país i de la nostra cultura. Oblidem catalanitats que no ho van ser com a tals, com ara les entenem. Tant sols persones nascudes a un lloc determinat que varen servir a determinats interessos, en èpoques en que el concepte de consciència nacional no s’entenia com ara l’entenem.

M’ha xocat aquests dies la referència al fet de ser catalana de la senyora Dolores Serrat. No cal demostrar, per evident, la catalanitat de la consellera d’educació del Govern D’Aragó, tampoc serveix per a res. No cal demostrar la catalanitat de Dolors Serrat, que així la devien nomenar al seu poble, a Ripoll. Dolors i no Dolores. Ella sabrà els interessos que serveix i perquè ho fa en uns moments en que la consciència de pertinença es aparentment molt més clara, o hauria de ser-ho, que fa uns segles. Ella sabrà perquè ho fa!

Quedem-nos amb el fet, amb el nou atac a la nostra llengua. No ens fem els ploramiques ni els queixosos. Estiguem orgullosos de la nostra historia i de la nostra cultura i malgrat sigui a Fraga, a l’Alguer, a Dènia, a Benavarri, a Girona, a Sort, a Inca o Manacor defensem el català, o es digui com a cada lloc es vulgui que es digui, com un patrimoni comú i un punt de trobada de tots aquells que estimem la nostra terra.

Només em restaria apel•lar a la consciència d’aquells que es senten espanyols, que el seu idioma afectiu és el castellà i que són capaços d’emocionar-se amb la possible extinció del “lince ibérico” o del llop i en canvi ignoren, quan no inconscientment celebren, la imposició de llengües majoritàries sobre minoritàries en nom de l’enteniment entre tots, fins a provocar l’extinció d’un patrimoni cultural estimat per moltes altres persones.

24 de juny de 2012

17 de juny de 2012

Com si fóssim abans del 2009

Avui m’ha vingut al cap un sopar a Mataró organitzar per Reagrupament, al novembre del 2009, que va comptar amb la presència de Salvador Cardús i que va aplegar més d’un centenar d’assistents. En un moment determinat de la seva xerrada ens va demanar disculpes per avançat pel que ens diria a continuació “sembleu convergents”. Es va explicar: fins avui, va dir, l’independentisme ha estat associat a determinats moviments de gent més o menys antisistema, ara hi ha tota una sèrie de gent “d’americana i corbata” que comença a treballar per la independència de Catalunya, des del rigor i la seriositat”.

Aquesta gent, en nombre significatiu, no havia estat mai relacionada amb cap grup polític, llavors es va començar a mobilitzar. Alguns al voltant de Reagrupament, altres amb l’organització de les consultes, a redós de l’èxit de la consulta d’Arenys de Munt. Malgrat tot, llavors ja es va començar a veure que, per sobre de tot allò, començaven a donar voltes els voltors. Alguns, davant l’entusiasme desmesurat, ja advertien que ens enfrontàvem a un camí que seria llarg i difícil; que no seria feina de dos dies, ni de dos anys.

Els optimistes recalcitrants, la rauxa va vèncer al seny. El crit era “ara o mai” que es va escampar, com si es tractés de bufar i fer ampolles! Algú que pensava que determinat moviment era simplement una escissió d’un altre partit, i que això el beneficiava, es va adonar que la cosa prenia cos i amenaçava la seva hegemonia. Es va moure fitxa, no calen proves, només les evidències i la memòria de molts que hi eren per recordar com va acabar tot. Com es va imposar el “mantra de la unitat”, només la unitat de l’independentisme. Sense unitat no hi havia camí i la gent s’ho va creure, per altra part calia foragitar el tripartit, com fos! Calia assegurar el vot!

Després de les eleccions, sota el meu punt de vista, al llarg d’aquests anys, s’ha tornat a abans del 2009, a una nova “folklorització” de l’independentisme. Ja hi ha qui es cuida de mantenir la flama. Al voltant de veritats absolutes es construeixen arguments contundents i poca cosa més. Cal pensar a qui beneficia tot això. Jo crec que a l’independentisme no! Tot això passa malgrat nous intents, que com nous aus fènix neixen i reneixen de les seves cendres. Nous intents on sempre es troben i retroben els mateixos. Tot plegat sembla la cançó de l’enfadós, l’independentisme aplega i dispersa una i altra vegada els seus fills com les onades del mar baten la costa, mentre la majoria viu a l’interior sense adonar-se'n!

Malgrat no tenir la clau de la caixa, malgrat no tenir sobirania, malgrat només disposar d’una administració subsidiària, maltractada i escanyada sense capacitat de maniobra. Malgrat no tenir autogovern de debò, dia darrera dia, tornem als vells esquemes de la dreta i de l’esquerra, al vell debat de les polítiques socials, de les retallades. Sense adonar-nos que no hi ha, que no tenim, més cera que la que crema.

Ens trobem amb qui sense tenir ni la clau, ni el cove, ni molt menys el peix, diuen que lluitaran per tenir-lo, alguns però condicionen la seva participació en aquesta lluita que les coses es facin de determinada manera. Com fa poc l’inefable Joan Herrera condicionava el seu suport al pacte fiscal al fet que aquest, un cop es tingui, es faci servir per polítiques socials. Si algun dia tenim la clau de la caixa serà el poble, democràticament, qui haurà de decidir quines polítiques es fan.

L’independentisme, malgrat els optimistes, ha tornat al 2009. Malgrat les assemblees, malgrat els referèndums, que llunyans semblen, ja! Hem tornat al 2009. N'hem de ser conscients! Per si de cas a ERC l’estan associant de nou més amb l’esquerra que amb l’independentisme. Llegiu la comparativa que tracta a ERC i ICV de cosins germans, publicada avui a l’ARA.

Malgrat que la nova direcció d’Esquerra Republicana va anteposar la lluita nacional, se’ls pretén encaixar de nou dins l’eix dreta-esquerra. Altres grups independentistes fins i tot, almenys alguns dels seus membres, pensen en la revolució socialista abans que en la independència. Finalment, altres saben que cal mantenir la seva parròquia contenta, que no aniran més enllà, però que això facilita el manteniment de les expectatives personals d'alguns d'ells malgrat mostrar, a ulls de la immensa majoria, una imatge arrauxada del moviment independentista.

Quanta raó tenien els que deien que el camí era molt llarg. Ara patim el síndrome “E.T.E” – ens tenen entretinguts -. La crisi, que també es nostra, no ens enganyem! Ens té amoïnats i mirant cap un altre canto. Fins i tot hi ha catalans que ara es distreuen amb la “Roja”, perquè com que hi juguen molts del Barça, i com el Barça! O sigui, distrets com la immensa majoria dels espanyols.

Cal recuperar la il•lusió de fa uns anys, com si fóssim abans del 2009, cal recuperar a gent que va treballar, que encara pot tornar a treballar per l’independentisme, des del seny, des de la racionalitat. Cal recuperar la transversalitat, que no vol dir anar tots de la maneta sinó ser conscients que fins que no siguem amos del nostre destí no podrem decidir mai coses per les quals ara discutim inútilment. El Govern de Catalunya, que ningú s’enganyi, és, ara per ara, només un gestor. Un govern amb una mà lligada a l’esquena, o potser totes dues!

La independència no serà bufar i fer ampolles, alguns ja estan “distribuint” els 16.000 milions de dèficit pensant que lligarem els gossos amb llonganisses, no serà ni de bon tros tan fàcil. Cal recuperar el debat, discutir, pensar, repensar i tornar a discutir. Sense pors, dient les coses pel seu nom. Ja n’hi ha prou “d’agafar-se-la amb paper de fumar”, de ser tant políticament correctes i obvis, com ho hem estat al llarg de més de 30 anys. Ja veiem on tot això ens ha portat; a un lloc, on malgrat tot, molts es senten molt còmodes.
17 de juny de 2012