22 d’octubre de 2016

El Born no és cap mitologia, per això fa nosa!



Enric Juliana va fer fa un parell de dies un twitt com a mínim desafortunat. “El govern Colau s’ha esquivocat en el Born. No es pot entrar a dalt de cavall en el santuari de les mitologies nacionals. Manca finezza”

El Born no es cap mitologia, ni molt menys un santuari. El Born és un jaciment arqueològic al voltant del qual s’ha construït un lloc on recuperar la memòria històrica dels fets del 1714. Els fets de 1714, de bon tros,  no són pas una entelèquia ni un tradició fabulada sobre uns successos  imaginaris. El jaciment del Born és la prova irrefutable del que li va passar a una societat vençuda. El jaciment del Born mostra l’anorreament a que els vencedors, Castella, van sotmetre Catalunya. El jaciment del Born s’ha conservat, s’ha mantingut, perquè entre una sisena part i una cinquena part de la Ciutat de Barcelona va ser desmuntada, arrasada fins als fonaments i aplanada. Quelcom semblant al que Roma va fer amb Cartago al segle II A.C. La demostració de la voluntat inequívoca de arrasar amb el que hi havia per substituir-ho per una cosa nova, començant per les mateixes lleis. En definitiva la Voluntat indiscutible de sotmetre a l’oblit al vençut!

Ara que vivim en una societat sensibilitzada davant els problemes socials, costa entendre com des de determinats sectors, fins i tot des de l’esquerra que es defineix com a progressista, no existeixi una mínima empatia amb el que va passar a Barcelona fa 300 anys. Avui que els mitjans ens desperten les consciències adormides davant els problemes de la gent que perd la seva casa, davant la gent que es desnonada, costa entendre la falta d'empatia davant el que va passar al barri de la Rivera.

Si el jaciment del Born ha arribat als nostres dies de la manera que ha estat recuperat, ha estat senzillament  com a conseqüència de la derrota del 1714. Va ser llavors quan  entre una cinquena i una sisena part de la població de Barcelona va ser desnonada – es van quedar sense sostre-. El barri de la Rivera, situat a la part de llevant de la Ciutat de Barcelona, va ser el que va patir més directament el setge i l’assalt a Barcelona, que es va produir per aquella banda de la Ciutat. Un cop acabat el setge molts dels veïns de la Ribera van començar a refer les seves cases que en major o menor mesura havien quedat afectades pels bombardejos de l’artilleria i els combats. Un cop ja s’havien pràcticament refet, va arribat el "desnonament". Els propis veïns van haver d’enderrocar les seves cases, preservant al màxim els materials per a la construcció de la Ciutadella que havia de tenir encanonada la Ciutat de Barcelona.

Què s’ha trobat al barri de la Rivera que va ser enderrocat i aplanat? Què s’ha trobat en la petita part d’aquest barri que ocupa la superfície de l’actual jaciment arqueològic? En cap cas ni palaus, ni grans mansions. Senzillament les cases de la gent normal i corrent de Barcelona, tavernes,tallers, botigues... El jaciment del Born, la part del barri de la Rivera que ha quedat al descobert, prova palpablement la intencionalitat dels vencedors. Al barri de la Rivera hi va perdre el poble no pas un elit.  Al 1714 no va perdre una classe social front un altre. Va perdre un poble davant d'un altre. Les evidències, els fonaments conservats,  corroboren  el que la història ja explicava, malgrat l’haguessin silenciat durant mols anys. És aquesta realitat, és  aquest relat, el que no quadra amb determinades ideologies. Per això la bufonada que hem viscut aquesta setmana.

El twitt de Juliana parla de la “manca de finezza”, o sia de la falta de tacte. La mateixa falta de tacte que té   molts cops determinada premsa. Mentre altra premsa fa equilibris, d’aquells “ai si la barqueta es tomba”, mentre procuren que en cas que tombi ells caiguin sempre dempeus. Posar l’estàtua de la Victòria i l’eqüestre de Franco al Born diuen que ha estat un error. Segurament! Però hi ha  raons més que suficients per creure en la intencionalitat. I aquí tornem als paràgrafs anteriors on dèiem que el relat del 1714 no quadra, no agrada, a l’esquerra més tradicional.  Aquests volen sobreposar un relat a un altre. Un relat que parla de la lluita de classes, de les esquerres contra les dretes. El relat de la guerra civil i del franquisme. Un relat que els quadra molt més que no pas el relat de la guerra de 1714. No els quadra el relat  d’un país que venç a un altre.  No els agrada el relat que explica que el vencedor un cop ha vençut anorrea les lleis dels vençuts, les seves cases; sotmetent a la seva gent i prohibint la seva llengua,... No accepten un relat que parla d’un poble, de tot un poble, no pas d’una classe social.

Mentre l’esquerra tradicional no vulgui entendre que l’independentisme és un moviment transversal patirem “boutades” com la del Born. Mentre des de determinada premsa, determinats opinadors, es continui pensant que l’independentisme és un tema de mitologies i santuaris, continuarem patint la seva incomprensió i els seus subtils intents de aigualir el Procés.

22 d’octubre 2016

21 d’octubre de 2016

El carrer Beata Maria de Mataró, per exemple!



El carrer Beata Maria tenia un cert encant, és un carrer estret, més aviat fosc, sobretot a la tardor i a l'hivern quan els rajos solars mai arriben. Té diversos edificis centenaris a banda i banda, qualque de l'època dels Àustries. En algun d'ells hi devia acabar vivint, en el seu temps, un botifler, doncs al pany d'entrada hi ha la corona borbònica amb els dos lleons(*). És un edifici molt vell i en ell recordo que fa molts anys hi vivia un company de feina. Cap al fons el carrer s'estrenyia i hi havia uns ferros a la paret que suposo permetien agafar-se a manera de baranes per superar el pendent, en subsisteixen encara uns quants (***). Al començament he dit era com si aquest carrer haguera desaparegut i no és així, però ha perdut molt del seu encant, des que fa uns anys van canviar la pavimentació. Crec que es van endur per davant una part de la seva història.Al meu modest parer el van desgraciar, doncs estèticament no ha millorat i funcionalment, atès el poc trànsit que hi circula, tampoc.
Simbologia borbònica al carrer Beata Maria




El carrer beata Maria era un carrer empedrat, amb unes llambordes centenàries, en les que es podia observar el desgast, el solc, produït pel pas i pas de carros i més carros. Les llambordes restaven rebaixades, mostraven la longitudinal ferida feta per les llantes de les rodes dels carruatges, que durant anys i panys varen circular per aquell carrer. La majoria, amb destí al mercat de la plaça Gran que és allà mateix, al capdavall girant a la dreta, enfront de la centenària taverna de can Laru, que és el lloc on el carrer s'estreny. Talment així devia succeir, un continuat tràfec de carros. Com, als seus escrits, recordant la seva infantesa al primer decenni del segle XX, ens relata l'arqueòleg i historiador mataroní Marià Ribas (**).

El carrer Beata Maria va perdre part de la seva gràcia amb l'arranjament de la seva calçada. Una gràcia que reflectia la seva vella història. De quan Mataró després de quasi un mil·lenni, al segle XV, va tornar a formar un nucli urbà. Ho va fer a redós de l'església de Santa Maria i de la Plaça Gran. En un eix nord-sud, que resseguia aproximadament l'antic "Cardo Màxim" de la ciutat romana. Ben aviat transversalment es van començar a formar carrers. Un dels primers el de Beata Maria, que permetia accedir, com ja hem dit, a la part de llevant a la Plaça Gran i seguia de baixada  fins a la muralla, del darrer terç del segle XVI, enllaçant amb la baixada Feliu.

Ha estat com una epidèmia! Cert que molts carrers calia arranjar-los. Cert que n'hi havia de molt malmesos, però tinc la impressió que tot s'ha fet, tot es va fer, amb pressa, sense rumiar-s'hi gaire, com si "reurbanitzar" fos un objectiu fixat no pas una necessitat. Quelcom que, en alguns casos, més s'havia de fer que no pas  calia fer. Tot arreu al meu poble, però també a qualsevol altre lloc on vagis, et trobes el mateix. Tot s'ha fet amb un disseny estèticament insuls, repetitiu, d'una aparença avorrida que acaba cansant i fastiguejant de veure el mateix a tants llocs. De tot això alguns en diuen modern! En diuen modern a quelcom d'un estil neutre, sense massa pretensions o potser amb masses per la funcionalitat que se n'espera. Un estil amb alguna que altra "boutade". Com la d'introduir, més darrerament, en el disseny el ferro rovellat. Sí! D'aquell que val més que no t'hi arrambis gaire. Com la de posar "pilones" per impedir que els vehicles no s'enfilin a la vorera. Elements aquests dels més variats dissenys, alguns talment semblen norais, preparats per lligar la llanxa neumàtica el dia que tinguem una inundació. Aquests, precisament, els semblants a norais,  van ser substituïts perquè la gent devia ensopegar. Finalment a molts llocs s’ha posat uns altres, “descollonants”, ja que en cas d’ensopegar queden a l’alçada que ara tots us imagineu.

Mataró ha perdut moltes de les voreres, algunes certament molt malmeses, fetes de grans plaques de pedra calcària nummulítica, que eren centenàries. Se'n conserven encara algunes en molt mal estat. Com encara es conserven en molts carrers oberts i urbanitzats als seixanta i setanta del segle passat els rajols, panots també en diuen, de 20 x 20 fets de "portland", amb un disseny minimalista en creu – de quatre pastilles- o en creu i amb dos cercles asimètrics. Malgrat la seva senzillesa han resistit força bé el pas del temps. Abans, en molts casos, s'han aixecat les voreres, que no pas s'han trencat aquests humils rajols per l'ús habitual, no parlo pas de camions enfilats dalt la vorera, clar!
Pedra artificial deteriorada

vorera de pedra calcària nummulítica


Els darrers anys abans de la crisi, i fins i tot ara, no ens hem mocat pas amb mitja màniga. Moltes places i carrers es van pavimentar amb lloses de pedra artificial d'un aspecte de "més de mudar" que les rajoles de portland –ciment hidràulic si fem servir termes més tècnics- de les que abans parlàvem. Sobretot això s'ha fet en llocs on es volia que els espais fossin exclusivament o preferentment per vianants. Altra cosa ha estat el resultat que han donat les lloses i rajols emprats.
Panot de quatre pastilles amb rodones
Panot de quatre pastilles


Quan no ha estat la "pedra artificial", que com un tronc de pi han quedat plenes de sots i solcs que amb el temps s'anaven desprenent per capes, ha estat la col·locació d'aquesta. Lloses i rajoles mal enganxades de manera que s'aixequen al pas dels vianants fent un peculiar "cloc-cloc". Soroll aquest d'un ritme molt més ràpid i volum més elevat si el que passa per sobre d'ells en lloc d'un vianant és un vehicle de dues rodes. En definitiva tot plegat una despesa que molts cops no ha estat, al meu modest entendre, adequada a la necessitat.


Per altra banda, també en alguns casos, no s'ha tingut la cura suficient amb l'establiment de garanties i la reclamació d'aquestes. M'agradaria veure si a algun responsable d'aquestes readequacions, reurbanitzacions, remodelacions, redissenys... li haguessin posat algun d'aquests materials a casa seva, no haguera posat el crit al cel. En canvi, quan el que controla no és el que paga i el que es paga no és per casa, passen coses que poden acabar essent esperpèntiques i inversemblants. Perquè, i això és un tema per un altre dia, els diners públics, l'ús que se'n fa i els resultats que s'obtenen, tot plegat, hauria de ser sagrat!



21 d'octubre  2016



(*) A Mataró fa uns trenta anys hi havia moltes cases que al forat del pany hi tenien l’aliga bicèfala, símbol dels Àustries. Poques cases malgrat que Mataró va ser considerada un ciutat “plena de botiflers”, tenien els símbols borbònics. Molts d'aquests decorats dels panys han desaparegut en els darrers anys.

(**)  Íntims records d’infància – Visions de la Plaça Gran de Mataró (1900-1910) de Marià Ribas i Bertran.   Editat al 1992 pel Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró

(***) Amb posterioritat a la publicació d'aquest post, el meu ex company de feina em comenta que aquells ferros es varen posar per protegir la paret. Per tal d'evitar que els caminons i furgonetes la fessin malbé.

17 d’octubre de 2016

Velles i "noves religions"



Amb els anys cada cop estic més convençut que l'home – Ep! La dona també!- és un ésser bàsicament religiós. Fa uns dies un bon amic em deia "la gent vol creure en certeses", en això es basen les "religions", en la certesa d'un món millor, aquí o en el més enllà. Si a més afegim que molta gent no vol pensar gaire, li fa mandra i no es vol esprémer les meninges, llavors calen els "catecismes" i els dogmes perquè tothom sàpiga a què s'ha d'atendre. Un cop s'han interioritzat aquests dogmes, aquests "catecismes", els propietaris de les ments "menys actives", també els de les més perverses que d'això en fan ús i en treuen bon profit, ja han adobat el terreny. Ja està tot a punt per a la intransigència, el dogmatisme ferotge i l'enfrontament; els teus i els meus, "els que creuen i el que no creuen". Aparentment, a tots plegats, sembla donar-los seguretat i a uns pocs d'ells, per descomptat, "pingües" beneficis. Tot el que aquesta intransigència, aquesta creença en la possessió de la raó absoluta, ha comportat i pot comportar ho poden veure fent un repàs de la història i també a moltes coses que avui en dia passen.

Els "lliure pensadors", senzillament aquells que es qüestionen les coses, són uns suïcides! En temps dolents van a la foguera, al "paredón" o a algun marge de la carretera. En temps no tan dolents poden rebre bufetades de tots cantons. No voler estar adscrit a cap bàndol té aquests inconvenients. Qüestionar-li a algú aquelles certeses que donen sentit a la seva vida, que li donen seguretat, és un esport de risc. Perquè llavors tu ja no ets dels seus, passes a ser dels altres! El millor que pot succeir és que els que es poden sentir qüestionats en les seves creences, per les "no teves", no s'adonin massa d'aquest qüestionament.

Quan parlo de religions dogmes i catecismes, no estic pas pensant exclusivament en les religions de sempre com ja deveu haver endevinat. Si no també de tots aquells succedanis que s'han anat creant, quan la gent ha començat a deixar de banda les tradicionals. Quan de sobte l'home s'ha adonat que li calia omplir el buit. De quan es va deixar de matar en nom de Déu i es va començar a matar en nom d'uns ideals, o simplement quan es va deixar de practicar la litúrgia religiosa i es van crear "litúrgies" noves. Litúrgies de les quals ara, encara, som més o menys esclaus i de les que, sobretot, no volem que ningú digui que en som transgressors. Parlo, per tant, de quan es va deixar d'evangelitzar i es va començar a ideologitzar, i no solament en estricte sentit polític, que és en definitiva altra manera de fer proselitisme. De totes maneres, alguns d'aquests succedanis, dels que parlem, principalment els polítics, han tingut una vida molt curta. A hores d'ara els que sobreviuen, per sort, tenen un públic més aviat reduït. O sia, un cos de "creients" que sense pena ni glòria transiten pels nostres dies, per aquesta vall de llàgrimes. Mentrestant els seus "clergues" encara intenten confondre o enredar els babaus. Alguns ho fan de bona fe, però d'altres, malgrat "que ningú ho diria", en treuen profit. Tots però ho fan amagant, edulcorant, el fracàs del paradís promès que la tossuda realitat s'ha entestat en demostrar que mai va ser i que molt difícilment serà.

De fa uns anys s'han publicat infinitat d'estudis que qüestionen els evangelis. Deixant de banda que es van escriure després de la mort de Jesús, també se sap que l'Església els va anar adaptant, esporgant i empeltant, i que durant els primers segles del cristianisme, en diversos Concilis, es van debatre dogmes que han quedat com a tals oblidant el debat hagut i els motius de dit debat. D'això és del que s'acusa l'Església, d'haver fet una adaptació de la "paraula de Déu" a les seves necessitats evangelitzadores. Per això, cada cop que en una cova del Mar Mort es troba un Evangeli apòcrif és causa d'alegria d'agnòstics i ateus. Però de tot això plegat també n'hi ha hagut en les noves religions, tant en els que ja per sort són difuntes, com en les que encara fan la viu-viu. Fa un temps vaig llegir uns magnífics articles escrits per Eugeni Xammar el 1925, per a "La Veu de Catalunya", eren una sèrie de 5 fets durant una estada a l'URSS. Quan en Xammar els va escriure no feia encara ni 8 anys de la Revolució d'Octubre i tan sols un parell, en prou feines, de l'acabament de la guerra entre revolucionaris i contrarevolucionaris que va ensangonar Rússia. El que em va cridar més l'atenció dels 5 va ser el que porta per títol "L'Institut Lenin" (*). Llavors en una data tan llunyana, quan aquí tots just es començaven a sentir els càntics de sirena de la Pàtria del Proletariat, que la gent va començar a idealitzar, en Xammar fa un gran article. Un escrit on ens demostra que va clissar, quasi abans que ningú, el que s'estava coent. Que en definitiva no era altra cosa que s'estava construint una nova religió, amb "evangelis" inclosos.

El perquè avui he arribat a aquesta "dissertació" ha estat motivat per dues notícies de premsa dels darrers dos dies, més ben dit una notícia i una entrevista. A l'entrevista feta, pel Punt/Avui al líder de Podem a Catalunya, Dante Fachin, aquest ens diu que en un hipotètic referèndum sobre la independència de Catalunya no sabria si votar sí o no. Que no es pot anar cap a la independència, exercir el dret a decidir, "suspenen la lluita de classes".

La lluita de classes de manera ortodoxa, com la cita Dante Fachin, ja no ven com venia. Entre altres raons perquè una majoria de la gent no és que se senti o no de classe baixa, és que senzillament no se'n vol sentir i potser aconsegueix no sentir-se gràcies als placebos comercials. És per això que, com en el cas de la religió cristiana, la no ja tan nova religió que ens parla de la "la lluita de classes" en realitat ens parla d'un regne que tampoc sembla ser ja d'aquest món. Els seus oficiants tampoc poden fer gairebé més, cap altra cosa perquè deixi de ser un regne d'un altre món. Entre altres raons perquè durant la seva estada a la terra, on van tenir tot el poder de l'Estat, van fracassar. Però bàsicament també per una altra raó, perquè cap dels actuals dirigents i ideòlegs sap a hores d'ara com "terrenalitzar", com portar a la pràctica el que prediquen. Per això, en un lamentable "postureo", sense fi previsible, es dediquen, com les religions tradicionals, a intentar donar consol, practicar una nova caritat i denunciar els pecats i abusos, llegiu delictes. Cosa, aquesta darrera, que em sembla perfecta, sempre i quan no es faci de manera hipòcrita, com també al llarg dels segles s'ha fet des de les religions tradicionals.

L'altra notícia feia referència a l'Ajuntament de Madrid. Allà la seva alcaldessa, ha decidit portar a la pràctica un d'aquests aspectes de "nova caritat" del que parlava al paràgraf anterior. L'Ajuntament ha baixa l'IBI –impost de béns immobles- a molts pisos dels barris de Madrid gràcies a una revisió del cadastre. Cal saber, però, qui és el veritable propietari de les habitatges. Per altra banda ha apujat un 11% l'impost de circulació d'aquells cotxes que cubiquen a partir de 3.000 cc i de les motos de gran cilindrada. Cosa que els deu fer pessigolles a les orelles als seus propietaris. Ja que si és tenen els cèntims suficients per haver comprat un vehicle d'aquestes característiques, no els vindrà de pagar una mica més d'impost de circulació. Tot plegat no traurà de la misèria als més desafavorits ni privarà de privilegis a qui ja els té. Malgrat tot és un acte de mínima justícia, com ho és que el que més té doni almoina al que no té res o quasi res.

Les noves religions, com les velles, no curen les injustícies d'aquest món. Contents hem d'estar si els seus practicants, en la seva dèria "evangelitzadora", no ens provoquen un daltabaix. Potser ja ha arribat el moment de començar a creure en aquella gent no tan dogmàtica, més heterodoxa, que ens parla d'igualtat d'oportunitats d'ajudar als que no arriben perquè puguin viure d'una manera digna i de deixar que la societat tiri endavant, que prosperi, procurant no deixar a ningú pel camí.

17 d'octubre 2016

(*) Article de Eugeni Xammar a "La Veu de Catalunya" del 16 d'agost 1925