2 de desembre de 2010

Un Christian Dior comprat al Top Manta

He volgut deixar passar uns dies abans de fer una reflexió sobre el que ha succeït en aquestes eleccions, possiblement no seré gens original, doncs molta gent ja ha dit la seva.

Crec que hi ha hagut un direccionament cap el que molts entenen com vot útil, útil per fer fora el tripartit. El PSC ha tret els pitjors resultats en unes eleccions autonòmiques, ERC els segons pitjors de la seva història, cal recordar la davallada del 1984. Finalment ICV-EUiA ha aconseguit perdre només quelcom més del 16% de la seva força parlamentaria.

Ha augmentat el PP, es mantenen Ciutadans i entra Solidaritat Catalana. El Gran triomfador ha estat CiU amb 62 diputats, ha guanyat a totes les comarques i, malgrat això, no ha aconseguit la majoria absoluta, la fragmentació del parlament, en fins a 7 grups, quelcom deu haver tingut a veure.

Queden fora, per aquest ordre, Plataforma per Catalunya i Reagrupament Independentista i la resta de forces extraparlamentàries. El fenomen de Reagrupament Independentista ha quedat eclipsat per la irrupció d’en Laporta al front de Solidaritat, que ha entrat al parlament amb 4 diputats, malgrat haver obtingut tant sols un percentatge a la província de Barcelona molt ajustat al 3%.

Reagrupament ha estat un moviment encomiable que en el futur ha de ser digne d’estudi. Ha obtingut 40.000 vots, pot semblar poc, però no ho és tant. Ha estat, al meu parer, un vot treballat. Qui ha votat Reagrupament no ho ha fet per un simple input, sinó que en la majoria de casos ha estat un vot “raonat”, en cap cas fruit del màrqueting ni d’un impuls sobtat.

Reagrupament ha tingut moltes dificultats per accedir als mitjans. Ja no parlem dels mitjans públics. En alguns llocs les informacions periodístiques, quan n’hi ha hagut, no han jugat al seu favor S’ha fet èmfasi en determinats detalls de manera intencionada. Alguns d’aquests mitjans, per més Inri, són propis del país, a vegades calia llegir el “Mundo” per trobar informació de Reagrupament.

Ha estat una campanya, feta amb molt pocs mitjans econòmics. La falta de mitjans en molts casos ha estat superada amb escreix per la dedicació dels seus associats. Malgrat tot aquest gran esforç, ha costat fer forat! El missatge de Reagrupament és un missatge treballat, trenat i molt ben argumentat; és un missatge consistent que requereix absorbir-lo i digerir-lo. Alguns l’han entès perfectament, però segurament s’han estimat més la immediatesa de fer un canvi en el govern de Catalunya. D’altres, malauradament, han triat opcions més superficials, per no dir plagis descarats.

Ha estat així de simple. Ha venut més “bolsos” “Christian Dior” el top manta que la botiga autoritzada.

Però, el que no es fixa gaire no nota la imitació. Ara cal veure la consistència i l’acabat del producte. Si més enllà de la absència dels drets de marca, els materials amb que està fet són bons i els acabats correctes, si aquest “bolso” aguanta i és útil.
Reagrupament ha de meditar molt seriosament els següents passos a fer. La idea que ha aportat al món independentista és molt bona, l’equip que hi ha donat suport és formidable.

Ara Reagrupament, té un treva per reconduir les seves forces, ja que els partits ja escalfen motors per les municipals i Reagrupament ha manifestat que les municipals no són pas el seu objectiu.

El missatge de Reagrupament continua essent vàlid perquè tots els objectius que es proposava estan encara molt lluny d’aconseguir-se. Hem de veure que fan els “marmessors”que ara administren el seu missatge al Parlament, si l’utilitzen complet o només fan servir un tros! El tros que més convé als seus interessos que poden ser o no coincidents amb els del país. En definitiva si compleixen.

Hem de veure si el Christian Dior del top Manta aguanta i fa la seva funció, si la gent no s’adona, i sobretot que els materials amb que està fet aguanten, no s’esfilagarsa i es trenca.

Mataró, 2 de desembre de 2010

20 de setembre de 2010

Tena! López Tena!

No havia estat mai en política fins que al final de la primavera del 2009 vaig decidir reagrupar-me. La meva visió parteix per una part d’un desconeixement del que es cou o més ben dit del que es coïa a l’interior dels partits, o d’un partit en concret.

Aquest quasi any i mig de participació en les activitat de l’associació Rcat m’ha permès conèixer de més a prop el món de la política. No és doncs la meva visió una visió experimentada i analítica ans al contrari, un pel esbiaixada, però certament quelcom més informada, vull creure, que la de molta gent que percep l’actuació dels polítics d’una forma menys o MÉS superficial.

D’entrada he de dir que al senyor López Tena no el conec personalment, he estat a prop en algun acte públic, però mai hem parlat. És per això que la meva valoració sobre aquest personatge es basa en el que he pogut llegir als diaris, a les entrevistes o el que he vist en les seves aparicions televisives. Recordo d’ell una entrevista feta per en Justo Molinero, una altra intervenció telefònica seva en un programa d’en Manel Fuentes i una entrevista en un sofà carbassa en un programa de la televisió d’Osona.

D’entrada, he de dir que es tracta d’una persona amb una certa arrogància que, a mi, em causa una certa antipatia, la mateixa que em causa per exemple en Mourihno. La seva capacitat d’empatia és baixa i el seu to, almenys a mi, m’ofèn. No estic en cap dels dos casos jutjant a priori la seva vàlua professional, si bé en el cas d’en Tena m’agradarà matissar més endavant la meva opinió al respecte.

Vaig seguir més o menys la seva activitat a la meva ciutat amb ocasió del referèndum pel dret a decidir. No em va xocar gens el titular del diari Avui el dia següent de la consulta que el titulava “El General López Tena”, i la veritat és que va conduir “manu militari” tot el procés des de l’organització a les recollides prèvies de vots.

Va voler contactar amb tots els grups i associacions polítiques de la meva ciutat, els de Rcat el vàrem esperar per dos dies, però no va venir. En el fons llavors ja sabíem que no li devíem caure simpàtics. Només cal recordar les seves indefinides imprecacions contra Reagrupament sentides a l’entrevista de la televisió d’ Osona a finals de l’any passat. També podem recordar la “tangana” muntada per ell el dia 14 de desembre després de la primera onada de consultes. A molts els va caure la cara de vergonya. Poc va ajudar a les consultes la seva actitud, tota la premsa se’n va fer ressò, va donar una imatge pèssima de les persones favorables a la independència de Catalunya.

A l’entrevista d’en Manel Fuentes va fer un acte de “judici sumaríssim” contra en Carles Móra, sense donar-lo oportunitat ni a respondre. Realment feia envermellir de vergonya aliena.

És un polític que quan engega fa basarda, em sembla d’una intransigència obsessiva, almenys aparentment. Hi ha qui diu que li fa certa gràcia “quan fustiga a l’espanyolisme”, però que més val tenir-lo de costat que no pas enfrontat.

És una persona que ha destacat per la seva defensa de les tesis independentistes, al mateix temps que ha estat durant 8 anys molt a prop dels “budells” del poder central. Per això m’estranya que sempre hagi defensat, fins fa dos mesos, que des de la legalitat espanyola es podia aconseguir la independència. Diuen que és un eminent jurista i havent viscut tant a prop del que és el poder de l’Estat m’estranya aquest “error de bulto”; pensar que podia anar de legalitat a legalitat fins a la plena sobirania de Catalunya.

En la història recent d’Europa, excepte en el cas de Txèquia-Eslovaquia i potser el de Noruega al 1905, no ha estat possible anar de legalitat a legalitat. Com dimonis volia anar-hi dins un estat com l’Espanyol que és incapaç de tolerar un simple estatut d’autonomia?

Aquestes contradiccions són les que fan que per a mi aquest polític grinyoli, professionalment també! Ja no vull entrar a jutjar la seva militància a Convergència durant tants anys. Ni em vull imaginar que hagués passat si hagués tingut cabuda com a Eurodiputat o a les properes llistes de CiU en un lloc amb possibilitats de sortir.

Mentre va ser a Convergència es va limitar a controlar les consultes, sí, a controlar-les, que no pas a crear-les ni inventar-les. Això ho varen fer els d’Arenys de Munt. Ara ha intentat rendibilitzar-les fent un gir de 180 graus a les seves tesis.

Fins a finals de juny, en un llarg article al diari Avui, defensava anar de legalitat a legalitat . Al mateix temps menystenia l’opció de la proclamació unilateral de la independència. Després va resultar ser que com un St. Pau caigut del cavall va fer seva la nova fé “proclamacionista” que de feia més d’un any defensava Rcat.

A mi em sembla que el que ha fet ha estat simplement un acte d’oportunísme polític en veure’s descavalcat de qualsevol opció de sortit elegit en les files convergents. Després de la manifestació del 10 de juliol i de l’èxit dels referèndums devia considerar que hi havia “un mercat emergent” independentista que podria capitalitzar.

La historia que segueix, per actual, ja és prou coneguda. Amb la seva característica i obsessiva manera de fer, “manu militari” ha intentant anorrear Rcat i ha dividit l’independentisme. No ha estat ell sol, ni vull creure que tota la força que l’impulsa prové de la seva pròpia energia.

Si en aquests moments hi ha un impediment capital per a aconseguir una candidatura independentista transversal més amplia aquest impediment és diu Tena! López Tena! No voler veure-ho és ser col•laborador necessari perquè aquest personatge pugui perpetrar i perpetuar que es mantingui la desunió.

És un personatge que aparentment treballa en primera instància per a ell, en segona, en tercera i si queda quelcom en quarta. Em fa l’efecte que no suporta que la dualitat Regraupament-Solidaritat tingui dos noms propis , Carretero i Laporta, i que cap dels dos sigui el seu.

Els mitjans que li són afins, que n’hi ha i més d’un, juguen tant a favor seu com a favor d’aquells a qui beneficia que l’independentisme presenti una imatge d’aparent desunió, com si aquesta desunió fos un pecat imperdonable.

Molt possiblement Reagrupament i Solidaritat concorrin separats a les eleccions. Si finalment el poble fa diputat a en Tena vull veure el temps que tarda en barallar-se amb algú del seu grup. En Tena ha de ser mascaró de proa o millor el vaixell sencer, no crec que es conformi amb ser timó o pal de messana.

20 de setembre de 2010

19 de setembre de 2010

Judicis Salomònics

Coincidint amb les declaracions atribuïdes al líder de Solidaritat, on es deia que qui arribés menys preparat a la fi de la cursa electoral s’havia de retirar en benefici del més preparat, en menys d’una setmana m’han explicat la mateixa història un parell de vegades i en llocs ben diferents.

El tema és el mateix, només que aquest cop fa referència a un tema bíblic prou conegut. Les dues mares que reclamen el mateix fill davant el savi rei Salomó i, aquest, veient que no en treu l’aigua clara, amenaça de partir el fill per la meitat. Llavors una de les dues dones li diu al rei que no ho faci i que li doni la criatura a l’altre.

Doncs bé, hi ha qui diu que amb el tema de Reagrupament i Solidaritat s’hauria de fer el mateix; que la veritable mare hauria de renunciar al fill i, abans que partir-lo en dos, cedir-lo.

És a dir, llegiu, Reagrupament, veritable mare de la criatura, hauria de cedir davant Solidaritat abans no es partís el vot independentista.

O sigui, per amor al país, “per amor al fill”, això és el que caldria fer: renunciar a tot!

La historia a algú li deu semblar prou convincent per difondre-la amb “aquesta alegria” amb que a mi m’ha arribat per dues vegades. Algú més la deu haver sentit! No és pas el primer intent en aquest sentit d’animar a un dels dos grups a retirar-se!

Però aquesta actual versió de la història és incomplerta! Al judici del savi rei Salomó ell s’adona qui és la veritable mare i acaba lliurant-li la criatura.

Si la unitat no es finalment possible, a qui li toca ara fer el paper de Savi rei Salomó? Doncs a ningú més que al poble! És per això que, si finalment no hi ha consens, si no hi ha candidatura única, haurà de ser el savi de torn, en aquest cas el poble, qui s’adoni qui és la veritable “mare de la criatura”.

Per a que això passi caldrà que les “dues mares” concorrin al judici salomònic que són les eleccions. Allí el poble, que no és tan ruc com alguns es pensen, decidirà entre aquells que tenen reglaments tancats que no els permeten coalicions i aquells altres que tenen el mandat de la seva assemblea de buscar acords amb altres formacions i si cal cedir els llocs que calgui en la seves pròpies llistes.

Idees i comentaris com els que donen peu a aquest escrit no deixen de ser intents més o menys forçats d’usurpar i fer-se seva la criatura per part d’algú o simplement partir-la de debó! Arribat el cas, si no hi ha unitat, que sigui el “Savi Salomó” qui decideixi.

19 de setembre de 2010

13 de setembre de 2010

"L'obscenitat" de la unitat

“El camí de l’infern està empedrat de bones intencions” . A hores d’ara la mosca ja m’està començant a pujar al nas! A que ve tanta crida a la unitat? A que ve aquest xantatge emocional de “si no aneu junts em quedo a casa i no voto”? A qui beneficia tot això? No cal dir-ho, oi?

Sembla mentida sentir dir això a la gent del país! Quina poca memòria i quin poc senderi! És clar que la unitat es desitjable! Qui dimonis es pot oposar a un principi tan lloable? Però, és que la vida no ens ha ensenyat allò de que “no és pas or tot el llueix”?

A veure, anem a pams! No ens afarta sobiranament sentir el “mantra” de la sacrosanta unitat d’Espanya. No espanta a molts, encara, les possibles conseqüència de l’actuació de l’exèrcit com a garant d’aquesta unitat.

I és que la paraula unitat pot arribar a ser perversa i fins i tot obscena, bàsicament quant perd el seu sentit lloable i passa a ser una imposició. Altra cosa és la unitat volguda, compartida des del respecte, però no sempre és el cas!

La unitat mai pot ser fruit del xantatge, de l’opressió, de la manca d’alternatives o de la cessió covarda perquè “al dia següent” tot acabarà en un daltabaix.

Algú pot creure que si la unitat d’Espanya hagués estat volguda i equitativa, feta des de la llibertat dels pobles de poder-la decidir, jo ara estaria escrivint aquestes línies? Segur que no! Em sentiria possiblement còmode o fins i tot orgullós d’ésser espanyol. Còmode com deu de sentir-se suís un senyor de Zurich que parla alemany igual que un senyor de Lugano que parla italià, perquè possiblement sentir-se suís no implica que la majoria de parla alemanya s’imposi a la minoria italiana, la francesa o la reto romànica. Ni que molt menys un territori tingui escandalosos avantatges respecte d’un altre.

Clar que quant més unitàriament anem els independentistes a les properes eleccions, millor! Però si molts imposen la unitat com a condició “sine qua no” per a votar independentista, a qui estan beneficiant? Ja hi haurà qui cuidarà que existeixi divisió entre els independentistes amb tal que aquests no aconsegueixin els seus objectius? Si-us-plau! Com podem ser tan beneïts? Com podem avant posar la unitat a tot? La podem desitjar, treballar per ella, però no la podem forçar a qualsevol preu! La unitat no és pas l’objectiu!

Quant algú s’ha hagut d’operar del menisc que potser no ha anat a veure un parell de traumatòlegs? I finalment només s’ha fet operar per un dels dos? No? Si a les properes eleccions hi ha més d’una opció independentista la gent haurà de triar i votar.

Haurem de triar! com aquell que s’opera del menisc haurà de triar entre un dels dos traumatòlegs. Ara bé per famós que sigui el metge jo no hem deixaria operar del menisc per aquell que fins fa dos dies era especialista de cirurgia digestiva, a menys que, lògicament, estigui assistit per un bon traumatòleg.

Compte a qui deixem que ens posi les mans al damunt! Unitat si! Però no a qualsevol preu!

13 de setembre de 2010

29 d’agost de 2010

Compte amb la fe del convers!

A l’article d’avui del diari Avui firmat per la Patricia Gabancho, aquesta fa un canvi en les seves apreciacions respecte dels grups polítics extraparlamentaris independentistes , sobre la qual jo feia un comentari el passat dia 9 d’agost.
De predicar un darwinisme independentista, en que havia de sobreviure l’espècie més capacitada, ha passat a parlar d’un ecosistema en que les forces independentistes puguin trobar, cada una, el seu territori i el seu habitat. Elements, tots ells, que crec que han de venir determinats tant per les capacitats d’adaptació al que la societat catalana necessita, com pel recolzament que d’aquesta societat catalana rebin.
En aquest “ecosistema” es poden produir situacions de “simbiosi”, de mútua utilitat, que reverteixin en el servei al país. En cap cas s’entendria que aquesta simbiosi suposés una “rèmora” per a ningú i molt menys per a Catalunya. La unitat ha de ser possible, en cap cas no s’ha de forçar que sigui possible a qualsevol preu.
La “no unitat” no ha de ser cap drama, el que seria un drama és que les forces polítiques independentistes no rebessin els vots d’aquells catalans que el dia 10 de juliol cridaven al carrer “Independència!”.
La unitat, en veu de segons qui, no deixa de ser un “mantra”, repetit fins a l’èxtasi, és el mateix que altres cops ha succeït amb el concepte del “vot útil”. Al darrera del vot útil molta gent de bona fe ha renunciat a les seves preferències i creences ideològiques personals, per acabar donant un poder “quasi absolut” a una força política, per tal d’evitar el triomf d’una altra.
Malauradament, la memòria de la gent és volàtil. És per això, que cal recordar que sota l’eslògan de “la Catalunya optimista” el partit dels Socialistes de Catalunya va ser el partit més votat a les darreres eleccions al parlament espanyol. Si mal no recordo va aconseguir el nombre de diputats al Congrés espanyol més alt mai assolit per cap partit en unes eleccions a Catalunya. Tot això va permetre a Zapatero formar de nou govern a Espanya. Tot plegat, perquè molta gent va interpretar que era millor barrar el pas al Partit Popular.
Ja hem vist en que ha quedat aquella “Catalunya optimista”. El resultat han estat una colla de figurants al Congrés espanyol, al capdavant dels quals la primera candidata i actual ministra de defensa espanyola, a ella i a tots els altres ja els està bé la sentència del T.C. respecte de l’Estatut.
Els catalans no hem de caure en més paranys. Si-us-plau! Votem en consciència! D’acord amb les nostres idees, d’acord amb les nostres percepcions, siguem honestos amb nosaltres mateixos, votem amb coherència!
Exigim, doncs, coherència als candidats. Exigim-los que no hi hagin contradiccions. Exigim-los que no practiquin el doble llenguatge, que en cada moment no els diguin a la gent el que volen sentir, sinó que els diguin la veritat. Si-us-plau! Siguem conseqüents, votem amb coherència!
Fugim d’aquells que s’acosten al que perceben com un nou “mercat electoral”, com una nova “bossa de vots”, que els pot catapultar al poder. Fugim d’aquells que desdient-se de les idees, que fins fa 4 dies defensaven, ara es presenten com abanderats de la causa independentista. Fugim d’aquells que fins ara col•laboraven amb els partits que han portat a Catalunya a la situació actual i que ara “fugen” d’ells quan no troben lloc per a les seves aspiracions personals.
No menyspreem la saviesa popular, aquella que diu que cal mal fiar “de la fe del convers”.
29 d’agost de 2010

26 d’agost de 2010

El factor Laporta

En Joan Carretero va dir referint-se al pes electoral d’en Joan Laporta “ que aquest no sumava sinó que multiplicava”

El factor Laporta pot tenir un alt valor que multiplicat per un altre factor de pes acabi donant un producte elevat.

Però no hem d’oblidar que un factor, sigui el que sigui, multiplicat per zero donarà sempre zero.

Encara crec que el factor Laporta té un valor elevat, és un personatge que pot arrossegar gent, si bé conforme vagi passant el temps aquest elevat valor pot anar disminuint. Quant més s’allunyi en el temps el seu període de President del Barça, quan més temps passi, menys popularitat tindrà, quanta més confusió es creï al seu voltant també!

El valor del producte final en el que intervenia el factor Laporta va tenir un punt zenital que coincideix amb la data del 10 de juliol, malgrat no es varen combinar els factors Laporta i Reagrupament. A partir d’aquest moment s’ha creat una situació d’incertesa.

Ara el factor Laporta combina amb un altre factor el valor del qual no sabem. A molts ens consta entendre aquesta nova combinació de factors, aquest salt al buit, aquest deixar de banda quelcom ja establert que tenia el seu valor, per quelcom que encara, a hores d’ara, no deixa de ser una expectativa.

Cada dia que passa el valor final del producte en que ara intervé el factor Laporta va perdent pes.

Qui realment perd, però, és l’independentisme català. Ens podríem trobar davant una situació en que per determinats condicionants o maniobres orquestrades s’hagués aconseguit anul•lar els dos factors, matar dos pardals amb el mateix tret.

Mentre veiem que Joan Carretero es prodiga pel territori, la web de “Democràcia Catalana” ens mostra el seu darrer i únic comunitat amb data 14 de juliol, no veiem gaire més l’activitat de la web de Solidaritat Catalana per la Independència.

En Laporta ha anat a Prada, ja fa dies, on més ha anat,? Qui està voltant pel territori? En Tena i l’Uriel es fan més visibles com a estendards d’una organització SCI que amaga una de les seves sigles i que no sabem encara del cert que és i que dubto que a hora d’ara estigui constituïda i que existeixi més enllà de la seva web.

Dona la impressió com si en Tena i l’Uriel fossin els guardians de la masmorra, i en Laporta el seu presoner. És això així en realitat? No ho sabem. El que sí que és cada cop més evident és que malgrat jugar amb la il•lusió de molts catalans independentistes de bona fe, no han arribat gaire més lluny d’intentar aglutinar a alguns dissidents de Reagrupament i a gent despistada que desconeixia el treball de Rcat dels darrers anys, o a persones que senzillament admiren al personatge Laporta.

Amb la part de l’ideari de Reagrupament que els ha convingut i una declaració de principis sobre la democràcia electiva dins de la seva organització que no ha passat la “prova del cotó”, un cop s’ha vist el rocambolesc reglament que han elaborat. Quin pes té ara el factor SCI?

Cada cop sembla més clar que la intenció final de tot plegat és arruïnar el valor del factor Laporta i el del factor Reagrupament.

Qui mou el fils? Si és que hi ha algú que els mou! Ha estat tot una casualitat? Costa de creure! És en Laporta presoner de les circumstàncies a les que s’ha abocat o l’han abocat? O bé és plenament conscient de la maniobra? Si fos així, per què? A quins interessos podria obeir?

Mentre esperem el resultat de l’Assemblea de SCI del dia 4 de setembre. Ens preguntem si es podrà arribar a un acord electoral. De moment en Tena ja ha amenaçat que si hi ha una coalició de veritat amb RCAT ell no pensa participar. Per què?

A qui beneficia la ruïna política d’en Laporta i de Reagrupament i fins i tot la de SCI? És una pregunta a la que cada un li pot donar una resposta. A qui perjudica tot això? La resposta ara sí que és clara, a Catalunya! Que tothom en tregui les seves conclusions.


26 d'agost de 2010

25 d’agost de 2010

Elements per reflexionar i per fer memòria-

Què deia en Joan Carretero a l'abril del 2009 al diari Avui:

"Per això penso que a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de
presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix
programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya
per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria
sotmesa al corresponent referèndum de ratificació. Discrepo cordialment
dels que defensen que el referèndum s’ha de convocar des de l’actual
legalitat vigent, ja que la seva convocatòria dependria de la
imprescindible autorització del govern espanyol"


"Patriotisme i diginitat"

Què deia l'Heribert Barrera el mes de maig del 2009 al diari Avui:

"En resum, la proposta de Joan Carretero em sembla oportuna i viable.
L’independentisme virtual no té cap sentit, cal passar a l’acció. Macià
ens ha de servir sempre d’exemple. Si no hi ha cap iniciativa millor
val la pena d’intentar el que Carretero proposa. Segur que hi tenim molt
a guanyar i ben poc a perdre"


"Oportunitat i viabilitat de la proposta d'en Joan Carretero"

Què deia en Lòpez Tena tot just fa dos mesos, juny del 2010, al diari Avui:

" Es pot establir la independència de Catalunya si es planteja com a
reforma constitucional, i la Generalitat és competent per promoure-la
aprovant al Parlament un projecte de reforma que així ho estableixi."

"Independència madura"

22 d’agost de 2010

Treure'ns del sot

L’expresident Pujol torna a prodigar-se als mitjans ara que s’acosten les eleccions, no deixa de ser el gran patró de Convergència! “Males llengües” diuen que Convergència funciona com un negoci familiar; l’amo, el fill de l’amo i el gerent.

Fa un parell de dies ens parlava de l’Espriu , d’en Vicenç Vives i d’ell mateix, de la idea de l’encaix de Catalunya a Espanya. Com ajudant a modernitzar i democratitzar Espanya Catalunya mantindria la seva identitat i podríem conviure dins del mateix Estat.

Ens deia que potser havia estat un error d’apreciació. Pujol, amb la perspectiva del temps, reconeix entre dents que es va equivocar, però no ho reconeix obertament o, com a mínim, no dona la solució que hi posi remei.

En el diari “Avui” ens obsequia amb una llarga entrevista i entre altres coses ens ve a dir que abans que la independència el que cal és treure Catalunya del sot. Darrerament el veig molt per terra al nostre expresident, fa uns mesos ens parlava del noi del clot, ara ens parla del sot.

El nostre expresident ens dona una de tèbia i una de fresqueta, no una de calenta i una de freda, perquè en tot cas, com sempre, juga amb la necessària dosi d’ambigüitat. No acaba de dir les coses clares del tot.

Parla de cohesió social sense adonar-se que desprès de tants anys d’espoli no ens quedarà societat. Sense societat no hi ha “social”. Com pot haver cohesió social si el país cada cop està més empobrit?

I és que Catalunya funciona com una colònia, no dic pas res de nou. A les antigues colònies europees es varen construir infraestructures que mai es van renovar ni desenvolupar. Inclús, després de la independència d’aquelles colònies algunes d’aquestes infraestructures han funcionat durant molts anys. N’hi ha prou per continuar espoliant-los, ara per mitja d’empreses multinacionals, només cal mantenir contents i amb prebendes als capitostos locals.

Això mateix és el que ens està passant a Catalunya. Es manté contents i amb prebendes a una sèrie de polítics i mentre es pot continuar xuclant de Catalunya. No cal fer inversions en noves infraestructures a “la colònia” mentre aquestes aguantin lo suficient per continuar espoliant.

Si senyor Pujol! Cal treure a Catalunya del sot on som. Del sot on aquells que equivocadament creien en l’encaix amb Espanya ens hi han anat enterrant al llarg de trenta anys, de tant voler-nos encaixar.

Només hi ha un parell de solucions per treure’ns del sot, una és la independència i una altra és la regeneració política. Sense totes dues no ens en sortirem.

Com a les ex colònies , que varen aconseguir la independència, però que no varen regenerar els mecanismes de poder viciats, heretats del colonialisme, no ens en sortirem! Fins i tot arribant a ser independents, sense regeneració política no ens en sortirem!

Espanya no canviarà! La solució passa en primer lloc per la independència, la regeneració política és feina de molts i caldrà abordar-la des del nou Estat de forma immediata, les noves Lleis hauran de ser molt concises en aquest aspecte.

Senyor Pujol, sigui realista, tots sabem que si vostè marca el camí possiblement molta gent seguirà, només ha de dir-ho! No continueu jugant amb l’ambigüitat,! Si-us-plau!

Amb la independència no tot seran “flors i violes”. Haurem de reconstruir el país. Sí! Reconstruir-lo! Perquè amb el dèficit d’infraestructures que patim és com si el tinguéssim arrasat.

A Espanya ho tenen més bé, amb l’ajut del nostres cèntims ho tenen tot a punt, només han de canviar de xip i posar-se “funcionar”.

Podem sortir del sot senyor Pujol! Digui’ns de debò de la única manera que és pot fer! Segur que molta gent el creurà i així ens ajudarà i prestarà un gran servei al nostre País.

22 d’agost de 2010.

15 d’agost de 2010

Independència des del sofà

Avui m’arriba a les mans una enquesta en la que els partits o agrupacions independentistes no treuen cap escó. Convergència assoleix la majoria absoluta!

Sí, ja sé que una cosa són les enquestes i finalment una altra els resultats. Però aquestes enquestes marquen tendència i aquesta tendència és la que m’intriga, també m’espanta.

Si a les consultes per a la independència més de 500.000 persones han votat que sí, per què no es tradueix aquest vot en un vot de suport a les opcions independentistes? Vagin juntes o separades! On dimonis és el milió de persones que cridaven independència pels carrers de Barcelona tot just fa quelcom més d’un mes.

Al final acabaré creient que les consultes no han estat més que un acte de festa major i que la manifestació del dia 10 de juliol un lloc on manifestar el nostre emprenyament.

Com es pot omplir els carrers de Barcelona de gent cridant independència i que després guanyi un partit que diu que no és independentista. No! No val que ningú em digui que l’independentisme es presenta dividit. No! No val que algú em digui que els independentistes no tenen projecte.

Tenen projecte els convergents més enllà d’anar fregint i menjant? Més enllà del peix al cove, més enllà d’aprovar els pressupostos del Govern Central per facilitar la governabilitat, més enllà de portar-nos a la dissolució nacional. Tenen projecte a Convergència més enllà de facilitar que ens espoliïn de forma molt més eficient! Facilitar la governabilitat és ser corresponsables de tot el que ens passa.

Què dimonis en passa als catalans, quina espècie d’esquizofrènia ens afecta, què dimonis som? Uns revolucionaris d’opereta? Una caricatura de patriotes? Uns panxa contents? Uns sado-masoquistes?

Som potser uns independentistes “de sofà” que encara no vivim tan malament com per estar disposats al sacrifici i a l’esforç. Deu ser que les persones capacitades per a liderar el país cap a la seva llibertat encara viuen massa bé? Fins quan? A Catalunya cada cop hi ha més gent que té més problemes, problemes que a tots ens abastaran. Algú pensa potser allò de: fins que a mi no em toqui?

Fins a on estem disposats a arriscar per la independència del nostre país? Som capaços de sortir al carrer a cridar amb una sola veu i, en canvi, no som capaços de fer res més conduent a que el que manifestem a crits esdevingui una realitat.

En el fons és un problema de dignitat, som un poble que a força de garrotades hem perdut la nostra dignitat i la nostra autoestima. No estem tan malament, no estem pas famolencs com per tirar-nos al carrer. Tenim aquella mentalitat mesquina de “qui dia passa any empeny”.

Mentre estiguem còmodes al sofà de casa els “tot i que...” d’en Mas ens seran tolerables, no ens el creiem, però fer l’acte de valentia per actuar en conseqüència ens fa mandra i no deixem de pensar que és un risc! Per a uns més que per a altres!

Ens han enredat, ens parlen de la política catalana com si es tractés d’un estat independent. NO HO SOM! La finalitat ara és que no repeteixi el tripartit! Objectiu equivocat! La finalitat hauria de ser la independència. No ens deixem enredar! La finalitat no és foragitar un Govern que no governa perquè el que vingui tampoc governarà. Perquè per governar hem de ser lliures! Ara, qualsevol Govern a Catalunya no deixa de ser l’encarregat dels que manen de debò. Només és, per delegació, l’administració del virregnat!

15 d’agost de 2010

12 d’agost de 2010

La independència només es pot aconseguir amb l'esforç

Aquests dies em sembla veure molta gent que li treu importància a fets que en altres circumstàncies es considerarien èticament reprovables.

Molta gent sembla contagiada d’un “bonisme” darrera el qual només hi veig la falta de fermesa i la comoditat que suposa defugir la discussió i l’enfrontament. A vegades, fins i tot, veig la simple mandra d’exercir les pròpies responsabilitats com a individu social.

La Unitat com a figura abstracta, com a cosa bona “per se”, es torna un tot absolut que no admet crítiques. Alguns sacralitzen la unitat, “el tòtem de la tribu”, sense qüestionar-se si per aconseguir aquesta unitat, aquest bé suprem desitjat, cal tolerar accions injustes o desistir de drets individuals i/o col•lectius. El que col•loquialment diríem: “deixar-se donar per la pell”.

Aquell “deixa’l estar” com a resposta davant el més fort, que potser no ho és tant , el “no en facis cas” per evitar-nos mals de cap. El tant li fa, no val la pena! És la porta per la que es cola l’oportunista, el que hi posa més galtes, qui finalment s’acaba emportant “el gat a l’aigua”.

La volubilitat de molts ens hauria de fer basarda, Quants no es mouen com el gallet del campanar? Cap allà on bufa el vent! Quants d’altres no són del darrer que els parla.

És en aquesta volubilitat i en aquesta falta de compromís on molts es troben còmodes. La volubilitat que ens impedeix avançar, o permet avançar a qui no ho hauria de fer. En definitiva són les actituds pusil•làmines les que fan que tot vagi igual o fins i tot pitjor.

Ara molts semblen voler la independència, però aquesta independència ha d’anar acompanyada de noves actituds de noves formes, en definitiva cal una regeneració política. Poc ens valdrà ser independents si al dia següent de la independència hem reproduït els vicis heretats, si el que acabem construint és un estat com el que ja tenim: “una Espanya-2” ple de mals costums i corrupteles.

Mal camí cap a la independència comencem si fem ulls clucs al cops baixos, a les injustícies i a les actituds de pinxo perdonavides de les que alguns fan gala.

La llibertat no són “flors i violes”, la independència només es pot aconseguir amb l’esforç, amb el treball ben trenat, amb les idees i els conceptes clars, amb una actitud ferma i conseqüent.

En un món cada cop més orfe d'ideals i idees no podem anar despullats, no podem avançar amb tant poc bagatge. Les idees, les organitzacions, com un bon vi, han de madurar, han de sedimentar i s’ha de decantar el que no val abans de beure’l. Si no es fa així, el vi rasca quan passa per la gargamella, igual que algunes idees i manifestacions de determinats individus que ratllen el cervell i ofenen el senderi d’aquells que encara el tenen.

12 d’agost de 2010

9 d’agost de 2010

Herois i covards

Vivim en una societat deshumanitzada en que sopem veient les desgracies al Telenotícies sense ennuegar-nos. Una societat sobresaturada d’informació, que per una orella ens entra i per l’altra ens surt.

Estem enmig d’una societat superficial, on la gent li entren les coses pels ulls i no pas per la raó. Una societat en la que a l’individu sovint li fa mandra pensar, on les aparences pesen més que les realitats que som incapaços de veure.

Enmig d’aquest societat nihilista en la que res sorprèn, al menys a mi em sorprèn l’article de Patricia Gabancho que vaig llegir a l’Avui d’ahir diumenge.

Diu referint-se a la possible multiplicitat de candidatures independentistes: Apel•lo a la responsabilitat nacional dels contendents perquè aquell que subjectivament o objectivament tingui menys possibilitats es retiri en favor del candidat més fort...

El primer que ens hauríem de preguntar és: què s’entén per subjectivament? Aquí estaríem parlant de les aparences, de la superficialitat, en definitiva estaríem parlant que subjectivament el més fort és aquell que li “posa més morro” a la situació, parlant clar, aquell que té, en moltes ocasions, menys escrúpols.

I per l’altra, llegeixo, entre línies, que el que ella pot considerar objectivable no deixa de ser una altra visió més que subjectiva de la realitat. L’únic realment objectiu és l’exercici de la democràcia per part de l’electorat. Fins que una opció no pot concórrer a les eleccions i és democràticament votada, no som capaços de mesurar les possibilitats, ja materialitzades, en forma de resultat.

O sigui, quina és la manera que tenim d’objectivar les possibilitats d’un grup polític abans de les eleccions? Les enquestes? El que manifesten en forma de programa? El recolzament que tenen als mitjans i als actes? La veritat jo no ho sabria dir i més encara tractant-se de grups extraparlamentaris. L’única mesura seria la coherència del plantejament. Curiosament no sé si és de forma subjectiva o objectiva, al final és la coherència la que d’una o altra forma traspua i l’electorat, que és un ésser aparentment amorf, molts cops respon premiant-la amb el seu vot.

Per últim, acaba dient la Patrícia: Qui faci un pas enrere per possibilitar la candidatura única assumirà, per aquest gest heroic, un capital polític immens de cara al futur. I el capital polític és el mes preuat tresor de qui vol treballar pel bé comú.

Aquí també discrepo, perquè el que aparentment podria ser un gest heroic, en realitat podria tractar-se d’un acte de covardia. És molt fina i subtil la línia que separa l’heroïcitat de la covardia. Aquell que entaula la disputa creient en la força de la raó de les seves idees, no pot, encara que només sigui per dignitat, defugir defensar-les democràticament davant del poble.

Qualsevol que quedi fora de la representació parlamentaria per haver fet un pas enrere, per molt capital polític que tingui està condemnat a l’ostracisme. Les seves idees, encara que siguin les autèntiques també! Si algú que atresora capital polític no el posa a disposició del poble, si qui el té defuig al sentir els cants de sirena, no és un heroi és un covard! I dels covards, la història mai en parla, per molt capital polític que hagin tingut.

Per acabar, preguntaria a la Patrícia que em digués, encara que fos subjectivament, qui creu que té menys possibilitats i s’hauria de retirar. Potser, d’aquesta manera, m’acabaria de quadrar del tot el seu article.

9 d’agost de 2010

29 de juliol de 2010

Les urgències són males conselleres

Portem temps, anys, criticant l’endogàmia dels partits i la seva falta de transparència i de democràcia interna. Ens hem afartat de dir que els partits només són una finalitat en sí mateixos, que només procuren per la seva estructura i per col•locar a la seva gent.

Els seus congressos, consells nacionals i executives han estat òrgans poc transparents, sotmesos a normatives aprovades en congressos, però bo i així la seva actuació no ha estat prou transparent, fins i tot es podria suposar que es sostreia al control d’aquells que tenien dret a fer-lo.

En els darrers temps ha sorgit algun moviment que entre els seus objectius volia plantejar la necessitat d’una regeneració democràtica. Tots els seus moviments i fets han estat mirats fil per randa, els seus problemes magnificats. Si el mateix hagués passat en algun dels partits establerts no se li hagués donat la més mínima importància, ja s’haguessin cuidat de no fer-ho transcendir des dels propis mitjans.

La pròpia “militància” d’un d’aquests moviments, RCAT, ha estat la més exigent, la més crítica amb qualsevol indici que les coses no s’estaven fent com calia. S’ha treballat des de les bases, s’ha fet un full de ruta, s’han fet 3 assemblees multitudinàries en menys de 9 mesos. S’ha aprovat un projecte de Constitució per a la Catalunya independent i s’han aprovat unes llistes per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

I tot s’ha fet de forma pública i notòria. S’han aprovat unes llistes electorals en les que tothom està disposat a cedir el seu lloc. S’ha autoritzat a la Direcció perquè pacti els acords electorals i/o coalicions que permetin un candidatura el més transversal possible, que uneixi el màxim de voluntats, de forma que garanteixi l’èxit en la propera contesa electoral. I tot això s’ha fet mentre eren mirats amb lupa, a veure on relliscaven, i sense que els mitjans en la majoria de casos s’hagin fet ressò només que de les incidències, mai de la idea política i de les coses positives que es plantejaven.

Doncs bé, tantes prevencions, tant “catarisme” que han demostrat amb RCAT ara de cop i volta es oblidat.

Ara es presenten dos polítics que fins fa quatre dies tenien un altre pla molt diferent i quan veuen que no se’n sortiran fan seves les idees de RCAT i les presenten en públic amb un ampli seguiment per part dels mitjans informatius. Tots dos acompanyen a aquell al que des de RCAT se li havia obert la porta, aquell que havia manifestat estar moralment reagrupat.

Dos polítics l’habilitat dels quals ha estat saber fer de “surfers”, es varen col•locar damunt l’onada de consultes i aprofitant la seva força han sabut situar-se al damunt de tot.

Ara, tots plegats, presenten un moviment que, a tant sols 40 dies vista, farà una assemblea on es triaran les llistes electorals. Aquest moviment demana adhesions, dins d’aquest moviment hi ha un partit que també demana adhesions. Ni el moviment ni el partit han fet cap congrés constituent, no tenen uns estatuts que s’hagin fet públics, per no tenir tampoc tenen cap tipus d’estructura.

Doncs bé, com que la gent té pressa, com que les urgències són males conselleres, com que la premsa, ai las! en fa molt de ressò, doncs sembla que tots plegats hàgim desactivat les nostres prevencions, els nostres dubtes, les nostres exigències. Ara ja ens deu d’anar bé que algú que no saben qui té darrera, que no sabem qui se li apuntarà, pugui d’aquí a 40 dies fer una assemblea i aprovi unes llistes per anar a les eleccions. Que ho faci amb tal prepotència que fins i tot algun del seus “ tres líders” s’atreveixi a dir que no pactaran amb ningú.

Ara resulta que les mateixes veus que criticaven, els mateixos que miraven amb lupa, que mesuraven amb calibrador qualsevol acció de RCAT, donen total màniga ampla als nouvinguts i futurs proclamadors de la independència des del Parlament. Els mitjans han passat de qüestionar aquesta possibilitat de proclamar la independència des del Parlament, a presentar-la ara com a plausible. En això per sort s’haurà avançat.

Ara resulta que els que ho exigien tot a RCAT, que no li perdonaven res, estan disposats a tolerar-ho tot als nouvinguts. Fins al punt que tenen la gosadia d’exigir-los generositat, no pas als nouvinguts sinó a RCAT. Tenen la gosadia de demanar a REAGRUPAMENT: decanteu-vos i deixeu-los pas i per damunt de tot deixeu-los les idees, només per si fessin falta! Perquè em sembla que tots tres ja tenen una idea molt clara del que volen.

29 de juliol de 2010

27 de juliol de 2010

La Trepa, les factures i "el picarón"

No oblidaré mai el ridícul que al programa de TV3 del seguiment de les eleccions autonòmiques del 2003 va fer la representant del PSC. Tot un repertori de frases de manual, sense cap originalitat, quan els primers resultats apuntaven al seu partit com a guanyador al començament del recompte. Després d’haver fet el “panoli” en un país normal, amb polítics normals, amb partits normals, encara que només fos per vergonya, l’haguessin retirat un temporada de circulació.

Doncs no! Tot el contrari, va acabar essent cap de llista pel seu partit a les eleccions generals del 2008, recordeu el lema de “la Catalunya optimista”. Ara és ministra de defensa.

Ara la “líder” de la “Catalunya Optimista”, aquella que havia de servir per a frenar a la pèrfida dreta del PP, s’ha oblidat dels seus conciutadans catalans i del seus problemes.

Ara que ha arribat a ministra li demanen que es manifesti contra una retallada estatutària. Ella que dirigeix el ministeri encarregat constitucionalment que no ens avalotem. Que dimonis ens devem haver cregut? Però, no tant sols ens ignora sinó que ara ens delecta amb un article conjunt en el diari “El Pais” amb el ex -president del govern central jubilat des de fa més de 14 anys.

I què ens diuen des de “El Pais” aquests dos “nacionalistes espanyols”: que els independentistes catalans apel•len a les emocions i que ens inventem els “agravios”.

Diuen que els catalans ens inventem els greuges, quins nassos! Ens estan empobrint, això fins i tot ho reconeixen els menys “emocionalment catalans” que viuen entre nosaltres. I pretenen fer-nos callar! Quins...

Ah! Ja ho entenc! Deu ser que ara que ha arribat al més alt del negoci, pensa que el seu mal o el seu bé no vol remor. No fos que la seva empresa fes “fallida nacional” i a ella que li ha costat arribar al cap d’amunt es quedés sense el seu lloc privilegiat.

Podem parlar de les factures que el Ministeri de Defensa no vol pagar, sí! Casualment el Ministeri que dirigeix ella que diu ens inventem els greuges. Resulta que l’ajuntament de Figueres factura “en català” els consums d’aigua de vivendes i instal•lacions de l’exercit de l’aire en aquella zona “del nordeste peninsular” que pugen un total de 227,49 euros Doncs bé, el comandant de la zona, que està a Saragossa, diu que si no li tradueixen les factures al castellà, ell no paga!

Què poden fer des de Figueres? Tallar-los l’aigua per falta de pagament? Ells segur que ho farien! O acabaran traduint les factures?

Però sobretot no ens queixem tant, que fins i tot hem despertat a un prohom com en el senyor González, fent-lo sortir de la letargia de la seva plaent jubilació que paguem entre tots, nosaltres segur que proporcionalment més que la resta d’espanyols. Potser això és el que realment l’amoïna, que algun dia els catalans deixem de pagar i ell de cobrar, ¡Ay picarón!

27 de juliol de 2010

24 de juliol de 2010

L'efecte "cabestro", els defectes del lideratge

A l’editorial de l’Avui digital podem llegir: “Zapatero ja no enganya a ningú”, afirmació que no es constatable, jo crec que encara hi ha qui el creu. El que si que és cert que ha enganyat a molta gent durant molt de temps.

Aquests és un dels defectes perversos del lideratge, que el líder té d’entrada una credibilitat “per se”, que en primera instància estira i que fa que quasi tothom segueixi, el que s’anomena “efecto cabestro” - el bou guia que es seguit pels altres - .

Que en Zp ha enredat a més d’un, només cal preguntar-ho a un altre que pretén també liderar una regió autònoma en lloc d’un Estat. I que consti que aquest encara té “tirada”, credibilitat, pel que possiblement guanyi les eleccions a Catalunya. En aquest cas al final es constatarà que no ha enredat a ningú perquè els seus missatges van seguits d’un “tot i que….”

I és que ben mirat no fa tant temps que la nostra espècie va baixar de l’arbre. Encara s’imposa dins del nostre subconscient la necessitat de seguir al que s’anomena el “mascle alfa”, aquest, en el temps dels nostres ancestres, venia determinat per causes plenament objectives, la força bruta. Ara, en canvi, els mèrits per aconseguir el lideratge són força més subjectius.

En aquest aspecte com a espècie hem involucionat, hem substituït, aparentment, la força bruta per la intel•ligència emocional, l’empatia..., però no hem afinat els mecanismes, per això, de quan en quan, o quasi sempre, ens trobem amb un rave. Estem fracassant perquè la nostra “intel•ligència” no ens ha portat, encara, a defugir de l’efecte “cabestro”.

Se’ns vol imbuir una fe cega en les capacitats del líder, del “líder escollit”. Els mitjans de comunicació potencien la creença en aquestes capacitats; quan s’entrevista al líder se li pregunta per tot i aquest respon de tot i aparentment està al corrent de tot i entén de tot, cosa que és totalment falsa.

El líder un cop aposentat i col•locat al davant del ramat es seguit, “amb fe cega”, per la resta i quasi sempre es produeixen empentes per estar i seguir a prop seu, però quasi mai per sobrepassar-lo. Mentre hi ha aquestes disputes el líder pot sentir-se segur, és inamovible, ja que les energies dels demés s’esmercen en no perdre petja i estar al més a prop seu possible.

Aquesta necessitat de lideratge, la litúrgia que en molts casos l’acompanya, és una negació de la intel•ligència i sobretot de la raó. El líder acaba, en molts casos, tenint a prop seu a aquells que en circumstàncies normals no serien res si quedessin despenjats del ramat.

Ens cal evolucionar, ens cal evolucionar políticament, hem d’afinar els mecanismes de control. Hem de canviar les lleis, hem d’evitar la perpetuació en el càrrec i hem de potenciar la participació del màxim de gent en la pressa de decisions i el seguiment del dia a dia. Cal, doncs, una profunda regeneració democràtica.

Altrament, si no ho fem així, cada no sé quant temps arribarem a la conclusió a la que arriba el titular del diari: “Que el líder de torn després de no se quants anys ja no enreda a ningú” Mentrestant durant aquest temps que ha passat? Doncs senzillament que tots plegats hem perdut un munt d’oportunitats d’evolucionar, en definitiva, de millorar.

24 de juliol de 2010

23 de juliol de 2010

Solidaritat Catalana - Dubtes raonables

El passat més de juny en aquest mateix blog vaig expressar els meus dubtes sobre la IP que en Tena i en Bertran volien tirar endavant , em preguntava si era un parany. Creia que no era el camí correcte, la IP crearia falses expectatives i, en definitiva pensava, podia desmobilitzar la gent. La iniciativa legislativa proposada per en Tena es trobaria el pas barrat, jo preveia que seria més endavant fora de Catalunya i en canvi ha estat el propi Parlament de Catalunya qui la ha avortat.

Ara L’Uriel i en Tena desfan el camí i agafen una nova cruïlla. Proposen la creació d’una Solidaritat Catalana amb la finalitat de promoure una candidatura transversal que proclami la independència des d’una majoria parlamentaria, a aquesta “nova idea” s’hi ha afegit en Laporta.

La idea no es pas nova, ja la va expressar en Joan Carretero fa més d’un any i ha estat defensada per Reagrupament des de llavors. La proposta de Reagrupament ha tingut problemes per a ser difosa a causa silenci informatiu que ha patit aquesta formació per part dels mitjans.

Ara el que proposen en Laporta, en Tena i l’Uriel pot semblar novador i no ho és. En canvi els mitjans ho han publicitat de forma ben ostensible.

Molta gent s’està deixant portar per l’entusiasme. La manifestació del 10 de juliol ha fet pujar la “temperatura política” del país i és per això que qualsevol idea, qualsevol drecera, que ens pugui portar cap a la plena sobirania nacional es acollida amb entusiasme i sense gaires prevencions.

Jo mateix abans d’ahir no veia malament la idea d’en Tena i l’Uriel, si que creia convenient que aquesta fos recolzada amb noms i cognoms per personalitats emblemàtiques i per associacions. Creia i encara vull creure que era una iniciativa que podia sumar a diferents formacions polítiques. Creia i encara vull creure que aquesta iniciativa amb l’aportació de diverses formacions i associacions pot permetre la creació d’una candidatura transversal per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

Però, malgrat tot, no deixo de tenir les meves lògiques “precaucions”. En primer lloc en Tena ha defensat sempre que des de la “legalitat”( tan sols fa unes setmanes ho explicava en un extens article a l’Avui) es podia aconseguir la independència de Catalunya, es tractava d’anar de la legalitat de l’Estat espanyol a la legalitat de l’Estat català.

I em pregunto: Un eminent jurista com ell no podia preveure el que ha passat? No podia preveure que si l’Estat espanyol no acceptava l’Estatut molt menys podria acceptar el que ells proposava? Pot fer ara un canvi de rumb, quan troba el pas barrat, i adoptar les idees que fins ara segurament menystenia?

Hi ha altres prevencions: en Tena bo i haver plegat del Consell Nacional de CDC en continua essent militant, milita en un partit que no és declara independentista. Que hem de dir de l’Uriel que continua essent diputat per Esquerra?

De la mateixa manera que al mes de juny veia com una dilació la proposta que feien de la IP, ara em fa por que precipitadament hagin fet seva una idea de la qual no estan ni molt menys convençuts. Una idea el plantejament de la qual ara ells fan i del que cal concretar molts matisos.

Qui tenen al darrera en Tena, l’Uriel i en Laporta?

Tenen els dos primers darrera els seus partits? En Laporta ha tirat endavant el projecte de Democràcia Catalana? Ha constituït el seu partit? Quan? Com? Quins militants té? Ha fet un congrés constituent? Són públics o s’han publicitat els seus estatuts? Quin és el seu programa?

Malauradament estem al més de juliol i tot està molt verd. Vull donar-los a tots tres, principalment a l’Uriel i a en Tena el beneplàcit del dubte raonable i en positiu. Però hi ha coses que un cop passat el primer moment d’entusiasme hem plantegen certes inquietuds, com la precipitació de la proclama i el ressò que aquesta ha tingut.

Realment si aquesta proposta fos una amenaça per a l’actual establishment polític seria tan publicitada? Per últim, algú m’ha fet notar que el nom de Solidaritat Catalana, que ara utilitzen, és un nom ja registrat i que va ser usat en el seu dia per una formació que era una franquícia d’Aliança Popular i que comptava entre els seus fundadors amb l’exsogre d’en Laporta. No s’hi podien haver mirat una mica més amb el nom?

23 de juliol de 2010




22 de juliol de 2010

"Hispano-portuguesos"

Avui he recordat aquell acudit que diu que molts espanyols són “hispano-portuguesos” perquè en realitat són “són espanyols il•lusos”.

M’ho ha fet recordar per una part en Toni Albà, del qual avui al diari s’extreu una frase que diu. “L’espanyol mitjà és un home feliç perquè penso que és bastant ignorant”. M’ha vingut al cap la imatge d’en “Manolo el del bombo”.

També aquests dies rellegia vells articles d’en Nestor Luján i en un d’ells trobava el següent: “Tots els governs permeten que el semianalfabet es perpetuï amb tots els seus agreujants, perquè abans l’home inculte sabia que ho era i s’avergonyia de ser-ho, en canvi ara a partir de la informació que se’ns dona se’ns vol fer creure que estem al corrent de tot”.

Una altra cosa que m’hi ha fet pensar, associació d’idees, ha estat la noticia que el Ministeri de Foment pensa retallar les seves inversions i que la comunitat més afectada torna a ser Catalunya. Catalunya que pateix un dèficit d’inversions escandalós, un dèficit de rapinya, de país colonial explotat.

Doncs bé, hi ha gent de sentiment espanyol, cosa per altra part totalment legítima, que no s’adona que estan tirant pedres sobre la seva teulada. Hi ha hagut un interès per part del poder polític de perpetuar la submissió de la població; aquesta perpetuació del semianalfabetisme, via desinformació i exacerbació de sentiments.

El senyorito andalús, també extremeny, que feia i desfeia al seu gust ha estat substituït de forma “caciquil “ per poders “dits d’esquerra” que han creat un clientelisme submís, l’home esperant a la plaça a ser cridat per treballar ha estat substituït pel ciutadà que espera que li assignin les corresponents peonades.

Hi ha hagut un interès també des de l’esquerra, que s’autoanomena progressista, de perpetuar la ignorància, d’exaltar els sentiment més primaris. Quanta gent no ha parlat aquests dies de la victòria al mundial de futbol com si fossin ells els que corrien darrera la pilota.

És aquest espanyolisme primari el que no s’adona que estan, permeteu-me l’expressió, tant putejats com qualsevol altre ciutadà de Catalunya ja que aquí fa temps que ens retallen les inversions, si és que senzillament fa decennis que no inverteixen. Quan per sortir de casa, com és el meu cas, ho he de fer amb el “teletac” o la targeta de crèdit a la boca per pagar les autopistes que “comuniquen la meva ciutat” no sóc pas l’únic que s’hi troba.

Els espanyolistes de sentiment que viuen a Catalunya s’haurien d’adonar que persistint en la seva actitud estan perpetuant una injustícia envers el país en el que viuen, el país al que molts del seus avis o pares varen arribar amb una maleta lligada amb cordes buscant una vida millor.

Els espanyolistes de sentiment que viuen a Catalunya s’haurien d’adonar que la seva cultura no perilla, el seu idioma no perilla. El que perilla és el seu benestar perquè estan essent tractats com a ciutadans de Catalunya, sense cap diferència, espoliats i maltractats!

Cal fer un pas endavant perquè cap dels nostres fills o nets, cap dels fills o nets de ningú, hagi de marxar o de tornar a marxar de la terra que l’ha vist néixer perquè no hi ha futur, perquè ens han arruïnat el país.

Penso que des d’Espanya pretenen espreme’ns fins a la ruïna final o abans no esdevinguem independents, anem amb compte!

22 de juliol de 2010

21 de juliol de 2010

Cal que la societat civil, amb noms i cognoms, se sumi a una candidatura transversal

El pes que representen en Lòpez Tena, l’Uriel Beltran i en Joan Laporta és considerable, sobretot a nivell mediàtic. És, per tant, raonable que la seva proposta de creació d’una nova Solidaritat Catalana, en vistes a aconseguir la independència de Catalunya, hagi tingut un fort ressò, malgrat que aquesta crida la estan fent al marge dels partits amb representació parlamentaria que són els que acaparen l’atenció dels mitjans de comunicació.

Aquesta proposta d’una candidatura transversal amb un únic objectiu: “proclamar la independència de Catalunya des del Parlament”, no és pas nova, és la mateixa que des de Reagrupament ja es va llençar fa més d’un any. És per això que el líder de Reagrupament, Joan Carretero, ha acceptat iniciar converses, altrament seria incoherent amb el seus propis plantejaments.

És molt possible que aquesta Solidaritat Catalana per a la Independència, en cas de tirar endavant ho faci al marge dels actuals partits parlamentaris. Són masses les servituds dels partits, els falta cintura política per a poder acceptar el repte. Són presoners de la seva estructura, han viscut durant aquests anys per servir-se a ells mateixos i no pas al país.

Per als partits parlamentaris participar a Solidaritat Catalana els suposaria dos handicaps: el primer, com tota aposta política, el risc de perdre representativitat. El segon haver de compartir amb gent nova amb noves idees. En definitiva haver de renunciar a part del poder polític.

Solidaritat Catalana per a la Independència es un dogal al coll dels partits que es pot estrènyer en qualsevol moment. El passat 10 de juliol quelcom va començar a canviar per a no ser mai més el mateix. El poble de Catalunya va sortir al carrer per a demanar la independència.

Aquest dogal al coll dels partits parlamentaris pot començar a ser asfixiant si la nova Solidaritat pren cos. Perquè la nova Solidaritat Catalana prengui cos no només ha de començar a sumar a en Laporta, a en Tena, a l’Uriel i a Reagrupament. Cal que moltes altres personalitats es sumin obertament al projecte i es declarin disposades a participar-hi.

No només cal fer una crida genèrica a la societat civil i a que es creïn assemblees locals de suport. Ara és el moment de comprometre en el projecte amb noms i cognoms a personalitats del món cultural, professionals, associacions..., cal donar continuïtat a l’esperit que va sorgir el dia 10 de juliol creant un gran moviment cívic de suport a la creació d’una candidatura transversal.

11 de juliol de 2010

No volia parlar de futbol, no volia parlar de la Roja

No volia parlar de futbol, no en sóc pas aficionat, bo i que he de reconèixer que m’agrada que guanyi el Barça i m’he alegrat amb les fites que darrerament ha aconseguit.

No volia parlar de la roja, no volia parlar de la selecció espanyola, no la puc animar malgrat més que una selecció espanyola és un Barça maquillat. Malgrat la mania que li tenen, sense els 7 anys de laportisme, sense els 7 anys de cantera barcelonista Espanya no estaria a la final.

Espanya és bàsicament una expansió de Castella, nosaltres no deixem de ser una colònia que fins i tots els subministrem futbolistes perquè guanyin un mundial, o al menys que arribin a la final. Fixeu-vos que en l’equip només participa, fix, un jugador castellà, la resta són de la perifèria o s’han format en ella.

No volia parlar de futbol, però avui aquesta tarda davant meu han passat uns joves fent tocar el clàxon. Dels seus cotxes sobresortien els mastelers i les banderes espanyoles.

Aquests joves tenen tot el dret del món a animar a la selecció espanyola, per què no han de poder enlairar la bandera que la identifica, deu pensar més d’un? Per què aquest antagonisme?

No es tracta pas d’això, al menys per part meva, ni em penso alegrar si guanya Holanda. El problema per a mi és una altre, és el que m’ha evocat la imatge, el que li podria evocar al meu pare, als meus avís a la gent que va viure, o els fills dels que la van viure, la Guerra Civil.

Els colors i les banderes sobresortint del cotxe m’evoquen fets que hem patit. La bandera espanyola, pels que tenen i tenim memòria històrica ens porta mals records.

Són records d’opressió, d’imposició, d’exili i de mort. Centenars de milers de catalans van haver de fugir de Catalunya. Mentre per un cantó de la Diagonal entrava la “rojigualda” per l’altre la gent marxava del nostre país per salvar la vida. Perquè la guerra civil va ser una guerra de la dreta contra l’esquerra, però també una guerra contra Catalunya.

La bandera espanyola, encara que amb l’escut canviat, em recorda massa aquella altra bandera sota l’ombra de la qual es va patir tant. No varem tenir ruptura, varem tenir reforma, només reforma! En el fons la bandera espanyola per a molts continua representant al mateix Estat que encara ens té conquerits.

Els espanyols, molta gent jove, no ho poden entendre perquè no varen haver de fugir mai per salvar la vida perquè arribessin camions militars enarborant la senyera catalana per la Casa de Campo, fets com aquests no formen part del seu subconscient col•lectiu.

La bandera espanyola encara que s’hagi maquillat dona un cert “repelús”. El Barça encara que maquillat en forma de selecció espanyola els donarà o ja els ha donat més satisfaccions de les que esperaven. M’agradaria que aquest fos l’últim servei que prestés Catalunya, la principal colònia que encara els queda. “LA JOYA DE LA CORONA”.

11 de juliol de 2010en

4 de juliol de 2010

10 de juliol, caminant cap a la independència


-->
Qui pretengui utilitzar el clam que es produirà el proper dia 10 en benefici propi errarà! La temptació de portar l’aigua cap al seu molí planarà en la ment dels diferents partits que hi participin.
El Catalanisme polític és mou en tres dimensions, l’autonomista, la sobiranista i la independentista. Les dues primeres estan esgotades o acaben, en el cas del símil de portar l’aigua al molí, en un pou sec.
Els partits autonomistes, federalistes, “sobiranistes”, sabien prou bé quan varen plantejar el nou Estatut que les coses podien acabar d’aquesta manera. Ara volen un clam popular amb la intenció de sortir reforçats de cara a les properes eleccions, no pas avançar per l’únic camí que ens queda obert i amb recorregut, que és la independència.
Al dia següent de la manifestació la majoria dels mitjans de comunicació en faran una lectura esbiaixada i partidista de la mateixa, no ens la podem creure!
La gent que es mobilitzarà el proper dia 10 només pot caminar per un camí i en una direcció. Molts del que participaran encara no en són conscients, però ho descobriran ben aviat quan vegin que alguns dels partits que els han animat a caminar no saben on portar-los, ja que un cop hagin posat al poble de Catalunya en marxa cap on pretenen dirigir-lo? A una porta tancada o a un estimbada? A decidir què? A continuar com estem?
Només hi ha un camí que permet mirar el futur amb optimisme. Cada cop hi ha més gent que s’adona que si ens posem en marxa és per arribar a algun lloc. Tornar a allà d’on venim i amb el cap cot no és cap solució.
La manifestació del dia 10 superarà a una classe política que ha anat fent la viu-viu durant massa anys. És una classe política periclitada per les seves pròpies accions i omissions. Cal foc nou! Cal reformar el sistema polític endogàmic. Un sistema polític que només serveix per a repartir prebendes. Un sistema polític en els que els partits de l’establishment es disputen quotes de mercat/poder, perquè al cap i a la fi tots ens venen el mateix, conformisme i submissió.
El dia 10 el poble de Catalunya començarà a caminar, aquest cop de debò cap a la independència. Ens cal qui el sàpiga conduir. Els que el vulguin reconduir o fer tornar enrere es trobaran que la història i el poble els passaran per sobre.
4 de juliol de 2010

29 de juny de 2010

Centralitat política i ambigüitat nacional


-->
De director de concert a explorador de noves vies, vet aquí l’evolució d’un líder ple d’ambigüitats, vet aquí l’evolució en 24 hores a partir de la sentència de l’Estatut que sembla haver experimentat el líder de CiU.
De demanar el concert econòmic s’ha passat a explorar noves vies de “sobiranisme” que no hem de confondre amb independentisme. Noves vies que curiosament porten de nou al concert!
Ens acaben de rebolcar l’Estatut i ara es pretén aconseguir el concert econòmic!
A qui vol convèncer l’Artur Mas? Fins abans d’ahir havia de jugar amb la suficient dosi d’ambivalència per fer creïble el seu missatge a aquell suposat percentatge del seu electorat que no és independentista, sense decebre a la resta que si que ho és.
Avui tot ha canviat amb la sentència de l’Estatut. El poble de Catalunya demana una definició clara respecte del camí a seguir.
No és pot continuar jugant amb la ambigüitat, no és tracta de fer la política d’un país normal en la que tothom vol buscar la centralitat per aconseguir el màxim nombre de vots a banda i banda. Estem parlant de política nacional, i aquí és on la dosi d’ambigüitat no és adequada en moments com l’actual., quan el nostre país ha patit una forta sotragada, que deixa molt clares quines són les relacions que Espanya vol amb Catalunya; relacions de subjugació, de vassallatge pur i dur.
En política nacional catalana és pràcticament impossible aconseguir la centralitat, perquè la centralitat porta aparellades unes fortes dosis de submissió, que ara quasi ningú està ja disposat a tolerar.
En política en clau nacional, mai no és pot ser central, com a molt és pot ser neutral. Però per a ser neutral cal ser molt honest. En primer lloc per ser honestament neutral cal que es contempli que les parts enfrontades juguen amb les mateixes regles i disposen de les mateixes oportunitats d’exercir lliurement els seus drets com a país.
En la política catalana no és pot ser neutral perquè s’enfronta un nació sense estat a una altra que té tot un estat al darrera. En el cas de Catalunya buscar la centralitat nacional, la neutralitat, equival a jugar descaradament a favor del més fort, del que ho té tot de la seva part. En política nacional catalana ser ambigu o neutral, en les circumstàncies actuals, és anar contra el dèbil, contra Catalunya.
És per això que en aquests moments no hi caben ambigüitats, neutralitats, ni febleses. La Gent del nostre país espera una decisió ferma i decidida, espera un líder que la tregui d’aquest atzucac al que ens han portat tots aquests anys de política pusil·lànime..
29 de juny de 2010

28 de juny de 2010

Espanya es nega a renunciar a la seva darrera colònia


-->
L’altre dia, el President de la Generalitat, jo penso que sense proposar-s’ho, va dir una cosa que mai ens hauríem pensat sentir dir a la primera autoritat del país, potser ho havien sentit dir de mil maneres diferents, però mai d’una forma tan directa.
“A Catalunya no se li pot concedir el concert econòmic perquè no quadrarien els comptes de l’Estat”. Curt i ras, clar i català. Tothom ho entén, a Espanya li surten els números gràcies a Catalunya.
Catalunya és la mamella i Espanya hi està enganxada. Si la “destetem” pot morir d’inanició! Això ja fa anys que dura, però ha estat amb la democràcia i amb la cortina de fum dialèctica de la solidaritat, quan les xuclades han estat més fortes.
No es tracta d’una solidaritat social, que paguen els que més tenen i es fa després una redistribució social entre els més febles. Això seria socialment acceptable. La relació entre Espanya i Catalunya és una relació colonial. S’extreu tot el que és pot d’un territori i es redistribueix a la metròpoli. Això ho han fet totes les potències europees amb els seus territoris colonitzats.
Això ho estem patint tots els ciutadans de Catalunya, des de l’independentista més convençut fins al que té el més abrandat sentiment de pertinença a Espanya. Des de la metròpoli no es fan distincions! Catalunya és un territori a explotar! Catalunya és un territori del que s’ha d’extreure! Catalunya és un territori en el que no cal gastar! I aquesta política que en els darrers trenta cinc anys s’ha perfeccionat, de la forma més subtil, ha fet víctimes a tots els habitants de Catalunya”.
Catalunya ha passat, en 35 anys, de ser la zona de l’estat espanyol amb el PIB més elevat a ser la 11a. El nivell de vida de moltes comunitats, regions d’Espanya, s’ha incrementat molt per sobre del creixement del seu teixit productiu i dels seus recursos econòmics. Això ha estat possible gràcies al cordo umbilical que els uneix amb Catalunya.
A Catalunya han augmentat els problemes socials i ha baixat el nivell de vida essent les classes populars les més afectades i sovint també les més enganyades, convençudes en gran part per un sentiment de pertinença a un estat, un estat que els espolia.
La desinversió a Catalunya, i l’increment a la resta de l’Estat ha contribuït a augmentar els benestar arreu de les regions d’Espanya. A Catalunya tot han estat passes endarrere. Mentre a Espanya es feien quilòmetres i quilòmetres d’autovies gratuïtes, a Catalunya ens havien d’acontentar amb seguir utilitzant les autopistes de peatge, cada cop més saturades.
Mentre al 1992 Madrid ja estava comunicat amb Sevilla amb alta velocitat, a Barcelona no va arribar fins 16 anys més tard. I Encara ens queden com a mínim 6 o 7 més per conectar-nos amb Europa, que és el que debò fa falta. S’està potenciant la creació del gran Madrid, amb tot d’avantatges per a l’establiment d’empreses i en canvi a Catalunya s’incrementen les dificultats per culpa de la no inversió en infraestructures. Estem perdent el tren! Esperem que no sigui també el corredor ferroviari de mercaderies!
Estan esgotant els recursos de la colònia, estan matant la gallina dels ous d’or. Per això el president de la Generalitat que és un home d’estat, d’Estat espanyol, avisa que encarà cal munyir més la mamella, tot en benefici d’Espanya, perquè a aquesta li quadrin els números. Fins quan resistirem abans no quedem espremuts?
Es per això que no és d’estranyar que la sentència del TC, que s’ha fet pública mentre feia aquest escrit, “faci mofa” de terme nació amb un “no te cap valor jurídic” i repeteixi fins a 8 vegades, segons les primeres fonts que informen de la sentència, en la “indissolubilitat” de la nació espanyola. I és que només faltaria que perdessin la major font de recursos financers. “Hasta aquí habriamos llegado”.
28 de juny de 2010

26 de juny de 2010

La IP pel referèndum pot entrat en via morta


-->
El passat dia 9 de juny ja comentava el què, al meu parer, podia significar la IP d’en Tena i l’Uriel. IP admesa a tràmit pel Parlament de Catalunya el mateix dia que es rebutjava una altra per no ajustar-se a la Constitució.
Curiosament la IP no admesa feia la mateixa pregunta que ja han respost afirmativament més de mig milió de catalans. Molt per sobre de les 220.000 firmes que com a mínim necessita la IP “constitucional” per tirar endavant.
El camí de la IP és un camí incert. Legalment viable segons en Tena que ahir publicava un llarg article al diari Avui on defensava aquesta via. Article que un cop llegit et feia venir al cap la pregunta: Per a ser independents els hem de fer reformar la Constitució?
Tot això d’aquesta IP pot ser com aquelles hipoteques que fins fa poc es firmaven a 35, 40 i 45 anys, que les acabaràs deixant en herència als fills, això em sembla a mi que pot ser el camí de la IP d’en Tena i l’Uriel, una hipoteca que deixaré als meus fills perquè jo possiblement em moriré sense veure-la liquidada!
I és que si dins del marc constitucional actual, un estatut d’autonomia aprovat pel parlament autonòmic, aprovat per les Corts espanyoles i referendat per el poble de Catalunya, porta ja més de 4 anys pendent de sentència al Tribunal Constitucional, que no pot passar amb la proposta de referèndum de la IP? Més ben dit, que no està passant ja?
Avui saltava la notícia: “Que el previsible recurs de Zapatero deixa en l’aire la IP pel referèndum oficial”. El Govern Central, doncs, presentaria un recurs d’inconstitucionalitat que faria que automàticament es decretés la suspensió de la Llei de consultes aprovada pel Parlament de Catalunya.
Hi veia el perill que la presentació de la IP pogués, en certa manera, desmobilitzar a la ciutadania contràriament al que se’ns vol fer creure. Seria com dir allò de: “si des del camí de la legalitat, i amb el recolzament dels partits nacionalistes, no oblidem que en Tena és convergent i l’Uriel és d’Esquerra, podem arribar a la independència i l’únic que hem de fer es recollir les firmes necessàries, això serà “bufar i fer ampolles”.
A quanta gent no els deu passar pel cap pensaments com aquest?:
“Si des de les plataformes, al marge dels partits almenys en un primer moment, s’ha aconseguit mobilitzar més de 600.000 persones als referèndums, que no s’aconseguirà amb la IP admesa a tràmit per Parlament, per a la qual només calen 220.000 firmes?”
O com aquest altre:
“Un cop aconseguides les firmes només caldrà deixar que el tràmit parlamentari i polític segueixi el seu curs, si finalment algú considera esperar 4 anys més, tant li fa! Més tard o més aviat arribarem a la independència”.
No és tot plegat una temptació? No sembla la mar de còmode? Potser una mica llarg, però sense saltar-nos la legalitat. “Deixem-los fer als que hi entenen, que ja saben el que fan!” poden estar rumiant molts.
Avui podem “donar gràcies” al govern central perquè ja ensenya les cartes, a veure si algú es desvetlla! Hi haurà els que voldran insistir en aquest camí de la IP i malgrat tot voldran fer el desafiament de recollir les signatures. Endavant recollim-les! Tot suma! jo no tinc cap inconvenient en donar la meva, i ajudar a trobar-ne més.
Però si malgrat tot, el camí continua barrat, que farem? lamentar-nos? Aquesta és també una opció còmoda! “hauran estat els altres els que no hauran permès al poble de Catalunya expressar-se lliurement” i continuarem dient durant anys: “que volem ser una nació amb estat propi, però que no ens deixen!”
Cada cop és veu més clar que l’única opció és la independència, la llibertat i que aquesta no ens la donarà ningú, aquesta l’hem de prendre. Les opcions constitucionals no tenen futur. Tan sols hi ha un camí viable, autodeterminar-nos a les properes eleccions triant aquells partits que per a la propera legislatura proposen la proclamació de la independència des del Parlament de Catalunya.
26 de juny de 2010