30 d’octubre del 2015

“Ciudadanos” l’engany i la perversió dels conceptes

Ja he sentit dir un parell o tres de vegades, com a mínim, a la Cap de l’Oposició al Parlament de Catalunya que la proposta de JuntsxSi i la CUP va “contra la Democràcia”.

No senyora! La proposta que fa JuntsxSi, no va contra la Democràcia, va a favor de la Democràcia! I obeeix un mandat democràtic. En tot cas va contra la Llei, la Llei que impedeix als catalans ésser i pronunciar-se sobre el seu futur. Contra la Llei que nega la Democràcia, però que també nega la legitimitat democràtica dels catalans com a subjecte polític.

Si clar! La senyora Arrimades, com una “doña Rogelia” que parla per boca de l’Albert Rivera, fa el posat que ell no es veu en cor de fer. Però la senyora Arrimades, com fa doña Rogelia , té un discurs "carcant" i en aquest cas sense cap tipus de gràcia. Un discurs curt, però embustero.

Els unionistes, els tres partits principals de l’Unionisme, es va passar la campanya, principalment el PP, negant l’evidència que les eleccions del 27 de setembre fossin unes eleccions plebiscitàries – el referèndum que no ens havien deixat fer-. Que com que no podíem comptar vots comptaríem diputats. I així ha estat. Després quan el resultat els ha semblat que podria ésser interpretable a favor seu han acceptat “pulpo” com animal de companyia. Ara resulta que “va ser un plebiscit” i com que els independentistes van quedar a tocar el 48% dels vots el 52% restant està contra la independència de Catalunya.

És aquesta la perversió de Ciutadans, dir el que no és, mostrar el que no són i anar enredant al personal. Les ments més suspicaces enllà l’Ebre, poques que tinguin la gosadia de dir-ho públicament , ja s’han adonat que els números no els quadren. Que els independentistes han vorejat el 48% dels vots i que els tres partits que han jugat la carta unionista en prou feines ha superat el 39%.

Abans, els unionistes tenien un discurset fàcil, era el 70% dels catalans, "la majoria silenciosa" que no volia la independència. Ara, adopten un nou discurs, "és el 52% que no vol la independència", perquè no han votat a favor. Obliden que en contra, realment en contra, només ha votat el 39%. Però clar un partit com “Ciudadanos” no pot permetre que aquesta evidència els esguerri el seu discurs.

Per això diuen que es va contra la Democràcia, perquè ells fan els seus números i resulta que el SI no ha arribat al 50%. Tant li fot que el No ni tan sols hagi arribat al 40%. Tant els fa que el bloc unionista només tingui 52 diputats mentre que l’independentista que en té 72 és majoria absoluta al Parlament de Catalunya. Ells continuaran dient que la resolució del JuntsxSI i la CUP va contra la Democràcia. És mentida! Però ho repetiran els cops que calgui, fins que molta gent oblidi els números, oblidi els resultats i cregui que els unionistes van guanyar les eleccions - el Plebiscit!- del passat 27 de setembre. Bé a Espanya, la seva premsa, l'única d’Europa que ho va veure així , els ho va fer creure a una gran part dels espanyols. Una gran part dels espanyols que ara deuen estar al·lucinant de com és que els independentistes tenen més diputats i han triat com a Presidenta del Parlament a Carme Forcadell

30 d’Octubre de 2015

29 d’octubre del 2015

Malgrat tot vam guanyar

Article publicat a la revista "La Veu", número 51

El passat 27 de setembre vaig estar en una mesa en un barri on va arrasar “Ciudadanos”. Durant tot el dia no va aparèixer cap apoderat de dita formació ni molt menys va ser present a l’hora del recompte. El mateix partit que no ostenta cap alcalde a Catalunya, en cap dels seus més de nou-cents municipis, es va imposar en el que abans denominàvem cinturó roig, ara de sobte ataronjat.

La victòria dels partits que defensen la independència ha estat indiscutible, la suma dels seus vots enfront dels tres partits que defensaven obertament el NO és superior i en clau “refrendaria”, projectant-los, hagués estat una victòria indiscutible; hagués si no ens quedés el dubte de com s’haguessin dividit els més de 400.000 vots que sumaven “CSQEP i Unió”.

No podem menysprear els 750.000 vots aconseguits, la majoria a barris, per la formació liderada per Albert Rivera. “Ciudadanos” es va imposar als llocs on la gent, teòricament, ho està passant més malament i ho va fer amb un missatge d’encefalograma pla, molt senzill, però que va saber exaltar un sentiment d’espanyolitat i de pretesa modernitat. Va saber quallar una imatge de joventut gràcies a la seva cap de llista. Cap de llista i prou, perquè va ser Rivera qui va acaparar el protagonisme mediàtic plantejant les eleccions com unes preparatòries per les generals.

Ciutadans disposava de menys espai a la televisió pública catalana. L'única que va respectar un cert equilibri de forces entre representants unionistes i independentistes, tant a la precampanya com a la mateixa campanya, a les entrevistes com als debats. Però TV3 té una quota de pantalla que, com a mitjana, arriba com a molt a una cinquena part de la població de Catalunya. Què ha passat amb la resta?

Doncs molt senzill la majoria de les televisions, diguem-ne estatals, van entrevistar fins a la sacietat als unionistes i en molts casos principalment a l’Albert Rivera. A les tertúlies on es debatia sobre el Procés en la majoria de casos no va haver-hi com a convidats catalans independentistes, però de catalans unionistes sempre hi va haver algú de “Ciudadanos”. El seu missatge era molt simple, “catalans, espanyols i europeus”, que traduït al que entén la gent a Catalunya vol dir bàsicament espanyols, espanyols, espanyols.

Molta gent de barris veu la Sexta, però també i habitualment Tele-5 que ha jugat un paper espanyolista i espanyolitzador indiscutible, el mateix que Antena 3. La majoria dels televidents a Catalunya, els que veuen aquests canals, van rebre missatges catastrofistes. La premsa escrita també hi va jugar un paper ben galdós, sobretot “La Vanguardia” i “El Periódico” que van estar “a sou” de l’unionisme. Els missatges des del Govern Central amenaçant a la gent de Catalunya amb tots els mals de “L’Averno” si deixàvem Espanya, també van fer forat.

A tot això cal afegir “outsiders” com SCC, amanyagada pels partits unionistes, inclosos els socialistes amb Iceta al capdavant. Una organització amb només unes desenes d’associats reconeguts i un pressupost milionari, que tots imaginem d’on surt. Pressupost suficient per enviar cartes als avis espantant-los que no cobrarien les pensions o per tenir falques publicitàries a RAC1 del Grup Godó/La Vanguardia. SCC –Societat Civil Catalana- va jugar brut i de manera il·legal, cosa reconeguda per la molt justa Junta Electoral Central que així ho va manifestar el mateix dia de les votacions, quin desvergonyiment!

L’independentisme va tenir poc a fer davant tota aquesta allau i malgrat tot va guanyar. Va guanyar amb una participació en què més de la meitat dels votants “afegits” van votar opcions unionistes. Bàsicament vam resistir i vam guanyar. El missatge unionista, però, s’ha fet fort en determinats sectors i no podem ni de bon tros menysprear-lo ni deixar de tenir-lo en compte.

Caldrà treballar molt i llaurar molt. Encara hi ha molt per fer i s’ha d’entrar en aquest sector, en aquesta bossa de vots, de nous vots unionistes. Feina que en certa manera ha fet “Súmate” però no tenim encara manera de quantificar el seu èxit, si aquest ha estat tal o senzillament el missatge no ha arribat a tothom o gaire més enllà de ser un efecte “placebo” pels independentistes convençuts.

Als barris, a l'ara “cinturó ataronjat”, hi ha gent que vol ser espanyola i ser a Espanya. Desconeixen que si estan malament, no és a causa de les polítiques de la Generalitat sinó a l’asfíxia premeditada des del Govern central, que compta com a catalans a tots els que vivim “en el rincón nordeste peninsular”, tan si se’n senten com si no. Aquesta gent juguen el paper de peons en una lluita en la qual ells van a peu i passen privacions mentre els que els lideren van a cavall i en segona fila. Els fan pensar que es juguen el ser o no ser espanyols, quan això ara ja haurien de saber que no és cert.

750.000 vots per a Ciutadans, als que cal afegir uns poquets més dels socialistes i populars, allà sí que hi ha un gruix de persones irreductibles, que cada cop sumen menys, però que són inassequibles al desencís.

Encara queda molta gent a convèncer, molt treball a fer mentre el Procés ha de seguir endavant. Encara toca posar molt enginy i imaginació. Els unionistes encara tenen l’Estat coercitiu, tenen els mitjans periodístics enganyadors i les televisions anestesiadores. Ens hem d’enfrontar a tot això i també a alguns “gurus” i “nous messies”. Gurus i Messies que ben aviat, per a desengany de molts, esdevindran “más de lo mismo”.

12 d’octubre de 2015

25 d’octubre del 2015

Punts d’inflexió so, imatge i televisió

Recordo el primer cop que vaig veure un aparador amb CDs, va ser a Paris el 1983. No recordo si ja havien arribat aquí a Catalunya, però tinc molt present aquella vitrina parisenca i un dels discs, era l’Avalon de Roxy Music. Quan van arribar aquí els CDs n’hi havia pocs a triar i els aparelles reproductors passaven de les 300.000 ptes., quasi la meitat del que valia un cotxe utilitari. Amb el temps els aparells reproductors van anar baixant de preu, en canvi el preu dels CDs no va baixar però la inflació “els va abaratir”. Va començar a haver-hi excedents i, per tant, ofertes. El meu primer aparell reproductor el vaig comprar el 1992, em va costar 40.000 ptes. Aquell any va ser el del punt d’inflexió, ja es van vendre més CDs que vinils. Ara ja no es venen els CDs que es venien fa deu anys, la seva adquisició es puntual amb tendència a residual. L’adquisició de música ha derivat cap a altres canals, de consum molt més ràpid i la gent en molts casos ja no s’empassa un àlbum sencer. El preu dels CDs, que encara es venen, s’ha estabilitzat en un màxim semblant al que tenien fa trenta anys. Per cert, ara s’està recuperant el vinil, al meu entendre més com una operació de màrqueting dirigida a nostàlgics, “puretes” i col·leccionistes.

Un Procés semblant va passar amb la fotografia. Quinze anys enrere encara hi havia cues a les botigues especialitzades en el revelatge de rodets. Oferien un servei ràpid, en poc més d’una hora en molts casos podies arribar a tenir revelades les fotografies a un preu que, malgrat tot, ens semblava car i que impedia que tiréssim més fotos del compte. La irrupció de les màquines digitals es va fer de manera progressiva. Jo recordo que el 1980 em vaig comprar una Canon A1, que llavors era el súmmum de què un aficionat podia tenir entre les mans. Tenia diversos automatismes i sistemes de mesura –velocitat/llum- que a hores d’ara encara són la columna vertebral –conceptual- dels automatismes de les càmeres modernes. Al cap de cinc o sis anys just al començament de la segona meitat dels vuitanta van aparèixer les Canon EoS, amb enfocament automàtic ja va ser un pas endavant, però encara quedava molt per a què s’implantessin definitivament les càmeres digitals, que a finals dels noranta tan sols tenien entre 1 o dos megapixels. Llavors encara no podien competir amb el format tradicional, rodet, que encara donava millors definicions. Ni podien suplantar les càmeres rèflex, malgrat que aviat va començar a haver-hi algun model, però a preus prohibitius. Malgrat tot, la implantació de la fotografia digital va ser molt ràpida i cap al 2003 ja s’havia arribat al punt d’inflexió – jo ja havia desat en un calaix la meva A1 - i pocs anys després desapareixien del nostre paisatge urbà les botigues de revelatge.

A mitjan setanta a Espanya només hi havia dos canals de televisió, que no emetien pas totes les hores ni molt menys. L’emissió acabava cada dia a mitjanit amb l’himne espanyol. Tot just llavors es va començar a emetre, alguns programes, en color. El 1983 va arribar TV3 i durant sis anys vam viure amb 3 canals. El 1990 van arribar les televisions privades. Per tant, a principi dels 90 teníem tres televisions públiques –TVE1, TVE2 i TV3 - i tres privades – Antena3, Tele5 i Canal Plus - . En 25 anys el panorama ha canviat radicalment. Hi ha ara un munt de canals en obert, però la columna bàsica, encara fins avui, s’ha desenvolupat a redós d’aquells canals que teníem el 1990. Ara, ja en plena era digital, quan ja el cable fins i tot està fent fora al Satèl·lit el panorama està canviant radicalment i crec que estem davant d’un nou punt d’inflexió tal com va passar amb la fotografia i la música.

Tanmateix no serà pas un punt d’inflexió tant clar i diàfan, com quan es van començar a vendre més CDs que vinils o la gent va deixar a l’armari les cambres fotogràfiques de rodet . Estem davant un canvi de tendència, no tan marcat, però molt ràpid i de molt més calat. Fa trenta anys tothom veia els mateixos programes. Ara, encara, una gran majoria de gent veu programes similars, però ja no és tothom, ni són exactament els mateixos programes. TV3 encara té un “share” important a Catalunya, però en els moments de millor audiència només ocasionalment supera una cinquena part, un 20%. Només un de cada 5 espectadors catalans està veient TV3. Fixeu-vos que estic dient espectadors, no pas habitants. Perquè en aquest moment la tendència és a què cada un vegi el que més de gust li vingui, això si és que ha decidit mirar quelcom per la televisió per algun dels canals oberts. Ara amb les plataformes de pagament, qui se les pot costejar, pot triar i remenar amb unes eines cada cop més eficients, pel que probablement no veurà cap dels programes que encara arrosseguen l’atenció de molta gent.

La tendència, doncs, és a què cada consumidor triï el que més de gust li vingui i que per tant cada cop més les cadenes generalistes tinguin menys espectadors. Hi haurà més competència entre les plataformes, que les diferents companyies de telecomunicacions ofereixen i n’arribaran de noves. Divendres s’anunciava que als Estats Units se’ls afegia You Tube, en tancat i per 10 dòlars al més, amb milers de continguts. Una plataforma més, allà, i amb l’aspiració d’arribar a molts altres països.

La tendència doncs, cada cop més, a l’hora de comunicar tendirà cap a les xarxes socials, que en l'àmbit individual seran més o menys obertes o endogàmiques depenent de la lliure voluntat de l’usuari. Les notícies avui arriben abans pel Tweeter que per la tele o com a molt al mateix temps. L'endemà, quan llegeixes el diari comproves que les notícies ja són velles.

Acabem de sortir d’unes eleccions on els mitjans, la majoria dels que arriben a casa nostra, han jugat descaradament a favor de l’Unionisme. No cal dir-ho de les cadenes de televisió convencionals, on alguns tertulians unionistes viuen i són les úniques veus que de Catalunya arriben a la resta d’Espanya, però també les que únicament arriben a una gran majoria dels nostres veïns més propers. Però quan temps es mantindrà tot això si la tendència és a que cada un s’informi per si mateix, accedint quan i com vulgui als continguts que li semblin millor? Cal preguntar-nos quin abast tindran aquestes cadenes generalistes, amb programes que ara encara influencien a l’espectador i que poden arribar a decantar una gran massa del vot en unes eleccions.

Tot dependrà del gruix de gent que quedi al marge d’aquest canvi que ara estem vivint. Dependrà de la quantitat de gent que no pugui, perquè no en sap o perquè no pot econòmicament, triar continguts pels seus moments d’esbarjo. Si el gruix de gent que queda encara pal plantat davant del televisor és considerable, assistirem encara per molt temps a programes que ens faran sortir els colors a la cara o ens indignaran profundament.

Altrament, si cada cop la gent “es programa” les seves estones de lleure, les seves dosis davant la pantalla, o utilitzen massivament les xarxes socials, canviaran els estàndards, ja ho estan fent. No sé si serà a millor o a pitjor, perquè aquestes noves tendències també poden tenir múltiples derivades i una d’elles és el nihilisme, ja existent, d’aquells que no s’assabenten de res del que passa al seu voltant ni se’n volen assabentar. Una altra derivada seria la del mínim esforç i malgrat la disponibilitat de mitjans tornar a quedar-se assegut davant la tele empassant-se allò que et donin. El que sí que queda clar és que els creadors d’opinió, els polítics quan hi ha campanya, hauran de començar a valorar un canvi que ja s’està precipitant i del que no coneixem ni abast ni durada fins al proper canvi, que jo modestament ara encara no sé ni imaginar.

25 d’octubre de 2015

21 d’octubre del 2015

La Libanització de Síria (II)

Aquests darrers dies s’ha intensificat la intervenció russa a Síria, malgrat tot, no és pas noticia que obri els informatius de TV3 centrats de nou en el conflicte d’Israel amb els palestins- en el que podria ser l’origen d’una nova intifada- i la crisi dels refugiats sirians que han arribat a Europa. La intervenció russa és força obscura i ara per ara quasi ningú es pregunta pel nombre de víctimes, ni molt menys pel tipus d’armament utilitzat ni per la classe de bombes llençades.

Al juny del 2013 parlàvem en aquest mateix blog de la possible “libanització” de Síria. Tot plegat s’havia iniciat dos anys abans amb les revoltes a diversos països àrabs; el que es va anomenar la primavera àrab, que sembla que només ha reeixit, i solament a mitges, a Tunísia.

Al 2013 encara no es coneixia l’existència de l’Estat islàmic que “va aparèixer” l’any següent coma una possible escissió d'Al-Qaeda. L’autoproclamat nou Califat –ISIS- està establert a àmplies zones de l’Est de Síria i el Nord-oest de l’Iraq. La lluita a Síria, el 2013, era entre el règim de l’Assad i l’oposició siriana que llavors des d’Occident encara es qualificava de laica i on el gihadisme semblava minoritari, però que de mica en mica, ja llavors, semblava consolidar-se.

Encara que Subjacent, però no es podia ocultar del tot, estava present la lluita mil·lenària entre les dues grans branques de l’islam el xiisme i el sunnisme. A Síria una branca minoritaria del xiisme - l'alauisme- , ha controlat el país des de fa decennis. La majoria sunnita sempre ha estat sotmesa o reprimida pel règim de l’Assad, pare i fill. El règim sirià, però, va garantir la seguretat d'altres minories com la cristiana i la drusa i durant molt temps ha estat el més fidel aliat dels xiïtes del Líban, el grup Hezbollah.Al mateix temps que va ser un aliat de l'URSS durant la guerra freda.


Un cop va esclatar el conflicte el règim sirià va intentar controlar la zona del país majoritàriament alauita/xiïta. Aquesta zona es correspon amb la part oest del país, la de la costa i la porció interior que des de la frontera turca va fins a la d’Israel. Aquesta franja passa per darrere del Líban. Compren entre altres les ciutats d’Homs, Hama, Alep i Damasc. La resta del país, bàsicament desèrtica excepte les ribes del curs alt de l’Eufrates, és on ara com ara pròspera l’Estat islàmic- l’ISIS-.


L’oposició siriana, en principi "laica", es va anar dividint en faccions. L’altre dia en un informatiu comptabilitzaven que al nord del país hi ha fins a un total de més de setanta grups i grupuscles lluitant contra el règim sirià, tots ells amb les seves jerarquies i estructures. Molts d’ells ara ja són inequívocament gihadistes, influenciats en menor grau pel que queda d’Al-Qaeda i en major grau per l’ISIS.

Aquesta amalgama de grups que lluita contra a l’Assad és a la que ara el govern sirià, amb l’ajut rus, està combatent amb l’objectiu d’assegurar la zona que abans descrivíem entre Turquia i Israel. Quins són en aquests moments els blancs, els objectius, de l’aviació russa? No se sap amb exactitud. S’afirma que és l’Estat islàmic, encara que clarament es diu que actuen contra els terroristes i ja sabem que terrorista, per al règim de l’Assad, és tota l’oposició.

Possiblement l’aviació russa dispara contra tot el que es mou més enllà de les posicions militars del règim sirià, però no massa lluny d’aquestes. Tot plegat amb l’objectiu clar de controlar només el terreny de la "zona fidel al règim" . Més ara, quan es parla d’una nova i intensificada ofensiva terrestre per assegurar aquesta zona. Ofensiva que ha estat possible gràcies als mitjans materials, carros de combat, subministrats pels russos a l’exèrcit sirià.

Probablement l’Assad , amb l’ajut material i militar rus, pugui arribar a estabilitzar i a "governar" la seva zona. Tampoc és creïble que Rússia estigui en disposició de mantenir una intervenció massa llarga que li pot suposar un gran cost econòmic i molts problemes diplomàtics. Se suposa que tenen ben apresa la lliçó de l’Afganistan i mentre hi hagi una zona controlada per un règim amic, on hi ha la seva base naval de Tartus, ja faran prou.

El problema de l’Estat Islàmic-ISIS serà molt més difícil de solucionar, ja que ocupen centenars de milers de quilòmetres quadrats de desert entre Síria i Iraq. És per això, que en certa manera, es produirà una “libanització” de sirià. Una "libanització" on els alauites i els seus aliats controlaran la franja occidental del país i la resta de faccions majoritàriament sunnites, amb un estat islàmic preeminent, controlaran la resta del país.


Mentre l’Assad tingui el suport rus podrà mantenir força temps una guerra que serà latent, al mateix temps l’ISIS pot arribar a estabilitzar-se en la part del territori que ara controla . El joc d’interessos a la zona serà determinant. Amb una Turquia cada cop menys laica i majoritàriament sunnita, que no vol que els kurds del nord de Síria passin a controlar de manera estable la seva zona . Cosa que suposaria un clar suport a la població kurda de Túrquia. Alguns observadors acusen a Turquia de haver animat i finançat a l’ISIS amb el clar objectiu que continuïn essent un contrapès als kurds del nord de Síria. Amb un objectiu semblant l’ISIS, els sunnites de Síria i Iraq, estarien rebent el suport de les monarquies sunnites del Golf, amb l’Aràbia Saudí al front, perquè també actuïn com a contrapès d’un Iraq majoritàriament xiïta i cada cop més tutelat per l’Iran.

Tot plegat un escaquer en el qual, simplificant una mica, “les blanques” juguen amb l’Aràbia Saudí, els països del Golf, Turquia i els Estats Units i “les negres” amb el grup majoritari del Líban – Hezbollah-, El règim de l’Assad, Rússia i l’Iran.

Aquest enfrontament no sembla que tingui un final imminent, ni molt menys pacífic i feliç. La majoria de refugiats sirians són a Turquia on es calculen que hi han arribat aquests quatre anys quelcom més de dos milions, dels que només una petita part s’han desplaçat fins a Europa. També hi ha refugiats a Jordània on són més de sis-cents mil sobre una població que no supera els sis milions de jordans/palestins. Tots aquests refugiats, molts sunnites, difícilment podran tornar al seu país devastat i amb desenes de milers de morts. No podran fer-ho a la zona que quedarà sota control de l’Assad i encara molt menys a la controlada per l’ISIS.

21 d’octubre de 2015

Apunts relacionats:

"Síria un conflicte de difícil sortida"

"La crisi dels refugiats"

18 d’octubre del 2015

Anticatalanisme visceral i incondicional.

No ve pas d’ahir, ni d’abans-d'ahir, ni de la guerra civil, ni de la del 1714, l’anticatalanisme té unes arrels molt profundes, quasi tantes com el temps que fa que hi ha consciència plena de l’existència de Catalunya com a “nació”, com a conjunt de persones amb una mateixa parla, una mateixa cultura i un mateix marc polític.

És fins i tot anterior a les manifestacions de “Quevedos” i “Condes Duques d’Olivares”, intel·lectuals i polítics al servei de la grandesa de la Corona, o el que és el mateix al servei de la grandesa de Castella.

Podríem fer un repàs de totes les ofenses, diatribes, lleis i repressions patides pels catalans, tots els intents d’anorrear-nos. Tot perfectament documentat, tot perfectament explicat en moltes publicacions que han acabat fent el trist inventari d’un “odi incondicional a tot el que és català”.

Tot es va agreujar a partir de la Guerra dels Segadors i principalment a partir de la derrota del 1714. Conteses que la historiografia espanyola ha intentat presentar-nos com a conflictes dinàstics o en el segon cas com una guerra civil, el mateix que la del 1936. Però unes guerres civils en les quals sempre hi ha un bàndol perdedor, però també una nació sotmesa, Catalunya. Una nació a la qual es priva de les seves lleis, dels seus drets, de la seva llengua i, com en el cas de la Catalunya republicana, dels seus avenços socials i culturals.

Conforme Castella, la matriu de l’Estat espanyol, es va debilitant al llarg dels segles, li cal trobar un rival assequible, un contrari al que tenir enfront i a qui repartir-li les garrotades. La decadència de la Corona espanyola ja no permet tenir com rival i ase dels cops a França ni a la pèrfida Albió, malgrat el redundant tema de Gibraltar. Durant un temps aquests ases dels cops són els americans com a conseqüència de l’ensulsiada del 1898. Antiamericanisme després heretat a gran part de la societat espanyola, tant de dretes com d'esquerres, per raons ideològiques, la majoria anti-lliberals.

Però és quan ja Espanya és irrellevant en l’escena internacional, quan l’anticatalanisme pren de nou la màxima rellevància. També quan els catalans després d’haver suportat l’opressió, com a conseqüència de la desfeta del 1714, tenen de nou consciència de la seva personalitat col·lectiva i de les seves possibilitats com a poble.

La Renaixença, els fets del “Cu-Cut”, la Solidaritat Catalana, els moviments socials del primer terç de segle XX, la Mancomunitat i la Generalitat recuperada durant l’efímera segona República són com la pilota que bota, que torna a jugar de nou, que torna a voler fer història però que topa amb el mur, amb el frontó de la decadent Espanya. Aquella que vol portar els nostres fills a una guerra estèril al Marroc i que provoca l’aixecament de la Setmana Tràgica. Aquella que via Dictadura suspèn la Mancomunitat o aquella que arrasa Catalunya i suspèn la Generalitat. La dictadura Franquista de la qual encara no ens n'hem desempallegat.


Espanya, l’Estat espanyol, “la Castella hegemònica i uniformitzant”, ja no té enemics externs. No els té perquè està integrada en un marc Europeu i perquè cada cop és més irrellevant en l'àmbit internacional, ni pertany al G-7, ni al G-8, la conviden al G-20 del que tampoc forma part i, ara per ara, fins i tot les economies emergents tenen molt més pes internacional que ella.

Espanya per continuar-se sentint té una necessitat de tenir un rival a batre, un rival que la mantingui atenta, en estat de vetlla, i aquest rival com que ja no pot ser exterior ha de ser interior. Espanya per sentir-se segura en el seu cau s’ha de sentir-se monolítica. No hi ha a Espanya una intel·ligència del pacte i de l’acord. Espanya, Castellà la seva matriu, no ha dialogat mai; ni quan s’imposava i conqueria, però tampoc quan retrocedia i perdia.

Espanya, l’Estat espanyol, des del 1640 en un primer intent i a partir del 1714 reeixint es construeix sobre la imposició, mai sobre el pacte i l’acord. La Unitat d’Espanya que tant proclamen no és una unitat de consens, no és una unitat de pacte , és una conquesta per la força de les armes.

Ara ja en ple segle XXI davant una societat plural com la Catalana que ha recuperat una part important del seu tremp, del seu voler ser, Espanya no pot cedir, li ho impedeix el seu mateix ésser. La justificació de la seva pròpia existència que no és altra que la imposició, d’una nació sobre una altra però també la d'una classe social sobre les altres. Una "casta", com ara alguns diuen, de clara matriu i predominantment centralista.

Durant anys i panys a Espanya s’ha estat “enverinant” a una gran part de la seva població, se’ls ha administrat dosis d’odi contra tot allò que és diferent i ara en tenim els fruits. Una Espanya alienada que per poc que pugui ens voldrà fer tot el mal de què siguin capaços. Han aconseguit interioritzar en les ànimes de la gent de Castellà, de Múrcia, d’Andalusia,... Que els catalans som els dolents de la pel·lícula. Que som un colla d’insolidaris, quan realment és tot el contrari. Se’ls ha fet veure la diferència, que tinguem la nostra pròpia llengua i cultura, com un atac i un menyspreu a la seva.

Ha arribat doncs el moment de la separació. Quan ho aconseguim, quan Espanya quedi de nou sola, buscarà de nou un contrari a qui anorrear, si no el troba cultural o nacional, el trobarà social o per qualsevol altre tret característic. Per això, ara que a corre-cuita fan lleis exprés contra nosaltres, ara que ens amenacen amb suspensions,ara que tot això passa sota el silenci i l’ aquiescència de la seva intel·lectualitat i els seus mitjans que poca cosa diuen a favor nostre, sinó que al contrari majoritariament animen tot aquest estat de coses.

Ara, doncs, que passa tot això, caldria recordar a tots els espanyols allò de “primer van venir a buscar els comunistes i no vaig dir res perquè no era comunista. Quan van empresonar els socialistes, vaig guardar silencia perquè jo no era socialista. Quan van venir a buscar els sindicalistes no vaig protestar perquè jo no era sindicalista. Quan van venir a buscar els jueus, no vaig dir res perquè jo no era jueu. Quan en van venir a buscar a mi ja no quedava ningú per defensar-me”.

18 d’octubre de 2015

12 d’octubre del 2015

Davant el rival poderós l’exemple de Teutoburg

L’altre dia veient un reportatge sobre la batalla del bosc de Teutoburg em va venir al cap el munt de vegades que en circumstàncies semblants s’ha repetit fets semblants.

La batalla del bosc de Teutoburg demostra que amb la determinació adequada, buscant les circumstàncies favorables, cercant l’efecte sorpresa i anant per parts es pot aconseguir molt més del que en principi es suposa que es podria aconseguir.

Els romans havien consolidat el seu domini a la Gal·lia i arribat fins al Rin des de feia ja un parell de generacions, en temps de Juli Cèsar. En temps d’August, al principi de la nostra era, aquest va encarregar a Publi Quintili Var que al davant de tres legions consolidés el domini romà més enllà del Rin. L’expedició formada per tres legions –XVII, XVIII i XIX- va realitzar una campanya pel nord de l’actual Alemanya, a l’alçada de Hannover. Quan va arribar la tardor van decidir tornar als quarters d’hivern a la vora del Rin. Un dels aliats de les tropes romanes, Armini cap de les tropes auxiliars querusques- una tribu “foedarata” de Romà els va trair i emboscar durant el camí de tornada, fent-los desviar del camí inicialment previst. Els romans es van endinsar al bosc de Teutoburg, una zona que no els permetia desplegar les seves tàctiques ni adoptar la seva formació de combat. La marxa de les tropes romanes per camins quasi impracticables s’estenia al llarg de molts quilòmetres. Els guerrers germànics, durant tres dies, van anar atacant per parts la columna romana, fins a la seva total liquidació. Possiblement els guerrers germànics eren inferiors en nombre als 30.000 romans, van jugar, però, amb l’avantatge del coneixement de l’enemic i del terreny, al temps que van saber dosificar amb eficiència les seves forces, defugint un enfrontament frontal on haguessin tingut totes les de perdre.

L’exèrcit romà va ser totalment anihilat, es diu que August recorria les estances del seu Palau cridant “Var torne'm les meves legions!”. Al llarg de la història s’han produït situacions semblants a les del bosc de Teutoburg. Un coneixement més exacte de la història, l’avaluació del terreny i de l’entorn en cas d’estar en un país hostil així com el coneixement de les tàctiques de l’enemic haurien de ser factors que ningú mai hauria d’oblidar.

En el passat segle XX es van produir algun episodi semblant, on tot l’avantatge humà, material i de superioritat numèrica no van servir per a evitar la derrota. Va passar a la guerra Russa-finesa el 1939, on les tropes d’esquiadors fineses van liquidar les tropes motoritzades soviètiques, immensament superiors en nombre i material, de la mateixa manera que al bosc de Teotoburg van fer les tribus germàniques amb els romans. Les llargues columnes de vehicles i de carros de combat soviètiques que no podien sortir de la carretera, a causa un terreny nevat i impracticable, van ser atacades i retallades a trossos fins a la seva total derrota. Al segle XIX a Catalunya, durant la tercera guerra carlina, trobaríem un exemple semblant. La batalla de la serra del Toix a la Garrotxa on l’exèrcit liberal comandant pel general Nouviles va ser derrotat en endinsar-se pels camins de l’Alta Garrotxa, lloc on els carlins d’en Savalls van atacar l’allargassada columna que en cap cas va tenir capacitat per organitzar-se i defensar-se.

Ara en un moment decisiu de la nostra història ens trobem en una situació que podríem dir semblant. No es tracta potser d’emboscar militarment a ningú, però si d’evitar l’enfrontament frontal, almenys a camp obert.

Espanya, el concepte actual d’Espanya, que es troba en regressió democràtica i en una fase de reafirmació nacional a costa de l’assimilació de les cultures que no són de matriu castellana i la recentralització de l’Estat, és un rival poderós. Un rival que té un objectiu clar i que no sembla disposat a canviar mani qui mani. Espanya, el concepte d’Espanya, té un Estat al darrere amb tots els mecanismes, que nosaltres els catalans no tenim.

Espanya, l’Estat espanyol, té aliats que la defensen perquè defensant-la es defensen i es justifiquen a si mateixos, es justifiquen la seva pròpia existència. És el corporativisme estatal del que els catalans, el dia que tinguem un Estat, també en “gaudirem”.

Enfrontar-nos obertament a l’Estat espanyol, actuant a camp obert i deixant que despleguin totes les seves tàctiques seria un suïcidi. Armini, a camp obert, davant la formació de la legió romana, enfront Quintili Var, hauria estat derrotat.

Que podem fer? Que estem ja fent de fa uns quants anys els catalans? Ens estem carregant de raons. Ens estem explicant al món. Busquem les simpaties, si no dels estats, si de diverses organitzacions i col·lectius internacionals i fins i tot, si, també d’algun estat que, com nosaltres, fins fa no gaires anys era una nació sotmesa.

Hem arribat al punt que l’Estat espanyol no es pot desplegar amb les tàctiques a què ens tenia acostumats al llarg dels segles. Ara no ens pot bombardejar, no pot enviar tancs per la Diagonal. L’Estat espanyol està entrant al seu bosc de Teutoburg, però malgrat tot encara és una força poderosa i nosaltres encara no som prou forts per enfrontar-nos de manera definitiva de forma immediata. Mentre, ells encara no estan decidits ni es veuen capaços de sortir del bosc on han entrat, entre altres raons perquè també manquen d’un lideratge fort i efectiu.

Ara l’estat espanyol no se’ns pot afrontar a “camp obert”, les circumstàncies històriques del moment, la pertinença a la UE i l’OTAN no els ho permet. Hauran de continuar seguint el camí del seu particular “bosc de Teutoburg”, conscients que és un camí per a ells molt dificultós i arriscat. Ara només ens fa falta que nosaltres creiem en nosaltres mateixos i en la nostra capacitat per a guanyar-los en aquest terreny, sempre que sapiguem actuar coordinats, units, i sota un lideratge fort i eficient.

13 d’octubre de 2015

3 d’octubre del 2015

Presentar-nos o no presentar-nos el 20 de desembre?


Això és com quant ets d’una companyia d’assegurances. Veus que no t’ho fan bé, que el preu és molt car per les prestacions que et donen i decideixes marxar, canviar de companyia.

Els avises amb temps i et prepares per fer-te’n de la nova. Mentre però estàs cobert per la companyia vella, fas servir els seus serveis i si cal fer un “parte” , el fas! Doncs el mateix passa amb el Congrés de Diputats, mentre continuem formant part de l’Estat espanyol, mentre no hàgim marxat, hem d’utilitzar tots el serveis. Mentre en continuem formant part ens hem de presentar al Congrés de Diputats, com més junts millor.

Una altra cosa és si a les votacions, com fa l’Scotch National Party al Parlament britànic, només votem allò que ens interessa.

No aconseguir una bona representació al Congrés es deixar la porta oberta a la conformació de majories que ens aniran a la contra i minories que ens intentaran enredar fent creure a la gent que són els bons.

Si entrem amb força al Congrés igual no els queda més remei que fer un Govern espanyol “de amplia majoria” amb lo qual tots s’hauran de treure la careta i mostrar el seu rostre més nacional espanyol. Igual així aconseguim que alguns d’aqui se’n acabi adonant de tot.

3 d'octubre de 2015

2 d’octubre del 2015

És "Ciudadanos" la Falange 2.0?

Ja fa temps que des de diferents àmbits es qualifica a “Ciudadanos – partido de la ciudadanía” no tan sols com una organització de dretes, sinó fins i tot d’extrema dreta o neofalangista. Sempre en aquest modest blog s’ha dit que la historia no es repeteix, però malauradament s’imita molt bé, veiem doncs!

La Falange va néixer als anys 30 de grupúscols que s’emmirallaven en els partits feixistes que havien nascut a Europa la dècada anterior. No només a Itàlia i a Alemanya on havien acabat assolint el poder. El feixisme en general va ser una reacció de les classes mitjanes europees davant la sensació d’inseguretat que els provocava el moviment comunista.

La Primera guerra mundial va deixar desfets molts països europeus, econòmicament i demogràficament. Van ser uns anys complicats, agreujats després pel crac de 1929. Les pors a una revolució, la pèrdua en la posició social o les possibilitats de millorar d’estatus, entre el segment mitjà i acomodat de la població, van fer molt perquè les idees feixistes prenguessin volada. El feixisme i també el nazisme tenien un component socialitzant per fer-lo atractiu a les grans masses populars. Un component socialitzant en contraposició a l’immobilisme de les classes aristocràtiques que havien tingut el poder absolut arreu d’Europa durant segles.

A Espanya l’incipient moviment feixista, via Falange i adlàters, no va tenir uns components gaire diferents de la resta d’Europa, però si els particulars d’un país encara molt encarcarat, molt religiós i predominantment agrícola. Els seus líders no provenien de l’aristocràcia, però tots, en major o menor mesura, eren fills de bones famílies de militars, funcionaris, comerciants o petits terratinents. José Antonio Primo de Rivera era fill del general que havia dirigit una dictadura de 7 anys a Espanya, 1923-1930. Onésimo Redondo era fill d’una família de propietaris agrícoles, advocat de professió i frustrat aspirant a Advocat de l’Estat. Ramiro Ledesma era fill de mestres , llicenciat en filosofia i lletres. Rafael Sanchez Mazas, fill de bona família que va viure força temps a Itàlia on va ser influenciat per el moviment de Mussolini. Julio Ruiz de Alda va néixer en el si d’una família “blasonada” d’Estella...

La Falange tenia una idea grandiloqüent d’Espanya. Pretenien enfortir-la i fer-la més gran, feina que consideraven que era un deure de tots, un deure “interclassista”. Espanya era per a ells una “Unidad de destino en lo Universal”, per tant consideraven el separatisme un crim imperdonable. La Constitució, llavors existent, creien que incitava a la disgregació per això la volien anul·lar “fulminantment”.

La Unitat de la Pàtria no permetia, a ningú, “que fos lícit fer servir la llibertat contra la seva unitat”. Calia “disciplinar” als espanyols per tal d’impedir qualsevol intent “dirigit a enverinar o desunir als espanyols”. La Falange no anava ni a favor ni en contra del treballador, ni a favor ni en contra dels propietaris, segons ells calia agrupar-los en sindicats de “ram” des del patró fins al darrer “productor”. Eren d’un ferotge antilliberalisme i es definien com anticapitalistes i també com antimarxistes. Prometien, així mateix, una reforma agrària i el repartiment de terres. Feien èmfasi en la pobresa i deien que ningú havia de passar privacions. Promovien, mitjançant l’educació, un esperit nacional, espanyol, fort i unit.

Ara tenim un partit a Catalunya “Ciutadans”. Partit que va ser impulsat per Francesc de Carreras fill d’un procurador a les Corts franquistes, regidor de l’ajuntament de Barcelona durant el franquisme, president del F.C. Barcelona i de la Caixa de Pensions. Francesc de Carreres va ser militant del PSUC i més tard impulsor, als anys noranta, del “Foro Babel”. Altres impulsors de Ciutadans van ser: Arcadi Espada que malgrat tot no hi ha militat i va donar suport més tard a UPyD. Albert Boadella. Felix d’Azua qui ja fa més de trenta anys va escriure que Barcelona era el Titànic. Félix Pérez Romera va ser també fundador de UPyD. Xavier Pericay, va ser també col·laborador de la FAES. ...

La ideologia de Ciutadans: Malgrat que en un principi es definien com un partit de centre-esquerra i que a nivell europeu s’han adscrit a la internacional lliberal, semblaria que no és del tot ajustada a aquest àmbit pel que es veu en realitat. Aquesta pretesa ubicació amb el temps ha anat “evolucionant”. En primer lloc els seus dos eurodiputats - Juan Carlos Girauta i Xavier Nart - són dos personatges molt peculiars amb idees “originals” i podríem dir que totalitàries. Per altra part el Grup parlamentari de Ciutadans, mitjançant "espantada espectacle", van evitar condemnar el franquisme al Parlament de Catalunya durant un ple en aquesta legislatura. Tampoc alguns dels seus nous dirigents a les altres comunitats autònomes semblen persones disposades a adoptar posicions progressistes o en defensa dels interessos dels treballadors, això si no han hagut de plegar veles per tractar-se de corruptes oportunistes. Jordi Cañas, flagell de sobiranistes, va haver de dimitir per un possible delicte fiscal de més de 400.000 euros pel que ha acabat imputat, vaja! Tot això abans de tocar poder i ja demostrava maneres. Ara, “Arrimadas dixit”, ells mateixos es defineixen com un partit de centre, ni d’esquerres ni de dretes. Fa 80 anys haurien dit que eren antimarxistes i anticapitalistes.

El seu màxim dirigent Albert Rivera, candidat a la presidència del Govern espanyol, és advocat i Master d’Esade, empleat en excedència de la Caixa de Pensions. Rivera va ocultar el seu passat com a militant del PP i va mentir públicament sobre aquest tema.

Ciudadanos, el mateix que el PP, té una idea d’Espanya uniforme, la idea d’unitat queda per sobre, en tot cas, de qualsevol tipus de descentralització, no diguem ni tan sols algun tipus de sistema federal. La seva defensa a ultrança de la igualtat de tots els espanyols amaga un intent uniformitzador, que al llarg de la Història sempre ha intentat l’Estat Espanyol.

L’independentisme, és, ara per ara, el seu principal enemic a batre, com ho era als anys 30 per a la Falange. És per això que 80 anys després continuem sentit “mantres” com la “desunión de los espanyoles”. Tant ells com el PP consideren que l’escola ha estat un factor que ha contribuït a crear independentistes, via adoctrinament. Fa 80 anys haguessin dit “enverinament” de les seves ments.

Per a Ciutadans la unitat d’Espanya està per sobre de tot, és la Llei! És la Constitució, qui ho diu ! És un tema Inamovible! Fer servir la llibertat contra la seva unitat”, com deia la Falange fa 80 anys, no és permissible. No es pot permetre! Encara que democràticament la voluntat popular legitimi un canvi o una separació. Ciutadans igual que el PP ha segrestat la Constitució. El seu constitucionalisme, la interpretació que en fan, són per a ells tan sagrats com uns nous “27 punts de la Falange”.

Des de Ciutadans parlen sempre de la pobresa, de les deficiències socials i assistencials, i diuen voler solucionar-les, però en cap cas se’ls veu la mínima intenció de criticar el perquè real d’aquestes deficiències. En el cas de Catalunya saben i sabem que la majoria són motivades per l’estrangulació econòmica del Govern Central que ells neguen. Atribueixen malèvolament aquestes deficiències socials a despeses per fomentar, segons ells diuen, el sentiment independentista.

Per últim callen com uns putes respecte dels problemes reals, de la classe treballadora, per molt que sempre "parlin dels problemes reals de la gent" i que aquí acabin la frase. Algun dels seus dirigents fins i tot s’ha atrevit a insinuar que en cas d’acomiadament fos el treballador que indemnitzés l’empresa.

Malgrat tot, els fets ens demostren que a Espanya, i també a Catalunya, hi ha gent que es sent molt còmoda amb ideologies com la de Ciutadans i fins tot amb ideologies pretèrites en la mateixa línia . Per això no ens ha d'estranyar que aquestes alçades a Madrid facin un musical sobre José Antonio Primo de Rivera.

Salvant degudament les distàncies, ara vivim unes formes democràtiques molt millors que al 1934, hi ha elements a Ciutadans que ens permetrien arribar a dir que és la Falange 2.0 o la Falange del segle XXI. Si, potser és injust o potser només és una caricatura. Però molts cops una simple caricatura pot explicar moltes més coses que el més complet dels tractats escrits, o senzillament una imatge o un gest val més que mil paraules.

2 d’octubre de 2015.