29 de juny de 2014

1914 - A la Guerra amb il•lusió

El més esfereïdor de la guerra que va començar ara farà 100 anys, el detonant de la qual commemoràvem ahir, és l’alegria amb que la gent va anar-hi.

En cap moment hi va haver consciència del que suposaria aquella guerra. Molts es pensaven que es tractaria d’una guerra curta. D’altres encara veient el costat romàntic i aventurer de les guerres, els uniformes eren un signe de distinció social i els herois eren els protagonistes de la història. Les oficines de reclutament no varen donar a l’abast i l’entusiasme popular als diversos països notable. Amb els anys va aparèixer una foto en la que suposadament sortia Adolf Hitler manifestant-se a Munich amb motiu de la declaració d’hostilitats. No va ser pas l’única ciutat on les multituds celebràvem l’inici de les mobilitzacions i la declaració de guerra: en definitiva el camí que els estats europeus, com a somnàmbuls, varen iniciar cap a la seva destrucció.

Europa, el continent almenys en la seva part occidental, vivia sense enfrontaments significatius des de feia més de 40 anys. Dues generacions de francesos, alemanys, italians, britànics... havien viscut en pau a casa seva. Altra cosa eren les guerres colonials, vistes amb aquella aura d’admiració i de superioritat per part d’uns europeus acostumats a dominar el món.

Cert que fa cent anys, tota aquesta “il•lusió” també venia donada per una falta d’informació, almenys d’una consciència clara del que podia suposar un conflicte obert entre les potències industrials i “civilitzades” d’Europa. Altra cosa eren les guerres colonials, allà es guanyava reputació i les ensulsiades, que n’hi havia, eren oblidades amb el temps o tapades per noves conquestes i aventures.

Ningú tenia ja memòria dels darrers enfrontaments a Europa i els que els havien viscut ja eren d’edat avançada; les guerres de Prússia amb Dinamarca i Àustria, les guerres del segon imperi francès enmig de la guerra d’unificació italiana – Magenta i Solferino -, la guerra franco-prussiana... Tampoc el que havia passat més lluny d’Europa es tenia present. S'oblidava la guerra civil americana en la que l’evolució de les armes havia desfermat matances descomunals i havia afectat ja de forma clara a la població civil. Les conteses colonials perdudes com la derrota del General Gordon a Khartum o les derrotes a l’Afganistan, la frontera nord-oest de la Índia en deien, tampoc formaven part de la memòria col•lectiva.

S’hauria d’haver vist a venir que les noves tecnologies que despuntaven a començament del segle XX farien obsoletes determinades tàctiques que sobrevivien encara des de les guerres napoleòniques. Els francesos ja havien oblidat Sedan on, malgrat tenir teòricament una millor infanteria, el seu exèrcit havia estat derrotat per l’artilleria alemanya que havia fet un gran avenç preludi de les massacres a la guerra de trinxeres del 1914. La població civil cada cop estava més afectada pel que succeïa i els danys colaterals no només es produïen al front. El segle XIX s’havia acomiadat amb els “camps de concentració” a Cuba, copiats pels anglesos a Sudàfrica en la guerra amb els bòers, tot plegat havia comportat calamitats i desplaçaments sobtats per a la població civil per tal d’aïllar els “rebels”.

Amb la guerra del 1914 vindria l’aviació, el submarí, la guerra química i la metralladora s’ensenyoriria del camp de batalla. Els desplaçaments de població i els genocidis ja serien perfectament planificats i executats com va ser el cas del dels del armenis. Europa no en tindria prou amb una guerra devastadora mal acabada i amb una pau mal girbada, encara quedava el pitjor per venir i el segle XX que alguns historiadors ens diuen que va començar al 1914 i acabar al 1989, encara hauria de viure una segona guerra mundial i una guerra freda.

Aquella il•lusió popular per una guerra que alguns deien que havia d’acabar amb totes les guerres va anar més enllà del estats participants. A Catalunya va haver un moviment d’adhesió a la causa aliada. Ara recentment se’ns parla de milers de voluntaris catalans, també il•lusionats, que varen engreixar les files de l’exèrcit francès. Varen contribuir a la quota de carn de canó necessària per mantenir l’esforç bèl•lic, la guerra de desgast que finalment acabaria derrotant a les potències centrals.

Que hi feien els voluntaris catalans lluitant al costat dels francesos? En quin estat d’engrescament es varen involucrar en la matança de la primera guerra mundial? Alguns ens diuen que hi havia l’esperança que un cop acabada la guerra França, en agraïment, ajudaria a la causa catalana. Els 14 punts del President americà Wilson també hi devien tenir quelcom a veure en aquest estat de “falsa esperança”. A la pràctica les potències aliades, França principalment, es varen passar pel forro els principis d’autodeterminació de Wilson i només varen “tolerar” la seva aplicació quan aquesta suposava el trossejament de l’imperi austríac o la debilitació d’Alemanya, creant estats satèl•lits i contrapesos a un possible ressorgir germànic. Catalunya no entrava en aquesta equació; Espanya no havia entrat en guerra i no havia estat derrotada.

Molts catalans il•lusionats varen fiar les seves esperances en el futur de la seva pàtria en un Estat centralista i jacobí. Un estat que als seus ulls representava les llibertats enfront una pèrfida Alemanya. Un Estat que no deixava de ser un estat colonial, que controlava una bona part del món en la que els seus habitants no tenien cap dret i només els servien per omplir les trinxeres del nord de França de magrebins i subsaharians, el mateix que feien els britànics amb els hindús.

De la terrible guerra d’ara fa cents anys tots plegats, amb la informació que ara disposem, en podem extreure molts ensenyaments,. Els catalans en particular hem d’aprendre que mai hem de fiar el nostre futur al que els altres puguin fer per nosaltres, encara que els afavorim tal i com va passar al 1914, difícilment ens tornaran el favor! Ara cent anys després molts catalans ens sentim molt europeistes. La història ens ensenya que malgrat aquest sentiment no podem fiar altre cop el nostre futur. No el podem fiar al que Europa pugui fer per nosaltres per compensar el nostre convenciment europeista, només el podem fiar al que nosaltres siguem capaços de fer per nosaltres mateixos.

29 de juny de 2014

19 de juny de 2014

El discurs del Rei! Torna la tercera via?

Ben segur que avui, sentit el discurs del nou Rei, més d’un i més de dos ja corren com desesperats cap a les taquilles per comprar bitllets de la tercera via. A hores d’ara saberuts tertulians, el dia donarà molt de si, ja parlen de deixar al nou Rei uns mesos o uns anys per tal de veure si es materialitza o es pot dur a terme el que ha tramés en el seu discurs de coronació. Demà en algun diari comtal de casa nostra continuaran amb el mateix tipus de valoracions i malauradament no serà pas l’únic.

Els de la tercera via, però, s’enduran una sorpresa quan vagin a comprar el passatge, no els preguntaran en quina via volen agafar el tren, sinó a quina estació van, o sia, on es dirigeixen!

Perquè de vies en poden haver moltes, però de direccions normalment només n’hi ha dues, si ja sabem que hi ha connexions però bàsicament només hi ha dues de direccions. Una la que ens apropa al nostre destí i l’altra la que ens allunya.

Si els catalans decidim voler ser nosaltres mateixos només hi ha una via, si el que volem es tornar enrere potser que n’hi hagi més d’una, però sempre serà en la mateixa direcció.

A l’estació del meu poble hi ha dues vies, per on circulen la majoria de trens, sempre en direccions oposades. Certament no només hi ha dues vies al meu poble, n’hi ha fins i tot quatre i hi ha trens a totes les vies, fins i tot a la quarta!

Els trens de la tercera via són aquells que s’han aturat, ja no tenen esmà per continuar en la direcció empresa o més probablement perquè ja els han barrat el pas. De moment estan allà parats sense poder continuar endavant, mentre altres trens que venien amb la seva mateixa direcció encara continuen.

La majoria de la gent, al meu poble, quan pugen al tren pugen en una de les dues vies, la primera o la segona. A vegades s’anuncia el tren de la tercera via, però aquest tots sabem que farà uns centenars de metres pel seu camí però que ben aviat confluirà amb la via que porta de retorn a “la capital”. Mai, al meu poble, el tren de la tercera via ha anat en direcció contraria. A vegades fins i tot a la quarta via hi ha trens, aquests estan allà o bé perquè estan espatllats, els tenen de reserva o senzillament esperen que els endrecin, el seu destí final també acaba sent la tercera via.

Amb el procés català passa com a l’estació del meu poble, si ens volen allunyar de “la capital” només hi ha una via, si volem la llibertat només hi ha una via. Si el que volem es tornar enrere, si volem tornar a “la capital”, podem agafar un dels trens que molt sovint ens hi porten i de quan en quan algun que està aturat a la tercera via i que quan surt té l’avantatge que va força buit.

La proclamació del nou Rei donarà peu a veus oportunistes que ens voldran encolomar de nou un bitllet per a la tercera via . Un bitllet per a un viatge que ens portarà més tard o més aviat pel mateix camí, cap al destí de sempre. També hi haurà algun espavilat que ens dirà que primer cal endreçar el tren de la quarta via, netejar-lo i habilitar-lo, fer-lo totalment diferent dels trens de la via principal, però de ben segur que si hi pugem anirem de nou de retorn cap a “la capital”, primer incorporant-nos a la tercera via i seguint per la principal fins al lloc de sempre.

Avui els tertulians i “opinadors” varis, demà els sagaços articulistes d’alguns diaris, ens demanaran que donem una oportunitat al diàleg. Ho vestiran tot plegat amb l’excusa del discurs del Rei i ens demanarem que és molt millor millor acceptar alguna concessió o alguna garantia que ens puguin oferir. Ens diran que ara les coses de ben segur, sota l’ègida del nou monarca, seran diferents . la veritat no és que no em cregui d’entrada el discurs del nou Rei, que tampoc me’l crec, el que no em crec de cap de les maneres és que el puguin dur a la pràctica des de “la capital” els que des d’allà l’aplaudien entusiasmadament en directe.

Tampoc me’n puc refiar d’aquells que ho aposten tot a un canvi total a Espanya, els de la quarta via, que primer és el poble espanyol que s’ha de pronunciar si vol la república, ens diuen! Al final tant li fa si es monarquia o república si tornem a anar a parar a allà mateix!

És preocupant la falta de memòria històrica, ja va haver de renunciar el President Macià a la república catalana en menys de 24 hores empès pels de fora, però també pels de dins. El resultat va ser que vàrem tenir república espanyola i una autonomia que finalment es va perdre. Vam lligar el nostre destí al d’Espanya i vam patir una guerra civil espanyola i la pèrdua de les nostres llibertats. Talment si llavors no haguéssim agafat la quarta/tercera via possiblement ens podríem haver estalviat algun disgust.

Continuar lligant el destí de Catalunya al d’Espanya per molt bé que ens ho pintin, els uns i els altres, que de moment no és així ni de bon tros, és assumir els seus mateixos riscos; els riscos de sempre. La Via que una majoria dels catalans volem agafar ens allunya de “la capital”, és una via de no retorn i no pot ser de cap més manera. És una via plena incerteses, però amb moltes esperances . És la única via que ens porta a un destí diferent, l’única via on amb les nostres forces agafarem la velocitat adequada sense cap ròssec que ens alenteixi.

19 de juny de 2014

8 de juny de 2014

25 de Maig a 8 de juny – Dues setmanes trepidants

Els catalans ja fa temps que tenim a la mà un còctel d’esperança, neguits, inquietuds, il•lusions... a voltes en bevem de gust uns bons glops i altres cops ens ennueguem al primer xarrup. Aquestes dues setmanes tant sobtades més d’un i més de dos s’han engargussat i la falta de fe d’alguns catalans, una gran part del poble català s’ha acostumat sempre a rebre garrotades i a veure com les esperances s’esvaeixen, ha contribuït a sembrar de nou el neguit i a que apareguin dubtes molt o poc raonables depenent de l’enfoc que es dona a determinats fets.

Vàrem començar, el dia 25 de maig, amb unes eleccions en les que els partits hegemònics espanyols anomenats dinàstics varen perdre un munt de vots i en que per primer cop des de feia quasi 80 anys unes eleccions eren guanyades a Catalunya per ERC. Però aquesta ha estat una victòria que no ha canviat quasi res. El Procés Sobiranista continua endavant. Ha estat una victòria que ha servit a ERC bàsicament per col•locar dos eurodiputats a Brussel•les; més que una victòria ha estat un primer lloc atès el 23% de vots aconseguit . La participació encara ha estat baixa malgrat haver-se incrementat a Catalunya i la suma de vots sobiranistes ha estat molt més petita que a les darreres autonòmiques; si ja sabem que ens diran que les europees no mobilitzen, però no era aquesta l’aposta que havien fet els partís catalans a favor del Procés. Malgrat tot, la contrapartida ha estat que els partís unionistes han sofert una ensulsiada a Catalunya, també en menor mesura a la resta de l’Estat, que ha fet molt bona la suma proporcional de vots dels partits a favor del dret a decidir.

Encara estàvem fent valoracions del que havia suposat el resultat de les eleccions quant de sobte va esclatar el conflicte de Can Vies. Un conflicte que es va encendre i s’ha apagat de forma igualment sorprenent, bàsicament perquè els focus informatius s’han mogut en altres direccions. Potser que ens ho fem mirar, però que els carrers de Catalunya s’hagin encès de la manera que s’han encès, per un desallotjament i l’enderroc d’un immoble ocupat des de feia 17 anys – ocupació i que des de feia més de 7 havia estat denunciada pel govern municipal -, ens obliga a fer-nos moltes preguntes. Ha estat un desallotjament fruit d’una sentència d’un procés judicial que va arribar fins al Suprem. L’Ajuntament de Barcelona potser va actuar amb falta d’habilitat, potser podia haver posposat l’enderroc, potser si! Malgrat que aquest edifici està situat en un lloc afectat pel pla urbanístic que hi preveu un passeig. Va esclatar el conflicte i l’atenció mediàtica als aldarulls i les protestes varen ser portada dels telenotícies; que semblaven fins i tot anunciar el lloc i hora de les manifestacions. Els enfrontaments amb les forces de seguretat, amb la nostra policia, i l’anunci de l’arribada d’unitats de la policia nacional espanyola varen fer creure a molts en l’existència d’una ma negra que el que pretenia era fixar l’atenció en la violència a la capital de Catalunya. Cridar l’atenció sobre una violència que poc es diu amb l’actitud majoritària dels catalans en uns temps especialment reivindicatius. El magma subversiu que encenia els carrers de Barcelona, nit darrera nit, és molt difícil d’explicar, malgrat cada un tindrà un convenciment i una valoració de les forces “ocultes” que podien arribar a moure els aldarulls. El resultat final ha estat uns danys milionaris al mobiliari urbà, danys incalculables a establiments privats i més de trenta locals de CDC assaltats o apedregats; una concentració de la ira en un sol partit, que per molt que sigui el del govern municipal de Barcelona, ens hauria de fer pensar.

Vam viure doncs, amb especial neguit, quasi una setmana d’incendis, d’anades endavant i endarrere del govern municipal de Barcelona, que alguns senzillament qualificaven de baixada de pantalons, malgrat la urgència i la necessitat d’apaivagar els ànims i deixar “sense benzina”, sense coartada, als violents que s’ensenyorejaven dels carrers de Barcelona.Però de cop dilluns passat, “notícia tapa notícia”, el rei Joan Carles abdica. S’acaba can Vies, s’acaben els aldarulls i ja tots cap a una altra cosa.

De nou descobrim el republicanisme i el mateix dia des d’ERC, també en “certa manera” des d’ICV, es cridà a la gent a concentrar-se davant dels ajuntaments per demanar la república catalana i el que es va aconseguir va ser un modest “revival” del 31. Coincidència de les manifestacions a Catalunya amb les de la resta de l’Estat que demanaven també una república. O sia, que en menys de 24 hores passàvem, com al 1931, de reclamar una república catalana a que aquesta reclamació quedés dissolta en la demanada d’un canvi de règim al conjunt de l’Estat amb la corresponent aparició als nostres carreres de banderes espanyoles republicanes. A hores d’ara des de Catalunya, sota el paradigma de la solidaritat, hi ha qui insta de defensar el dret a decidir dels espanyols o reclamen un referèndum sobre la monarquia.

El tema successori, la llei que a corre cuita cal fer per permetre l’abdicació del monarca, és un tema espanyol, en el que els que creiem en el Procés, en el camí emprés pels catalans, no hem d’intervenir ni a favor ni en contra; malgrat podem expressar les simpaties que vulguem, simpaties que en cap cas tenim la impressió d’haver rebut respecte del nostre desig a decidir el nostre futur com a catalans. Per altra banda, curiosa constitució, una de les més denses del món, que no preveu cap mecanisme en cas d’abdicació del monarca cap d’Estat.

Per últim, avui salta la notícia de que en Duran plega. Encara que no cal fer-se gaires il•lusions, perquè sembla que no plega del tot i a més voldria poder marxar donant un sorollós cop de porta amb “advertència/amenaça” inclosa de concórrer per separat a les properes eleccions si aquestes són plebiscitàries. Potser que la gent d’Unió aquells, a part de la guàrdia de corps del líder , que siguin independentistes de cor, que segur que molts ho són, s’ho comencin a plantejar i forcin el canvi necessari en la cúpula del seu partit. Canvi necessari si volen ser coherents amb el seus desitjos i sobretot amb la seva història com a partit.

El Procés català es massa important, el 9 de novembre cada dia és més a prop, i qui hi dona recolzament no sembla pas que afluixi. Per tant, malgrat tot, no ens poden distreure ni resultats de les eleccions, ni manifestacions, ni provocacions, ni abdicacions, ni anuncis de mitges dimissions, ni fins i tot coronacions.

8 de juny de 2014