31 de juliol del 2015

la gran ensarronada

Article escrit el passat 28 de juny i publicat a la revista "La Veu" de Reagrupament aquest mes de juliol

Els que ja tenim una certa edat i una mica de memòria, les hemeroteques funcionen més bé com més recent és el fet, encara recordem el congrés del PSOE en la clandestinitat a Suresnes -1974- i les eleccions d’Octubre de 1982. Recordem que el PSOE era “confederalista” i estava a favor de l’autodeterminació dels pobles d’Espanya. Recordem que era marxista, fins que el 1979 en Felipe Gonzàlez va fer una estranya maniobra de “dimissió interrupta” i va provocar que en un Congrés extraordinari el PSOE renuncies al marxisme. Recordem les esperances posades quan la UCD, esgotada per les lluites internes i liderada per Landelino Lavilla, va caure estrepitosament derrotada el 1982 pel PSOE que va aconseguir una majoria absoluta de 202 escons al Congrés de Diputats; xifra mai més aconseguida per cap partit i recordem que insuficient, malgrat tot, per modificar la Constitució. Recordem el lema amb què s’havia presentat el PSOE: “El Cambio” i ara ens adonem que els poders fàctics, els que manen de debò, es van fer fonedissos durant una temporada esperant “La vuelta”.

Aquell PSOE que tan sols uns anys abans estava a la clandestinitat havia assolit el poder a Espanya. Als militants se’ls va demanar que moderessin les actituds efusives i que ara en Felipe González ja no era el “compañero” Felipe sinó el “Presidente González”. Llavors s’explicaven moltes anècdotes de tota aquella colla de “parvenús” al poder. Com a alguns se’ls va haver d’ensenyar a anar “mudats” o a canviar el "dos cavalls" per un cotxe més adient al càrrec. És va anar a buscar a molts professors i tècnics que llavors militaven en partits d’extrema esquerra. Alguns trotskistes que, sense solució de continuïtat, van passar en pocs mesos de defensar posicions abrandades contra el poder establert a ostentar-lo.

Es podria escriure un llibre d’anècdotes! La capacitat d’adaptació del ser humà és incommensurable i aquella colla de “menjacapellans” ben aviat es varen trobar còmodes exercint el poder i reben els favors de tenir el poder. Va començar el nepotisme i l’enriquiment d’alguns. Els que es volien mantenir purs i no es van deixar corrompre van ser bandejats i oblidats. La resta de la història més recent ja és de quasi tothom coneguda.

Ara alguns assisteixen a un “remake” i el troben magnífic. Com aquelles pel•lícules nord-americanes farcides amb artistes súper promocionats que encanten, fins que algú ens diu que aquella és una història copiada d’un film francès, en blanc i negre, dels anys setanta.

Ara tenim uns professors universitaris, amb les seves càtedres i els seus sous a càrrec de l’erari públic que munten un laboratori d’idees. Idees que no van més enllà dels tòpics més tronats i que només són exportables, pel que s’ha vist i el que han cobrat, a Hispanoamèrica. La comoditat de l’idioma i el sentit de superioritat respecte dels països d’allà i el d’inferioritat respecte dels d’Europa quelcom hi deuen tenir a veure. Doncs bé, aquests nois que fan un programet a la tele, de cop hi volta comencen a anar a tertúlies i a ser promocionats. Passen per art de màgia a ser assidus de les cadenes més ultres i fatxes que es fan i es desfan, però també a d’altres que ostenten alts nivells d’audiència. Cadenes darrere les quals hi ha grups econòmics que de ben segur no combreguen gens ni mica amb les idees que Pablo i els seus amics pregonen.

Hi ha doncs un interès per promocionar-los. Vull creure que en un primer moment per desestabilitzar al PSOE per la seva esquerra davant la inoperància de IU i el seus socis catalans. El mateix, la pinça, que anys ha va fer el partit Popular amb l’inefable Julio Anguita. Però, Ai las! Que com en el porc, tot s’aprofita i mira, ves per on! Que convenientment reorientats poden ser l’arma més adequada per a frenar als “levantiscos” del "nordeste" peninsular. Així de sobte ens trobem uns Pablo Iglesias, Errejón i Monedero que de posicions comprensives quan no tímidament a favor del dret a decidir dels catalans passen en poc temps a estar contra el dret dels catalans a què puguem decidir el nostre futur. Exploten l’odi contra Mas, “Urbasat "la colegui catalana" de cursos d’estiu "dixit” i La monja Forcades compra! Ja tenen el seu candidat al 27S el senyor Dante Fachin que diu que molt bé això de decidir, però de decidir sobre la independència ni parlar-ne que abans cal decidir sobre moltes altres coses, però no diu quines ni com. Ara, després del que ha passat a les eleccions a Barcelona, tota aquesta colla, que a diferència de la del 1982 ja no cal reconduir perquè saben ben bé on van, s’engreixarà amb retòrics com l’Oliveras i pactaran amb tutti quanti calgui, inclosos Herrera i Camats que es pensen que finalment “tocaran cuixa de poder”.

Diu la Urbasat “que odi contra Mas” i ho compra la Forcades que ho recicla dient que el Procés s’ha de fer sense Convergència. Ve en Pablo Iglesias a Badalona i ataca al Mas, el vol fer fora. Ell diu que no s’hi abraçarà mai a en Mas. S’estima més ajupir el llom davant del Rei i fer-li regalets, o oferir-se a parlar amb en Rajoy o recolzar candidatures d’en Guindos a llocs de poder a la Unió Europea. En Pablo abans de tocar poder de debò ja és tot un home d’Estat, ja ha rebaixat plantejaments i ja no cal , com als del PSOE el 1982, reeducar-lo. Diuen que odien a Mas! L’odien perquè el veuen el cap visible del Procés, però odiarien, segur que odien, igualment si fos el cas a en Junqueras, a en Fernández o a tot aquell que en lloc d’ajudar-los a “canviar Espanya” , per manar-la ells, volen trencar-la.

No cal abundar que on ja detenen poder ells o els seus acòlits ja es comencen a veure maniobres estranyes. La Colau que diu que anirà amb metro a treballar i mentrestant ja s’ha fet canviar el cotxe oficial d’un “ostentós” A-6 a un “senzill” monovolum, així no la reconeixeran i no l’apedregaran quan comenci a fer de les seves. De moment ha dit que el seu sou serà només de 2.200 euros, però al mateix temps contracta al seu marit a través de Barcelona en Comú amb un sou que mai aclarirem del tot. Un clar cas de nepotisme molt lleig.

Canviar Espanya i renunciar a la independència de Catalunya és la gran ensarronada que l’Estat Espanyol amb l’ajut de tota aquesta colla prepara per contrarestar el Procés. Faran servir, no ho dubteu, la demagògia més barroera i descarnada. El premi, el poder! Hi haurà per desgràcia molt babau que se’ls creurà, que comprarà un canvi com el del 1982 que al final, com el que pretenen aquests, serà un simple recanvi. Tot plegat serà una gran desil•lusió perquè Espanya és massa vella per canviar. Espanya necessita els cèntims de Catalunya per continuar mantenint l’estructura de poder de fa anys i panys. Aquestes inèrcies de l’Estat espanyol no les canvia ni en Pablo Iglesias d’ara ni les va poder canviar el Pablo Iglesias de fa cent anys. Ara com ara l’únic revolucionari i que pot provocar un canvi revolucionari a Espanya és la Independència de Catalunya i aquest moviment el lidera un senyor al que ells qualifiquen de dretes, com canvia el món!

28 de juny de 2015