20 de gener de 2013

S’està coent una traïció?

És aquesta una pregunta que podem fer-nos a tres dies del debat al Parlament de Catalunya de la declaració sobiranista promoguda per CiU i ERC amb el recolzament d’ICV i l'encara dubtós de la CUP-

El molt lloable interès de voler sumar al PSC pot estar provocant tensions innecessàries. Perquè la resposta del PSC en boca del seu portaveu Jaume Collboni, avui al Telenotícies, és fer una crida als federalistes o confederalistes que hi ha a CIU i ICV, fins i tot ell mateix dubta al moment de dir-ho com si no sabés ben bé que volen dir aquests dos termes. Aquesta crida no deixa de ser una crida a l’abandonament i a la traïció. És la mateixa crida que Alícia Sánchez Camacho va fer fa uns dies als tretze diputats d’Unió.

Els programes dels partits que varen concórrer encara no fa dos mesos a les eleccions semblaven mol clars respecte a dret a decidir i respecte a Catalunya com a subjecte polític. Algú s’imagina que hagués passat si els que s’oposen frontalment haguessin obtingut una majoria al Parlament, en lloc d’obtenir només 29 dels 135 diputats. Algú pensa que estarien fent crides al consens? O ja ens estarien fent marcar el pas?

Els del PSC o el que es el mateix “la branca federalista del PSOE”, ja que ells són els únics que es fan dir federalistes a tot l’Estat, viuen actualment en la marginalitat política. El PSOE pot recuperar un cert protagonisme a la política estatal després del que està succeint aquests dies amb l’afer Bárcenas i el PSC senzillament li fa nosa. Per tant, des de Madrid el voldrien totalment mut i supeditat. El PSOE s’adona que si va governar en les dues legislatures anteriors va ser gràcies als bons resultats obtinguts a Catalunya. També s’adonen que aquests resultats difícilment no els tornaran a obtenir durant força temps. Per això ara el PSC és per a ells una rèmora. Ara, de moment, la única opció dels socialistes espanyols es treure la bandera nacional espanyola i aprofitar el desgast que la corrupció està fent al PP, que és tant o el mateix que està fent la crisi i el sentiment cada cop més generalitzat de la inacció i incapacitat política d’en Rajoy.

Els que queden al PSC no els queda cap més remei si volen mantenir un cert poder i unes certes prebendes que jugar un paper ambigu i també de nosa respecte del procés sobiranista a Catalunya. No els queda més remei que una supeditació total al PSOE que els pot encara legitimar i ajudar a mantenir les cada cop les més reduïdes àrees de representació que els queden a Catalunya.

Per això totes les accions per a intentar incorporar el PSC, malgrat la intenció és lloable, estan aparentment condemnades al fracàs. El PSC ja ha passat a la historia per l’acomodament que els va suposar el rèdit electoral que els donava la marca PSOE i que els va fer deixar d’actuar com a partit nacional de Catalunya que és el que en un principi era.

Ara però el que més hauria de preocupar és que s’està perdent un temps preciós, que s’està deixant marge a que sorgeixin dubtes amb més debats dels necessaris. No fa ni dos mesos d’unes eleccions que varen dibuixar una majoria més suficient a favor del dret a decidir. El que ara ha de preocupar són les picades d’ullet a Unió, ja no les fa solament el PP, també les fa el PSC. El que ha de preocupar és l’ambigüitat d’una figura ara ja massa desgastada com la d’en Duran, que malgrat tot pot fer massa mal, si és que ja no l’ha fet.

Ens ha de preocupar l’actitud de determinats mitjans. A que juga la Vanguardia “española”? Per què “El Periódico” a menys de dos mesos d’unes eleccions treu ara una enquesta amb intenció de vot? Que fan o que no fan el Banc de Sabadell i “La Caixa”? L’actitud de la gran patronal,Foment, que cada cop és més gran allà i més petita aquí, també ens hauria de preocupar, però potser no tant ja que no coneixem el seu abast, el seu poder real i fins on poden decidir i parlar per ells mateixos.

Quant més s’allarguin els processos. Quant més es deixi que el dubte envaeixi a la gent. Quant més fort colpegi la crisi a la ciutadania de Catalunya, al que sens dubte contribuirà la política d’ofec econòmic que es practicarà des de Madrid. Quant més es badi per voler incorporar a qui se sap que no vol ser-hi... Més ens acostem al fracàs, a la desil•lusió d’una majoria i a la prostració nacional definitiva. Estem dia darrera dia arribant a cruïlles, s’ha de triar el camí i intentar que segueixi el màxim de gent, però no podem esperar a tothom. Aquest esperar podria ser la gran traïció que els catalans podríem fer-nos, esperar i no anar per feina!

Els catalans volem un govern fort, amb el suport parlamentari necessari, sembla que el tenim. Ara s’ha de fer via i ràpid. Si finalment no hi ha consulta, o si l’ofec econòmic es tant descarat no quedarà més remei que anar cap a la declaració unilateral d’independència. Que ningú esperi el recolzament de l’Europa dels estats. Que ningú esperi que Europa ens voldrà i ens ajudarà perquè serem un estat contribuent net, és a dir, que hi anirem a pagar. Vist d’aquesta manera per anar a pagar a Europa i tenir un pes ínfim en les decisions que allà es prenguin potser que, per si de cas, ens fem un plantejament alternatiu.

Malgrat la debilitat momentània del PP, no ens podem refiar. Malgrat la gran majoria de la població catalana veu que Espanya és un fangar i que és millor marxar, no ens refiem! El temps juga a la nostra contra i sense adonar-nos ens podem trair nosaltres mateixos amb la millor de les intencions. No podem convèncer a tothom, ni podem quedar bé amb tothom, hem de decidir Ja! Tant si ens deixen com si no!

20 de gener de 2013


13 de gener de 2013

La nova edat mitjana – pobresa, absència de drets i violència




Dues notícies publicades al diari ARA en els darrers dies, aparentment inconnexes sense ser grans titulars, ens confirmen una tendència que darrerament s’està accelerant de manera esgarrifosa.

El passat dijous dia 10 de gener un estudi alertava que el sou dels directius segueix pujant una mitjana de 2.700 euros mentre el dels empleats baixa un mitjana de 200 €. Avui, diumenge 13 de gener, la notícia és que els bancs baixaran un 2% el que paguen pels dipòsits, situant-los al voltant del 2% de rendibilitat. És a dir, amb una inflació que supera de llarg el 3% els interessos bancaris estaran per sota, sobre un 2%, als quals caldrà rebaixar aproximadament una cinquena part que, d’entrada, reté l’Estat.

L’excusa és de nou Brussel·les, la capital d’aquesta Europa de la qual si un dia Catalunya assoleix la seva plena sobirania serem foragitats sense misericòrdia. Bona excusa tenen amb Brussel·les, qualsevol gep que ens pengen als empleats, als assalariats, tenen la coartada perfecta: “Són directrius de Brussel·les”, ens diuen!

Ara fa 40 anys Umberto Eco va escriure un llibre premonitori que es deia Cap a la nova Edat mitjana i sembla que cap a aquesta nova època medieval anem de cap. Una nova era medieval que, com l’anterior, es caracteritza per la pobresa de la gran majoria, l’absència de drets i la violència extrema.

D’aquesta manera aquestes dues notícies, aquests dos flaixos, ens confirmen que els assalariats cada cop cobraran menys. Que encara que aconsegueixin estalviar o tinguin uns estalvis, aquests s’aniran fonent. Quan surtin al carrer cada cop tindran menys drets; d’entrada, en forma de prestacions públiques, però no ens podem ni imaginar fins on l’absència de drets ens podrà fer perdre a la llarga la nostra condició de persones humanes, la nostra dignitat.

Aquesta nova Edat mitjana trobarà el terreny adobat en llocs on en el seu subconscient col·lectiu no ha deixat mai de ser-hi del tot. En llocs com Espanya que han passat del feudalisme a l'absolutisme i de pet al segle XXI. L’Estat espanyol serà un terreny adobat on implementar, enmig de la ja actual misèria endèmica en algunes regions i també en alguns barris de les zones més pròsperes, aquesta regressió en el temps a les èpoques més fosques de la humanitat.

Tot això passa ja i entrarà en un in crescendo mentre els afavorits cada cop tindran més i la distància amb la majoria cada cop serà més gran. Mentre als assalariats cada cop els aniran collant més amb impostos directes via IRPF i indirectes que cada cop graven els articles de més necessitat, entre ells els culturals; anestesiats i ximples! Així volen a les classes populars, encara que això comprometi el progrés de la societat.

Ens haurien de tremolar les cames cada cop que els polítics diuen allò de: “que pagui més qui més tingui”. Colla de gamarussos hipòcrites! Els d’esquerra també o encara pitjor! Que no saben que en aquest país només paguen els que tenen una nòmina o una pensió? Que no han sentit parlar mai de les SICAV que legalment permeten els més rics pagar només un 1% dels beneficis obtinguts? Que no saben que hi ha milers de societats limitades instrumentals, que per no tenir no tenen ni empleats? Que no saben que aquestes societats paguen molt menys impostos que els trams més alts de les rendes del treball?

En el paroxisme de la ximpleria, de la laxitud i de la hipocresia d’aquesta societat feble d’esperit, desinformada i estupiditzada en què ens ha tocat viure ara, per exemple, hem de suportat una campanya de l’obra social de la Caixa. Ens diuen que compten amb nosaltres, ens ho diuen amb una campanya publicitària en la qual participen 2 o 3 subjectes suspectes de tenir comptes a paradisos fiscals o la residència fiscal fora d’Espanya. Això sí! Com que ens expliquen un conte, potser ja és això, que ens anem creient els contes!

La crisi actual. “Les directius de Brussel·les”, la capital d’aquella Europa on em de continuar si o si. La poca vergonya dels nostres dirigents. Permeten que els de sempre, els que debò detenen el poder campin lliures com campaven els indis per les praderies fent el que els ve de gust.

Ens diuen que tots anem en el mateix vaixell, certament! Però aquest vaixell és una galera on cada cop hi ha més remers que cada cop són més maltractats i que cada cop tenen menys. Els privilegiats estan als castells de proa i de popa, castells que cada cop estan més enlairats i distants, mentre per la cossia encara deambulen els que porten el vaixell, els que encara no remen, qualsevol cop de mar o la més mínima inclinació de la nau els pot fer caure a les bancades dels remers. Són aquests la classe mitjana, també la baixa classe mitjana, en la qual durant decennis s’ha sustentat el nostre sistema de llibertats i de justícia, cada cop seran menys i ja se sap que en una societat on uns quants ho tenen tot i la majoria no té res ja no es pot parlar de drets i de democràcia, sinó de tirania i barbàrie.


13 de gener de 2013

7 de gener de 2013

Audax, Ditalc i Minurus

Respecte del procés endegat per la majoria del poble de Catalunya, envers l’assoliment de la seva sobirania, els darrers dies ens xiulen massa les orelles de que quelcom es mou i no pas favorablement als interessos del nostre país.

Que si els directius de la Vanguardia i els màxims responsables d’Unió s’han trobat en un dinar, fins i tot han estat fotografiats, per traçar un pla per descavalcar a en Mas i impedir la celebració del referèndum. També és senten veus que la Caixa pot arribar a ser controlada per l’Estat – ja es veu que a la Generalitat no se la considera Estat – o sigui, que passi a ser controlada des de Madrid. De manera que la Generalitat, el govern de Catalunya, no tingui res a dir sobre la única entitat que encara queda legalment sota la seva tutela. Recordem que les altres 9 que hi estaven, s’han diluït, han estat arrabassades o “s’han perdut ens les bugades del Conseller Castells”.

La Caixa té molt poder, però se la pot entabanar i ells poden avenir-se a aquest entabanament. Més de la meitat del seu negoci el tenen fora de Catalunya i una campanya “anti Caixa” a “les espanyes” els podria fer molt mal. Per altra banda, per si no estiguessin gaire convençuts se’ls ha deixat i si convé se’ls pot tornar a deixar comprar entitats bancàries a un euro de cost, amb sanejament i pèrdues futures a càrrec de l’erari públic. Tot sigui per mantenir-la sota la disciplina estatal o el que és el mateix sota el “Diktat dels interessos de Madrid”

Que l’Estat no es quedaria de braços creuats davant el desafiament del poble de Catalunya s’ho podia pensar tothom, no? Potser han estat històricament maldestres, però tenen el poder d’un estat amb tota una colla de servidors fidels i de gent que sense ser servidors fidels tenen servituds, massa servituds, perquè deuen massa favors. També hi ha els que ja els va bé tot tal i com està o senzillament són massa covards per arriscar res i la dignitat la desconeixen.

Des de l’Estat no han reeixit, en tres-cents anys, a anorrear-nos, no són, aspiren però no són, l’Estat francès. Estat que a cops de repressió i de “Grandeur” ha aconseguit que els seus ciutadans, quasi tots, es sentin orgullosos de ser francesos. Ara ja fa una certa “grima” anar pel món i que t’identifiquin com a espanyol, malgrat les gestes de la roja.

Avui salta la notícia de la possibilitat que la Caixa de Pensions talli l’aixeta del crèdit a la Generalitat. Per altra banda la inefable Alicia Sanchez Camacho fa una crida als 13 parlamentaris d’Unió Democràtica de Catalunya a fer el canvi al PP. Els crida a transfugar-se o diem-ho més planerament a trair als seus, al programa amb el que s’han presentat a les eleccions i al seu país.

Si en aquests moments hi ha majoria “sobiranista” al Parlament, sempre i quan “los trece de la fama” no creuin la línia marcada pel Pizarro estatal de torn, ha estat gràcies al moviment popular que va culminar amb la manifestació de la diada del 2012 i la pressa de posició consegüent del President Mas.

La victòria ajustada d’en Mas va debilitar el seu lideratge, malgrat l’acord posterior i la bona entesa amb en Junqueras que han permès consolidar una majoria parlamentaria per investir-lo President. Havent estat aquesta victòria de CiU tant pírrica i ajustada, amb aquest retrocés en el nombre de diputats, hi ha qui posa en qüestió el lideratge d’en Mas. Aquí és, on des del dia de les eleccions, estan intentant fer forat, posant sal a la ferida.

Ara continuaran les converses entre ERC i CiU, els comitès, els grups de treball, etc., hi haurà les tensions lògiques, els malentesos, els focs que caldrà apagar. Fins i tot estant plenament d’acord caldrà compassar els ritmes, adequar velocitats. O sigui, complicat! Mentre, des de fora, faran tot el possible per sabotejar-ho. No ho podran fer amb gaires arguments, tenen ben poc a vendre’ns. Només poden apel•lar al nostre sentiment capil•lar; posant-nos la pell de gallina de por o de tendresa.

Però l’Estat espanyol encara té un aparell que pot fer molt mal i nosaltres, que no s’enganyi ningú, estem sols, molt sols i de la vella Europa de ben pocs ens en podem fiar, més ben dit no ens en podem “refiar de ningú”. Respectaran, a fora no pas a dins, el que fem , però ens ho haurem de pelar tots sols, ningú a Europa ens tirarà cap cable.

Ara és possible que l’Estat intenti convèncer a gent, a grups d’aquí, perquè traeixin al nostre president i al nostre govern. De manera que sigui impossible tirar endavant l’acord que ha estat recolzat majoritàriament pel Parlament de Catalunya. En Mas, lògicament, els fa nosa i el voldran treure del mig i la manera més eficient de fer-ho és fer-ho des de dins, des del propi país, de manera que siguin “els seus” mateixos els que li facin la feina a l’Estat espanyol.

La Vanguardia, Unió Democràtica i La Caixa, poden jugar el paper que Audax, Ditalc i Minurus varen jugar en temps de Viriat. El que cal saber és el preu que “l’imperi” els promet i si ells estan disposats a la traïció; si els convé i en poden treure el suficient benefici. El que no han d’oblidar, segur que ho saben, és que al final de la història, dels Audax i companyia, no varen cobrar per traïdors. Ells, potser, al final tampoc acabin cobrant per catalans, ja haurien de saber, això a voltes sembla que molts a Catalunya ho ignorin, que el poder, el poder de veritat, a l’Estat espanyol no correspon ni ha correspost mai a ningú d’aquest el nostre petit, brut, trist i dissortat país.

7 de gener de 2012