27 d’octubre del 2012

La lògica de l’opressor

Diuen que quan et fas gran oblides les coses recents i recordes les més llunyanes, col•loquialment d’això en diem fer catúfols. En realitat darrera aquesta paraula s’amaguen situacions molt tristes i que comporten molt patiment. Costaria fer-ne broma o ironia, però l’actitud del senyor Rajoy recorda un catúfol. S’entrevista amb el president de la Generalitat i passa setmanes sense dir res per al cap d’un mes llarg recordar-ho tot amb pels i senyals.

Realment els ha fallat la lògica, la lògica de l’opressor, la lògica del maltractador, que acostumat a fer el que li dona la gana i a no tenir mai contestació. Per això es va engrescant, fins que arriba un dia que de tant donar voltes al cargol aquest es passa de rosca.

Els catalans érem submisos, ells estaven acostumats a enfilar-se al nostre damunt perquè els portéssim a collibè, amb la seguretat que mai serien descavalcats. Però, resulta que ara ens agitem sobtadament i s’adonen que corren el perill de caure de morros a terra.

Han estat massa anys d’opressió, de submissió, de setges, bombardejos i ocupacions, de supressió de lleis i de repressió nacional i social. Amb els anys, ja en democràcia, amb el nostre codi genètic aparentment alterat per tants “accidents històrics” els devia semblar que els catalans mai s’acabarien “rebotant” del tot contra els seus amos. Veien que hi havia quatre radicals als que no quedava més remei que deixar-los dir, però sempre des de la seguretat que no passaria res. Recordem, a tall d’exemple, les paraules d’un insigne “ejpañol” com el Sr. Bono que deia, referint-se al crit de “mort al borbó” pronunciat per en Joan Tardà i que va aixecar força polseguera. Deia en Bono que no calia dramatitzar-ho, que en Tarda era una persona molt noble malgrat que de quan en quan a vegades deia coses eixelebrades.

Era la tolerància, l’aparent bonhomia, del que sap que res canviarà, la tolerància aquella de “deixar la coral que canti” per seguir fent la seva. La falsa tolerància d’aquells que fa un parell de decennis, davant el terrorisme, d’ETA, pontificaven que en democràcia, pacíficament, qualsevol idea era defensable.

S’han anat engrescant al llarg de tots aquests anys. Els catalans en som responsables, als seus inputs els hem retornat durant massa temps outputs de submissió. Aquesta era la seva percepció. Contribuïa a la seva tranquil•litat el paper jugat per la força política més important de Catalunya, quan pretenia reformar i modernitzar Espanya, buscar-hi un encaix on els catalans ens podéssim sentir a gust. Quin error! Quants anys perduts!

S’han passat de voltes, han incomplert les lleis, darrerament en tenim moltes mostres. Ni tan sols acompleixen una llei orgànica, l’Estatut, malgrat el varen retallar al seu gust. Quantes partides, que segons l’Estatut hauria de rebre Catalunya no arriben o arriben tard i amb comptagotes? Per no parlar de les inversions en infraestructures, menors que a altres llocs, i que tampoc acaben fent mai.

Se n’han fet un fart d’incomplir lleis i de prendre’ns el pel. Han incomplert flagrantment l’article tercer de la Constitució, ells que són tan constitucionalistes, aquell que diu que la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques de Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció. Els seus atacs constants a tots els intents de convertir el català en una llengua normalitzada podrien omplir una enciclopèdia.

Durant anys han fet creure a molts espanyols, fins i tot s’ho deuen haver acaba creient ells, que els catalans només estaven a Espanya per treure’n profit. Ara com s’expliquen que se’n vulguin anar?

Es per això que els sobta, no s’ho esperaven. No poden creure que els catalans, ja farts de tanta ignomínia, vulguin fer el seu camí. Els catalans, el conjunt del seus ciutadans, també tots aquells que varen arribar aquí buscant un futur millor per a ells i els seus fills, han vist com al llarg dels anys s’esvaïa aquesta possibilitat per a tothom per culpa de l’espoli sistemàtic de la riquesa generada amb l’esforç del treball de tothom. Tots els catalans ara veuen que el benestar, un futur digne pels seus fills, l’hauran d’anar a buscar lluny de casa, si no prenen una determinació.

L’Estat espanyol tracta als seus ciutadans a Catalunya, com a súbdits, els nega el pa i la sal. Els pren el pel a tots. Ho fa des d’una lògica d’un Estat oligàrquic i opressor només pendent de la conservació del poder de les seves elits, que actuen més amb maneres feudals que amb les adequades a l’actual món occidental del segle XXI.

Per això ara estant descol•locats. Segurament en Rajoy no ha fet cap catúfol, el que passa és que no saben que dir ni que fer. Amenacen amb fer-nos caure sofre del cel. Invoquen als quatre genets de l’Apocalipsi. Al mateix temps ens fan declaracions d’apreci i ens diuen que sense ells no serem res. Diuen que hem de restar junts i treballar amb ells colze a colze. Però els catalans ja no els creiem perquè portem massa anys d’esforços no correspostos, de menyspreu i de patir rapinya. Hem iniciat un camí, ara tornar cap endarrere seria el nostre suïcidi com a poble. Potser ara ja s’adonen que els únics ponts de diàleg que els resten, si volen ser democràticament respectuosos i considerats com a tals a nivell internacional, són aquells necessaris per acordar de forma civilitzada la transició cap a la nostra sobirania.

27 d’Octubre de 2012





20 d’octubre del 2012

Un país devastat

El que ens trobarem al dia següent de la independència serà un país devastat. Quan més tardem a aconseguir-la més devastat estarà. Podríem establir un paral•lelisme amb un país en guerra que sap que quan més tardi en aconseguir la victòria o firmar la pau més alta serà la destrucció i més alta la pèrdua de població.

En el cas de Catalunya només ens queda vèncer. “Signar la pau” seria admetre, al contrari d’una guerra, que continuaria la devastació i la despoblació.

L’Estat ens ha imposat un status que no es altre que l’espoli sistemàtic i la no inversió en infraestructures al mateix temps que ens maltracta “sentimentalment” i obligarà, ja obliga, als nostres fills a buscar les garrofes lluny de casa.

Al dia següent de la independència, Catalunya es trobarà amb unes infraestructures roïns, insuficients i antiquades. No estaran destruïdes com en una guerra, però el seu estat, la seva ineficiència, obligarà a substituir-les com si haguessin estat arrasades.

A les guerres el teixit industrial i productiu és un objectiu estratègic, el més normal és que una part important estigui malmès i calgui refer-lo de nou, això si l’enemic no ha ocupat el territori i ha desmantellat les industries i se les ha endut cap a casa.

A Catalunya portem 35 anys en que moltes de les nostres empreses “han estat desmantellades” total o parcialment i ara estan a un altre lloc, moltes a la capital de l’Estat. Ara amb la crisi, amb un Estat “hostil” que no ajuda ni directa, ni indirectament – infraestructures-, moltes s’han volatilitzat.

Des del 2006, de totes les inversions projectades a Catalunya, que són proporcionalment molt menys que en altres regions de Espanya, només se n’acompleix un 10%. És per això que la ministra de Foment, al poc de l’arribada al poder del Partit Popular, en una visita a les obres de l’estació de l’AVE de la Sagrera a Barcelona, reconeixia que l’estat devia quasi 5.000 milions d’euros en inversions no fetes a Catalunya, ho reconeixia, però no hi havia esperit de constricció ni ànim d’esmena.

Ens prometen que ens donaran menys i només ens donen una dècima part d’aquest “menys”. Mentre carreteres com la nacional II a Girona continua essent un sagnia de morts, de gent que, sense saber-ho, moren per Catalunya. Moren perquè aquest tram de carretera està a Catalunya i no a l’Alcàrria o a prop de Madrid. El desdoblament esta pressupostat i aprovat des de fa 17 anys i en 10 anys només n’han construït 8 quilòmetres. A aquest pas, aviat, als màrtirs anònims per Catalunya caldrà rendir-los tribut a Maçanet i no al Fossar de les Moreres.

Quan un ciutadà de Catalunya veu una obra pública inacabada que no es pensi que és un cas únic, aquella és la del costat de casa, però si volta, si viatja en trobarà més. Catalunya, de fa temps, està desequilibrada, territorialment parlant, entre un 80% de la població que viu a prop de Barcelona i la resta que continua mal comunicada, amb un eix transversal insuficient i amb unes connexions ferroviàries que fan riure i que no arriben a gaires llocs, mentre a Espanya es fan AVEs que porten menys passatgers que els que van en tren a la pobla de Segur o a Puigcerdà.

Sense infraestructures eficients que ens connectin al món, sense empreses, sense els recursos dels nostres impostos disponibles per fer aquelles polítiques adients per millorar i ajudar al conjunt de la societat. Sense tot això, no aturarem la devastació, ni ens refarem de la que ja hem patit.

Catalunya, anímicament, es troba en una llarga postguerra de més de 300 anys, patint la carrega de les indemnitzacions que ens imposen el vencedors en forma d’espoli, al mateix temps que ens menystenen i ens obliguen a continuar treballant per ells. Avui, de continuar així, no hi ha cap més altre horitzó que el d’una Catalunya cada cop més empobrida. Una Catalunya on la majoria de la seva població tendirà més a viure en una espècie de “gran favela”, amb cada cop menys serveis, enlloc de en un país modern, eficient i equilibrat d’acord amb les seves capacitats i el seu treball.

20 d’Octubre de 2012

14 d’octubre del 2012

Política amb les entranyes

Es fa política, es parla i s’opina de política, utilitzant molt poc el cervell, des del total desconeixement de la realitat. Fem política amb les entranyes, parlem de política d’una forma visceral i poc meditada. A qualsevol que se li acosta un micròfon “raja” el que li passa en aquell moment pel..., bé, pel cap segur que no!

Llavors ens queixem de la poca qualitat política de molts dels nostres dirigents, quan el que de debò esta passant és que s’adapten al mercat, ofereixen el producte que la gent els demana. Per què perdre el temps educant “gustos i paladars”? Si el que la majoria de la gent vol és que els atipin, encara que al final agafin, com és natural, un mal de panxa.

La dieta mediterrània diuen que es ideal per la salut, que els que no la segueixen patiran un munt de malalties i viuran menys anys. Potser la dieta alimentaria pot ser bona, però com tot en aquesta vida, la Mediterrània també, té els seus mecanismes compensatoris, sinó viuríem al Paradís. El mateix passa arreu, els països del nord, més freds, amb una alimentació tradicional basada durant segles en cereals i “col agra” han desenvolupat, en canvi, uns sistemes polítics més eficients i més respectuosos. O sigui, més democràticament homologables.

La Mediterrània del pedreguer, de la sequera, de la calor i de la indolència. Aquella d’aigua escassa, que fa mal quan falta, però que també fa mal quan arriba de sobte. Aquest és el nostre hàbitat. És la Mediterrània dels deus clàssics aquells plens de defectes i vicis humans. Aquells deus dels quals els homes se’n havien de guardar perquè de quan en quan l’emprenien amb ells. En definitiva la Mediterrània de la malfiança, de l’individualisme més ferotge, individualisme que a Catalunya en diem eufemísticament “tants caps tants barrets”. Vivim a la Mediterrània de la tragèdia, on si les coses poden acabar malament acabaran pitjor.

És aquesta Catalunya més farcida de vicis, que no pas virtuts, en la que ara ens toca viure. És una part més de la Mediterrània de l’incest i de l’adulteri, del cainisme més cruel i despietat. Un lloc on poden més les passions, sobretot les baixes, que els raonaments més simples. És en aquest context on, ara en una cruïlla, podem agafar un camí de no retorn que ens porti a un lloc menys inhòspit. És en aquest moment que enlloc de raonar fredament continuem fent, inconscientment, política amb les entranyes, amb les més baixes passions i amb els més miserables interessos.

Una política on tot val, la mentida, l’amenaça, la traïció, el camuflatge, el dir el que toca dir. Perquè la veritat a vegades no dona vots, no dona el poder! Perquè la gent, els teus, volen sentir el que volen sentir no el que han de sentir.

Ara a Catalunya entrarem en la campanya més mediterrània de les que es fan i es desfan, una campanya on tothom parlarà per als seus. Un altre defecte d’aquesta mediterrània, els meus i els teus, els bons i el dolents, els que m’agraden i els que em desagraden . Un món en blanc i negre que patim com una maledicció mil•lenària. El món dels tiris i dels troians, passant pels nyerros i els cadells, fins arribar a avui. Un món polític de bandositats, no de idees, on encara es vengen els greuges que personalment no es varen rebre.

Preparem-nos doncs, agafem-nos fort, perquè sentirem dir de tot, principalment dels de fora als de dins, però malauradament també entre els de dins. Preparem-nos a “sang i fetge”, a un a veure qui la diu més grossa, preparem-nos per a una campanya visceral en molts aspectes, feta des de les entranyes. Preparem-nos a una campanya on aquell que de debò demostri generositat, sentit del deure i altruisme serà considerat, en el millor dels casos, com un imbècil i rebrà crítiques i patacades des de tots els costats. Finalment esperem que el poble, que a vegades és més savi en el seu conjunt que en la seva suma de les seves individualitats, en traurà l’entrellat de tot i sabrà, des de la famosa majoria silenciosa, decidir.

14 d’octubre de 2012

7 d’octubre del 2012

Socialistes que tornen del més enllà

Fa uns dies em preguntava on era, ara que els socialistes estaven en un veritable atzucac, aquella noieta que va liderar a les eleccions del 2007 la candidatura de la “la Catalunya optimista”. Candidatura que va aconseguir els millors resultats de la historia del Partit Socialista a Catalunya al Parlament espanyol. També va ser la mateixa noieta que va aconseguir els pitjors quatre anys després. Gràcies a la Catalunya optimista vàrem gaudir, tots plegats, entre el 2077 i 2011, d’un nou quadrienni de govern “zapaterista”.

La senyora Chacón, va intentar disputar la candidatura del 2011 al Rasputin-Rubalcaba, un altre personatge gris, un veritable supervivent de l’època de Felipe González de qui va ser ministre d’educació i també de la presidència. Va estar a punt de guanyar, però li va pesar que alguns la veien “massa catalana”. Veien Massa catalana a la senyora Chacón, veien massa catalana a qui va aplaudir la retallada de l’Estatut feta pel Tribunal Constitucional, mentre obviava fer costat als seus companys de partit a Catalunya en la manifestació del 10 de juliol de 2010.

Carme/én Chacón al llarg d’aquests anys se’ns ha manifestat com una verdadera “trepa” amb pocs escrúpols. Això li ho ha permès la militància socialista de Catalunya, si és que ens els darrers anys podem parlar de militància en un partit, no és l’únic, que a les seves reunions ja només aplega aquells que en viuen d’ell i dels càrrecs públics que ocupen. Un partit que s’ha anat allunyant a velocitat vertiginosa del que va ser el socialisme democràtic català. El socialisme democràtic de la transició, que ben aviat va acabar, quan Convergència Socialista de Catalunya es va ajuntar amb la federació catalana del PSOE. Amb els anys ens adonem que va ser deglutida. Sota el nom de Partit dels Socialistes Catalans, varen mantenir grup propi al Parlament a Madrid fins a les eleccions del 1982. Després, els devia semblar que ja no calia.

Una Carme/én Chacón que en un partit amb un sòlida base democràtica ja havia d’haver estat “apartada” l’any 2003, quan a la nit electoral de les eleccions al Parlament de Catalunya va fer el ridícul més espantós, cantant i victorejant el primer lloc a les eleccions , quan al final els resultats varen consolidar a CiU com a primera força parlamentaria. Escena que molts catalans tenim gravada a la memòria, mentre veiem a en Felip Puig somriure per sota el nas.

Ara, aquesta noia, aquest personatge que “ha demostrat la seva gran vàlua política”, apareix, possiblement procedent del seu retir al Carib, per dir-nos que amb el tema de la independència ella no pot decidir pel seu fill. Quin morro que gasta, quin “sofisme” més pueril i estúpid. Els Catalans vàrem ser vençuts fa 300 anys, se’ns varen suprimir les lleis. Llavors els vencedors, per la força de les armes, varen triar per una dotzena de generacions. Ara, mentre tinguem personatges com la Chacón, mentre algú encara li faci cas, ni ella ni el seu fill, ni el seus nets, podran exercir democràticament el que volen ser.

Però no ha estat la Chacón l’únic personatge que torna del més enllà. Avui al diari podem veure al senyor Felipe González que entona la mateixa cançoneta contra la voluntat de decidir lliurement el seu futur per part dels catalans. Un Felipe González a qui aquest estiu es veia, en molt bona companyia, dalt d’un iot, afició aquesta dels iots que li ve de quan essent president ja es va muntar unes vacances a l’Azor, que per si algú encara no ho sap era el iot d’en Franco. Un Felipe González feliçment retirat vivint la “dolce far niente” cobrant d’expresident i dels consells d’Administració on ha estat endollat. També d’algunes “conferències possiblement captives” que alguna corporació, com a pagament de favors, li podria deure.

Un Felipe González a qui l’aparença de gran estadista, que ens varen voler fer creure que havia guanyat durant l’exercici del seu mandat, es va engrunant i desfent amb el pas del temps. Un Felipe González el màxim mèrit del qual va ser intentar convertir Espanya en l’Andalucia d’Europa. Fer-nos entrar al club europeu i que paguessin ells. Quin mal que li va fer al seu gran assoliment europeista la caiguda del mur! L’entrada dels països de l’est a la UE com a nous receptors de subvencions i que ara les que encara cobrava Espanya s’acaben i ja no queda més que el rescat i continuar escanyant Catalunya. Un Felipe González que va fer creure a molts espanyols que es podia viure sense fer brot.

Aquests socialistes que tornen del més enllà a viure de “glories pasades” em recorden els Stallones, Schwarzeneger, Van Damme,... que tornen al cinema parodiant-se a ells mateixos en pel•lícules com els “mercenarios” .

Els militants socialistes de Catalunya, els de la transició, els que varen creure, com els convergents, que un altre Estat era possible. Un estat on Catalunya podria encaixar, a aquests vells militants socialistes, catalanistes, no els queda més remei, molts ja ho estan fent, que desautoritzar a aquestes figures que l’únic lloc que els reserva la historia són les hemeroteques o potser un museu de cera.

Aquests vells militants socialistes i intel•lectuals catalanistes de la seva orbita ja s’adonen que el camí és un altre. Ells han d’ajudar a que molts ciutadans de Catalunya no escoltin més els cants de sirena de personatges com aquests.

Perquè el model que defensen aquestes persones es obsolet i ha estat desemmascarat per l’engany de decennis dels quals ara tothom trístament és conscient. No és d’estranyar que quan el President Mas va tornar de Madrid el passat dia 20 estigues flanquejat a la porta de la Generalitat per en Sobrequés i en Rubert de Ventós.

7 d’octubre de 2012