26 d’agost del 2013

El "Putsch" de la Camacho

Després de “l’èxit” de la concentració a la plaça Catalunya del passat dotze d’octubre, on la Camacho va compartir cartell amb en Rivera i l’Anglada, que en prou feines va reunir 3.000 persones a favor de la Unitat d’Espanya, ara vol tornar a repetir experiència trencant la cadena del 11 de setembre en nom de la llibertat. De debó m'agradaria saber i entendre el concepte que de la llibertat té questa dona.

Ella parla de llibertats, ella que és hereva sociològica d’aquell poble encegat que cridava “ Viva las cadenas” contra les llibertats i la Constitució, a favor del rei Ferran VII ; el sobirà més pocavergonya , fins que no el superin, que ha tingut les espanyes. Ella que és confrare d’aquells que canten desafinadament “mejor unidos”, bo i que se’ls entén “mejor hundidos”, la colla del “ sarna con gusto no pica”. Ella, precisament ella, l’aparent conspiradora “cutre” de “la Camarga”. L’aparent bocamolla a la que li deuen tremolar les cames pensant el que li passarà quan es faci públic el contingut de la gravació de la conversa. Ella, curiosament ella, és mobilitza, en nom de la llibertat contra la Via Catalana, emulant aquella tradició tant rància dels “pronunciamientos”.

El que pretén la Camacho és un cop de força. El que a l’Alemanya de després de la primera Guerra Mundial es coneixia com a “Putsch”, o sigui, un aixecament autoritari d’una minoria. En aquest cas contra el principi democràtic de lliure expressió i contra la mateixa democràcia, que a Catalunya la relega a quelcom més un 10% de la representació parlamentaria.

La Camacho sembla que no té res a oferir a Catalunya, no té res engrescador que trametre, només la “verborrea machacona”, el discurs ratllat d’unes falses llibertats. La Camacho potser només és el fruit d’una època, una mercenària ambiciosa més. Qui sap si ens trobem davant una persona voluble, més aviat frívola, que pateix més pel seu encaix a l’alta societat a qui serveix desvergonyidament però que en el fons sent que la rebutja pel seu origen plebeu. Mentre sembla que està entestada en mantenir el tren de vida d’una nova rica gracies a sous i sobresous fins on sembla que podem saber.

Aquest tipus de persones poden fer molt mal i sembrar molta rancúnia. Són gent negativa que poden enredar a molts incauts. Si la cadena fracassés, si el camí cap a la llibertat del nostre poble quedés tancat, ella sap que tots, tant els que la segueixen com els que no la segueixen i no se l’estimen gens ni mica, que són la majoria, entrarien en una nova etapa fosca com després del 1714 i del 1939 amb el conseqüent agreujament del patiment social que acompanyaria la desaparició de Catalunya com a poble.

És la democràcia la que permet l’existència de persones que no ho són, que neguen les majories i que no accepten el que determinen les urnes. La Camacho pot dir el que li sembli, pot organitzar el que vulgui, però el que és intolerable es que busqui la confrontació directa que busqui provocar l’enfrontament físic. És intolerable que escalfi els ànims fins que acabem tenint un disgust, això és el que pretén? Ara ja actua a la desesperada, no organitza o participa en un acte contrari com fa uns mesos, ara va a rebentar-ne un que compta amb el suport majoritari d’una societat que ja està fins als nassos del que ella representa i que li ho han dit lliure i democràticament, des d’un aclaparadora majoria, tant a les urnes com al carrer.

Ara cal concentrar-nos en desemmascara-la, en desemmascarar a tots aquells falsos demòcrates, aquells sacralitzadors d’un constitucionalisme en el que mai havien cregut, que durant tota la transició l’únic que ha pretès i continuen pretenent és la ruïna del nostre país i l’anihilament de la nostra personalitat històrica en ares a la construcció d’una quimera “macrocefàlica” i improductiva, una aberració econòmica que ens encara a l’abisme; el Madrid-Estat, un ens extractiu i consumidor de riqueses alienes, que estan construint a marxes forçades en aquests darrers trenta cinc anys de preteses llibertats a costa nostra, entre d’altres.

Ara més que mai cal fer evidents als ulls de tothom aquells que l’únic que poden oferir a Catalunya és suor, sacrificis, saqueig i l’èxode dels nostres fills.

26 d’agost de 2013

17 d’agost del 2013

Fatxendes i fatxendes

Veure-li el cul a l’Albert Boadella no ha estat cap novetat, fa temps que tots li hem vist i “sabem que és gallina”. Aquest fatxenda s’atreveix a fotografiar-se amb l’estelada foradada ensenyant el cul perquè no tant sols sap que li surt de franc, no faria el mateix amb la bandera espanyola, sinó que li raporta beneficis. Aquest bon home cobra, perquè sinó que algú m’expliqui de que dimonis viu! I Evidentment cobra per fer de bufó de la “Corte de los Milagros”. Realment es miraculós que els que li riuen les gràcies i el subvencionin hagin aguantat tants segles al poder mentre el país que tant diuen estimar, dia a dia, any darrera any, cada segle que passa, es va enfonsant més en la misèria, mentre aquesta minoria, aquesta secular casta dirigent, continua mantenint totes les seves prebendes.

Si ja sé, algú em parlarà de la Torna, de la detenció i de la fugida d’en Boadella, però segur que varen ser heroïcitats amb les que es va trobar i també crec que es va mitificar el relat. Els darrers anys del franquisme varen tenir altres herois que s’hi varen deixar molt més i que sembla que ja no recordem. Segurament a aquest individu el va perdre el seu narcisisme. En algun moment, a partir de llavors – de la Torna -, no li devien fer tot el cas que ell com a “heroi nacional” es pensava que mereixia. Com tot bon obsés va buscar un causant o una causa dels seus mals. Finalment es va adonar que la seva obsessió esdevenia negoci i “modus vivendi” i així fins al dia d’avui. Malgrat tot, aquest espavilat, oblida una cosa importantíssima i és que tots els bufons es mantenen mentre fan gràcia o són útils al seu senyor i em sembla que en un raconet del seu cul, si us fixeu bé a la foto, se li veu la data de caducitat.


Aquest no és més que un dels múltiples personatges fatxendes amb els que aquests dies hem de bregar i que com en un cursa de relleus van sortint a la pista per tenir-nos entretinguts i un xic cabrejats.

N’hi ha de més barroers, és delaten enseguida, que provoquen el nostre exabrupte i a continuació la rialla, per acabar essent subjectes de totes les nostres xanxes. Alguns assoleixen un màster d’imbecil•litat amb poc esforç. En canvi d’altres volen ser més subtils i acadèmics, més políticament correctes i fan afirmacions del “manual de la correcció i del bonisme”, encara que el seu missatge destil•la igualment verí i finalment se’ls acaba “veient el llautó”.

Entre aquests darrere i com a més recent m’agradaria comentar un “tuit”; realment és un art que en tant poques paraules puguis dir quelcom seriós o graciós sense cagar-la, per això alguns no n’aprendran mai. És tracta de la “piulada” d’una diputada del PSC, Montserrat Capdevila. Ha dit “Si l’energia dels 30.000 voluntaris per la Via Catalana es dediques als que més pateixen la crisi potser ens aniria diferent, no? ".

Molt bé Montserrat! Ja estàs nominada al “Navarró d’Or”! L’únic mèrit al que mentalitats simples i mediocres com la teva poden aspirar dins d’un partit que no para de fer el ridícul i que ja tants han abandonat. Suposo que has intentat emular a la inefable Chacon; si a ella li han sortit bé aquestes coses durant tant temps, perquè no em poden sortir a mi? Deus haver pensat!

Catalunya va perviure durant molt anys, en els temps més foscos, gràcies al voluntarisme i l’associacionisme. Voluntarisme i associacionisme que gent com tu, amb l’excusa que ja s’havien recuperat les llibertats, es varen cuidar d’esmorteir i controlar via subvencions; ensenyant a la gent que es podien fer coses sense tants sacrificis gràcies al diner de tots. És clar que tampoc no es podien fer totes les coses, només aquelles que us convenien per a la vostra major glòria.

Ara que tornem a estar en atzucac torna a ser el voluntarisme el que pot treure al nostre país de l’actual situació. Un voluntarisme, com el d’abans, mogut pels més nobles ideals.

Saps, Montserrat, que per molt voluntarisme que hi dediqui la gent ara ja es fa molt difícil tirar endavant quan des del Govern Central se’ns escanya econòmicament; que per molt voluntarisme que hi pugui haver cada cop manquen més els mitjans materials propis, que ens pispen, imprescindibles per ajudar a la gent que tan pateix. Aquella gent de la qual sempre en parleu i us “ompliu la boca”, però de la qual cada cop us trobeu més lluny.

Si assolim la nostra llibertat caldrà ressuscitar aquell voluntarisme dels 60 i dels 70, que sense esperar ajuts ni res a canvi, va fer tant pel nostre país i la nostra societat. La societat catalana ha d’aprendre la lliçó i no deixar mai més que el dirigisme i el clientelisme, pagat amb diner públic, sigui el substitut de la noblesa, el sacrifici i l’altruisme.

Si assolim la llibertat hi cabrem tots en aquest país, fins i tot els fatxendes, que viuran tan bé com la majoria, no pas millor! I sobretot tots plegats viurem amb menys hipocresies!

18 d’agost de 2013

1 d’agost del 2013

Tornen a voler fer passar l’arada davant dels bous

La notícia que el “Procés Constituent”, de Forcades i Oliveras, ha decidit aprofitar que la cadena de la Via Catalana passa a prop de la Caixa de Pensions per encerclar-la, demanant drets socials, nacionals i l’expropiació de la banca m’ha portat al cap dues idees.

La primera és que la guerra civil es va perdre al dia següent que es va aturar la rebel•lió militar a les principals ciutats. Un cop armades les milícies populars una part d'aquestes varen pensar que el primer que calia era fer la revolució i no pas aturar als que s’havien aixecat contra el poder democràticament establert. Varen començar una sèrie de despropòsits, assassinats de persones innocents incloses, que varen servir per a acabar decantant molta "gent d’ordre” cap a les files dels sollevats. Al temps que molts oportunistes varen aprofitar per espoliar en benefici propi, creant els seus efímers “reialmes”, al marge del poder legalment constituït. Varen establir els seus propis "poders" que es sustentaven en el terror i la delació. En cap cas aquests “revolucionaris antifeixistes” es plantejaven respectar el govern democràticament elegit ni molt menys preservar el sistema parlamentari, que despectivament qualificaven de “burgés”.

La segona idea és que la historia no es repeteix, però es plagia a ella mateixa de la forma més eficient. Ens trobaríem davant d’un d’aquests casos. Per això l’exemple del que va passar a partir del 19 de juliol del 36 i els dies i setmanes següents és il•lustratiu. Mentre la majoria de la classe política elegida democràticament defensava la República, d'altres volien supeditar la seva defensa a fer prèviament la revolució.

Quan ara una gran part de la població del país està dins d’un ampli consens en el plantejament de la necessitat de l’Estat propi. Quan aquesta idea d’Estat propi, ara ja assumida per la majoria de la representació política, ha estat articulada d’una forma amplia per la ANC, on s’han trobat persones de diferents ideologies. Ara, quan ja tot està organitzar, quan ja fa temps que l’ANC rutlla, quan s’han fet grans esforços per a organitzar una cadena humana de 400 quilòmetres, després de l’èxit de la manifestació del 2012 i del Concert per la Llibertat organitzat juntament amb Omnium, ara hi ha personatges que “exigeixen” la seva dosi de protagonisme.

És una actitud hipòcrita, la mateixa d’algunes organitzacions que diuen defensar els drets socials al mateix temps que els nacionals. Ens trobem davant un enèsim exemple d’allò que es diu fer passar l’arada per davant dels bous. Obliden, malintencionadament, que fins que com a país no tinguem poder polític, fins que no tinguem la clau de la caixa no podrem discutir quines polítiques podem fer. Però també obliden que no podem condicionar la llibertat nacional, a que aquesta s’articuli d’una determinada manera. Un “error” que sovint hem pogut copsar en les declaracions d’alguns polítics, que no sé que diran ara quan Hisenda assigna un objectiu de dèficit del 1,58%. Quin pressupost farien alguns? On retallarien? No contestaran mai aquestes preguntes!

No es pot enganyar a la gent, les polítiques, de dretes o d’esquerres –socials o no socials - no es poden decidir abans de la llibertat, abans de ser amos del nostre destí. Serà després, democràticament, quan el poble de Catalunya trií la forma en què hem de ser governats; de quina manera utilitzarem els diners dels nostres impostos. Qualsevol imposició prèvia nomes aconseguirà dividir, qualsevol condicionant a l’aconseguiment de la llibertat de Catalunya juga a favor dels que volen impedir-la. Malgrat que aquesta imposició prèvia es recolzi en els més nobles ideals. Nobles ideals que moltes vegades ennuvolen la visió de molta gent de bona fe, fent-los actuar com a beneits de manera que poden ser més fàcilment manipulats.

Alguns personatge mal criats, demagogs i oportunistes, poden fer molt mal. Necessiten ser sempre la vedette, els seus egos estan inflats, innocentment molts de nosaltres hem contribuït a que sigui així “rient-los les gràcies”. Són “surfers” que volen aprofitar l’onada per estar al damunt, diga-li onada indignats, diga-li onada nacional. Ara, deixats anar, poden fer mal, no crec però que en facin massa. Segur, això si, que seran un factor distorsionant, en tot cas restaran en lloc de sumar.

A que treu cap encerclar la Caixa l’onze de setembre, mira que hi ha dies al cap de l’any! És una actitud oportunista, aprofitant el ja “inevitable” èxit de la cadena. Seran unes rèmores que s’aprofitaran la feina d’altres. No sóc fan ni de la Caixa ni del senyors Fainé i Nin, però cal reconèixer que fins ara la Caixa, malgrat el que es pugui dir, ha tingut una actitud, almenys públicament, neutra, malgrat que si el procés d’independència qualla tindran problemes, més de la meitat del seu negoci el tenen a les espanyes i les reaccions per allà, d’una part de la gent, ja sabem que poden ser viscerals.

Una gran part de la població de Catalunya vol que el dia 11 de setembre sigui un dia en que ens podem manifestar de nou, fent una cadena humana, en favor dels nostres drets nacionals. L’opció per l’Estat Propi és una opció transversal, com no pot ser de cap altra manera si volem que aquesta triomfi. Condicionar l’aconseguiment de l’Estat propi a les idees de cada un suposa deixar a gent fora, suposa restar en lloc de sumar. Suposa armar i municionar als que ens volen continuar sotmetent, en definitiva, suposa que alguns es decantin cap a l’altre canto i així no construirem un Estat propi, ni un país més democràtic i més just per a tothom.


1 d’agost de 2013