22 d’abril del 2012

Arribem al límit! On hi ha la cruïlla!

Estem arribant a una situació política límit! Mentre veiem com en la meitat del “ball” el president del Govern català sembla que vulgui canviar de parella. Per altra part, l’amenaça de restricció del sostre autonòmic o la supressió, de facto, de l’autonomia penja com una espasa de Damocles. És la pretensió del Govern central de reduir l’autonomia, via legislativa o simplement per ofec econòmic.

Ahir mateix sentíem parlar de les televisions autonòmiques que no podran tenir dèficit o seran privatitzades. Per altra banda, ja fa setmanes, mesos, que s’intenta carregar els neulers de tot el dèficit estatal a les autonomies i es presenta l’autonomia catalana com la més endeutada. En un demà molt proper pot ser que es materialitzi l’amenaça d’una intervenció de la Generalitat, que podria ser ben vista a nivell internacional. Allà encara ignoren la nostra existència. Senzillament, perquè no som un estat, sinó simplement un “lloc”, dins Espanya, on aparentment hi ha una administració supèrflua, duplicada i deficitària.

Té nassos que després de decennis d’espoli fiscal, any darrera any, Catalunya sigui la comunitat autonòmica més endeutada. Hem hagut de contribuir al manteniment de la resta de l’Estat, en nom de la solidaritat, al mateix temps que per donar serveis als ciutadans, equivalents als d’altres comunitats, hem hagut d’endeutar-nos. També ho hem hagut de fer per mantenir les institucions culturals pròpies, mentre pagàvem les “comuns a tots els espanyols”. Tot això ha estat així malgrat Catalunya té el percentatge més baix de funcionaris i que no s’han fet els abusos, que tots sabem s’han fet a altres llocs.

Durant molts anys se’ns va fer creure la ficció de que quasi érem un estat, mentre com autonomia ens anàvem endeutant. No s’afrontava ni s’explicava a la gent que tot això era així . Ens estaven espoliant. Cal preguntar-se. Per què s’ha tardat tants anys en parlar de dèficit fiscal? Per què s’ha tardat tants anys en exigir les balances fiscals?

Després, amb el canvi de govern, amb un nou estatut, amb un govern “amic” a Espanya, en temps de vaques grasses, algú va pensar que al fi Catalunya tindria un tracte just i una disponibilitat econòmica ajustada a les seves necessitats. Ja sabem com va acabar aquella història.

Ara una possible intervenció de la Generalitat, des del Govern Central, suposaria encara una reducció més grans de serveis a la ciutadania catalana, una reducció de serveis i de funcionaris. En cap cas no seria dels funcionaris dels ministeris de Sanitat o d’Educació, buits de competències, de fa anys!

Una possible intervenció aniria acompanyada de tot tipus de “revelacions”. “La premsa amiga” de l’estatisme espanyol se’n faria ressò i, fins i tot, potser en algun cas, ens faria envermellir i avergonyir-nos. Segur que hi ha pols sota les estores, com en deu d’haver en quantitats industrials a Madrid, però està clar qui està avui en disposició d’aixecar les estores de qui. Qui està en condicions de fer córrer la brama d’allò que tants espanyols, la seva opinió pública, creuen; que els catalans som un colla de mantinguts que tot el dia estem demanant i que ens administrem molt malament.

El partit Popular, el Govern central, ha tibat tant la corda que ha arribat fins al límit. Ja no hi ha marge ni per al Partit Popular de Catalunya, l’Alícia Sánchez Camacho, contra el que ella pensava, ha quedat totalment descol•locada. També ha quedat descol•locat i sense marge el govern de Convergència i Unió.

Catalunya, el seu Govern, cada cop té menys possibilitat per aplicar retallades sense que el malestar social arribi a límits intolerables i perillosos. Catalunya cada cop té menys possibilitat d’eixugar el seu dèficit. Si l’Estat no acompleix el que la Llei l’obliga, i ens continua ofegant econòmicament, cada cop hi haurà menys marge per prestar serveis al ciutadà. Mentre, les infraestructures s’aniran fent obsoletes per falta d’inversions dificultant el funcionament de la nostra economia.

Ara ens trobem en una cruïlla! Un camí ens porta a la reducció o total desaparició de l’autogovern, a la tornada d’una administració central que no incrementarà els serveis a la ciutadania, contra el que voldrien fer creure. Aquest camí ens porta a la nostra total desaparició com a nació, al anihilament de la nostra capacitat econòmica per sobreexplotació impositiva i manca d’eines, llegiu infraestructures, eficients. Aquest camí obre la porta a l’empobriment de la ciutadania de Catalunya. Aquest camí porta ala desaparició de la capacitat industrial del país i, per tant, a l’emigració dels seus ciutadans més ben formats i capacitats. Aquest camí ...

L’altre camí que se’ns presenta no és fàcil, ni mancat de dificultats, però ens permet decidir el nostre futur. A un canto el camí cap a l’abisme a l’altre la marxa cap a la llibertat i la plenitud nacional de Catalunya. Un estat dels i per als seus ciutadans! La unió Europea és la unió dels estats. Sense Estat no hi ha marge d’existència, ni capacitat de decisió, ni ningú que ens escolti!

Ara som a la cruïlla, on serem demà? La majoria parlamentaria de Catalunya haurà de prendre una decisió ben aviat, potser ja no queda més temps per perdre!

22 d’abril de 2012

18 d’abril del 2012

Sota la mirada d’Eva Duarte

No entraré aquí a parlar pròpiament de l’expropiació de YPF per part del Govern argenti ni de les raons que el poden haver portat a fer-ho. No tinc prou elements encara per donar el meu parer . Ni molt menys en tinc per pensar “qui és el bo i qui és el dolent” de la pel•lícula, en la que crec que més d’un i d’una han “sobreactuat”.

De la portada del diari on es donava la notícia de l’expropiació d’YPF em va cridar l’atenció la foto de Cristina Fernández, actual presidenta de l’Argentina i vídua de l’anterior president – situació no inèdita en aquell país - i la imatge que semblava presidir l’escena.

La presidenta d’Argentina amb una espècie de tub d’assaig a les mans, que contenia petroli, en presència d’un retrat d’Eva Duarte, va anunciar la notícia al món.

Em vaig retrotreure a l’època en que tot just encara “nano” mirava les notícies, en blanc i negre, en un dels dos únics canals de televisió que llavors teníem. Devia de ser cap allà al 1972/1973. De quan en quan, a les notícies internacionals, que em sembla recordar no eren moltes, es parlava de l’Argentina. Presidida llavors per un general, un personatge que jo veia estirat i imponent, el general Lanusse, el qual havia ocupat el poder un parell d’anys abans. Lanusse va propiciar una gran acord nacional de manera que es podessin convocar eleccions democràtiques per donar sortida al règim militar presidit per ell.

Les eleccions es varen fer al 1973 i foren guanyades per la persona designada per l’expresident argenti Juan Domingo Peron, llavors exiliat a Madrid, Hector Cámpora. Aquest, un cop al poder, va propiciar la tornada de Juan Domingo Perón a l’Argentina i unes noves eleccions, aquell mateix any, que guanyaren Perón com a president i la seva esposa com a vicepresidenta.

És l’arribada des de l’exili a l’Argentina de Perón i la seva esposa Maria Estela Martínez, coneguda com Isabelita, la que em va cridar la atenció. Anaven amb el retrat d’una dona, cridant davant la multitud que els rebia: “ Presente, presente, Evita está presente”. Recordo que a casa em varen explicar que era el retrat d’Eva de Perón, la primera esposa, que havia estat molt coneguda internacionalment. Que en temps d’en Franco havia visitat Espanya i havia propiciat l’arribada de “menjar” en els pitjors temps de la postguerra civil espanyola.

Eva Duarte de Peron va ser la primera esposa del general Juan Domingo Perón, lider d’un moviment polític conegut arreu com a justicialisme o “peronisme” . Va ser un moviment social i polític populista, encara viu. Un conglomerat de “famílies polítiques”, amb una total indefinició dins de l’espectre polític. L’actual presidenta de l’argentina és membre del moviment justicialista / peronista. També ho era el seu marit, a qui succeí, en aquest cas de forma electa.

Eva Duarte va morir jove, amb 33 anys al 1952, fa seixanta anys! Eva era una jove actriu quan la va conèixer el llavors coronel Perón. Eva el va acompanyar en la seva arribada al poder. Personatge extraordinàriament popular va ser el mascaró de proa del moviment peronista. Va dur a terme, com a primera dama del país, una política populista. Va aprofitar uns anys d’expansió de l’economia Argentina a causa de les seves exportacions, bàsicament alimentàries i de matèries primeres, a una Europa devastada per la segona guerra mundial. Varen ser un anys de creixement econòmic, en què les arques argentines es van buidar tan de presa com s’havien omplert. La crisi conseqüent, que va venir anys després, faria caure el peronisme un cop ella ja havia mort. Malgrat tot, els argentins han idealitzat aquells pocs anys de benestar i la figura d’aquell temps, Eva Duarte de Peron, EVITA, que ha acabat convertida en un personatge de culte, amb infinitat de referències, no tan sols a l’Argentina.

Anys després Perón, llavors a l’exili, després de perdre el poder, va conèixer una cantant i bailarina de nom artístic “Isabel Gómez”, seria electa al 1973 com a vicepresidenta de l’Argentina. Un cop de nou al poder i elegit president, el general Peron morí abans d’una any i fou succeït per la seva esposa. Aquests són els fets que ja recordo “en directe”, en blanc i negre.

La presidència de Maria Estela Martínez, Isabel o Isabelita com era més coneguda, va ser convulsa, el poder estava de facto en mans del que havia estat anomenat ministre de benestar social per Hector Campora i que havia estat amb anterioritat secretari personal de Peron, José López Rega. Conegut com “El Brujo” va exercir una total influencia sobre “Isabelita”. Se l’acusa d’haver estat l’instigador i creador de grups d’extrema dreta, com la “Triple A”, que varen començar la guerra bruta contra les esquerres. Tot plegat, preludi del cop d’Estat, al 1976, de la Junta militar del general Videla i de la repressió més ferotge que mai va patir aquell país.

No sé si aquest nou acte polític, l’expropiació de YPF, ha estat un nou acte de populisme. L’escenificació almenys a mi m’ho recorda o m’ho fa semblar, el retrat d’Eva Duarte em sembla determinant. No sé que pot haver-hi al darrera, si amb això es tracta de tapar altres coses, aglutinar a l’opinió pública argentina o “entretenir al personal”. Fa uns dies la presidenta argentina s’entestava a recordar el 30 aniversari de la guerra de les Malvines. Una operació de la dictadura militar argentina per intentar, via patriotisme, posar-se el poble al costat i que va acabar en tragèdia, però que al mateix temps va propiciar la caiguda de la dictadura militar.

En cap cas pretenc posar en qüestió el sistema polític argentí, la seva democràcia, que, per altra banda, ha estat capaç de jutjar als seus militars colpistes i els crims comesos durant la dictadura militar. Cosa que no tothom pot dir!

18 d’abril de 2012

15 d’abril del 2012

Fa 98 anys!

El dijous sant d’ara fa 98 anys s’acomplia un ritual . Dotze pobres recollits dels carrers de Viena eren portats a presència de l’emperador. El vell Francesc Josep s’agenollava davant ells i els rentava els peus un a un. Això es venia acomplint des de feia llargs anys, tants o més que l’emperador estava al poder. Pocs dels que contemplaven aquella escena s’haurien pensat llavors que 4 anys i escaig més tard l’Imperi Austrohongarès s’hauria desintegrat i que tot aquell cerimonial passaria a l’història.

El coneixement de la història ens aporta moltes lliçons i ens facilita perspectiva. Ara fa quasi cent anys allò que semblava inamovible va canviar de sobte i al llarg de tot el segle XX no va deixar de fer-ho. Països com els bàltics, als que llavors els semblava inimaginable la seva llibertat la varen assolir per tornar-la a perdre i tornar-la a recuperar setanta anys després. Polònia havia deixat d’existir feia quasi dos-cents anys i va recuperar la seva llibertat. Els Txecs que maldaven per ser la tercera nacionalitat reconeguda a l’imperi austríac es varen trobar de sobte essent la desena potència industrial del món. La catòlica Croàcia que lluitava per desfer-se d’Hongria es va trobar lliure d’aquesta, però compartint estat amb la ortodoxa Sèrbia, amb la que la separava molts aspectes culturals, setanta anys després esdevindria finalment lliure.

Tots els canvis de fronteres a Europa es va produir, principalment, en un període de 75 anys. Els que van del 1918 al 1994, de la ensulsiada dels vells imperis centreeuropeus i rus fins a la caiguda de l’imperi soviètic. En la majoria dels casos els nacionalistes no varen ésser els causants directes de la independència dels seus països. Molts d’ells varen ésser, en un primer moment, espectadors del que succeïa sense adonar-se del que en poc temps es concretaria. Alguns dels que després serien herois nacionals eren ciutadans russos, o alemanys o austríacs, que quasi de sobte es varen trobar servint al seus països. Molts d’ells no s’havien plantejat mai que podrien fer oposició als seus estats i lluitar per la independència dels seus pobles. Les possibilitats d’esdevenir independents dels finesos, el lituans fins i tot dels polonesos, com de molts altres, semblaven totalment inversemblants.

En aquest període de 75 anys es va tornar a dibuixar el mapa d’Europa fins al punt que si avui agafem un mapa del 1914 i el comparem amb un d’actual veurem a partir de l’Europa central, cap a l’est, un munt de diferències. Malgrat que a Occident, a part de Irlanda i els canvis d’Alsacia/Lorena d’Alemanya a França o L’Alt Adigio d’Austría a Itàlia, també algun petit retoc a Bèlgica i Dinamarca, la resta tot sembla igual.

A Europa occidental és on encara “queda feina a fer”. Els estats jacobins de l’Europa occidental, també la Gran Bretanya, han tingut sotmeses, encara que de manera diferent, a les seves minories. És per això, que des de fa anys els bascos, els catalans, els escocesos, també els flamencs, malden per esdevenir estats sobirans.

L’estabilitat dels estats a que estant sotmesos, la immobilitat de les seves fronteres durant decennis, mantinguda al llarg del segle XX, semblen fer impossible un canvi en els mapes, però hi ha qui lluita per aconseguir la mateixa llibertat que en el seu dia varen aconseguir lituans, polonesos, irlandesos, croats, albanesos, txecs...

A vegades no semblem ser conscients de viure un moment històric, com al 1914 ningú aquell vespre de dijous sant sabia veure que l’imperi austríac era més mort que viu, més deutor de la seva existència respecte d’altres estats europeus més poderosos que de les seves pròpies possibilitats.

El que havia de passar llavors va passar i el que pot passar també passarà, la independència dels catalans potser no la portaran a terme els nacionalistes, els independentistes. Aquests tan sols, potser, estan fent evident la necessitat. Estan conscienciant a la gent del que seria desitjable, del que seria millor per a tots! Molts, encara que ho volen, ho veuen llunya i molt difícil. Difícil com ho veien els nacionalistes xecs que aspiraven només a un reconeixements dins l’imperi austríac, igual com durant decennis molts catalans han aspirat a una autonomia o com a molt a una Espanya Federal.

Estem vivint un gran trasbals! Espanya està al llindar del precipici! Com a Estat dins a la unió monetària europea sembla inviable. Potser és el gran malalt d’Europa i molts ja se’n comencen a adonar. Catalunya ha estat sistemàticament espoliada al llarg dels darrers 35 anys, si en plena democràcia! Amb la coartada de la solidaritat! Sembla a hores d’ara com si Espanya s’adonés de la inevitabilitat de la nostra independència. És per això que ens continua esprement i ja no ens aporta res. Quan temps fa que no s’acompleixen les inversions de l’Estat a Catalunya? Per què fer-ho es deuen preguntar? Nosaltres som incapaços de forçar-los a fer-ho i ells practiquen amb nosaltres una política de terra cremada, “abans de deixar-nos anar!”

Una Catalunya independent potser a hores d’ara encara és viable dins la unió monetària de l’euro. És viable com a estat de la Unió Europea. La resta d’Espanya sense Catalunya sembla totalment inviable, sembla “carn de rescat”. Potser la situació accidental que ens pot portar a la independència és que posats a rescatar és més fàcil fer-ho d’una part que del tot.

Els que varen pensar que després de la disbauxa dels darrers anys seria la dreta espanyola l’única capaç de posar ordre, “per això algú els devia votar!” Es varen equivocar! La dreta espanyola sembla només preocupada de salvar els seus interessos o el que és el mateix els interessos dels seus. Per això, com en el Titànic, si el vaixell s’enfonsa els bots són en primer lloc per al passatge de primera. Que ningú s’equivoqui, principalment els assalariats i les classes més humils que ja comencen a notar la humitat als seus peus! Mentre el que queda de classe mitja ja esternuda.

Probablement la independència de Catalunya la provocarà un daltabaix o “una desbandada d’elefants”. Amb l’Estat en una situació econòmica límit, amb la monarquia espanyola ratllant el ridícul i superant les desventures de la britànica, potser haurà arribat el moment que algú, que ara ostenti la representació popular, prengui una determinació. Perquè el que estem vivint com a país ja no es pot aguantar més i ara tenim molta més informació que no pas fa 98 anys, aquella setmana santa de 1914, per adonar-nos que això és així i que estem en l’avantsala d’un canvi o al llindar de l’abisme, a qui li toqui triar tant de bo ho faci per l’opció adequada!

15 d’abril de 2012

9 d’abril del 2012

A propòsit de Grècia (2)

Fa uns dies, en un post del mateix títol, parlava de la descoberta que havia suposat la lectura d’un llibre sobre Grècia. Em permetia comparar la història de la democràcia a l’antiga Atenes amb l’actualitat. Veia com fa 2.500 anys es varen trobar solucions a problemes que ara es plantegen de nou i que ningú s’atreveix a abordar per solucionar-los d’una forma eficient.

Explicava com el poble es reunia en Assemblea i triaven els seus representants, els magistrats. De com es jutjava als magistrats sortints, per un tribunal també escollit pel poble . En definitiva es rendia comptes del que s’havia fet! Per tant, qui ocupava càrrecs públics sabia que no podia abusar, altrament hauria de rendir comptes davant del poble i sabia que podia ser castigat severament. Que diferent d’ara on tothom sembla sortir-se’n sense massa complicacions, deixant al seu darrera afers a vegades massa foscos.

Ara rellegint un altre text sobre l’Atenas de Pericles, de C.M. Bowra que havia estat professor a Oxford, aquest, referint-se a Pericles, ens fa notar que era d’una família benestant i es mirava la política com una activitat que qualsevol home podia practicar, no veia malament aspirar al poder, ja que aquest és el que li havia de permetre fer el que li semblava necessari, demostrant així la seva vàlua.

Un cop assolit el poder Pericles va voler ser conseqüent amb les seves primeres actuacions polítiques, de manera que de la mateixa forma que s’havia assignat un sou als jurats, com a requisit indispensable per a la democràcia, va estendre la remuneració a altres càrrecs públics. D’aquesta manera aconseguia que a la gent de rang més humil els fos factible participar en els afers públics.

La part més conservadora de la societat atenenca va “posar el crit al cel” ja que entenien que aquest pagament corrompia al poble i envalentia al populatxo en afers que havien d’estar reservats als “millors”. Malgrat tot, els canvis de Pericles varen tirar endavant permetent que Atenes reclutes als seus servidors dins una base molt més gran i els compenses pels seus serveis.

A l’Atenes de Pericles ja es discutia, doncs, sobre el “sou dels polítics” i de si aquest era necessari o no. Una discussió que encara no ha perdut vigència. Realment els càrrecs públics han de ser compensats, altrament només els exercirien, com en temps dels grecs, “els millors” que no eren ni són altres que aquells que tenien/tenen la vida resolta gràcies al seu poder econòmic.

Avui es discuteix sobre el que guanyen els polítics, em sembla un debat equivocat, els polítics han d’estar ben pagats i ben controlats. Allò que es feia amb els magistrats d’Atenes que devien rendir comptes! Però, al mateix temps cal la justa compensació econòmica per exercir la magistratura, el càrrec públic.

No cal fer demagògia amb els sous, hem de tenir uns polítics ben pagats i ben controlats. Ningú ha de deixar d’exercir la representació a causa de la seva situació social. El que si que calen són mecanismes de control, de transparència, per evitar que algú tregui profit del càrrec. I aquí és on els mecanismes dels grecs, malgrat l’antiguitat, eren aparentment més perfectes, el ciutadà participava activament de la política, dels afers públics, participava a l’Assamblea, cosa que ara no fa la majoria. A qui no participava dels afers públics, cal recordar que se’l coneixia per el nom d’idiota, aquest és el significat original de la paraula.

Són aquests problemes de fa més 2.500 anys que encara no s’han resolt i que en alguns casos, malgrat el temps transcorregut, semblem haver anat més endarrere que no pas endavant en la forma de trobar-hi solucions.

Ja sabem que la democràcia d’Atenes no es un exemple perfecte. Ja que la democràcia d’Atenes es basava en l’esclavitud, en la força de treball que permetia al ciutadà lliure l’oci necessari per a exercitar la ment. És a dir, sense l’oci llavors i ara, sense la panxa plena, llavors i ara, és difícil filosofar. Però, en tot cas, aquest es tema d’un altre dia.

9 d’abril de 2012

L’Espanya de les Autovies i el “Neodespotisme Il•lustrat”

Aquest sembla un tema recorrent, malgrat tot quan el pots apreciar “in situ” encara t’adones més de la fatalitat a que semblem abocats.

Hi ha una quantitat d’autovies a Espanya per les que la circulació diària de vehicles és irrisòria, són autovies amb format pràcticament d’autopista. També, certament, hi ha d’altres molt utilitzades i que ja estan quedant obsoletes, totes elles, però, són totalment gratuïtes.

Veiem: Catalunya amb 30.000 quilometres quadrats i més de 7.000.000 d’habitants, té en prou feines 500 qm d’autovies gratuïtes, dels quals nomes quelcom menys de 200 són equiparables a les autovies espanyoles, més modernes, on es pot circular a la mateixa velocitat que a les autopistes de peatge, la resta realment són tan sols carreteres desdoblades. També, a Catalunya, hi ha uns 660 qm d’autopistes de peatge.

Si prenem per exemple els cas d’Extremadura ens trobem amb uns 630 qm d’autovies totalment gratuïtes. Per a un total de 41.000 qm2 i en prou feines 1.200.000 habitants. En cap cas hi ha cap tram de peatge.

No cal calcular les dades comparatives entre una i altra comunitat pel que fa a quilometres_autovia/habitant/qm2 . Tampoc cal estendre’s en la molt més complicada orografia a Catalunya, ni que som l’entrada a Europa per a un gran nombre d’automies, bàsicament les més productives.

I aquí rau la fatalitat de la que parlava, estem condemnats no sols a continuar pagant dispendis, l’AVE en seria un altre del qual parlar, també manteniments que per si mateixos des d’allà no són capaços d’afrontar. S’han fet unes “instal•lacions” en excés sumptuàries, molt per sobre de les necessitats reals, que segurament ningú demanava i que la feina serà ara conservar-les i arranjar-les .

Hi ha autovies com per exemple l’A58 que va de Càceres a Trujillo que discorre durant més de la meitat del seu recorregut, d’uns 40 qm, en paral•lel a la N521, també “nova de trinca”, fins al punt que hi ha moments que davant els ulls del conductor s’obre un ampli panorama de sis carrils. Un altres cas, la Ex-A1 que uneix Navalmoral de la Mata amb Plasència també es “un desert”, fins arribar a l’extrem anecdòtic que hi ha cigonyes que han plantat els seus nius al capdamunt dels cartells de sobre de l’autovia. Algun ornitòleg, potser, ens podria aclarir aquest comportament, però de ben segur que el trànsit no les destorba gaire.

Som víctimes d’aquest nou despotisme il•lustrat dels governants espanyols que creuen que tot es pot decidir des dels despatxos, aquest és un mal que aqueixa a aquests governants des de temps de Felip II, inici de la seva caiguda en picat, que a diferència de Carles I que es va fer un fart d’anar a munt i avall es va creure que podia dirigir el món des del seu despatx de l’Escorial “firmant papers”. A partir d’ell, s’han cregut que el món s’havia de veure des de Madrid.

D’aquí sempre l’error en les decisions, sempre el començar la casa pel teulat. Sempre el viure en una realitat paral•lela, això ha afectat a polítics de tots els colors, què en arribar al poder s’han pensat allò de “Això ho soluciono jo”, “ Quina colla inútils aquests que hi havia abans”.

D’aquí venen decisions aplaudides pels “pilotes” que envolten de sempre als poderosos, aquesta legió d’aduladors, abans Cort, ara alts funcionaris i aparells dels partits. D’aquí les decisions fatals que sempre han portat al desastre, des de nomenar almirall de la flota a algú que es marejava, o bé intentar repoblar una part d’Andalusia amb alemanys, catòlics “naturalment”. Així fins arribar, fa vint anys i escaig, decidir fer el primer AVE de Madrid a Sevilla. Mentre el que va de Barcelona a la frontera amb França, a Europa! Encara està pendent de realització.

Decisions “neodespòtiques il•lustrades” pensant que fent passar l’arada davant dels bous es pot llaurar el camp. Pensant que fent AVEs i exposicions universals, creant parcs industrials, les industries naixerien com bolets. Pensant que fent un despesa “sumptuaria” serien rics tota la vida o que comprant un llibre els il•lustrarà sense llegir-lo, ni tant sols obrir-lo!

La despesa en obra pública, innecessària, ha estat entesa com a motor de progrés, sense adonar-se que si no es canvien els ritmes sinó s’inverteix en educació, si aquesta no es planifica bé, no hi ha res a fer! Si no es potencia l’economia productiva i es creen noves industries, que dimonis circularà per aquestes autovies? Mentre on fan més falta no se’n fan! S’està col•lapsant tot! Les mercaderies cada cop entren i surten amb més dificultat del port de Barcelona, aquest seria tan sols un exemple.

Lo dels llibres m’ha fet pensar en una anècdota, “ que si non e vero e ben trovato”, de quan a principis del segle XX es va començar a editar “la gegantina” enciclopèdia Espasa, algú li va presentar al monarca, llavors Alfons XIII, fent-li veure que gràcies a aquella “magna obra” els espanyols serien els més il•lustrats i savis del món. Sobren comentaris, oi?

9 d’abril de 2012