25 d’agost de 2015

La crisi dels refugiats

En aquest modest blog, ara fa dos anys - el 2013- al juny i al setembre, es parlava del conflicte de Síria i de les implicacions, tant religioses –entre les diverses branques de l’Islam-, com de les grans potències i d’altres interessos inclosos naturalment els econòmics.

El 2013 ja feia dos anys que havia esclatat el conflicte i el nombre de morts i els cents de milers de refugiats anaven creixent dia a dia. El gran valedor del règim de Baixar Al Assad era la Rússia post soviètica que tenia en territori sirià la seva darrera base naval fora del seu propi territori al port sirià de Tartus. Qualsevol intent internacional en aquell moment per pressionar al règim sirià xocava amb el frontó rus.

Per altra banda, fa dos anys encara no havia irromput l’ISIS –Estat islàmic-, que finalment ha estat la sublimació de la facció sunnita a la zona; minoritària a l’Iraq i majoritària a Síria on està geogràficament ubicada a la part oriental del país. El règim de Al Assad tal com es preveia fa ja dos anys ha donat, “manu militari” continuïtat territorial a la zona on són majoritaris els xiïtes i els alauites; bàsicament la franja costanera i la porció de país que queda darrere el Líban fins a quasi tocar els alts del Golan. A la resta del territori de Síria, des dels barris perifèrics de Damasc fins a la vall de l’Eufrates, ens trobem amb el territori “abandonat” pel règim de Al Assad. Allà les diferents faccions opositores, cada cop més dividides i minoritzades , s’enfronten a les forces de l’exèrcit sirià i també a les milícies de l’estat islàmic en un tots contra tots en el que cada cop és més difícil saber qui és qui.

Si llavors, fa dos anys, va haver una possibilitat d’aturar la massacre, va acabant essent impossible. Impossible per la defensa que totes les parts, Rússia i Iran per un cantó i els règims del Golf que recolzaven l’acció de l’oposició siriana per l’altre, feien dels seus interessos. Occident, Europa en concret, apareixia com un espectador incapaç de forçar o coordinar polítiques que poguessin ajudar a aturar el conflicte.

Al cap de quatre anys el nombre de morts a Síria, però també a l’Iraq, és enorme. De resultes de tot plegat s’ha fet fort l’ISIS fins a forçar una intervenció internacional a estones “d’amagatotis”, per contrarestar un moviment que ha atret voluntaris islamistes de molts països, inclosos de les democràcies occidentals. La barbàrie desfermada per l’ISIS mereixeria un post a part i dia a dia no ens deixa de sorprendre’ns, malgrat que sembla que se’ns hagi fet pell morta.
Les quatre grans potències regionals veïnes han tingut diferents papers en el conflicte. D’entrada l’Iran, aliat incondicional de Al Assad i de Hezbollah, ha donat ple suport al règim sirià, si bé ara després dels acords amb els Estats Units i Europa aparentment sembla haver moderat el seu protagonisme. Per altra banda Aràbia Saudí i les monarquies del Golf, amb Qatar al capdavant, han estat les finançadores de l’oposició siriana que ha acabat quedant al bàndol suní. Bàndol que ara ja mediatitza totalment l’estat islàmic que també ha guanyat terreny a l’Iraq, on només ha estat parcialment frenat per la milícia kurda i la majoria xií del sud del país cada cop més lligada i recolzada per l’Iran.

Les altres dues potències regionals, majoritàriament sunís, Egipte i Turquia han tingut uns papers molt diferents; mentre Egipte s’ha mantingut distant, la geografia l’ha ajudat, Turquia s’ha vist pràcticament implicada en un conflicte a prop de la seva frontera. Una Turquia sotmesa a una dictadura “soft”, que darrerament ha perdut pistonada, però que pretén tornar-la a guanyar en unes pròximes eleccions vinents. Turquia va rebre una allau de refugiats sirians en els primers temps del conflicte que es varen establir dins de les seves fronteres on més tard també acabaria arribant la guerra de la mà de l’estat islàmic que combatia les minories kurdes que li feien front al nord de Síria. Minories kurdes que havien constituït una zona controlada per ells, que pretenia mantenir-se al marge del conflicte general. Aquesta zona Kurda es temuda per Túrquia per l’efecte que sobre els kurds del seu país pogués tenir tot plegat. El protagonisme dels kurds, recolzats per Occident, i les provocacions islamistes a la frontera turca, amb atemptats contra les forces militars turques de difícil atribució, han estat una bona excusa perquè Erdogan intenti silenciar i combatre de nou a la seva minoria Kurda. Minoria de quasi 15 milions de persones que per primer cop havia entrat amb força al parlament turc, cosa que havia fet perdre la majoria al partit d’Erdogan.

Després de quatre anys llargs de conflicte els refugiats sirians que havien anat arribant a Europa, en nombre no massa significatiu, s’han convertit en una riuada que des d'Orient fins al centre d’Europa sembla desfermada. Els refugiats travessen la península d’Anatòlia, amb el beneplàcit governamental, per saltar a la primera illa grega que troben i a través de Grècia i els països dels Balcans intentar arribar al cor d’Europa. No cal entrar en més detalls d’aquest drama amb què cada dia dinem i sopem si tenim la tele oberta. Mentrestant, Turquia a la part oriental del seu territori, amb l’excusa del terrorisme i de l’estabilitat, amb l’excusa de l’estat islàmic i davant la por a la preponderància kurda a la zona, no sabem el que està fent. Els mitjans de comunicació tenen els focus posats en els refugiats que en una espècia de tràgic “Orient Express” viatgen de Turquia a Àustria i Alemanya.

El règim turc sembla que devia prendre molt bona nota del que l’estat islàmic i altres faccions que lluiten al vesper, en què s’ha convertit Líbia, fa mesos que van fer. Van amenaçar, i sembla que ho estan acomplint, amb envair el sud d’Europa amb una allau de refugiats.

Cal fer-nos moltes preguntes, més enllà del drama dels milions de refugiats sirians. Cal preguntar-nos perquè ara i perquè no fa dos anys. Cal preguntar-nos perquè encara l’ISIS es manté i quin paper hi juguen els estats del Golf. Perquè malgrat que el règim Sirià ja ha renunciat de facto a la part oriental del seu país i s’ha afermat a la zona occidental, “la que l’interessa”, no hi ha possibilitats d’un acord de pau. Interessa una pau amb la minoria xiïta i alauita de Síria patrocinada per un Iran ara més a prop d’Occident i que s'ha constituït en el suport imprescindible perquè no caigui el sud de l’Iraq en mans de l'ISIS? Interessa això a les monarquies feudals del Golf amb importants minories xiïtes a qui tenen com a ciutadans de segona?... Ens podríem fer moltes més preguntes encara del que passa allà.

Ens podríem, finalment, preguntar pel paper que hi juga Europa que destina milions i milions de la seva despesa en recursos militars per a tasques humanitàries de rescat i d’atenció als refugiats, mentre als països d’origen d’aquests refugiats es gasten fins al darrer cèntim del seu pressupost militar i no militar per matar i assassinar. Ens podríem preguntar fins quan Europa podrà suportar una onada migratòria que li pot causar seriosos conflictes interns.

Tot plegat sembla una demostració clara que Occident, la vella Europa, no es pot mantenir al marge dels conflictes al seu pati del darrere sense que el problema d’una manera o altra li acabi esclatant als morros. Una Europa que quan fa una intervenció exterior, l’acaba fent a mitges o totalment malament. Principalment perquè no acaba la feina per por a les conseqüències negatives que li pot reportar l’estat d’ànim creat en la seva opinió pública. Recordem el que va passar a Líbia...

25 d’agost de 2015


23 d’agost de 2015

Molts i Junts

Temps era temps que els independentistes, els que així ens manifestàvem a Catalunya, érem quatre gats i la majoria "ni rondàvem per les teulades". Ho érem en la intimitat; en els comentaris amb els amics quan els dèiem que l'única solució ple país era la independència i ells amb el somriure sorneguer ens perdonaven i deien: “però que no veus que això no és possible”.

Sí que ja fa uns anys va haver-hi un independentisme quasi marginal i minoritari representat per organitzacions d’esquerres, que amb una determinada estètica tenien acotat un espai propi. Se’ls veia en unes manifestacions del dia 11 de setembre, llavors un èxit si aplegaven 5.000 persones, on hi havia tants grups com comarques té el país. També alguns destacaven cada 12 d’Octubre organitzant unes “botifarrades a la Hispanitat”, vistes amb condescendència per la majoria dels que llavors es consideraven nacionalistes catalans.

Ja fa un quart de segle que ERC s’havia declarat independentista i en feia “eslògan” de què ho era. Això la va ajudar a créixer un xic electoralment i estabilitzar-se al voltant de la dotzena de diputats al Parlament català. Es va constatar doncs que hi havia una minoria a Catalunya que en prou feines arribava al 10% que veia amb simpatia l’independentisme, segurament pensant que era més un anhel que una realitat factible. Quasi el mateix que passava amb aquelles organitzacions que postulaven pel socialisme real, sabent que no s’hi arribaria mai i mentre alguns dels seus estaven “creuant els dits” perquè una possible arribada no els esgarrés el seu benestar “petitburgès”.

Així vam acabar el segle XX amb un nacionalisme acomodatici, el del peix al cove, que ens va fer creure en la ficció que quasi vivíem en un Estat. Amb una gran part de la gent que ja se sentia còmoda amb els “guanys” que la Generalitat obtenia a Madrid a canvi de suport polític a dreta o esquerra. Mentre a molts llocs aquesta mateixa gent votava socialista a les alcaldies i a les generals espanyoles. Un punt d’equilibri -mental- que va durar molts anys i on molts es van sentir còmodes o quelcom més que còmodes.

La caiguda de Convergència i Unió el 2003, caiguda que no pèrdua electoral, cal recordar de CiU ha guanyat totes les eleccions a Catalunya des del 1980 fins al 2012, va propiciar la pujada del Tripartit a la Generalitat, un govern que s’autoanomenava “catalanista i d’esquerres”. Esquerra havia pujat electoralment fins als 23 diputats quasi doblant els seus millors resultats, però encara lluny de CiU que la doblava en nombre d’escons. Esquerra es va estabilitzar al govern i “qui dia passa any empeny”. Formalment es declarava independentista, a la pràctica ja acomodada propugnava el pragmatisme, un “pluja fina” que anés formant un “patriotisme social” que anés convencent, de mica en mica i sense presses, a les classes populars; o sia anar convencent i anar copsant electorat tradicionalment socialista.

A ERC la va perdre aquest acomodament, al mateix temps que el nacionalisme espanyol via PP i amb la complicitat del PSOE es rearmava descaradament, quan va donar suport a un segon tripartit . Ja llavors des de dins de la seva organització es van sentir veus que volien deixar el “xubasqueru” ; que veien que “la pluja fina” no portava enlloc. Feia ja molts mesos, alguns anys, que teníem l’Estatut al TC pendent de sentència o el que és el mateix en capella esperant la seva execució.

Coincidint amb el desgast del segon Tripartit van aparéixer moviments independentistes sorgits ja en àmbits menys marginals i més centrals, com Reagrupament – en principi un corrent dins d’ERC- que va arribar a aplegar gent de diverses tendències polítiques que veien que l'única solució pel país era una majoria parlamentaria que proclamés la independència.

Amb la sentència de l’Estatut i amb una CiU que ja havia après les lliçons de dues legislatures a l’oposició ERC es va fotre una castanya electoral el 2010. Potser va oblidar per un moment que molts, com un servidor, durant molts anys els havíem votat perquè es proclamaven independentistes i no pas perquè fossin d’esquerres. El mateix que passaria avui si la CUP fos l'única opció per defensar la independència de Catalunya. Llavors, el 2010; alternatives com Reagrupament no van reeixir, la majoria de l’electorat va decidir simplement fer fora el Tripartit. Però l’espurna que havia encès la sentència de l’Estatut i que havia trobat combustible en la crisi econòmica i per damunt de tot en l’ofec econòmic, cada cop més palès, a què ens sotmetia Espanya, ja s’havia convertit en un gran foc.

No cal aprofundir en el que ha passat aquests darrers 5 anys, la memòria recent ja ens ajuda una mica més. Hem de tenir clar que fins que una gran majoria de l’electorat “nacionalista” català no ha fet el salt cap a l’independentisme no ens hem sentit prou forts. A arribar aquí han ajudat molts, sense menystenir l’actitud resolutiva del President Mas que ha anat "in crescendo" al llarg d’aquests anys. Si encara hi havia algun llast, penso en sectors d’Unió – els que s’han quedat unes sigles històriques - CDC se n'ha sabut desempallegar i finalment, amb la participació de la societat civil, s’ha aconseguit refer allò que al desembre del 2014 va semblar que no seria possible ;anar junts a les eleccions.

Clar que tot es perfectible, clar que encara hi ha dubtes. Clar que encara hi haurà molt “puntxatripes“ que trobarà pegues a tot. Pegues els que es diu pegues clar que n’hi ha! Ningú pot negar a hores d’ara que enfrontar-se a un Estat com ho està fent el poble de Catalunya no és una veritable revolució popular. És una revolució malgrat trenqui els esquemes d’una determinada esquerra estatista i acomodatícia. Una revolució no és pas un cami de roses, cap procés revolucionari, per pacífic que sigui, ho és.

Ara que ja som molts, ara que l’independentisme no és cosa de botifarrades a la Hispanitat, ni de determinades estètiques. Ara que l’independentisme és ferm i clar, que ja no són brindis al sol, que ja no són desitjos que en el fons del cor veiem inabastables. Ara, si ara, és el moment de no fer cas dels malcontents, d’aquesta gent d’una sola peça –defectuosa naturalment i poc empàtica- que tot ho farien d’una altra manera. Que amb una espècie de neurosi obsessiva ho troben tot criticable i no troben res ben fet. No fem cas d’aquests malcontents que semblarien feliços amb un independentisme marginal i que se senten tan incòmodes ara que tenim la Independència a l’abast gràcies a molts i no només a ells. No fem cas d’aquesta gent a la qual sembla molestar que hi hagi el que ells deuen considerar “conversos” i sempre treuen a col•lació antigues trajectòries. No escoltem doncs les veus d’aquests malfiats que l’únic que poden fer és mal. El Procés, la independència de Catalunya és cosa de molts i com a cosa de molts és complexa però realitzable. El procés d’Independència de Catalunya pot tenir contradiccions i plantejar dubtes, però per primer cop en anys i panys, per fi, gràcies a una gran part dels ciutadans de Catalunya, és viable!

23 d’agost de 2015

16 d’agost de 2015

CSQEP l'oposició al sobiranisme

Molts segur que recorden aquella anècdota, explicada tants cops, en què es diu que al jugador tal de tal equip no cal perdre el temps marcant-lo, ja que es marca ell sol de tan dolent com és. Doncs bé, malgrat que en la pròxima contesa electoral l’unionisme farà servir tots els arguments primaris, però poc convincents i engrescadors del seu repertori, sabem que com en el cas d’aquell jugador es marcaran ells sols. Els vots de PSC, C’s i PP es troben ara ja en la majoria dels casos en un mateix pac i aquestes organitzacions funcionaran electoralment com a vasos comunicants, pel que fa al vot unionista.

El PSC, els socialistes, han mantingut el poder durant molts anys a moltes institucions: Grans ajuntaments, Diputacions, Consells Comarcals i, fins i tot, durant 7 anys el Govern de la Generalitat. Al final, després de tant temps el seu discurs d’esquerres va entrar en contradicció amb les polítiques, esgotades i sense més idees, de tants anys. Polítiques que l’únic que havien aconseguit era crear unes estructures de poder i un col•lectiu que en vivia. El desgast i la sacsejada, per via de les contradiccions, que els ha suposat el Procés català els ha minoritzat electoralment. Malgrat tot, encara, en alguns llocs, conserven part de la seva “poc exigent” clientela que els vota més pel que eren, per les sigles PSOE, que pel que són.

Altra cosa diferent és el cas de la gent d’ICV-EUiA, hereus dels comunistes del PSUC. Ara, ja des de fa anys, es fan dir “ecosocialistes”. El PSUC de la transició, l'oposició més organitzada al franquisme que hi havia a Catalunya, va entendre molt bé el que calia fer en aquell moment i va saber que no podia enfrontar catalanisme i obrerisme. Tot sumava: la situació de Catalunya com a país i la lluita per la millora social de les classes populars. En les primeres eleccions democràtiques generals del 77 i locals del 79 van obtenir molt bons resultats. En molts casos quasi van igualar els resultats dels socialistes i en alguns llocs va arribar a ser primera força. Durant un lustre van jugar un paper protagonista. Però el tsunami PSC/PSOE els va passar per sobre. L’onada del 1982, quan entre PSUC i PCE només van treure 4 diputats al Congrés de Diputats els va arrasar. La gent, il•lusionada havia comprat “El Cambio” que representava Felipe González i els va bandejar electoralment. Malgrat tot van continuar mantenint un bon gruix de la seva militància, inamovible i compromesa, a la que havien sabut situar en llocs estratègicament importants des del punt de vista social: Universitats, món de l’educació en general i mitjans de comunicació. Van funcionar doncs com referent, podríem dir ètic i sobretot ideològic, de tot el que es feia i es desfeia cultural i políticament parlant. Bevien intel•lectualment de les fonts que feien entrar en contradicció la societat capitalista, carregada de problemes i injustícies.

Aquesta forma d’analitzar el món, la nostra societat, va crear un pòsit que encara avui es manté. Va crear uns “leitvmotivs”, unes idees conductores, que més o menys adaptats encara avui acceptem sense qüestionar-nos-les. Encara avui en dia, als mitjans, diaris i també cadenes de televisió, existeixin uns apriorismes que són d’una simplicitat espatarrant i que marquen línies editorials, articles i la manera de donar les notícies.

Electoralment la gent procedent del PSUC, els comunistes reciclats a ecosocialistes, van sobreviure políticament com apèndix socialista. Eren com l’antiga torna que abans servia per acabar de fer el pes del pa. Els servia per continuar enganxats al poder i en alguns casos governar importants àrees i fiscalitzar-ne d’altres. Però també servia als socialistes, sobretot als socialment amb “pedigrí”, per donar-los aquell punt d’esquerranisme que cada cop més s’anava desdibuixant en la seva organització després de tants anys de detenir el poder.

A ICV-EUiA, el pes del catalanisme que havien administrat amb coherència i dignitat a finals dels anys setanta va anar perdent importància dins del seu “cos polític/ideològic”. A partir de la segona meitat dels vuitanta el catalanisme, lentament i llavors encara minoritàriament, va començar a esdevenir independentisme i ells estaven ancorats electoralment a una organització que nominalment era socialista i federalista i que practicava cada cop menys el primer i gens el segon. Mentrestant havia caigut el mur i els països del socialisme real i ells ja feia temps que s’havien canviat l’hàbit, ara eren simplement ecosocialistes.

Fins al 2010/2012 tot es va mantenir més o menys igual, i durant set anys millor! Van participar del govern municipal de Barcelona ininterrompudament des del 1979 dins el 2011 i al Govern de la Generalitat des del 2003 fins al 2010. En canvi sembla, en molts casos, que mai hi hagin estat. La Ciutat de Barcelona amb tots els seus problemes, molts d’ells heretats d'una etapa tan llarga de “governs d’esquerra”, té ara una alcaldessa, amb el finançament i la logística d’ICV i càrrecs a l’actual consistori d’aquesta formació, que han fet una campanya electoral en la qual semblava que tots els problemes de Barcelona vinguin donats pels quatre anys de govern de l’Alcalde Trias, i el més important fent veure que ells no hi havia estat mai.

ICV-EUiA, com a sigles, com a marca, ja no resulten creïbles. De tot el que tenen al seu mostrari, ja no hi ha res que vengui i el Procés català, com ja va passar al 1982 amb “el Cambio” amenaça d’arrasar-los. Per tant, no els queda altra alternativa que reinventar-se. Si de PSUC van passar a ICV i van tirar uns quants decennis, si de comunistes es van “reciclar” a ecosocialistes i hi va haver gent “que va comprar”, per què, com els camaleons, no fer un nou canvi de camuflatge a redós dels moviments que mostren el descontentament, més que justificat, d’una part important de la societat?

CSQEP No ven independentisme, perquè no és el seu producte. No venen federalisme perquè tampoc és el seu producte. Venen una entelèquia, embolcallada en mentides i enganys, segons la que un canvi a Espanya pot propiciar un Procés Constiuent o un Dret a decidir-ho tot, no se sap cap a on ni cap a què ni per decidir que. Un Procés o un Dret que hauríem de fiar a la majoria del poble espanyol i a les seves institucions. Mentre enganyen a la gent, com la Colau ja els ha enganyat a Barcelona prometent-los l’Arcadia i llocs de treball que ara li reclamen. Ens enganyen dia darrere dia fent veure que tots els problemes de pressupostos i retallades a la Generalitat són culpa de la malèfica Convergència amb l’actual President de la Generalitat front. President a qui diuen odiar, com si no ens haguéssim adonat que l’odien! Mentre procuren que no es noti que el veritable Leviatan que ens escanya és el Govern Central que és qui té la clau de la caixa i ens espolia dia si dia també com un modern “xèrif de Nottingham” cavalcant i arrasant la campanya anglesa.

M’imagino una victòria dels independentistes. El que no em vull imaginar és a CSQEP com a segona força parlamentaria. No em vull imaginar al senyor Rabell o al senyor Coscubiela fent de cap de l’oposició. No em vull imaginar que mentre una majoria parlamentaria intenta construir un Estat, al més aviat possible i mentre fa front al dia a dia, des de l’oposició, des del “gremi d’enderrocs”, amb els mitjans amplificant el seu discurs, s’entestin demagògicament a voler parlar del que ells diran que interessa a la majoria de la gent, o sia no me’ls vull imaginar fent el mateix paper i el mateix discurs que fins ara han fet els unionistes més recalcitrants, Camacho i Rivera.

16 d’agost de 2015


10 d’agost de 2015

“Legitimació” genealògica

Tinc un parell de coneguts que presumien, almenys un d’ells ho demostrava –ignoro si ens aixecava la camisa –, que podien seguir la seva línia genealògica directa fins al segle XII. Un servidor, que descendeix de camperols i menestrals, perdo la pista del meu besavi en Joan Soler i Vert a Vilada al Bergadà, on durant la guerra civil van cremar l’arxiu municipal.


Ara bé, en Joan Soler, el meu besavi, és només un de 8 dels meus besavis i besàvies. Hi ha qui encara pretén legitimar-se per llinatge patern, obviant, per tant, la major part dels seus ancestres. Cada cop sembla que són menys les persones que d’això en fan bandera, malgrat que a Espanya encara hi ha una reserva espiritual de genealogies legitimadores. Tots plegats haurien de fer uns petits càlculs matemàtics. En general tots els hauríem de fer per adonar-nos del fet que això de la legitimació per descendència és una tonteria.


Ara que la gent es pare o mare a 30 anys complerts cal recordar que no sempre ha estat així. Dic això perquè pels exemples que veurem faré servir 25 anys com a període generacional. Fa 3 o 4 generacions era molt normal ser pare al voltant dels vint anys o fins i tot abans. També aquest mateix pare o mare ho era, molts cops, passats els 25 anys quan parlem del seu 3r, 4rt, 5è fill... Per tant, deixem-ho en 25 anys per generació.


Doncs bé. Si tenim 2 progenitors, 4 avis, 8 besavis i 16 rebesavis, fixeu-vos que només estem parlant de les nostres 4 generacions precedents. Per a una persona que actualment tingui 30 anys significa anar a trobar a alguns dels seus rebesavis, com a molt, a començament del segle XX – entre la Guerra de Cuba i la primera Guerra Mundial. Si anem més enrere , a un segle abans, entre la Revolució Francesa i les Guerres napoleòniques passem de 16 ascendents a 512 – possiblement amb repeticions -. O sia, qualsevol persona que actualment tingui 30 anys pot tenir aproximadament 512 avantpassats que van viure en els temps del timbaler del Bruc. Déu n’hi do!


Està clar que entre aquests 512 pot haver-hi de tot, des de pobres de solemnitat, fins a algun hisendat o noble. Des de catalans de soca-rel fins, per exemple, a algun soldat napoleònic que es va beneficiar a alguna catalaneta en alguna ràtzia o algun saqueig a alguna localitat. Si no ens movem de l’àmbit europeu les combinacions podrien ser molt curioses, però molt menys que si contemplem un abast transcontinental. Si tenim algun avant-passat que va fer les Amèriques, i va tornar ric i amb seguici, pot ser que algun avantpassat nostre sigui descendent dels esclaus portats al Nou Món o d’algun indi. La mateixa aproximació podríem fer amb el nord d'Àfrica o fins i tot el mitjà o el llunyà orient. No en va les Filipines van ser les darreres colònies espanyoles.


A vegades a aquests vinguts a l’època colonial, en alguns casos, se’ls assignava un nom, alhora descriptiu. Un exemple seria el cognom “Chamorro” que ha Espanya el porten més de vint mil persones i que identifica als habitants de la Illa de Guam al Pacífic , antiga colònia espanyola i actual possessió nord-americana. També, ja més nostrats, encara que no tant concrets, cognoms com Macip que en les seves diferents variants ens indicarien, amb una certa possibilitat, servents i esclaus de diferent origen.


Aquests coneguts meus que trobàvem els seus avant passats en el “seu llinatge” cap al 1.150 cal dir-los que fent un simple càlcul matemàtic - estem parlant de 8 segles i mig o sia 34 generacions – al 1.150 tenen al voltant de "35 milions d’avantpassats". Vaja que descendir d’un, al que li donen tot el valor, té un pes ínfim respecte de la totalitat .


Ara que la reialesa encara es legitima pel dret de sang. Ara que discutim la legitimitat de la corona, cal recordar que l’actual rei d’ Espanya, Felip VI, descendeix per part de pare dels Borbons però també de la reina Victòria d’Anglaterra i per part de mare del rei Cristian IX de Dinamarca. Doncs bé si ens situem en el Borbó coetani de la reina Victòria i de Cristian IX – Isabel II- tots ells només són 3 dels aproximadament 32 ascendents, que eren coetanis en aquell moment, de l'actual rei Felip VI. Entre aquests 32 segur que hi ha més nobles però també algun plebeu i si no, com a exemple, preguntem-nos pel capità d’enginyers Puigmoltó, possible pare del rei Alfons XII malgrat ser oficialment fill de Francesc d’Assis de Borbo, al que la seva dona –Isabel II- diuen que li deia “La Paquita”, no cal fer cap més comentari, oi?


També, serveix d’exemple, ara que encara es discuteix l’origen de Cristòfol Colom, la família Colón de Carvajal. Un dels seus membres amic i col•lega del rei Joan Carles. Aquesta família diuen ser descendents directes del Gran Almirall. Del Gran Almirall i, tenint en compte 16 generacions, de més de cent mil avantpassats més!


Si ja ens perdem amb els rebesavis, com no molts cops amb els avis o besavis. Quan en molts casos tenim seriosos dubtes, o els hauríem de tenir, sobre si algun dels nostres avantpassats, fins i tot els coneguts, no van tenir relacions extramatrimonials. Quan hi ha casos en què molts ja no tenen notícia de pares o avis que van abandonar la família o senzillament no van arribar a conèixer. Doncs bé, pretendre, voler, tenir una legitimitat per descendència directa d’algú que va viure fa centenars d’anys és com a mínim una quimera o un intent de presa de pèl als altres.


Com a curiositat feu els càlculs fins a l’època de nostre Senyor -any 0-. Compteu 80 generacions abans i sobretot eixampleu la columna del full de càlcul, si us ajudeu d’aquesta eina, perquè càpiga el nombre de persones de les quals descendim. Clar que en molts casos la consanguinitat –matrimonis entre parents-, l’aïllament que provoca l’endogàmia entre poblacions i fins i tot les relacions incestuoses i coincidències entre descendents, ... De ben segur que reduirien molt significativament aquests números, però això no ho sabem amb exactitud i matemàticament els números canten encara que uns quants o molts d'ells correspongui a persones o personatges repetits, d'altra manera potser no hi hauria hagut prou gent al món.


10 d’agost de 2015

4 d’agost de 2015

Independència malgrat els mitjans de comunicació

Aquests dies circulaven informacions sobre quines televisions es veien en funció de l’opció política escollida. Majoritàriament els votants de CDC, ERC i la CUP es decantaven per TV3, mentre els votants socialistes ho feien per Tele5 i els de l’entorn d’Iniciativa ho feien per la Sexta. No m’han arribat comentaris sobre per qui es decanten C’s i el PP, però amb el mínim esforç deductiu ja ens ho podem quasi imaginar.

Independentment de les preferències més o menys ajustades a la realitat hi ha una altra realitat que és la que aquí voldria comentar. De quina manera contemplen el Procés els diferents mitjans de comunicació i com ens pot afectar això i com pot afectar al Procés.

Des de TV3 s’opta per una posició d’aparent neutralitat activa. A cada telenotícies es dóna veu a totes les forces polítiques amb representació parlamentaria, siguin o no favorables al Procés. Això no passa a la resta de mitjans. A les televisions de matriu netament espanyola es pot trobar que entrevistin, per conèixer la situació a Catalunya, a representants de partits que en les darreres municipals van obtenir una minsa o nul•la representació; com és el cas de C’s que no ostenta cap de les més de nou-centes alcaldies catalanes.

Pel que fa a la premsa escrita el panorama no és gaire més galdós. Hi ha un parell de mitjans els Punt/Avui i l’Ara clarament favorables al Procés i a les forces independentistes. La resta, en una gradació de poc favorable a gens favorable , hi podríem situar primer als mitjans “de casa” el Periòdic i la Vanguardia, per continuar amb el País, el Mundo, la Razón i l’ABC aquests quatre darrers, sense embuts, rabiosament contraris al Procés.

La Vanguardia, el diari degà a Catalunya en aquests moments, juga un paper prou ambigu, si no contrari al Procés. Els seus editorials, igual que un “gallet de campanar” en temps de tempesta, van ressituant el seu argumentari en funció de la força del vent i la seva direcció; fent el que vulgarment se’n diu “la puta i la ramoneta”. La Vanguardia té bons articulistes, alguns favorables al Procés, més que no pas els que es donen al Periòdic que també juga un paper equívoc semblant a la Vanguardia. La Vanguardia era fins no fa gaire el diari més procliu a Convergència i Unió orientat, per tant, a un públic més aviat conservador. El Periòdic en canvi anava més dirigit a un públic d’esquerres, principalment, fins fa poc, a l’àmbit socialista; fins fa poc perquè aquest àmbit sembla desdibuixar-se dia darrere dia.

Si bé les emissores de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió són les més vistes a Catalunya, amb TV3 de forma destacada al capdavant , només tenen una quota de pantalla que en el millor dels casos no arriba a un quart de l’audiència potencial. Pel que fa a la premsa escrita, tant l’ARA com el PUNT /Avui són diaris molt menys venuts a casa nostra que el Periòdic i la Vanguardia i en molts casos per Darrere del País i fins i tot del Mundo. El Panorama doncs no és gens afalagador i no cal comentar res respecte a la premsa de fora de Catalunya.

Malgrat tot, el Procés continua endavant i amb força. Però cal tenir en compte aquests handicaps que té. Handicaps prou importants com perquè com a mínim ens amoïnem lo suficient per a estar força atents i prendre consciència que en la contesa que tindrà llocs els pròxims dies, pocs mitjans remaran al costat del Procés o com a mínim no seran un escull.

El Procés està a les xarxes, està als àmbits laborals, està al carrer, està a les llars d’una forma molt més clara i diàfana que no pas la que ara com ara reflecteixen la majoria dels mitjans a Catalunya. Si els catalans han estat capaços en diverses ocasions de mobilitzar centenars de milers de persones, milions! Ha estat gràcies al treball de picar pedra de les organitzacions i partits independentistes. TV3 ha ajudat difonent-ho, però, ha estat l'única de les cadenes amb grans audiències a casa nostra que ho ha fet. De no haver-la tingut, com en el temps del franquisme, ens hauríem d’haver assabentat per la premsa i les televisions estrangeres.

Els silencis clamorosos dels mitjans espanyols, quan no les atzagaiades maldestres a la contra han estat constants i unànims. Pel que fa a la societat civil espanyola el silenci encara ha estat més clamorós. En determinats casos a les xarxes i a alguns mitjans hi ha hagut persones i algun personatge més o menys mediàtic que ha actuat de forma racista, xenòfoba i bàsicament amenaçant. La Justícia espanyola, amb una doble vara de mesurar, mai els ha aplicat els criteris restrictius i punitius que pretenen aplicar i que ens apliquen directa o indirectament als catalans; la xiulada al Rei al Camp Nou i la “induïda” multa per les estelades a la final de la Champions en serien clars exemples. Mentre les esvastiques i altra simbologia feixista onegen lliures al vent pels estadis espanyols sense que es senti dir ni mu.

Avui es difícil trobar intel•lectuals i artistes espanyols que tinguin els “dellonsis” necessaris per tenir una posició i una actitud valenta o com a mínim equànime . La mateixa actitud que en altres ocasions tenen quan el poble a emancipar o alliberar està a la quinta punyeta o la injustícia es produeix al “quinto pino”. Després d’anys d’adoctrinament anti-català els “Cotarelos” són una espècie en franca regressió, quasi extinta en aquelles latituds.

Els catalans estem sols, amb una comunitat internacional expectant, però que és mira molt l’aigua i en mesura la temperatura per tal de veure si està massa freda abans de mullar-se. Tenim la majoria de mitjans que entren a les llars de Catalunya a la contra o com a mínim amb una ambigüitat francament “destrempadora”. Tenim a tot un Estat en contra, que no ha dubtat, ni dubtarà en emprar tots els mitjans contra nosaltres. Els bruts naturalment també, en la mesura que siguin capaços de fer-los servir “de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.

En les set setmanes vinents ja cal que els catalans ens agafem ben fort als nostres seients, ens cordem els cinturons, treballem i parlem amb amics i coneguts per fer-los veure, amb convicció, que tenim raó i que ens espera un futur millor i més just en una Catalunya Lliure. Cal que ens mobilitzem quan calgui i, per damunt de tot, no fent massa cas de determinats mitjans si no volen que se’ns apedregui el fetge i quelcom pitjor: que ens desmoralitzin i perdem aquest Procés!

4 d’agost de 2015

2 d’agost de 2015

Tenim garantides les pensions?

En el camí cap a la independència hi ha certeses i incerteses. Els enemics del Procés faran èmfasi en aquestes incerteses, que potser no ho són, per intentar desmotivar als ciutadans de Catalunya. Els referèndums del Quebec i d’Escòcia van fracassar, segons es diu, perquè un segment de la població – els de major edat – no hi van votar a favor. Van Fracassar perquè aquest segment va tenir por a la incertesa i no va votar a favor de la independència.

Aquest segment d’edat, els jubilats i els que estan a prop, són els més vulnerables a les incerteses, a les pors i al conjunt d’amenaces vetllades o totalment directes que els contraris al Procés independentista de Catalunya abocaran en les setmanes vinents.

Fa quaranta anys els jubilats anaven al seu banc o a la seva caixa a cobrar la pensió. Puntuals com un cronòmetre feien cua, fes fred o calor, per tal d’assegurar que havien cobrat. Amb els anys les pensions es van començar a pagar uns dies abans de final de més, fent el corresponent ingrés a la llibreta d’estalvis. Semblaria doncs que la seguretat de l’ingrés, els majors coneixements i millora del nivell educatiu haurien d’haver desincentivat el fet d’anar a l’entitat bancaria i en canvi no ha estat així en molts casos. Encara són molts els jubilats que el dia 25 de cada mes s’acosten al banc llibreta en mà a veure com estat tot; a veure si han cobrat! Han passat quaranta anys i el panorama en aquest aspecte no ha canviat. Les pors dels jubilats no han canviat pas gaire en tot aquest temps. Deu ser cosa de fer-se gran!

Encara hi ha molts que no saben o no entenen com funciona el sistema de pensions. El primer que cal explicar és que el sistema de jubilacions d’aquest país no és pas un sistema de capitalització. Ningú ha estat guardant les cotitzacions de cada treballador, fent-les rendir, a fi i efecte que quan arribi el moment de la jubilació aquest treballador tingui un bon “racó” del qual anar estirant cada mes. És per això que recurrentment se senten frases del tipus: “Quaranta anys pagant i mira el que em donen”... “Tota la vida pagant i ara...”

El sistema a partir del que es paguen les pensions als nostres jubilats doncs no és pas un sistema de capitalització. És més aviat un sistema “piramidal” en el que els que ara cotitzen paguen perquè els que van pagar en el seu dia puguin cobrar la seva pensió. Durant uns anys la seguretat social tenia un fons de reserva per a cobrir possibles eventualitats, almenys durant uns mesos. Ara les notícies que ens arriben és que aquest fons s’ha quedat en quasi res perquè l’Estat espanyol a comprat el seu propi deute públic amb aquests cèntims.

Per tant, les pensions només estan garantides pel creixement en el nombre de cotitzants, pel creixement de la població, pel descens de l’atur i en definitiva pel creixement econòmic.

A hores d’ara, a l’Estat espanyol, amb un atur ”galopant” que en algunes zones supera el 30% de la població i que en llocs puntuals o segments d’edat s’acosta al 50%, és un Estat que difícilment pot garantir el pagament de les pensions de la manera que ho fa ara, ni inclús d’una manera més precària. Per això ja fa temps que es senten veus indicant que cal que la població, els treballadors, es dotin de fons de pensions propis. Un negoci més per a les entitats bancàries i les asseguradores amb un inconvenient important i és que amb els salaris que es paguen difícilment algú pot fer-se un “raconet” per quan sigui gran i en tot cas hauria de començar a fer-lo de molt jove, precisament quan de molt jove molts no troben feina.

El que queda clar és que l’Estat espanyol cada cop ho té més difícil per garantir el pagament de les pensions. Hi juga en contra d’aquests pagaments que amb les estructures econòmiques actuals, amb una Espanya subsidiada cada cop més ampla, és molt difícil garantir el creixement econòmic i la creació de llocs de treball que en definitiva són la deu d’on raja per pagar les pensions. Ans al contrari, amb les estructures actuals l’Estat espanyol està “embuclat”, sense trobar com sortir-se’n. Actualment té un únic recurs; continuar escanyant l’arc Mediterrani, Catalunya inclosa, fins a deixar seca la mamella o escanyada la gallina dels ous d’or si us estimeu més dir-ho així.

Als nostres jubilats cal dir-los que no els podem estalviar totes les incerteses, com a la majoria dels ciutadans, però que del Procés, si reeixim, ha de sortir un Estat modern, en el que atès que la seva població activa és percentualment més important que a la resta d’Espanya i el terme mitjà salarial més alt – es cotitza molt més- no ha d’haver-hi cap problema per al pagament de les pensions dels jubilats, ni cap problema per incrementar-les i actualitzar-les dignament, no com ara és fa a Espanya.

Amb el tema de les pensions, des de l’unionisme intentaran calar foc. Un gran “incendi verbal” que deixi esporuguit al més pintat. Tal com fan els bombers, potser a costa de cremar alguna parcel•la, caldrà fer els tallafocs argumentals i dialèctics corresponents que evitin que els arguments demagògics i falsos dels “constitucionalistes” ho acabin arrasant tot.

Als nostres avis, als nostres jubilats, cal donar-los confiança. Cal dir-los que l’única manera de tenir garantides les seves pensions és amb una Catalunya independent. Que a Espanya les seves pensions perillen! A continuació cal explicar-ho una mica. Espero haver aportat alguna idea.

2 d’agost de 2015