21 de maig de 2012

L’amnistia pel diner negre i la paràbola del fill pròdig.

Quant mal ha fet en el nostre subconscient cultural alguns dels missatges tramesos per la cultura/civilització judeo/cristiana. En concret avui em vull referir a la paràbola del fill pròdig.

Tothom coneix la paràbola, però la part que sempre m'ha cridat l’atenció és la següent:

...“Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada, s'acostava a la casa, va sentir músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué:
»--El teu germà ha tornat. El teu pare l'ha retrobat en bona salut i ha fet matar el vedell gras.
»El germà gran s'indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va sortir i el pregava. Però ell li respongué:
»--Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m'has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. En canvi, quan ha tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras.
»El pare li contestà:
»--Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat.

Veiem que el germà gran, el que havia quedat amb el pare, el que sempre havia complert, el que no li havia exigit la herència, aquest no havia tingut mai les mínimes atencions del seu pare. En canvi el cràpula, que li havia exigit l’herència abans d’hora i que l’havia dilapidada en disbauxes, es acollit pel pare que sacrifica el seu millor vedell i li organitza una festa. Una festa amb que mai havia obsequiat al seu altre fill, al complidor.

No sé fins a quin punt el subconscient cultural col•lectiu. Els tradicionals ensenyaments de les sagrades escriptures, la moral catòlica; aquella que et permet ser tota la vida un bandarra i just abans de morir penedir-te i guanyar el cel. Tant diferent d’aquella moral protestant, aquella moral dels països capdavanters, que tota la vida és una suma o una resta de tot el que s’ha fet. Doncs, no sé si és aquesta moral catòlica la que ara permet, que justifica, el projecte de Llei del Govern per al blanqueig del diner negre, del diner amagat a la Hisenda. Potser és que estan tant desesperats, tan necessitats, que són capaços de perdonar-ho tot, o simplement es tracta de fer-se un “autofavor”.

Ara la gran majoria d’assalariats, d’aquells que paguen “religiosament” els seus impostos es poden sentir com el germà gran del fill pròdig. Mentre els que més han guanyat, més han defraudat, més han amagat els diners, ara tindran totes les facilitats.

Ara els que han actuat correctament veuen com el govern pretén acollir, amb les millors gales i amb les mínimes càrregues, a aquells que han defraudat anys i anys. Ara se’ls permetrà legalitzar el seu diner ocult, el seu diner negre!

Quin serà el següent pas? Que impedirà que aquests diners, un cop blanquejats, marxin cap a altres països? Que impedirà que les màfies blanquegin ara els seus diners a Espanya? Cal estar atents al projecte de Llei, caldrà mirar-ho tot amb lupa, però també, quin remei, estoicament, com el germà gran. Ara aquells, els complidors, han de veure que aquella Hisenda que no els ha perdonat mai ni una, ara a canvi d’un mòdic percentatge del 10% acull el diner pròdig. Aquell diner que va donar l’esquena al seu país a tota la societat.

21 de maig de 2012

http://www.ara.cat/premium/economia/govern-amplia-lamnistia-negre-efectiu_0_703729740.html

20 de maig de 2012

Sous de 426 euros per a joves amb estudis superiors

Ahir el diari Ara portava, al seu apartat d'economia, aquesta “agradable” notícia, plena d’esperança en el futur per al nostre jovent. “la Generalitat, diuen, vol potenciar la inserció laboral amb aquesta mesura”.

Al començament del 1994 va haver-hi una vaga general, perquè el Govern de l’Estat de torn, llavors del PSOE, va fer una reforma laboral que introduïa, entre d’altres, contractes d’aprenentatge per a joves fins a 25 anys. Llavors no eren necessaris estudis superiors. Es creaven contractes amb un sou de 50.000 pessetes o el que és el mateix 300 euros. Si aquells 300 euros del 1994 els actualitzem segons l’IPC oficial d’aquests anys, el 68,5%, a Catalunya segurament ha estat quelcom més alt, ens situem en els 505,5 euros, uns vuitanta euros per sobre del sou ara proposat.

L’actual iniciativa presentada per la Secretaria General d’Ocupació podria afectar a uns 32.000 joves i es va dir que hi ha un centenar d’empreses interessades. Les pràctiques podran ser entre 3 i 9 mesos i no es podran excedir les 40 hores setmanals, només faltaria!

A algú li estranya que els nostres joves un cop acabada la carrera, sobretot si aquesta és tècnica, aixequin polseguera mentre marxen corrent cap un altre país on es valori els seus coneixements i els puguin portar a la pràctica?

La mesura no deixa de ser un altre pegat! Un entre tants! De la política impotent del nostre executiu autonòmic. Incapaç quasi de tot! Entre d’altres raons perquè el temps s’entesta en demostrar que quasi no tenen poder per a res, que no tenim ni poder polític ni econòmic, que són mers administradors, “unos mandaos”!. El temps també ens demostra que com a administradors tampoc han excel•lit! Cosa que en cas que mai tinguéssim poder polític de debò, un estat, també ens hauríem de fer mirar, hauríem d’agafar l’escombra i fer neteja! Regeneració!

Algú creu que no hi haurà empreses que no aprofitaran per tenir gent per 426 euros durant 9 mesos? Després un altre al mateix preu i anar fent. Mentre els joves vivint a casa els pares amb 25 anys i sense futur. Quan es podran independitzar? I si volen formar una família i tenir fills?

Tenim molts drames a aquest país. Un de fa anys, haber tingut una política educativa erràtica, amb molts plans educatius, massa canvis, que cap a quallat. Una política educativa on no s’ha valorat la formació professional. Aquesta només era la sortida per els que no assolien accedir als estudis universitaris.

L’altre gran drama és que la nostra capacitat industrial ha anat disminuint. L’espoli, la deslocalització, el trasllat d’empreses a Madrid, El canvi d’inversions a altres sectors. La bombolla immobiliària va desviar la inversió cap al totxo. També la competència, socialment deslleial, d’altres països que han fabricat el mateix que nosaltres a “una dècima part del preu”.

Ara ens trobem amb un país que ha perdut una part important de la seva potència industrial. Ja no tenim la mateixa capacitat per produir, ni per absorbir i donar feina de qualitat als nostres joves amb estudis superiors. No tenim un Estat que ens doni suport. Tampoc tenim gent formada professionalment per al procés productiu.

Es produeix un decalatge entre els joves amb estudis universitaris i els “ni-nis”. Hi ha un desert al mig. Les empreses que encara donen treball, posats a triar; “preu per preu sabates grosses”. Ens trobem llicenciats fent feines a la “cadena productiva” o de dependents en una botiga, acumulant frustracions!

Tenim una universitat pública que paguem tots. Cal recordar que les taxes universitàries cobreixen només una petita part del que costaria un curs; només cal veure els preus de les universitats privades. Unes universitats públiques de les que surten centenars, milers, de llicenciats sense futur laboral a menys que vagin a l’estranger on aprofitaran la inversió realitzada i pagada aquí.

Cal començar a plantejar-nos el dimensionament de les nostres universitats, les carreres que s’ofereixen, la seva sortida professional, també la necessitat, com a país, de mantenir determinades disciplines educatives necessàries per prestigiar-nos.

Cal així mateix donar importància a la formació professional, fer-la de qualitat i atractiva. I el que és més important que aquesta trobi sortida professional, que hi hagi demanda, que als joves els estiguin esperant a la finalització dels seus estudis perquè els necessiten, ja!

Mentre no siguem amos del nostre destí, o el que ara és el mateix tenir la clau de la caixa, tot això és ara una entelèquia. Si mai tenim capacitat de “reindustrialitzar” el país caldrà gent preparada a tots els nivells; als directius i als productius.Llavors ens trobarem que els primers seran a l’estranger i els segons encara hauran d’entrar a classe!

A alguns ja els està bé aquest estat de coses, tant al món de l’empresa com al món de la universitat, on hi ha qui ja li va bé tot com està, han assolit un càrrec o una posició on ja es troben còmodes, el mateix podem dir dels polítics “apoltronats” en una autonomia que ens porta al suïcidi del país.

La sacsejada que està provocant la crisi, les conseqüents retallades, ens haurien de fer adonar que mai res tornarà a ser el que era. Que ja ens hem menjat els beneficis acumulats dels darrers anys. Que per davant només tenim incertesa i que només ens en sortirem "arremangant-nos" i posant-nos a treballar per construint un país de debò, amb poder polític de debò.

20 de maig de 2012

14 de maig de 2012

Moral Hazard

És aquest un terme que podríem traduir per risc moral. L’altre dia l’emprava en Xavier Sala Martin i ho explicava: Si la banca quan té guanys són per a ells, mentre que quan te pèrdues, perquè ha arriscat, ve un tercer a solucionar-ho, res impedirà que torni a arriscar i que pugui tornar a tenir pèrdues. Fins aquí un raonament molt lògic, quan algú fa quelcom malament ha d’assumir les seves responsabilitats, el que nosaltres diríem, ha d’escarmentar!

Ara bé, el que diu el Sala Martin, des d’una visió excessivament liberal, curiosament també es diu des de els moviments més antisistema, és que s’hauria de deixar caure els bancs que tenen dificultats. Uns ho diuen des d’una visió darwinista de l’economia i els altres pensant que els diners que es gasten en rescats estarien més ben emprats en ajuts, o fins i tot acabar amb la gana al tercer món! Aquests segons no s’adonen que l’Estat no és la bota de St.Ferriol, que sempre raja, i que si el sistema es col•lapsa no hi haurà diners per a ningú. Però les coincidències entre ambdues visions del món, són, sino més, curioses.

Els darwinistes també juguen amb les cartes marcades, ja que en aquest joc els papers estan predeterminats, els dels predadors i els dels voltors, mentre que les preses sempre acaben essent les mateixes.

Podríem parlar amb justicia de “moral hazard” quan algú de la seva butxaca ha arriscat i ha perdut i això, bàsicament, implica al subjecte de l’acció. Aquest n’hauria d’aprendre del seu error i se’n hauria de fer càrrec ell, això és el que es pretén, tal com dèiem amb “l’aplicació aquest concepte” de risc moral.

Però la realitat, en aquest nostre entorn nostre “tant mediterrani”, és un altra. Molts dels que han arriscat no ho han fet amb el seus diners, no han arriscat el seu capital. Ni tampoc han hagut de respondre davant dels que els han confiat els seus estalvis, en tot cas - en la majoria els casos - , aquests últims no tenien consciència d’arriscar res, ni que ningú arrisques res per ells.

El cas de les caixes, ara convertides en bancs, que són les que en aquest moment tenen més dificultats, es paradigmàtic. Les caixes no tenien amos i eren entitats sense ànim de lucre. En teoria la seva finalitat era social. Finalment, amb el decurs del anys, varen actuar com a bancs havent aconseguit, durant els darrers, controlar la meitat del mercat financer a l’Estat espanyol. A Catalunya quelcom més!

Les caixes no tenien amos, no tenien accionistes. Als seus consells d’administració, en diferents proporcions, segons l’origen fundacional – n’havia de fundació privada i pública - s’hi asseien representants dels impositors, de les entitats socials, dels ens públics – partits - i també de manera minoritària els empleats. Sobre el paper res més obert i més transparent! A la pràctica, amb el temps, en molts casos, es varen convertir en els feus de les seves direccions que feien i desfeien a discreció. Ningú, amb l’excepció dels representants els empleats, alçava la veu i quant aquests ho feien semblaven, als ulls dels altres, una colla de tocacampanes.

Com que la gent que estava als consells no s’hi jugaven els seus quartos ja els estaven bé les explicacions dulcificades de les direccions.

Tot això s’acabava d’amanir amb què eren entitats sota “la tutela del estado”, en el cas de Catalunya de la Generalitat. Entitats, al seu torn, supervisades per l’organisme oficial regulador, el Banc d’Espanya.

Ningú va saber o voler veure el que s’estava coent. Malgrat les múltiples inspeccions per Part del Banc d’Espanya, de la Generalitat, també d’Hisenda. Inclús les pròpies auditories a que estaven obligades les entitats. “Ningú va detectar” els riscos que s’estaven assumint.

Des del món polític, des de les administracions no es va entendre el risc que s’assumia amb la bombolla immobiliària, en gran part finançada per les caixes. “Tothom en treia el seu tros”. Els ajuntaments es finançaven i “acondicionaven” les ciutats i els pobles, els dotaven de serveis molts cops innecessaris gràcies al que, en tributs i llicències, deixava la construcció, també gràcies a préstecs. Això els permetia presentar-se davant l’electorat com a eficients gestors i tornar guanyar les eleccions. “Aquest alcalde si que es bo, mira tot el que ha fet pel poble”, segur que ho heu sentit dir!

Com a curiositat el món del futbol també floria gràcies al mecenatge d’industrials i constructors, algun cop amb l’aval o préstec corresponent d’una caixa, que usaven els clubs per prestigiar-se socialment, mentre per altra banda evadien tots els impostos evadibles i més, mentre movien capitals a paradisos fiscals.

Per totes aquestes raons des de les administracions no s’havia d’incordiar a les entitats. Entitats a les que en molts casos també els partits devien préstecs. El finançament dels partits polítics! Una altre gran assignatura pendent. Mentre el país en general ho apostava tot a una mateixa carta o el que és el mateix, posava tots els ous al mateix cistell, el negoci immobiliari.

Ara el veritable risc moral no és salvar determinades entitats, que de no fer-ho comprometrien el sistema financer a més dels estalvis de tots aquells que els hi varen confiar.

Ara el veritable risc moral és no passar comptes! El risc moral és que qualsevol d’aquests directius que han fet rodar les seves entitats per la pendent, quan no les han fotut daltabaix d’un precipici no paguin pel que han fet, que ni tant sols se’ls demani explicacions. Ja no parlem de jutjar-los o inhabilitar-los. El risc moral es que ens els trobem d’aquí un temps dirigint altres empreses públiques o no, fins que les enfonsin! El veritable risc moral és la no regeneració política. Que les mateixes castes i que les mateixes lleis que els permeten accedir al poder continuïn vigents. Que els mateixos polítics, que no varen veure o voler veure, continuïn al poder o que al senyor governador el Banc d’Espanya ningú no li digui res de res.

El risc moral es veure a algun d’aquests directius, responsables del desgavell actual, pontificant als mitjans i que aquests li donin “canxa” , que els anomenin experts!

L’Estat és responsable subsidiari del que ha passat, el risc moral es que no faci front a les seves responsabilitats, que per desgracia són les de tots els ciutadans, ciutadans que per acció u omissió, en un règim democràtic, hem fet ulls clucs durant massa anys a tot el que ha passat sense aixecar la veu fins que han anat mal dades.

Al senyor Sala Martin li diria que el concepte de risc moral està molt bé, que potser funciona en societats amb un tremp moral més elevat. Però nosaltres vivim a la mediterrània, amb tot el que comporta, amb aquest deix de fatalitat de la tragèdia clàssica que sempre ens acompanya. El Risc moral és que les classes populars – incloc a la cada cop més efímera classe mitja, aquella que encara paga tots els seus impostos - que tots aquells que no varen participar de la festa, siguin ara els “paganos” i que els responsables se’n vagin “de rositas” . Que els beneficiats continuïn gaudint i evadint el pagament d’impostos i capitals, però això darrer ja és tema per un altre dia.

14 de maig de 2012

12 de maig de 2012

Anys de vi i roses

... mentre vàrem viure amb la felicitat de pensar que, malgrat tot, finalment acabaríem vivint en un Estat pròsper i avançat.

Amb l’establiment de l’euro, sense el perill de les fluctuacions dels canvis de moneda, va començar a entrar diner al sistema financer espanyol, procedent bàsicament dels bancs europeus dels països més desenvolupats. “Diner en abundància” que no es generava amb el propi estalvi. Van ser els anys del boom immobiliari i de la taxa d’atur més baixa registrada en decennis. Entre el 2002 i el 2006 es va completar l’entrada de mà d’obra de països estrangers que havia començat a prendre força en la segona meitat dels 90. La Catalunya del “som sis milions” va superar, en poc temps, els set milions i mig d’habitants censats.

En pocs anys els preus de les vivendes es varen triplicar. Els terminis d’amortització varen passar dels 15/20anys als 30/35 o fins i tot 40. El preu de la vivenda no parava de créixer. Tothom s’hi veia en cor d’adquirir el seu habitatge, “les parelles de mileuristes” podien dedicar un dels dos sous per pagar una vivenda, si calia durant 35 anys! Perquè aquell estat de bonança duraria “ad eternum”.

Les empreses de taxació, en molt casos “relacionades de facto” amb les entitats bancàries, adequaven les valoracions a la quantitat a concedir. Hi havia entrada de diner, diner que s’havia de col•locar! Per això, els préstecs donaven per al pis, els mobles, el cotxe i unes vacances a Playa Bàvaro. Els objectius de creixement de les entitats financeres, que facilitaven les concessions de préstecs, han estat un dels virus a partir del qual s’ha desenvolupat després el mal.

Tothom tenia feina, més mal que ben pagada, però en canvi tothom tenia capacitat d’endeutament. Tothom podia ser ric una temporada a canvi d’endeutar-se per vida. Els que tenien la sort de treballar a la construcció cobraven molt, sense tenir cap tipus de formació específica. Sous que molts amb estudis superiors hagueren volgut. Només es tractava de tenir una mica de traça fent d’encofrador o posant rajoles als banys. És necessitava construir més i més ràpid! Omplir el mercat de pisos que cada dia es venien més bé. El negoci no es podia aturar!

Si algú al moment d’adquirir el habitatge tenia dubtes de futur, se li feia veure que no havia de patir, se li deia que el preu dels pisos pujaria sempre, que si algun dia no podia pagar, podria vendre de nou la vivenda i encara hi guanyaria quelcom! Com deia el professor Fabià Estapé cada cop que l’entrevistaven, ja fa molts anys, quan hi havia una alguna de les anteriors crisis; li preguntaven per un valor segur, ell sempre responia “el totxo!”. Doncs bé, amb aquesta crisi fins i tot hem rebentat el totxo i fet miques el formigó.

Tot això passava amb el consentiment tàcit dels organismes públics – Ajuntaments i governs – També del regulador – El Banc d’Espanya – al front del qual el seu inefable president el senyor Miguel Àngel Fernández Ordónez , a qui ara tothom sembla veure-li les “desgracies”, mentre durant anys tots plegats li han rigut les gràcies.

Les Caixes, que en teoria no eren entitats amb ànim de lucro, que no tenien accionistes, participaven com els bancs del negoci de col•locar el diner . No eren bancs, no tenien capital propi, però si reserves. En base a aquestes reserves cobrien el coeficient de garantia exigit per poder donar préstecs. Si no n’hi havia prou es creaven determinats productes, ben remunerats, amb la garantia de la pròpia entitat, per captar “capital propi” que afegir a aquestes reserves. Aquest productes es col•locaven a la clientela amb el convenciment que mai passaria res, que era diner convertible, perquè sempre hi havia algú esperant per comprar-los, atesos els avantatjosos interessos que generaven. Si mai una caixa hagués anat malament, una altra se’n hagués fet càrrec, no calia patir! Les Caixes mai deixarien de tenir beneficis amb que pagar les seves obligacions i preferents! Ja sabem ara el que ha passat amb aquest productes un cop les caixes han deixat de ser-ho i ha esclatat la crisi.

Algú encara creu, aquí a Catalunya, que les caixes catalanes se’ns les han carregat des d’Espanya. Si i NO. També corre la brama que les caixes estaven polititzades. Si i NO.
Que molt del que ha passat ha estat per culpa del regulador, el Banc d’Espanya, per la mala gestió d’aquest organisme, és cert! que aquest organisme es de l’estat espanyol, també cert! Però també es veritat que les caixes catalanes estaven sota la tutela de la Generalitat de Catalunya, que era qui tenia capacitat legislativa per regular-les, controlar-les, això implica inspeccionar-les. La Llei de caixes catalana no era excessivament “intrusiva”, potser per no qüestionar en excés a la principal. A Catalunya, 7 de les 10 caixes eren de titularitat privada, gens polititzades! Tal i com la gent ho entén!

Un cop va començar la crisi, al 2007/2008 la Generalitat es va quedar, en principi, a veure-les venir. Cal recordar, amb posterioritat, les declaracions del Conseller d’Economia, dient el que estaven fent, el que en realitat varen estar incapaços de fer, controlar les caixes. Recordem que deien que en aquella bugada de la crisi no volien perdre cap llençol i al final n’han perdut 9 de 10. Bàsicament els 9 que podien, els 9 que estava a les seves mans, “rentar i planxar”.

Però no tot ha estat ni culpa de Madrid, ni culpa de la Generalitat, moltes entitats varen “implosionar”, des de dins, per la mala gestió dels seus directius, a qui ningú semblava controlar i a qui finalment sembla que, malgrat el que de quan en quan es diu a la premsa, ningú acabarà demanant explicacions, ni molt menys responsabilitats. També la competitivitat extrema entre entitats, la “superpoblació de sucursals” per tot el territori i les polítiques,” immediatistes” d’objectius, han ajudat a fer la resta.

Ara ens trobem amb un sistema bancari en entredit, aquell que segons el llavors president del Govern espanyol havia de ser exemple, “llum i guia del món mundial”, del que tots n’havien d’aprendre. Un sistema al que no calia ajudar ni molt menys rescatar i al que ara cal aprovisionar a corre-cuita. Provisions que altres països es varen fer al 2008 i aquí en canvi es faran al 2012, quan la “pasterada” ja està feta. Perquè al 2008 que “nadie toque los bancos que van bien” com deia algun important banquer.

Mentre a Europa surten de la crisi, mentre tornen al creixement, l’Estat espanyol és l’únic que es preveu que al 2013 encara estigui en recessió.

Com a la pel•lícula de Blake Edwars, “dies de vi i roses”, ni l’amor , ni la bona voluntat, ni els canvis, han evitat l’aterratge forçós. No han evitat que tota la “peli" hagi estat un drama sense final feliç i que acabi pagant fins i tot qui d’entrada no jugava, és a dir, tots plegats!

Vàrem viure una ficció de benestar, d’un Estat, l’espanyol, que inclús avançava a Itàlia, sols durant uns anys. Vist ara foren pocs, 5 o 6. En canvi ja en portem 6 de purgatori i en cap cas veiem, ni de bon tros, que estiguem a punt tocar el cel amb els dits.

12 de maig de 2012

9 de maig de 2012

En els llimbs econòmics

Era una notícia petita al diari Ara del dia 8 de maig a l’apartat de Liquidacions. “Catalunya és la Comunitat on tanquen mes empreses”. Explicava que: “a Catalunya en el primer quadrimestre d’aquest any han tancat 11.057 empreses [...] durant els primers quatre mesos s’han presentat un total de 498 concursos de creditors, un 24% més que al mateix període de l’any anterior”

És una sagnia que ja fa uns quants anys que dura. Segons altres fonts, entre gener i octubre de 2011 és varen tancar 19.481 empreses.

El dissabte vaig passar per Tordera on s’està construint el “macrocomplex logístic” d’Inditex. L’estan edificant en els terrenys que durant molts anys va ocupar Fibracolor, una empresa tèxtil de valor afegit,on es feien acabats i tintats. Empresa que al moment de tancar al 2008 estava participada en un 40% per Inditex.

Segur que per als habitants de Tordera haurà estat “aigua de maig” la construcció del complex i la conseqüent creació d’uns 500 de llocs de treball. Possiblement molts d’ells de baixa qualificació. En la celebració de l’acord que va permetre tirar endavant el projecte, el més de febrer de 2011, el President de la Generalitat, que era propietària - a través de l’empresa Eplicsa - del 26% de Fibraclor, va dir que aquesta nova instal•lació “és un acte de confiança en el futur econòmic de Catalunya”.

Malgrat, segons Inditex, la nova planta de Tordera és una de les instal•lacions tèxtils més avançades d’Europa no hem d’oblidar que “simplement” es tracta d’un lloc d’emmagatzematge, no pas de producció! Hem canviat una fabrica per un magatzem!

Una gran part del que passarà per aquest complex està fet a orient o extrem orient. Països amb una mà d’obra molt més barata que la del nostre país i on els drets socials i laborals “brillen per absència”. A Europa occidental, a Catalunya en concret, vivim encara de l’empenta, de la inèrcia, generada al llarg de varies generacions. Això encara ens permet adquirir, molts cops en quantitats superiors a les necessàries, bens de consum a molt bon preu.

Però fins quan tindrem aquesta capacitat d’adquisició? Fins quan viurem de l’empenta? Quan se’ns acabarà la inèrcia que encara ens fa anar endavant? La disminució del teixit industrial, la desaparició de llocs de treball, ens col•loca en una situació econòmica cada cop més compromesa.

L’espoli a que ens sotmet l’Estat i la falta d’inversions en infraestructures, amb unes connexions amb Europa ineficients, escasses i antiquades hipotequen el nostre futur. Un port de Barcelona que pot quedar aïllat sense un enllaç ferroviari de mercaderies. Mentre també esperem, esperarem anys, el corredor Mediterrani; si és que abans, per esgotament de la paciència d’Europa, Espanya no aconsegueix foradar el Pirineu per l’Aragó. Per no parlar de l’aeroport del Prat o la connexió d’alta velocitat amb França.

La destrucció de teixit industrial va ser ajudada per “la bogeria del totxo”, que va desviar els recursos, en busca de diner ràpid i fàcil, de l’economia productiva a l’especulació pura i dura. El conseqüent anorreament de la majoria d’entitats financeres del nostre país per haver posat tots els ous al mateix cistell. Tot plegat fa que ara ens trobem amb els diners “enterrats en formigó”, sense capacitat financera i amb les empreses, que encara sobreviuen, a ralentí.

Cada cop tenim menys empreses, menys empreses de valor afegit, de transformació, en definitiva de creació de riquesa. Sobreviu com pot el sector terciari, el dels serveis, amb una mà d’obra poc qualificada i conseqüentment mal pagada. La mancança de formació professional i “d’ofici”, també en podríem parlar. En definitiva uns serveis que cada cop podrem fer servir menys sinó tenim diners i que a més són de baixa qualitat. Un país de llicenciats que hauran “d’acabar fent de cambrers” o marxar, per dignitat, a buscar-se la vida a un altre país.

Catalunya, el seu autogovern, no tenen cap capacitat de maniobra, més enllà de retallar despeses. No té cap poder real per a capgirar totes aquestes tendències negatives. El futur no és gens afalagador.

Ara, encara, a moltes llars catalanes podem tenir els armaris plens de peces de roba, també altres productes manufacturats, que molts cops ni fem servir, tots ells adquirits a preus molt econòmics. Fins quan?

No hem de viure en l’autarquia, però potser que ens comencem a fer una sèrie de plantejaments. Potser que pensem que cada cop que adquirim un producte manufacturat a l’altra punta del món ens estem foten pedres al teulat. En el millor dels casos aquesta crisi ens ensenyarà que podrem passar amb menys abundància i que quan comprem a la botiga del barri, si encara existeix, o comprem productes fets aquí, estem contribuint a la capacitat adquisitiva de tots plegats.

Altrament ens veurem avocats a veure entrar i sortir les mercaderies del centre logístic d’Inditex, si encara hi és! Veurem arribar els contenidors de productes manufacturats i com aquests es distribueixen a països que encara els poden comprar perquè han estat capaços de fomentar i mantenir la seva capacitat industrial, la seva capacitat de generació de riquesa.

Podem quedar en els llimbs econòmics, aquesta és la direcció que apuntem, que són l’avantsala de l‘infern de la misèria. Ja és hora que comencem a espavilar. Catalunya desperta!

9 de maig de 2012


3 de maig de 2012

Quan s’ha de fer el que cal fer

Sir Neville Chamberlain era fill d’un alt funcionari del govern britànic. Era un polític de tendència liberal que es va unir més tard al partit conservador. Es va dedicar a la política de gran, ja que havia estat un home de negocis. Va ésser ministre de Sanitat i d’Hisenda en els pitjors anys de la crisi, fruit de la depressió del 1929, malgrat tot va practicar unes polítiques socialment avançades i va impulsar els acords d’Ottawa, del 1932. Acords que varen regular els intercanvis econòmics dins a la Commonwealth. Al 1937, amb 68 anys, va esdevenir líder del partit conservador i Primer ministre britànic.

Ha passat a la historia per l’ignominiós acord de Munich del 1938, quan fruit d’una política d’apaivagament – appeasement – amb el règim de Hitler, França i la Gran Bretanya varen permetre el desmembrament de Checoslovaquia.

Chamberlein creia que amb el sacrifici de la sobirania de Checoslovaquia garantia la pau per una generació. Ni la Gran Bretanya ni França, malgrat haver estat vencedores a la Gran Guerra, tenien la força per afrontar un nou conflicte. En tot cas, el preu de la pau el pagava un tercer país. Malgrat tot, Chamberlain, es va adonar compte ben aviat del seu error, que amb allò no n’hi hauria prou, que Alemanya voldria més. Va propiciar que Gran Bretanya es preparés per un nou conflicte i va donar garanties a Polònia . Els fets de tots ja coneguts varen portar a l’inici de la Segona Guerra Mundial. Chamberlain, ja malat, va cedir el poder a Winston Churchil al maig del 1940. En els mesos que li varen quedar de vida, sempre el va recolzar des de la presidència del Consell d’Estat.

Estic convençut que Chamberlain va afrontar, amb més coratge del que ens dona a entendre la història, les decisions que va haver de prendre. Crec que quan va arribar al poder ben poc es devia imaginar que li caldria “abaixar-se els pantalons” davant els alemanys i els italians i que ho va fer creient que amb això garantia la pau a Europa i el benestar del seu poble. Ben aviat, un cop vist l’error, en un acte coratge, va plantar cara i va declarar la guerra a Alemanya. No crec que en el seu programa, en el del seu partit, estès prevista cap d’aquestes accions. S’hi va trobar i va haver de decidir, per això tenia la responsabilitat de detenir el poder.

Aquestes darreres setmanes m’ha vingut al cap la figura, oblidada, a voltes menystinguda, de Neville Chamberlain aombrada per la gegantina de Winston Churchill. Quan va ser Chamberlain, com a Primer ministre, qui declarà la guerra, qui plantà finalment cara, a Alemanya.

Un polític electe ha d’exercir el poder que el poble, lliurement, li ha concedit a les urnes i ha d’afrontar els reptes. No val, davant un situació realment dificultosa, plegar veles o demanar la ratificació popular. No val concórrer de nou a eleccions que el legitimin. Quan arriba el moment de prendre decisions, s’han de prendre i prou! Tot això ve a compte dels advertiments del president de la Generalitat, fa uns dies, de convocar eleccions en cas que l’economia de la nostra autonomia sigui intervinguda.

Realment, quan ho sento, penso en el coratge d’una figura con la de Chamberlain, que es va arriscar, es va equivocar, va tornar a decidir i va cedir el poder sense rancúnia. Fidel al que creia encertat es va enfrontar al totalitarisme que amb bones maneres i amb una irresponsable dosi de bonhomia no havia estat capaç d’apaivagar.

L’actual president de la Generalitat va concórrer a les urnes amb un programa lo suficientment ambigu que li permetés aconseguir el màxim de recolzament i obtenir el poder. Malgrat tot, va prometre una transició nacional. Va prometre que els drets de Catalunya no serien trepitjats i que empraria les eines i prendria les decisions necessàries per garantir les llibertats i la dignitat del nostre poble. No va prometre un trencament amb l’Estat espanyol, ni es va declarar obertament independentista. Encara que va afirmar que donat el cas estaria a favor de la plena sobirania del nostre poble.

Ara que ens trobem en un veritable atzucac, ara arriba el moment de prendre decisions, es pot equivocar, pot rectificar. Té el poder que l’hi ha donat el poble de Catalunya a qui ha de servir. La transició nacional ja fa temps que camina, la voluntat d’una amplia majoria del poble de Catalunya és assolir les màximes quotes de llibertat. L’Estat espanyol està totalment desgastat, ja només ens és una sangonera que duem enganxada i que ens xucla la cada cop més escassa sang que ens queda. L’Estat espanyol ja no compleix ni les seves pròpies lleis, aquelles que obliguen a fer determinades inversions i determinats pagaments a Catalunya. Incompleix la Llei i ens condemna a la misèria, arrossegant-nos en la seva fallida econòmica i moral.

Mas, com Chamberlain, es pot arribar a equivocar, Mas, com Chamberlain, pot rectificar. El que Mas no pot fer més és no fer res! Mas està condemnat a assolir el lideratge de la nació catalana, que no ens creí el desencís, que no s’amagui darrera una convocatòria d’eleccions. Ha de prendre decisions i les ha de prendre ja! Compte amb un ampli suport, més del que ells es pot arribar a creure! Potser pot arribar a quedar-se pel camí! Potser haurà de cedir el testimoni a una altre! Però, malgrat tot, si té coratge, si és veu amb cor de fer el que cal fer, pot passar a la història com l’home que va plantar cara Espanya. L’home que va dir prou! Malgrat no ho tenia explícitament escrit al seu programa polític.

3 de maig de 2012