12 d’abril de 2011

"El Ghandi de la Ciutadella"

De debò que la vaig errar en el meu anterior post, vàrem passar un diumenge sense en Tena però és que el bon home es reservava pel dilluns.

I és clar que no es podia deixar passar l’oportunitat! Les càmeres de mig món enfocant Barcelona i ell a “casa”. Calia posar-hi remei! Doncs que millor que una “sentada” a la Ciutadella i una concentració, si-us-plau! Que no fos massa gran, que li podien robar protagonisme!

Estic convençut que conforme els guàrdies s’anaven enduen als concentrats, ell allà assegut devia de sentir-se cada cop més cofoi, llàstima que no s’enduguessin a aquell paio grossot del bigoti i el de la “cara de nen que mai no ha trencat un plat”. Quina llàstima que no es podés quedar ell sol embolcallat en un senzill llençol com si fos el Ghandi de la Ciutadella.

I pensar que hi ha gent que diu que tots hauríem d’anar a fer-li costat. Quin horror deu pensar ell; “em robaran protagonisme”. Algú creu que si hagués volgut una concentració unitària, amb molta gent no ho hagués anunciat? Almenys hagués intentat buscar complicitats més enllà de l’Espot. Després del fiasco de la plaça St. Jaume, de fa uns dies, on amb prou feines hi havia 500 persones, moltes pensant que anaven a un acte unitari i que es varen trobar en mig d’un míting de solidaritat, calia fer quelcom!

Si el dia després de la primera onada de consultes, el dia 14 de desembre del 2009, la va “liar parda”, per què no tornar-ho a intentar el 10A + 1? Que importa que, de rebot, a una gran majoria de catalans independentistes els acabi representant de la forma més freaki!

Hi ha realment necessitat de fer el que ha fet? Aconseguirà quelcom més que alguna foto al diari i la plana central del “Periòdico”? Plana del “Periodico” que serveix de munició per disparar contra els seus excompanys convergents i també, no ens enganyem, contra l’independentísme “`poc madur i irresponsable”, com diuen alguns.

Potser ens trobem davant un Ghandi i no ho sabem veure, però jo més aviat crec que ni tant sols arriba a la sola de la sabata d’en Xirinachs. No és pot ser “Ghandi” per unes hores i viure com un Rajà la resta de la teva existència. No es pot pretendre passar per l’alliberador de Catalunya quan no es fa res per la unitat dels independentistes, ans al contrari! Encara ressona en aquell vespre de final de juliol, al pub “Daily Telegraph” de Barcelona, el seu “Reagrupament no compta”; va treballar de valent perquè així fos!

Més enllà del protagonisme personal, cap més altre interès veig en el que està fent. Potser pot enredar a la gent de bona fe, als que van amb el lliri a la mà. Crec que, insisteixo, ell seria el primer en espantar-se si la seva acció fos seguida en desmesura.

M’agradaria estar equivocat, que la crida del parc de la Ciutadella fos la crida a la insurrecció d’un poble contra tot el que l’oprimeix, però probablement no ho serà! Crec que si un dia aconseguim que el poble català s’aixequi és perquè haurem trobat el veritable líder i ens haurem desfet de personatges com del que estic parlant en aquestes línies. Mentrestant, que res més ens distregui del que va passar aquest diumenge.

12 d’abril de 2011

11 d’abril de 2011

Un diumenge amb Glòria

Si m’ho haguessin jurat el passat 28 de novembre no m’ho hauria cregut. Em pensava que les consultes estaven finiquitades. Els que més les havien sabut canalitzar a favor dels seus interessos particulars ja les havien abandonat a la seva sort i tot semblava indicar que quan, al cap de quasi mig any, la gent fos citada a Barcelona tot seria un fracàs. Doncs no! No ha estat així, ha estat un èxit.

El 28 de novembre va tenir un sabor agredolç per a molts catalans. Alguns donaven per bo o molt bo que el tripartit no repetís. Altres que, malgrat tot, inclòs el 10 de juliol, veiem amb tristesa que d’independentisme havia reculat. Que l’opció independentista que defensava la proclamació unilateral de la independència, Reagrupament, havia obtingut uns resultats ben minsos i s’havia quedat sense representació parlamentaria. Els marmessors del missatge de Reagrupament, aquells que se l’havien fet seu tant sols 3 mesos abans, quan abans el menystenien, tampoc acomplien les expectatives que havien fet creure a molts dels seus “nouvinguts” seguidors.

Vistes, doncs, les perspectives una consulta a Barcelona semblava abocada al més absolut fracàs i en canvi no ha estat així. Que ha passat des del 28 de novembre? Doncs, moltes més coses que les que alguns recordem, i no fa pas tant!

48 hores després de les eleccions Convergència i Unió donaven per bo el resultat i ja es desdeia del concert econòmic. Mentre la crisi cavalcava cada dia amb més estrèpit i el nou govern de la Generalitat semblava justificar-se en les mesures per ajustar l’economia de la nostra minsa autonomia. La idea d’independència semblava quedar en segon terme. Esquerra havia perdut quasi la meitat dels seus diputats i en Laporta tant sols havia aconseguit, in extremis, al límit de l’encontre, sumar 4 diputats.

Personatges destructius com en Tena, però, ja preparaven les seves noves “malifetes”. Controlar totalment el seu grup polític i arraconar, “fins a que cridés auxili” a en Laporta. Així va ser el Congrés de Manresa, però varen fallar en els seus càlculs i la singularitat d’en Laporta els ha jugat una mala passada. Ara es troben fora de les consultes i en un segon pla polític, potser varen oblidar que li devien tot a en Laporta i no recordaven aquella vella dita “no mosseguis la mà de qui et dona els vots”, era així, oi?

Mentre en Laporta s’ha afegit a l’acord a que, a Barcelona, havien arribat Esquerra i Reagrupament. Sembla una candidatura potent a l’Ajuntament de Barcelona en Portabella, en Laporta, en Planes i companyia intentant fer anar l’independentisme a una. Mentre la consulta a Barcelona s’anava preparant i anava rebent recolzaments, l’acord Units per Barcelona creava un ambient propici, però no era, ni de bon tros, tot el mèrit seu.

El govern de la Generalitat ha anat adoptant mesures, impopulars la majoria, mentre l’estat centralista i depredador n’exigia més. A en Pujol se li acabaven els turrons i els arguments d’encaix dins d’Espanya, es pronunciava a favor de l’independentisme i votava a la consulta, el mateix feia l’Artur Mas. En Duran que s’havia “barallat” amb l’inefable Tena, traient-se els drapets al sol, s’hi oposava “perquè ell tocava de peus a terra” i es pensa que cada cop és més a prop d’enganxar mamella, espanyola, of course!
La consulta, de cop i volta, tenia la propaganda feta, els membres del govern residents a Barcelona han anat anant un a un a votar, alguns, això si, en la intimitat. S’hi han afegit multitud de persones amb més o menys ressonància, i fent més o menys remor. Els organitzadors es pessiguen i no s’ho creuen. Més de 275.000 persones han participat, i com algú d’ells ha dit “ni en el més remot dels seus somnis haguessin imaginat un resultat així”.

Ha estat un diumenge sense en Tena i amb Glòria, molta Glòria per a l’independentisme que amb un pressupost més que ajustat han aconseguit quasi el doble de participació que el senyor Hereu al seu referendum de la Diagonal en el que va enterrar, per res, una xifra escandalosa a càrrec de l’erari públic.

Els organitzadors poden estar contents, s’han estalviat algun vergonyós espectacle com el que el 14 de desembre del 2009 varen protagonitzar certs personatges als quals ara quasi ni se’ls ha vist el pel. L’independentisme pren força, les eleccions municipals són molt importants i si unes municipals ens varen portar la república ara fa 80 anys, qui no ens diu que aquestes, com a mínim, no ens poden acostar més a la nostra plena sobirania?

Com a ciutadà només em resta donar les gràcies als milers de persones que han treballat a la consulta del 10 d’abril a Barcelona.

Mataró, 11 d’abril de 2011

10 d’abril de 2011

És "tontín" dir segons què d'en Tintín

A vegades pot semblar de “tontin” dir segons què d’en Tintín. Em tremolen les cames, de riure, després de llegir el obvi, políticament correcte, progre, carrincló i estúpid article del senyor Albert Sanchez Piñol (* diari Ara del 9 d’abril) que signa com a escriptor, escriptor al que no he tingut el gust de llegir cap llibre, al contrari de les aventures d’en Tintin que formen part del meu imaginari personal.

Acusar de racista un còmic escrit a començament dels anys 30 per la forma en que es tracta a les persones de raça negra és, per a mi, el mateix que acusar d’inhumans als romans per el tracte que donaven als condemnats a mort, els quals eren devorats per les feres al circ. Per sort la humanitat progressa i progressa perquè jutgem les actituds del present, les corregim, les combatem , les condemnem i les rectifiquem. Mirar les coses del passat ens pot servir com a referent, però en tot cas les hem de jutjar situant-les en el seu context.

Titular, a propòsit d’en Tintin, l’article fent referència als negres i als nazis em sembla excessiu. No sé si les col•laboracions d’aquest senyor sovintejaran en aquest diari, però malament comencem si es paga quelcom a algú per escriure coses “tant de manual”.

Perquè en l’article es fa una sèrie d’asseveracions que com a mínim són més que discutibles. Parlar de la sola idea de prohibir, encara que entre línies no s’hi estigui d’acord, un còmic d’en Tintin, em sembla una solemne animalada.

És cert en la seva primera obra en Tintín va al país del soviets i el cert és que alguna de les caricatures que fa d’aquell règim execrable, varen resultar ser reals. Mentrestant, durant decennis, aquella ideologia va engalipar moltes persones de bona fe, però quan tot va caure, quan s’ha fet balanç del que ha significat el comunisme, i les seves puntes més criminals com el stalinisme, dels milions de morts en el seu haver, de la misèria moral en que va sumir les societats dels països on va governar, llavors és veu que Tintin al país del soviets era premonitori de la gran mentida que tot allò va significar.

Que l’Hergè era conservador? Pot ser sí! Que era catòlic i que segurament li feia basarda el comunisme? Potser tot són veritats! Que el catolicisme impregnava la societat belga d’aquells temps,? Segurament també! Que de tot allò varen néixer moviments feixistes, cert! Els rexistes d’en Leon Degrelle en podrien ésser un exemple. Però acusar veladament a l’Hergè de feixista, per l’Estel misteriós escrit al 1942 mentre Bèlgica estava ocupada pels nazis, em sembla delirant.

Parlar de resistència a Bèlgica ja em sembla caricaturesc, quan no de desinformació total. Ni tant sols durant molt temps en va haver-hi ni a França i la que va haver-hi a aquest darrer país va ser assumida pels republicans espanyols que es varen haver d’amagar a la muntanya si no volien acabar a Mauthausen, on els col•laboracionistes francesos, que la historia ha demostrat que no eren pas una minoria, enviaven als esquerranosos republicans espanyols.

Al senyor Albert Sanchez no el condemnaria a ser sospitós d’estupidesa, senzillament passaria dels seus articles, tant de bo també passés ell i, abans d’escriure algun altre sobre el tema, aprofités el temps per documentar-se i adonar-se que en la societat dels anys 30 les democràcies occidentals, les defensores de les llibertats enfront el feixisme, el nazisme i també el comunisme, tenien subjugat a mig món. Practicaven la llibertat a casa i l’opressió més racista a l’Àfrica i a Asia. Els negres, als anys 30, tenien llavis de “neumàtic” també a les molt demòcrates França i Gran Bretanya, i així ho veia molta gent de bona fe, com el més natural del món. Encara molts anys més tard a aquells pobres “negritos” de l’Àfrica els havíem de salvar guardant el paper de plata de la xocolata i el segells per al Domund. Per sort hem evolucionat, o no?

Les aventures d’en Tintín no les podem descontextualitzar, si ho fem, no pararem de fer punxa al llapis.

Mataró, 10 d’abril del 2011