30 d’agost de 2016

"Nasios pa matar" la Immersió



Permeteu-me parafrasejar un dels símbols o dites de "las historias de la puta mili", la d'aquell paio cutre-saltxitxero- que duia al casc escrit allò de "nasio pa matar".


Per això va néixer C's, per matar la immersió lingüística a Catalunya. En un primer moment es van disfressar, prèvia despullada publicitària, de progressistes i d'esquerranosos. Hi va haver gent que va comprar! Anaven a defensar, aparentment, un concepte neutre de ciutadania, un concepte republicà. Un concepte, "la ciutadania", aparentment igualitari. Però tot plegat era teatre i del bo. Només calia estar una mica atent i ja se'ls veia el llautó de lluny. El seu era l'espanyolisme, el nacionalisme espanyol que volia tornar-se a imposar, tot això ja estava en el seu ADN primigeni(*). Venien un producte embolcallat de manera  no gaire diferent del que venia el PSC, que era qui dominava el mercat, però com els formatges de Camembert, el seu producte era un pèl més afinat, o sia feia més pudor. El 2006 C's van saber trobar el seu nínxol de mercat. En un primer moment no els van fer gaire cas, però la sentència de l'Estatut, el 2010,  ho va trasbalsar tot i en "tiempos revueltos" ja se sap que passa.

Cert que en certs sectors, en principi sembla que minoritaris, de la població el tema de la immersió va aixecar "ampolles". Des d'una part de la classe política mai es va donar "ungüent" per aplacar-les, com a molt algun cataplasma, principalment evitant fer d'altaveu polític d'aquelles queixes. Fins i tot el PP fins al 2012 no en feia massa escarafalls del tema de la immersió. Mentre Ciutadans i el seu entorn punxaven les butllofes per veure si s'infectaven. En principi no van prosperar. Fins el 2008 el PSC va tenir la situació controlada, una elit d'aquí aprofitava l'estirada electoral de la gent d'allí, o sia la marca PSOE, per mantenir la majoria electoral als principals ajuntaments i per finalment assolir – en coalició- la Presidència de la Generalitat durant 7 anys.També per treure més de la meitat dels representants al Congrés espanyol a Catalunya en les eleccions del 2008 - "La Catalunya optimista de la Chacon" -, cosa que va llavors permetre una nova majoria al PSOE a Madrid. Ciutadans en aquells moments semblaven anecdòtics.

Mentre el PP, Mariano Rajoy, treballava per canviar-ho tot, per tombar l'Estatut del 2006, cosa que va aconseguir. Per fer-ho no va dubtar en atiar l'anticatalanisme, un producte que té compradors a dreta, centre i esquerra del mercat polític espanyol. No cal explicar l'esdevenir dels darrers anys que tots sabem. El PSC va perdre "la centralitat" política a Catalunya, i d'unes generals el 2008 a les del 2012 va perdre més de la meitat dels seus diputats al Congrés espanyol, mentre també queia a Catalunya. El forat va ser aprofitat per una banda per ERC, per la part catalanista, però en major mesura per Ciutadans per la part espanyolista. Ciutadans el 27 de setembre de 2015 van aconseguir ser la segona força al Parlament de Catalunya. Ho van assolir aglutinant el vot anti-independentista a Catalunya, cosa que els va ser facilitada pels mitjans de comunicació, que consumeix una gran part de la població de Catalunya. Mitjans que dia darrere dia feien sortir a en Rivera fins a la sopa. Després al cap de poc mesos una gran part d'aquest mateix electorat que havia pres com a vot útil a C's, per anar contra la Independència de Catalunya, va girar el seu vot cap al voltant de Podemos, per tal de fer fora el PP de Madrid (**). Ciutadans a les darreres eleccions generals, del passat més de juny, va ser la darrera força de les que va obtenir representació al Congrés de Madrid a Catalunya, per davant seu el PP  era el penúltim. Ara són les dues darreres forces, les que van ser menys votades a Catalunya, les que estan pactant a Madrid per redissenyar el nostre futur.

Ara ens presenten un acord per formar govern, amb uns punts econòmics que ho fien tot a la bonança econòmica i suposats creixements. C's s'ha empassat la Regeneració que s'ha menjat amb patates juntament amb la Corrupció del Partit Popular. Ha estat una marxa enrere total de Rivera, que ha arribat a dir "que accepta perdre la credibilitat pel bé d'Espanya". Quin és aquest bé? Doncs sembla que bàsicament carregar-se la immersió a Catalunya. C's ha pactat amb el PP el trilingüisme, el mateix trilingüisme d'en Bauza, que els va fer perdre als populars les eleccions a les Illes. Resulta que a les comunitats bilingües ens fa falta un tercer idioma. Ho diuen aquells que en prou feines en parlen un. Tenen l'atreviment de dir que a Catalunya hi ha nens que no saben el castellà; jo no conec cap cas. Com en els millors temps totalitaris branden l'amenaça d'enviar-nos inspectors "monolingües" a vigilar que siguem trilingües. Delirant! Si tant els preocupa el seu idioma potser que comencin a mirar alguns d'aquests programes sensacionalistes de les cadenes espanyoles on surt gent, no pas a Catalunya, que en prou feines poden lligar sintàcticament una frase. O potser que es mirin els resultats de les proves d'accés a la Universitat que, si mal no recordo, no obtenen, ni de bon tros, els seus pitjor resultats a Catalunya pel que fa al coneixement del castellà.

Però no ens enganyem C's ha destapat, el que el PSC va mantenir amb sordina durant molts anys. No es van oposar a la immersió, però tampoc van fer tot el que calia perquè el català, el català a l'escola, la immersió, fos sentida com una cosa pròpia. Cert que per part seva es mostrava en línies generals com una cosa positiva, però cada cop estic més convençut que no hi varen posar ni cinc cèntims de més d'entusiasme. Sobretot en aquelles zones metropolitanes on el seu resultat electoral es fiava més a "Felipe" que no pas al candidat autòcton.

Ara ens trobem amb uns "Ciudadanos" que a Catalunya van tocar sostre, per sobre de les seves possibilitats, amb un vot anti-independència, prestat, el passat 27-S. Per això des de Ciutadans juguen a l'únic que saben jugar, a un anticatalanisme visceral. Anticatalanisme que a Catalunya durant molts anys els va donar una quota relativament petita de mercat i que a Espanya avui ven molt més que no pas aquí. Els problemes d'Espanya no els arregla un acord en C's i PP, que potser no prosperarà per falta de suport parlamentari(***). No els arreglarà perquè cap de les mesures va a l'arrel dels problemes reals – "si, si, aquells que de debò interessen a la ciutadania", que no són altres que l'estructura del seu estat. Però, mentre ara algú espera un miracle, al poble espanyol els continuen venent el de sempre, "pan, futbol i toros", amb l'afegit d'anticatalanisme i nacionalisme, el seu. Tot plegat del més tronat.

Mentresant, tant aquí com a la resta d'Espanya, hi hagi gent que es deixi ensarronar, ni ens en sortirem, ni se'n sortiran. Ara, això si, podran continuar fent el "hooligan" insultant-nos i, si ens deixem, fotent-nos alguna guitza, mentre ens culpabilitzen dels seus mals.

30 d'agost 2016

(*) Veient qui han estat alguns dels mentors, adlàters  i fundadors, coneixent-los només una mica no calia pensar altra cosa: Albert Boadella, Félix de Azua, Francesc de Carreras, Arcadi Espada, Paco Caja, ...

(**) Per les runes, per els retalls del que va ser el PSC compteixen ara C's, el PSOE – diem-ho així- i els poscos d'ICV. Per això tots plegats juguen la carta unionista perquè es dirigeixen a aquell electorat que en lloc de votar Raventós, votava Felipe.

(***) Si això és així és perquè hi ha 17 parlamentaris catalans que bloquegen qualsevol acord, podien ser més d'anar junts. Potser que si ens toca votar el dia Nadal fem un pensament, no oblidem que els catalans, com a molts europeus de socarrel, ens quedarà el dia de Sant Esteve per gaudir de la festa.

18 d’agost de 2016

Previsions meteorològiques i humanes



Aquest estiu he estat als Pirineus, lloc on en poques hores pot canviar el temps de forma sobtada. Cada dia mirava les previsions meteorològiques i puc dir taxativament, que quasi sempre la van clavar. Molts cops amb més d'un dia d'antelació. Per quan havien anunciat pluja plovia, per quan havien anunciat tempesta, tronava. El marge d'error va ser mínim. Sempre una estona abans o després, sempre una mica més de pluja o una mica menys de la prevista.

Que diferent de fa 40 o 50 anys quan els homes del temps molts cops fallaven més que una escopeta de fira. Basaven les prediccions en fotos de satèl·lit i en els seus coneixements i experiències. Ara ens trobem amb prediccions fetes amb models matemàtics, gràcies als càlculs que ens han permès els moderns ordinadors. Ara a partir d'unes dades determinades, d'unes observacions, d'unes mesures en un lloc i temps concret i a partir de centenars de milers de models preterits es poden arribar a establir uns patrons de comportament que permeten, com deia abans, fer la previsió i clavar-la.

El nostre propi ordinador, el cervell, ara com ara encara amb moltes més possibilitats que no pas els moderns ordinadors, no funciona pas de manera tan afinada i fluida. No funciona de manera tan asèptica, ni molt menys tan freda i neutra. Molts "arxius" queden en un lloc no accessible i per tant no són útils, en definitiva molt sovint oblidem. És per això que molts cops fem prediccions errònies. Senzillament el resultat és que no veiem venir la pedregada fins que no la tenim a sobre.

Malgrat tot, amb els anys acumulem "dades" que, en el cas de la meteorologia moderna, serien els models preterits. Com més gran és una persona, però, sobretot, com més activa ha estat socialment i mentalment més d'aquests models preterits personals pot haver atresorat. Sobretot si mínimament l'acompanya la memòria. En definitiva, no és res més que el que en diem experiència, o més ben dit experiències; "dies solejats, tempestes, calamarsades, brises suaus, temperatures tòrrides, llevantades i calmes" ens poden ajudar a preveure situacions semblants. També amb el temps va evolucionant i millorant la capacitat d'observació, o així hauria de ser. Moltes vegades les veiem a venir i no sabem ben bé per què, és el que en castellà es diu "tener una corazonada". Senzillament, serà perquè hem pres ben bé les dades i hem comparat, fins i tot algun cop sense ser-ne massa conscients, amb "imputs" d'experiències anteriors.

Per tenir força models pretèrits són necessaris els estudis i la cultura, però quasi imprescindibles la curiositat i la intuïció, en cap cas mai no ajuda gens de ser gandul mental. Les capacitats per acumular aquests models tant si són experiències pròpies com aprenentatges es van afinant amb el temps. Fer-ho bé vol una pràctica i un manteniment. També amb el temps s'afinen les capacitats d'observació; s'aprèn a prendre i avaluar dades. Però aquest ordinador que és el nostre cervell mai acaba funcionant a ple rendiment. Simplement perquè tot plegat és una suma que es va afegint fins al dia que perdem el cap o ens morim i llavors encara ens queda molt terreny per córrer. Ens ha quedat molt per aprendre!

Algun cop et trobes amb algú que et causa "mala espina", no t'agrada i no saps ben bé el perquè. Ho intueixes, però tot plegat sembla molt subjectiu. Potser és un automatisme, sense adonar-te estàs observant i comparant amb comportaments anteriors d'altres persones; amb el record d'experiències que no han estat agradables. Això es fa de manera inconscient i intuïtiva, la feina que tindríem, si algú ens preguntes, per explicar-ho, per argumentar-ho! Com t'ho faries per dir que aquella persona no et cau bé? Els especialistes, és que ho han estudiat, ho poden arribar a explicar però no sempre ho encerten. Ells també ho han estudiat a partir de models. La interpretació del llenguatge corporal seria un exemple de tot això, però cal afinar molt i no sempre s'encerta si no va acompanyat d'una expressió oral mínimament entenedora.


De jove, potser ja a l'escola, vas conèixer el tibat, el pinxo, que t'amargava l'existència. Ho recordes vagament, però el model hi és i l'has interioritzat i quan et trobes algú pel carrer amb el coll estirat, d'aquells que mai trobaran un bitllet de deu euros a terra i que camina d'una manera determinada, el teu model, que està allà adormit en aquell raconet del teu cap, es fa present i et poses en estat de prevenció.

A diferència dels models fets servir per a les previsions meteorològiques, les experiències humanes no es poden traspassar només que parcialment i no faran mai el mateix servei a tothom. Molt aconseguirem si alguna "rutina" o alguna dada és assimilada i pot ser traspassada d'un a un altre "equip". Molt farem si amb les nostres experiències podem educar als nostres joves, als nostres fills. Moltes coses hi juguen en contra d'aquest traspàs de coneixement, d'aquest acceptar ensenyaments d'experiències no viscudes personalment

Les noves generacions ja tenen "nous processadors", "uns equips", que a part de més moderns són possiblement més potents. Entre altres raons perquè hem procurat dotar-los de millor "software". Això, en molts casos, ha fet incompatible les nostres velles "rutines i els nostres arxius". Fa complicat traspassar-los dades/experiències que per a nosaltres van ser vàlides. Al cap i a la fi ells han d'omplir el seu disc dur amb les seves pròpies vivències i els nostres aprenentatges a vegades els poden semblar sobrers.

L'arrogància del desconeixement fa que en molts casos pugui entrar "malware" al nou "equip". El nou "equip", com tots, haurà de suportar les caigudes, afinar i definir correctament les noves instal·lacions i crear, en molts casos, els seus propis models, fent-ho a vegades partint de zero o tornant a començar. Per això, com també ha passat en els models més antics, algun cop caldrà reiniciar o fins i tot formatar el disc dur i tornar a començar.

Un bon exemple, crec jo, per a molta gent ha estat que de res ha servit el model preterit del 1982, quan es va ensarronar a tota una generació, quan es va prometre un canvi que mai va ser. La vanitat d'alguns dels nous "equips", la creença en les seves pròpies capacitats i que els de llavors, els antics, no en sabien més, els portarà, ja els està portant, de nou a repetir els mateixos errors i a il·lusionar-se en noves quimeres. Però quimeres com les altres al cap i a la fi. Molts, malgrat els advertiments, no veuran a venir, ni per activa ni per passiva, ni subjectivament o subconscientment, de cap de les maneres, els "cantamanyanes" i els venedors d'estores que produeix cada generació.

Per aquesta impossibilitat de poder traspassar "tots els models matemàtics", totes les experiències. Per la incapacitat i la limitació de poder-les assumir, molts cops estem donant voltes a la sínia, fotent el burro! La història mai no es repeteix, però si imita molt bé, i en les mateixes o semblants circumstàncies es produiran fets molt semblants. Si els nous "equips" mentals no han assimilat les experiències anteriors, per mitjà de l'educació i el coneixement, es repetiran errades i es tindran pocs encerts. És per això que cada generació en el seu moment té la seva oportunitat, però l'ha d'afrontar preparada.

Disculpeu una disquisició tan llarga. Ja la deixo! Per cert per aquesta tarda s'acosten tempestes, no perquè ho digui jo, ho diu la previsió meteorològica i quasi segur que serà cert. També veig que s'acosten temps complicats, això sí que ho dic jo! Que malgrat ser un processador antic, tinc informació acumulada i la gosadia de dir-ho. Perquè, malgrat que són temps complicats són temps d'oportunitats, i els catalans ara en tenim de bones, si no les aprofitem, ben poc, per molt que vulguem i puguem, els podrem traspassar a les generacions futures.

18 d'agost de 2016

15 d’agost de 2016

Els Poscos i el Procés



Sembla que qui era Ministre de Governació – ara en diríem d'Interior- a l'Espanya de pocs mesos després de finalitzada la Guerra Civil – Ramon Serrano Suñer - va escriure o li van escriure una diatriba contra el Comunisme, Rússia i tots els que havien estat enemics de l'Espanya Nacional. Entre altres coses en aquell article es deia que "els amics de Rússia eren enemics d'Espanya i que calia combatre'ls". L'article no va sortir a la premsa, es va retirar a corre-cuita, no sense cert esglai,  què havia passat?

El mateix dia que havia de sortir l'article als diaris, el 23 d'agost de 1939, L'Alemanya de Hitler i l'URSS de Stalin va signar un pacte de no-agressió. En aquell moment El règim de Franco era un aliat agraït i tàcit d'Alemanya i els partits comunistes d'Europa estaven controlats pels estalinistes.

Aquell ignominiós pacte va permetre a Alemanya envair Polònia amb la seguretat que l'URSS no intervindria contra seu. El preu d'aquella no intervenció era deixar als soviètics les mans lliures a Finlàndia, als Països Bàltics i a la meitat oriental de Polònia. Les potències occidentals –França i El Regne Unit- van declarar la guerra als alemanys el tercer dia de la invasió de Polònia. Dues setmanes més tard amb l’exèrcit polonès ja anorreat l'URSS va envair la meitat oriental de Polònia. Nazis i comunistes es van donar la mà i van confraternitzar en la línia de demarcació establerta. Polònia havia deixat d’existir. Cap a final d’any va ser el torn de Finlàndia que va poder resistir(*). A la primavera següent Estònia, Letònia i Lituània van deixar d’existir. França i Anglaterra, davant tot això, no van tenir esma per oposar-s’hi, ni molt menys declarar la guerra també a Rússia.

A la història que ens han explicat i que tothom sap, simplement Alemanya va envair Polònia i prou. L'URSS va acabar lluitant al costat dels aliats. Ningú recorda o vol recordar el seu paper el 1939 i el 1940. Un cop acabada la guerra tots els guanys territorials de l'URSS, aconseguits gràcies al pacte amb Hitler de 1939, es van consolidar i mantenir amb el vist i plau de les potències occidentals.
.

Gràcies a aquell pacte del 1939 durant dos anys els exèrcits de Hitler van campar per Europa, mentre l'URSS subministrava matèries primeres essencials a Alemanya. Ho va fer fins a la mateixa matinada que Alemanya va envair-la. Els partits comunistes d'Occident durant els dos primers anys de guerra van entrar en una espècie de letargia. Si Stalin havia pactat amb Hitler, aquest, per la raó que fora, no era llavors l'enemic a batre. Potser tot és massa tendre encara per parlar-ne i si hi ha estudis, aquests són coneguts per poca gent. Però el ràpid col·lapse de la França de la III República el 1940 no només s'explica per la superioritat en armament de l'exèrcit alemany. Superioritat que ja existia el 1914 i en canvi llavors França va poder resistir.

La resistència dels moviments comunistes als països ocupats pels alemanys no s’orquestrà fins que Hitler va envair l'URSS i tornà a ser l’enemic ideològic i no pas l’aliat tàctic contra el capitalisme. Totes aquestes parts de la Història, les conegudes i les no tan conegudes, no es divulguen gaire entusiàsticament i molts cops queden ocultes a la gran majoria. El mateix passa pel que fa a molts dels fets a la rereguarda republicana durant la Guerra Civil espanyola. Fets que han caigut de la "memòria històrica".

Tot això bé a solta que quan ha convingut els comunistes han pactat amb qui calgués amb tal d’aconseguir els seus fins. El 1939 Stalin devia pensar que el nazisme i el capitalisme s’acabarien dessagnant entre ells, cosa que ja li anava la mar de bé. Calia fer caure el capitalisme i que el nazisme - feixisme en diuen ells sempre-, es debilités o senzillament també perdés. Ara que Catalunya viu un procés revolucionari, als comunistes, pos comunistes i tuti quanti dogmàtic totalitari d'esquerres - que conflueix i desconflueix - els descol•loca el Procés. Senzillament perquè el Procés no és la seva Revolució, no forma part del seu ideari. Sembla que s’estimen més una Espanya unida, ja constituïda en Estat, que no pas un nou estat. A Espanya, deuen pensar que encara tenen una oportunitat d’arribar al poder. En una Catalunya independent més difícilment ho aconseguiran. Per això tot són travetes, tot són guitzes, tot són entrebancs, tot són mitges veritats i sobretot moltes mentides.

Simplement el Procés no és el seu procés. Mentre tinguin engalipada a una part de la població, com han aconseguit durant tota la Transició, sobreviuran. Si a més juguen la carta anti-Procés, conjuntament amb l’ensulsiada socialista a Catalunya, poden eixamplar, com ja ha passat al desembre i al juny, la seva base electoral. Si gràcies a això mentrestant les dificultats a Catalunya per les que passa la seva població augmenten, serà un preu que cal pagar i pagaran. Bé, el pagaran els de sempre, les classes populars a les quals els seus dirigents pretenen pertànyer. Però tots sabem que no és ben bé així. Els objectius dels comunistes i els seus dogmes són tan elevats, "són tant per un fi de bé", que qualsevol privació que passi la població caldrà que així sigui per tal d’aconseguir "vèncer". Per això si per anar contra el Procés els cal votar amb la dreta, votaran amb la dreta més rància. Si cal empassar-se algun gripau, callar o fer marxa enrere, com va fer Serrano Suñer el 1939, callaran i ho faran! Si per entabanar als "correligionaris ideològics" independentistes d’altres grups els cal fer-los tot tipus de xantatge emocional, els el faran i per desgràcia molts poden picar. Si cal ocupar llocs dins d'aquestes organitzacions, també ho faran i si cal "redirigir" assemblees les "redirigiran". En tenen pràctica d’anys i ho dominen a la perfecció.

Tot això a molts catalans ens passa per la beneiteria d’una gran part de la població i de la rentada de cervell a què fa anys ens han sotmès amb la correcció política. Correcció política que com un catecisme ens diu que és i que no és "pecat". També quines són les bones i males virtuts i sobretot en diu qui són els bons i qui són els dolents. Tot plegat privant-nos del degut debat a costa d’anatematitzar els temes que calgui. Per això algú, aquests dies en què s'ha "celebrat el 90 aniversari de Fidel Castro", ha justificat i minimitzat el que és una dictadura com la cubana, "per correcció política"; “perquè no és el mateix una dictadura d’esquerres que una de dretes”. Això, precisament, ho ha fet algun beneït des de la socialdemocràcia. Des del pos comunisme o comunisme a seques han fet un "prietas las filas", encara que sigui des de la distància Adriàtica. Mentre aquí tots disparant contra el professor en excedència senyor Mena, “a qui sembla que no agraden els Beatles”.Pel que fa a ell crec que val més que continuí fent política, àmbit des d'on pot ser degudament contestat, millor que no pas que torni al món educatiu a intentar influir i dogmatitzar els nostres joves, cosa que pot fer més subtilment i sense contestació.

15 d'agost de 2016

(*) D'aquesta guerra bé el nom de "Coctel Molotov". Rússia malgrat la seva superioritat en material i homes va partir severes derrotes en mans de les tropes finlandeses. Llavors va bombardejar Helsinki - que era un objectiu civil-. Davant les protestes internacionals la propaganda soviètica, amb el ministre d'afers exteriors - Molotov- al capdavant va tenir el cinisme de dir que l'aviació no estava bombardejant sinó llençant cistelles d'aliments. Sembla que va ser llavors quan va sortir el nom., "ja que el senyor Molotov posava el menjar, ells - els finlandesos- posarien els còctels".


11 d’agost de 2016

La vida dels passejants de Sebastian Haffner



Es tracta d'un llibre recopilatori de diversos articles escrits per Sebastian Haffner durant el període central dels anys trenta del segle passat, just abans que el 1938 partís cap al seu exili londinenc. Sebastian Haffner, pseudònim de Raimund Pretzel, va ser un escriptor alemany nascut el 1907 i mort el 1999. Va passar la seva joventut a Alemanya, durant els temps de la república de Weimar i els primers anys del Nazisme. Després de la "Kristallnacht" - quan la persecució als jueus va arribar a un punt de no retorn -,  el novembre de 1938,  es va exiliar a Anglaterra  amb la seva promesa jueva. Fou allà on adopta el nom de Haffner, pel que és conegut, per tal d'evitar represàlies a la seva família. Mentre va ser a Londres entre 1938 i 1954 va treballar per "The Observer" i un cop retornat a Alemanya va col·laborar en diverses publicacions.

El llibre que l'ha fet més famós va ser "Història d'un alemany", escrit sobre el 1939. Es poden considerar les seves memòries entre 1914 i 1933. Aquest llibre, però, no seria publicat fins després de la seva mort, quan fou trobat entre la seva documentació. Haffner fou un assagista que  va qüestionar  la responsabilitat alemanya a la Gran Guerra del 1914 al seu llibre "Els set pecats capitals de l'Imperi Alemany". També va escriure sobre la Revolució Comunista a Alemanya del 1918-1919. Al "Pacte amb el Diable", analitza les relacions entre Alemanya i La Unió Soviètica entre 1917 i 1941. Per no parlar dels afinats retrats sobre el Nazisme a "Alemanya: Jekyll i Hyde" o les seves "Observacions sobre Hitler", en aquests dos casos premonitòries dels extrems de maldat  fins on arribaria el Nazisme.

Poc havia arribat fins a les meves mans del Sebastian Haffner periodista i articulista. "La Vida dels passejants" publicat per Edicions Destino fa 6 anys a partir d'una recopilació d'articles publicada a Alemanya el 2004 omple, en part, aquest buit i ens mostra el millor estil de l’autor. Donant, amb la seva prosa, vida i importància fins i tot als fets i coses aparentment més innocus i trivials.

Aquests articles dels anys trenta, publicats la majoria en la premsa alemanya sota el règim hitlerià, són d'una aparent asèpsia a la qual les circumstàncies polítiques obligaven. Els que potser podrien arribar a plantejar alguna qüestió incomoda, políticament parlant, són escrits que Haffner no va publicar al seu moment i que ens han arribat amb l'estudi dels documents del seu llegat.

El seu estil descriptiu, diem el seu estil periodístic, ens pot recordar el d'autors que ens són més propers com Pla o Xammar, coetanis seus. La Quotidianitat d'una Alemanya sotmesa a una ferotge dictadura, fa que el periodista, en aquest cas Haffner, parli aparentment de coses "sense suc ni bruc", però ho fa amb elegància, amb una finíssima  capacitat de descripció, un elevat nivell de detalls i uns amplis coneixements. Coneixements sense els quals no podria haver escrit "L'epitafi per al piano" un dels articles que hi ha en aquest volum. "La Vida dels passejants" que dóna el títol al llibre és una altra mostra del relat periodístic en què ens pinta un quadre d'època, que ara a algú li pot semblar ingenu si no té en compte que fa 80 anys era més el temps del relat que no pas el de la imatge com ara.

Malgrat tot amb els que més he gaudit, posats a triar, han estat aquells en què, en major o menor mesura, malgrat la distància i els anys, veus reflectides aquelles reaccions humanes que sempre seran intemporals. La incomoditat quan et trobes malalt i reps visites a "Però on ho has arreplegat". Les baralles matrimonials, la seva gènesi, desenvolupament i desenllaç amb reconciliació inclosa a "Avui a les onze baralla matrimonial". Trobo genial el que parla de "La Vanitat masculina" on qualsevol pot veure reflectit a algú conegut o fins i tot a un mateix. "La invitació a la vagància" i la justificació de la seva necessitat. "L'art de deixar-se obsequiar" i el "Cap de setmana". Les narracions, en diversos d'aquests articles, sobre els costums anglesos; parlant de la seva moneda, dels seus pesos i mesures, de les seves normes complexes, però terriblement coordinades i encaixades, la circulació per l'esquerra... Les comparances entre els costums francesos i alemanys, el gaudi que el menjar representa pels francesos i l'utilitarisme amb què l'afronten els alemanys. Altres articles ens parlen de París, des dels seus fanals fins als restaurants més bohemis i marginals, passant pels pescadors del Sena, que pesquen de tot, fins i tot sabates, menys peixos.

Haffner afronta amb ironia la nova esclavitud que suposa el telèfon o parla dels "nous animals de companyia" en què s'han convertit els nous avanços tècnics d'aquell temps com poden ser la gramola i la ràdio. Ens parla de desordre, de puntualitat, de les festes de Nadal i de les targetes postals. També dels meteoròlegs i la seva "infal·libilitat" en aquells temps. La cigarreta, l'automòbil, els calendaris, els dormilegues, els pantalons, els que tanquen i els que obren les finestres – en temps en què no hi havia aire condicionat i que les finestres als trens encara es podien obrir -... i així fins a quasi quaranta articles.

Un nou vessant del Haffner al que coneixia dels seus assajos i que permet gaudir en petites dosis d'una literatura periodística de la màxima qualitat. Esperem que no siguin les darreres racions i que ens puguin arribar traduïts més escrits d'aquest gran autor.

11 d'agost de 2016