21 de maig del 2013

Camisa blava, boina vermella

Aquest dies qui més qui menys - més a Catalunya, menys a Espanya, per no dir quasi ningú - hem posat el crit al cel pel lliurament d’un diploma a la Germandat de combatents de la “División Azul” per part de la delegada del Govern Central a Catalunya, la senyora de los Llanos de Luna.

En les fotografies es veu a una somrient delegada del govern , no sabem si és un riure protocol•lari, forçat o inevitable. No distingim bé al receptor, veiem que porta camisa blava i boina vermella. Ens perdem amb la imatge, en el fet, i obviem els detalls. Potser a algú no li xoqui, però hi ha una artificiositat en la indumentària, la boina vermella juntament amb la camisa blava són una imposició de la dictadura franquista.

Al 1937 Franco va prohibir els partits dins el bàndol rebel, els va unificar a tots en la “F.E.T y de las J.O.N.S” – Falange Española Tradicionalista de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalistas - . Falange Española y els Carlins – Tradicionalistes – tenien orígens diferents i indumentària diferent, però, ambdós grups polítics, els dos principals del bàndol sollevat, varen perviure forçosament plegats sota el règim de Franco. Varen perviure entre els seus membres aquells que es varen avenir a admetre l’ordre imposat. Els demés, els més idealistes o obtusos, varen ser foragitats o enviats a primera línia de front a veure si queien.

Dels falangistes va quedar la camisa blava i dels tradicionalistes carlins la boina vermella. De la resta de grups l’epítet, J.O.N.S que amb el temps va caure en desús. El lider de la Falànge José Antonio havia mort i també havien mort Ramiro Ledesma i Onésimo Redondo artífexs de les JONS. Als carlins de la Comunió Tradicionalista no hi havia un lideratge tant clar o com a mínim tan conegut que a hores d’ara ens permetí identificar-lo amb un personatge concret.

Acabada la guerra civil Franco va fer equilibris, malgrat tot no va poder evitar durant un temps la pervivència de les rivalitats entre tradicionalistes i falangistes, el punt culminant de les quals va ser l’atemptat de Begoña al 1942 perpetrat per falangistes contra tradicionalistes. Fet que va costar el càrrec de ministre a Serrano Suñer, “el cuñadísimo” representant de la Falange i al general Varela pel que fa als tradicionalistes.

A partir de llavors els capitostos de la FET varen anar fent la viu-viu com a mascarons de proa ideològics del règim, sense massa poder, però perfectament adaptats a l’autoritarisme franquista recolzat en l’exercit i en les classes dominants de sempre; tals varen ser el casos de Raimundo Fernandez Cuesta, Pilar Primo de Rivera, Giron de Velasco...., durant anys varen anar repetint la cançoneta de “la revolución pendiente”, aquella que havia de crear un estat corporatiu allunyat dels plantejaments burgesos i més proper als interessos dels obrers; productors en deien llavors. Mentre, en realitat, es desenvolupava un estat bàsicament de tall conservador i autoritari que ideològicament coneixem com a franquista i que subjacent en algunes formes encara perviu avui en dia.

L’actual Partit Popular és l’hereu sociològic d’aquell franquisme de tall conservador i autoritari afavoridor de una minoria de privilegiats que entronquen amb les classes aristocràtiques que han detingut el poder a Espanya durant els darrers segles i que han procurat sempre que no canviés res que podés alterar els seus privilegis seculars.

A la pràctica La Falange i les JONS varen quedar diluïdes dins del règim franquista, els seus capitostos s’hi varen adaptar i varen rebre a canvi prebendes i privilegis, els que no varen acceptar-ho fins i tot varen patir persecució, desterrament o presó. Però, malgrat tot, no oblidem que l’aixecament rebel al 36 no hauria estat possible sense el concurs ideològic de la Falange sumat a una gran part de l’exèrcit i als sectors socials que defensaven els seus privilegis de classe.

En comú, tots plegats, tenien una idea d’Espanya, una idea d’un estat uniforme que els va unir en el moment de l’aixecament. Després, Franco, “fusionant-los” els va desactivar i sotmetre als seus designis, la majoria, com hem dit, s’hi varen avenir, obtenint parcel•les de poder o privilegis incontestables.

La història no es repeteix sempre de la mateixa manera però s’imita, avui tots tenim clara l’herència sociològica del franquisme i la veiem ben clara en el Partit Popular. La seva gent, malgrat els seus intents de homologació democràtica , traspuen autoritarisme, soberbia i classisme, a l’hora que defensen els interessos dels de sempre, tenyint el manteniment dels seus privilegis amb vergonyants situacions de corrupció. Però en aquesta historia la pregunta que ens podem fer és on estan els hereus sociològics de la Falange y de les JONS? Aquells que diuen defensar la justícia social i combatre la corrupció, però que en el fons combreguen pel que fa a la forma de l’Estat espanyol amb el PP, quan no són els que exigeixen més mà dura amb Catalunya.

No els hem sentir, ni els sentirem exclamar-se pel que va passar a la caserna de la guàrdia civil de Sant Andreu de la Barca, perquè malgrat no dur la boina vermella, tenen la camisa ben enganxada al cos. Tampoc els sentirem dir res contra el decret d’en Wert, a part de “leitmotivs” aparentment raonables, com la defensa d’una educació no bilungüe, sinó trilingüe. Però no ens deixem enganyar! Arribat el cas, si convé, es tornaran a unificar o els unificaran sota el mateix bàndol, sempre contra Catalunya i a favor dels de sempre.

21 de maig de 2013

16 de maig del 2013

Oh Europa!

Estem condicionant la nostra independència a la pertinença a la Unió Europea? Passaria res molt greu si una Catalunya independent no formés part de la Unió Europea? Hem de tenir por d’un possible veto a la nostra pertinença a la Unió Europea? Permetria la Unió Europea una Catalunya independent al marge de la Unió? .... Darrerament ens fem aquestes i moltes altres preguntes similars.

L’Estat Espanyol és incapaç, després de més de 30 anys de “bones experiències”, de qualsevol proposta engrescadora per convèncer a la ciutadania de Catalunya de la bondat de continuar formant part d’Espanya. Utilitza la possible sortida de la Unió Europea de Catalunya, atès que ells ben bé ens diuen que se’n cuidarien que així fos, com una advertència pitjor que la de les set plagues d’Egipte.

Després d’amenaçar-nos de quedar internacionalment aïllats comença a ser divertit veure la cara de babaus que se’ls queda a alguns d’aquests “sesudos tertulianos salvapatrias” quan se’ls fa veure que en cas que Catalunya quedés al marge de la Unió tindrien un greu problema ja que el 70% de les mercaderies les exporten a través del territori català i clar, lògicament, els cobraríem aranzels. Alguns potser si que ja fa temps que ho tenen en compte i per això insisteixen en foradar els Pirineus per l’Aragó

Una Catalunya al marge de la Unió no hauria de ser d’entrada un desastre, tampoc implicaria que no podéssim utilitzar l’euro, tal i com fan ja alguns estats que no formen part de la UE. Sempre sentim dir als nostres polítics que tenim vocació europea. Certament, si algú s’ha manifestat al llarg de la història com a europeista ha estat els catalanisme polític, senzillament perquè les nostres arrels europees són profundes des de l’època en que formàvem part de l’imperi de Carlemany. Al contrari d'Espanya que, amb un notable complex d’inferioritat, durant el segle XX ha mirat sempre cap a Iberoamerica buscant reviure passades glories imperials i també cap als països àrabs amb els que ens unia, segons deien, una “tradicional amistat”. Aquest és probablement el seu projecte polític de debò, ser la porta Iberoamericana d’Europa a través del “Gran Madrid”.

Darrerament hi ha qui ens està dient que la independència de Catalunya podria provocar la sortida de l'euro, però no pas de Catalunya sinó d’Espanya. Espanya es inviable sense Catalunya que comptabilitza camí d’un terç de les exportacions, amb només el 16% d’habitants de l’Estat i amb més del 20% del PIB espanyol. El que passa és que durant tant temps han enverinat l’esperit de la ciutadania espanyola, des dels mitjans, però també des de les institucions polítiques, Govern Central i autonomies, també des dels partits, que ara se’ls ha de fer molt difícil fer marxa enrere, bàsicament perquè Catalunya també ha decidit començar a fer el seu camí.

Des d’Espanya són conscients que Catalunya és el motor econòmic, que les empreses amb seu ha Madrid, el gran Madrid centrípet i predador, no són en la majoria dels casos les empreses productives que generen valor afegit i permeten exportar i equilibrar la balança de pagaments amb l’exterior. Les empreses de Madrid són les empreses de l’economia captiva o els grans oligopolis, bàsicament constructores i empreses de serveis depenents totalment del B.O.E. i del govern de torn amb qui conviuen “simbiòticament” , de “sobres” que ho sabem!

Permetria Europa que una Catalunya independent, un estat dinàmic i productiu, sempre i quan arribem aviat a la independència, quedés al marge de la Unió Europea? És molt poc probable que els estats, molt més poderosos i influents que Espanya, permetessin que les seves empreses amb seu a Catalunya quedessin fora de la UE. En això totes les opinions són pràcticament unànimes.

Però els catalans no ens hem d’obsessionar amb la UE, la nostra veritable obsessió, a hores d’ara, ha de ser arribar a constituir un Estat de Dret propi, dins si es possible, però també fora si es dona el cas, de la Unió Europea. El que hem de tenir totalment clar és que una Catalunya dins d’Europa però sotmesa a l’Estat espanyol va camí del suïcidi econòmic col•lectivament amb Espanya ja que aquesta és incapaç d’aturar el “catalanocidi” que amb tants anys d’invectives i descrèdit premeditat, que tants bons rendiment electorals els ha donat, estant perpetrant. Espanya té la gallina dels ous d’or desplomada agafada pel coll i amb el ganivet a l’altre mà. Un estúpid crim i un conseqüent suïcidi per inanició!

Europa, malauradament, encara és i continuarà essent durant molt temps l’Europa dels estats. Per això tothom preserva el seu poder estatal i els polítics fan carrera política als seus estats, només quan ja estan “jubilats” els envien a Europa. La frase que sovint sentim “que cal aprofundir en la construcció europea” té molt més sentit del que molts pensen. Fora d’Europa també hi ha vida, sobretot per a estats petits i dinàmics. Hi ha estats amb espais econòmics, bancaris i financers, en comú amb la Unió Europea, mitjançant tractats bilaterals; Noruega, Suïssa, Islàndia..., el món no s’acaba a Europa.

També a la Unió Europea hi ha estats que mantenen la seva pròpia moneda, Suècia, Dinamarca, Gran Bretanya, aquesta última és un altre exemple de demagògia que ha donat rendiments notables durant mols anys a la seva classe política. L’euroescepticisme, no és que no hi hagi pas motius, però n’han fet un abús, com els espanyols n’han fet un abús de l’anticatalanisme. Ara als britànics aquest engrescament, cal veure l’incident amb el discurs de la reina en l’obertura de la seva legislatura, els pot sortir car. Realment la activitat econòmica del Regne Unit amb la resta d’Europa és massa important com per quedar al marge de la UE. Déu ser coses d’antics estats imperials, d’una Espanya que ja no pinta res a Europa i d’una Gran Bretanya que ja pinta menys que abans i no vol anar de segona darrera d’Alemanya i de França.

Per això el primer que ens ha d’importar als catalans es constituir-nos en Estat, no capficar-nos tant amb Europa ni amb l’euro. En tot cas, quan tinguem un Estat de ben segur que serà Europa, els seus principals estats, els que possiblement es capficaran amb nosaltres i si no ja ens en sortirem! Pitjor ja no podem anar!


16 de maig de 2013

12 de maig del 2013

No ens poden proposar ni oferir res

Fa molts anys que a Espanya “es varen equivocar”. Els errors més grans de l’Estat espanyol durant la transició varen ser el del “café para todos” i el seu projecte de país. Des de llavors ja han passat més de tres decennis i s’han continuat equivocant en cada pas que han donat respecte a Catalunya.

Josep Ramoneda ens deia avui al diari Ara que el govern espanyol és incapaç d’afrontar políticament l’aposta independentista de Catalunya. Deia que són incapaços d’articular una sola resposta engrescadora per als catalans.

Senzillament hem d’adonar-nos que no poden, han teixit una teranyina tan gran al llarg de tots aquests anys i ara en són presoners. No se’n poden sortir!

La transició va començar a Catalunya amb el crit de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. El catalanisme polític volia recuperar les llibertats perdudes i les institucions catalanes. També volia la modernització d’Espanya. De bona fe es creia que en una Espanya democràtica, un cop enterrat el franquisme, l’encaix i la convivència era possible, que la nostra cultura podria perviure en democràcia i que l’autogovern ens aportaria prosperitat.

L’Estat espanyol va sortir de la dictadura amb un cert acomplexament i amb el desig de mostrar al món una imatge de llibertats. Es varen donar una sèrie de passos que varen permetre, abans que Espanya tingués la seva actual Constitució, recuperar institucions democràtiques abolides per la dictadura franquista com la Generalitat de Catalunya.

Aviat, però, és varen desacomplexar, tot plegat la il•lusió va durar poc. Des de l’Estat, al seu parer, es va veure que s’havia anat massa lluny. Es varen adonar que una Catalunya forta, encara que fons dins de l’Estat espanyol, era un perill per als privilegis d’aquells que ostentaven el poder real a Espanya des de feia segles i artífexs de la seva secular decadència. A partir d’aquell moment varen començar els passos enrere, “les retallades”. La construcció de l’estat de les autonomies, la LOAPA,... varen ser els intents de posar sordina, d’esmorteir el poder que podés arribar a assolir Catalunya. El cop d’Estat del 23-F, reeixit en aquest aspecte, va marcar un dels punts de no retorn. Aviat, quan es varen sentir prou forts de nou, aparentment homologables democràticament davant Europa , varen començar a aplicar un pla sistemàtic d’incompliments i deslleialtats respecte del que s’havien compromès durant la Transició. Des de llavors tot ha estat una lluita constant per lligar en curt a Catalunya i anorrear les seves expectatives a base d’un ofec econòmic del que ara veiem la seva màxima expressió, després d’haver-nos espoliat sistemàticament centenars de milers de milions d'euros durant tots aquests anys.

Quan a l’Octubre de 1982 el PSOE va guanyar les eleccions a algú li va fer molta gràcia sentir dir que en Ronald Reagan felicitava als joves nacionalistes espanyols per la seva victòria, una estúpida relliscada més d’aquell actor esdevingut President dels USA devien pensar molts. Doncs no! Realment en Reagan, els seus assessors, no anaven gens errats. El 23-F i el 28 d’octubre del 1982 són els dos punts d’inflexió, a partir dels quals Catalunya comença anar enrere com a contrapartida de l’embranzida necessària per a construir un Estat espanyol fort i potent. Un Estat amb una capital, Madrid, “megalòpolica” . Una capital que es convertiria en el veritable forat negre que amb el temps xuclaria recursos d’arreu, no només, encara que principalment, els de Catalunya.

L’Estat de les autonomies va servir per aigualir, dins del conjunt de l’Estat, les úniques autonomies popularment desitjades i necessàries. L’entrada a Europa, al 1986, va fer pensar que quan més es decidís a Brussel•les menys es decidiria a Madrid. Va ser un altre miratge. L’Europa que s’estava construint era l’Europa dels Estats i els catalans no en teníem, ara encara paguem les conseqüències de la nostra candidesa.

Durant tots aquests anys d’autonomia, de laminació de les expectatives dels catalans, s’han creat institucions i poders innecessaris que ara són sobrers. Per això s’acusa a les autonomies de l’ensulsiada econòmica de l’Estat i conseqüentment se les escanya. El sentiment majoritari a Espanya és el de la seva innecessiaritat. Que les autonomies sobren i el Govern Central ha de recuperar tot el poder és el parer de molts. Les autonomies mai han estat sentides per la majoria dels espanyols com a quelcom necessari, ja que per a la majoria d’ells han estat una artificiositat. De rebot la catalana, a part que els incomoda, la veuen així també i com el principal obstacle per al seu projecte uniformitzador.

Les autonomies només han servit per diluir la veu de Catalunya, per a asseure en pla d’igualtat al President de la Generalitat amb el president de la Comunitat autònoma de Cantabria o de la Rioja o qualsevol altra "realitat política" inventada. Tot plegat, també ha servit perquè polífònicament Espanya respongués sempre amb més d’una dotzena de veus a les nostres justes aspiracions. Qualsevol “xitxarel•lo fatxenda” s’ha vist en cor de fotre'ns garrotada. El darrer d’ells el president del Parlament aragonès, que ens repta a que enviem els mossos d’esquadra si volem defensar, ell diu imposar, el català de la Franja. Qualsevol reivindicació catalana ha estat d’entrada criticada al mateix temps que curiosament també demanada per tots. La seva frase predilecta; “que se creen los catalanes que són más que el resto de españoles”.

Si s’hagués construït bé durant la transició, només amb les autonomies justes i necessàries, havent enfortit totes les autèntiques personalitats històriques i culturals, ara podria haver hagut un diàleg de l'Estat amb la Generalitat, diàleg que avui és veu totalment impossible. L’Estat no ens pot oferir res perquè es presoner de les decisions que va prendre durant més de trenta anys. El cafè per a tots i el model d’Espanya que han estat i estan construint a els catalans només ens ha servit per pagar i ser l’ase dels cops. Ara Espanya no té res que oferir-nos a part de humiliacions i patiment en forma d’espoli i de continuats incompliments. Per això Catalunya ha iniciat un camí sense retorn cap a la seva llibertat mentre Espanya només ens pot oferir por.
12 de maig de 2013

7 de maig del 2013

El laberint sirià

El més que probable atac israelià ha tornat a posar en el centre informatiu la guerra de Síria. No és que durant aquestes darreres setmanes la guerra, que ja fa més dos anys que durà i que ha costat desenes de milers de morts i fins a 4 milions de refugiats, s’hagués aturat. Senzillament la possible agressió israeliana és més notícia que les matances de l’acorralat règim de l’Assad que encara gaudeix de la protecció de Rússia i Xina.

La notícia ha coincidit a Catalunya amb un reportatge emès aquest darrer cap de setmana per TV3 en el que s’explicaven les fonts d’informació que varen fer creure en l’existència d’armes de destrucció massiva a l’Irak. Armes que un cop acabada la segona guerra del Golf no varen aparèixer enlloc.

Tant el règim de Irak, abans de la segona guerra del Golf, com el sirià que ara intenta sobreviure són o han estat règims de partit únic. El Baas – Partit del ressorgiment socialista àrab – fou fundat com un partit laic i nacionalista amb diverses branques, però on es va fer amb el poder durant anys fou a Síria i Irak. Malgrat tot, aquests dos països, que ocupen la majoria del que històricament s’anomena “El Creixent Fèrtil” l’origen juntament amb Egipte de les més antigues civilitzacions, varen ser rivals malgrat l’aparent coincidència ideològica.

Tendim, per falta de informació, a la simplificació a creure que els estats són ens nacionals compactes i en la majoria dels casos no és així. Els catalans prou que ho sabem quan viatgem pel món i hem d’explicar que som catalans no espanyols toreros o “bailaoras” amb peineta. L’Estat nació homogeni i compacte, ètnica i culturalment, és cada cop més una quimera i si en algun lloc és dona quelcom aproximat és precisament en els estats/nació d’Europa occidental a la resta del món és tot molt més complex.

En el reportatge emès per televisió de Catalunya respecte de les armes de destrucció massiva que mai varen aparèixer es parlava que fins i tot unitats del propi exercit iraquià estaven amenaçades, en cas de deserció, de rebre atacs am armes químiques o biològiques; armes químiques que per altra banda el règim de Saddam Hussein havia fet servir en gran profusió durant la guerra amb l’Iran (1980-1988) i contra població kurda dins de les seves pròpies fronteres, sense que la comunitat internacional aixequés gaire la veu davant aquests crims.

Costa, sense més explicacions, entendre que unitats del propi exercit estiguin amenaçades d’aquesta manera si ignorem la composició ètnica i religiosa de la població d’un estat, en aquest cas l’iraquià. També si ignorem que encara en ple segle XXI els clans tribals, rivals entre ells, detenen el poder en detriment els uns dels altres. Saddam Hussein era suní, del clan de Takrit. Els sunís a l’Iraq dominaven el partit del poder, el Baas-iraqui. Però els sunís en realitat són una minoria a l’Irak ja que la majoria de la població és shií al igual que la població de l’Iran. Malgrat que religiosament de la mateixa branca de l’islam la població shíi a l’Irak és àrab i a l’Iran és indoirania, amb idiomes i substrats culturals diferents, això ja ens dona una idea de lo enrevessat de tot plegat. És per això que les unitats, no les d'èlit, de l'exèrcit iraquià amb majoria de tropa shií fossin vigilades de prop.

Al contrari que a l’Irak, on durant molts anys la minoria suní va dominar a la majoria shií, a Síria es dona el cas a l’inrevés, el règim autoritari i “dinàstic” dels Assad és de la minoria alauita (aproximadament el 15% de la població) en un país majoritàriament suní. Els alauites són considerats com una branca del shiisme amb el que comparteixen gran part de creences. És per això que Hezbollah, moviment shíi que representa la minoria més important del Liban, que controla la part sud del país i la majoria de la zona oriental – La vall de la Bekaa - és un incondicional aliat del règim sirià. Hezbollah és un declarat i actiu enemic d’Israel encara ara en l’actualitat. Aquesta milícia shií libanesa va plantar cara de forma bastant eficient en la darrera guerra del 2006 amb Israel. Una guerra que va quedar en “taules” o en un fracàs de l’exèrcit israelià que no la va aconseguir foragitar lluny de les seves fronteres.

El Joc d’aliances a Orient Mitjà és i ha estat durant els darrers decennis força complicat. És per això que, durant la primera guerra del Golf al 1991, Síria va enviar forces militars en la coalició internacional contra Saddam Hussein i que els dos països, Irak i Síria, varen viure molts anys enfrontats en estat de màxima tensió, principament durant la guerra entre Irak i Iran als anys vuitanta. Malgrat tot, quan va acabar la segona guerra del Golf algú va plantejar quelcom inversemblant com era que l’armament químic iraquià hagués quedat “dipositat” a Síria. Però també va ser inversemblant, en canvi va passar de debò, que al 1991 una gran part de la força aèria iraquiana es va refugiar dels atacs de l’aviació americana a l’Iran, país amb el que tant sols feia 3 anys havien estat en guerra.

Ara hi ha indicis que o els rebels o les tropes del règim de l’Assad hagin pogut usar armes químiques en els seus enfrontaments. També existeix el perill que part d’aquest armament, d’existir, trobi refugi al Líban en les zones controlades per Hezbollah, cosa per altra banda intolerable per l’Estat d’Israel que ha tingut una part important del seu territori a l’abast dels míssils d’aquesta milícia shií que posseeix una armament relativament sofisticat. No fa gaires dies varen intentar fer entrar un avió teledirigit, un drone de possible factura iraniana, a l’espai aeri israelià. També es podria donar el cas que part de l’arsenal del règim podés caure en mans d’altres faccions i l’ombra d’Al Qaeda apareix de nou.

El mosaic ètnic i religiós de Síria, del Líban també, és complicat i a voltes difícil de copsar . L’exèrcit sirià lliure que combat les tropes del règim està aparentment dividit en diverses faccions. Algunes d’elles, com la formada pels kurds, ja controla el seu propi territori i sembla voler quedar al marge de la lluita. Síria és un autèntic laberint del que desconeixem moltes coses i que s’està convertint en un polvorí que pot esclatar encara de forma més virulenta desestabilitzant totalment la regió i causant , si encara cap, molts més patiments a la població civil. Les grans potències haurien d’arribar a un acord que permetés aturar aquesta massacre, encara que sigui amb un pau vigilada i en precari, possiblement no pot ser d’una altra manera, però tenen una gran responsabilitat que tard o d’hora hauran d’assumir.

7 de maig de 2013

5 de maig del 2013

"Monago en tus muelas me...."

Ferran Saez, en un dels seus darrers articles, feia referència a una expressió encunyada per un filòsof jueu anomenat Leo Strauss. Venia a dir que la possibilitat que una discussió acabés finalment fent referència a Hitler era bastant gran. Ho anomenava “reductio ad hitlerum”. La lleugeresa amb que es fa servir aquesta comparança amb el nazisme és en molts casos escruixidora, ja que obvia i frivolitza la maldat intrínseca del que varen representar els totalitarismes; el de Hitler, però també el de Stalin, el de Mussolini i, per el que ens pertoca a nosaltres, el de Franco.

Només des de la ingenuïtat, la ignorància o la mala fe pura i dura es poden fer determinades comparances amb el nazisme. Per la simplicitat del missatge aquest pot ser llavor que caigui en terreny adobat, atesa la falta de cultura generalitzada i de memòria històrica de molta gent.

Sobta que els hereus sociològics del franquisme, aquells que mai han renegat ni condemnat el període de la dictadura, siguin darrerament alguns dels habituals en la seva utilització. Obliden que va ser gràcies a l’aviació alemanya que les tropes colonials de Franco varen poder arribar a la península. Obliden la matança de Badajoz. Obliden el bombardeig de Guernica per la Luftwafe i també el d’Almeria per la flota de guerra alemanya en el mateix any. Obliden que la Legió Condor va experimentar armes i tàctiques a Espanya contra objectius civils, amb l’aquiescència de les autoritats del bàndol sollevat. Obliden la sagnant repressió un cop acabada la guerra civil. Obliden l’encontre d’Hendaya. Obliden l’avituallament dels submarins alemanys als ports atlàntics. Obliden la “División Azul” i la simbologia nazi a qualsevol acte del règim en aquells anys. Obliden que Espanya va ser refugi de destacats nazis com Leon Degrelle que va morir tranquil•lament a la costa del Sol al 1994... Obliden o simplement ignoren!

“Señoritingas” com la Cospedal o la Llanos de Luna, directa i proporcionalment arrogants a la seva crassa ignorància, pontifiquen i parlen de llibertats i aquí ho entomem i ho responem amb raonaments que elles estan incapacitades d’entendre. Sempre han vist el món des de la superioritat que els dona la seva posició , des de la seva atalaia de classe social. Per això diuen les bajanades que diuen.

Comparar el catalanisme amb el nazisme és de jutjat de guàrdia. En qualsevol país amb cultura democràtica, amb un veritable respecte per les llibertats individuals i amb lleis “ad hoc”, qualsevol individu que fes servir aquests arguments seria cridat a l’ordre o citat als jutjats, al mateix temps que seria infamant per la majoria de l’opinió pública. Això no passa a Espanya, perquè això desgraciadament ven! “La sal gorda” que diuen ells. L’Espanya culturalment hereva del “Vivan las cadenas”, de la decadència i de la dictadura franquista és en gran part així. És l’Espanya que busca culpables a la seva situació, que no són tals, i que és incapaç de mirar-se al mirall.

Però aquesta “reductio ad hitlerum”, que per alguns no passa d’anècdota, porta en el seu interior la llavor de l’odi i el menysteniment, porta la llavor de la tragèdia. Va passar a Alemanya nacionalsocialista on al final els guardians dels camps no portaven a la cambra de gas a persones, portaven a jueus que al final els havien fet creure eren una altre cosa. És va deshumanitzar als jueus i algú pretén deshumanitzar als catalans.

Sobta que individus als que socialment s’ha entronitzat a Catalunya diguin el que diuen. Són individus a algun dels quals en el seu dia se’ls va riure les gràcies; com mofar-se del llavors President de la Generalitat. Ara ens sorprèn que individus dels que de la seva mediocritat artística hem fet bandera “cultural” diguin el que diuen. Diuen el que diuen, com el Mariscal, perquè saben que donar pals als catalans és de franc. A el Mariscal les banderes reivindicatives del poble català a finestres i balcons li recorden el nazisme. Però les banderes, els tancs, els avions i la cabra de la legió que desfilen pel passeig de la Castellana de Madrid no li deuen dir absolutament res o fins i tot potser li agraden.

Als catalans ens perden les formes. Democràticament hem de lluitar pel que creiem just, pels drets de tota, absolutament tota, la nostra ciutadania. També per la nostra cultura que volem que pervisqui a Catalunya; no volem pas imposar-la a les Castelles ni a Andalusia. Els catalans hem de ser educats i respectuosos amb les formes però sense arribar a mostrar-nos desvalguts i indefensos. Davant l’exabrupte, davant l’insult continuat, davant la falta de resposta als nostres raonaments, que no entenen i no volen entendre, potser que de quan en quan ens deixem anar una mica. Bàsicament per que vegin que ja estem farts del tot.

Quan ja no podem respondre amb raonaments que no volen escoltar a les manifestacions de determinats xitxarel•los ignorants i amb molta mala fe com el president de Extremadura, l’inefable Monago, potser cal dir-li en la “jerga” que tant bé entén allò de “Monago en tus muelas me ...”. Així possiblement no solucionem res, però que vegin que estem emprenyats, ja que amb tanta dissertació i pedagogia ja fa decennis que no ens en sortim, ni aconseguim que ens respectin. Un cop hem dit això millor oblidar-lo a ell i a tots els altres que són com ell i no allarguem més la discussió ja que ens cal continuar el nostre camí i tenim molta feina.

5 de maig de 2013