21 d’octubre de 2014

Un Nou 9N engrescador i unes plebiscitàries

Realment n’hi ha per estar emprenyat, el que esta passant des de fa una setmana és per fer sortir els colors, però aquests només ens surten a la ciutadania per allò de la vergonya aliena. “L’espantada” del dilluns 13 d’Octubre no s’explica sense el “ tacticisme” de les organitzacions polítiques, sense l’especulació sobre uns futurs resultats electorals i sense els egos d’aquells que aspiren a tenir més del que tindran i a menjar més que el que són capaços de pair.

Si no hi ha consulta del 9 de novembre només cal atribuir-ho a l’oposició de l’Estat espanyol. Així ras i curt! Perquè no hem d’oblidar que formem part d’aquest Estat, la Generalitat també, i malgrat el rumb polític emprés tot el cos de funcionaris depèn de l’Estat i estan directament advertits per no dir amenaçats, no ho oblidem! Per altra banda, entre la nostra classe política tampoc deu haver-hi , pel moment, massa aspirants a màrtir.

Si no hi ha consulta el 9 de novembre és perquè l’Estat espanyol es fonamenta en allò de “sostenella y no enmendalla” i així fa segles que va decaient, però amb “hidalguia”! La “cerrazón mental “ i la lògica de domini els pot més que la raó i així els va i de moment ens va també a nosaltres.

Atribuir el fracàs del 9N al Govern de Catalunya i , per tant, al seu President és com a mínim inexacte o simplement mesquí. Quan fa mesos aquest en unes declaracions va dir que si la consulta fracassava podríem estar abocats a unes plebiscitàries, va haver-hi algun fariseu i algun saduceu que es varen estripar els vestits entonant el “mantra “ de consulta i consulta i més consulta. Els mateixos, més o menys, que ara exigeixen eleccions “per ahir”, curiosament “eleccions a seques”.

Que el líder de l’oposició, coadjutor fins ara del Govern, exigís ahir que per refer la unitat política calia que el Govern acceptes els onze punts de la CUP ens obliga a preguntar-nos si el primer partit de l’oposició no té idees pròpies. Si la feina de 3 diputats pot dissenyar un condicionat assumible, fil per randa, per una força que té 21 Diputats. Potser el que cal és felicitar a la CUP, malgrat que aquests creuen, en declaracions d’avui, que ERC i ICV estan usant la seva proposta com a arma llancívola contra el Govern.

I és que ara ERC s’agafa del bracet d’ICV per condicionar al govern de Convergència i Unió. Unió i ICV que són dos mons paral•lels dins del procés ja que no oblidem que s’han posicionat, ambdós, a favor del si a la primera pregunta i han deixat “llibertat de vot” respecte a si es vol una Catalunya independent. Clar que fins a la consulta ICV i Unió sumaven, però la pregunta del milió que cal plantejar-nos és si aquestes dues formacions continuaran sumant en cas d’unes plebiscitàries quan ja sense més embuts s’hagi de decidir directament sobre la independència de Catalunya.

Una gran part de la ciutadania catalana i dels mitjans comunicació son ben curiosos. Capaços de fer cinquanta mil escarafalls a qualsevol moviment de l’infamat Duran i en canvi passar de puntetes sense fer remor quan l’Herrera fa quelcom semblant. A Catalunya, dins del que s’anomena nacionalisme o sobiranisme, hi ha dues forces centrals CDC i ERC, a les dues bandes ens trobem Unió i ICV molt més tèbies nacionalment parlant. En circumstàncies normals una força parlamentaria de 50 diputats no estaria pas tan mediatitzada per una de 21 si no fos perquè en la de 50 hi són els d’Unió que ja fa temps que resten, com a mínim el seu líder.

Sense Unió, principalment sense en Duran, els resultats de les eleccions al Parlament el 2012 podien haver estat uns altres, perquè molta gent, diuen, va voler assegurar el “resultat sobiranista” fent costat a la formació que havia fet possible el segon tripartit oblidant “aquest petit detall”. Des de llavors tant l’electorat, recordem les passades europees, com des de la tasca política de l’oposició no s’ha parat de voler erosionar la figura del President Mas .

A unes plebiscitàries en que es decideixi el si o no a una DUI no hi tenen lloc, en les actuals circumstàncies, Unió i ICV a menys que algú tombi cap al cantó independentista o unionista. Ja no estem parlant d’una pregunta “arbre” que permet la participació i anar fent “la puta i la ramoneta” . En unes plebiscitàries podran concórrer junts Convergència i Unió? En unes plebiscitàries poden concórrer del bracet o més dissimuladament, amb futuribles i ocults compromisos, ERC i ICV? És per això que ERC i ICV parlen d’eleccions “a seques”? Demanen ambdues formacions eleccions, ja!, per fer el mateix?

El Nou 9N que ha proposat el Govern, si no l’impedeixen, serà una nova mobilització que s’ha de procurar que regeixi; en la participació i en el resultat. Altrament les eleccions que es puguin fer a continuació seran menys plebiscitàries o es podrien postdatar i és continuaria donant oxigen a les formacions que, de l’ambigüitat, en fan el seu modus operatiu.

Perquè en unes plebiscitàries només hi ha dues opcions, en unes plebiscitàries els políticament “dubtosos”, a diferència de a la consulta on fins i tot poden incentivar la participació, no sumen sinó que resten a la causa independentista. En unes plebiscitàries l’ideal seria fer una candidatura al més amplia possible, una candidatura amb una única finalitat la proclamació de la independència i la negociació amb l’Estat espanyol dels termes en que es porti a terme aquesta separació. En unes plebiscitàries hauria de sortir reforçada la figura del President de la Generalitat ja que tampoc s’entendria des de l’estranger un canvi de lideratge perquè aquest fos descavalcat a meitat del procés.

No podem menystenir que els catalans, la seva majoria, hem tingut al representant de la nostra màxima institució al mateix costat, si el procés ha de rutllar fora bo que el President Mas ens portés, amb el màxim suport possible, fins a la independència. Després com ell mateix va prometre, és l’únic dels actuals líders que ho ha fet, ja no concorrerà a unes noves eleccions. Llavors ja tindrem un nou país i la contesa partidista si que tindrà tot el seu sentit.

21 d’octubre de 2014