21 de novembre de 2016

Concessionari SEAT, més de cinquanta anys d'història.



He passat uns quants cops per davant els darrers mesos. Als vidres hi ha un cartell que indica que el concessionari s'ha traslladat i  ens dóna la nova adreça. Els vidres estan tapats amb un cartó fi, més aviat una espècie de paper d'embalar, que no deixa veure l'interior. Estic parlant del xamfrà que fa cantonada entre el carrer Toló i l'avinguda del Maresme de Mataró.



És la part més antiga del grup d'edificis on hi havia el concessionari de SEAT, al que amb el temps s'hi varen afegir les marques Volkswagen i Audi, per raons de tots de sobres conegudes. En aquesta part més antiga és on hi ha el xamfrà que servia d'aparador. Aquesta part possiblement es va bastir a la segona meitat dels anys cinquanta del segle passat. Segurament es devien instal·lar en aquest lloc coincidint amb la construcció de la variant exterior de la N-II, al seu pas per Mataró, paral·lela a la via del tren.



Recordo molt bé el lloc, també m'hi ha ajudat alguna vella fotografia familiar, on encara es veu en fase de construcció el grup d'edificis fets per l'Aliança Mataronina, a partir del carrer Navarro i que ocupaven l'illa de cases a llevant de l'edifici de la SEAT. Eren "Els pisos de la Clínica", com col·loquialment recordo de petit que llavors els anomenaven, Encara faltaven uns quants anys perquè es construís la Torre del Maresme.

Del carrer, l'accés, de davant del concessionari, que llavors encara estava sense empedrar ni molt menys estava asfaltat, recordo la grava que hi havia dipositada. Vull suposar per tal d'evitar al màxim el fangós que es podria produir en cas de pluja. M'encantava arrossegar els peus movent les pedretes, cosa que provocava que els meus pares em renyessin. No estàvem pas en condicions d'anar comprant sabates gaire sovint i per altra banda, amb la polseguera que aixecava podria arribar a casa ben "enfarinat".

A la part frontal de l'edifici, la que donava a la carretera, hi havia l'entrada al taller, on ja més endavant, una mica més crescudet, recordo que m'aturava fent el badoc. Allà es veia els mecànics feinejant i una de les coses que em cridava més l'atenció eren els elevadors que permetien aixecar el cotxe, per poder treballar còmodament des de sota estant drets. M'hi quedava una estoneta entretingut, sempre procurant no quedar al mig del pas de la porta, ni molt menys posar un peu dins, per tal que no em cridessin l'atenció.

Però del que tinc un record més viu, d'aquells anys, és del xamfrà, de l'aparador que no era gaire gran. Allà hi havia exposades les novetats, normalment un parell de cotxes, potser fins i tot tres. Passar per l'aparador i quedar-te bocabadat, era tot una, i no devia ser pas l'únic, crec jo. Aquell xamfrà cada cop es va anar convertint, a mesura que s'anaven obrint i condicionant les parts del carrer Colom i Toló, en un lloc habitual de pas. Per als de casa era el camí per anar a la platja de Sant Simó. Recordo que a la Riera de Sant Simó hi havia una escala, no gaire ben girbada, que permetia baixar fins al fons de la mateixa i passar per sota dels ponts de la N-II i el del tren, llavors de via única. El camí seguia paral·lel a la via i estava ple d'atzavares i figueres de moro. A casa els agradava anar una mica més enllà dels "Esplai-Mar" a l'alçada de cal Pilé, una casa on hi havia un gran anunci del "Martini" que ocupava tota la paret. Una casa que més endavant va donar nom a un camp de futbol que ara ja també està en desús.

Dels baixos dels "pisos de la Clínica",  faig memòria del bar que hi havia a la cantonada, arrodonida per ser exactes, al capdavall del carrer Navarro, l'Olímpic. A mitjana alçada ja hi havia el bar que ara tothom coneix com "la Morera" i a l'altre extrem de l'illa de cases va haver un restaurant, que recordo de manera més dispersa, no m'hi van portar mai, que es deia, si no em falla la memòria "La Mesa de Reyes".

Però tornant al xamfrà de can Prades, aquest era el nom del concessionari de SEAT a Mataró, allà, com dèiem, hi havia les novetats, els cotxes més alts de la "gama", o alguns de més exclusius i innovadors. Recordo el 1500, també el 800 – un sis-cents més llarg i amb quatre portes. Els 850, amb l'esplèndid "coupé", que ens semblava un bòlid i també recordo haver-hi vist exposat un "spider" d'aquesta mateixa línia del 850, del que, per cert, no en vaig veure circular gaires.




Ara ja tot és història, record, memòria. Remembrança de coses més o menys fútils als ulls de la gent d'avui que rep, a diferència d'aquells temps, una allau rere una altra de sensacions. Un aparador era un món que s'obria, ara tenim "aparadors" arreu fins i tot dins de casa, cada cop que engeguem alguna pantalla. Han passat quasi 60 anys d'ençà que els "600", els "1400" sortien del taller. Ara els concessionaris els tallers tendeixen a situar-se a l'extraradi de les ciutats, als polígons, allunyats, buscant espai a bon preu, bon preu que ja és un dir. Uns concessionaris on portes el cotxe a reparar, on el deixes i ja ets orfe i al mateix temps esclau del taxi que t'ha de tornar a casa, que ara ja queda més lluny. Però aquest, en tot cas, serà tema per un altre dia.

21 de novembre 2016

5 de novembre de 2016

La Polla Blava



Si algú que pateix confusió o dislèxia de vocabulari i ha cregut que polla és igual a cigala aquest post l'interessarà ben poc. No, evidentment, no parlarem de l'òrgan masculí dels barrufets ni d'un penis congestionat ,sildenafilat , enviagrat en excés. Avui parlem d'un ocell, no d'aquell ocellet, no, parlem d'un ocell de debò!

La Polla Blava –Porphyrio porphyrio- nom científic, que es refereix al pigment porpra. La porpra, els vestits d'aquest color, eren signe de distinció i autoritat imperial a l'antiga Roma. La paraula porpra, en algun dels seus mots derivats, com porfirogeneta, fa referència a algú que ha nascut en la noblesa. Doncs bé la Polla Blava, que avui ens ocupa, rep aquest nom pel seu color més aviat porpra que blau, tonalitat que pot variar una mica segons la part del cos, l'edat – els exemplars joves tenen un blau més apagat i tons grisosos-, l'època de l'any, el lloc geogràfic i l'hàbitat.

La Polla Blava és coneguda també com a Gall de Mar. A València és anomenada "Gall de Canyar" i a Mallorca "Gall Faver". És un ocell curiós i més aviat gran, cap als 50 cm de llargada. Com hem dit de color porpra blavós tot el cos, menys la part de sota de la cua que és blanca. Posseeix unes potes vermelloses que poden arribar a semblar desproporcionades, però que li permeten moure's fiablement sobre la superfície inestable dels canyars i subjectar les tiges de les quals s'alimenta. El bec, gruixut i potent, és vermell, el mateix color que té la placa que té a continuació i per sobre del mateix. Els ulls tenen, així mateix, un iris vermell. Pot volar (*), i encara que expliquen que rarament neda, ja que viu la major part del temps amagada entre les canyes i joncs, l'he pogut veure nedant tranquil·lament. A vegades fa corredisses rapides entre les zones dels canyers i on nia, sense donar massa temps a distingir si utilitza les seves llargues potes per córrer o nedar, o una mica de totes dues coses alhora.

Exemplar adult ensenyat a un de jove


Els exemplars joves, algun podem veure a les fotos, encara no tenen, com ja hem dit abans, la coloració dels adults. Els progenitors supervisen i ensenyen a les cries i exemplars joves, fins i tot quan aquests ja quasi atenyen la mida dels adults. Viu amagada als canyers, on nia, abandona rarament aquest hàbitat, com a mínim se n'allunya ben poc. Antigament va ser molt abundant, però durant bona part de la segona meitat del segle passat se la va considerar pràcticament extingida a Catalunya, València i les Illes.



Aquesta excepcionalitat, aquesta minsa abundància, ha estat durant molt temps una de les singularitats d'aquest ocell, en l'ampli sentit de la paraula. Durant molts anys, entre els  cinquanta i seixanta del segle passat, es magnificava l'observació d'un d'aquests rars exemplars i es datava el lloc de l'observació, quasi com a cosa excepcional (1). A la Mediterrània Occidental es troba al Marroc, Tunísia, Sardenya, Andalusia, i a llocs concrets dels Països Catalans.

Va ser introduïda de nou a finals dels anys vuitanta i principi dels noranta del segle passat a la zona dels aiguamolls de l'Empordà, també a l'Albufera de València i a la de Mallorca. Més recentment ha colonitzat zones del Delta de l'Ebre on sembla que està prosperant. (2). És allà  on l'he pogut observar en tres llocs diferents i fotografiar-la.



Segons comenten en algunes observacions més detallades, que les que ha pogut fer aquest servidor, quan són joves conserven una espècie d'ungla a l'extrem de l'ala, herència de quan fa milions d'anys eren rèptils. Aquesta ungla podria ser utilitzada, en els exemplars joves, per ajudar-se a mantenir l'equilibri, subjectant-se a joncs i canyes.

5 de novembre de 2016

(*)

De fet l'he pogut veure fent vols de fins i tot més de cinquanta metres




(1) Història Natural dels Paisos Catalans Volum 12, pag 168 - Enciclopèdia Catalana 1986-
      Els Ocells de les terres Catalanes - Joaquim Maluquer i Sostres- pag 228  -Editorial Barcino 1981-
(2) Catàleg dels ocells dels Països Catalans , Jordi Clavell, pag 92/93  -Lynx Edicions 2002-

    

3 de novembre de 2016

El "cop d'estat" espanyol de Brumari



El cop d'Estat de Brumari, donat per Napoleó Bonaparte, el 1799, va significar la fi del Directori. Simplificant, podríem dir que el que es podria considerar un mínim sistema representatiu, assembleari i democràtic va ser substituït per un sistema autoritari, el Consolat, en el que Bonaparte tenia les claus del poder, un poder que esdevindrien amb el temps total i únic.

La paraula Brumari en la terminologia adoptada en temps de la Revolució Francesa, indica aproximadament les setmanes compreses entre el darrer terç d'octubre i els dos primers terços de novembre. Dates que ara curiosament coincideixen amb els fets viscuts els darrers dies; el PSOE donant el poder de nou al PP, després d'un cop d'estat intern. També l'assumpció per part del TC –Tribunal Constitucional- dels poders que la reforma endegada pel PP els atribuïa. En definitiva el poder d'inhabilitar a aquells que no acatin les seves disposicions. Tot plegat fet "ad hoc" per a combatre l'independentisme. Malgrat tot, que ningú oblidi que això suposa obrir la caixa dels trons i la creació d'una eina molt perillosa per a les llibertats. Ja que si finalment esdevé un instrument reeixit, es pot acabar emprant contra qui faci falta. Avui són els catalans, demà..., llavors potser recor
darem les paraules del pastor luterà Martin Niemöller (1).

Que un tribunal que dictamina, però que no jutja a la manera clàssica, pugui aplicar sentències d'inhabilitació és donar un poder que pot arribar a ser inconstitucional per poc garantista. En aquest sentit semblaria que s'haurien pronunciat tres dels membres de dit TC que avui han estat en contra d'assumir aquest nou poder inhabilitador.

El TC ha funcionat, sobretot a partir del 2006, com el que en termes comercials diríem una reassegurança. Un roc a la faixa per si hi ha quelcom que falla i el poder secularment establert, malgrat els vernissos democràtics de "tutti colore" que li han donat, pogués arribar a trontollar. Tant li fa a aquest poder que els parlaments aprovin una llei i que el poble la voti i aprovi en referèndum. Si hi ha quelcom que no quadra sempre els queda el TC, com a últim dic, per fer tornar les aigües a la seva llera. Així ho van fer amb l'Estatut, que ja havia estat raspallat i acomodat per a què fos aprovat pel Parlament espanyol.

Els nivells de credibilitat democràtica de les institucions espanyoles estan caient en picat, cosa totalment perceptible per poc que es tinguin els ulls una mica oberts. El poder únic espanyol es consolida de manera monolítica, sense aturadors, ni compensadors, ni reguladors, ni controladors. Corrompent, prevaricant, enganyant. Ho fan per mantenir l'estatus. Ho fan enfront de qui veuen com un perill per a la conservació d'aquest estatus, l'independentisme català.

L'enemic a batre ara és l'independentisme, demà vés a saber! Per combatre la Revolució Catalana tot val, inclús hipotecar el futur i la credibilitat, el poc crèdit democràtic d'Espanya davant la resta de l'opinió internacional. Un nivell de credibilitat democràtica ja bastant minvat davant la visió de molta gent un cop aquesta s'ha adonat de l'enganyifa de la Transició. Una transició de quaranta anys a la fi dels quals veiem que el franquisme és més viu que mai i que governa ara amb la complicitat de les esquerres nacionals comandades pels barons del PSOE.

Aquest cop de Brumari a l'espanyola s'ha fet en dues fases. La primera la defenestració del Secretari General del PSOE amb la consegüent abdicació de partit davant el seu electoral, traint-lo, i la segona amb l'assumpció per part del TC d'uns poders atorgats a posta pel PP perquè aquest els faci la feina bruta.

De tot plegat poc podem esperar els catalans si no som capaços de fer que el Procés continuí la seva marxa, ja no dic accelerar-lo. Si el Procés fracassés, aquest Estat espanyol, cada cop més endeutat, només tindrà recursos per a pagar les voluntats que els ha calgut mobilitzar aquesta tardor.

12 de Brumari 2016

(1)
Cuando los nazis vinieron a llevarse a los comunistas,
guardé silencio,
porque yo no era comunista,
Cuando encarcelaron a los socialdemócratas,
guardé silencio,
porque yo no era socialdemócrata,
Cuando vinieron a buscar a los sindicalistas,
no protesté,
porque yo no era sindicalista,
Cuando vinieron a llevarse a los judíos,
no protesté,
porque yo no era judío,
Cuando vinieron a buscarme,
no había nadie más que pudiera protestar.