24 d’abril del 2016

Per Sant Jordi un DiplodoC’s i un Quitxot



Aquest Sant Jordi al meu "poble", com cada any, hi ha hagut les parades de roses, les de llibres, les de les organitzacions més diverses i variades, així com les dels partits polítics.

M'ha cridat l'atenció la de "Ciudadanos", la seva carpa taronja, les seves roses hibridades de color taronja. Els seus militants parapetats, tots darrere la parada, el mateix que quan els "forofos" d'un equip van a camp contrari i queden arraconats i aïllats al capdamunt d'una graderia. Tot això però no deixen de ser simples detalls, a vegades una imatge val més que mil paraules i cal saber-la llegir. Aquest a ha estat el cas de la simbologia emprada.

Al costat d'un "Feliz Sant Jordi" unes explicacions, totes elles en castellà - inclosa una cita d'en Cervantes digna dels pensaments més profunds del President Rajoy – "El que lee mucho y anda mucho ve mucho y sabe mucho", i una imatge del "Quijote" cavalcant el Drac.

Un drac de Sant Jordi feréstec amb el morro flamejant, eixerit i domat per un Quitxot còmodament assegut al damunt a qui presta el servei de cavalleria. Un Drac dominant, muntat per un Quitxot - simbologia de les simbologies espanyoles- segur de la seva preeminència i un Sant Jordi absent!

Aquesta és la hibridació de "Ciudadanos", aquesta és la seva comèdia. Provar de fer una festa que no sigui festa, que no sigui la festa dels catalans – ells fal·laçment en diuen que la volen fer de "tots els catalans". Però la pretensió és que deixi de ser la festa de Catalunya, de la seva cultura i de la seva llengua. Una festa en la qual una de les parts no hi és, Sant Jordi. Una festa en què el Drac serveix a qui serveix que còmodament al seu damunt controla la seva força bruta i no se sent amenaçat. Una festa en la qual el triomf del bé, de la bondat no hi té cabuda. Un Sant Jordi on l'heroïcitat no té lloc. Perquè l'heroïcitat, en aquest cas, representa aquells que per a ells no tenen dret a ser herois. Un Sant Jordi des de l'altre cantó, des del fosc de la Força.

Barrejant Quijote i Drac. Eliminant Sant Jordi. Eliminant la derrota de la Bèstia. Queda clara, subliminarment, quina és la pretensió final. Desnaturalitzar tant a l'heroi com a la Bèstia. En definitiva desnaturalitzar, frivolitzar i despullar la festa. Despullar-la de contingut fins que aquesta ja no sigui representativa de res. Despullar al poble de Catalunya de la seva cultura, de les seves tradicions i de la seva llengua. Això, cínicament, ho fan reivindicant una festa de Sant Jordi de tots els catalans. Diuen que volen una festa de tots els ciutadans de Catalunya, quan la veritat és que els importen "un carallot" les nostres tradicions i la nostra cultura. Aquesta és el missatge de Ciutadans desdibuixar-ho i confondreu tot! Per a continuació anorrear-nos!

24 d'abril de 2016

5 d’abril del 2016

Islàndia, Panamà i els seus papers



Fa un parell de dies que ens hem aixecat amb un nou escàndol: “Els papers de Panamà”. Ha estat com la descoberta d’Amèrica, molts ja sabien al segle XV que més enllà del mar hi havia terra, només calia anar i descobrir-la. El Mateix ha passat amb les dades ara sabudes. Tothom sabia que els que tenen cèntims de debò fan mil i un tripijocs per a no pagar impostos. Tothom sabia de l’existència dels paradisos fiscals, ara només calia saber-ne els usuaris.

L’abast dels implicats traspassa estats, “oficis” i ideologies. Quant als estats hi ha des de les modernes satrapies, com la “putinesca” russa, que tanta condescendència i tolerància suscita entre moltes “ànimes de càntir” al nostre país, la xinesa -una altra que tal-, la “prooccidental” saudí o la “prorussa” siriana  fins a arribar a democràcies més o menys homologables. Hi ha implicació de parents directes de polítics europeus,  com el britànic Cameron,  o parents “reials” com Pilar de Borbó. Però un dels casos aparentment més curiosos és el d’Islàndia. He dit curiosos i no sorprenents, perquè servidor ja fa molt d’anys que va deixar de creure en els Reis Mags.

Que el Carib i Europa tenen coses en comú no és estrany. Una d’elles és que en ambdues zones del món és on hi ha més paradisos fiscals. Però no són pas els únics llocs. Ara que han transcendit les dades dels evasors que utilitzaven els serveis del despatx "Mossack Fonseca" de Panamà,  l’entramat que es pot desvetllar seria  una mostra més de la globalització, que possiblement implicaria paradisos fiscals asiàtics.

El cas d’Islàndia és paradoxal. Allà podrien estar implicats el Primer Ministre i els ministres de finances i interior. El Primer ministre islandès, Sigmundur Gunnlaugsson, un dels polítics més actius contra els efectes de la crisi al seu país, com a resultes de l’ensulsiada dels seus bancs -un activista contra els bancs el qualifica algun titular de premsa-, ha estat “pillat” i ara potser algú se’n deu fer creus.

Arran de la crisi bancaria a Espanya i de la immunitat amb què semblaven actuar els  banquers, implicats en l’ensorrament de moltes entitats que van acabar agreujant la crisi del país, molta gent de bona fe posava com a exemple a Islàndia. Allà  el país havia sortit ràpidament de la crisi gràcies a la mobilització de la societat i al lideratge dels seus polítics Uns  polítics “que havien destituït i processat als banquers”  posant,
 d'aquesta manera, ràpidament, ordre en el desori del seu país.

Tant hi feia que Islàndia, país al marge de la UE, tingués unes estructures econòmiques molt diferents de les espanyoles, la possibilitat de devaluar la seva moneda i 160 vegades menys població. Dia si dia també, a les xarxes socials i a mitjans de comunicació de dubtable solvència i a altres més coneguts, de solvència cada cop menys contrastada, sortia algun titular del tipus: “Islàndia surt ràpidament de la crisi després d’empresonar als seus banquers”.

Ja hi havia alguna veu que clamava al desert, sobre aquest tema, advertint que el que passava a Islàndia no era ben bé el que ens volien fer creure, bàsicament el que la gent volia creure! Que a Islàndia hi havia quelcom que encara feia olor de podrit, com a la Dinamarca novelada per Shakespeare. Un dels que denunciava que no era pas “or tot el que ho semblava” era el periodista Eric Lluent. Aquest ens venia a dir, concretant els fets, que tot el que s’havia dit i del que la premsa se n'havia fet ressò, era el que s'havia dit per boca del President del país. Un President que llavors portava en el càrrec ja més de 18 anys. Un President que, per tant,  era el màxim responsable de l’ensulsiada del sistema bancari islandès.

El cas d’Islàndia ens demostra com és de fàcil crear un estat d’opinió que no s’ajusta a la realitat. Com quan alguna evidència nega la realitat que hem volgut creure, neguem aquesta evidència o ens creiem a qui ens la nega. Com la gent, insisteixo que de bona fe, posava Islàndia com a exemple de què s’havia de fer amb la banca. Ho feien com a contrast del què no s’havia fet aquí on estàvem suportant una crisi ferotge, mentre es creia que a Islàndia “lligaven els gossos amb bacallans”.

Ara, un cop coneguts els papers de Panamà, només resta esperar com la gent comença a repercutir la informació de “RT” per les xarxes. Segurament, ara que l’escàndol toca el crostó a Putin, es diran barbaritats de l’alçada d’un campanar. Barbaritats que molta gent, altre cop de bona fe, creurà i trametrà. Perquè a hores d’ara, per a molts, Rússia encara és Rússia. Malgrat que allà continuen vivint en una nova versió de la seva eterna satrapia, on uns quants han acabat quedant-se el país i els diners de tothom. Diners que ara gasten a botigues de luxe, com les del Passeig de Gràcia de Barcelona, o amaguen en paradisos fiscals com  qualsevol pèrfid capitalista oculta   els cèntims que no ha guanyat pas treballant. Perquè en definitiva del que aquí estem parlant és de poder, d'absència de democràcia i de societats civils enganyades i debilitades. Parlem de poder i el poder no té nació, ni color, ni molt menys ideologia.

Finalment i anant al que és pràctic, si els governs dels països democràtics no fan res, no tan sols per impedir que els seus ciutadans evadeixin impostos sinó per impedir que aquells ciutadans d’aquells països que fan negocis amb els nostres països evadeixin i ocultin els seus diners, no hi haurà res a fer. En definitiva si al final només ens quedem amb els “Papers de Panamà”, mentre els altres es queden de nou amb els bitllets, això acabarà essent una nova versió “del timo de la estampita”.

5 d’abril 2016

2 d’abril del 2016

Violència i Islam – Adonis



Unes converses entre el poeta sirià Ali Ahmad Said Esber –Adonis- i Houria Abdelouhaded professora a Paris, psicoanalista i traductora del àrab, conformen el llibre “Violence et Islam”. Llibre Publicat en castellà per editorial Ariel.

Adonis és l’etern candidat, en llengua àrab, al Premi Nobel de literatura. Com el nom del llibre clarament indica, “la conversa” gira al voltant de la relació de l’Islam no sols amb la violència sinó també amb el sotmetiment dels àrabs a una religió que els impedeix el progrés. Un progrés que només és vist, des del vessant més integrista i en tant que finalitat, com un sol objectiu; la islamització mundial.

El llegat del Profeta, el definitiu del darrer enviat per Déu, sumeix al món musulmà, i encara més a l’àrab en particular, en una espècie d’atzucac. Tot està dit a partir de la Revelació. Per tant no hi ha futur, però tampoc hi ha passat, ja que tot el que és anterior a la Revelació no compta. L’Islam, fruit de la Revelació, neix perfecte i combat, doncs, tot el que és anterior i en conseqüència  tot el que és posterior.

En aquestes converses Adonis i Houria defineixen l’Islam com un poder polític i econòmic que no ha traspassat més enllà de l’esperit de la tribu. Des de la batalla de Badr el 624 – la primera operació militar duta a terme per Mahoma- fins la batalla de Siffin el 656, que és l’origen de les disputes que donen lloc a les dues grans branques de l’Islam – xiïtes i sunnites-, tot ha estat un seguit de lluites entre tribus i faccions. Lluites que han perdurat al llarg dels segles i que avui en dia són encara vigents. Els relats de l’arabista del segle XIX Reinhart P. Dozy, on s’expliquen amb luxe de detalls les guerres entre tribus, famílies i clans, poden semblar tenir un aire fantasiós, però al cap i a la fi foren reals. Disputes a les quals, al llarg de llibre, ambdós es refereixen en més d’una ocasió. Les guerres actuals, la de Síria també, no deixen de ser una continuació d’una història de 15 segles. La primavera àrab pot haver quedat en un no res, perquè, segons ens expliquen, una condició de tota revolució és allunyar-se del que és religiós. Cosa que no es dóna a l’actual conflicte, un més entre xiïtes i sunnites.

Adonis i Houria ens expliquen com tots els intents des del pensament, des de la filosofia, des del debat i des de la cultura per obrir-se pas dins de l’Islam han estat sempre combatuts des de les més altes instàncies, perquè aparentment, com ells diuen, “pensar dins de l’Islam és declarar la guerra a aquella societat”. Un Islam amb una jurisprudència que converteix la cultura en una simple instrucció, sota la bandera de la llei, on la vida queda reduïda a un munt de prohibicions. Totes elles lligades a la detenció del poder polític.

Per no parlar, que al llibre se'n parla a bastament amb els més variats exemples, de la situació de la dona a l’Islam. La Condició de l’home musulmà marcada per la Revelació  per a qui la dona és un gaudi. Un gaudi que comença ja a la terra i que ha d’acabar al Paradís promès.

La Revelació com a dogma i el monoteisme com una plasmació del poder absolut en què algú en nom de Déu exerceix el poder a la Terra, condemnen a l’àrab musulmà a no conèixer res i a no experimentar res. Aquest només ha de fer el que diuen els preceptes religiosos. Per tant, l’home no és pas un seguidor, és simplement un esclau. Tot plegat fa que l’individu no s’hagi de fer cap pregunta, ja sigui sobre el pla religiós, l intel·lectual o el social. Tots aquells que al llarg de més de mil anys han intentat fer-se alguna d’aquestes preguntes han estat bandejats, o simplement eliminats, en ser percebuts com una amenaça per al poder establert.

Tot plegat unes interessants i amplies reflexions, que ajuden a conèixer una mica més el món àrab musulmà. Reflexions que fan palesa la necessitat d’una evolució que fins ara sembla  perpètuament ajornada. Malauradament em temo que tot el que s’explica a aquest llibre arribarà abans als no creients, per al consum dels occidentals, que no pas als destinataris més necessitats de fer-se totes les preguntes i tots els plantejaments que es fan Houria i Adonis.



2 d’abril 2015