24 de març del 2015

Poema andalús i deshumanització dels catalans

Els resultats de les eleccions andaluses ens demostra, avui per avui, que el bipartidisme espanyol té una mala salut de ferro. Ens demostra que encara no està acabat ni de bon tros. El bipartidisme espanyol té un codi genètic hereditari que va més enllà dels règims i que l’únic que permet és la renovació. Parlant clar! El recanvi per substitució!

El PSOE s’ha mantingut, malgrat l’increment de la participació. El PP ha perdut força quota, per cedir-la al “TT” (tropa de trepes) en que s’està convertint C’s. Ciutadans sap quina és la veta que els cal explotar; l’anticatalanisme! Un anticatalanisme practicat, a ulls dels espanyols, per catalans que volen ser més espanyols que ningú, encara que per poc que puguin mai els acabaran donant carta de naturalesa. Però ells els “ciudatans”, com els diuen per allà, insistiran a fer mal a Catalunya. Per això un partit que està contra el Dret a Decidir si que està a favor de consultar als catalans sobre la immersió lingüística. Saben que potser pel moment no es farà aquesta consulta, però també saben que la idea ven. Aquesta colla de trepes segueixen les passes del PP, que en el seu dia varen sublimar l’odi contra lo català i els catalans recollint firmes contra l’Estatut. Una recollida de signatures amb la única finalitat de treure rèdits electorals per poder fer fora el PSOE del Govern.

Els vots perduts pel PP han anat, doncs, majoritàriament a Ciutadans. La lluita dels propers mesos entre aquests dos partits tindrà com a conseqüència un pim-pam-pum contra Catalunya. Saben que això els pot arribar a desgastar aquí, però que els pot donar alè més enllà de l’Ebre. El preu de tot plegat és l’enviliment d’una part de la societat espanyola que ja ens considera com a infrahumans. No ens ha d’estranyar que és permetin comparar-nos, en alguns els seus mitjans, amb els porcs i demanar excuses a aquests darrers per la comparança. Tot plegat sense que es senti pràcticament cap veu de cap intel•lectual espanyol. Cap veu d’aquells grans defensors dels drets humans, dels humans que viuen lluny, i de les nacions oprimides, però les de l’altre costat del globus terraqüi. Així en un dia trist com avui, en el que més de cent cinquanta persones han mort en un accident d’aviació, la xarxa bull de comentaris que van molt més enllà del que es considera mal gust. Tot plegat amb la aquiescència o l’aplaudiment descarat de molts i el silenci còmplice de la majoria.

Tornant a Andalusia, “Podemos” no ha arribat tant amunt com alguns preveien. Ha captat una part important de vot del descontentament i per altra del vot que segurament abans anava a IU. UPyD de Rosa Diaz sembla que ja comença a deixar de ser un “producte” apetible per a l’espanyolisme ranci i “carpetovetònic” que és creu progressista. La seva “lideresa” potser ja ha passat la data de caducitat i se li ha acabat el discurs.

A la resta d’Espanya els transvasament de militants que tímidament va haver a Catalunya del PP a C’s pot ser norma en les properes setmanes i mesos. Per a mostra el líder de Ciutadans a Andalusia, que va militar, segons sembla, amb anterioritat al PP, al Partit Andalucista i a UPyD. Un veritable trepa oportunista o un cul de mal seure, penseu el que vulgueu!

El futbol també ha jugat aquest cap de setmana, i no ha jugat esportivament parlant, sinó possiblement més enllà. Potser si que no és casual que al dia següent del “clàssic” entre el Real Madrid i el Barça la fiscalia anuncií la petició de presó per al president i l’anterior president de la junta del FC. Barcelona. Des d’aquí tampoc em veig en cor d’entrar a jutjar fins a quin punt han actuat correctament Bartomeu i Rosell, però a molts els pot quedar la sensació que hi ha “vares de mesurar” diferents segons els casos, el mateix que passa a l'economia i a la política.

Un cop acabades les eleccions andaluses el torpede més gran que des d’Espanya han enviat darrerament contra el Procés, “l’enganya babaus” de “Podemos”, ha perdut “fuelle” ; sembla clar que no pot aspirar a substituir al PSOE. El fenomen “Podemos”, que és un fenomen típicament urbà, com a molt aspira a ocupar, sempre amb el permís de la CUP, l’espai electoral de ICV-EuA, sobretot si aquests acaben fent-se l’harakiri – de moment ja han sucumbit a l’OPA de Colau, Ubasart i Cia. Per altra banda, a Catalunya també es produirà, de manera accelerada, la substitució del PP per C’s. Uns ciutadans que desacomplexadament jugaran les cartes de l’espanyolitat i que no tenen un lideratge ensorrat i enfonsat, com el del PP de Catalunya. Tot plegat deixa marge al PSC per a parar la seva davallada. No és d'estranyar que en una intervenció ahir al TN vespre Miquel Iceta gallegés, possiblements amb algun tipus de fonament o simple esperança en l'efecte "tiron" d'Andalusia. No ens estranyi veure a la Susana Diaz fent campanya total el 27S.

A Catalunya sembla que es reobre el debat de la llista unitària. Si la possible llista unitària sumaria o no sumaria més escons a Catalunya, no ens hauria de treure del tot el son, però si despertar-nos una mica. Modestament crec que si que trauria mols més escons, ja que una immensa majoria de dels 1.900.000 votants del SI-Si del 9N, als que caldria afegir molts del SI NO, acabarien votant-la. Si la llista única, malgrat totes les possibles evidències favorables, no és possible, cal un full de Ruta o digueu-li programa clar. Un programa que contempli el trencament definitiu i ràpid amb l’estat espanyol en cas de victòria. Si els catalans anem units, millor seria anar al màxim d’units possible, ho podem aconseguir!

El que ja queda meridianament clar és que el Procés català és l’únic procés de canvi, revolucionari si voleu, que a hores d’ara hi ha plantejat a Espanya. La resta d’opcions a l’estat espanyol no deixen de ser substituts, succedanis o simples recanvis promoguts pels mateixos interessos que durant 38 anys han fet possible l’hegemonia del PP i del PSOE. O sia que ni TIC-TACS ni punyetes, com a molt un intent d’ajustar l’horari!

24 de març de 2015


18 de març del 2015

"La Porteta" (IV) - Mataró anys seixanta-

“Ca la Maria”, a la cantonada del carrer Colom amb el carrer de les Rates, era la botiga on els de casa acostumàvem a anar a comprar. La botiga es trobava als baixos d’una casa de cos, baix i pis. Se l’hi havia obert una porta que donava directament al carrer Colom, a més de la que suposadament ja existia al carrer de les Rates.

Al costat de la porta del carrer Colom recordo que hi havia una anunci metàl•lic de “Canada Dry”. Mai, llavors, vaig saber que era, ni tan sols havia vist mai cap ampolla d’aquesta beguda. Segurament l’anunci ja hi devia ser abans que en Jaume i la seva dona la Maria es fessin càrrec del negoci. Negoci que els va traspassar un matrimoni originari de Granada, l’Ángela i en Manolo, que l’havien regentat fins aproximadament a mitjans del seixanta.


“Ca la Maria” era la típica botiga de barri, per no dir de carrer, com tantes altres hi havia a molts llocs de Mataró. La seva clientela era bàsicament gent del veïnat. Allà tothom es coneixia, se’n sabien els noms o al menys mot i l’adreça. En Jaume i la Maria, malgrat llavors jo els veia grans, eren un matrimoni relativament jove. En Jaume, amb el seu bigotet retallat, el recordo com a una persona cordial, més aviat extravertida i amb capacitat de relació. La seva dona la Maria era una persona correcta en el tracte, de faccions agradables, i un posat que jo recordo més discret en comparació amb altres venedores més loquaces en aquella època.

“Ca la Maria”, tenia doncs dues entrades i una finestra que s’utilitzava com aparador i que em sembla recordar que es tancava amb unes taules de fusta. A dins la botiga hi havia un taulell en forma de “u” del què s’utilitzava per pesar i cobrar la part del fons i la de més endins de la botiga, per tallar la carn, l’altre plena d’estris i productes quedava inutilitzable.


A “Ca la Maria” es podia comprar tot allò que llavors es venia en el que anomenàvem “colmado”, en un colmado de poble -poques especialitats gormandes- ; conserves, begudes, productes de neteja i quelcom de carn i embotit. No es venia pa. Les mesures, els pesos, també tenien llavors denominacions diferents; una unça i mitja o tres unces eren pesos habituals si es parlava d’embotit tallat. Mitja lliura o una lliura per parlar de llegum per exemple o els seus equivalents si parlàvem de saltxitxes o carn magra; la terça i la mitja terça. Si eren líquids es parlava de petricons i mig petricó.


Als seixanta encara es venia molt a granel, un costum que ara sembla que algú vulgui tornar a ressuscitar. La pasta es comprava a granel; els cabdells de fideus de cabell d’àngel ens els endúiem en una paperina de paper i després càlida engrunar-los per poder-los afegir a la sopa. Malgrat tot, ja començava a haver-hi expositors amb sobres de diferents tipus de pasta. Recordo les pastes Mas i la Saula fabricades a la comarca. L’oli es venia a habitualment a granel, hi havia unes bombes manuals que permetien extreure l’oli i omplir l’ampolla que portàvem de casa, envasats en llaunes hi havia el Manolete i en ampolla el Koipe. El mateix passava amb el vi, malgrat ja en aquells temps es comercialitzava vi de taula embotellat com el Baco Vin. El vi habitualment anava acompanyat amb gasosa. A Mataró teníem “La Perla” i la “Super D”.




A “Ca la Maria”, es podia comprar vedella, normalment només algun tipus de bistec, també salsitxes, llom de porc i carn magra, així com pollastre. L’embotit a talls, fuet, botifarra, blanca o negra i el pernil. Del pernil que ara se’n diu serrà li dèiem “pernil del país” i a l’Ibèric li dèiem “pernil serrano”. Tot pesat acuradament amb una bascula “analògica”, és a dir de peses, la més comú era la Mobba, que es fabricava a Badalona.


Els envasos, quan vaig ser una mica més grandet i de casa m’enviaven a fer la compra, era un altre cosa que esdevenia feixuga de carretejar. L’aigua mineral, llavors habitualment amb gas –sense gas ja hi havia la de l’aixeta -, de les marques Vichy o la Fonter que era de litre i mig en una ampolla de vidre de color verd. Les gasoses, el mateix, envàs de vidre retornable amb el seu tap típic de porcellana i la goma de color taronja que es tapava a pressió amb unes tanques metàl•liques. La llet majoritàriament es comprava a la lleteria. Malgrat tot, ja es comercialitzava en ampolles de vidre. Les marques habituals, Ram, Rania i Letona – que es faria famosa pel Cacaolat- . Fins i tot llavors el iogurts tenien envàs retornable, per no parlar de les cerveses, tant les mitjanes, els “quintos” , com les de litre. Igual que les Coca-coles, Fantes, Mirindes, Pepsis..., i “tuttti quanti” beguda carbonatada que en aquell temps hi havia al mercat.


A “Ca la Maria” també hi havia alguns “lujos”; ampolles de xampany que en dèiem llavors. Hi havia un expositor, amb diferents marques i preus, recordo els Montesquius, el Rondel, el Codorniu, de la Serra. Llavors el “xampany” encara era “net”; podies triar entre dolç, semi-sec o sec. Cognac, ningú deia brandy, Terry, Felip II, Fundador...
Malgrat les mestresses de casa majoritàriament feien el caldo o escudella, amb un tros d’os, sagí, un manat d’herbes, un tros de pollastre i si allargava el pressupost un tros de vedella ja ens començaven a envair les sopes preparades. Habitualment la gent ja comprava de feia temps “cubitos” Gallina Blanca, a unitats, i començava a haver sobres de sopa de la mateixa marca, també de Maggi i Starlux.


Encara es rentava bastant a mà i les rentadores no eren pas automàtiques. El sabó en pols es venia en paquets petits de cartró, el tambors, rodons, vindrien aviat. Podies comprar sabó l’Oca, Omo, Persil... per els que encara rentaven la roba al safareig, apallissant-la degudament, hi havia les pastilles de sabor de color groguenc/”àmbar” ; Lagarto, Samba. Així mateix també venien sabó de “tocador” per rentar-se les mans; Lux, Camay...


Les conserves populars ja de molts anys abans, no tenien l’assortiment de marques d’avui en dia, ja existia la marca Massó, sardines i tonyina, i també la Kayrel. Era habitual encara comprar tonyina en oli o escabetxada a granel.
A “Ca la Maria” també hi havia galetes, a granel ,“of course”, també algunes empaquetades; Fontaneda, Solsona, Artiach... Popular, pels anuncis, era la galeta “222”. Hi havia Cola Cao per la llet i els seu competidor Nesquik, ambdós amb pots amb tapa de llauna i cos de cartró, folrat metal•litzat per dins. El cafè, igualment a granel, el molien a la botiga i els més normal era comprar torrefacte que era més econòmic. Es venia la Llet Condensada “La Lechera”, així com la llet d’ametlles “Almendrina”. La Xocolata embolcallada en paper de plata, “pel Domund”, i amb cromos! Torras, Elgorriaga...


També a ca la Maria venien gel, llavors encara no tothom tenia nevera elèctrica. Recordo haver-lo anat a buscar amb una galleda. Si no en tenien en Jaume agafava el cotxe i anava a la fabrica del gel, sota la plaça de Cuba, a buscar-ne. Llavors si el gel era acabat de fer, amb les arestes plenament definides, sabies que duraria més dies . Si ja el tenien d’abans, el gel havia perdut les seves arestes i s’anava tornant en una massa amorfa, era, doncs, en aquest cas habitual regatejar el preu, l’excusa: “Si amb prou feines m’aguantarà fins demà”.

Un cop acabada la compra tocava pagar. Producte a producte s’havia anat anotant en una petita tira de paper que en acabar es sumava a mà, que ens endúiem a casa i la majoria repassàvem. Parlant de paper, ja feia temps que ens havíem acostumat “bé” i ja no s’utilitzava paper de diari tallat a trossos, a “Ca la Maria” també venien paper higiènic “El Elefante” de “una sola capa”.


...

18 de març de 2015

11 de març del 2015

“La Porteta” (III) – Mataró anys seixanta-

Un cop passada “La porteta”, a l’esquerra, quedava la porta de l’antiga fàbrica del gas, on molts cops hi havia jugat de petit i a prop d’on per Sant Joan cremava la foguera. Era una porta metàl•lica de dos fulls, de color grisós, opacs fins a la part superior on estaven rematats per barrots que els completaven fins arribar al contorn de l’arc. A ambdues bandes, al peu de cada muntant, dos repeus inclinats cap al llindar. El llindar de pedra un xic sobrealçat tenia dos trams rebaixats, una a cada banda, per tal de permetre l’accés als vehicles. La porta donava pas a un petit “túnel” o sota teulat, que recordo de manera més difusa , de pocs metres de profunditat, amb el terra empedrat, on hi havia un accés a la casa dels conserges.

Recordo al matrimoni que vivia a la casa dels conserges. Ens saludàvem i a vegades, quan anava amb la mare la feien petar. La habitatge tenia a part de l’entrada a la part interior , una altra directe al carrer. La casa tenia un petit jardí a peu del camí interior de les instal•lacions. Hi havia una gran figuera, recordo que algun cop cap a finals d’estiu ens havien convidat a entrar a agafar figues. Les despenjàvem amb un estris “ad hoc” fet amb una llarga canya amb una petita corona de tires metàl•liques, obertes cap en fora, al capdamunt. Amb aquest estris es podia encalçar la figa i amb un petit gir desprendre-la de l’arbre.

Des de la casa dels conserges fins al carrer de les Rates quedaven unes desenes de metres, el terreny irregular, del que encara no era un carrer obert, descendia lleugerament. El carrer de les Rates, de nom oficial “Jorge Juan”, anava des del camí Ral fins a baix a Mar. El nom del carrer de les Rates prové, pel que he pogut saber, de què es tractava d’una zona inundable i per tant suposo que propensa a tenir plagues de rosegadors.

S’arribava al carrer de les Rates a l’alçada del carrer Colom, continuació en direcció al carrer Sant Antoni del caminet. La majoria de les cases del carrer de les Rates des del carrer de Colom fins a mar, a banda i banda, eren cases de cos amb baix i pis. Aquest tipus de construccions també quasi uniforme seguien a la banda de Ponent fins al Cami Ral. A l’acera del davant només uns quants habitatges a tocar el caminet, la resta les finestres de les instal•lacions de la fàbrica de can Marfà fins a arribar a la seva porta d’entrada, ja quasi al capdamunt del carrer abans d’arribar al camí Ral.

A la porta de la majoria d’habitatges del carrer hi havia unes guies de ferro, que en algun lloc encara avui es conserven. Aquestes guies permetien l’encaix d’una fusta plana, amb draps que es col•locaven a la base, per tal d’impedir que l’aigua que sovint inundava el carrer penetrés als baixos. Cosa que, per altra banda, no sempre es podia impedir ja que algun cop els desaigües sobreeixien en els patis. Tenir la casa plena d’aigua no era una cosa que les fustes d’un parell de pams col•locades a l’entrada podessin sempre impedir.

A que el carrer de les Rates hagués esdevingut una zona inundable hi havia contribuït tant la via del tren, com la carretera feta pocs anys abans. Ambdós actuaven de barrera natural i ajudaven força a convertir-lo en un bassal, sobretot a la seva part més baixa. Però que la zona estigués a la part esquerra del desguàs del Rierot, en un nivell possiblement més baix i amb un clavegueram que segurament deixava quelcom a desitjar, no ajudava a estalviar els ensurts.

Recordo del carrer de les Rates un taller de motos just abans del començament de les naus de can Marfà, pujant a mà dreta. A la cantonada amb el carrer Colom a l’acera de ponent, tot just per sota de dit carrer hi havia “Ca la Maria”, la botiga del barri, però no era pas la única. Una mica més enllà i seguint el carrer Colom, a la cantonada amb el passatge Garcia Oliver , s’hi trobava “Ca la Pepita”. Una mica més enllà, a la mateixa acera, hi havia una merceria “Ca la Roser” i al costat una lleteria. “Ca la Pepita” quedava just davant del carrer del Sac. Al capdamunt del carrer de les Rates, ja a peu del camí Ral i fent cantonada amb el carrer Madoz, hi havia “Ca la Sebastiana” una altra botiga de barri on es venia llegum cuita. La llegum cuita era un recurs econòmic, junt amb quelcom de tall, per a preparar un dinar a “corre cuita” . Una sortida pràctica per les dones treballadores de Can Marfà. La sortida de dita fàbrica quedava a la vista de “Ca la Sebastiana”. Llavors no hi havia encara neveres arreu, ni molt menys supermercats on fer la compra setmanal. Per tant, cada dia es feia el dinar i si la dona treballava, cosa ja en aquells temps normal, les corredisses de les treballadores eren més que habituals. A can Marfà eren observables entre la sirena que marcava la sortida al migdia i la d’entrada per la tarda.

El carrer del Sac, com el seu nom indica, no té pas sortida, s’hi accedeix des del carrer Colom, per un passatge, “un túnel”, sota un habitatge. El carrer del sac corre paral•lel al carrer de les Rates i els horts de les cases d’ambdós carrers estan disposats simètricament. No tinc record d’haver-hi entrat mai, la disposició de les cases del carrer, relativament estret i en aquella època sense empedrar, sempre m’ha donat la impressió, inclús a hores d’ara, d’una particularitat, en el sentit de propietat, que em semblaria que entro a casa d’altri.

Al capdavall del carrer de les Rates baixant a m’esquerra i ja a les cases del passeig de Mar, actual avinguda del Maresme, a l’alçada dels números 395/397, hi havia una peixateria, on la gent del veïnat al capvespre, esperava l’arribada del peix de la subhasta al Port d’Arenys. Era una casa particular, el taulell inclinat on es col•locava la mercaderia es trobava en una estança, al costat de l’entrada de la casa, a la que també s'havia obert un accés al carrer. l'Estança en prou feines deixava espai per als compradors que feien cua i guaitaven el “gènero” des del carrer. Aquesta peixateria casolana era el pas provisional, ja que com moltes altres peixeters, al matí següent, continuaven la venda del dia a la parada que tenien a plaça. A la plaça del Peix, al carrer Barcelona, o a la plaça de Cuba.

A aquesta mateixa casa o potser la del costat, en aquells anys, es va patir un accdident, que en el seu dia va ser gràficament documentat. Un camió que passava per la nacional va perdre el control i la cabina del mateix es va empotrar, quasi perfectamen, al portal de la casa. Tal cosa va ser un aconteixement al veinat, per sort em sembla recordar que no va haver-hi cap desgracia!

...

11 març de 2015

8 de març del 2015

Anem cap a un "neopujolisme"?

Es possible que el Procés s’esgoti? Podrà remuntar el sotrac dels darrers mesos? Es posaran d’acord els partits sobiranistes amb el full de ruta? Es guanyaran les eleccions del setembre? Seran considerades plebiscitàries per la comunitat internacional? Les podem considerar plebiscitaris amb la concurrència de tants partits a favor com en contra i amb diferències substancials als seus programes?...

Fa dies, setmanes, que ens fem aquestes i moltes altres preguntes semblants. Algú ens vol fer creure que el Procés està encarrilat i que tot acabarà funcionant amb la precisió d’un rellotge suís i que es farà amb la mateixa facilitat amb que desconnectem la nevera vella i en connectem una de nova. Segons Carles Vives Pi-Sunyer : "Ho tindrem tot preparat per a la desconnexió, només caldrà prémer el botó".

Sobretot que ningú s’amoïni massa! Tot serà la mar de fàcil! Que la gent continuï gaudint de la gran festa del sobiranisme que ja fa uns quants anys que dura. Que ningú es preocupi encara que els partits no s’han posat d’acord, almenys els dos més grans, per anar junts a unes plebiscitàries. La Unitat no ha estat possible! Malgrat l’oferta d’una de les parts semblava aparentment molt més generosa que la visió de curta volada que ha demostrat l’altra.

Mentre la Societat Civil, la del moviment unitari per la independència, que hagués tingut un lloc en una “llista del President” resta a hores d’ara descol•locada i sense aparent marge de maniobra. Una Societat Civil empesa i mobilitzada per Omnium i en major grau per l’ANC. “L’Assamblea” que no oblidem que des del primer moment ha estat trufada de persones que a l’hora són associats o simpatitzants d’un o altre partit polític.

Ara davant les eleccions, en aquest cas municipals, els partits redibuixen les seves posicions i redefineixen les seves tàctiques en un joc pensat més per l’immediat que no pas pel futur. Convergència Democràtica es “refunda”. Ho fa després de la sotragada soferta pel cas Pujol, però també i principalment perquè el seu major actiu a hores d’ara, el President Mas, l’ha portat de ser un partit autonomista a un d’ independentista. Malgrat tot, encara fan algun joc de paraules, algun equilibri dialèctic, perquè no se’ls despengi cap vot al mateix temps que esperen el tomb previsible d’Unió o de la majoria de les seves bases. Per altra banda, ERC sembla més centrada a esgarrapar els vots socialistes, que opcions com MES podrien atreure. Potser ho fan sense adonar-se que el gruix del vot socialista es mantindrà dins d’un àmbit “federalista” o simplement espanyolista sense complexes, malgrat ja no votin més el PSC.

Ja fa temps en aquest mateix blog fèiem notar que la suma dels escons, del vot “nacionalista”, des dels temps del pujolisme s’ha mogut sempre en la mateixa franja. Una altra cosa és que els partits que representaven a aquests votants passin de definir-se autonomistes a definir-se independentistes.

Aquest passar d’autonomista a independentista no és el quid principal de la qüestió, el quid principal de la qüestió serà la capacitat de portar a terme aquesta independència o si simplement serà només un nou etiquetatge amb el que anar fregint i menjant durant una nova temporada.

El Camí cap a la independència serà un sotrac, per molt que siguin molts els convençuts i favorables i per molt que els contraris siguin minoria. Minoria que no ho oblidem té la seguretat de tenir un estat que la defensarà amb ungles i dents. Un estat que els dona a molts d’ells aquests plus de fatxenderia insultant i que al mateix temps els referma en la seva absoluta confiança de que no passarà res.

La independència serà un sotrac o un catacrac, això dependrà molt de l’habilitat dels partits polítics i dels que els liderin, o no serà. En cap cas serà prémer un botó. Premuda de botó que tots veuriem des de casa en una retransmissió en directe asseguts còmodament al sofà.

Altrament , si no ens en sortim amb el procés, caminem cap a un “neopujolisme”, un nou pactisme, en definitiva cap a un nou sotmetiment amb aires de nova derrota. Però que ningú s’equivoqui aquest nou sotmetiment en cap cas seria rebut amb generositat per l’Estat espanyol, ja fa temps que els hem ensenyat la poteta i saben de les nostres intencions .No ens perdonaran, ni molt menys mataran el vedell gras per rebre’ns com a fills pròdigs. Encara que suposadament hi hagués generositat, aquesta no passaria de bones paraules perquè no ens poden oferir res ja que els cal mantenir l’Espanya subsidiada a costa nostra. Encara que mostressin generositat més tard o més d’hora es tornarien a desacomplexar, com ja ho varen fer pocs anys després de la mort de Franco i de l’inici de la transició, mostrant-se , com ja passa avui mateix, inequívocament uniformitzadors i sobretot recentralitzadors.

El sistema de la Transició potser està tocant al seu fi. Els temps de la transició s’acaben. Vindran altres temps, però amb protagonistes molt semblats, quasi clonats. A la bíblia ja ho diu allò que “quan s’acosti la fi dels temps apareixeran els falsos profetes”, és el que sembla passar a Espanya ara que sembla que s’acaba el temps de la Transició. No ens podem deixar entabanar!

Si els catalans no ens en sortim anem a un “neopujolisme”, cap a u nou pactisme però totalment buit de continguts. Un nou sistema on els partits independentistes es manifestaran com a tals saben que mai serem independents. El mateix que durant anys i panys a casa nostra comunistes i socialistes s’han manifestat com a tals, sabent que mai hi hauria ni comunisme ni socialisme. Unes esquerres que en alguns casos per a l’únic que han servit és per a col•locar a alguns elements de la nostra pròpia i casolana casta en determinades quotes de poder. El mateix que feien a les Castelles: que un fill es quedava les propietats, l’altre es feia militar, l’altre religiós i un altre funcionari. Per a mostra del que dic només un exemple, recordem al senador i polític relacionat amb el PSUC i ICV, cineasta i Productor de pel•lícules Pere Portabella i els seus suquets a la seva finca de LLofriu on aglutinava a “la crema de la nostra crema”.

Que ningú s’enganyi! Ni els grimpadors més grimpadors! Una Catalunya “neopujolista” no tindrà res a pescar davant l’afany recentralitzador i uniformitzador espanyol que no canviarà ni amb el canvi de governants, ni amb el canvi de sistema. No canviarà perquè senzillament no pot canviar sense que tingui lloc no pas un sotrac sinó un autèntic daltabaix. Una Catalunya “neopujolista” no tindrà ni allò tant prosaic i tan poc idealista de llocs de poder en els que els partits puguin col•locar els seus cadells. Catalunya dins Espanya no tindrà o cada cop tindrà menys parcel•les de poder. Catalunya no tindrà res si no esdevé un estat independent . No oblidem que als catalans ajupits i sotmesos no ens volen pas a Madrid i menys a compartir poder . Si algú no s’ho creu que repassi la història d’Espanya i ho veura! O simplement pregunteu a en Rivera!

8 de març de 2015

6 de març del 2015

“La Porteta” (II) – Mataró anys seixanta

Endinsar-se camí de “La Porteta”, quan arribava el bon temps, era sentir tota una sèrie d’olors als que ara els que vivim a ciutat jo no estem acostumats.

El caminet, on ara hi ha el carrer Colom, quedava a redós de la paret que tancava l’antiga fàbrica del gas pel canto nord. Quan arribava el bon temps i hi tocava el sol la vegetació al costat de la paret es feia exuberant i amb tendència a envair el camí. A la dreta del camí, fins a la paret que separava les dependències de la fàbrica tèxtil , hi havia els hortets que cuidaven alguns dels veïns de “la casa de can Marfà”.

L’aroma de les flors i les plantes ventureres junt amb el que desprenien els petits conreus, especialment intensa la de les tomaqueres i mongeteres, es barrejava amb els perfums que, amb l’escalfor del sol i des de l’altre canto de la paret , desprenien els estris emmagatzemats a l’antiga fàbrica del gas. Estris que des de “la casa de can Marfà” o des de la paret que perpendicular a mar tancava les velles instal•lacions pel cantó de llevant eren fàcils de veure, ja que ens podíem enfilar per a poder guaitar.

Al recinte de l’antiga fàbrica del gas, en aquells temps propietat d’alguna de les companyies elèctriques – la vella que era la Fecsa o la nova que era la Hecsa - o potser la del gas, hi havia guardats postes elèctrics, metàl•lics i de fusta, així com grans bobines del cablejat fetes a base de tires de fusta el que els donava el seu aspecte estriat. Els pals de la corrent, troncs de fusta enquitranats de la mateixa manera que les travesses, “felipes”, que llavors s’utilitzaven a la via del tren, desprenien amb el calor un característic flaire que ho omplia tot. Avui en dia aquells compostos usats en la conservació de la fusta estan prohibits per al perjudici que poden causar a la salut. Les “felipes” de les vies del tren també han passat a la historia. En alguns llocs han estat reutilitzades per a simular graons als camins en zones enjardinades.

A la part nord del caminet, doncs, hi havia els hortets, amb les feixes ben arrenglerades on als encanyissats, perfectament disposats , s’enfilaven les tomaqueres i les mongeteres. De petit em cridava l’atenció els encanyissats; allò que amb quatre canyes quelcom es pot aguantar. També hi havia plantats enciams i altres hortalisses que necessitaven abundant aigua per prosperar. L’aigua la facilitava un safareig que hi havia a mitja alçada del caminet que menava a “La Porteta”. Cap a la tarda sempre m’entretenia veure com amb el xapo anaven obrint i tancant els solcs de manera que l’aigua quedes ben repartida per tot l’hort.

Amb el temps i quan el veïnat va anar creixent i cada cop passava més gent pel caminet la porta gran i “La porteta” van acabar enrunant-se i desapareixent. Els hortets van anar quedant desguarnits en una zona que s’anava “urbanitzant” i van caure en desús. Finalment només era en Jaume un dels veïns de “La casa de can Marfà” quin anava tirant del tros, del seu tros! Cap a la segona meitat dels seixanta els de la fabrica tèxtil de Can Marfà varen decidir la construcció d’un edifici que havia de funcionar com a guarderia per els fills dels treballadors. Aquest edifici es va construir just al límit dels seus terrenys amb les cases que hi havia al carrer Josep Castellà. Es trobava just on ara hi ha el traçat del carrer de la confraria St. Elm a l’alçada de la cruïlla amb el carrer Colom. A la part del darrera d’aquest edifici, que mai es va acabar utilitzant del tot, i seguint el traçat de l’actual carrer St. Elm fins arribar al darrera de les cases del Camí Ral va quedar un espai, que en Jaume va continuar utilitzant com a hort. Fins i tot quan ja “la casa de can Marfà” va quedar deshabitada i ell i la seva dona ja vivien en una nova edificació al camí Ral.

En Jaume de la Rosa, que li dèiem a casa, treballava de porter a can Marfà. Algun cop passant el veiem en una especia de petita estança “envidriada”, des d’on es controlava el pas a les instal•lacions des de la porta principal d’accés. Porta de grans dimensions encara avui visible amb la seva clàssica teuladeta. Porta per on quan sonava la sirena entraven o sortien una munió de treballadors i treballadores de manera que vist de lluny semblava un formiguer.


En Jaume tenia un aspecte robust, amb bigoti i jo ja el recordo amb els cabells blancs, des de casa el veia quan sortia per la part del darrera de “la guarderia” que mai va ser, a temporades es va utilitzar com a menjador pels treballadors, i s’endinsava a l’hort que al darrera resseguia enganxat les cases del carrer Josep Castellà. No recordo mai haver-lo vist alçar la vista, ell entrava al seu tros, totalment aliè a les mirades dels veïns que sabia que hi eren, però que ell ignorava totalment.

Els hortets del caminet havien anat llanguint amb els anys . El caminet cada cop era utilitzat per més gent, malgrat que a l’hivern quan plovia s’omplia de bassiots, que perduraven dies i dies, atès que l’ombra de la paret de la fàbrica del gas impedia que el sol els podés assecar Pel vespre la manca d’enllumenat feia difícil transitar, sobretot si no et volies enfangar.

Fins a “La Porteta” no era un tros gaire llarg. Com a molt un centenar de metres els que separaven la cantonada del carrer de casa amb “La Porteta”, quasi els mateixos que ens separaven de “La Havana” al Camí Ral. Es per això que des de casa tant aviat enfilàvem carrer amunt cap al Camí Ral com anàvem cap al carrer de les Rates pel caminet ...

6 de març de 2015

4 de març del 2015

“La Porteta” (I) - Mataró anys seixanta –

Els records de la meva infància, del carrer on vivia, estan a cavall entre el barri de l’Havana i el Carrer de les Rates. Sempre amb l'omnipresent fàbrica de can Marfà i els terrenys que havia ocupat l’antiga fàbrica del gas, ja sense ús a aquella època.

Vivia al carrer Josep Castellà, quan aquest encara no havia estat completament urbanitzat. Érem a la primera casa del carrer, al número 3, al capdavall de tot, el número 1 mai ha existit. Estàvem quasi l’alçada del carrer Colom que llavors encara no estava obert. (1)

El carrer Josep Castellà deu els seu nom a un capità de la marina mercant nascut a Mataró al segle XIX de sobrenom “Capità Panna”. Aquest carrer es va obrir en els terrenys de cal “Paretern” sobrenom de la família Rovira, propietària des terrenys que per sota el Camí Ral, estaven situats entre la fàbrica de can Marfà i l’actual carrer Tolón.

Cal “Paretern” deu el seu nom, segons em varen explicar, a la semblança que algun membre de la família, no sé dir si el propietari de l’època que jo hi vivia o un anterior, tenia amb la figura del “Pare Etern” d’un grup escultòric de l’església de Santa Maria.

Quan ens vam traslladar a viure al carrer Josep Castellà a un habitatge que havia adquirit el meu avi, jo en prou feines tenia un any, era al 1959. El carrer tot just obert, no estava encara pavimentat – llavors es feia amb llambordes, “adoquins” – i molt menys estava urbanitzat, encarà hi havia molts espais oberts, erms.

Els primers records dels que en sóc conscient ja són una mica més cap aquí. Si que he vist alguna foto feta des del terrat de casa amb el fons dels pisos de l’Aliança, el pisos de la clínica en dèiem, tots just acabats de bastir. Recordo de manera fugissera la nevada del 62. El meu pare va haver de treure la neu de la teulada de l’escala d’accés al terrat, suficientment dèbil com per quedar compromesa pel pes de la neu. A Continuació recordo que es va afegir als veïns de “la casa de can Marfà”, que van començar a obrir una rasa enmig de la neu fins al capdamunt del carrer a tocar camí ral per a poder-nos desplaçar.

“La casa de can Marfa” estava al capdavall del carrer Josep Castellà, en la cruïlla del camí que comunicava amb el Carrer de les Rates. Era un bloc de sis habitatges, dos baixos i quatre pisos, amb una petita explanada de terra al davant . L’edifici, per la part de ponent estava repenjat a la paret que delimitava per llevant l’antiga fàbrica del gas. Més enllà de la petita esplanada de terra, al sud i a l’est hi havia els erms dels antics camps de conreu de cal Paretern.

De “la casa de can Marfa”, recordo a alguns dels veïns. Als baixos vivien en Jaume , la seva dona la Rosa i el seu fill Esteve que era mecànic. l’Encarnació vivia a l’altre baix. Al primer pis hi vivia la família Vallés; en aquella casa hi vivien 4 generacions, la besàvia, la Pepeta, la iaia la senyora “Francisca”, la mare l’Alba amb el seu marit i els seus dos fills grans, en Pere i l’Anna. La senyora “Francisca” estava casada amb un treballador de can Marfà, condició, “sine qua non” per gaudir d’algun d’aquells habitatges. No eren pas els únics habitatges per a treballadors de can Marfà, ja que al camí Ral n’hi havia uns quants més. Quan “la casa de can Marfa” va ser desallotjada, a la segona meitat del seixanta, a quatre dels veïns els van reallotjar a una de nova factura al camí Ral. Avui tots aquests habitatges ja no existeixen, tampoc la paret nord del tancat de can Marfà que hi havia a continuació on es podia llegir el següent lema “La Fe en Dios y una mano fuerte para el Trabajo – Francisco Franco”. “La casa de can Marfa”, la de davant de casa meva, va restar abandonada fins ben entrat els anys 70, convertint-se en refugi de sense sostre i passavolants.

Pel que fa al carrer Josep Castellà, a l’acera de casa al número 5 amb el temps s’hi va establir una “fabriqueta” el propietari de la qual es deia Bonany, mes amunt hi vivia la família Pla amb el seu fill, també una germana del pare que es deia Paquita. La Paquita Pla anava coixa a causa que havia perdut una cama durant la guerra civil en un bombardeig sobre Mataró. Al local dels baixos de casa dels Pla durant un temps hi varen ser els transportistes germans Soriano. Una mica més amunt i a l’acera del davant hi havia l’edifici dels “Elsa”, bé, aquest era el nom comercial, es deien Elies. Era un edifici que abastava fins al carrer Floridablanca, als dos pisos que donaven al carrer de casa hi vivien, el germà gran i el petit, el mitjà i els pares de tots tres vivien als pisos que donaven a Floridablanca. El germà gran, en Pere, i la seva dona la Josefina regentaven una agència de transports que ocupava els baixos, l’altre meitat dels baixos que donaven a l’altre carrer era un taller mecànic que portava el germà mitjà.

A la mateixa acera de casa hi havia el magatzem dels pinsos Balcells, d’en “Carlos” Balaguer. Entre can Balaguer i Can Pla, amb el temps, els Magrassó, que regentaven el restaurant “La Marina” hi van construir uns apartaments, que a l’estiu eren llogats a turistes. Una mica més amunt a l'acera de “ca l’Elsa”, més endavant, s’hi va construir un bloc on hi va anar a viure en Teòfilo Gonzàlez, de "Les Olivetes" de la plaça Xica. Més amunt de can Balaguer encara eren propietats del “Paretern” on hi havia el paller i coberts pels estris del camp i també hi varen tenir vaques. Al capdamunt de tot del carrer estava flanquejat a Ponent per un edifici de tres pisos de cal Paretern i a l’altre costat l’espardenyeria. Aquestes dues construccions ja donaven a l’Havana pròpiament dita i s’hi entrava des del Cami Ral.

Per davant de “la casa de can Marfa” , al costat d’una alta paret que tancava l’antiga fàbrica del gas, passava un camí de terra premuda de color grisós, quelcom hi devia haver tingut a veure l’antiga fàbrica del gas. Era un camí d’uns tres metres d’amplada . Aquest camí anava directe a una porta de fusta de grans dimensions, ja en desús, al costat hi havia l’arc d’una porteta sense porta que franquejava una antiga paret ja mig derruïda. “La porteta” donava accés a un cos sense urbanitzar, en el que al sud hi havia l’entrada a la fàbrica del gas amb una gran porta metàl•lica de color gris de dos fulls amb barrots al capdamunt i un fanal elèctric que era junt amb un altre a l’alçada de la porteta la única il•luminació nocturna. Hi havia una casa al costat, suposo que era la dels guardes o conserges de les instal•lacions. Al capdavant un accés a can Marfà avui encara existent . Mé enllà ja s’arribava al Carrer de les Rates...

4 de març de 2015

(1) Era una casa de dos habitatges, al baix aproximadament des del 1963 hi va venir a viure la familia Torres. Que amb el temps van ocupar la totalitat de 'edifici -baix i pis- .  Actualment la Teresa Albert i el seu fill en Josep Torres probablement siguin els  veïns que porten més anys visquen al carrer Josep Castellà.

2 de març del 2015

Una sèrie danesa i el rei d’Espanya

Països petits i amb un important llegat històric, però que posseeixen estat propi, són capaços de grans realitzacions, fins I tot pel que fa als temes televisius. Això ens demostra el que en una Catalunya independent amb recursos i uns mitjans àgils, que en alguns aspecte ja ho són, es podria arribar a aconseguir.

Dinamarca és un país amb una població que no arriba als 6 milions d’habitants però que té un notable passat històric a l’hora que actua dins del concert de les nacions amb estat propi de manera notòria. Dinamarca va començar a bastir un imperi, a l’inici del passat mil•lenni, al Mar del Nord i a l’Atlàntic Nord, a redós de les expedicions dels víkings. Als voltants de l’any 1000 els rei danès Knud – aquí l’anomenàvem Canut - va arribar a estendre, temporalment, els seus dominis a Noruega i Anglaterra.

Del passat històric d’aquest petit país, que es va desenvolupar amb prou traça pels mars del nord, conserva encara la sobirania sobre Groenlàndia i les illes Feroe. Ambdós territoris , però, amb amplis estatus de sobirania compartida que permeten, en els cas de Groenlàndia, que aquesta hagi escollit no pertànyer a la Unió Europea i que les illes Feroe tinguin la seva pròpia selecció de futbol.

Dinamarca es un cas, doncs, amb certs paral•lelismes històrics amb el que va ser Catalunya, un país petit amb un pes polític important en el seu entorn, sobre el qual va exercir un destacat domini. De la Catalunya que controlava gran part de la Mediterrània, deixant de banda algun aspecte molt concret, ben poc queda. De la Dinamarca que controlava els freds mars del nord en queda un estat viable, dinàmic i socialment avançat.

De les sèries televisives de factura danesa que aquest darrers temps ens han arribat en destacaria dues, una centrada en l’àmbit polític i que és d’una gran qualitat, “Borgen” i una altra al voltant d’un fet històric que té per nom “1864” i que és la que m’agradaria comentar.

La sèrie 1864 gira a l’entorn de la guerra entre el regne de Dinamarca d’una banda i la Confederació Germànica, amb Prússia i Austria al capdavant. El motiu de litigi va ser la sobirania sobre els ducats de Schleswig i Holstein.

Dinamarca pretenia estendre la seva sobirania sobre els dos ducats, que geogràficament es situen a l’istme de la península de Jutlàndia, la Dinamarca continental, i pels que ja havia sostingut una guerra quinze anys abans. Guerra que havia acabat amb un tractat signat a Londres pel que es garantia la independència i sobirania dels dos ducats dins de la Confederació germànica.

L’arribada a la corona de Dinamarca del rei Cristian IX va ajudar a precipitar els esdeveniments. El fet que fos fill del duc de Schleswig Holstein, de la família Sonderburg-Glücksburg, va donar peu a que l’elit dominant a Copenhagen volés estendre, amb el redactat d’una nova constitució, la sobirania efectiva del regne de Dinamarca sobre els ducats. Territoris que comptaven amb població danesa al nord i majoritàriament alemanya a la resta del territori.

La sèrie televisiva “1864”, a part de la història personal dels protagonistes, es centra en el desenvolupament del conflicte, curt i a la fi desfavorable per a Dinamarca. Cal destacar dues figures històriques- Una que té molt pes a la sèrie l’arquebisbe Monrad , primer ministre i incitador del conflicte i per altra banda la figura del general danès d’origen sefardita Julio de Meza, que és qui ben aviat copsa que l’enfrontament amb els alemanys, amb els prussians al capdavant , esdevindrà un desastre, com així va ésser. Haurien de passar 55 anys perquè un plebiscit, després de la Primera Guerra Mundial, permetés que el nord de Schleswig formés definitivament part de Dinamarca.

L’acció bèl•lica es desenvolupa al territori de Schleswig on té lloc una de les accions bèl•liques principals. El molí de Dybbol, porta d’entrada a la ciutat de Sonderburg, és la peça clau pel domini del territori en litigi on té lloc el combat principal. Sonderburg- Sonderborg en danès- juntament amb la ciutat Glücksburg, són l’ origen i donen el nom a una dinastia. Ambdues ciutats situades a la riba del fiord de Flensburg, pertanyen ara a estats diferents; Sonderborg a Dinamarca i Glücksburg a Alemanya.

Cristian IX, de la casa d’Schleswig-Holstein Sonderburg-Glücksburg, ha estat anomenat per alguns l’avi d’Europa, ja que els seus descendents varen emparentar amb diverses cases reials europees o varen ser designats com caps de les dinasties regnants a països que no feia gaire que havien assolit la independència. Aquest va ser el cas de Grècia que va “oferir” la corona a un Schleswig-Holstein Sonderburg-Glücksburg, dinastia que va regnar a Grècia fins al 1967.

Actualment els Schleswig-Holstein Sonderburg-Glücksburg regnen a Dinamarca i Noruega i diem que “indirectament” a Espanya. L’actual cap d’Estat espanyol Felip de Borbón és per part de mare un Schleswig..., malgrat que aquí l’anomenem de Grècia, cosa que segurament molts d’aquí, tant donats als idiomes, deuen agrair ja per a ells segurament anomenar-lo com cal seria un “trabalenguas”.

Alguns han plantejat els problemes diplomàtics que poden haver-hi amb Grècia, on està prohibit que l’ex-rei i els membres de la seva família facin servir com apel•latiu dinàstic l’expressió Grècia. El fet que l’oncle de Felip VI, l’ex rei grec Constantí, faci servir al seu passaport danès el cognom “Degrezia” és causa de disgust i rebuig de les autoritats gregues que despectivament l’anomenen ciutadà Glücksburg.

Dinamarca segurament continuarà essent un estat pròsper, amb una història mil•lenària i amb una dinastia regnant de difícil pronunciació per a alguns. A Catalunya hem d’intentar imitar als danesos en la part positiva, incloses sèries de televisió, però rebutjar i treure’ns del damunt la part imposada dels “Schleswig-Holstein Sonderburg-Glücksburg” que regnen a Madrid, encara que per fer-nos-ho més “ fàcil de pronunciar” els diguin “y de Grècia”.

2 de març de 2015