29 de juliol de 2010

Les urgències són males conselleres

Portem temps, anys, criticant l’endogàmia dels partits i la seva falta de transparència i de democràcia interna. Ens hem afartat de dir que els partits només són una finalitat en sí mateixos, que només procuren per la seva estructura i per col•locar a la seva gent.

Els seus congressos, consells nacionals i executives han estat òrgans poc transparents, sotmesos a normatives aprovades en congressos, però bo i així la seva actuació no ha estat prou transparent, fins i tot es podria suposar que es sostreia al control d’aquells que tenien dret a fer-lo.

En els darrers temps ha sorgit algun moviment que entre els seus objectius volia plantejar la necessitat d’una regeneració democràtica. Tots els seus moviments i fets han estat mirats fil per randa, els seus problemes magnificats. Si el mateix hagués passat en algun dels partits establerts no se li hagués donat la més mínima importància, ja s’haguessin cuidat de no fer-ho transcendir des dels propis mitjans.

La pròpia “militància” d’un d’aquests moviments, RCAT, ha estat la més exigent, la més crítica amb qualsevol indici que les coses no s’estaven fent com calia. S’ha treballat des de les bases, s’ha fet un full de ruta, s’han fet 3 assemblees multitudinàries en menys de 9 mesos. S’ha aprovat un projecte de Constitució per a la Catalunya independent i s’han aprovat unes llistes per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

I tot s’ha fet de forma pública i notòria. S’han aprovat unes llistes electorals en les que tothom està disposat a cedir el seu lloc. S’ha autoritzat a la Direcció perquè pacti els acords electorals i/o coalicions que permetin un candidatura el més transversal possible, que uneixi el màxim de voluntats, de forma que garanteixi l’èxit en la propera contesa electoral. I tot això s’ha fet mentre eren mirats amb lupa, a veure on relliscaven, i sense que els mitjans en la majoria de casos s’hagin fet ressò només que de les incidències, mai de la idea política i de les coses positives que es plantejaven.

Doncs bé, tantes prevencions, tant “catarisme” que han demostrat amb RCAT ara de cop i volta es oblidat.

Ara es presenten dos polítics que fins fa quatre dies tenien un altre pla molt diferent i quan veuen que no se’n sortiran fan seves les idees de RCAT i les presenten en públic amb un ampli seguiment per part dels mitjans informatius. Tots dos acompanyen a aquell al que des de RCAT se li havia obert la porta, aquell que havia manifestat estar moralment reagrupat.

Dos polítics l’habilitat dels quals ha estat saber fer de “surfers”, es varen col•locar damunt l’onada de consultes i aprofitant la seva força han sabut situar-se al damunt de tot.

Ara, tots plegats, presenten un moviment que, a tant sols 40 dies vista, farà una assemblea on es triaran les llistes electorals. Aquest moviment demana adhesions, dins d’aquest moviment hi ha un partit que també demana adhesions. Ni el moviment ni el partit han fet cap congrés constituent, no tenen uns estatuts que s’hagin fet públics, per no tenir tampoc tenen cap tipus d’estructura.

Doncs bé, com que la gent té pressa, com que les urgències són males conselleres, com que la premsa, ai las! en fa molt de ressò, doncs sembla que tots plegats hàgim desactivat les nostres prevencions, els nostres dubtes, les nostres exigències. Ara ja ens deu d’anar bé que algú que no saben qui té darrera, que no sabem qui se li apuntarà, pugui d’aquí a 40 dies fer una assemblea i aprovi unes llistes per anar a les eleccions. Que ho faci amb tal prepotència que fins i tot algun del seus “ tres líders” s’atreveixi a dir que no pactaran amb ningú.

Ara resulta que les mateixes veus que criticaven, els mateixos que miraven amb lupa, que mesuraven amb calibrador qualsevol acció de RCAT, donen total màniga ampla als nouvinguts i futurs proclamadors de la independència des del Parlament. Els mitjans han passat de qüestionar aquesta possibilitat de proclamar la independència des del Parlament, a presentar-la ara com a plausible. En això per sort s’haurà avançat.

Ara resulta que els que ho exigien tot a RCAT, que no li perdonaven res, estan disposats a tolerar-ho tot als nouvinguts. Fins al punt que tenen la gosadia d’exigir-los generositat, no pas als nouvinguts sinó a RCAT. Tenen la gosadia de demanar a REAGRUPAMENT: decanteu-vos i deixeu-los pas i per damunt de tot deixeu-los les idees, només per si fessin falta! Perquè em sembla que tots tres ja tenen una idea molt clara del que volen.

29 de juliol de 2010

27 de juliol de 2010

La Trepa, les factures i "el picarón"

No oblidaré mai el ridícul que al programa de TV3 del seguiment de les eleccions autonòmiques del 2003 va fer la representant del PSC. Tot un repertori de frases de manual, sense cap originalitat, quan els primers resultats apuntaven al seu partit com a guanyador al començament del recompte. Després d’haver fet el “panoli” en un país normal, amb polítics normals, amb partits normals, encara que només fos per vergonya, l’haguessin retirat un temporada de circulació.

Doncs no! Tot el contrari, va acabar essent cap de llista pel seu partit a les eleccions generals del 2008, recordeu el lema de “la Catalunya optimista”. Ara és ministra de defensa.

Ara la “líder” de la “Catalunya Optimista”, aquella que havia de servir per a frenar a la pèrfida dreta del PP, s’ha oblidat dels seus conciutadans catalans i del seus problemes.

Ara que ha arribat a ministra li demanen que es manifesti contra una retallada estatutària. Ella que dirigeix el ministeri encarregat constitucionalment que no ens avalotem. Que dimonis ens devem haver cregut? Però, no tant sols ens ignora sinó que ara ens delecta amb un article conjunt en el diari “El Pais” amb el ex -president del govern central jubilat des de fa més de 14 anys.

I què ens diuen des de “El Pais” aquests dos “nacionalistes espanyols”: que els independentistes catalans apel•len a les emocions i que ens inventem els “agravios”.

Diuen que els catalans ens inventem els greuges, quins nassos! Ens estan empobrint, això fins i tot ho reconeixen els menys “emocionalment catalans” que viuen entre nosaltres. I pretenen fer-nos callar! Quins...

Ah! Ja ho entenc! Deu ser que ara que ha arribat al més alt del negoci, pensa que el seu mal o el seu bé no vol remor. No fos que la seva empresa fes “fallida nacional” i a ella que li ha costat arribar al cap d’amunt es quedés sense el seu lloc privilegiat.

Podem parlar de les factures que el Ministeri de Defensa no vol pagar, sí! Casualment el Ministeri que dirigeix ella que diu ens inventem els greuges. Resulta que l’ajuntament de Figueres factura “en català” els consums d’aigua de vivendes i instal•lacions de l’exercit de l’aire en aquella zona “del nordeste peninsular” que pugen un total de 227,49 euros Doncs bé, el comandant de la zona, que està a Saragossa, diu que si no li tradueixen les factures al castellà, ell no paga!

Què poden fer des de Figueres? Tallar-los l’aigua per falta de pagament? Ells segur que ho farien! O acabaran traduint les factures?

Però sobretot no ens queixem tant, que fins i tot hem despertat a un prohom com en el senyor González, fent-lo sortir de la letargia de la seva plaent jubilació que paguem entre tots, nosaltres segur que proporcionalment més que la resta d’espanyols. Potser això és el que realment l’amoïna, que algun dia els catalans deixem de pagar i ell de cobrar, ¡Ay picarón!

27 de juliol de 2010

24 de juliol de 2010

L'efecte "cabestro", els defectes del lideratge

A l’editorial de l’Avui digital podem llegir: “Zapatero ja no enganya a ningú”, afirmació que no es constatable, jo crec que encara hi ha qui el creu. El que si que és cert que ha enganyat a molta gent durant molt de temps.

Aquests és un dels defectes perversos del lideratge, que el líder té d’entrada una credibilitat “per se”, que en primera instància estira i que fa que quasi tothom segueixi, el que s’anomena “efecto cabestro” - el bou guia que es seguit pels altres - .

Que en Zp ha enredat a més d’un, només cal preguntar-ho a un altre que pretén també liderar una regió autònoma en lloc d’un Estat. I que consti que aquest encara té “tirada”, credibilitat, pel que possiblement guanyi les eleccions a Catalunya. En aquest cas al final es constatarà que no ha enredat a ningú perquè els seus missatges van seguits d’un “tot i que….”

I és que ben mirat no fa tant temps que la nostra espècie va baixar de l’arbre. Encara s’imposa dins del nostre subconscient la necessitat de seguir al que s’anomena el “mascle alfa”, aquest, en el temps dels nostres ancestres, venia determinat per causes plenament objectives, la força bruta. Ara, en canvi, els mèrits per aconseguir el lideratge són força més subjectius.

En aquest aspecte com a espècie hem involucionat, hem substituït, aparentment, la força bruta per la intel•ligència emocional, l’empatia..., però no hem afinat els mecanismes, per això, de quan en quan, o quasi sempre, ens trobem amb un rave. Estem fracassant perquè la nostra “intel•ligència” no ens ha portat, encara, a defugir de l’efecte “cabestro”.

Se’ns vol imbuir una fe cega en les capacitats del líder, del “líder escollit”. Els mitjans de comunicació potencien la creença en aquestes capacitats; quan s’entrevista al líder se li pregunta per tot i aquest respon de tot i aparentment està al corrent de tot i entén de tot, cosa que és totalment falsa.

El líder un cop aposentat i col•locat al davant del ramat es seguit, “amb fe cega”, per la resta i quasi sempre es produeixen empentes per estar i seguir a prop seu, però quasi mai per sobrepassar-lo. Mentre hi ha aquestes disputes el líder pot sentir-se segur, és inamovible, ja que les energies dels demés s’esmercen en no perdre petja i estar al més a prop seu possible.

Aquesta necessitat de lideratge, la litúrgia que en molts casos l’acompanya, és una negació de la intel•ligència i sobretot de la raó. El líder acaba, en molts casos, tenint a prop seu a aquells que en circumstàncies normals no serien res si quedessin despenjats del ramat.

Ens cal evolucionar, ens cal evolucionar políticament, hem d’afinar els mecanismes de control. Hem de canviar les lleis, hem d’evitar la perpetuació en el càrrec i hem de potenciar la participació del màxim de gent en la pressa de decisions i el seguiment del dia a dia. Cal, doncs, una profunda regeneració democràtica.

Altrament, si no ho fem així, cada no sé quant temps arribarem a la conclusió a la que arriba el titular del diari: “Que el líder de torn després de no se quants anys ja no enreda a ningú” Mentrestant durant aquest temps que ha passat? Doncs senzillament que tots plegats hem perdut un munt d’oportunitats d’evolucionar, en definitiva, de millorar.

24 de juliol de 2010

23 de juliol de 2010

Solidaritat Catalana - Dubtes raonables

El passat més de juny en aquest mateix blog vaig expressar els meus dubtes sobre la IP que en Tena i en Bertran volien tirar endavant , em preguntava si era un parany. Creia que no era el camí correcte, la IP crearia falses expectatives i, en definitiva pensava, podia desmobilitzar la gent. La iniciativa legislativa proposada per en Tena es trobaria el pas barrat, jo preveia que seria més endavant fora de Catalunya i en canvi ha estat el propi Parlament de Catalunya qui la ha avortat.

Ara L’Uriel i en Tena desfan el camí i agafen una nova cruïlla. Proposen la creació d’una Solidaritat Catalana amb la finalitat de promoure una candidatura transversal que proclami la independència des d’una majoria parlamentaria, a aquesta “nova idea” s’hi ha afegit en Laporta.

La idea no es pas nova, ja la va expressar en Joan Carretero fa més d’un any i ha estat defensada per Reagrupament des de llavors. La proposta de Reagrupament ha tingut problemes per a ser difosa a causa silenci informatiu que ha patit aquesta formació per part dels mitjans.

Ara el que proposen en Laporta, en Tena i l’Uriel pot semblar novador i no ho és. En canvi els mitjans ho han publicitat de forma ben ostensible.

Molta gent s’està deixant portar per l’entusiasme. La manifestació del 10 de juliol ha fet pujar la “temperatura política” del país i és per això que qualsevol idea, qualsevol drecera, que ens pugui portar cap a la plena sobirania nacional es acollida amb entusiasme i sense gaires prevencions.

Jo mateix abans d’ahir no veia malament la idea d’en Tena i l’Uriel, si que creia convenient que aquesta fos recolzada amb noms i cognoms per personalitats emblemàtiques i per associacions. Creia i encara vull creure que era una iniciativa que podia sumar a diferents formacions polítiques. Creia i encara vull creure que aquesta iniciativa amb l’aportació de diverses formacions i associacions pot permetre la creació d’una candidatura transversal per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

Però, malgrat tot, no deixo de tenir les meves lògiques “precaucions”. En primer lloc en Tena ha defensat sempre que des de la “legalitat”( tan sols fa unes setmanes ho explicava en un extens article a l’Avui) es podia aconseguir la independència de Catalunya, es tractava d’anar de la legalitat de l’Estat espanyol a la legalitat de l’Estat català.

I em pregunto: Un eminent jurista com ell no podia preveure el que ha passat? No podia preveure que si l’Estat espanyol no acceptava l’Estatut molt menys podria acceptar el que ells proposava? Pot fer ara un canvi de rumb, quan troba el pas barrat, i adoptar les idees que fins ara segurament menystenia?

Hi ha altres prevencions: en Tena bo i haver plegat del Consell Nacional de CDC en continua essent militant, milita en un partit que no és declara independentista. Que hem de dir de l’Uriel que continua essent diputat per Esquerra?

De la mateixa manera que al mes de juny veia com una dilació la proposta que feien de la IP, ara em fa por que precipitadament hagin fet seva una idea de la qual no estan ni molt menys convençuts. Una idea el plantejament de la qual ara ells fan i del que cal concretar molts matisos.

Qui tenen al darrera en Tena, l’Uriel i en Laporta?

Tenen els dos primers darrera els seus partits? En Laporta ha tirat endavant el projecte de Democràcia Catalana? Ha constituït el seu partit? Quan? Com? Quins militants té? Ha fet un congrés constituent? Són públics o s’han publicitat els seus estatuts? Quin és el seu programa?

Malauradament estem al més de juliol i tot està molt verd. Vull donar-los a tots tres, principalment a l’Uriel i a en Tena el beneplàcit del dubte raonable i en positiu. Però hi ha coses que un cop passat el primer moment d’entusiasme hem plantegen certes inquietuds, com la precipitació de la proclama i el ressò que aquesta ha tingut.

Realment si aquesta proposta fos una amenaça per a l’actual establishment polític seria tan publicitada? Per últim, algú m’ha fet notar que el nom de Solidaritat Catalana, que ara utilitzen, és un nom ja registrat i que va ser usat en el seu dia per una formació que era una franquícia d’Aliança Popular i que comptava entre els seus fundadors amb l’exsogre d’en Laporta. No s’hi podien haver mirat una mica més amb el nom?

23 de juliol de 2010




22 de juliol de 2010

"Hispano-portuguesos"

Avui he recordat aquell acudit que diu que molts espanyols són “hispano-portuguesos” perquè en realitat són “són espanyols il•lusos”.

M’ho ha fet recordar per una part en Toni Albà, del qual avui al diari s’extreu una frase que diu. “L’espanyol mitjà és un home feliç perquè penso que és bastant ignorant”. M’ha vingut al cap la imatge d’en “Manolo el del bombo”.

També aquests dies rellegia vells articles d’en Nestor Luján i en un d’ells trobava el següent: “Tots els governs permeten que el semianalfabet es perpetuï amb tots els seus agreujants, perquè abans l’home inculte sabia que ho era i s’avergonyia de ser-ho, en canvi ara a partir de la informació que se’ns dona se’ns vol fer creure que estem al corrent de tot”.

Una altra cosa que m’hi ha fet pensar, associació d’idees, ha estat la noticia que el Ministeri de Foment pensa retallar les seves inversions i que la comunitat més afectada torna a ser Catalunya. Catalunya que pateix un dèficit d’inversions escandalós, un dèficit de rapinya, de país colonial explotat.

Doncs bé, hi ha gent de sentiment espanyol, cosa per altra part totalment legítima, que no s’adona que estan tirant pedres sobre la seva teulada. Hi ha hagut un interès per part del poder polític de perpetuar la submissió de la població; aquesta perpetuació del semianalfabetisme, via desinformació i exacerbació de sentiments.

El senyorito andalús, també extremeny, que feia i desfeia al seu gust ha estat substituït de forma “caciquil “ per poders “dits d’esquerra” que han creat un clientelisme submís, l’home esperant a la plaça a ser cridat per treballar ha estat substituït pel ciutadà que espera que li assignin les corresponents peonades.

Hi ha hagut un interès també des de l’esquerra, que s’autoanomena progressista, de perpetuar la ignorància, d’exaltar els sentiment més primaris. Quanta gent no ha parlat aquests dies de la victòria al mundial de futbol com si fossin ells els que corrien darrera la pilota.

És aquest espanyolisme primari el que no s’adona que estan, permeteu-me l’expressió, tant putejats com qualsevol altre ciutadà de Catalunya ja que aquí fa temps que ens retallen les inversions, si és que senzillament fa decennis que no inverteixen. Quan per sortir de casa, com és el meu cas, ho he de fer amb el “teletac” o la targeta de crèdit a la boca per pagar les autopistes que “comuniquen la meva ciutat” no sóc pas l’únic que s’hi troba.

Els espanyolistes de sentiment que viuen a Catalunya s’haurien d’adonar que persistint en la seva actitud estan perpetuant una injustícia envers el país en el que viuen, el país al que molts del seus avis o pares varen arribar amb una maleta lligada amb cordes buscant una vida millor.

Els espanyolistes de sentiment que viuen a Catalunya s’haurien d’adonar que la seva cultura no perilla, el seu idioma no perilla. El que perilla és el seu benestar perquè estan essent tractats com a ciutadans de Catalunya, sense cap diferència, espoliats i maltractats!

Cal fer un pas endavant perquè cap dels nostres fills o nets, cap dels fills o nets de ningú, hagi de marxar o de tornar a marxar de la terra que l’ha vist néixer perquè no hi ha futur, perquè ens han arruïnat el país.

Penso que des d’Espanya pretenen espreme’ns fins a la ruïna final o abans no esdevinguem independents, anem amb compte!

22 de juliol de 2010

21 de juliol de 2010

Cal que la societat civil, amb noms i cognoms, se sumi a una candidatura transversal

El pes que representen en Lòpez Tena, l’Uriel Beltran i en Joan Laporta és considerable, sobretot a nivell mediàtic. És, per tant, raonable que la seva proposta de creació d’una nova Solidaritat Catalana, en vistes a aconseguir la independència de Catalunya, hagi tingut un fort ressò, malgrat que aquesta crida la estan fent al marge dels partits amb representació parlamentaria que són els que acaparen l’atenció dels mitjans de comunicació.

Aquesta proposta d’una candidatura transversal amb un únic objectiu: “proclamar la independència de Catalunya des del Parlament”, no és pas nova, és la mateixa que des de Reagrupament ja es va llençar fa més d’un any. És per això que el líder de Reagrupament, Joan Carretero, ha acceptat iniciar converses, altrament seria incoherent amb el seus propis plantejaments.

És molt possible que aquesta Solidaritat Catalana per a la Independència, en cas de tirar endavant ho faci al marge dels actuals partits parlamentaris. Són masses les servituds dels partits, els falta cintura política per a poder acceptar el repte. Són presoners de la seva estructura, han viscut durant aquests anys per servir-se a ells mateixos i no pas al país.

Per als partits parlamentaris participar a Solidaritat Catalana els suposaria dos handicaps: el primer, com tota aposta política, el risc de perdre representativitat. El segon haver de compartir amb gent nova amb noves idees. En definitiva haver de renunciar a part del poder polític.

Solidaritat Catalana per a la Independència es un dogal al coll dels partits que es pot estrènyer en qualsevol moment. El passat 10 de juliol quelcom va començar a canviar per a no ser mai més el mateix. El poble de Catalunya va sortir al carrer per a demanar la independència.

Aquest dogal al coll dels partits parlamentaris pot començar a ser asfixiant si la nova Solidaritat pren cos. Perquè la nova Solidaritat Catalana prengui cos no només ha de començar a sumar a en Laporta, a en Tena, a l’Uriel i a Reagrupament. Cal que moltes altres personalitats es sumin obertament al projecte i es declarin disposades a participar-hi.

No només cal fer una crida genèrica a la societat civil i a que es creïn assemblees locals de suport. Ara és el moment de comprometre en el projecte amb noms i cognoms a personalitats del món cultural, professionals, associacions..., cal donar continuïtat a l’esperit que va sorgir el dia 10 de juliol creant un gran moviment cívic de suport a la creació d’una candidatura transversal.

11 de juliol de 2010

No volia parlar de futbol, no volia parlar de la Roja

No volia parlar de futbol, no en sóc pas aficionat, bo i que he de reconèixer que m’agrada que guanyi el Barça i m’he alegrat amb les fites que darrerament ha aconseguit.

No volia parlar de la roja, no volia parlar de la selecció espanyola, no la puc animar malgrat més que una selecció espanyola és un Barça maquillat. Malgrat la mania que li tenen, sense els 7 anys de laportisme, sense els 7 anys de cantera barcelonista Espanya no estaria a la final.

Espanya és bàsicament una expansió de Castella, nosaltres no deixem de ser una colònia que fins i tots els subministrem futbolistes perquè guanyin un mundial, o al menys que arribin a la final. Fixeu-vos que en l’equip només participa, fix, un jugador castellà, la resta són de la perifèria o s’han format en ella.

No volia parlar de futbol, però avui aquesta tarda davant meu han passat uns joves fent tocar el clàxon. Dels seus cotxes sobresortien els mastelers i les banderes espanyoles.

Aquests joves tenen tot el dret del món a animar a la selecció espanyola, per què no han de poder enlairar la bandera que la identifica, deu pensar més d’un? Per què aquest antagonisme?

No es tracta pas d’això, al menys per part meva, ni em penso alegrar si guanya Holanda. El problema per a mi és una altre, és el que m’ha evocat la imatge, el que li podria evocar al meu pare, als meus avís a la gent que va viure, o els fills dels que la van viure, la Guerra Civil.

Els colors i les banderes sobresortint del cotxe m’evoquen fets que hem patit. La bandera espanyola, pels que tenen i tenim memòria històrica ens porta mals records.

Són records d’opressió, d’imposició, d’exili i de mort. Centenars de milers de catalans van haver de fugir de Catalunya. Mentre per un cantó de la Diagonal entrava la “rojigualda” per l’altre la gent marxava del nostre país per salvar la vida. Perquè la guerra civil va ser una guerra de la dreta contra l’esquerra, però també una guerra contra Catalunya.

La bandera espanyola, encara que amb l’escut canviat, em recorda massa aquella altra bandera sota l’ombra de la qual es va patir tant. No varem tenir ruptura, varem tenir reforma, només reforma! En el fons la bandera espanyola per a molts continua representant al mateix Estat que encara ens té conquerits.

Els espanyols, molta gent jove, no ho poden entendre perquè no varen haver de fugir mai per salvar la vida perquè arribessin camions militars enarborant la senyera catalana per la Casa de Campo, fets com aquests no formen part del seu subconscient col•lectiu.

La bandera espanyola encara que s’hagi maquillat dona un cert “repelús”. El Barça encara que maquillat en forma de selecció espanyola els donarà o ja els ha donat més satisfaccions de les que esperaven. M’agradaria que aquest fos l’últim servei que prestés Catalunya, la principal colònia que encara els queda. “LA JOYA DE LA CORONA”.

11 de juliol de 2010en

4 de juliol de 2010

10 de juliol, caminant cap a la independència


-->
Qui pretengui utilitzar el clam que es produirà el proper dia 10 en benefici propi errarà! La temptació de portar l’aigua cap al seu molí planarà en la ment dels diferents partits que hi participin.
El Catalanisme polític és mou en tres dimensions, l’autonomista, la sobiranista i la independentista. Les dues primeres estan esgotades o acaben, en el cas del símil de portar l’aigua al molí, en un pou sec.
Els partits autonomistes, federalistes, “sobiranistes”, sabien prou bé quan varen plantejar el nou Estatut que les coses podien acabar d’aquesta manera. Ara volen un clam popular amb la intenció de sortir reforçats de cara a les properes eleccions, no pas avançar per l’únic camí que ens queda obert i amb recorregut, que és la independència.
Al dia següent de la manifestació la majoria dels mitjans de comunicació en faran una lectura esbiaixada i partidista de la mateixa, no ens la podem creure!
La gent que es mobilitzarà el proper dia 10 només pot caminar per un camí i en una direcció. Molts del que participaran encara no en són conscients, però ho descobriran ben aviat quan vegin que alguns dels partits que els han animat a caminar no saben on portar-los, ja que un cop hagin posat al poble de Catalunya en marxa cap on pretenen dirigir-lo? A una porta tancada o a un estimbada? A decidir què? A continuar com estem?
Només hi ha un camí que permet mirar el futur amb optimisme. Cada cop hi ha més gent que s’adona que si ens posem en marxa és per arribar a algun lloc. Tornar a allà d’on venim i amb el cap cot no és cap solució.
La manifestació del dia 10 superarà a una classe política que ha anat fent la viu-viu durant massa anys. És una classe política periclitada per les seves pròpies accions i omissions. Cal foc nou! Cal reformar el sistema polític endogàmic. Un sistema polític que només serveix per a repartir prebendes. Un sistema polític en els que els partits de l’establishment es disputen quotes de mercat/poder, perquè al cap i a la fi tots ens venen el mateix, conformisme i submissió.
El dia 10 el poble de Catalunya començarà a caminar, aquest cop de debò cap a la independència. Ens cal qui el sàpiga conduir. Els que el vulguin reconduir o fer tornar enrere es trobaran que la història i el poble els passaran per sobre.
4 de juliol de 2010