30 de setembre del 2015

El mantra de les retallades

A força de repetir-ho ho hem acabat interioritzant tots. Fins i tot ho hem interioritzat aquells que ja veiem que potser hi havia quelcom en aquest assumpte que ens grinyolava, que hi havia quelcom que no ens quadrava. Ho hem sentit mantes vegades “vostès són els de les retallades” “Artur Mas el de les retallades” “vostès no saben fer res més que retallar” “retallen en polítiques socials”... i així podríem continuar “ad eternum”.

D’entrada tinc els meus dubtes raonables que a cap Govern li agradi fer retallades. Suposo que a tots els governs els agradaria nedar en l’abundància i poder repartir el que tenen. Durant un temps hi ha hagut alguns que han repartit el que tenien i el que no tenien. En part d’aquí ve el deute estratosfèric a alguns llocs i algunes penúries actuals.

Certament la Generalitat de Catalunya ha hagut de retallar en Sanitat i en Educació, les dues partides més importants del pressupost autonòmic. Les dues partides comunes a la majoria de les autonomies. Arreu aquestes dues partides es mengen una gran part del pressupost i en això Catalunya no és pas diferent. En canvi Sanitat i Educació no són partides significatives al pressupost del Govern Central atès que el servei ha estat transferit a les comunitats autònomes, malgrat que a Madrid es mantinguin infraestructures ministerials sense sentit, a menys que les tinguin a la reserva per a futures recentralitzacions.

Però en cas de retallades dels serveis públics; si es retalla la Sanitat i es retalla l’Educació s’estan retallant partides molt sensibles. Davant aquestes retallades el primer que es fa, el que fa la gent, és assenyalar i culpabilitzar al gestor polític més proper. Davant les retallades la percepció per part de la gent és que perdem seguretat, el que eufemísticament, anomenem “estat del benestar”. Un altre aspecte que condiciona aquest sentiment de “pèrdua del benestar” són les infraestructures, però aquí la màxima responsabilitat, quasi tota, és del Govern Central que és el gestor polític proper i llunyà.

Si a Catalunya la Generalitat retalla en Educació i en Sanitat és perquè al mateix temps l’Estat Central retalla les aportacions al pressupost general. La capacitat recaptadora de Catalunya és mínima, la gran majoria d’impostos els recapta l’Estat o sigui el Govern Central. El govern Central ha estat obligat a complir uns objectius de dèficit imposats per la Comunitat Europea arrel de la crisi. Però el Govern Central disposa uns objectius de dèficit més onerosos per les autonomies i retalla d’aquesta manera proporcionalment molt més la despesa les comunitats autònomes ; les que estan oferint els serveis bàsics al ciutadà- Sanitat i Educació principalment.

Una altra retallada que patim a Catalunya és la dels serveis de transports i infraestructures. A Catalunya han calgut dotze anys per desdoblar una dotzena de quilòmetres a la N-II a Girona. Mentre s’han fet centenars de quilòmetres d’autovies a Espanya. Autovies per on circula un percentatge de trànsit infinitament inferior al que circula per les nostres malmeses carreteres.

Els catalans, milers d’ells, independentistes o no, ja que en aquest aspecte l’Estat central ens enrasa per igual, ens desplacem cada dia per la xarxa de Rodalies més atrotinada i insuficient de tot l’Estat. Ho fem pagant uns bitllets molt més cars que a la resta de l’Espanya, com si el servei fos de luxe. Mentre a la resta d’Espanya la inversió en Rodalies es desvia bàsicament a Madrid. Al mateix temps a la resta d’Espanya es fan quilòmetres i quilòmetres d’AVE, sense passatgers. Ahir concretament es va inaugurar el tram fins a Palència i fins a Lleó, aquesta darrera una ciutat també amb aeroport a la que en prou feines arriben vols, ni arribaran quasi passatgers amb l’AVE i no parlem ja de Palència.

Aquest Estat espanyol en canvi escatima, ens regateja, la inversió tan necessària en el transport ferroviari de mercaderies. L’Eix Mediterrani, que s’està eternitzant, és el símptoma més paradigmàtic d’un centralisme malaltís i d’un intent de restar competitivitat a la nostra economia i de rebot fins i tot a la seva.

Tots aquests aspectes i molts d’altres , doncs, conflueixen provocant un deteriorament, una veritable retallada, de les condicions de vida dels catalans. Uns catalans cada cop més conscients que els nostres impostos no ens venen retornats i que l’Estat els usa discrecionalment per a altres finalitats.

Parlar de retallades i atribuir tota la culpa al Govern de la Generalitat és de mala fe o de supina ignorància o quelcom de totes dues coses. Entre el 2011 i el 2012/2013 la Generalitat va veure retallat el seu pressupost en un 10% mentre la partida de sanitat, la principal, només va ser retallada en un 4%. Malgrat tot va caldre fer ajustos dolorosos per a garantir els serveis.

Es parla de privatitzacions de la sanitat. Bé en el “meu poble”, d'ençà que jo recordo, quan prenies mal havies d’anar a un Hospital o una clínica, cap de les dues eren centres públics, eren “privats” però tenien un conveni amb la Seguretat Social i t’atenien, et visitaven i fins i tot t’operaven. Ara en el “meu poble” tenim un hospital comarcal, regit per un Consorci en el qual a part del Departament de Salut hi són presents els representants de les societats que regien els antics centres hospitalaris. Això en cap cas vol dir que la sanitat s’hagi privatitzat ni que la responsabilitat de l’atenció a la població no sigui una responsabilitat pública. De Consorcis i acords suposo que se n’han fet arreu, amb altres institucions cabdals, com pot ser amb hospitals com el Clínic per exemple. En aquest aspecte sí que cal, però, el màxim de transparència.

El “mantra” de les retallades ha fet forat. Molts ho han aprofitat per desgastar el Govern i potser ha estat perquè aquest no s’ha sabut explicar-se o senzillament la gent només ha sabut veure les cues i el temps d’espera per a una operació i això sempre causa malestar. Que tot plegat, a força de repetir-ho, hagi estat interioritzat per molts i que s’hagi culpabilitzat al gestor públic més proper, en aquest cas la Generalitat, és un fet. Un fet disculpable, però un fet bàsicament injust perquè oblidem la causa primigència de tot plegat, l'asfixia econòmica a que ens sotmet l'Estat espanyol.

La Generalitat i els seus governs, tots, no són tampoc innocents del tot. Perquè potser calia haver explicat que l’autogovern que tenim és de fireta . Que el Govern de la Generalitat només té una rellevant, però també en el fons relativa incidència, en les nostres vides. Molt més de la meitat del pressupost de la Generalitat se’n va en Sanitat, Educació, amortització/interessos del deute i benestar social. En 2012 aquestes quatre partides sumaven 20.039 milions d’un pressupost total de 29.996 – en aquest cas dos terços del pressupost-. Si la font d’ingressos és l’Estat, via cessió dels cèntims dels nostres propis impostos, i la disminueixen, llavors cal fer “caps i mànigues” i això no sempre és entès per molta gent. Tot plegat es converteix en un camp adobat per la demagògia. Un camp adobat perquè alguns parlin malintencionadament de retallades. Mai , però, en parlen però amb ànim de trobar una solució factible o d’explicar la trista veritat, sempre ho fan amb ànim d’injuriar i desgastar al Govern.

Per això es recomanable que consulteu els pressupostos de la Generalitat abans d’entrar en discussions bizantines amb algú. També i més còmode us pot ser donar un cop d’ull a la següent pàgina web i gratar una miqueta per adonar-nos com a vegades no ens ho expliquen tot bé o senzillament algú ens aixeca la camisa. www.dondevanmisimpuestos.es

30 de setembre de 2015

24 de setembre del 2015

Apunts ràpids de la Campanya del 27S

Els partits d’obediència estatal estan passejant els seus líders per Catalunya amb la vista posada en les eleccions del desembre. Els catalans som, per a ells, els “espàrrings” i si cal nafrar-nos per estar més en forma, tant els fa! Foti’ls-hi que fa segles que aguanten!

Totes les enquestes apunten que pel desembre a Espanya hi haurà dos partits majoritaris PP i PSOE, amb uns quants escons menys que ara, i dos partits frontissa que en cap cas sembla passaran dels 50 diputats entre ambdós –C’s i Podemos-

Atès el sistema electoral, tant C's com Podemos han de treure diputats a les grans circumscripcions, perquè a la majoria de províncies, malgrat treure un percentatge significatiu de vots no trauran diputats. Per a ells Catalunya, concretament Barcelona, els sembla un "graner" de vots.

Als que branden com a esperança una possible reforma Constitucional, de la que a més no en sabem el sentit o la direcció que prendria, cal recordar-los que cal una majoria de dos terços tant al Congrés (234 diputats) com també al Senat. També cal una llarga tramitació. Suposant que aparentment es pogués fer i a més sembles afavorir Catalunya, que ningú oblidi “els ribots” ni el reasseguro que per a ells és el Tribunal Constitucional per si es passen de frenada.

Si Espanya s’afronta al desembre amb un Parlament espanyol amb dos partits frontissa, un a cada banda, algú pensa en possibilitats d’acords que ens afavoreixin?

Us imagineu trobar-vos davant amb una porta tancada amb frontisses a banda i banda i a més sense maneta, com la podríem obrir? Això és el que els passarà als que diuen confiar en un canvi a Espanya i ens passarà a tots si massa incaut els fa cas.

La Campanya d’aquestes eleccions pel 27S, ara que ja tothom les considera i les fa paleses com a plebiscitàries, és una campanya pel SI o pel No, les posicions ambigües no tenen lloc. Si CSQEP tingués un bon resultat, seria l’excepció que confirmaria la norma. Malgrat tot, quan un guarda equidistància entre el dèbil i el poderós acaba jugant a favor d’aquest darrer. Per això en aquest cas concret el “NO” és l’opció real de CSQESP.

Parlar a aquestes alçades de retallades i només parlar de la despesa i no dels ingressos i d'on venen aquests és d'una baixesa moral destacable o senzillament un desconeixement greu del que són pressupostos, del que són entrades i sortides. Ignorar l'espoli fiscal és pura demagògia. Si aquests que diuen tot això són els que ens han d'administrar ja cal que fugim corrent.

A Espanya, després de decennis de desinformació no entenen res, ni estan intel·lectualment disposats per entendre res. Les tertúlies, els debats esbiaixats i desproporcionats de les televisions d’àmbit estatal en són exemple. Mostren els símptomes del verí inoculat a una gran part de la seva ciutadania durant tant temps.

Els catalans ho hem provat tot, ja ha arribat el moment de deixar de fer proves i experiments. Ens cal un canvi total i radical de tractament! Si volem guarir-nos i sobreviure. Allò de que "els catalans ens hem comportat com imbècils durant molts anys, no es tracta de deixar de ser catalans sinó de deixar de ser imbècils".

Espanya no ens pot oferir res, ni molt menys el Concert Econòmica. A veure qui és capaç? Qui és el valent que li treu a algú el que ara se li dóna per donar als catalans el que és seu? Aquest camí, el del Concert, no té cap recorregut ni cap possibilitat de prosperar. Seria un daltabaix a Espanya, amb nosaltres a dins rebent totes les garrotades!

La mentida i el missatge de la por ha estat de tot el que han estat capaços per fer-nos desistir. En cap cas des d’Espanya i des dels seus partits intenten convèncer-nos, només pretenen coaccionar-nos, és un comportament veritablement mafiós i extorsionador!. No ens ha d’estranyar, no és cap novetat en segles! Anys i panys on pagar i callar ha estat, se suposa, el nostre deure com a bons espanyols! I sinó cada cinquanta anys.. ja m'enteneu!

Les poca-soltades que sentim aquests dies, han estat pronunciades per persones que se suposa que han arribat on han arribat per mèrits. Veiem, però, que no és així. La relliscada d’en Rajoy, és paradigmàtica del nivell general d’una classe política espanyola acomodada en el poder. Els mateixos símptomes es veuen en aquells que diuen pretendre canviar-ho tot, però que només volen assaltar i ocupar el poder!

Jugar amb les pensions és d‘una baixesa moral absoluta, no ha estat ni de bon tros l’únic intent de manipulació, ni l’única mentida. Hi han contribuït arreu els mitjans, també a casa nostra. Que TV3 hagi entrevistat 11 cops a la SCC del presumpte feixista Josep Ramon Bosch no hauria estat possible sense la cobertura que els ha donat C’s, PP i el PSC. Les fotos de Josep Ramon Bosch amb Iceta, en una trobada per demanar-li que el PSC activi el vot del cinturó roig , farien envermellir el PSC si aquest encara “fos viu”.

Una entitat amb una setantena de socis i un milió llarg de pressupost, reconegut per ells mateixos, com ha estat el cas de la SCC, no hagués tingut cap ressò si no hagués estat instrumentalitzada pels partits unionistes i finançada vés a saber per qui.

La demagògia ha estat usada aquests dies a tort i a dret. No hem d’oblidar una de les seves més clares definicions: “Demagògia és dir una mentirà a algú que saps que se la creurà” i en això, només en això, hi ha alguns que excel·leixen.
....
24 de setembre de 2015

22 de setembre del 2015

El banc d'Espanya entra en campanya

El Banc d’Espanya funciona , pel que fa al nomenament dels seus responsables, igual que darrerament el Tribunal Constitucional. Són els partits que estan al Govern els que aproven aquests nomenaments. Jaime Caruana, Governador del Banc d’Espanya des de 2000 fins a 2006 ho va ser a proposta del Govern del PP, Miguel Ángel Fernández Ordoñez ho va ser a proposta del PSOE i Luis Maria Linde de nou a proposta del PP.

En tot cas, hi ha hagut superposicions entre el final dels mandats dels Governadors i les legislatures polítiques. Per tant, Caruana va acabar el seu mandat amb un Govern del PSOE i Fernández Ordoñez amb un del PP. Això, en cap cas, va fer massa evidents ni conegudes les possibles tensions, perquè crec que en realitat no n’hi va haver.

El Banc d’Espanya ha perdut algunes de les seves funcions més importants al llarg dels darreres anys. D’entrada, un cop establerta la moneda única, les polítiques monetàries han passat a ser responsabilitat del Banc Central Europeu –BCE -. Durant uns quants anys més va conservar la seva política supervisora respecte de les Entitats de Crèdit. Funció que va fer de manera tan acurada i amb tant de seguidisme de les instruccions del Govern Central de torn, que al final l’ha perduda, des del 2014, pel que fa les grans Entitats. Aquestes ara ja estan sota supervisió del Banc Central Europeu. Només conserva la de les petites entitats i encara aquesta es fa atenent les directrius del BCE que en qualsevol moment, i a discreció, la pot exercir directament.

El Banc d’Espanya és cada cop una carcassa més arnada, on la grandiositat de la seva seu central no pot tapar que cada cop està més buit de contingut pràctic.

És per això que no ens han d’estranyar les paraules, les irresponsables paraules, de Luis Maria Linde parlant d’un possible “corralito” si Catalunya s’independentitza. No deixen de ser, siguem realistes, les paraules obligades, “d’un estómac agraït”, amb a qui el va posar en el càrrec que no és altra que l’actual Govern del PP.

No ens entretindrem aquí a fer un resum de les més impressionants “pífies” de la supervisió realitzada durant els darrers anys. Pífies que van provocar la major ensulsiada de la història de la banca a Espanya, amb situacions esperpèntiques com la sortida a borsa de Bankia, el tema de les preferents o la desaparició generalitzada de les Caixes. Tot plegat com a conseqüència de l’esclat de la bombolla immobiliària, bombolla propiciada per una política creditícia sense aturador. Política creditícia en cap cas finançada per l’estalvi del propi país, sinó per l’estalvi d’altres països. Tot plegat va crear la ficció que Espanya era una locomotora econòmica que anava a tota velocitat, “però el carbó el posaven els altres” fins que van deixar de posar-lo!

No és que no hi haguera veus que haguessin advertit dels perills. Hi ha constància, s’ha sabut després, que el cos d’Inspectors de la Institució van avisar el Ministre d’Economia de torn, Pedro Solbes. Van avisar que la labor inspectora del Banc d’Espanya, dels seus inspectors, havia estat obviada i les seves recomanacions desateses. Els inspectors havien advertit amb anterioritat al seu governador i altres alts càrrecs del Banc d'Espanya del creixement de la bombolla immobiliaria i de la política creditícia de les entitats. Avissaven , a l’escrit adreçat al ministre, que la situació podia esdevenir greu davant qualsevol "tremolor econòmica". Llavors eren els darrers temps del Governador Caruana, érem al 2006, un any abans que esclatés la crisi.

Va ser la política d’estruç del Banc d’Espanya, dictada pels seus màxims dirigents, la que va propiciar una sensació de seguretat que no era tal. Recordeu el molt eixerit President Zapatero declarant al 2008 que Espanya tenia el sistema bancari més segur i fiable del món. Mentre això deia el President del Govern espanyol, la resta de països europeus recapitalitzaven les seves entitats, però aquí encara tot era una festa. Ara en paguem les conseqüències amb una taxa d'atur estratosfèrica i una crisi que sembla que ja és sistèmica.

Espanya, d’amagatotis, va ser rescatada, ho va ser la seva Banca, ja que els cèntims rebuts d’Europa a tal efecte han estat garantits pel Govern espanyol. De la gestió irresponsable del Banc d’Espanya ens queda el patiment de la gent pels seus estalvis –preferents- , l’ensulsiada de les Caixes d’Estalvi que allunyen el sistema bancari de les classes menys afavorides i que han provocat la desaparició de desenes de milers de llocs de treball.

Ara, quan el Governador del Banc d'Espanya amb la més rància tradició pontifícia i autoritària de la Institució ens amenaça,ens cal recordar la trajectòria de la Institució dels darrers anys. Trajectòria que ha propiciat tot el que s’ha exposat abans i la concentració bancaria més gran de la història d’Espanya. Concentració que ha deixat en mans de mitjà dotzena d’entitats, dues d’elles catalanes, la majoria del negoci bancari espanyol. Entitats bancàries, que també per mitjà d’uns altres organismes, “faraònics” i buits de contingut pràctic, com l’AEB i la CECA, es permeten amenaçar als catalans. Ho fan amagant l’ou, com si ells depenguessin del que diu el Govern Espanyol i el Banc d’Espanya, quan en realitat qui els supervisa, controla i abasteix de liquiditat és el Banc Central Europeu. Segurament algun alt dirigent d'aquestes organismes de la patronal bancaria pensa que es veu obligat a atendre els dictats del Govern espanyol, o senzillament els deu també el càrrec. El bancs, doncs, ens amenacen i ho fan fent veure que renunciaran al negoci a Catalunya marxant del país, si-us-plau no ens prengueu el pèl! Què ens recordarem d’aquesta esquilada!



22 de setembre de 2015

19 de setembre del 2015

No podem ni podrem afluixar

Article aparegut al número de 50 de "La Veu" - Revista de Reagrupament Independentista

No podem afluixar si volem obtenir un bon resultat el dia 27 de setembre. Però sigui quin sigui el resultat el pròxim dia 27 tampoc no podrem afluixar després. Són dues idees que ens cal tenir ben presents. L’abans i el després de la fita històrica més important per a Catalunya i pel seu poble, en segles, vindrà emmarcat per la continuïtat de la mobilització.

No podem afluixar abans perquè ens hi juguem molt, No podrem afluixar després perquè ens continuarem jugant molt. Quan aquestes línies vegin la llum possiblement s’han produït nous fets lamentables com el que va propiciar l’escorcoll de les seus de Catdem i de CDC. Cosa que demostrarà que l’Estat espanyol no tindrà cap escrúpol a l’hora de defensar–se.

Hem arribat a un punt en què les dues parts, Catalunya i l’Estat espanyol, es juguen la seva supervivència, el seu ser o no ser. Catalunya pot perdre perquè no serà gens fàcil guanyar. Si Catalunya perd, perdran tots els seus ciutadans, tots sense cap tipus d’exclusió! Alguns pot ser que perdin més, materialment parlant. El tema material, en cas de pèrdua, ens afectaria a tots plegats, però principalment a les classes socials més dèbils. Classes socials que pateixen una manca de serveis de qualitat per culpa de l’espoli a què estem sotmesos i els incompliments del Govern Central, tant de transferències econòmiques a la Generalitat com pressupostari respecte de les inversions de l’Estat.

Molts altres catalans, en cas de derrota, perdran sentimentalment; perquè perdrà la nostra llengua i cultura que intentarà ser anorreada o com a mínim minimitzada al màxim. La revenja de l’Estat, si perdem, no farà distincions. Potser algú pensa que podrà optar a certs càrrecs i privilegis, el mateix que després de la guerra civil van aconseguir alguns “fent-se del Règim”, però serà molt difícil. En tot cas, “els privilegis”, com en certa mesura ja passa ara, seran per als territoris essencialment espanyols. Territoris entre els quals no es compten ni València ni les Illes, sotmeses a espoli sistemàtic com ho està el Principat.

En aquests moments, davant del 27 S, l’Estat espanyol, amb el seu Govern Al davant i també la resta de formacions polítiques, l’únic que intenta fer per convèncer als catalans de continuar a Espanya és atemorir-nos. No poden fer altra cosa per dues raons principals i que potser no són les úniques. Per una banda si ells han guanyat en cohesió durant segles, i l’han recuperada en els darrers temps , ha estat a costa de crear un rival a batre, de reafirmar-se en la seva personalitat blasmant al diferent, en aquest cas el català. A tot això en cap cas són alienes les múltiples manifestacions de “carinyo” d’un part important de la població o el silenci palmari d’aquells que podrien haver posat seny a tot plegat. L’altra raó és que Espanya no ens pot oferir res. No ens pot donar el Concert Econòmic com al País basc i Navarra – per cert, concerts que perillen en cas que Catalunya assoleixi la independència –. No ens pot donar el Concert sense haver de deixar de subvencionar a una part molt important de l’Espanya subsidiada. A qui seria el primer a qui se li tancaria l’aixeta per poder donar als catalans el que és seu? Com se’ls explicaria llavors que si tenien el que tenien era perquè els ciutadans de Catalunya pagaven, quan durant anys i panys se’ls ha estat dient tot el contrari?


Per tot plegat no és viable un Concert Econòmic, perquè no ens el poden donar i suposant que ens el donessin, la pressió popular a Espanya seria tan gran, recordeu les recollides de firmes per l’Estatut, que ens el tornarien a treure “ipso facto”. No hi ha possibilitat de Concert. No hi ha possibilitat que ens deixin disposar dels nostres guanys i posar límit al que ells diuen solidaritat que no és altra cosa que espoli. Per tant, no existeixen terceres vies, no existeixen esperances en possibles reformes constitucionals enfront de les quals els ciutadans de Catalunya sempre estaríem en minoria. Aquesta, la del 27S, és una contesa en blanc i negre, sense pràcticament escala de grisos. La Contesa entre l’Estat espanyol i Catalunya és una contesa a “Si o No”. Ells han forjat el seu sistema, que no pensen tocar, perquè sigui així “pels segles dels segles”. Ells ho tenen fet així perquè les seves classes privilegiades, les mateixes de fa molts anys, continuïn detenint el poder absolut. Només pot trontollar aquest poder si Catalunya marxa i llavors no els queda més remei que canviar les estructures de l'Estat que en el que és bàsic no han evolucionat. Un Estat que funciona donant a uns amb una mà el que prenen als altres amb l’altra. En cap cas aquests privilegiats que tenen el poder contemplen canviar el sistema i molt menys que siguin ells els que amb les seves mans hagin de treure’s els cèntims de les seves butxaques.

Però el 27S esperem guanyar i guanyarem. El que no sabem és per quin marge i aquí segurament és on pren sentit allò que no podrem afluixar. Si el marge no és gaire folgat, seran ells els primers a considerar que aquestes eleccions han estat un referèndum i començaran a parlar de percentatges, de societats dividides, de legitimitats no demostrades, etc. Llavors es tancaran en banda. El mateix que faran si el marge és més folgat, però llavors estaran atents a les generals per tal de veure si “el independentismo afloja”. Passi el que passi tant si guanyem de molt, com si guanyem justet, com si no guanyem, no ens podrem desmobilitzar! No podrem perdre la unitat! No podrem descansar! Si guanyem, el no afluixar serà durant un temps transitori, el que necessitarem per engegar el nou Estat. Si perdéssim, el no afluixar ens hauria de permetre, com ara sembla que està passant a Escòcia, tornar a començar. I Ens ho tornaríem a plantejar, ben aviat, perquè amb “la revenja” de l’Estat es produiria una nova onada de convençuts, tal com va passar al 2010 amb la mutilació de l’Estatut.


Setembre de 2015

17 de setembre del 2015

"El facebookero enmascarado" Fèlix de Sant Serní

Avui els mitjans catalans, no crec pas que els estatals espanyols, es fan ressò de la querella presentada i les proves aportades contra Josep Ramon Bosch el principal representant de la SCC. Segons aquestes proves seria el mateix president de la SCC qui amb un perfil fals - Fèlix de Sant Serní de Tavèrnoles –, i des del facebook, s’hauria dedicat a insultar i amenaçar a persones i fins i tot a empreses.


La SCC –Societat Civil Catalana- és una organització creada a mida per contrarestar l’ANC. A aquesta organització els mitjans públics li han atorgat un protagonisme immerescut atesa la seva representativitat. Amb tan sols unes desenes de socis i un pressupost reconegut al voltant del milió d’euros, Societat Civil Catalana ha tingut protagonisme pel fet d’anar contra el Procés de Catalunya.


Em queda el dubte sobre si ha estat el senyor Josep Ramon Bosch i els seus col·laboradors els que han utilitzat als partits unionistes i als mitjans en benefici propi o han estat aquests mitjans i partits els que han utilitzat SCC com a eina llancívola contra Catalunya i el seu Procés.

Ja fa temps, mesos, en un bar em va sorprendre que en el “Telediario” de TVE, en “prime time”, es parles de la SCC donant-li un bombo i un importància desmesurada. Per no dir que em va deixar “patidifuso” veure com rebia el premi “Ciutadà Europeu”, premi proposat pel PP, proposta que fou vehiculada per Santiago Fisas. Un altre personatge digne de ressenyar. Personatge al que més endavant em referiré expressament.


El Parlament europeu va atorgar un premi a una organització presidida per una persona que en aquell moment ja era, segons notícies aparegudes en alguns mitjans i acompanyada d’algun document gràfic, sospitosa de lligams amb l’extrema dreta. El Parlament Europeu va lliurar, doncs, un premi reconeixent “el compromís excepcional amb els valors europeus” de la SCC. Societat creada “ad hoc” i amb un objectiu molt concret . Una organització amb un passat no gaire clar, democràticament parlant, d’algun del seus promotors. L’ANC que també optava a aquest premi del Parlament Europeu, amb molts més i obvis motius, es va quedar amb un pam de nassos. Coses de padrins i introductors!


I el padrí introductor de “Societat Civil Catalana” va ser el senyor Santiago Fisas, que havia proposat que fos per la SCC per “promoure valors tan importants com la concòrdia, la convivència, el respecte, la tolerància, la llibertat d’expressió i el diàleg”. Santiago Fisas es va felicitar del premi obtingut per SCC, perquè segons ell era “una mostra més que Europa aposta per la convivència i la unitat i no per la confrontació i la divisió que alguns pretenen”.


El mateix Josep Ramon Bosch quan va tenir notícia d’haver rebut el premi es va congratular pel reconeixement. Al mateix temps que recolzava la querella presentada per la Fiscalia contra el President Artur Mas, La vicepresidenta Ortega i la Consellera Rigau, per haver posat les urnes perquè els ciutadans de Catalunya es poguessin expressar.


L’eurodiputat Santiago Fisas Ayxelà, al que abans deia que em referiria més expressament, és un polític del Partit Popular, nascut a Barcelona, i que ha ostentat entre altres els següents càrrecs: Director General i Secretari General d’Esports del Govern Central, candidat a l’Alcaldia de Barcelona pel PP i, per tant, regidor des del 1999 al 2003. Del 2003 al 2009 va ser Conseller de Cultura i Esports de la Comunidad de Madrid. Entre 1996 i 2004 ha estat membre de la Comissió executiva del patronat del gran Teatre del Liceu. També, des del 1987 és patró de la fundació del Museu d’Art contemporani de Barcelona. Tot això, però, “no el distreu” de la seva feina al Parlament Europeu on, com es veu, fa propostes tan sucoses .


El premi que, per altra banda, va ser atorgat per un jurat compost per Sylvie Guillaume (Grup Socialistes i Democrates europeus), Ildiki Gall-Pelcz (Partit Popular europeu) Olli Rehn (lliberals), Dimitros Papadimoulis (Esquerra Unitaria) i l’expresident del Parlament Europeu i ex ministre socialista Enrique Baron Crespo.


Ara si es demostren les acusacions presentades, si es demostra que Josep Ramon Bosch és en Fèlix de Sant Serní de Tavèrnoles, hauran jugat tots plegats un paper ben galdós. Els euro parlamentaris, tan curosos i políticament correctes, haurien premiat a una organització presidida per un totalitari, que des de l’anonimat es dedicava a amenaçar, insultar i assenyalar als rivals independentistes. Al “facebokero enmascarado”, a en Felix de Sant serní de Tavérnoles, les cames li han tocat el cul i ha acabat donant de baixa el seu perfil del facebook, ipso facto! Cosa que no ha impedit que nombroses pantalles del mateix corrin ja per la xarxa, esquitxant, presumptament, a altres membres de la seva Associació.


Aquests parlamentaris europeus que són tan primmirats per segons que, però que “perden els oremus” i els papers en les desbandades per agafar l’avió i tornar a casa el cap de setmana, si convé exigint que retardin la sortida els avions, pot ser que comencin a ser una mica més acurats i una mica més crítics. Sobretot que es malfiïn, cosa que suposo que ara faran, de les propostes que els presentin partits, com el Partit Popular espanyol, que estan demostrant unes maneres cada dia menys homologables democràticament parlant.


A hores d’ara, no sabem, el ressò, que tindrà tot plegat. La querella contra J.R. Bosch ha estat presentada al jutjat que l’haurà d’admetre a tràmit. Si és així, el judici pot tardar, i la confirmació, mitjançant sentència, de la culpabilitat es pot fer esperar força temps. Malgrat tot, estic convençut que si algun líder dels partits unionistes –Iceta, Rivera, Camacho, Nart, Girauta i tutti quanti lluien ufanosos les carpetes de la SCC - pogués esborrar les fotos amb el J.R. Bosch, ho faria més de pressa que no pas en Fèlix de Sant Serní de Tavèrnoles ha donat de baixa el seu perfil al facebook.





17 setembre de 2015

15 de setembre del 2015

Andalusos i extremenys

El Lerrouxisme, la seva cara més manipuladora i perversa, l’anticatalana, és com una hidra. Té múltiples caps i no saps mai quin serà el que et queixalarà. Ho va fer fa uns dies Pablo Iglesias, que deu saber molt del seu, però molt poc de Catalunya i de la seva història. Molt menys deu saber dels nostres sentiments, per això va tenir l’atreviment, com l'emperador del Paral·lel, a fer una crida als fills i néts d’andalusos i extremenys a què anessin a les urnes, naturalment a votar-lo a ell! Perquè, malgrat que ell no es presenta, és a ell i al seu ego més recargolat que la seva cueta, a qui els catalans, els que ell deu pensar que no ho són tant a causa dels seus orígens, a qui han d’obeir i votar. El Rabell i aquesta colla de desballestats d'Iniciativa és el peatge, la giragonsa, que li cal fer i tolerar per eixamplar la seva grandesa via un bon resultat a les generals del desembre, bon resultat que només pot treure a les províncies més poblades, com per exemple Barcelona.

Aquest és el problema que tenen tots els partits catalans menors d’edat, que necessiten la visita de l’amo, perquè els posi a rotllo, i els doni empenta. Ara parlar de tots seria massa llarg i criticar als de “Podemos”, potser pot servir per quelcom. Intentar corregir a alguns dels altres ja em sembla quasi impossible, seria picar ferro fred!

Certament a Catalunya hi ha gent de diversos orígens, es diu que més del 70% dels ciutadans de Catalunya tenen avís, pares, fins i tot ells mateixos han nascut fora del país. Malgrat tot Catalunya és un sol poble. Hi ha qui potser és aquí i ni s’adona, ni ho veu o no ho vol veure així. Però som un sol poble i no ens enganyem, qui ho té molt clar que som un sol poble és l’Estat espanyol . Ens tracten com un sol poble! Paguem tots plegats els mateixos peatges, anem tots en els mateixos Rodalies de merda,...Patim tots plegats les retallades, vehiculades certament pel Govern de la Generalitat, al que han reduït el finançament i que ha de fer caps i mànigues “per estirar la massa” perquè arribi a tothom. Quanta demagògia no s’ha fet de les retallades i quants pocs no han fet l’exercici, dedicar-hi una estona, a mirar els pressupostos de la Generalitat dels darrers anys per tal de veure la minva del finançament, “escanyat via Montoro", per tal de veure quines partides han resultat més reduïdes sense remei i com.

Molta gent té una visió omnímoda de la Generalitat, que aquesta ho pot tot i ho fa tot, a tot això no és aliè el “Pujolisme”, que ens va voler fer creure que quasi vivíem en un Estat, quan no era pas cert. La Generalitat avui, i cada cop més amb la recentralització actual, acabarà essent com aquell administrador a qui la gent li demana coses i que cada cop té menys coses per donar.

És per això que és tan fàcil manipular, o creuen que és tan fàcil manipular, a la gent, de l’extraradi, del primer cinturó, dels barris o com coi els vulguin anomenar! Els que ells creuen que pels seus orígens tenen un sentiment més espanyol. Els cal fer èmfasi en la Generalitat, en la perversió del seu màxim governant, el dimoni Mas, que ens ha encisat a tants i així amagar que si estem com estem és perquè els nostres recursos van a tapar forats a Espanya, el menys. i a inútils obres faraòniques, el més. A altes velocitats que no porten passatgers en lloc de renovar Rodalies que fan fàstic, o per a carreteres que comuniquen radialment el país i per les que no passen cotxes, o de Nord a Sud, però no a la Mediterrània on serien més útils i ajudarien al progrés econòmic.

La gent dels barris, en contraposició a la de Pedralbes! Demagògia de quatre rals! M’agradaria veure on són els unionistes! Per què encara hi ha qui pensa que es pot fer forat en aquesta gent? Per una part, perquè certament encara hi ha un sentiment diferent de pertinença, unes arrels i costums que ni de bon tros s’han diluït i per altra part perquè als barris és on la crisi es fa més palesa i on hi ha més problemes. És allà on els sembla molt més fàcil fer-los veure coses que no són. Per què pensen que són més fàcils de convèncer, no tant potser a alguns dels més grans, sinó als seus fills i néts? Doncs perquè no coneixen la història. No pas la història general, que potser tampoc, sinó la de la seva pròpia família. Molts dels que van emigrar a finals dels cinquanta i durant els seixanta a Catalunya no han explicat, en molts casos, als seus fills i néts perquè ho van fer. En aquells temps molts no ho varen fer per por o per vergonya i després, quan amb el pas dels anys ja s’havien estabilitzat, no ho van fer per no fer-se els pesats explicant una cosa que als seus descendents els costaria entendre o simplement pensarien que és un altre rotllo “del abuelo”. Aquest “oblit” va propiciar que algun "catxondo", en el seu dia, digués que els andalusos, com si ells fossin una ONG, havien vingut per fer gran Catalunya. A fe que la van ajudar créixer i a fer-la gran, però no van pas venir voluntàriament per fer això!

Andalusia i Extremadura, va ser la primera línia de front en començar la guerra civil, van ser els primers a rebre l’impacte dels sollevats i la seva més ferotge repressió. Les matances de Badajoz, els sotmetiments i afusellaments indiscriminats a tants llocs d’Andalusia van provocar el terror i l’èxode de milers de persones que van acabar essent refugiades a altres llocs de la Península. Persones que quan va acabar la guerra van ser represaliades i retornades als seus llocs d’origen en condicions infrahumanes . Allà van ser humiliades i menystingudes, més encara senzillament castigades per les seves idees o per les d’algun familiar. Allà van passar gana, sotmeses als abusos dels poderosos i dels arribistes que s’havien apuntat al carro dels vencedors de la guerra civil.

A qui subscriu aquestes línies, va “tenir la sort”, que li expliquessin com la seva mare nascuda a Andalusia i filla d’extremenys, va haver de marxar del seu poble, essent una nena, davant l’arribada de les tropes franquistes. Com van haver de caminar quilòmetres i quilometres, fugint del poble on l’aviació ja havia llençat bombes a l’estació. Com el meu besavi, de salut delicada, va haver de fer aquest camí a peu, perquè de quedar-se al poble l’haurien agafat i segurament afusellat, perquè un fill seu era un destacat dirigent polític local. Com aquest besavi va acabar morint al cap de pocs dies a causa de les privacions de la fugida. Com va estar la família refugiada a València durant la guerra i com acabada aquesta, en vagons de bestiar i en un viatge de dies, van ser retornats “al pueblo” on la seva casa ja no era seva, perquè havia estat adjudicada per les noves autoritats a altres persones “más afectas”.

He dit que vaig tenir la sort perquè tot plegat em va ajudar a entendre moltes coses, el perquè finalment van acabar emigrant, alguns a Catalunya i perquè altres van haver de marxar desterrats, pel seu compromís polític o el dels seus familiars, algun ja mort a presó. Entendre em va ajudar a veure clar, entendre m’ajuda encara avui dia a veure clar.

Molts dels que van patir la guerra civil i després van haver de marxar a buscar una millor vida i la van trobar a Catalunya, on gràcies al seu esforç se’n van sortir. No van voler mirar enrere, no van voler parlar de les humiliacions rebudes. Ara algú, aprofitant aquest silenci, pensa que entre els fills i néts d’andalusos i extremenys es troba el terreny adobat per fer demagògia i per dividir-nos. Que ho faci la dreta rància o la nova dreta ho entenc, que els qui ho fan siguin els hereus ideològics de qui en el seu dia va propiciar el desastre, ho entenc. Però, que aquesta demagògia es faci des d’una suposada esquerra em fa venir basques.

Si encara hi ha algú de Catalunya que no sap com va arribar aquí la seva família, perquè no li ho han explicat o perquè si li van explicar ja no ho recorda, li recomanaria que mirés la pel·lícula “los Santos Inocentes” de Mario Camús. Si algú té accés a Pablo Iglesias, si us plau ! que li regali, a ser possible en “bluray”!

15 de setembre de 2015

6 de setembre del 2015

Els "deformatius" de TV3

Ara que es decideix el futur de Catalunya, ara que les eleccions són més que mai plebiscitàries – Fins i tot en Rajoy, si llegim les seves declaracions, les considera així– Ara que aquestes eleccions són decisives pel futur del País i per tots els seus ciutadans. Ara que tot es decideix en un Si o en un No, algú pot plantejar-se el vot en blanc?


Algú es pot plantejar el vot en blanc, quan fer això significa fer costat al poderós enfront del dèbil? Quan això significa fer costat al nacionalisme expansiu d’Estat enfront de la defensa de qui no en té d’Estat, ni molts menys pretén imposar-lo als altres? Segur que no! En aquestes circumstàncies ningú, i menys l'oprimit, farien costat al poderós si això signifiqués tirar-se pedres al damunt i en canvi aquí hi ha qui ho fa i ho vol fer.


Els que ho volen fer els cal disfressar-ho, els cal distreure el personal. Cal desviar el debat! No parlo dels totalment contraris al Procés que juguen un paper clar i diàfan a la contra, parlo d’aquells que volen parlar d’altres coses o, fins i tot, prioritzar-les, sabent que, en cas de fer-los cas, això ens portaria a un atzucac en detriment d’aquells a qui més diuen defensar.


Per això els cal parlar de retallades i els cal parlar de corrupció. Avui algú deia a les xarxes “que per defensar la unitat d’Espanya es pot anar amb la túnica tacada, però per defensar la llibertat de Catalunya s’ha d’anar com una verge immaculada”. Per desviar el debat els cal parlar de corrupció, de la d’aquí, de la d’allà i de la de Guatemala si cal! Dia si i dia també! A tota hora! Als talls informatius als mitjans de Catalunya i a la nostra televisió pública , cal que surti la paraula corrupció, del discurs del polític de torn s’agafa el tros que parla de corrupció. Com un martell picant l’enclusa! Corrupció, corrupció, corrupció, ...ó, martellejant-nos les oïdes! Tant li fot que a Espanya hi hagi una quantitat infinitament superior de corrupció, de mils i mils de milions més, cal parlar d’una única corrupció, la d’aquí!, I sentint-ho semblaria que l’objectiu és quedar-nos, no només amb la d’aquí, sinó amb totes dues, per solucionar-la tota diuen! Per canviar un estat que no podran mai canviar! Sempre amb aquesta vocació “d’arregla mons”, quan són incapaços d'arreglar el seu propi per no parlar del nostre entorn més proper. Però sempre es postulen per salvar tota la humanitat, tant si vol com si no vol! Tant si es pot com si no es pot!


Sabem que a les televisions espanyoles quan es parla de la independència de Catalunya, del Procés, si conviden algú de Catalunya tots els números els té algú de C’s o del PP. En canvi aquí tenim unes tertúlies “obertes” tan obertes que fins i tot sembla, veient els telenotícies, que hi hagi més gent contraria a la independència que favorable. Més intervencions, “de les d’en blanc” i contraries del No, que de les favorables! La manipulació informativa als telenotícies catalans es digna d’una acurada anàlisi. Això si, el dia que comenci la campanya, compungits, els presentadors diran que no signen les cròniques en protesta per les quotes establertes en funció de la representació política. Ho diran molt seriosos, però continuaran treballant i cobrant! Aquest acte de rebel·lia, aquest no firmar la crònica, no els costarà ni un euro dels seus salaris. Cosa que els suposa el privilegi de lluir una rebequeria que saben que no els portarà cap conseqüència.


Tants anys de lluita antifranquista, amb una transició mal girbada i el corrent de “l’opinió políticament correcta” Ha creat uns estàndards del que és molt difícil defugir, sobretot quan es tracta d’informació i de praxi política . Uns estàndards que ens priven cada cop més el debat obert. És un corrent ideològic que traspua a la majoria del periodisme català, quan se’ls permet un cert marc de llibertat, com és el cas de la televisió pública catalana. No passa el mateix a la resta d’Espanya on la majoria de mitjans són d’una ideologia molt clara que eclipsa totes les altres; “la ideologia espanyola”. Aquí a Catalunya sí que es dóna un pensament “políticament correcte” amb un biaix molt clar cap una determinada ideologia política. Una manera de fer que té el seu origen, les seves arrels fundacionals – la manera de fer- en la lluita contra la Dictadura franquista i que beu de les ideologies d’esquerra que durant anys van copsar les elits intel·lectuals i universitàries catalanes. Ideologia que encara, per l’empenta agafada llavors, manté una velocitat i, per tant, una forta inèrcia. Aquesta inèrcia els permet sobreviure malgrat que les fons ideològiques de les que es nodria ja s’hagin assecat i quedat en evidència de fa temps. El món actual carregat de problemes i injustícies, tantes com hi havia llavors arreu, està ja en una altra onda i buscant noves solucions.


No ens ha d’estranyar doncs el biaix informatiu d’alguns mitjans catalans, TV3 per exemple, i no ens ha d’estranyar que tractin la informació de la manera que la tracten. No ens ha d’estranyar que tinguin un pamfletari com en Joan Roura, escrivint cròniques de mig món, sense saber mai on està, amb una mala llet i un ressentiment “encomiables”. Si ens preguntem on és l’origen de tot, cal anar-lo a buscar a les facultats de periodisme i també preguntar-nos quin ha estat el corrent ideològic imperant a les mateixes durant decennis. Tot plegat ha acabat amb una correcció política que no perdona les opinions “heterodoxes”. Només permet els estirabots que siguin políticament correctes i en línia amb el pensament imperant que es creu que és el correcte. Un maniqueisme molt del segle XXI, "modernet", on encara per desgràcia està tot ben etiquetat. El que és bo i els que són bons i el que és dolent i els que són dolents.


Mentre això sigui així, no ens ha d’estranyar que surti més gent i més estona per TV3 carregant-se a en Mas, que en Mas o qualsevol altre de Junts pel SI o qualsevol independentista intentant explicar que L’Estat espanyol i el Govern del PP asfixien Catalunya i no només econòmicament. Això serà així fins al dia 10 de setembre quan entrin en funcionament els blocs polítics informatius.


6 de setembre de 2015