29 d’agost del 2010

Compte amb la fe del convers!

A l’article d’avui del diari Avui firmat per la Patricia Gabancho, aquesta fa un canvi en les seves apreciacions respecte dels grups polítics extraparlamentaris independentistes , sobre la qual jo feia un comentari el passat dia 9 d’agost.
De predicar un darwinisme independentista, en que havia de sobreviure l’espècie més capacitada, ha passat a parlar d’un ecosistema en que les forces independentistes puguin trobar, cada una, el seu territori i el seu habitat. Elements, tots ells, que crec que han de venir determinats tant per les capacitats d’adaptació al que la societat catalana necessita, com pel recolzament que d’aquesta societat catalana rebin.
En aquest “ecosistema” es poden produir situacions de “simbiosi”, de mútua utilitat, que reverteixin en el servei al país. En cap cas s’entendria que aquesta simbiosi suposés una “rèmora” per a ningú i molt menys per a Catalunya. La unitat ha de ser possible, en cap cas no s’ha de forçar que sigui possible a qualsevol preu.
La “no unitat” no ha de ser cap drama, el que seria un drama és que les forces polítiques independentistes no rebessin els vots d’aquells catalans que el dia 10 de juliol cridaven al carrer “Independència!”.
La unitat, en veu de segons qui, no deixa de ser un “mantra”, repetit fins a l’èxtasi, és el mateix que altres cops ha succeït amb el concepte del “vot útil”. Al darrera del vot útil molta gent de bona fe ha renunciat a les seves preferències i creences ideològiques personals, per acabar donant un poder “quasi absolut” a una força política, per tal d’evitar el triomf d’una altra.
Malauradament, la memòria de la gent és volàtil. És per això, que cal recordar que sota l’eslògan de “la Catalunya optimista” el partit dels Socialistes de Catalunya va ser el partit més votat a les darreres eleccions al parlament espanyol. Si mal no recordo va aconseguir el nombre de diputats al Congrés espanyol més alt mai assolit per cap partit en unes eleccions a Catalunya. Tot això va permetre a Zapatero formar de nou govern a Espanya. Tot plegat, perquè molta gent va interpretar que era millor barrar el pas al Partit Popular.
Ja hem vist en que ha quedat aquella “Catalunya optimista”. El resultat han estat una colla de figurants al Congrés espanyol, al capdavant dels quals la primera candidata i actual ministra de defensa espanyola, a ella i a tots els altres ja els està bé la sentència del T.C. respecte de l’Estatut.
Els catalans no hem de caure en més paranys. Si-us-plau! Votem en consciència! D’acord amb les nostres idees, d’acord amb les nostres percepcions, siguem honestos amb nosaltres mateixos, votem amb coherència!
Exigim, doncs, coherència als candidats. Exigim-los que no hi hagin contradiccions. Exigim-los que no practiquin el doble llenguatge, que en cada moment no els diguin a la gent el que volen sentir, sinó que els diguin la veritat. Si-us-plau! Siguem conseqüents, votem amb coherència!
Fugim d’aquells que s’acosten al que perceben com un nou “mercat electoral”, com una nova “bossa de vots”, que els pot catapultar al poder. Fugim d’aquells que desdient-se de les idees, que fins fa 4 dies defensaven, ara es presenten com abanderats de la causa independentista. Fugim d’aquells que fins ara col•laboraven amb els partits que han portat a Catalunya a la situació actual i que ara “fugen” d’ells quan no troben lloc per a les seves aspiracions personals.
No menyspreem la saviesa popular, aquella que diu que cal mal fiar “de la fe del convers”.
29 d’agost de 2010

26 d’agost del 2010

El factor Laporta

En Joan Carretero va dir referint-se al pes electoral d’en Joan Laporta “ que aquest no sumava sinó que multiplicava”

El factor Laporta pot tenir un alt valor que multiplicat per un altre factor de pes acabi donant un producte elevat.

Però no hem d’oblidar que un factor, sigui el que sigui, multiplicat per zero donarà sempre zero.

Encara crec que el factor Laporta té un valor elevat, és un personatge que pot arrossegar gent, si bé conforme vagi passant el temps aquest elevat valor pot anar disminuint. Quant més s’allunyi en el temps el seu període de President del Barça, quan més temps passi, menys popularitat tindrà, quanta més confusió es creï al seu voltant també!

El valor del producte final en el que intervenia el factor Laporta va tenir un punt zenital que coincideix amb la data del 10 de juliol, malgrat no es varen combinar els factors Laporta i Reagrupament. A partir d’aquest moment s’ha creat una situació d’incertesa.

Ara el factor Laporta combina amb un altre factor el valor del qual no sabem. A molts ens consta entendre aquesta nova combinació de factors, aquest salt al buit, aquest deixar de banda quelcom ja establert que tenia el seu valor, per quelcom que encara, a hores d’ara, no deixa de ser una expectativa.

Cada dia que passa el valor final del producte en que ara intervé el factor Laporta va perdent pes.

Qui realment perd, però, és l’independentisme català. Ens podríem trobar davant una situació en que per determinats condicionants o maniobres orquestrades s’hagués aconseguit anul•lar els dos factors, matar dos pardals amb el mateix tret.

Mentre veiem que Joan Carretero es prodiga pel territori, la web de “Democràcia Catalana” ens mostra el seu darrer i únic comunitat amb data 14 de juliol, no veiem gaire més l’activitat de la web de Solidaritat Catalana per la Independència.

En Laporta ha anat a Prada, ja fa dies, on més ha anat,? Qui està voltant pel territori? En Tena i l’Uriel es fan més visibles com a estendards d’una organització SCI que amaga una de les seves sigles i que no sabem encara del cert que és i que dubto que a hora d’ara estigui constituïda i que existeixi més enllà de la seva web.

Dona la impressió com si en Tena i l’Uriel fossin els guardians de la masmorra, i en Laporta el seu presoner. És això així en realitat? No ho sabem. El que sí que és cada cop més evident és que malgrat jugar amb la il•lusió de molts catalans independentistes de bona fe, no han arribat gaire més lluny d’intentar aglutinar a alguns dissidents de Reagrupament i a gent despistada que desconeixia el treball de Rcat dels darrers anys, o a persones que senzillament admiren al personatge Laporta.

Amb la part de l’ideari de Reagrupament que els ha convingut i una declaració de principis sobre la democràcia electiva dins de la seva organització que no ha passat la “prova del cotó”, un cop s’ha vist el rocambolesc reglament que han elaborat. Quin pes té ara el factor SCI?

Cada cop sembla més clar que la intenció final de tot plegat és arruïnar el valor del factor Laporta i el del factor Reagrupament.

Qui mou el fils? Si és que hi ha algú que els mou! Ha estat tot una casualitat? Costa de creure! És en Laporta presoner de les circumstàncies a les que s’ha abocat o l’han abocat? O bé és plenament conscient de la maniobra? Si fos així, per què? A quins interessos podria obeir?

Mentre esperem el resultat de l’Assemblea de SCI del dia 4 de setembre. Ens preguntem si es podrà arribar a un acord electoral. De moment en Tena ja ha amenaçat que si hi ha una coalició de veritat amb RCAT ell no pensa participar. Per què?

A qui beneficia la ruïna política d’en Laporta i de Reagrupament i fins i tot la de SCI? És una pregunta a la que cada un li pot donar una resposta. A qui perjudica tot això? La resposta ara sí que és clara, a Catalunya! Que tothom en tregui les seves conclusions.


26 d'agost de 2010

25 d’agost del 2010

Elements per reflexionar i per fer memòria-

Què deia en Joan Carretero a l'abril del 2009 al diari Avui:

"Per això penso que a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de
presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix
programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya
per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria
sotmesa al corresponent referèndum de ratificació. Discrepo cordialment
dels que defensen que el referèndum s’ha de convocar des de l’actual
legalitat vigent, ja que la seva convocatòria dependria de la
imprescindible autorització del govern espanyol"


"Patriotisme i diginitat"

Què deia l'Heribert Barrera el mes de maig del 2009 al diari Avui:

"En resum, la proposta de Joan Carretero em sembla oportuna i viable.
L’independentisme virtual no té cap sentit, cal passar a l’acció. Macià
ens ha de servir sempre d’exemple. Si no hi ha cap iniciativa millor
val la pena d’intentar el que Carretero proposa. Segur que hi tenim molt
a guanyar i ben poc a perdre"


"Oportunitat i viabilitat de la proposta d'en Joan Carretero"

Què deia en Lòpez Tena tot just fa dos mesos, juny del 2010, al diari Avui:

" Es pot establir la independència de Catalunya si es planteja com a
reforma constitucional, i la Generalitat és competent per promoure-la
aprovant al Parlament un projecte de reforma que així ho estableixi."

"Independència madura"

22 d’agost del 2010

Treure'ns del sot

L’expresident Pujol torna a prodigar-se als mitjans ara que s’acosten les eleccions, no deixa de ser el gran patró de Convergència! “Males llengües” diuen que Convergència funciona com un negoci familiar; l’amo, el fill de l’amo i el gerent.

Fa un parell de dies ens parlava de l’Espriu , d’en Vicenç Vives i d’ell mateix, de la idea de l’encaix de Catalunya a Espanya. Com ajudant a modernitzar i democratitzar Espanya Catalunya mantindria la seva identitat i podríem conviure dins del mateix Estat.

Ens deia que potser havia estat un error d’apreciació. Pujol, amb la perspectiva del temps, reconeix entre dents que es va equivocar, però no ho reconeix obertament o, com a mínim, no dona la solució que hi posi remei.

En el diari “Avui” ens obsequia amb una llarga entrevista i entre altres coses ens ve a dir que abans que la independència el que cal és treure Catalunya del sot. Darrerament el veig molt per terra al nostre expresident, fa uns mesos ens parlava del noi del clot, ara ens parla del sot.

El nostre expresident ens dona una de tèbia i una de fresqueta, no una de calenta i una de freda, perquè en tot cas, com sempre, juga amb la necessària dosi d’ambigüitat. No acaba de dir les coses clares del tot.

Parla de cohesió social sense adonar-se que desprès de tants anys d’espoli no ens quedarà societat. Sense societat no hi ha “social”. Com pot haver cohesió social si el país cada cop està més empobrit?

I és que Catalunya funciona com una colònia, no dic pas res de nou. A les antigues colònies europees es varen construir infraestructures que mai es van renovar ni desenvolupar. Inclús, després de la independència d’aquelles colònies algunes d’aquestes infraestructures han funcionat durant molts anys. N’hi ha prou per continuar espoliant-los, ara per mitja d’empreses multinacionals, només cal mantenir contents i amb prebendes als capitostos locals.

Això mateix és el que ens està passant a Catalunya. Es manté contents i amb prebendes a una sèrie de polítics i mentre es pot continuar xuclant de Catalunya. No cal fer inversions en noves infraestructures a “la colònia” mentre aquestes aguantin lo suficient per continuar espoliant.

Si senyor Pujol! Cal treure a Catalunya del sot on som. Del sot on aquells que equivocadament creien en l’encaix amb Espanya ens hi han anat enterrant al llarg de trenta anys, de tant voler-nos encaixar.

Només hi ha un parell de solucions per treure’ns del sot, una és la independència i una altra és la regeneració política. Sense totes dues no ens en sortirem.

Com a les ex colònies , que varen aconseguir la independència, però que no varen regenerar els mecanismes de poder viciats, heretats del colonialisme, no ens en sortirem! Fins i tot arribant a ser independents, sense regeneració política no ens en sortirem!

Espanya no canviarà! La solució passa en primer lloc per la independència, la regeneració política és feina de molts i caldrà abordar-la des del nou Estat de forma immediata, les noves Lleis hauran de ser molt concises en aquest aspecte.

Senyor Pujol, sigui realista, tots sabem que si vostè marca el camí possiblement molta gent seguirà, només ha de dir-ho! No continueu jugant amb l’ambigüitat,! Si-us-plau!

Amb la independència no tot seran “flors i violes”. Haurem de reconstruir el país. Sí! Reconstruir-lo! Perquè amb el dèficit d’infraestructures que patim és com si el tinguéssim arrasat.

A Espanya ho tenen més bé, amb l’ajut del nostres cèntims ho tenen tot a punt, només han de canviar de xip i posar-se “funcionar”.

Podem sortir del sot senyor Pujol! Digui’ns de debò de la única manera que és pot fer! Segur que molta gent el creurà i així ens ajudarà i prestarà un gran servei al nostre País.

22 d’agost de 2010.

15 d’agost del 2010

Independència des del sofà

Avui m’arriba a les mans una enquesta en la que els partits o agrupacions independentistes no treuen cap escó. Convergència assoleix la majoria absoluta!

Sí, ja sé que una cosa són les enquestes i finalment una altra els resultats. Però aquestes enquestes marquen tendència i aquesta tendència és la que m’intriga, també m’espanta.

Si a les consultes per a la independència més de 500.000 persones han votat que sí, per què no es tradueix aquest vot en un vot de suport a les opcions independentistes? Vagin juntes o separades! On dimonis és el milió de persones que cridaven independència pels carrers de Barcelona tot just fa quelcom més d’un mes.

Al final acabaré creient que les consultes no han estat més que un acte de festa major i que la manifestació del dia 10 de juliol un lloc on manifestar el nostre emprenyament.

Com es pot omplir els carrers de Barcelona de gent cridant independència i que després guanyi un partit que diu que no és independentista. No! No val que ningú em digui que l’independentisme es presenta dividit. No! No val que algú em digui que els independentistes no tenen projecte.

Tenen projecte els convergents més enllà d’anar fregint i menjant? Més enllà del peix al cove, més enllà d’aprovar els pressupostos del Govern Central per facilitar la governabilitat, més enllà de portar-nos a la dissolució nacional. Tenen projecte a Convergència més enllà de facilitar que ens espoliïn de forma molt més eficient! Facilitar la governabilitat és ser corresponsables de tot el que ens passa.

Què dimonis en passa als catalans, quina espècie d’esquizofrènia ens afecta, què dimonis som? Uns revolucionaris d’opereta? Una caricatura de patriotes? Uns panxa contents? Uns sado-masoquistes?

Som potser uns independentistes “de sofà” que encara no vivim tan malament com per estar disposats al sacrifici i a l’esforç. Deu ser que les persones capacitades per a liderar el país cap a la seva llibertat encara viuen massa bé? Fins quan? A Catalunya cada cop hi ha més gent que té més problemes, problemes que a tots ens abastaran. Algú pensa potser allò de: fins que a mi no em toqui?

Fins a on estem disposats a arriscar per la independència del nostre país? Som capaços de sortir al carrer a cridar amb una sola veu i, en canvi, no som capaços de fer res més conduent a que el que manifestem a crits esdevingui una realitat.

En el fons és un problema de dignitat, som un poble que a força de garrotades hem perdut la nostra dignitat i la nostra autoestima. No estem tan malament, no estem pas famolencs com per tirar-nos al carrer. Tenim aquella mentalitat mesquina de “qui dia passa any empeny”.

Mentre estiguem còmodes al sofà de casa els “tot i que...” d’en Mas ens seran tolerables, no ens el creiem, però fer l’acte de valentia per actuar en conseqüència ens fa mandra i no deixem de pensar que és un risc! Per a uns més que per a altres!

Ens han enredat, ens parlen de la política catalana com si es tractés d’un estat independent. NO HO SOM! La finalitat ara és que no repeteixi el tripartit! Objectiu equivocat! La finalitat hauria de ser la independència. No ens deixem enredar! La finalitat no és foragitar un Govern que no governa perquè el que vingui tampoc governarà. Perquè per governar hem de ser lliures! Ara, qualsevol Govern a Catalunya no deixa de ser l’encarregat dels que manen de debò. Només és, per delegació, l’administració del virregnat!

15 d’agost de 2010

12 d’agost del 2010

La independència només es pot aconseguir amb l'esforç

Aquests dies em sembla veure molta gent que li treu importància a fets que en altres circumstàncies es considerarien èticament reprovables.

Molta gent sembla contagiada d’un “bonisme” darrera el qual només hi veig la falta de fermesa i la comoditat que suposa defugir la discussió i l’enfrontament. A vegades, fins i tot, veig la simple mandra d’exercir les pròpies responsabilitats com a individu social.

La Unitat com a figura abstracta, com a cosa bona “per se”, es torna un tot absolut que no admet crítiques. Alguns sacralitzen la unitat, “el tòtem de la tribu”, sense qüestionar-se si per aconseguir aquesta unitat, aquest bé suprem desitjat, cal tolerar accions injustes o desistir de drets individuals i/o col•lectius. El que col•loquialment diríem: “deixar-se donar per la pell”.

Aquell “deixa’l estar” com a resposta davant el més fort, que potser no ho és tant , el “no en facis cas” per evitar-nos mals de cap. El tant li fa, no val la pena! És la porta per la que es cola l’oportunista, el que hi posa més galtes, qui finalment s’acaba emportant “el gat a l’aigua”.

La volubilitat de molts ens hauria de fer basarda, Quants no es mouen com el gallet del campanar? Cap allà on bufa el vent! Quants d’altres no són del darrer que els parla.

És en aquesta volubilitat i en aquesta falta de compromís on molts es troben còmodes. La volubilitat que ens impedeix avançar, o permet avançar a qui no ho hauria de fer. En definitiva són les actituds pusil•làmines les que fan que tot vagi igual o fins i tot pitjor.

Ara molts semblen voler la independència, però aquesta independència ha d’anar acompanyada de noves actituds de noves formes, en definitiva cal una regeneració política. Poc ens valdrà ser independents si al dia següent de la independència hem reproduït els vicis heretats, si el que acabem construint és un estat com el que ja tenim: “una Espanya-2” ple de mals costums i corrupteles.

Mal camí cap a la independència comencem si fem ulls clucs al cops baixos, a les injustícies i a les actituds de pinxo perdonavides de les que alguns fan gala.

La llibertat no són “flors i violes”, la independència només es pot aconseguir amb l’esforç, amb el treball ben trenat, amb les idees i els conceptes clars, amb una actitud ferma i conseqüent.

En un món cada cop més orfe d'ideals i idees no podem anar despullats, no podem avançar amb tant poc bagatge. Les idees, les organitzacions, com un bon vi, han de madurar, han de sedimentar i s’ha de decantar el que no val abans de beure’l. Si no es fa així, el vi rasca quan passa per la gargamella, igual que algunes idees i manifestacions de determinats individus que ratllen el cervell i ofenen el senderi d’aquells que encara el tenen.

12 d’agost de 2010

9 d’agost del 2010

Herois i covards

Vivim en una societat deshumanitzada en que sopem veient les desgracies al Telenotícies sense ennuegar-nos. Una societat sobresaturada d’informació, que per una orella ens entra i per l’altra ens surt.

Estem enmig d’una societat superficial, on la gent li entren les coses pels ulls i no pas per la raó. Una societat en la que a l’individu sovint li fa mandra pensar, on les aparences pesen més que les realitats que som incapaços de veure.

Enmig d’aquest societat nihilista en la que res sorprèn, al menys a mi em sorprèn l’article de Patricia Gabancho que vaig llegir a l’Avui d’ahir diumenge.

Diu referint-se a la possible multiplicitat de candidatures independentistes: Apel•lo a la responsabilitat nacional dels contendents perquè aquell que subjectivament o objectivament tingui menys possibilitats es retiri en favor del candidat més fort...

El primer que ens hauríem de preguntar és: què s’entén per subjectivament? Aquí estaríem parlant de les aparences, de la superficialitat, en definitiva estaríem parlant que subjectivament el més fort és aquell que li “posa més morro” a la situació, parlant clar, aquell que té, en moltes ocasions, menys escrúpols.

I per l’altra, llegeixo, entre línies, que el que ella pot considerar objectivable no deixa de ser una altra visió més que subjectiva de la realitat. L’únic realment objectiu és l’exercici de la democràcia per part de l’electorat. Fins que una opció no pot concórrer a les eleccions i és democràticament votada, no som capaços de mesurar les possibilitats, ja materialitzades, en forma de resultat.

O sigui, quina és la manera que tenim d’objectivar les possibilitats d’un grup polític abans de les eleccions? Les enquestes? El que manifesten en forma de programa? El recolzament que tenen als mitjans i als actes? La veritat jo no ho sabria dir i més encara tractant-se de grups extraparlamentaris. L’única mesura seria la coherència del plantejament. Curiosament no sé si és de forma subjectiva o objectiva, al final és la coherència la que d’una o altra forma traspua i l’electorat, que és un ésser aparentment amorf, molts cops respon premiant-la amb el seu vot.

Per últim, acaba dient la Patrícia: Qui faci un pas enrere per possibilitar la candidatura única assumirà, per aquest gest heroic, un capital polític immens de cara al futur. I el capital polític és el mes preuat tresor de qui vol treballar pel bé comú.

Aquí també discrepo, perquè el que aparentment podria ser un gest heroic, en realitat podria tractar-se d’un acte de covardia. És molt fina i subtil la línia que separa l’heroïcitat de la covardia. Aquell que entaula la disputa creient en la força de la raó de les seves idees, no pot, encara que només sigui per dignitat, defugir defensar-les democràticament davant del poble.

Qualsevol que quedi fora de la representació parlamentaria per haver fet un pas enrere, per molt capital polític que tingui està condemnat a l’ostracisme. Les seves idees, encara que siguin les autèntiques també! Si algú que atresora capital polític no el posa a disposició del poble, si qui el té defuig al sentir els cants de sirena, no és un heroi és un covard! I dels covards, la història mai en parla, per molt capital polític que hagin tingut.

Per acabar, preguntaria a la Patrícia que em digués, encara que fos subjectivament, qui creu que té menys possibilitats i s’hauria de retirar. Potser, d’aquesta manera, m’acabaria de quadrar del tot el seu article.

9 d’agost de 2010