Escurant la cassola (i V)

...

L'increment del preu dels lloguers va ser el que va donar motiu a aquesta sèrie de 5 entrades. Però deixem-ho per a una mica més endavant. Parlem, ara, d'impostos, de quina és l'actual situació i quina és la justificació d'aquests impostos respecte del que es posseeix i del que es guanya.

Vam parlar del leitmotiv de l'inici de la "Transició" de què "qui més guanya que més pagui". L'IRPF havia de ser la pedra angular sobre la qual es justifiqués aquesta nova política impositiva. Havia de ser l'impost dels impostos. Semblava com si els impostos indirectes aquells que paga per igual el ric i el pobre quedarien en certa manera més acotats. Semblava per altra banda que ningú escaparia d'Hisenda que ho tindria tot controlat. 40 anys després res més lluny de la realitat.

Els impostos indirectes, la part més important, es basen en l'IVA. Aquest es va començar a cobrar a mitjan vuitanta, substituint altres impostos indirectes "menys agressius" com l'ITE. Tot plegat amb la finalitat de confluir amb la fiscalitat europea.

Doncs bé l'Iva està format per uns trams percentuals que van de més a menys segons el que es qualifica de "necessarietat" del producte gravat. No és el mateix el pa o la llet, que un aparell electrònic que té consideració de "luxe" o simplement caprici.

Els trams inicials eren fa 33 anys: el superreduït per a productes de primera necessitat el 0%, el reduït el 6%, el general el 12% i l'incrementat per a productes de luxe el 33%. Ara actualment són: el superreduït el 4%, el reduït el 10% i el general el 21%. Ara comprar-se un capritxet en forma de gadget electrònic paga un 21% d'Iva. El rebut del Gas, de la Llum també paguen el 21%. O sia, el que guanya 18.000 euros bruts a l'any paga el mateix impost pel consum energètic que el que en guanya 180.000. Altres productes com els carburants, que tothom paga al mateix preu el litre, suporten fins a un 48% d'impostos.

L'IRPF, del que ja hem parlat al llarg d'aquesta sèrie sabem que encara "no arriba" a tothom, alguns perquè encara amaguen i altres perquè són uns "privilegiats". Com a exemple les SICAV que amb l'excusa d'incentivar la inversió només tributen l'1% dels guanys mentre aquests no es desinverteixen, o sia, mentre estiguin en borsa. Per fer una SICAV calia un mínim de 100 inversors agrupats. A la pràctica els que manegaven la SICAV són un o dos "ricatxos" i la resta farciment de gent que hi aportava molt poc, el que s'anomena "mariachis". En certa manera veure'm com el "mariachisme", els comparses necessaris que no controlen res, s'ha estès a altres àmbits arran de la concentració del mercat bancari a partir del 2007/2008.

La crisi del 2008 que encara es perllonga i reprèn i reprendrà en successives febrades, va aturar en sec, durant uns anys, el mercat immobiliari. Els preus van caure, qui havia fet una hipoteca el 2006/2007, just abans de la fi de la bombolla, es va trobar que el valor del seu pis havia baixat de cop un 30% o més, però havia de continuar pagant la hipoteca pel valor total i durant 40 anys. Els bancs que es van anar fusionant, tancant les caixes d'estalvis i acabant de privatitzar d'aquesta manera el sector, van acabar concentrats en mitja dotzena de grans bancs i algun sobrevivent més de manera testimonial. Es va produir una de les més grans reconversions que es recorden i es van perdre desenes de milers de llocs de treball. Pel fet que es va acomiadar molta gent, però més important encara, pel fet que aquests llocs desapareguts no seran mai més ocupats per ningú. Això forma part un procés de substitució de llocs de treball d'una certa qualitat per altres de pitjors. Eufemísticament ajustaments per a la competitivitat!

La banca la que quedava va adoptar, tota, les mateixes polítiques. Allò de la competència va quedar en el tinter. Tothom a passar per l'adreçador! Les caixes que atenien a tothom i per tot, ara, en format bancs, t'envien al caixer automàtic o et diuen que entris a Internet i facis tu la feina. Les cues abans eren dins les oficines, ara es fan al carrer davant el caixer i si plou, desplega el paraigua.

Però molt més important, els bancs han deixat de fer d'inversors, almenys directament, per a convertir-se en prestadors de serveis i comissionistes. Els estalvis ja no van al banc sinó a fons d'inversió, teòricament independents, però cada banc ha potenciat els seus. Ara no vagis, si tens estalvis, a demanar un dipòsit remunerat. Ara tot ho reencaminen a fons d'inversió que paguen les seves comissions i treuen els seus guanys, tant si la inversió guanya com si perd. Aquí tenim, doncs, a l'estalviador embarcat (fent de mariachi involuntari) en un vaixell que molts cops no sap on va, és a dir on inverteix de debò. Un vaixell on les decisions les prenen uns altres en funció dels beneficis, comissions a cobrar, i d'altres interessos que escapen al nostre coneixement. Si, sembla que la legislació s'ha endurit i en teoria estem "recontrainformats", però la realitat per al ciutadà de peu sembla que és una altra.

Doncs bé veient tot aquest panorama només ens cal recordar que els salaris mig i el mitjà a l'estat espanyol no arriba als 20.000 euros bruts anuals. Les possibilitats que hi ha, amb aquests sous, d'afrontar l'entrada d'un habitatge són cada cop més minses per a molts, si no hi ha qui doni un cop de mà o no es té patrimoni previ. És a dir si no es pot "escurar la cassola". Els fons d'inversió després de la crisi s'han adonat que no només s'han de vendre pisos, sinó que cal comprar-los i controlar una "parc d'habitatges" el més gran possible i incidir en els preus dels lloguers dels quals al principi d'aquesta sèrie de posts parlàvem.

Ara molta gent s'enfronta a viure de lloguer, amb els preus que es van disparant, el mercat en diuen! Tot plegat sense que cap poder públic sembli capaç de regular quelcom més que ajuts. Viure de lloguer, el mateix que pagar una hipoteca a 40 anys, és un dogal que molta gent no té cap més remei que penjar-se al coll. Al final et passes la vida treballant, si pots hipotecar-te i conservar la feina alguna cosa deixaràs a les generacions futures. Si no es pot, s'arribarà a la jubilació, que ja veurem com serà d'aquí a 20 o 30 anys, vivint de lloguer i sense poder pagar-lo. Encara hi ha cínics que diuen que cal estalviar i invertir en fons de pensions (tornar a fer de mariachi) per a, quan se sigui gran, poder complementar la jubilació.

La generació actual serà la primera en molts anys que sense haver viscut un daltabaix, llegiu guerra per exemple, visqui pitjor que la generació dels seus pares. Aquí dient això no descobrim pas la sopa d'all. El somni de la classe mitjana, per baixa que sigui, a la que es podia arribar amb l'esforç queda totalment oblidat. Anem cap a una societat dual de rics que seran cada cop menys i pobres que cada cop seran més pobres i en seran més.

16 d'agost 2019.

Escurant la cassola (IV)

...

En la segona part d'aquest post es feia una ràpida referència a la inflació. Va coincidir que al moment en què començava una pressió fiscal, fins llavors desconeguda, la inflació es va disparar a indicadors de dues xifres, el 1977 es va arribar a registrar un 24,53%. La inflació acumulada a la dècada dels setanta va arribar a un 258,52% i els vuitanta un 128,23%. Per poder fer una comparació del 2000 al 2009 la inflació acumulada va ser d'un 29,38% i del 2010 al 2016 un 6,30%. Qui a mitjan anys setanta havia aconseguit un préstec a 15 o 20 anys per comprar un pis o una casa i va continuar podent treballar va veure com per una part el seu sou s'anava retallant i les possibilitats de treballar en negre en un segon lloc desapareixien. Però al mateix temps veia com la quota dels préstecs respecte als seus ingressos s'anava encongint. La inflació li estava amortitzant el préstec. Si el préstec feia temps que estava concedit a un interès raonable d'un sol dígit, l'amortització encara era més ràpida. Una altra cosa va ser alguns préstecs concedits als pitjors anys de la crisi quan un 15% era un tipus habitual.

Qui llavors va gastar i va invertir en propietats els seus estalvis, acompanyats o no d'un préstec, que podia anar pagant, va consolidar el seu patrimoni. Qui va ser més poruc i no es va atrevir a arriscar els seus estalvis va perdre molt; no pas en xifres absolutes de diners estalviats, però si lògicament en poder adquisitiu. Tenir els diners al banc era llavors un mal negoci. Malgrat que s'arribaven a pagar interessos per sobre del 10%, la inflació era molt superior.

Va ser, doncs, un "a cara o creu", qui la va endevinar i venia amb una certa empenta dels anys anteriors, gràcies al seu treball i a haver estalviat,se'n va sortir prou bé. Alguns avui en dia encara, com aquí es diu, escuren la cassola que es va omplir amb el treball dels anys del "desarrollismo" i les dècades de la inflació.

Però l'atur, bo i que tornaria a baixar i tornaria més tard a pujar i tornaria a baixar, per tornar a pujar fins a arribar a la bogeria de la darrera crisi on ens va superar el 26%, es quedaria per sempre. L'atur des dels anys vuitanta era ja sistèmic, estructural o com dimonis es vulgui adjectivar. Rarament baixa per sota del 10%. Això afegit a, què per un cantó les reformes fiscals que han suposat cada cop un increment impositiu i, per altra banda, que els sous ajustats quasi sempre a la baixa per fer competitiva l'economia, han fet que tot plegat les possibilitats de la classe treballadora, cada cop més, s'hagin anat reduint a un anar fregint i menjant. Sempre amb els suficients maldecaps per a no embrancar-se en noves aventures adquisitives. Mentre va haver-hi la pesseta l'economia espanyola, que donava la sensació d'anar baixant graons, s'ajustava a cop de devaluació, cosa que feia encarir el preu de les importacions, moltes de les quals eren imprescindibles com els carburants i no només els d'automoció. El 1977 la pesseta es va devaluar un 24,87%, cinc anys després el 1982 un 8% i el 1992 un 5%.

En la darrera crisi, la del 2010, que va començar realment el 2006/2007 i que encara no ha acabat, quan ja se senten trompetes d'una nova recessió que està venint, però tranquils, que diuen que ara serà conjuntural. Doncs bé, en la darrera crisi, no es podia devaluar la moneda per fer més competitiva l'economia. Com no es podia devaluar la moneda es van ajustar els sous i, el poder econòmic dels assalariats va baixar de nou uns quants graons més. Però abans de continuar, tornem una mica enrere.

Després de la crisi "conjuntural del 1992", tan bon punt ens vam tornar a veure les orelles, va començar la darrera, que no serà l'última, "fase de creixement", que a finals dels 90 era desenfrenat. Els fills de les generacions que als 60 i 70 havien aconseguit emancipar-se i tenir el seu pis i la seva casa de propietat també volien el seu o la seva. Els sous, com hem comentat abans s'havien anat ajustant des dels anys 80. A finals dels 90 i principis dels 2000 alguns sindicats feien una campanya en la qual es demanava que tothom tingués un sou de 1000 euros mensuals (ara el 2009 el salari mínim és de 900). En pocs anys els sous quasi no van augmentar, i la fita dels 1000 en alguns casos era inabastable. Però per altra banda els preus dels pisos entre el 1999 i el 2006 es va duplicar i en alguns casos quasi triplicar.

Quina va ser la fantàstica solució per a tot plegat? Doncs molt senzilla, les hipoteques per a la compra d'habitatge va passar dels 15 als 20, als 25, als 30. Fins a arribar als 40 anys o més d'amortització. En una societat totalment canviant, on ningú tenia assegurat res, la gent s'emmerdava, perdoneu l'expressió, a 40 anys. Molts cops la parella, de manera que amb el sou d'un dels dos poder pagar una hipoteca fins a la jubilació.

Però aquí no acabava el disbarat. En aquest blog ja n'hem parlat (*). A l'economia espanyola, l'estalvi no generava el saldo suficient per a poder concedir els préstecs per engreixar la maquinària immobiliària que semblava que tot ho havia de devorar. Llavors es va recórrer, per dir-ho d'alguna manera, als estalvis dels països més avançats. Els bancs estrangers dels països més al nord ens deixaven els seus capitals al 3 o 4 anys i aquí la banca els deixava fins a 40 anys. El desastre estava servit. La crisi de les "subprime" (hipoteques escombraria) als Estats Units van generar la suficient desconfiança, com per què aquells que deixaven els cèntims als nostres bancs a tres o quatre anys, deixessin de fer-ho i demanessin als seus venciments el retorn del què havien avançat.

En un estat, l'espanyol, que sembla "la Corte de los Milagros", els va anar molt bé que el detonant de tot plegat tingués el seu inici als USA. Encara recordo l'inconscient president del Govern espanyol, que el 2008 treia pit dient que teníem la banca més sanejada i solvent del "món mundial". Però tampoc vull deixar en el tinter el record d'una altra xitxarel·lo que es va fer famós en aquells anys i al que es va donar bombo i plateret, perquè el que deia desviava l'atenció de la realitat i recordo que molts, molts, en aquells anys van picar i encara deu haver-hi algú que se'l creu. Parlo de Leopoldo Abadia, que havia estat professor del IESE.

Es va fer famós gràcies a un pamflet en el qual explicava com la crisi havia estat causada per les "subprime nordamericanes". Perquè els estalvis dels espanyols, de la Caixa d'Estalvis de "San Quirico", deia ell, havien anat a parar als USA i s'havien invertit en les "subprime". Quin torracollons! De cèntims de l'estalvi espanyol, a engreixar la concessió de préstecs brossa nordamericans, no n'hi havia anat pràcticament ni un. Nosaltres, com he explicat abans, teníem les nostres "subprimes made in spain". Els cèntims havien arribat aquí d'Alemanya, d'Holanda i d'altres països d'Europa, Confiant en que erem una econòmia en creixement i fins i tot seriosa. Va ser aquí on es va rebentar tot!

En Continuarem parlant, per veure a on estem avui dia i com tenim la cassola.

15 d'agost 2019

(*)

http://pere-segonsveigcrec.blogspot.com/2012/06/de-la-millor-banca-del-mon-al-sos.html

http://pere-segonsveigcrec.blogspot.com/2013/03/el-sistema-financer-catala-i.html

Aquesta entrada i quatremés parlant del sistema financer català.

Escurant la cassola (III)

...

Parlàvem del que va ser una "enganyifa", el model de qui més guanya més paga. Un model que tenia, encara té, més forats que un formatge d'Emmental. Com que era una idea molt més justa, demandada des del progressisme de feia temps, quasi tothom s'hi va apuntar amb entusiasme. Eren aquells temps en què ens emmirallaven en el funcionament dels països més avançats com era el cas de Suècia, país governat llavors per la socialdemocràcia, una socialdemocràcia que fins i tot a casa nostra reivindicaven gent a la qual molts qualificaven de dretes.

L'única manera objectivable de fer pagar a qui més guanyava era tenir abast a les dades i les úniques dades objectivables de debò, llavors, eren les nòmines dels treballadors declarats. Els governs, els de la UCD, però també els del PSOE es van agafar a aquest "ramat" ben marcat com un desesperat s'agafa a un ferro roent abans de caure al buit.

Els treballadors, aquells que els anys anteriors es guanyaven la vida, i pagaven pocs impostos, o no en pagaven gens perquè l'IRTP el pagava l'empresa, van començar a veure reduït el seu sou. Els trams de l'IRPF molts cops passaven del 12% de l'antic IRTP. Al moment de fer la declaració de renda, cosa obligada si tenies nòmina, el marge del diferencial del tram de la quota molts cops s'enfilava per sobre del 30%. A més les unitats familiars on treballaven tots havien de sumar les seves rendes, amb el qual la declaració es disparava. Al cap d'uns anys gràcies a una "Lancelot", català, si no recordo malament, que va presentar una demanda que va arribar fins a les més altes instàncies, es va aconseguir que la declaració de renda es pogués fer individualment.

A la primera meitat dels 80 amb l'arribada del PSOE al poder la pressió fiscal va augmentar, sempre d'acord amb el "sagrat principi" de què qui més guanya més paga. L'inefable Josep Borrell, llavors secretari d'Hisenda, va endegar una croada exemplaritzant, recordo la persecució que va fer a la Lola Flores, que llavors no devia pagar res. Els poderosos de veritat, aquells que amagaven tot el que podien, les grans empreses, encara deuen estar rient. Però de ben segur que molta gent va creure que la cosa anava de debò i per a tothom!

Posaré un parell d'exemples de com anaven llavors les coses. Qui era en aquells moments el president de la CEOE, Carles Ferrer Salat vivia en una mansió a la part alta de Barcelona, per la qual pagava 10.000 pessetes de lloguer mensual. Això sortia en una entrevista que li van fer. Ja podem comptar de qui devia ser la casa, a nom seu no pas, però possiblement d'una societat que ell controlava directament o indirectament. L'impost de societats era molt més econòmic que no pas l'IRPF, perquè dimonis doncs tenir propietats nom propi?

Al meu poble al voltant de la Transició es va crear una escola, d'aquelles laiques que volia portar a terme una nova línia educativa del tot lloable. Com que era una escola particular, calia pagar. Però si realment volia ser una escola exemplar, segons els canons establers per les noves maneres de pensar, havia de donar cabuda a tothom els que se la podien pagar sobradament, com pels que el pagament seria un sacrifici. Quin barem calia utilitzar per fer-ho? Doncs, ai las! La Declaració de renda. Al capdavall els que més pagaven eren assalariats i els que no pagaven tant eren els de professions liberals o amos de negocis. En alguns casos comparades les declaracions, "els assalariats quasi devien haver donat cèntims als altres per poder omplir de benzina el dipòsit del cotxàs amb què acompanyaven els fills a escola".

Així, d'aquesta manera, s'anava laminant el poder adquisitiu dels treballadors que durant un temps havien tocat el cel, tots aquells treballadors que havien començat a conformar el gruix de la classe mitjana, per baixa que fos. Seria un procés gradual que no s'aturaria als anys 80, ni de bon tros.

Tothom sabia com anava de debò el sistema, però tothom feia els ulls clucs des de l'esquerra, la que estava al poder fos al Govern o als ajuntaments, es feien crides a combatre el frau fiscal o com en el cas del Borrell que feia les seves "performances persecutòries". Els Ajuntaments de les grans ciutats eren en mans de les esquerres. Després de tants anys calia donar serveis, a parer meu en la majoria dels casos totalment necessaris. Per fer-ho calien diners, per implementar-los i per pagar el sou dels que ho havien de fer. Al capdavall tots els ajuntaments, fossin de la tendència política que fossin van acabar fent més o menys el mateix. Els impostos només es podien incrementar allà on se sabia que hi havia calés. Tenir un pis ja suposava unes despeses que s'incrementaven via taxes, l'IBI (impost de béns immobles) en primer lloc, però no pas l'única.

Els impostos indirectes aquells més injustos, en cap cas van disminuir, ans al contrari. El mateix pagava d'impostos sobre el carburant, quan omplia el dipòsit del cotxe, aquell que guanyava poc, com al que no li venia d'aquí. Al mateix temps el treball, com a conseqüència de la crisi de finals dels setanta que va durar fins ben entrats els vuitanta, va començar a ser un "bé" escàs. Després vindrien altres crisis, més o menys conjunturals, fins a arribar a la del 2010.

La laminació del poder adquisitiu dels treballadors que s'havia iniciat a final dels anys setanta, va continuar els vuitanta, els noranta. Fins a arribar a avui.

En continuarem parlant, mentre escurem la cassola.

12 d'agost 2019

Escurant la cassola (II)

...

Parlàvem dels anys en què es va sortir de la llarga postguerra. El moment en què propiciat per la conjuntura econòmica i un mínim aperturisme que va anar reduint l'aïllament a què l'autarquia havia sotmès Espanya. Va haver-hi un important creixement econòmic. A força d'esforços la gent se'n sortia com podia, en un Estat que encara no funcionava, com ho fa ara, pel que fa a temes socials, assistencials, d'infraestructures i serveis. Les llibertats polítiques encara es veien molt llunyanes i inabastables.

Recordem que aquells anys la gent per poder tirar endavant tenien, en molts casos, més d'una ocupació, el "pluriempleo" en deien. Evidentment no tot era legal, ni molt menys clar i diàfan. En una ocupació es podia estar "assegurat" i en l'altre tot era "soterrat", el terme "en negre", no recordo pas que s'utilitzés, tampoc es parlava d'economia submergida, poder el correcte haguera estat parlar de "l'emergida". Van ser en aquella època que es van trastocar molts horaris, a causa d'aquestes múltiples ocupacions que feien impossible dinar a la una del migdia i sopar a quarts de vuit. Encara avui mantenim aquest desfasament amb la resta de països veïns.

Als anys 70, amb 15 anys, vaig aconseguir aprovar un examen que em va permetre començar a treballar en una Entitat financera com a grum –"botones". Maig vaig fer de grum, sempre d'administratiu. Això permetia a l'Entitat pagar-me la meitat del sou d'un auxiliar fins als 18 anys, mentre "aprenia l'ofici". Vaig estar assegurat des del primer dia. En el llenguatge d'aquell temps era un comentari fàcil d'escoltar: "Ha trobat feina i l'han assegurat". Senzillament volia dir que estaves donat d'alta a la seguretat social i cotitzaves.

Va ser un decenni màgic, per a molts, a força de fer més hores que un rellotge. Des de la segona meitat dels seixanta del segle passat fins ben avançats els 70. En un estat on la pressió fiscal comparada amb l'actual era molt més baixa, on molta economia no era quantificable. On es transaccionava en efectiu, sense deixar rastre, on hi havia tota mena de "componendas". El que s'emportava l'Estat, via impostos, era en alguns casos testimonial. Els impostos indirectes sobre els productes controlables, els timbres oficials, les tasses, els aranzels... devien ser la part més important del que l'Estat recaptava.

La gent es podia comprar un pis, i més endavant un petit utilitari i amb una mica d'esforç, per exemple, un apartament o un  "terrenyet" i més endavant fer-se una caseta, la qual es pagava en gran part de la mateixa manera com s'havien guanyat els diners que permetien construir-la, "en negre", llavors potser algú ho anomenés d'estranquis.

En menys de 15 anys s'havia passat de la misèria, almenys per una part important de la població, a un cert benestar. S'havia passat de la cartilla de racionament a gaudir d'una setmaneta o quinze dies de vacances. S'havia deixat de ser lumpen proletari a classe mitjana, per baixa que fos.

Va ser llavors, en aquells temps, que moltes famílies es van forjar un petit patrimoni, a còpia de signar moltes "lletres". Les lletres de canvi era la manera de funcionar, llavors, del que ara s'anomena finançament. El que venia estenia les "lletres" i les presentava a una data determinada, venciment, a qui l'havia acceptat. D'aquesta manera, a terminis "plazos", en dèiem, cobrava de mica en mica la venda. Les financeres no existien, i qui en tot cas intervenia en el cobrament, si qui les havia estès necessitava els diners abans del venciment, era el Banc. Aquest "perseguia", amb moltes més forces i eines que un particular a qui no pogués pagar, fins que aquest o feia d'una manera o l'altra; una altra manera era en alguns casos perdre la propietat.

Llavors no existia l'IRPF i la declaració de Renda era una cosa desconeguda per una part molt important de la població. En lloc de l'IRPF existia l'IRTP (impost sobre el rendiment del treball personal). A finals dels anys setanta abans de la seva desaparició era un 12% sobre el salari que es cobrava, es cobrés el que es cobrés. És a dir, en el meu cas amb el sou més baix de l'escala, quan vaig començar a treballar, pagava el mateix percentatge que qui cobrava més. Amb una mica de sort l'IRTP, segons el cas,el pagava l'empresa.

En aquells temps tampoc existia l'IVA, hi havia l'ITE (impost sobre el tràfic d'empresa), amb un percentatge molt més baix, el 1982 era del 4%, es va substituir per l'IVA, condició "sine qua non" per accedir a la Comunitat Europea el 1986. Cal dir que si ara encara algú “escaqueja” l'IVA, pagar l'ITE en aquella època era en molts tipus de transaccions gairebé anecdòtic.

El 1978 amb la Transició, amb la reforma fiscal impulsada per Francisco Fernàndez Ordoñez, llavors ministre al govern de la UCD, després també seria ministre amb el PSOE, es va substituir l'IRTP del 12%, per l'IRPF. Aquest darrer partia de la filosofia que era gradual "qui més guanyava, més pagava". Aquesta era la teoria, a la pràctica qui pagava era qui tenia un salari. Per a la resta hi havia subterfugis de tota mena per a deixar-lo de pagar o pagar menys.

Al meu modest mode d'entendre l'IRPF va ser l'altra gran enredada de dimensions descomunals de la Transició, no pas perquè no fos un impost molt més just. Si no perquè no hi va haver ni capacitat ni voluntat de perseguir el frau fiscal de determinats sectors, persones o segons quin tipus d'empreses. Un frau fiscal que avui encara, segons alguns estudis, se situa sobre els 80.000 milions d'euros anuals. Aquí, llavors, també al meu modest mode d'entendre, va començar el lent declivi d'aquella classe mitjana baixa, treballadora, que havia començat a surar a partir dels anys seixanta. Molts si van poder resistir més temps, va ser gràcies a la inflació. Aquesta que va ser molt alta a partir de la segona meitat del setanta del segle passat, qui va poder continuar treballant i cobrant (-l'atur es va disparar a nivells fins llavors mai vistos-), va poder fer front, amb ingressos molt més alts, a deutes que lògicament s'havien "devaluat".

De tot això continuarem parlant el pròxim dia.

Escurant la cassola (I)

Fa uns dies algú a qui segueixo a Twitter, va penjar una imatge d'una notícia del diari que deia: "España es el tercer país de la OCDE con el alquiler mas inaccesible". Qui feia el twit afegia: "lloguers impagables, precarietat laboral, impossible accés a les hipoteques... Ara demaneu a la següent generació que tingui criatures. Benvinguts al suïcidi d'una societat". Millor resum impossible!

Però tot això no ve pas d'ahir, ni d'abans-d'ahir, ni tan sols de la crisi, ni de fa 15 anys, té unes arrels més profundes. Recordo un sopar, a l'època en què treballava en una entitat financera, deu fer quelcom poc més de 20 anys. Era un sopar on asseia en una taula de caps, que alguns creien petits directius, però que realment s'assemblava més a allò que un amic meu anomenava "encarregats". Era una època de vaques grasses, alguns tenien uns sous més que acceptables que els havien permès viure folgadament. Molts, com era el meu cas, havien començat a treballar quasi en la preadolescència, terme que llavors no es feia servir, i deu anys més tard, sobre els vint-i-cinc, molts ja eren casats i estaven formant una família. En aquell temps, els del sopar a què em refereixo, alguns havien aconseguit que els seus fills amb els estudis universitaris a punt d'acabar o just acabats entressin a treballar a la mateixa Entitat. Molt d'aquell jovent, en general, vivia la mar de bé; amb calerons a la butxaca, cotxe, esqui el cap de setmana, vacances, festes, sopars... i el plat a taula cada dia! No tenien, bo i tenir la mateixa edat en què els seus pares ho havien fet, cap intenció de formar, de moment, una família. A alguns ja els haguera resultat difícil fer-ho sense l'ajut dels seus pares. M'explicaré.

Tots plegats, pares i fills, formaven part d'allò que s'anomenava classe mitjana. Però hi havia una diferència fonamental, una diferència de sou més que notable. Ja s'havien començat a fer seriosos ajustos de costos empresarials des de finals dels anys setanta. Les possibilitats de promoció professional ja eren més complicades. Bàsicament el que ja era quasi impossible era que mai arribessin a aconseguir el nivell salarial dels seus pares.

Recordo la conversa d'aquell vespre i el que els vaig dir, quan alguns eufòricament parlaven del que feien els seus fills; "Els vostres fills viuen la mar de bé gràcies al que heu aconseguit vosaltres, no pas pel que ells estan aconseguint, ni malauradament aconseguiran". Recordo la seva cara d'escepticisme, però també recordo que al cap dels anys un d'ells, quan les coses es començaven a posar lletges, em va venir a dir que recordava molt bé de què havíem parlat aquell vespre.

Aquella generació de pares, bàsicament d'aquells que eren uns deu anys més grans que jo mateix, van poder donar un cop de mà als seus fills, que, malgrat tot, ja no han viscut tan bé com ells. Els pares els han passat o els passaran part del seu patrimoni; casa, herència... Viuran sense les estretors d'aquells que no han tingut aquests fonaments, però serà molt complicat que ells, amb els seus fills, puguin fer el mateix, sobretot si el patrimoni es va dividint i exhaurint. No és el cas, ni de bon tros, de tothom, també hi ha altres que ho han tingut pitjor i no són pocs.

Els que han viscut encara mínimament bé, que ara ja sobrepassen els quaranta anys i tenen família, han viscut, en part, "d'escurar la cassola", que cada dia està més buida i més neta.

Aquesta cassola la van començar a omplir els seus pares als anys seixanta i setanta, fins a la crisi de la segona meitat dels anys setanta del segle passat, quan aquest "omplir" es va començar a alentir. Aquella cassola es va omplir pel fort desenvolupament econòmic, pel creixement sostingut, després d'una pos-guerra, que en el cas d'Espanya es va fer molt llarga i on molta gent les va passar molt magres. Un creixement econòmic que va permetre, a força de pencar moltes hores, alguns amb més d'una ocupació, que molts tinguessin el seu primer cotxe, compressin el seu primer pis molts cops a una edat que ara es considera molt primerenca i alguns amb més sort es fessin el seu petit patrimoni.

Però, en cap cas, aquí es va arribar a aconseguir mai el benestar que tenien països més al nord. A partir de la crisi de la segona meitat del setanta tot es va anar frenant, les distàncies es van mantenir o en algun cas eixamplar. El país, Espanya, no donava per més. Amb els anys transcorreguts des de llavors, vivint com vivim en un país que en el fons és pobre i sense gaires recursos naturals, un país totalment depenent energèticament de l'exterior, no se'ns presenta un panorama massa afalagador. La cassola ja es buida a força d'escurar-la. Ara les perspectives per les futures generacions són molt negres, malgrat que "el pa i círco" serveixin d'esmortidor per a moltes frustracions presents i més que en el futur vindran. Els lloguers dels quals parlàvem al començament són un indicador molt important, però no pas l'únic.

En continuarem parlant.

7 d'agost de 2019