19 d’agost de 2012

La independència no pot ser una segona transició

Si Convergència, la seva “classe funcionarial”, veu que es pot quedar sense feina a l’empresa “España” és pot començar a plantejar “establir-se pel seu compte”.

La transició política que va tenir lloc a l’Estat espanyol fa al voltant de 35 anys ens hauria de convidar a una reflexió davant l’immediat futur que se’ns pot presentar ara als catalans. Si bé, actualment, pot haver-hi paral•lelismes amb aquella situació no poden deixar de ser això; paral•lelismes, on les dues línies guardin entre si una distància menys o més gran, en aquest cas més gran!

Fins llavors, a la segona meitat dels setanta del segle passat, era inversemblant l’existència d’un funcionariat català. La restauració de la Generalitat ha permès, durant aquestes quasi dues generacions, que molts ciutadans de Catalunya hagin accedit a uns determinats, encara que limitats, estaments de poder. Estaments de poder estructurats a imatge i semblança dels poders clàssics de l’Estat centralista del que formem part. Estaments de poder centralista al que alguns, també des de Catalunya, se’ls ha catapultat principalment des de l’esfera del partit socialista.

La forma de designació actual, d’elecció dels representants públics, és la mateixa al conjunt de l’Estat. És el sistema electoral que el Parlament de Catalunya, legislatura darrera legislatura, ha estat incapaç de reformar o tant sols modificar per apropar els polítics al poble.

Quan dia a dia el sentiment independentista, el desig de sobirania del poble de Catalunya,assoleix les quotes més altes cal fer-nos una sèrie de plantejaments. Alguns ja exposats fa 3 o 4 anys per alguns polítics als quals en el millor dels casos es va tractar de visionaris, quan no senzillament se’ls va silenciar.

Finalment, algú pot pensar que sempre és millor ser ministre d’un Estat que conseller d’un govern autonòmic, sempre es millor ser cap d’Estat que president d’una autonomia. Fins no fa gaire el risc de fer el pas per “millorar”, si algú hi havia pensat, era massa gran i la possibilitat d’assolir-ho semblava remota i inversemblant. En els darrers anys, però, la situació ha canviat.

Aquesta “classe funcionarial” de nova empremta va ser creada amb la recuperació de la Generalitat. Aquests càrrecs públics, els de lliure designació, directors generals... poden veure amenaçat el seu futur i potser semblarien disposats a fer un pas endavant davant l'amenaça d'intervenció de la Generalitat per part de l'Estat i del desig d'aquest de limitar el sostre competencial de l'Estat autonòmic. L’amenaça, per a ells, ara ve de l’Estat espanyol, un Estat en fallida, que fins al darrer moment ens continua xuclant la sang, via impostos, al poble de Catalunya davant la seva, fins fa poc, aparent indiferència. Ara ha anat impregnant un sentiment col•lectiu popular a favor de la independència, fins crear una onada a la que molts s’hi volen apuntar. Ara apareixen, n’apareixeran més, els “surfers” els que cavalquen l’onada i aprofiten la seva força. Hi hem de comptar! També amb els que honestament han pres consciència de la situació.

Per aconseguir la independència de Catalunya els necessitem a tots. A aquells que fa anys que han estat lluitant per aquesta independència i a aquells que s’apunten ara o que s’apuntaran més endavant, fins i tot en el darrer moment. No és ara moment de retrets ni de tics aristocràtics amb exigències de “pedigri” independentista. Tots hi caben i tots fan falta.

En la transició política, al 1976, va caldre que un “Ministro del Movimiento” desmuntés la dictadura, va caldre que les corts franquistes aprovessin la reforma política. Va ser una reforma, una transició, no pas una ruptura. El record de la guerra civil era molt proper i molts tenien presa per passar pàgina, altres per optar al poder i d’altres acceptaven canviar-ho tot perquè en essència no canviés res.

Ara la situació és diferent, no es tracta de democratitzar un estat, de sortir d’una dictadura. Es tracta de crear un nou estat, com a mínim recuperar els drets d’un estat que fa 300 anys existia. Un cop s’aconsegueixi, un cop el poble català recuperi plenament la seva llibertat, caldrà no repetir alguns dels errors de la transició política a l’Estat espanyol on es va “pactar” un estat d’amnèsia col•lectiva i en lo fonamental moltes coses varen seguir igual.

A la Catalunya independent no hi haurà retrets, no pot haver-hi retrets, però si que cal canviar-ho tot de debò. Per aconseguir la independència tots som necessaris però això no ha de permetre la perpetuació en el poder d’aquells que ja l’han ostentat ni dels que l’ostentaran. La Catalunya independent serà una Catalunya on no s’ha de demanar responsabilitats pel nostre present polític, no sortim d’una dictadura. Ha estat democràticament amb el vot dels ciutadans, que durant anys s’ha perpetuat l’actual situació. Amb la independència, però, cal canviar-ho tot començant pel sistema representatiu. A la Catalunya independent no poden continuar exercint el poder les actuals “castes polítiques” dels darrers 35 anys acostumades a treballar, ad eternum, “off-line” respecte del poble de Catalunya.

A la Catalunya independent li caldrà, de formà prompta, regeneració política. En un Catalunya independent viurem millor perquè no patirem espoli, però si no hi ha regeneració política no excel•lirem. Altrament, anirem fregint i menjant més bé que ara, però no gaire més. En un món cada cop més competitiu, si volem el millor pel nostre país, cal independència i regeneració política.

Els polítics que implementin la independència hauran de dotar-nos d’una Constitució totalment diferent, una constitució que garanteixi la vida democràtica plena, una nova llei fonamental que garanteixi la regeneració política i la proximitat entre els representants polítics i els seus representats.

Sense regeneració, només amb independència, no excel•lirem. Ara fem falta tots, però en un futur proper molts hauran de tornar a casa i deixar pas a d’altres. Mentre molts s’hauran d’acostumar a servir als ciutadans i no a servir-se dels ciutadans. Finalment ells i d’altres han de saber que seran ciutadans sense cap tipus de privilegi.

19 d’agost de 2012

10 d’agost de 2012

Barcelona versus Catalunya de nou

Ja hi tornem a ser! Ja em torna a pujar la mosca al nas! Avui les declaracions, difoses per TV3, del flamant director del Museu Nacional d’Art de Catalunya, m’han fet la impressió que algú ens la vol tornar a fotre doblegada.

Resulta, ha dit el senyor Pepe Serra, que cal promocionar el Museu, però que amb el nom MNAC no es va enlloc. Que la gent no l’identifica, que ningú no sap que vol dir. Ha posat com a exemple la “National Gallery” que tothom identifica amb Londres o Washington. Bé, s’ha buscat un exemple a la mida dels seus desitjos. Jo n’hi posaria un altre, ja que aparentment amb el nom de MOMA semblaria que tampoc és va enlloc i en canvi. O sia, que arguments o simplement intentar portar l’agua al propi molí no sembla difícil.

Diu aquest senyor, també ho podem llegir avui al “Periodico”, que no es pot renunciar a la marca Barcelona. Que cal canviar el nom. Ja ho va avançar el passat mes de maig en una conferència al “Círculo Ecuestre”. Li sembla redundant repetir Catalunya, si ja es diu Nacional. Veiem, llavors es podria dir Museu Nacional de Barcelona. Els turistes, els visitants, que semblen ser els beneficiaris de la mesura continuarien anant despistats, ja que, nacional, però de quina nació? De Espanya?

Segons Pepe Serra el Museu ha de tenir més relació amb la ciutadania i ser socialment més present, que els cal explicar-se millor. Doncs vinga! Animis! Ja ho sabem que és una feinada, però què es pensava que això de dirigir un museu era una moma? Comenci per promocionar el museu, per exemple com a MNAC de Barcelona si així li agrada. Però no intenti ocultar el nom del nostre país.

Com deia, ja hi tornem a ser. En els primers anys de la democràcia va haver algú que ens va voler fer creure en quelcom en que no creia ningú a Europa, l’Europa de les regions. Fins i tot nosaltres érem una regió, un dels quatre motors d’Europa. En contraposició va haver-hi un senyor molt simpàtic que va dir que l’Europa havia de ser l’Europa de les ciutats. Ara el que he sentit m’ha fet recordar aquells ridículs episodis.

En el fons, encara és subjacent en ambients de la societat barcelonina, aquest esperit “pseudoprogresista”, d’un cosmopolitanisme universal tou com un flam, amb el que es pensen que queden la mar de bé amb tothom. Per aquesta “beautiful people o gauche divine”, com més us estimeu, la marca Barcelona ho és tot , procurant amagar o disimular, sempre que sigui possible, que és el cap i casal d’un país amb història pròpia, Catalunya.

El Museu senyor Pepe Serra és Nacional, és d’Art i és de Catalunya. Està a la capital d’aquest país que és diu Barcelona. Compte! Estem parlant de una capital no d’una marca!

O sia, que com que suposo que disposa d’un bon sou, té una bona eina –el museu-, compleixi amb la seva comesa arremanguis a promocionar-lo. Si vol faci l’èmfasi que vulgui en Barcelona, però no dilueixi de cap de les maneres la nostra identitat nacional catalana.

10 d’agost de 2010

1 d’agost de 2012

D’asimetries i altres cantabronades

"Ya está bien de pretender más asimetrías de las que ya a lo largo de toda la historia de la democracia, y antes incluso, se ha tenido en beneficio de los catalanes", ha sentenciado Diego. – President de Cantabria- 1 d’agost de 2012, referint-se a Catalunya.

Ja està bé d’aguantar més les tonteries que ens diuen des de les Espanyes. A les que qualsevol “mindundi”, amb tot el carinyo, ara s’hi apunta.

I tant que en patim d’asimetries!

La primera asimetria és que en una mateixa taula a discutir/escoltar/negociar amb el govern espanyol s’hi assegui , en igualtat de condicions, el representant enviat per aquest senyor amb l’enviat del govern de Catalunya.

També es asimètric l’espoli fiscal que patim a Catalunya, en comparança amb comunitats netament receptores de fons com pot ser Cantabria.

L’altre asimetria és que la Constitució espanyola no permeti unió entre comunitats, això està pensat perquè Euskadi no es posi d’acord amb Navarra i que Catalunya tampoc ho faci amb València i les Illes. Pel que fa a autonomies com Cantabria no hi ha perill, sempre actuaran com a segones marques d’Espanya.

Aquest, el cafè per a tots, va ser l’altre engany de la transició, deixar en peu d’igualtat Cantabria amb Catalunya. Crear autonomies que ningú havia demanat només va servir per aigualir la nostra i la d’Euskadi, fins i tot, potser la de Galicia.

Una altre asimetria és que cada cop que agafem el cotxe ens hàgim de gratar la butxaca per pagar peatges, cosa que ells no fan. Ja no parlem d’euro per recepta, els cèntims afegits als combustibles per la sanitat o les retallades catalanes, pioneres a l’Estat, de les quals ells encara ni s’han adonat.

També es asimètric que encara, en ple segle XXI, a molts llocs de Cantabria sigui habitual veure retrats d’en Franco o carrers amb els noms dels capitostos de l’aixecament militar. En aquest aspecte l’asimetria ens dignifica.

És asimètric que a la resta de l’Estat i molts cops, fins i tot, a casa nostra, siguem tractats com a ciutadans de segona pel que fa als nostres drets lingüístics, mentre qualsevol càntabre pot venir a Catalunya i exigir els seus.

Asimètric és que una T10 tres zones costi a Madrid la meitat del que costa a Catalunya, mentre les inversions en transports i comunicacions allà es multipliquen i aquí resten paralitzades, petrificades mentre les infraestructures són antediluvianes. El nivell d’inversions a Catalunya, per part de l’Estat, és el mateix que les potencies colonials feien a les colònies just abans de donar-los la independència, potser fins i tot menys! Perquè aquí, a més, sembla que amb Catalunya s’hi acarnissin. Només cal veure els trens de rodalies, una altra presa de pèl que hem patit.

No sé si és gaire simètric que amb els meus impostos es pagui el “Instituto Cervantes” al mateix temps que es qüestiona qualsevol inversió o acció en defensa del català. Que amb diner públic es subvencionin o mantinguin cadenes de televisió en castellà i que es pretengui privatitzar o suprimer les de RTVC.

A vegades les asimetries són més subtils, però tant o més letals, com les polítiques espanyoles que beneficien a les grans empreses en perjudicis de les “pymes” que formen el teixit industrial majoritari de Catalunya. Grans empreses que en els seus temps han estat públiques, creades amb els nostres impostos, per després privatitza-les en benefici o per col•locar els “amiguetes”.

Asimètric és que Europa-Press faci d’amplificador del senyor president de Cantabria i amagui als espanyols que Catalunya s’ha endeutat per poder donar serveis als seus ciutadans mentre ajudava a pagar, amb els impostos de la seva població, els de la resta d’Espanya. Això ha estat així any darrera any, en democràcia i abans.

Per tant, que no pateixi el Sr. Diego. No volem més asimetries, ans al contrari, ens agradaria patir les seves i si això no és possible que ens deixin fer el nostre camí i no els emprenyarem ni pertorbarem més.

1 d’agost de 2012