28 de desembre del 2014

De la Plutocràcia a la Casta, 80 anys "d’evolució"

Ara no recordo exactament qui ho va dir, però era quelcom així: “el més perillós del món és un idiota, bàsicament perquè són molts i voten i poden donar el poder als que governen”. Aquesta “idiotització” és comuna en tota la Humanitat, però en la nostra entranyable Mediterrània té manifestacions particulars.

A casa nostra, i a l’Estat espanyol per extensió, acabem essent uns imitadors del que es fa als altres llocs. Deu ser una herència perversa d’allò que deien els de la generació del 98 : “Que inventen ellos”. Així ens va!

Quan a Itàlia es va crear “L’Olivera” aquí es sentien les veus dels que volien crear la nostra pròpia Olivera, "arbequina per ser més nostrada". Aquell pol d’esquerres era per alguns una bona idea que es podia importar com a solució màgica per a resoldre molts dels nostres problemes o potser només una senzilla nova fórmula per engalipar a la gent. Amb els anys alguns es van emmirallar amb la Syriza grega, com que allà els anaven força bé les coses, fins i tot alguns parlaven de fer una Syriza catalana. Més recentment en Beppe Grillo que havia de solucionar tots els problemes d’Itàlia, aquí va passar sense pena ni glòria. A Itàlia, malgrat uns bons resultats electorals, ha acabat essent un altre episodi tragicòmic de la seva política. Més o menys quelcom oblidable com quan Espanya va portar al Festival d Eurovisió a Rodolfo Chikilicuatre.Ara,a Espanya i també Catalunya per una certa imitació, són els temps de "Podemos".

Ens passa això en una societat complexa, com ho són totes les occidentals, i amb una herència de segles no gaire ufanosa com la que tenim a l’estat espanyol. Passa quan, com és el nostre cas, es té una democràcia immadura, que mai ha acabat de ser-ho del tot i un règim, el de la Transició, que ha estat una enganyifa. LLavors, potser, és quan es veu que vius en un estat que ha emprés el camí de retorn a formes autoritàries pròpies de l’anterior etapa obertament dictatorial, potser, doncs, és llavors que hi hagi qui encara cregui en les solucions infal•libles i ràpides. Un error que es comet cada una o dos generacions amb resultats més o menys frustrants quan no directament tràgics.

Estem en un estat quasi arruïnat, que manté l’estatus gràcies a l’espoli sistemàtic d’una classe social en general; treballadors i treballadores assalariats i petits empresaris. També d’unes zones territorials concretes com és el cas de Catalunya. Aquest Estat és improductiu. Molts viuen de l’etern subsidi i amb uns índexs de creació de riquesa cada cop menys comparables amb els d’altres països europeus o fins i tot en vies de desenvolupament . Doncs bé, en aquest Estat molts aparentment tornen a les manifestacions “religioses i obscures", pròpies de períodes pretèrits, i tornen a creure en els miracles.

No hi ha cap altre explicació per al fenomen de “Podemos”. Avui torno a esmorzar sota la mirada de l’ideòleg Errejón que m’observa des del diari a través de les seves ulleres de pasta. Ara resulta que, segons explica l’articulista al diari ARA, “Podemos” vol convertir les properes eleccions generals en un plebiscit per tombar la Casta i molt em temo que si avancem els comicis catalans els pretenguin convertir en un assaig general, posant tota la carn "populista" a la graella.

Tant parlar de la Casta al final em venen a la memòria les primeres pelis del James Bond, on el dolent "Spectra" no li'identificaves mai, ni el veies. Com a molt es veia una mà acariciant un gat blanc. Tot Em sona al mateix que quan fa 80 anys la Falange parlava de lluitar contra la "Plutocracia capitalista" i al final van acabar fent la feina bruta, guerra civil inclosa, als poders reaccionaris del país o sia "La Plutocràcia", ara en diuen la Casta, per després lamentar-se durant anys de la seva "Revolución Pendiente". Mentre, menys quatre somiatruites degudament marginats o encarcerats, acumulaven càrrecs i privilegis en el nou règim que havien ajudat a instituir.

“Podemos” ha aparegut com un bolet i ja se sap que s’ha de fer amb els bolets, sobretot si no els coneixes, mai els posis a la paella ni molt menys tels mengis. A més si pel seu aspecte et recorden algun de verinós cal ser previngut i no posar-lo al cistell.

L’Errejón ens parla “de la capacitat d’un grup de presentar un projecte particular com a encarnació de l’interés general”, realment sona bé, però no resisteix el més mínim anàlisi; que és l’interès general? Parla “ d’articular el descontentament fragmentat i convertir-lo en una nova entitat política contra els de dalt” i qui són els de dalt? Ah clar! “La casta”! la Plutocràcia capitalista de fa 80 anys! “L’eix dreta-esquerra”, afegeix, “ja no explica el gruix dels problemes actuals” i aquí deu tenir part de raó, bàsicament perquè ja no ens governa ni la dreta feixista ni molt menys l’esquerra comunista. Tant sols ens govern una classe política que navega com pot, bàsicament malament, mirant de modificar el mínim possible perquè res es desmanegui i poder continuar manant.

Errejón i els seus estan identificant un enemic i li estan posant nom. Algú a qui culpar de tots els mals, qual “Pérfida Albion” més enllà dels mars o “la pertinaz sequía” – com evoquen subtilment els temps del nacionalsindicalisme del sindicat vertical; patrons i treballadors, ara descontentats fragmentadament, junts -. Pel que fa a Catalunya ens diu que “per un reconeixement del dret d’autodeterminació cal un canvi jurídic-institucional”, un canvi que m’hi jugo un pèsol que ells nos propiciaran mai.

Monedero, Errejón, Iglesies i acòlits són el nou torpede, que ens estan enviant des de les espanyes, per a intentar parar un Procés que si que es realment revolucionari; la creació d’un nou Estat .Un nou estat que quedi lluny de les dinàmiques que propicien i han propiciat uns estils de governar en blanc i negre, del tot o res, “desfragmentats”, molt adients amb les característiques històriques de la “Espanya Imperial”, també de la decadent. En cap cas estils identificables amb les dinàmiques socials que ara són presents al nostre país.

28 de desembre de 2014

21 de desembre del 2014

De La jaqueta de pana al Consell de Gas Natural, de la cueta a…

La Historia mai no es repeteix però s’imita molt bé. Hi ha paral•lelismes com el cas de la Restauració i el de la Transició, dos règims parlamentaris de la història recent de l’Estat espanyol que acaben ofegats en un mar de corrupció.

A començament dels anys 80, després d’una llarga dictadura, ens varen fer creure que l’esperança estava en un canvi de govern, que permetés de nou, com en temps de la República, que els socialistes governessin. Això , el “Canvi”, va ser a l’octubre del 1982. Un dels dirigents socialistes, Alfonso Guerra, va dir llavors “que després d’uns anys de govern socialista a Espanya no la reconeixeria ni Déu”.

Y malgrat tot després de 21 anys de governs socialistes i 11 del PP a Espanya la reconeixem prou bé, en alguns aspectes sembla que inclús la Transició encara hagi de començar. Governen els fills, els nets i els gendres dels capitostos franquistes. Alfonso Guerra ha estat 37 anys al seu escó de diputat, tants anys com Franco cap d’Estat. Aquells que al 82 varen arribar per canviar-ho tot, vestits amb jaqueta de pana, han aconseguit canviar del tot les seves pròpies vides adaptant-se a un estat que en lloc d’avançar ha involucionat. Ara, ja de grans, els veiem asseguts als Consells d’administració de les grans empreses i prenent-se vacances de luxe dignes de reportatges de "l'Hola" dels millors temps.

Avui ha aterrat a Barcelona la cueta de Pablo Iglesias, als informatius hem pogut veure algun dels tòpics que ha desgranat en el seu discurs i ens han ensenyat que hi ha hagut gent que ha hagut de seguir l’acte des del carrer perquè no s’hi cabia. A primera fila representants dels partits d’Esquerra i també hem pogut veure a Jimenez Villarejo flamant eurodiputat que va prometre deixar els seu escó i que sembla que no marxa ni amb salfumant. Per cert, “un altre gran amic de Catalunya i de les seves llibertats nacionals”.

Iglesias ha dit “que Espanya és una nació de nacions”, “que hi ha diverses cultures i idiomes”. Bé quelcom semblant al que ja diu la Constitució en aquells articles, que a diferència del títol vuitè, sempre obliden des de les Espanyes. “Que tenim dret a decidir” ha afegit! Moltes gràcies Pablo! Però a continuació ha remarcat “que cal decidir en moltes coses”, i tant! Quan siguem un país lliure ja no ens caldrà decidir sobre la nostra llibertat nacional llavors podrem decidir sobre moltes altres coses importantíssimes, en absoluta llibertat i democràcia, condicionants que cada cop menys es donen a l’Estat Espanyol i sobretot ho podrem fer essent amos dels nostres recursos i del nostre destí.

Vaja, pel resum del que ens ha arribat, ha desgranat un reguitzell de tòpics per a enredar a crèduls i indocumentats, fins i tot a aquells agnòstics i ateus que pel que sembla creuen en els miracles.

Ah i m’oblidava! També ha llençat un dard enverinat a la CUP o millor si voleu a en David Fernàndez. Ell ha dit que mai s’abraçarà a en Rajoy o en Mas. Nooo! Segur que no s’abraçarà! Potser no s’abraçarà, però si convé com varen fer els socialistes a Euskadi s’aliarà amb qui sigui perquè el primer de tot és que els catalans, als que diu que han ofès i ell continua ofenent tractant-nos de “pacaletos”, no vol que marxin d’Espanya. Perquè "ells no estan per aixecar fronteres sino per tendir ponts". Quasi el mateix que deia la senyora Sanchez Camacho en una de les més recents campanyes del PP a Catalunya amb motiu del passat 11 de setembre.

Potser ja és hora que la gent comenci a esprémer-se una mica més les meninges i posar en qüestió una sèrie de coses i comencin a pensar per si mateixos, cosa saludable per exercitar les neurones i muscular el cervell.

Els que han militat en partits extraparlamentaris saben lo dificilíssim que és que els mitjans els facin cas, que puguin sortir a la premsa o a les radios i televisions. En el cas improbable que aconsegueixin fer-se visibles també es constatable la dificultat que, des de la no representativitat pública prèvia, es presenta quan s’ha d’escometre una campanya electoral; finançament i presència als espais de propaganda són dos handicaps molts cops insuperables.

Doncs bé, del no res hi ha un senyor amb cueta i descamisat que comença a sortir en les televisions privades, entre elles les que vulgarment anomenem “fachas”, “Intereconomia” i 13TV, i articula un discurs antisistema. Crea un grup polític i assembleari, però amb un fort component de dirigisme vertical i es presenta a unes eleccions europees convertint-se en la quarta força per darrera del PP, PSOE i IU. Des de llavors centra l’atenció dels mitjans privats i públics i no deixen de créixer les seves expectatives electorals. El seu discurs, encara inarticulat del tot, en l’únic que queda clar és que és un discurs espanyol i per a Espanya, és inexacte i trufat de tòpics i demagògia. Ens Identifica a un enemic “La Casta”, un ens impersonal que segons ell “insulta als catalans”. Una Casta que vesa insults, “se suposa que davant l’estupefacció i astorament del poble espanyol i la seva intel•lectualitat que ens deuen defensar abrandadament”.

“Podemos” és una arma que segurament algú preveia que serviria per a desgastar al PSOE, intentant equilibrar el desgast del PP per la seva política i els escàndols que pateix. Ara resulta que el “petit Frankenstein” pren vida pròpia i amenaça a tot l’espectre polític, però que ningú pateixi, el mateix que amb el PSOE al 1982, una possible arribada de “Podemos” a les administracions domarà un moviment encara no ben articulat on s’hi ha apuntat tothom que ha volgut, fins i tot gent procedent del PP tal i com llegíem fa algunes setmanes en algun mitjà.

On realment pot ser útil “Podemos” , per als que tenen com a objectiu el manteniment de l’estatus nacional espanyol, és a Catalunya. Perquè, malgrat la força generada pel Procés, a casa nostra hi ha encara molta gent que no s’ha sostret a la mentalitat autonomista, servil i de supeditació a Espanya. Per això a alguns se’ns posen els pels de punta quan sentim dir que a Espanya cal votar Podemos i a Catalunya un partit independentista. Un efecte més dels estralls que la ignorància, el desconeixement de la història més o menys recent i la indocumentació causa a moltes persones de bona fe.

21 de desembre de 2014


17 de desembre del 2014

Desil·lusionats i Decebuts

M’ho deia ahir un amic botiguer que regenta un negoci de fa molt temps al centre de la meva ciutat. Un negoci on una part important de la clientela són gent diem d’edat avançada. La seva observació segurament no és científica, encara que pot tenir quelcom d’empírica o simplement sigui subjectiva.

Em deia, els botiguers sempre veuen els calaixos mig buits, que la gent sembla retreta a l’hora de comprar i que a la gent gran la veu un xic esporuguida. Que aquests dies previs a Nadal la cosa no està animada, que flota un cert aire d’incertesa entre aquest col•lectiu. S’atrevia a afirmar que el tema ha anat en paral•lel amb el Procés, que els dies en que des del Govern Central es va impugnar la Consulta del 9N, els seus clients “es van desanimar”. Passats uns dies i amb la consulta amb un nou format i ja realitzada els ànims van millorar, el mateix, em deia, que va passar quan el President Mas va presentar el seu pla. Després de l’acte del líder de l’oposició sembla que els dents de serra que il•lustren l’estat d’ànim tornen a apuntar cap avall.

No podem obviar en cap cas la greu crisi de la que no ens hem recuperat i que ja veurem si ens recuperarem, del tot quasi segur que no! La Crisi ens ha situat a tots plegats a un nivell econòmic pretèrit. Un cop ja situats en aquest nivell econòmic molt més baix potser que les observacions del meu amic botiguer respecte de la seva clientela siguin més encertades del que algú podria suposar. Les podríem traslladar al conjunt de la societat.

La unitat, no ens enganyem i que no ens enganyin, il•lusiona i genera optimisme a la majoria de la gent. Altrament no s’explicaria l’èxit del moviment encapçalat per l’ANC i Omnium, ni els resultats de la consulta “assetjada in entrebancada” del 9N. Per a la majoria de la gent, que són els que no viuen directament el món de la política,ni en viuen, la Unitat és un valor. La Unitat engresca! Perquè la unitat representa que som un sol poble. La gent està i ha estat il•lusionada amb el Procés perquè aquest era la sortida no només per al sentiment de pertinença a un poble i una cultura sinó també perquè materialitzava la perspectiva per a molts d’un futur millor per a ells i els seus fills.

Ara, després del discurs del President Mas i sobretot de la classe de retòrica magistral del líder de l’oposició, hem entrat en un impàs que s’està allargant més del compte. Estem en un moment de depressió després de la punta d’eufòria del 9N. Aquestes pujades i baixades, aquestes accelerades i frenades brusques, ens acabaran destrossant els nervis. Ja ens ho ensenya la natura que els canvis bruscs de temperatura poden convertir en sorra la roca més ferma.

Alguns temen que el procés, si és que els polítics no estan fent la gran jugada, pot estar tocat. És normal en aquestes circumstàncies que ens envaeixi la decepció. Si! A les portes de les festes de Nadal estem decebuts per l’estat del Procés! I la gent buscarà, si pot, altres motius d’alegria malgrat la incertesa que s’està generant. És aquesta incertesa la que crea l’estat d’angoixa i també de por en el futur que fa que els calaixos del meu amic estiguin més eixuts del compte.

Si no hi ha un cop de timó d’última hora, un gran acord amb grandesa de la de veritat que preservi la Unitat, el procés llanguirà. Llanguirà perquè no hi haurà marge material per fer unes eleccions/consulta clares abans de les municipals. Si arribem a les municipals entrarem de nou en la dinàmica de la petitesa, la dinàmica de la política subsidiària i autonomista, la que permet col•locar càrrecs en llocs públics i poqueta cosa més, la política dels polítics; la d’anar fregint i menjant.

Si el procés s’atura, per alentiment, la decepció serà generalitzada i costarà molt temps remuntar. Es pot acabar provocant una ensulsiada de les expectatives generades aquestes darrers anys per la Unitat, no ens enganyem, si us plau! Per la Unitat i no per cap altre cosa!

Seria molt trist, permeteu el símil tauri, que després de tres-cents anys de picar-nos i clavar-nos “banderilles”, sense haver aconseguit anorrear-nos del tot, l’estocada definitiva ens la donessin els de casa.

17 de desembre de 2014