27 de gener de 2015

Mataró 27 de gener de 1939

Ahir dia 26 va fer 76 anys que l’exercit franquista va entrar per la Diagonal de Barcelona i que el general Yagüe, el cap militar responsable de la ferotge repressió a Badajoz al 1936, es passejava pels seus carrers.

Des de feia dies una corrua de cotxes , camions, carros i gent a peu havia enfilat el camí de la frontera, molts d’ells van passar per Mataró, la carretera llavors travessava la ciutat. Els mataronins, que llavors no fugen, són testimoni d’una inacabable desfilada de gent derrotada que carrega amb les pertinences que pot dur al damunt.

Les autoritats republicanes i els dirigents polítics locals a excepció de qui havia estat alcalde el 1936, Josep Abril, fugen de la ciutat. Josep Abril un cop detingut serà sotmès a judici sumaríssim per les autoritats franquistes i afusellat al camp de la Bota entre Barcelona i Sant Adrià al més de març de 1939.

El dia 27 de gener Mataró era una ciutat oberta, l’exèrcit republicà havia marxat, malgrat que encara hi havia alguns efectius republicans als límits amb Vilassar. Forces republicanes de la brigada comandada per Líster que cap al migdia acabarien volant el pont de la carretera sobre la riera d’Argentona i que després es retirarien, passant de llarg de Mataró, a una línia defensiva que anava des de Caldetes fins al Montalt.

Durant el matí es produeix un buit de poder que molts mataronins aprofiten per assaltar els magatzems on les autoritats republicanes tenien el menjar que es repartia racionadament.

Com és habitual en un més de gener el dia és gèlid. Les privacions de la població desproveïda, a causa de la guerra i la situació crítica de la república, ha fet que la gent, de fa molt, passes gana i fred.

Entre els mataronins que es dirigeixen al garatge d’en Pau, un dels magatzems que acabarien essent assaltats aquell matí, dos joves bessons rossos i espigats de 17 anys que durant les darreres setmanes no s’han fet gaire visibles per no ser reclutats al darrer moment i enviats al front. Han passat moltes privacions, com quasi tothom.

Allà, al garatge d’en Pau, tothom arreplega el que pot. Els dos germans agafen un sac buit i l’omplen amb tot el que tenen en aquell moment a l’abast, bàsicament llegums, i el traginen cap a casa.

A la taula del menjador hi ha feina per hores, cal destriar els cigrons de les llenties i dels fesols.

Al migdia els falangistes i altres afectes al règim que estaven a la clandestinitat s’han anat fent amb el control de la ciutat i han alliberat als que estaven tancats a la presó. A primera hora de la tarda la gent ja circula pels carrers esperant notícies i l’entrada de les tropes franquistes.

Cap a mitja tarda, abans no es fa fosc, entren a Mataró tropes italianes de la divisió Littorio i també ho fan contingents de tropes marroquines i “nacionals”. A la plaça de Santa Anna i els seus voltants queden aparcades les tanquetes italianes i la resta de vehicles militars.

Al matí del dia 28 els dos germans bessons encara no han acabat de triar el llegum , tenien una part separada al damunt de la taula del menjador quan de sobte s’escolta soroll d’avions, trets, explosions i trencadissa, tot molt a prop. Els dos germans salten sota la taula, aquesta cau i tot el llegum va per terra. L’explosió i la trencadissa ha estat pràcticament al costat de casa. Dues veïnes, mare i filla, han mort a causa d’una ràfega o explosió .

Ha estat el resultat d’un dels darrers atacs de l’aviació republicana que tenia com a objectiu la concentració de tropes i vehicles italians a la plaçà de Santa Anna i a la Rambla de Mataró.

A partir d’aquell dia s’inicia a Mataró, igual que a la resta de Catalunya, una llarga nit en la que la gent que ha quedat sobreviurà de la millor manera possible. La repressió durarà encara molts anys i molts mataronins patiran presó, alguns seran afusellats, i la gran majoria patirà misèria.

27 de gener de 2015




26 de gener de 2015

Memòria del pretèrit no viscut

Acumulem al llarg de les nostra existència un conjunt de vivències, malgrat moltes d’elles no són fets coetanis a la nostra pròpia vida.

Es parla molt sovint del “subconscient col•lectiu”, aplicant-lo a grups socials o nacions. Es tractaria d’aquelles experiències que formen part una memòria compartida, d’una espècie de memòria històrica no conscient, que marca a tot un grup d’una o altra manera; costums, religió, forma de relacionar-nos, convencions socials...Tot plegat coses que tenim assumides i interioritzades d’una forma natural encara que potser no massa conscient.

Hi ha en canvi esdeveniments que tenim molt més presents com si formessin part de la nostra pròpia experiència. Es tracta d’un altre tipus de memòria de la que no es parla tant, d’una mena de “conscient personal”, que en canvi ens marca a cada un de nosaltres d’una forma molt més clara. Són esdeveniments que quan es van produir encara no hi érem presents, almenys d’una forma conscientment plena, i que malgrat tot formen part de la nostra memòria personal.

Existeix entre les generacions correlatives un relat, que es pot trametre de forma oral, però també amb altres suports com podrien ser les imatges . Les vivències dels nostres pares, les imatges de la família, els fets que els van deixar empremta són viscuts pels familiars directes, fills o nets, com fets en els que d’una o altra manera n’han participat, com una part del seu propi relat.

Ens pot agradar, per exemple, un llibre de Stendhal o una simfonia de Beethoven, poden formar part dels nostres gustos, però en canvi possiblement no formaran part de la nostra memòria personal més enllà del gaudi que ens han provocat. En canvi és molt possible que una artista coetani del pare o de l'avi, al qual aquest va conèixer d’una manera més o menys directa, formi part a través del relat d’una memòria personal molt més propera, ja que a banda de la seva obra artística es rebran molts més “inputs” relacionats amb ell. Quan els Beatles triomfaven jo encara no n’era seguidor, ni coneixia la seva música com la vaig conèixer anys després, quan ja s’havien separat i vaig començar a tenir a l’abast els seus discs. Els discs dels Beatles formen part del meu relat, però també possiblement formin part del relat, de la memòria personal, dels meus fills a força de sentir-los a casa o perquè encara han tingut ocasió de veure en vida, per la televisió i a les revistes, a un ja madur McCartney divorciant-se de la seva dona.

Jo no vaig viure la guerra civil espanyola, ja feia dos decennis que havia acabat quan jo vaig néixer. La Guerra formava part de la memòria, els havia marcat la vida, dels meus pares i avis i del conjunt de les seves generacions. Per a mi la guerra civil és un fet proper. En canvi la guerra al nord de l’Africa, el desastre d’Annual que tot just va passar quinze anys abans, és un fet històric conegut per mitjà dels llibres. Les experiències viscudes pels meus pares i que aquests m’explicaven formen part del meu “conscient personal” malgrat no ser-hi, en canvi no formaran part del relat dels meus fills. Les pors i patiments causat per aquella guerra i la dictadura franquista, pors que es varen mantenir durant molts anys, han estat també en certa manera part de les meves pors o al menys de les meves prevencions durant molts anys. Pors i prevencions que en cap cas jo no sóc conscient i espero no haver tramés als meus fills que han tingut la sort de viure de sempre en una societat molt més lliure.

Vaig néixer al segle XX , el mateix que els meus fills. Espero viure encara molts anys en el segle XXI, però jo seré bàsicament un home del segle XX, perquè el meu pretèrit conscient, però no viscut, també forma part d’aquell segle i abasta com a mínim fins a uns quants decennis abans jo naixés. El cinema dels anys 40, per exemple, forma part del meu bagatge cultural, però també de les meves experiències personals. Per a mi les pel•lícules d’en Bogart, quan jo les veia per la televisió espanyola – “quasi en estrena”- , m’eren coetànies malgrat Bogart va morir abans jo naixés .

Els meus fills per aquest mateix raonament potser ancoraran el seu relat personal a partir dels anys 70 o 80 del segle XX, però tindran potencialment molt més recorregut i moltes més vivències en el segle XXI que serà quasi plenament el seu segle. Malgrat tot és difícil assegurar-ho plenament, ja que en això de la memòria del preterit no viscut molts cops dos i dos no acaben fent quatre.

26 de gener de 2015

23 de gener de 2015

Quan escrivíem amb tinta xina - Mataró anys seixanta -

Endreçant calaixos he trobat una ploma estilogràfica que ni recordava tenir, la vaig fer servir ocasionalment algun cop ja fa molts anys. M’ha retrotret a un passat que fins i tot respecte a mi ja és llunyà. Recordo la meva primera estilogràfica, tot un luxe! Però el record encara em porta un xic més enllà; el meu primer contacte amb la tinta.

Va ser al col•legi dels Maristes de Mataró i d’això ja fa pràcticament cinquanta anys. Allà als que de pàrvuls ja havíem aprés de lletra i algunes operacions aritmètiques, sí mínimament ja escrivíem, fins llavors només ho havíem fet a llapis, se’ns va a començar a ensenyar cal•ligrafia.

A l’escola dels Maristes que anava jo, a la meva ciutat n’hi havia dues, s’ensenyava Comerç. A l’altra que també era un internat on hi anava gent més benestant, molts eren de fora, s’ensenyava Batxillerat. L’educació orientada al Comerç comportava l’aprenentatge, entre altres matèries, de la cal•ligrafia. Es suposava que una bona cal•ligrafia havia de permetre fer unes anotacions intel•ligibles als llibres comptables, i això es feia amb plomí i tinta xina!

Em vaig trobar, doncs, amb uns vells pupitres de fusta amb el tinter blanc de porcellana. La tinta ens la repartien amb unes ampolles amb un tap de suro travessat per un tubet metàl•lic corbat que permetia que no caigués fora del tinter. A casa varen haver de comprar-me els plomins i el corresponent mànec, així com quartilles de paper assecant, “la tinta la posava l’escola”.

Ens feien omplir planes i planes de cal•ligrafia, fent servir el plomi. Ho fèiem sense prémer en la part en que el número o la lletra havia de ser fi i estilitzat i fent pressió perquè el plomí s’obrís quan calia guanyar gruix. Cada moviment per anar a sucar el plomi al tinter era un possibilitat de fer un esborrall. Submergir el plomí al tinter era una acció que es repetia molts cops al llarg d’una pagina, ja que la tinta de cada sucada durava ben poc. El paper assecant calia col•locar-lo just per sota on es desplaçava el plomi sobre el paper, per tal d’evitar l’inevitable . Tant li feia si havies anat tota l’estona amb molt de compte acabava passant al final de la pàgina; un esborrall que desmereixia tota la feina feta.

Això que ara segurament algú pedagògicament qualificaria de tortura, tenint en compte que es feia amb nois – llavors tots érem nois en aquella escola- que tot just en prou feines enteníem el que llegíem, no era res que a ningú sembles extraordinari. No és pas que a mitjans dels seixanta no existissin encara els bolígrafs que ja existien des de mitjans dels anys cinquanta. Senzillament se’ns preparava per fer uns “clars” apunts comptables amb la millor lletra rodona. Cal recordar que en aquells temps, per exemple, els bancs i les caixes d’estalvis feien les anotacions a mà en les llibretes dels estalviador; ingrés o reintegrament. Si algú n’ha guardat alguna té a les seves mans un record i possiblement una obra artística “feta per múltiples mans”.

Feia decennis i decennis que les coses es feien igual i per això se’ns ensenyava igual. El plomí tenia en aquells temps quelcom més d’un segle d’antiguitat i havia substituït a la ploma d’ànec. Els canvis llavors encara devien semblar lents, malgrat que els temps ja s’estaven accelerant. Després de passar dos anys tacant papers i despuntant plomins-cada cop que el mànec de fusta rodolava pel pupitre que era inclinat queia a terra- de sobte ens varen fer abandonar tots aquells estris. Va començar l’època del bolígraf i quasi tots anàvem amb el mateix; “Bic naranja escribe fino - Bic cristal escribe normal”. Algú aprofitava per portar “l’Inoxcrom” que li havien regalat per la primera comunió i era tot un descobriment descargolar-lo i treure-li la molla o escalfar la "mina" entre les mans quan no guixava.

La moralitat d’aquesta història és que segurament llavors es cometien errors “pedagògics” per falta de coneixement i de previsió. S’ensenyaven coses sense una clara utilitat futura. Més o menys el que deu estar passant ara en altres temes. Ensenyar cal•ligrafia amb tinta xina ben aviat es va mostrar que era una inutilitat o que com a mínim ben poc servei podia fer a la immensa majoria. En menys d’una generació ja teníem ordinadors a casa. Les llibretes d’estalvi, de les que abans parlàvem ja les omplien automatizadament els terminals de teleprocés des de mitjans dels anys setanta. No havien arribar a passar ni deu anys des de que omplíem d’esborralls les pàgines de cal•ligrafia. Tot plegat ara ens pot semblar una mica absurd.

Avui en dia en uns temps molt més accelerats es pot fer més palesa que llavors la inutilitat dels ensenyaments de tot just abans d’ahir que ja van quedar “demodés” ahir. El problema és que a tothom li es molt fàcil mirar enrere, repetir el que ja vam fer ahir, el que ja sabem fer i ens funcionava tant bé; en definitiva seguir la rutina per no acabar enfilant-nos per les parets i és que no tothom pot resistir tanta acceleració. Durant cent anys els apunts comptables es varen fer amb plomí, molt després es varen fer amb una màquina d’escriure,poc després amb un teclat connectat a un ordinador, ara a partir de la lectura d’un codi de barres o qualsevol altre input telemàtic, demà...

Ara Son temps de aprendre contínuament, per tornar a aprendre, per oblidar el que hem aprés i tornar a aprendre de nou; un estat de vetllà permanent que pot trastornar al més ferm. Tot massa accelerat i sense aparent fre. A mi de la cal•ligrafia ben poc m’ha quedat , o potser si? Algun cop algú m’ha dit, quan ha vist una nota que he fet a mà que tinc bona lletra. Possiblement només es una amable deferència, però si hi hagués quelcom de cert el que no sap qui m'ho diu és que per aconseguir-ho vaig suar tinta, tinta xina de la de debò!

23 de gener de 2015

6 de gener de 2015

Estatistes com els decimonònics.

“No Podemos ser modernos”. No poden perquè s’adrecen a un electorat que no ho és. A Espanya, en general, li falten unes quantes bullides, “unos hervores” que dirien per allà. A Catalunya tampoc ens escapem, no ens enganyem, a vegades també ens falta “algun tomba i tomba”.

Massa segles d’endarreriment i allunyament de les corrents transformadores europees, revolucions i mogudes múltiples. No és que a Catalunya anem gaire més endavant però almenys vam tenir revolució industrial i la burgesia, la pitjor i la única d’Espanya. Allà, per desgràcia d’ells i nostra, només tenien nobles vinguts a menys, sàtrapes i cacics. Cacics envoltats de militats, capellans, monges i “funcionarios” del Estado.

I així a trompades, pronunciaments, guerres i rodolons hem arribat al 2015. Ara hi ha qui ho vol transformar tot i canviar-ho tot, però no ho plantegen obertament, perquè el seu electorat potencial és aquell tan desinformat com el que cridava “viva las cadenas” glorificant el retorn del rei més pocavergonya de la història d’Espanya, Ferran VII. Almenys el més poca vergonya fins al segle XX.

I com que els dirigents massa voltes són un reflex del seu possible electoral, dels seus possibles seguidors, cal plantejar-nos quant moderns són els dirigents de “Podemos” i també alguns altres dirigents més nostrats.

Avui algun dels grups de seguidors de Podemos, a aquestes alçades cronològiques, es plantejava que és pot ser d’esquerres i defensar “Las Corridas”, les de braus! Naturalment! O sia una mostra més de l’esperit més ranci i antic que se’ns pot posar al davant, realment lamentable!

Per altra part, també recentment, alguns dels seus dirigents s’atrevien a pontificar sobre Grècia, Europa, La Syriza i la Merkel. O sia els compartiments estancs coneguts i reconeguts. Els estats intocables de sempre.

Perquè ells són uns revolucionaris de “tomo y lomo” que es plantegen canviar-ho tot, menys les estructures estatals actuals. Revolucionaris des del curs baix del Duero i Gibraltar fins als Pirineus, mai més enllà! Que a Grècia es pugui fer el mateix que a Espanya, “total llibertat” en tot i només dins del seu conjunt. Sempre, però, mantenint la relació d’estats existent. O sia, el concepte decimonònic d’estat. Si ha d’haver –hi un canvi ha de ser per a tota Espanya, en cap cas més enllà, ni molts menys més cap aquí; sobretot si parlem de Catalunya.

La Casta és espanyola i segons ells, també segons altres, la solució és espanyola. Els dirigents de Podemos a nivell de Catalunya fan increïbles equilibris dialèctics, que deixen al Sr. Herrera com un simple amateur que intenta seguir-los. Per això el seu màxim dirigent barceloní, que encara havia de néixer quan “ la abeja Maya” brunzia a la televisió espanyola, diu que la independència no és el seu tema. L’Espanya de l’abeja Maya que alguns dels seus correligonaris una mica més grans que ell semblen enyorar tant; no pas per l’abella ni per la única televisió que llavors hi havia, sinó per “La Única”, “una Grande y Libre” que pretenen descastada.

A hores d’ara que es pugui fiar el nostre futur a un canvi a Espanya sembla una presa de pel que desgràcia encara molts semblen disposats a acceptar. No podem fiar el nostre futur a una Espanya amb massa deures endarrerits i amb molta gent que ha estat exacerbada contra Catalunya i tot el que faci “olor” a català. Tot plegat per a major gloria i sempre en benefici dels amos de les cadenes, aquelles que encara tan semblen agradar a molts. Canviar Espanya ha estat un entestament de molts catalans, des que Catalunya va perdre les seves llibertats, quan alguns es varen pensar que podien modernitzar Espanya i buscar-hi un encaix nacional còmode per als catalans. Il•lusos! En tres-cents anys molts catalans encara no hem aprés a escarmentar en cap aliè, el dels nostres pretèrits, ni hem volgut aprofundir en el coneixement de la nostra història. Ara encara ho paguem!

I així entre legions de desinformats, que es pensen que ho saben tot, és tant fàcil enredar a la gent . Avui ens trobem amb la paradoxa que mai havíem estat tant a prop de la nostra llibertat nacional. Mai havíem estat tant a prop de reeixir i mai havíem estat tant a prop d’una ensulsiada.

I és que les victòries a començament del segle XXI al món occidental, malgrat trampes i enredades, no deixen de ser victòries democràtiques i no cruentes, amb molt pocs incidents. Però el mateix aparentment passa amb les derrotes. Encara que aquestes si que poden acabar, encara que sigui a ritme més o menys lent, essent cruentes i extintives per a un poble sense estat com és el nostre cas.

Mai havíem estat tant a prop de la victòria i de la derrota, mai havíem estat en una cruïlla com l’actual. Depenent del camí que la majoria del poble agafi podem guanyar o podem perdre. Si per deixadesa, per enterboliment mental, prenem un camí com és canviar Espanya, fent fora la Casta “perquè que no n’hi hagi mai més cap altra”, serà la major quimera de les que es fan i es desfan. De la mateixa manera si prenem l’altre camí desunits serà una altra tràgica utopia. En ambdós casos possiblement només en esperi la gran patacada.

Perquè el que no és cap quimera, sinó una enredada “engaña bobos”, és la eterna discussió prèvia d’esquerres i dretes, la discussió sobre diferents projectes nacionals per a una nació que encara per desgràcia no és i que algun il•lús ja dibuixa com una nació de Pau socialment avançada, Arcàdia!. Una dramàtica constatació de la curtesa de mires, de l’egoisme provincià, d’aquells que s’estimen més ser cua de lluç que sardina. Quan no la mera il•lusió d’aquells que gosen dibuixar un país “superextraxupimegaguay” perquè són incapaços de comprometre’s i construir-ne un de veritat, encara que sigui normalet, o perquè en el fons simplement no l’acaben de voler del tot.

6 de gener de 2015