Al llarg de sis entrades al meu blog, he provat de fer memòria, de
transcriure els records de la meva infantesa a l’entorn on vivia.
Recordar la casa i el carrer on vaig créixer. He parlat de fets que pel
cap baix ja són de quasi fa cinquanta anys. La memòria pot haver traït
algun record, també puc haver oblidat algun nom. No cito pas a tots els
veïns, ni tots els fets que hi succeïen; els jocs al càrrec, les
revetlles, les anades a la platja. Algunes coses ja fugirien de l’entorn
que modestament he intentat descriure i em faria excessivament pesat
per aquells que han tingut la paciència de llegir el que he escrit.
No hi ha hagut, al llarg d’aquests escrits, cap altra intencionalitat que deixar petja d’
uns records. Records modestament escrits sense cap tipus de pretensió
o, com a mínim, cap altre que algun lloc, alguna persona, algun fet no
només quedi a dins al meu cap, sinó que mínimament transcendeixi a un
àmbit que segurament serà petit. La Història, els records col·lectius,
els fem a partir de les persones que s’han fet celebres, de les quals
queda sempre un record que com a mínim és accessible per a les properes
generacions. De la gent normal, aquella que no ha fet res considerat com
a extraordinari, ben poca cosa queda. Potser només el record dels seus
que amb el temps també es dilueix.
Si avui hi ha un entorn,
si hem arribat fins on som ara és, malgrat tot, per la suma de tots. El
que ha aportat tothom ha ajudat a tirar endavant al conjunt de la
societat. És la suma dels “necessaris”, aquells que sembla que no
compten i que hem oblidat del tot. D’aquells que ningú recorda però que
hi eren i eren imprescindibles, i que amb el que feien ens han ajudat a
tots plegats a arribar a aquí.
No sé què se’n deu a haver fet
de molts dels que he citat. D’alguns encara en tinc constància. A en
Jaume de ca la Maria, que manté el mateix aspecte amb uns quants anys de
més, el veig encara sovint junt amb altres jubilats que es troben a uns
bancs al capdavall de la Riera, per sota de la ferreteria de can
Colomer. Encara veig, també algun dia, als fills dels Noguera que
regentaven la bodega de l’Havana els he anat veient pel carrer al llarg
dels anys, ells ni em deuen pas recordar, el mateix deu passar amb en
Jaume. Potser jo els recordo per allò que sempre ens fixàvem més en els
que eren una mica més grans que no pas en els que eren més petits que
nosaltres.
No sé què se’n devia fer de l’Antonieta la “practicant” que “havia puntxat a tot el barri”. La Juanita i “la Fanny” ja fa molts anys que ens van deixar. Casa Fefa, la continuadora de can Salva, hem diuen que ja no es casa Fefa. Al bloc de tres pisos dels Paretern,
a l’Havana, finalment sembla que li han pintat la façana. Dels Mestres a
part del record com a transportistes, queda l’amistat amb el fill, en Ramón,
a qui no vaig conèixer en aquells moments sinó amb posterioritat,
malgrat ser veïns del barri. Hem estat companys de treball molts anys.
Ha estat ell qui ha fet algun apunt i algun comentari als escrits i
també alguna sacsejada a la meva memòria, cosa que agraeixo.
He
provat de deixar constància del meu record de com era una botiga de
barri, dels ritmes dels seixanta, de com funcionava el dia a dia
familiar. De quins productes es compraven, etc., he intentat fer esment
de tot això amb el que recordava de Ca la Maria. Tot plegat comú al que
mínimament passava a les botigues escampades arreu de la ciutat.
Botigues de barri de les que ben poques perviuen. Abans el botiguer no
deixava de ser un servei, però també era una unitat econòmica al voltant
de la qual, amb esforços i suors, alguns aconseguien un benestar per
als seus. Això que ara en diuen l'ascensor social. Fer el salt, encara
que només fos fins a la classe mitjana baixa/baixa. Ara, amb uns negocis
de “quita i pon” cada cop és més difícil poder tenir aquella
estabilitat econòmica, pels que ara s’anomenen treballadors “autònoms” i
que llavors en dèiem que "treballaven pel seu compte".Aquells atrevits
que feien un munt d'hores, sense el ritme de les sirenes de les
fàbriques, com la de can Marfa, que els marcaven les aturades. Ara vivim
en uns altres temps, molt accelerats, llavors tot era molt més lent,
les certeses tardaven més a esvair-se.
He volgut fer una
visió al voltant del que era casa meva, el meu carrer, el carrer del
costat i l’Havana. Espero no haver-me deixat res, que segur que sí! Més
enllà d’aquest entorn, del camí cap a l’escola quan passava per davant
de la Caserna de la Guàrdia Civil i del taller de motos de can Saborit
just al començament del carrer Sant Pelegrí, hi ha moltes altres
vivències. Però els records més entranyables, de quan ets nen, estan al
voltant de casa, del veïnat i també de l’escola. Un món que després amb
els anys es va eixamplant, mentre el reducte original va canviant per no
tornar a ser mai més el que era.
Ara sé que hi ha un "Grup
d’amics i veins del carrer Josep Castellà", que fan activitats i que
intenten recuperar la memòria del carrer, dels seus orígens i del perquè
del seu nom. No sé si aquestes “petites xafarderies casolanes” els
poden haver fet un mínim de llum de com era aquell entorn als anys
seixanta. M’agradaria haver estat mínimament útil en aquest aspecte.
29 de febrer 2016
Enllaços amb les sis entrades referides:
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La Porteta. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La Porteta. Mostrar tots els missatges
29 de febrer del 2016
3 de juny del 2015
La Porteta (VI) . Mataró anys seixanta
A la Cruïlla de l’Havana, formada per la intersecció del Camí Ral amb el carrer Sant Pelegrí els de casa hi anaven a buscar el pa, alguna compra a l’espardenyeria i durant un temps anaven a buscar la llet. La resta de comerços no els sovintejaven.
En canvi la cruïlla de l’Havana era el pas quasi obligat per anar al centre, el meu pare a treballar a can Damià i jo durant tota la segona meitat dels seixanta a escola, als Maristes del carrer Sant Josep.
A totes dues bandes de la cruïlla hi havia uns plàtans centenaris, dels quals avui encara es conserven els de la banda nord. Al cap de munt del carrer Josep Castellà, encara hi havia les edificacions i propietats de cal “Paretern”. Propietats que amb els anys es varen anar encongint, perquè varen anar parcel•lant i venent. L’edifici de la cantonada del carrer, a la banda de ponent, era un edifici de tres pisos on hi vivien els tres fills de cal “Paretern”, els Rovira. Aquest edifici avui encara es conserva sense cap modificació, més deteriorat i amb un color de façana confós, però bàsicament tal com jo el recordo. A baix , concretament al sota escala, el fill gran – l’Agustí – i la seva dona venien llet de les vaques que tenien en un tancat als terrenys que llavors encara conservaven. En els baixos hi havia un local, amb una porta metàl•lica a la cantonada fent xamfrà, que si mal no recordo era un taller tèxtil i que encara avui està quasi igual.
A cal “Paretern”, a part de llet, els diumenges es podia encarregar flams i nata. Els flams amb les seves flameres individuals metàl•liques que naturalment calia tornar. Anàvem cada dia a buscar la llet que l’agafaven d’un gran recipient metàl•lic, amb els pots, també metàl•lics, de mesura i l’abocaven a la lletera amb un embut. Aquella llet, lògicament, calia bullir-la quan arribàvem a casa. Recordo que, per què no vessés, dins el pot hi posàvem un estri que consistia en un vidre rodó, era com un cul de got gruixut, que per ambdues cares estava un xic rebaixat, just la meitat i de manera asimètrica pels dos cantons, així no tota la superfície tocava el fons del pot. Quan la llet començava a bullir, l’estri de vidre, començava a fer soroll, tamborinava sobre el cul metàl•lic del recipient on estàvem bullint la llet i corríem a baixar el foc, evitant d’aquesta manera vessar-la i haver d’esmerçar esforços a netejar l’escuma enganxifosa.
Just al davant del capdamunt del carrer hi havia una botiga de queviures, can Salvà, que avui encara es conserva més o menys com jo la recordo amb el nom de casa Fefa, que, si no em falla la memòria, als 70 era una dependenta de la casa. Al costat mateix hi havia la bodega, la regentava una família, que pel que sé venien de la zona de Dosrius. Els Noguera, així es deien, tenien tres fills, l’Esteve, el Jordi i El Jaume. A la bodega, entrant a mà dreta hi havia un taulell i funcionava com una espècie de bar. A Continuació hi havia les bótes de vi i enfront unes taules i feien menjars, el que ara en diríem menús.
Una mica més enllà de la bodega, no tinc present si hi quedava alguna casa pel mig, hi havia el transportista de l’Havana. En Mestres, així el saludava el meu pare – Bon dia Mestres! – anava normalment vestit amb una granota fosca, que devia ser-li molt pràctica per a traginar “bultos” sense descamisar-se. El Recordo amb ulleres de pasta, bigoti i el cabell fosc. Just davant hi havia un servidor de benzina “Super”, que llavors era de 90 octans més tard amb els anys passaria a 92 i 95, mentre que la normal era de 85 i a començament dels anys vuitanta era de 90 per caure en desús pocs anys després amb la introducció de la benzina sense plom i la de 98 octans. Recordo molts dies el camió de la CAMPSA (Monopoli estatal i única marca de benzina a Espanya) travessat a la cruïlla paral•lel al Camí Ral, per no tallar del tot la circulació, omplint el dipòsit, l’accés al qual era una gran tapa metàl•lica al bell mig de les llambordes del carrer.
El “post” de benzina, abans de la guerra civil, havia estat propietat de la família Mestres. Després de la guerra, “confiscat”, van “cedir” la concessió a una empresa de Barcelona i amb el temps va ser cedida de nou a un policia nacional.
Al costat de can Mestres hi havia la botiga de queviures de can Trabal, regentada per dues germanes: la Lluïsa i la Montserrat. A continuació i abans d’arribar a la porta de la caserna de la Guàrdia Civil, hi havia, encara hi és, el bar Reforma. La caserna de la Guardia Civil, ens causava, almenys a casa que eren perdedors de la Guerra Civil, un respecte per no dir una por atàvica. De petit recordo cada vespre que passaven per davant de casa la parella de la Guàrdia Civil, amb el mosquetó a les espatlles i la manta, cada capvespre, quan anaven a fer guàrdia a la platja. La gent del “quartel” i llurs famílies vivíem bastant d'esquena a la resta dels veïns i l’únic lloc obert de contacte era el bar Reforma fins que amb els anys també van obrir la seva pròpia cantina dins l’aquarterament.
La Caserna de la Guàrdia Civil tenia la seva entrada principal a l’Havana, just a on s’enfilava per agafar el carrer de Sant Pelegrí. Ocupava bona part de la mançana compresa entre el camí ral, el carrer del Prat i el de Floridablanca on tenien la sortida de vehicles. Ara tot aquell espai està ocupat per l’escola Anxaneta. D'anar i venir dels Land Rover de la Guardia Civil, les sangles que patrullaven la carretera i els guàrdies civils amb els tricornis “xarolats” sota l’escrit de “Todo por la Patria”, al damunt de la porta, ja només queda el record desdibuixant-se cada dia que passa.
3 de juny de 2015
En canvi la cruïlla de l’Havana era el pas quasi obligat per anar al centre, el meu pare a treballar a can Damià i jo durant tota la segona meitat dels seixanta a escola, als Maristes del carrer Sant Josep.
A totes dues bandes de la cruïlla hi havia uns plàtans centenaris, dels quals avui encara es conserven els de la banda nord. Al cap de munt del carrer Josep Castellà, encara hi havia les edificacions i propietats de cal “Paretern”. Propietats que amb els anys es varen anar encongint, perquè varen anar parcel•lant i venent. L’edifici de la cantonada del carrer, a la banda de ponent, era un edifici de tres pisos on hi vivien els tres fills de cal “Paretern”, els Rovira. Aquest edifici avui encara es conserva sense cap modificació, més deteriorat i amb un color de façana confós, però bàsicament tal com jo el recordo. A baix , concretament al sota escala, el fill gran – l’Agustí – i la seva dona venien llet de les vaques que tenien en un tancat als terrenys que llavors encara conservaven. En els baixos hi havia un local, amb una porta metàl•lica a la cantonada fent xamfrà, que si mal no recordo era un taller tèxtil i que encara avui està quasi igual.
A cal “Paretern”, a part de llet, els diumenges es podia encarregar flams i nata. Els flams amb les seves flameres individuals metàl•liques que naturalment calia tornar. Anàvem cada dia a buscar la llet que l’agafaven d’un gran recipient metàl•lic, amb els pots, també metàl•lics, de mesura i l’abocaven a la lletera amb un embut. Aquella llet, lògicament, calia bullir-la quan arribàvem a casa. Recordo que, per què no vessés, dins el pot hi posàvem un estri que consistia en un vidre rodó, era com un cul de got gruixut, que per ambdues cares estava un xic rebaixat, just la meitat i de manera asimètrica pels dos cantons, així no tota la superfície tocava el fons del pot. Quan la llet començava a bullir, l’estri de vidre, començava a fer soroll, tamborinava sobre el cul metàl•lic del recipient on estàvem bullint la llet i corríem a baixar el foc, evitant d’aquesta manera vessar-la i haver d’esmerçar esforços a netejar l’escuma enganxifosa.
Just al davant del capdamunt del carrer hi havia una botiga de queviures, can Salvà, que avui encara es conserva més o menys com jo la recordo amb el nom de casa Fefa, que, si no em falla la memòria, als 70 era una dependenta de la casa. Al costat mateix hi havia la bodega, la regentava una família, que pel que sé venien de la zona de Dosrius. Els Noguera, així es deien, tenien tres fills, l’Esteve, el Jordi i El Jaume. A la bodega, entrant a mà dreta hi havia un taulell i funcionava com una espècie de bar. A Continuació hi havia les bótes de vi i enfront unes taules i feien menjars, el que ara en diríem menús.
Una mica més enllà de la bodega, no tinc present si hi quedava alguna casa pel mig, hi havia el transportista de l’Havana. En Mestres, així el saludava el meu pare – Bon dia Mestres! – anava normalment vestit amb una granota fosca, que devia ser-li molt pràctica per a traginar “bultos” sense descamisar-se. El Recordo amb ulleres de pasta, bigoti i el cabell fosc. Just davant hi havia un servidor de benzina “Super”, que llavors era de 90 octans més tard amb els anys passaria a 92 i 95, mentre que la normal era de 85 i a començament dels anys vuitanta era de 90 per caure en desús pocs anys després amb la introducció de la benzina sense plom i la de 98 octans. Recordo molts dies el camió de la CAMPSA (Monopoli estatal i única marca de benzina a Espanya) travessat a la cruïlla paral•lel al Camí Ral, per no tallar del tot la circulació, omplint el dipòsit, l’accés al qual era una gran tapa metàl•lica al bell mig de les llambordes del carrer.
El “post” de benzina, abans de la guerra civil, havia estat propietat de la família Mestres. Després de la guerra, “confiscat”, van “cedir” la concessió a una empresa de Barcelona i amb el temps va ser cedida de nou a un policia nacional.
Al costat de can Mestres hi havia la botiga de queviures de can Trabal, regentada per dues germanes: la Lluïsa i la Montserrat. A continuació i abans d’arribar a la porta de la caserna de la Guàrdia Civil, hi havia, encara hi és, el bar Reforma. La caserna de la Guardia Civil, ens causava, almenys a casa que eren perdedors de la Guerra Civil, un respecte per no dir una por atàvica. De petit recordo cada vespre que passaven per davant de casa la parella de la Guàrdia Civil, amb el mosquetó a les espatlles i la manta, cada capvespre, quan anaven a fer guàrdia a la platja. La gent del “quartel” i llurs famílies vivíem bastant d'esquena a la resta dels veïns i l’únic lloc obert de contacte era el bar Reforma fins que amb els anys també van obrir la seva pròpia cantina dins l’aquarterament.
La Caserna de la Guàrdia Civil tenia la seva entrada principal a l’Havana, just a on s’enfilava per agafar el carrer de Sant Pelegrí. Ocupava bona part de la mançana compresa entre el camí ral, el carrer del Prat i el de Floridablanca on tenien la sortida de vehicles. Ara tot aquell espai està ocupat per l’escola Anxaneta. D'anar i venir dels Land Rover de la Guardia Civil, les sangles que patrullaven la carretera i els guàrdies civils amb els tricornis “xarolats” sota l’escrit de “Todo por la Patria”, al damunt de la porta, ja només queda el record desdibuixant-se cada dia que passa.
3 de juny de 2015
21 d’abril del 2015
"La Porteta" (V) – Mataró anys seixanta
Al cap d’amunt del carrer Josep Castellà s’obria i s’obre encara el que s’anomena el barri de “l’Havana”, on el Camí Ral després d’una petita corba passat el carrer de les Rates, resseguint les cases de can Marfà, es tornava a adreçar en direcció a Llavaneres. Les cases del Camí Ral, eren cases antigues, “ravaleres”, que a redós de dit Camí Ral havien anat eixamplant la ciutat de Mataró. Eren cases construïdes a partir de finals del segle XVIII, del les que hi havia entre el carrer Josep Castellà i el carrer Floridablanca avui ja no en queda cap.
La Primera d’aquestes cases era l’Espardenyeria. La seva paret mestra exterior donava al carrer. Era una paret feta de pedres apilades, més o menys ben disposades que no estava pas arrebossada. Com la resta de cases tenia pati a la part posterior orientat al Sud i que en el seu dia limitava amb les terres de Cal “Paretern”.
A l’Espardenyeria si entrava, doncs, des del Camí Ral. Era una entrada no massa ampla, sobrealçada calia superar un esgraonat al capdamunt del qual un petit replà quedava tancat a banda i banda per dos petits aparadors i al fons per la porta de vidre de la botiga. A l’aparador sabates, espardenyes, algunes xancletes i també les llavors populars xiruques. Una diversitat de genero suficientment abundant per a qualsevol ocasió, sense ser en excés exigent. La botiga normalment la regentava la dona de la casa. La família es deia Rovira, tenien dos fills, un d’ells un xic més gran que jo; en Joanet.
Al costat de l’espardenyeria hi havia una altra casa que llavors també era un negoci, en aquest cas una forneria. Les forneries a Mataró tenien llavors, la majoria, un únic obrador. O sia que totes tenien el mateix pa que es feia a “Panaderias Reunidas” . En algun cas quasi excepcional, es podia trobar pa en algun altre lloc de la ciutat servit pel forn Maresma del carrer de Barcelona. L’Obrador de “Panaderies Reunidas” havia estat a la cantonada del carrer de Balmes amb el carrer Campeny, que llavors quedava tancat i no arribava fins al carrer Sant Antoni. Amb els anys les “Panaderies Reunidas” es traslladarien a unes instal•lacions més modernes al barri de Cirera, que finalment també quedarien en desús.
A la forneria llavors no hi havia pas tant a triar com ara, ni de bon tros! Barres de quart, de mig i de quilo, pans casolans de mig i de quilo, en cap cas te’ls tallaven! També diàriament es podia trobar coca de sucre, alguna pasta amb cabell d’àngel o pinyons..., també hi havia Donuts de sucre. El Pa es pesava i sempre calia afegir la torna per acabar de completar el pes. Aquesta torna era un tros de pa que et tallaven, sempre amb un moviment ràpid i precís, amb una cisella sobre una base de fusta. Cisella que també servia per fer els talls de coca. El pa es comprava a diari i els dissabtes i vigílies de festa doble, ja que era inversemblant que el diumenge i altres dies festius s’obrís. Cal dir que el pa de llavors, a diferència dels d’ara molt més cruixent, tenia una “vida molt més llarga”. A la forneria recordo que també hi havia apilats a l’entrada unes bosses de paper marronós/grisós que contenien carbonet d’alzina de diferents gruixos i sobres amb fullaraca per encendre aquest carbonet. Moltes cases encara tenien el fogonet de carbo i encara s’hi cuinava amb aquest combustible, que ningú pensi que llavors ja hi havia barbacoes.
Fins al carrer Floridablanca restaven un parell o tres de cases en les que ja no hi havia cap altra negoci. En una d’elles hi vivia una senyora, la Juanita, que sempre anava amb una gosseta de color blanc que si mal no recordo l’anomenava Fanny. A la casa del costat hi vivia l’Antonieta a la que recordo també força bé. L’Antonieta de can Cortina, així l’anomenàvem a casa. La seva família era d’una casa del mateix nom del veïnat de Mata, just al costat de la Riera de Sant Simó que estava al camí just per sota del de les Cinc Sènies. L’Antonieta era “la practicanta” o sia la senyora del barri que sabia posar injeccions. Tot era agafar un mal de coll fort o febre i fer la seva aparició a casa l’Antonieta. La recordo amb la cara rodona, el cabell recollit, amb ulleres i amb un color de pell rosat. Quan venia a casa i després de la primera salutació i alguna frase referida al malalt, o sia jo, la pregunta de rigor: teniu una mica d’esperit de vi? L’Antonieta portava les xeringues de vidre i les agulles hipodèrmiques d’acer, amb la base de metall, dins unes capsetes metàl•liques. Donava un cop d’ull als vials receptats, normalment “penicil•lina”, almenys així en dèiem de forma genèrica. L’Antonieta prenia l’ampolleta del líquid diluent, que marcava a la seva part superior més estreta amb una serreta metàl•lica que venia a la capsa, i la trencava amb un moviment decidit que produïa un soroll sec , un “cloc”, que al final se m’havia fet familiar. Xuclava amb la xeringa el contingut del líquid i després de separar el trosset trepanat de la coberta metal•litzada que tancava la `part superior de l’ampolla que contenia la pols de l’antibiòtic, travessava amb l'agulla el tap de goma i hi injectava aquest líquid. A continuació i col•locant-lo entre ambdues mans remenava el potet de vidre perquè es barreges tot ben barrejat. Mentre ho feia es sentia un “clec clec clec “ produït pel xoc de la seva aliança amb l’ampolleta de vidre. Després de nou a xuclar amb la xeringa el contingut de l’antibiòtic, “ja liquidat”, una bona fregada amb el coto xop d’alcohol a la natja, dos coptes secs com dues petites bufetades al cul i “plas” l’agulla clavada i els comentaris de rigor: “A que no t’ha fet mal?” I dirigint-se a la meva mare, “potser li faci una mica de mal mentre entra el líquid”. Agulla fora, nova fregada amb el cotó moll en esperit de vi i abans d’acomiadar-se “l’amenaça final” : “Bé, doncs, demà a la mateixa hora vindre’m a posar l’altre”.
L’Antonieta va haver de deixar de posar injeccions, perquè sembla ser que no tenia títol oficial, o això és el que vaig sentir a dir. A l’Antonieta la va substituir una “practicanta” que també vivia al veïnat, aquesta ja amb títol oficial, es deia Nieves, casada amb un inspector de policia, de la secreta en deien, de nom German. Bé, no sé fins a quin punt devia ser de la secreta, perquè al barri tothom sabia qui era.
...
21 d’abril de 2015
La Primera d’aquestes cases era l’Espardenyeria. La seva paret mestra exterior donava al carrer. Era una paret feta de pedres apilades, més o menys ben disposades que no estava pas arrebossada. Com la resta de cases tenia pati a la part posterior orientat al Sud i que en el seu dia limitava amb les terres de Cal “Paretern”.
A l’Espardenyeria si entrava, doncs, des del Camí Ral. Era una entrada no massa ampla, sobrealçada calia superar un esgraonat al capdamunt del qual un petit replà quedava tancat a banda i banda per dos petits aparadors i al fons per la porta de vidre de la botiga. A l’aparador sabates, espardenyes, algunes xancletes i també les llavors populars xiruques. Una diversitat de genero suficientment abundant per a qualsevol ocasió, sense ser en excés exigent. La botiga normalment la regentava la dona de la casa. La família es deia Rovira, tenien dos fills, un d’ells un xic més gran que jo; en Joanet.
Al costat de l’espardenyeria hi havia una altra casa que llavors també era un negoci, en aquest cas una forneria. Les forneries a Mataró tenien llavors, la majoria, un únic obrador. O sia que totes tenien el mateix pa que es feia a “Panaderias Reunidas” . En algun cas quasi excepcional, es podia trobar pa en algun altre lloc de la ciutat servit pel forn Maresma del carrer de Barcelona. L’Obrador de “Panaderies Reunidas” havia estat a la cantonada del carrer de Balmes amb el carrer Campeny, que llavors quedava tancat i no arribava fins al carrer Sant Antoni. Amb els anys les “Panaderies Reunidas” es traslladarien a unes instal•lacions més modernes al barri de Cirera, que finalment també quedarien en desús.
A la forneria llavors no hi havia pas tant a triar com ara, ni de bon tros! Barres de quart, de mig i de quilo, pans casolans de mig i de quilo, en cap cas te’ls tallaven! També diàriament es podia trobar coca de sucre, alguna pasta amb cabell d’àngel o pinyons..., també hi havia Donuts de sucre. El Pa es pesava i sempre calia afegir la torna per acabar de completar el pes. Aquesta torna era un tros de pa que et tallaven, sempre amb un moviment ràpid i precís, amb una cisella sobre una base de fusta. Cisella que també servia per fer els talls de coca. El pa es comprava a diari i els dissabtes i vigílies de festa doble, ja que era inversemblant que el diumenge i altres dies festius s’obrís. Cal dir que el pa de llavors, a diferència dels d’ara molt més cruixent, tenia una “vida molt més llarga”. A la forneria recordo que també hi havia apilats a l’entrada unes bosses de paper marronós/grisós que contenien carbonet d’alzina de diferents gruixos i sobres amb fullaraca per encendre aquest carbonet. Moltes cases encara tenien el fogonet de carbo i encara s’hi cuinava amb aquest combustible, que ningú pensi que llavors ja hi havia barbacoes.
Fins al carrer Floridablanca restaven un parell o tres de cases en les que ja no hi havia cap altra negoci. En una d’elles hi vivia una senyora, la Juanita, que sempre anava amb una gosseta de color blanc que si mal no recordo l’anomenava Fanny. A la casa del costat hi vivia l’Antonieta a la que recordo també força bé. L’Antonieta de can Cortina, així l’anomenàvem a casa. La seva família era d’una casa del mateix nom del veïnat de Mata, just al costat de la Riera de Sant Simó que estava al camí just per sota del de les Cinc Sènies. L’Antonieta era “la practicanta” o sia la senyora del barri que sabia posar injeccions. Tot era agafar un mal de coll fort o febre i fer la seva aparició a casa l’Antonieta. La recordo amb la cara rodona, el cabell recollit, amb ulleres i amb un color de pell rosat. Quan venia a casa i després de la primera salutació i alguna frase referida al malalt, o sia jo, la pregunta de rigor: teniu una mica d’esperit de vi? L’Antonieta portava les xeringues de vidre i les agulles hipodèrmiques d’acer, amb la base de metall, dins unes capsetes metàl•liques. Donava un cop d’ull als vials receptats, normalment “penicil•lina”, almenys així en dèiem de forma genèrica. L’Antonieta prenia l’ampolleta del líquid diluent, que marcava a la seva part superior més estreta amb una serreta metàl•lica que venia a la capsa, i la trencava amb un moviment decidit que produïa un soroll sec , un “cloc”, que al final se m’havia fet familiar. Xuclava amb la xeringa el contingut del líquid i després de separar el trosset trepanat de la coberta metal•litzada que tancava la `part superior de l’ampolla que contenia la pols de l’antibiòtic, travessava amb l'agulla el tap de goma i hi injectava aquest líquid. A continuació i col•locant-lo entre ambdues mans remenava el potet de vidre perquè es barreges tot ben barrejat. Mentre ho feia es sentia un “clec clec clec “ produït pel xoc de la seva aliança amb l’ampolleta de vidre. Després de nou a xuclar amb la xeringa el contingut de l’antibiòtic, “ja liquidat”, una bona fregada amb el coto xop d’alcohol a la natja, dos coptes secs com dues petites bufetades al cul i “plas” l’agulla clavada i els comentaris de rigor: “A que no t’ha fet mal?” I dirigint-se a la meva mare, “potser li faci una mica de mal mentre entra el líquid”. Agulla fora, nova fregada amb el cotó moll en esperit de vi i abans d’acomiadar-se “l’amenaça final” : “Bé, doncs, demà a la mateixa hora vindre’m a posar l’altre”.
L’Antonieta va haver de deixar de posar injeccions, perquè sembla ser que no tenia títol oficial, o això és el que vaig sentir a dir. A l’Antonieta la va substituir una “practicanta” que també vivia al veïnat, aquesta ja amb títol oficial, es deia Nieves, casada amb un inspector de policia, de la secreta en deien, de nom German. Bé, no sé fins a quin punt devia ser de la secreta, perquè al barri tothom sabia qui era.
...
21 d’abril de 2015
18 de març del 2015
"La Porteta" (IV) - Mataró anys seixanta-
“Ca la Maria”, a la cantonada del carrer Colom amb el carrer de les Rates, era la botiga on els de casa acostumàvem a anar a comprar. La botiga es trobava als baixos d’una casa de cos, baix i pis. Se l’hi havia obert una porta que donava directament al carrer Colom, a més de la que suposadament ja existia al carrer de les Rates.
Al costat de la porta del carrer Colom recordo que hi havia una anunci metàl•lic de “Canada Dry”. Mai, llavors, vaig saber que era, ni tan sols havia vist mai cap ampolla d’aquesta beguda. Segurament l’anunci ja hi devia ser abans que en Jaume i la seva dona la Maria es fessin càrrec del negoci. Negoci que els va traspassar un matrimoni originari de Granada, l’Ángela i en Manolo, que l’havien regentat fins aproximadament a mitjans del seixanta.
“Ca la Maria” era la típica botiga de barri, per no dir de carrer, com tantes altres hi havia a molts llocs de Mataró. La seva clientela era bàsicament gent del veïnat. Allà tothom es coneixia, se’n sabien els noms o al menys mot i l’adreça. En Jaume i la Maria, malgrat llavors jo els veia grans, eren un matrimoni relativament jove. En Jaume, amb el seu bigotet retallat, el recordo com a una persona cordial, més aviat extravertida i amb capacitat de relació. La seva dona la Maria era una persona correcta en el tracte, de faccions agradables, i un posat que jo recordo més discret en comparació amb altres venedores més loquaces en aquella època.
“Ca la Maria”, tenia doncs dues entrades i una finestra que s’utilitzava com aparador i que em sembla recordar que es tancava amb unes taules de fusta. A dins la botiga hi havia un taulell en forma de “u” del què s’utilitzava per pesar i cobrar la part del fons i la de més endins de la botiga, per tallar la carn, l’altre plena d’estris i productes quedava inutilitzable.
A “Ca la Maria” es podia comprar tot allò que llavors es venia en el que anomenàvem “colmado”, en un colmado de poble -poques especialitats gormandes- ; conserves, begudes, productes de neteja i quelcom de carn i embotit. No es venia pa. Les mesures, els pesos, també tenien llavors denominacions diferents; una unça i mitja o tres unces eren pesos habituals si es parlava d’embotit tallat. Mitja lliura o una lliura per parlar de llegum per exemple o els seus equivalents si parlàvem de saltxitxes o carn magra; la terça i la mitja terça. Si eren líquids es parlava de petricons i mig petricó.
Als seixanta encara es venia molt a granel, un costum que ara sembla que algú vulgui tornar a ressuscitar. La pasta es comprava a granel; els cabdells de fideus de cabell d’àngel ens els endúiem en una paperina de paper i després càlida engrunar-los per poder-los afegir a la sopa. Malgrat tot, ja començava a haver-hi expositors amb sobres de diferents tipus de pasta. Recordo les pastes Mas i la Saula fabricades a la comarca. L’oli es venia a habitualment a granel, hi havia unes bombes manuals que permetien extreure l’oli i omplir l’ampolla que portàvem de casa, envasats en llaunes hi havia el Manolete i en ampolla el Koipe. El mateix passava amb el vi, malgrat ja en aquells temps es comercialitzava vi de taula embotellat com el Baco Vin. El vi habitualment anava acompanyat amb gasosa. A Mataró teníem “La Perla” i la “Super D”.
A “Ca la Maria”, es podia comprar vedella, normalment només algun tipus de bistec, també salsitxes, llom de porc i carn magra, així com pollastre. L’embotit a talls, fuet, botifarra, blanca o negra i el pernil. Del pernil que ara se’n diu serrà li dèiem “pernil del país” i a l’Ibèric li dèiem “pernil serrano”. Tot pesat acuradament amb una bascula “analògica”, és a dir de peses, la més comú era la Mobba, que es fabricava a Badalona.
Els envasos, quan vaig ser una mica més grandet i de casa m’enviaven a fer la compra, era un altre cosa que esdevenia feixuga de carretejar. L’aigua mineral, llavors habitualment amb gas –sense gas ja hi havia la de l’aixeta -, de les marques Vichy o la Fonter que era de litre i mig en una ampolla de vidre de color verd. Les gasoses, el mateix, envàs de vidre retornable amb el seu tap típic de porcellana i la goma de color taronja que es tapava a pressió amb unes tanques metàl•liques. La llet majoritàriament es comprava a la lleteria. Malgrat tot, ja es comercialitzava en ampolles de vidre. Les marques habituals, Ram, Rania i Letona – que es faria famosa pel Cacaolat- . Fins i tot llavors el iogurts tenien envàs retornable, per no parlar de les cerveses, tant les mitjanes, els “quintos” , com les de litre. Igual que les Coca-coles, Fantes, Mirindes, Pepsis..., i “tuttti quanti” beguda carbonatada que en aquell temps hi havia al mercat.
A “Ca la Maria” també hi havia alguns “lujos”; ampolles de xampany que en dèiem llavors. Hi havia un expositor, amb diferents marques i preus, recordo els Montesquius, el Rondel, el Codorniu, de la Serra. Llavors el “xampany” encara era “net”; podies triar entre dolç, semi-sec o sec. Cognac, ningú deia brandy, Terry, Felip II, Fundador...
Malgrat les mestresses de casa majoritàriament feien el caldo o escudella, amb un tros d’os, sagí, un manat d’herbes, un tros de pollastre i si allargava el pressupost un tros de vedella ja ens començaven a envair les sopes preparades. Habitualment la gent ja comprava de feia temps “cubitos” Gallina Blanca, a unitats, i començava a haver sobres de sopa de la mateixa marca, també de Maggi i Starlux.
Encara es rentava bastant a mà i les rentadores no eren pas automàtiques. El sabó en pols es venia en paquets petits de cartró, el tambors, rodons, vindrien aviat. Podies comprar sabó l’Oca, Omo, Persil... per els que encara rentaven la roba al safareig, apallissant-la degudament, hi havia les pastilles de sabor de color groguenc/”àmbar” ; Lagarto, Samba. Així mateix també venien sabó de “tocador” per rentar-se les mans; Lux, Camay...
Les conserves populars ja de molts anys abans, no tenien l’assortiment de marques d’avui en dia, ja existia la marca Massó, sardines i tonyina, i també la Kayrel. Era habitual encara comprar tonyina en oli o escabetxada a granel.
A “Ca la Maria” també hi havia galetes, a granel ,“of course”, també algunes empaquetades; Fontaneda, Solsona, Artiach... Popular, pels anuncis, era la galeta “222”. Hi havia Cola Cao per la llet i els seu competidor Nesquik, ambdós amb pots amb tapa de llauna i cos de cartró, folrat metal•litzat per dins. El cafè, igualment a granel, el molien a la botiga i els més normal era comprar torrefacte que era més econòmic. Es venia la Llet Condensada “La Lechera”, així com la llet d’ametlles “Almendrina”. La Xocolata embolcallada en paper de plata, “pel Domund”, i amb cromos! Torras, Elgorriaga...
També a ca la Maria venien gel, llavors encara no tothom tenia nevera elèctrica. Recordo haver-lo anat a buscar amb una galleda. Si no en tenien en Jaume agafava el cotxe i anava a la fabrica del gel, sota la plaça de Cuba, a buscar-ne. Llavors si el gel era acabat de fer, amb les arestes plenament definides, sabies que duraria més dies . Si ja el tenien d’abans, el gel havia perdut les seves arestes i s’anava tornant en una massa amorfa, era, doncs, en aquest cas habitual regatejar el preu, l’excusa: “Si amb prou feines m’aguantarà fins demà”.
Un cop acabada la compra tocava pagar. Producte a producte s’havia anat anotant en una petita tira de paper que en acabar es sumava a mà, que ens endúiem a casa i la majoria repassàvem. Parlant de paper, ja feia temps que ens havíem acostumat “bé” i ja no s’utilitzava paper de diari tallat a trossos, a “Ca la Maria” també venien paper higiènic “El Elefante” de “una sola capa”.
...
18 de març de 2015
Al costat de la porta del carrer Colom recordo que hi havia una anunci metàl•lic de “Canada Dry”. Mai, llavors, vaig saber que era, ni tan sols havia vist mai cap ampolla d’aquesta beguda. Segurament l’anunci ja hi devia ser abans que en Jaume i la seva dona la Maria es fessin càrrec del negoci. Negoci que els va traspassar un matrimoni originari de Granada, l’Ángela i en Manolo, que l’havien regentat fins aproximadament a mitjans del seixanta.
“Ca la Maria” era la típica botiga de barri, per no dir de carrer, com tantes altres hi havia a molts llocs de Mataró. La seva clientela era bàsicament gent del veïnat. Allà tothom es coneixia, se’n sabien els noms o al menys mot i l’adreça. En Jaume i la Maria, malgrat llavors jo els veia grans, eren un matrimoni relativament jove. En Jaume, amb el seu bigotet retallat, el recordo com a una persona cordial, més aviat extravertida i amb capacitat de relació. La seva dona la Maria era una persona correcta en el tracte, de faccions agradables, i un posat que jo recordo més discret en comparació amb altres venedores més loquaces en aquella època.
“Ca la Maria”, tenia doncs dues entrades i una finestra que s’utilitzava com aparador i que em sembla recordar que es tancava amb unes taules de fusta. A dins la botiga hi havia un taulell en forma de “u” del què s’utilitzava per pesar i cobrar la part del fons i la de més endins de la botiga, per tallar la carn, l’altre plena d’estris i productes quedava inutilitzable.
A “Ca la Maria” es podia comprar tot allò que llavors es venia en el que anomenàvem “colmado”, en un colmado de poble -poques especialitats gormandes- ; conserves, begudes, productes de neteja i quelcom de carn i embotit. No es venia pa. Les mesures, els pesos, també tenien llavors denominacions diferents; una unça i mitja o tres unces eren pesos habituals si es parlava d’embotit tallat. Mitja lliura o una lliura per parlar de llegum per exemple o els seus equivalents si parlàvem de saltxitxes o carn magra; la terça i la mitja terça. Si eren líquids es parlava de petricons i mig petricó.
Als seixanta encara es venia molt a granel, un costum que ara sembla que algú vulgui tornar a ressuscitar. La pasta es comprava a granel; els cabdells de fideus de cabell d’àngel ens els endúiem en una paperina de paper i després càlida engrunar-los per poder-los afegir a la sopa. Malgrat tot, ja començava a haver-hi expositors amb sobres de diferents tipus de pasta. Recordo les pastes Mas i la Saula fabricades a la comarca. L’oli es venia a habitualment a granel, hi havia unes bombes manuals que permetien extreure l’oli i omplir l’ampolla que portàvem de casa, envasats en llaunes hi havia el Manolete i en ampolla el Koipe. El mateix passava amb el vi, malgrat ja en aquells temps es comercialitzava vi de taula embotellat com el Baco Vin. El vi habitualment anava acompanyat amb gasosa. A Mataró teníem “La Perla” i la “Super D”.
A “Ca la Maria”, es podia comprar vedella, normalment només algun tipus de bistec, també salsitxes, llom de porc i carn magra, així com pollastre. L’embotit a talls, fuet, botifarra, blanca o negra i el pernil. Del pernil que ara se’n diu serrà li dèiem “pernil del país” i a l’Ibèric li dèiem “pernil serrano”. Tot pesat acuradament amb una bascula “analògica”, és a dir de peses, la més comú era la Mobba, que es fabricava a Badalona.
Els envasos, quan vaig ser una mica més grandet i de casa m’enviaven a fer la compra, era un altre cosa que esdevenia feixuga de carretejar. L’aigua mineral, llavors habitualment amb gas –sense gas ja hi havia la de l’aixeta -, de les marques Vichy o la Fonter que era de litre i mig en una ampolla de vidre de color verd. Les gasoses, el mateix, envàs de vidre retornable amb el seu tap típic de porcellana i la goma de color taronja que es tapava a pressió amb unes tanques metàl•liques. La llet majoritàriament es comprava a la lleteria. Malgrat tot, ja es comercialitzava en ampolles de vidre. Les marques habituals, Ram, Rania i Letona – que es faria famosa pel Cacaolat- . Fins i tot llavors el iogurts tenien envàs retornable, per no parlar de les cerveses, tant les mitjanes, els “quintos” , com les de litre. Igual que les Coca-coles, Fantes, Mirindes, Pepsis..., i “tuttti quanti” beguda carbonatada que en aquell temps hi havia al mercat.
A “Ca la Maria” també hi havia alguns “lujos”; ampolles de xampany que en dèiem llavors. Hi havia un expositor, amb diferents marques i preus, recordo els Montesquius, el Rondel, el Codorniu, de la Serra. Llavors el “xampany” encara era “net”; podies triar entre dolç, semi-sec o sec. Cognac, ningú deia brandy, Terry, Felip II, Fundador...
Malgrat les mestresses de casa majoritàriament feien el caldo o escudella, amb un tros d’os, sagí, un manat d’herbes, un tros de pollastre i si allargava el pressupost un tros de vedella ja ens començaven a envair les sopes preparades. Habitualment la gent ja comprava de feia temps “cubitos” Gallina Blanca, a unitats, i començava a haver sobres de sopa de la mateixa marca, també de Maggi i Starlux.
Encara es rentava bastant a mà i les rentadores no eren pas automàtiques. El sabó en pols es venia en paquets petits de cartró, el tambors, rodons, vindrien aviat. Podies comprar sabó l’Oca, Omo, Persil... per els que encara rentaven la roba al safareig, apallissant-la degudament, hi havia les pastilles de sabor de color groguenc/”àmbar” ; Lagarto, Samba. Així mateix també venien sabó de “tocador” per rentar-se les mans; Lux, Camay...
Les conserves populars ja de molts anys abans, no tenien l’assortiment de marques d’avui en dia, ja existia la marca Massó, sardines i tonyina, i també la Kayrel. Era habitual encara comprar tonyina en oli o escabetxada a granel.
A “Ca la Maria” també hi havia galetes, a granel ,“of course”, també algunes empaquetades; Fontaneda, Solsona, Artiach... Popular, pels anuncis, era la galeta “222”. Hi havia Cola Cao per la llet i els seu competidor Nesquik, ambdós amb pots amb tapa de llauna i cos de cartró, folrat metal•litzat per dins. El cafè, igualment a granel, el molien a la botiga i els més normal era comprar torrefacte que era més econòmic. Es venia la Llet Condensada “La Lechera”, així com la llet d’ametlles “Almendrina”. La Xocolata embolcallada en paper de plata, “pel Domund”, i amb cromos! Torras, Elgorriaga...
També a ca la Maria venien gel, llavors encara no tothom tenia nevera elèctrica. Recordo haver-lo anat a buscar amb una galleda. Si no en tenien en Jaume agafava el cotxe i anava a la fabrica del gel, sota la plaça de Cuba, a buscar-ne. Llavors si el gel era acabat de fer, amb les arestes plenament definides, sabies que duraria més dies . Si ja el tenien d’abans, el gel havia perdut les seves arestes i s’anava tornant en una massa amorfa, era, doncs, en aquest cas habitual regatejar el preu, l’excusa: “Si amb prou feines m’aguantarà fins demà”.
Un cop acabada la compra tocava pagar. Producte a producte s’havia anat anotant en una petita tira de paper que en acabar es sumava a mà, que ens endúiem a casa i la majoria repassàvem. Parlant de paper, ja feia temps que ens havíem acostumat “bé” i ja no s’utilitzava paper de diari tallat a trossos, a “Ca la Maria” també venien paper higiènic “El Elefante” de “una sola capa”.
...
18 de març de 2015
11 de març del 2015
“La Porteta” (III) – Mataró anys seixanta-
Un cop passada “La porteta”, a l’esquerra, quedava la porta de l’antiga fàbrica del gas, on molts cops hi havia jugat de petit i a prop d’on per Sant Joan cremava la foguera. Era una porta metàl•lica de dos fulls, de color grisós, opacs fins a la part superior on estaven rematats per barrots que els completaven fins arribar al contorn de l’arc. A ambdues bandes, al peu de cada muntant, dos repeus inclinats cap al llindar. El llindar de pedra un xic sobrealçat tenia dos trams rebaixats, una a cada banda, per tal de permetre l’accés als vehicles. La porta donava pas a un petit “túnel” o sota teulat, que recordo de manera més difusa , de pocs metres de profunditat, amb el terra empedrat, on hi havia un accés a la casa dels conserges.
Recordo al matrimoni que vivia a la casa dels conserges. Ens saludàvem i a vegades, quan anava amb la mare la feien petar. La habitatge tenia a part de l’entrada a la part interior , una altra directe al carrer. La casa tenia un petit jardí a peu del camí interior de les instal•lacions. Hi havia una gran figuera, recordo que algun cop cap a finals d’estiu ens havien convidat a entrar a agafar figues. Les despenjàvem amb un estris “ad hoc” fet amb una llarga canya amb una petita corona de tires metàl•liques, obertes cap en fora, al capdamunt. Amb aquest estris es podia encalçar la figa i amb un petit gir desprendre-la de l’arbre.
Des de la casa dels conserges fins al carrer de les Rates quedaven unes desenes de metres, el terreny irregular, del que encara no era un carrer obert, descendia lleugerament. El carrer de les Rates, de nom oficial “Jorge Juan”, anava des del camí Ral fins a baix a Mar. El nom del carrer de les Rates prové, pel que he pogut saber, de què es tractava d’una zona inundable i per tant suposo que propensa a tenir plagues de rosegadors.
S’arribava al carrer de les Rates a l’alçada del carrer Colom, continuació en direcció al carrer Sant Antoni del caminet. La majoria de les cases del carrer de les Rates des del carrer de Colom fins a mar, a banda i banda, eren cases de cos amb baix i pis. Aquest tipus de construccions també quasi uniforme seguien a la banda de Ponent fins al Cami Ral. A l’acera del davant només uns quants habitatges a tocar el caminet, la resta les finestres de les instal•lacions de la fàbrica de can Marfà fins a arribar a la seva porta d’entrada, ja quasi al capdamunt del carrer abans d’arribar al camí Ral.
A la porta de la majoria d’habitatges del carrer hi havia unes guies de ferro, que en algun lloc encara avui es conserven. Aquestes guies permetien l’encaix d’una fusta plana, amb draps que es col•locaven a la base, per tal d’impedir que l’aigua que sovint inundava el carrer penetrés als baixos. Cosa que, per altra banda, no sempre es podia impedir ja que algun cop els desaigües sobreeixien en els patis. Tenir la casa plena d’aigua no era una cosa que les fustes d’un parell de pams col•locades a l’entrada podessin sempre impedir.
A que el carrer de les Rates hagués esdevingut una zona inundable hi havia contribuït tant la via del tren, com la carretera feta pocs anys abans. Ambdós actuaven de barrera natural i ajudaven força a convertir-lo en un bassal, sobretot a la seva part més baixa. Però que la zona estigués a la part esquerra del desguàs del Rierot, en un nivell possiblement més baix i amb un clavegueram que segurament deixava quelcom a desitjar, no ajudava a estalviar els ensurts.
Recordo del carrer de les Rates un taller de motos just abans del començament de les naus de can Marfà, pujant a mà dreta. A la cantonada amb el carrer Colom a l’acera de ponent, tot just per sota de dit carrer hi havia “Ca la Maria”, la botiga del barri, però no era pas la única. Una mica més enllà i seguint el carrer Colom, a la cantonada amb el passatge Garcia Oliver , s’hi trobava “Ca la Pepita”. Una mica més enllà, a la mateixa acera, hi havia una merceria “Ca la Roser” i al costat una lleteria. “Ca la Pepita” quedava just davant del carrer del Sac. Al capdamunt del carrer de les Rates, ja a peu del camí Ral i fent cantonada amb el carrer Madoz, hi havia “Ca la Sebastiana” una altra botiga de barri on es venia llegum cuita. La llegum cuita era un recurs econòmic, junt amb quelcom de tall, per a preparar un dinar a “corre cuita” . Una sortida pràctica per les dones treballadores de Can Marfà. La sortida de dita fàbrica quedava a la vista de “Ca la Sebastiana”. Llavors no hi havia encara neveres arreu, ni molt menys supermercats on fer la compra setmanal. Per tant, cada dia es feia el dinar i si la dona treballava, cosa ja en aquells temps normal, les corredisses de les treballadores eren més que habituals. A can Marfà eren observables entre la sirena que marcava la sortida al migdia i la d’entrada per la tarda.
El carrer del Sac, com el seu nom indica, no té pas sortida, s’hi accedeix des del carrer Colom, per un passatge, “un túnel”, sota un habitatge. El carrer del sac corre paral•lel al carrer de les Rates i els horts de les cases d’ambdós carrers estan disposats simètricament. No tinc record d’haver-hi entrat mai, la disposició de les cases del carrer, relativament estret i en aquella època sense empedrar, sempre m’ha donat la impressió, inclús a hores d’ara, d’una particularitat, en el sentit de propietat, que em semblaria que entro a casa d’altri.
Al capdavall del carrer de les Rates baixant a m’esquerra i ja a les cases del passeig de Mar, actual avinguda del Maresme, a l’alçada dels números 395/397, hi havia una peixateria, on la gent del veïnat al capvespre, esperava l’arribada del peix de la subhasta al Port d’Arenys. Era una casa particular, el taulell inclinat on es col•locava la mercaderia es trobava en una estança, al costat de l’entrada de la casa, a la que també s'havia obert un accés al carrer. l'Estança en prou feines deixava espai per als compradors que feien cua i guaitaven el “gènero” des del carrer. Aquesta peixateria casolana era el pas provisional, ja que com moltes altres peixeters, al matí següent, continuaven la venda del dia a la parada que tenien a plaça. A la plaça del Peix, al carrer Barcelona, o a la plaça de Cuba.
A aquesta mateixa casa o potser la del costat, en aquells anys, es va patir un accdident, que en el seu dia va ser gràficament documentat. Un camió que passava per la nacional va perdre el control i la cabina del mateix es va empotrar, quasi perfectamen, al portal de la casa. Tal cosa va ser un aconteixement al veinat, per sort em sembla recordar que no va haver-hi cap desgracia!
...
11 març de 2015
Recordo al matrimoni que vivia a la casa dels conserges. Ens saludàvem i a vegades, quan anava amb la mare la feien petar. La habitatge tenia a part de l’entrada a la part interior , una altra directe al carrer. La casa tenia un petit jardí a peu del camí interior de les instal•lacions. Hi havia una gran figuera, recordo que algun cop cap a finals d’estiu ens havien convidat a entrar a agafar figues. Les despenjàvem amb un estris “ad hoc” fet amb una llarga canya amb una petita corona de tires metàl•liques, obertes cap en fora, al capdamunt. Amb aquest estris es podia encalçar la figa i amb un petit gir desprendre-la de l’arbre.
Des de la casa dels conserges fins al carrer de les Rates quedaven unes desenes de metres, el terreny irregular, del que encara no era un carrer obert, descendia lleugerament. El carrer de les Rates, de nom oficial “Jorge Juan”, anava des del camí Ral fins a baix a Mar. El nom del carrer de les Rates prové, pel que he pogut saber, de què es tractava d’una zona inundable i per tant suposo que propensa a tenir plagues de rosegadors.
S’arribava al carrer de les Rates a l’alçada del carrer Colom, continuació en direcció al carrer Sant Antoni del caminet. La majoria de les cases del carrer de les Rates des del carrer de Colom fins a mar, a banda i banda, eren cases de cos amb baix i pis. Aquest tipus de construccions també quasi uniforme seguien a la banda de Ponent fins al Cami Ral. A l’acera del davant només uns quants habitatges a tocar el caminet, la resta les finestres de les instal•lacions de la fàbrica de can Marfà fins a arribar a la seva porta d’entrada, ja quasi al capdamunt del carrer abans d’arribar al camí Ral.
A la porta de la majoria d’habitatges del carrer hi havia unes guies de ferro, que en algun lloc encara avui es conserven. Aquestes guies permetien l’encaix d’una fusta plana, amb draps que es col•locaven a la base, per tal d’impedir que l’aigua que sovint inundava el carrer penetrés als baixos. Cosa que, per altra banda, no sempre es podia impedir ja que algun cop els desaigües sobreeixien en els patis. Tenir la casa plena d’aigua no era una cosa que les fustes d’un parell de pams col•locades a l’entrada podessin sempre impedir.
A que el carrer de les Rates hagués esdevingut una zona inundable hi havia contribuït tant la via del tren, com la carretera feta pocs anys abans. Ambdós actuaven de barrera natural i ajudaven força a convertir-lo en un bassal, sobretot a la seva part més baixa. Però que la zona estigués a la part esquerra del desguàs del Rierot, en un nivell possiblement més baix i amb un clavegueram que segurament deixava quelcom a desitjar, no ajudava a estalviar els ensurts.
Recordo del carrer de les Rates un taller de motos just abans del començament de les naus de can Marfà, pujant a mà dreta. A la cantonada amb el carrer Colom a l’acera de ponent, tot just per sota de dit carrer hi havia “Ca la Maria”, la botiga del barri, però no era pas la única. Una mica més enllà i seguint el carrer Colom, a la cantonada amb el passatge Garcia Oliver , s’hi trobava “Ca la Pepita”. Una mica més enllà, a la mateixa acera, hi havia una merceria “Ca la Roser” i al costat una lleteria. “Ca la Pepita” quedava just davant del carrer del Sac. Al capdamunt del carrer de les Rates, ja a peu del camí Ral i fent cantonada amb el carrer Madoz, hi havia “Ca la Sebastiana” una altra botiga de barri on es venia llegum cuita. La llegum cuita era un recurs econòmic, junt amb quelcom de tall, per a preparar un dinar a “corre cuita” . Una sortida pràctica per les dones treballadores de Can Marfà. La sortida de dita fàbrica quedava a la vista de “Ca la Sebastiana”. Llavors no hi havia encara neveres arreu, ni molt menys supermercats on fer la compra setmanal. Per tant, cada dia es feia el dinar i si la dona treballava, cosa ja en aquells temps normal, les corredisses de les treballadores eren més que habituals. A can Marfà eren observables entre la sirena que marcava la sortida al migdia i la d’entrada per la tarda.
El carrer del Sac, com el seu nom indica, no té pas sortida, s’hi accedeix des del carrer Colom, per un passatge, “un túnel”, sota un habitatge. El carrer del sac corre paral•lel al carrer de les Rates i els horts de les cases d’ambdós carrers estan disposats simètricament. No tinc record d’haver-hi entrat mai, la disposició de les cases del carrer, relativament estret i en aquella època sense empedrar, sempre m’ha donat la impressió, inclús a hores d’ara, d’una particularitat, en el sentit de propietat, que em semblaria que entro a casa d’altri.
Al capdavall del carrer de les Rates baixant a m’esquerra i ja a les cases del passeig de Mar, actual avinguda del Maresme, a l’alçada dels números 395/397, hi havia una peixateria, on la gent del veïnat al capvespre, esperava l’arribada del peix de la subhasta al Port d’Arenys. Era una casa particular, el taulell inclinat on es col•locava la mercaderia es trobava en una estança, al costat de l’entrada de la casa, a la que també s'havia obert un accés al carrer. l'Estança en prou feines deixava espai per als compradors que feien cua i guaitaven el “gènero” des del carrer. Aquesta peixateria casolana era el pas provisional, ja que com moltes altres peixeters, al matí següent, continuaven la venda del dia a la parada que tenien a plaça. A la plaça del Peix, al carrer Barcelona, o a la plaça de Cuba.
A aquesta mateixa casa o potser la del costat, en aquells anys, es va patir un accdident, que en el seu dia va ser gràficament documentat. Un camió que passava per la nacional va perdre el control i la cabina del mateix es va empotrar, quasi perfectamen, al portal de la casa. Tal cosa va ser un aconteixement al veinat, per sort em sembla recordar que no va haver-hi cap desgracia!
...
11 març de 2015
6 de març del 2015
“La Porteta” (II) – Mataró anys seixanta
Endinsar-se camí de “La Porteta”, quan arribava el bon temps, era sentir tota una sèrie d’olors als que ara els que vivim a ciutat jo no estem acostumats.
El caminet, on ara hi ha el carrer Colom, quedava a redós de la paret que tancava l’antiga fàbrica del gas pel canto nord. Quan arribava el bon temps i hi tocava el sol la vegetació al costat de la paret es feia exuberant i amb tendència a envair el camí. A la dreta del camí, fins a la paret que separava les dependències de la fàbrica tèxtil , hi havia els hortets que cuidaven alguns dels veïns de “la casa de can Marfà”.
L’aroma de les flors i les plantes ventureres junt amb el que desprenien els petits conreus, especialment intensa la de les tomaqueres i mongeteres, es barrejava amb els perfums que, amb l’escalfor del sol i des de l’altre canto de la paret , desprenien els estris emmagatzemats a l’antiga fàbrica del gas. Estris que des de “la casa de can Marfà” o des de la paret que perpendicular a mar tancava les velles instal•lacions pel cantó de llevant eren fàcils de veure, ja que ens podíem enfilar per a poder guaitar.
Al recinte de l’antiga fàbrica del gas, en aquells temps propietat d’alguna de les companyies elèctriques – la vella que era la Fecsa o la nova que era la Hecsa - o potser la del gas, hi havia guardats postes elèctrics, metàl•lics i de fusta, així com grans bobines del cablejat fetes a base de tires de fusta el que els donava el seu aspecte estriat. Els pals de la corrent, troncs de fusta enquitranats de la mateixa manera que les travesses, “felipes”, que llavors s’utilitzaven a la via del tren, desprenien amb el calor un característic flaire que ho omplia tot. Avui en dia aquells compostos usats en la conservació de la fusta estan prohibits per al perjudici que poden causar a la salut. Les “felipes” de les vies del tren també han passat a la historia. En alguns llocs han estat reutilitzades per a simular graons als camins en zones enjardinades.
A la part nord del caminet, doncs, hi havia els hortets, amb les feixes ben arrenglerades on als encanyissats, perfectament disposats , s’enfilaven les tomaqueres i les mongeteres. De petit em cridava l’atenció els encanyissats; allò que amb quatre canyes quelcom es pot aguantar. També hi havia plantats enciams i altres hortalisses que necessitaven abundant aigua per prosperar. L’aigua la facilitava un safareig que hi havia a mitja alçada del caminet que menava a “La Porteta”. Cap a la tarda sempre m’entretenia veure com amb el xapo anaven obrint i tancant els solcs de manera que l’aigua quedes ben repartida per tot l’hort.
Amb el temps i quan el veïnat va anar creixent i cada cop passava més gent pel caminet la porta gran i “La porteta” van acabar enrunant-se i desapareixent. Els hortets van anar quedant desguarnits en una zona que s’anava “urbanitzant” i van caure en desús. Finalment només era en Jaume un dels veïns de “La casa de can Marfà” quin anava tirant del tros, del seu tros! Cap a la segona meitat dels seixanta els de la fabrica tèxtil de Can Marfà varen decidir la construcció d’un edifici que havia de funcionar com a guarderia per els fills dels treballadors. Aquest edifici es va construir just al límit dels seus terrenys amb les cases que hi havia al carrer Josep Castellà. Es trobava just on ara hi ha el traçat del carrer de la confraria St. Elm a l’alçada de la cruïlla amb el carrer Colom. A la part del darrera d’aquest edifici, que mai es va acabar utilitzant del tot, i seguint el traçat de l’actual carrer St. Elm fins arribar al darrera de les cases del Camí Ral va quedar un espai, que en Jaume va continuar utilitzant com a hort. Fins i tot quan ja “la casa de can Marfà” va quedar deshabitada i ell i la seva dona ja vivien en una nova edificació al camí Ral.
En Jaume de la Rosa, que li dèiem a casa, treballava de porter a can Marfà. Algun cop passant el veiem en una especia de petita estança “envidriada”, des d’on es controlava el pas a les instal•lacions des de la porta principal d’accés. Porta de grans dimensions encara avui visible amb la seva clàssica teuladeta. Porta per on quan sonava la sirena entraven o sortien una munió de treballadors i treballadores de manera que vist de lluny semblava un formiguer.
En Jaume tenia un aspecte robust, amb bigoti i jo ja el recordo amb els cabells blancs, des de casa el veia quan sortia per la part del darrera de “la guarderia” que mai va ser, a temporades es va utilitzar com a menjador pels treballadors, i s’endinsava a l’hort que al darrera resseguia enganxat les cases del carrer Josep Castellà. No recordo mai haver-lo vist alçar la vista, ell entrava al seu tros, totalment aliè a les mirades dels veïns que sabia que hi eren, però que ell ignorava totalment.
Els hortets del caminet havien anat llanguint amb els anys . El caminet cada cop era utilitzat per més gent, malgrat que a l’hivern quan plovia s’omplia de bassiots, que perduraven dies i dies, atès que l’ombra de la paret de la fàbrica del gas impedia que el sol els podés assecar Pel vespre la manca d’enllumenat feia difícil transitar, sobretot si no et volies enfangar.
Fins a “La Porteta” no era un tros gaire llarg. Com a molt un centenar de metres els que separaven la cantonada del carrer de casa amb “La Porteta”, quasi els mateixos que ens separaven de “La Havana” al Camí Ral. Es per això que des de casa tant aviat enfilàvem carrer amunt cap al Camí Ral com anàvem cap al carrer de les Rates pel caminet ...
6 de març de 2015
El caminet, on ara hi ha el carrer Colom, quedava a redós de la paret que tancava l’antiga fàbrica del gas pel canto nord. Quan arribava el bon temps i hi tocava el sol la vegetació al costat de la paret es feia exuberant i amb tendència a envair el camí. A la dreta del camí, fins a la paret que separava les dependències de la fàbrica tèxtil , hi havia els hortets que cuidaven alguns dels veïns de “la casa de can Marfà”.
L’aroma de les flors i les plantes ventureres junt amb el que desprenien els petits conreus, especialment intensa la de les tomaqueres i mongeteres, es barrejava amb els perfums que, amb l’escalfor del sol i des de l’altre canto de la paret , desprenien els estris emmagatzemats a l’antiga fàbrica del gas. Estris que des de “la casa de can Marfà” o des de la paret que perpendicular a mar tancava les velles instal•lacions pel cantó de llevant eren fàcils de veure, ja que ens podíem enfilar per a poder guaitar.
Al recinte de l’antiga fàbrica del gas, en aquells temps propietat d’alguna de les companyies elèctriques – la vella que era la Fecsa o la nova que era la Hecsa - o potser la del gas, hi havia guardats postes elèctrics, metàl•lics i de fusta, així com grans bobines del cablejat fetes a base de tires de fusta el que els donava el seu aspecte estriat. Els pals de la corrent, troncs de fusta enquitranats de la mateixa manera que les travesses, “felipes”, que llavors s’utilitzaven a la via del tren, desprenien amb el calor un característic flaire que ho omplia tot. Avui en dia aquells compostos usats en la conservació de la fusta estan prohibits per al perjudici que poden causar a la salut. Les “felipes” de les vies del tren també han passat a la historia. En alguns llocs han estat reutilitzades per a simular graons als camins en zones enjardinades.
A la part nord del caminet, doncs, hi havia els hortets, amb les feixes ben arrenglerades on als encanyissats, perfectament disposats , s’enfilaven les tomaqueres i les mongeteres. De petit em cridava l’atenció els encanyissats; allò que amb quatre canyes quelcom es pot aguantar. També hi havia plantats enciams i altres hortalisses que necessitaven abundant aigua per prosperar. L’aigua la facilitava un safareig que hi havia a mitja alçada del caminet que menava a “La Porteta”. Cap a la tarda sempre m’entretenia veure com amb el xapo anaven obrint i tancant els solcs de manera que l’aigua quedes ben repartida per tot l’hort.
Amb el temps i quan el veïnat va anar creixent i cada cop passava més gent pel caminet la porta gran i “La porteta” van acabar enrunant-se i desapareixent. Els hortets van anar quedant desguarnits en una zona que s’anava “urbanitzant” i van caure en desús. Finalment només era en Jaume un dels veïns de “La casa de can Marfà” quin anava tirant del tros, del seu tros! Cap a la segona meitat dels seixanta els de la fabrica tèxtil de Can Marfà varen decidir la construcció d’un edifici que havia de funcionar com a guarderia per els fills dels treballadors. Aquest edifici es va construir just al límit dels seus terrenys amb les cases que hi havia al carrer Josep Castellà. Es trobava just on ara hi ha el traçat del carrer de la confraria St. Elm a l’alçada de la cruïlla amb el carrer Colom. A la part del darrera d’aquest edifici, que mai es va acabar utilitzant del tot, i seguint el traçat de l’actual carrer St. Elm fins arribar al darrera de les cases del Camí Ral va quedar un espai, que en Jaume va continuar utilitzant com a hort. Fins i tot quan ja “la casa de can Marfà” va quedar deshabitada i ell i la seva dona ja vivien en una nova edificació al camí Ral.
En Jaume de la Rosa, que li dèiem a casa, treballava de porter a can Marfà. Algun cop passant el veiem en una especia de petita estança “envidriada”, des d’on es controlava el pas a les instal•lacions des de la porta principal d’accés. Porta de grans dimensions encara avui visible amb la seva clàssica teuladeta. Porta per on quan sonava la sirena entraven o sortien una munió de treballadors i treballadores de manera que vist de lluny semblava un formiguer.
En Jaume tenia un aspecte robust, amb bigoti i jo ja el recordo amb els cabells blancs, des de casa el veia quan sortia per la part del darrera de “la guarderia” que mai va ser, a temporades es va utilitzar com a menjador pels treballadors, i s’endinsava a l’hort que al darrera resseguia enganxat les cases del carrer Josep Castellà. No recordo mai haver-lo vist alçar la vista, ell entrava al seu tros, totalment aliè a les mirades dels veïns que sabia que hi eren, però que ell ignorava totalment.
Els hortets del caminet havien anat llanguint amb els anys . El caminet cada cop era utilitzat per més gent, malgrat que a l’hivern quan plovia s’omplia de bassiots, que perduraven dies i dies, atès que l’ombra de la paret de la fàbrica del gas impedia que el sol els podés assecar Pel vespre la manca d’enllumenat feia difícil transitar, sobretot si no et volies enfangar.
Fins a “La Porteta” no era un tros gaire llarg. Com a molt un centenar de metres els que separaven la cantonada del carrer de casa amb “La Porteta”, quasi els mateixos que ens separaven de “La Havana” al Camí Ral. Es per això que des de casa tant aviat enfilàvem carrer amunt cap al Camí Ral com anàvem cap al carrer de les Rates pel caminet ...
6 de març de 2015
4 de març del 2015
“La Porteta” (I) - Mataró anys seixanta –
Els records de la meva infància, del carrer on vivia, estan a cavall entre el barri de l’Havana i el Carrer de les Rates. Sempre amb l'omnipresent fàbrica de can Marfà i els terrenys que havia ocupat l’antiga fàbrica del gas, ja sense ús a aquella època.
Vivia al carrer Josep Castellà, quan aquest encara no havia estat completament urbanitzat. Érem a la primera casa del carrer, al número 3, al capdavall de tot, el número 1 mai ha existit. Estàvem quasi l’alçada del carrer Colom que llavors encara no estava obert. (1)
El carrer Josep Castellà deu els seu nom a un capità de la marina mercant nascut a Mataró al segle XIX de sobrenom “Capità Panna”. Aquest carrer es va obrir en els terrenys de cal “Paretern” sobrenom de la família Rovira, propietària des terrenys que per sota el Camí Ral, estaven situats entre la fàbrica de can Marfà i l’actual carrer Tolón.
Cal “Paretern” deu el seu nom, segons em varen explicar, a la semblança que algun membre de la família, no sé dir si el propietari de l’època que jo hi vivia o un anterior, tenia amb la figura del “Pare Etern” d’un grup escultòric de l’església de Santa Maria.
Quan ens vam traslladar a viure al carrer Josep Castellà a un habitatge que havia adquirit el meu avi, jo en prou feines tenia un any, era al 1959. El carrer tot just obert, no estava encara pavimentat – llavors es feia amb llambordes, “adoquins” – i molt menys estava urbanitzat, encarà hi havia molts espais oberts, erms.
Els primers records dels que en sóc conscient ja són una mica més cap aquí. Si que he vist alguna foto feta des del terrat de casa amb el fons dels pisos de l’Aliança, el pisos de la clínica en dèiem, tots just acabats de bastir. Recordo de manera fugissera la nevada del 62. El meu pare va haver de treure la neu de la teulada de l’escala d’accés al terrat, suficientment dèbil com per quedar compromesa pel pes de la neu. A Continuació recordo que es va afegir als veïns de “la casa de can Marfà”, que van començar a obrir una rasa enmig de la neu fins al capdamunt del carrer a tocar camí ral per a poder-nos desplaçar.
“La casa de can Marfa” estava al capdavall del carrer Josep Castellà, en la cruïlla del camí que comunicava amb el Carrer de les Rates. Era un bloc de sis habitatges, dos baixos i quatre pisos, amb una petita explanada de terra al davant . L’edifici, per la part de ponent estava repenjat a la paret que delimitava per llevant l’antiga fàbrica del gas. Més enllà de la petita esplanada de terra, al sud i a l’est hi havia els erms dels antics camps de conreu de cal Paretern.
De “la casa de can Marfa”, recordo a alguns dels veïns. Als baixos vivien en Jaume , la seva dona la Rosa i el seu fill Esteve que era mecànic. l’Encarnació vivia a l’altre baix. Al primer pis hi vivia la família Vallés; en aquella casa hi vivien 4 generacions, la besàvia, la Pepeta, la iaia la senyora “Francisca”, la mare l’Alba amb el seu marit i els seus dos fills grans, en Pere i l’Anna. La senyora “Francisca” estava casada amb un treballador de can Marfà, condició, “sine qua non” per gaudir d’algun d’aquells habitatges. No eren pas els únics habitatges per a treballadors de can Marfà, ja que al camí Ral n’hi havia uns quants més. Quan “la casa de can Marfa” va ser desallotjada, a la segona meitat del seixanta, a quatre dels veïns els van reallotjar a una de nova factura al camí Ral. Avui tots aquests habitatges ja no existeixen, tampoc la paret nord del tancat de can Marfà que hi havia a continuació on es podia llegir el següent lema “La Fe en Dios y una mano fuerte para el Trabajo – Francisco Franco”. “La casa de can Marfa”, la de davant de casa meva, va restar abandonada fins ben entrat els anys 70, convertint-se en refugi de sense sostre i passavolants.
Pel que fa al carrer Josep Castellà, a l’acera de casa al número 5 amb el temps s’hi va establir una “fabriqueta” el propietari de la qual es deia Bonany, mes amunt hi vivia la família Pla amb el seu fill, també una germana del pare que es deia Paquita. La Paquita Pla anava coixa a causa que havia perdut una cama durant la guerra civil en un bombardeig sobre Mataró. Al local dels baixos de casa dels Pla durant un temps hi varen ser els transportistes germans Soriano. Una mica més amunt i a l’acera del davant hi havia l’edifici dels “Elsa”, bé, aquest era el nom comercial, es deien Elies. Era un edifici que abastava fins al carrer Floridablanca, als dos pisos que donaven al carrer de casa hi vivien, el germà gran i el petit, el mitjà i els pares de tots tres vivien als pisos que donaven a Floridablanca. El germà gran, en Pere, i la seva dona la Josefina regentaven una agència de transports que ocupava els baixos, l’altre meitat dels baixos que donaven a l’altre carrer era un taller mecànic que portava el germà mitjà.
A la mateixa acera de casa hi havia el magatzem dels pinsos Balcells, d’en “Carlos” Balaguer. Entre can Balaguer i Can Pla, amb el temps, els Magrassó, que regentaven el restaurant “La Marina” hi van construir uns apartaments, que a l’estiu eren llogats a turistes. Una mica més amunt a l'acera de “ca l’Elsa”, més endavant, s’hi va construir un bloc on hi va anar a viure en Teòfilo Gonzàlez, de "Les Olivetes" de la plaça Xica. Més amunt de can Balaguer encara eren propietats del “Paretern” on hi havia el paller i coberts pels estris del camp i també hi varen tenir vaques. Al capdamunt de tot del carrer estava flanquejat a Ponent per un edifici de tres pisos de cal Paretern i a l’altre costat l’espardenyeria. Aquestes dues construccions ja donaven a l’Havana pròpiament dita i s’hi entrava des del Cami Ral.
Per davant de “la casa de can Marfa” , al costat d’una alta paret que tancava l’antiga fàbrica del gas, passava un camí de terra premuda de color grisós, quelcom hi devia haver tingut a veure l’antiga fàbrica del gas. Era un camí d’uns tres metres d’amplada . Aquest camí anava directe a una porta de fusta de grans dimensions, ja en desús, al costat hi havia l’arc d’una porteta sense porta que franquejava una antiga paret ja mig derruïda. “La porteta” donava accés a un cos sense urbanitzar, en el que al sud hi havia l’entrada a la fàbrica del gas amb una gran porta metàl•lica de color gris de dos fulls amb barrots al capdamunt i un fanal elèctric que era junt amb un altre a l’alçada de la porteta la única il•luminació nocturna. Hi havia una casa al costat, suposo que era la dels guardes o conserges de les instal•lacions. Al capdavant un accés a can Marfà avui encara existent . Mé enllà ja s’arribava al Carrer de les Rates...
4 de març de 2015
(1) Era una casa de dos habitatges, al baix aproximadament des del 1963 hi va venir a viure la familia Torres. Que amb el temps van ocupar la totalitat de 'edifici -baix i pis- . Actualment la Teresa Albert i el seu fill en Josep Torres probablement siguin els veïns que porten més anys visquen al carrer Josep Castellà.
Vivia al carrer Josep Castellà, quan aquest encara no havia estat completament urbanitzat. Érem a la primera casa del carrer, al número 3, al capdavall de tot, el número 1 mai ha existit. Estàvem quasi l’alçada del carrer Colom que llavors encara no estava obert. (1)
El carrer Josep Castellà deu els seu nom a un capità de la marina mercant nascut a Mataró al segle XIX de sobrenom “Capità Panna”. Aquest carrer es va obrir en els terrenys de cal “Paretern” sobrenom de la família Rovira, propietària des terrenys que per sota el Camí Ral, estaven situats entre la fàbrica de can Marfà i l’actual carrer Tolón.
Cal “Paretern” deu el seu nom, segons em varen explicar, a la semblança que algun membre de la família, no sé dir si el propietari de l’època que jo hi vivia o un anterior, tenia amb la figura del “Pare Etern” d’un grup escultòric de l’església de Santa Maria.
Quan ens vam traslladar a viure al carrer Josep Castellà a un habitatge que havia adquirit el meu avi, jo en prou feines tenia un any, era al 1959. El carrer tot just obert, no estava encara pavimentat – llavors es feia amb llambordes, “adoquins” – i molt menys estava urbanitzat, encarà hi havia molts espais oberts, erms.
Els primers records dels que en sóc conscient ja són una mica més cap aquí. Si que he vist alguna foto feta des del terrat de casa amb el fons dels pisos de l’Aliança, el pisos de la clínica en dèiem, tots just acabats de bastir. Recordo de manera fugissera la nevada del 62. El meu pare va haver de treure la neu de la teulada de l’escala d’accés al terrat, suficientment dèbil com per quedar compromesa pel pes de la neu. A Continuació recordo que es va afegir als veïns de “la casa de can Marfà”, que van començar a obrir una rasa enmig de la neu fins al capdamunt del carrer a tocar camí ral per a poder-nos desplaçar.
“La casa de can Marfa” estava al capdavall del carrer Josep Castellà, en la cruïlla del camí que comunicava amb el Carrer de les Rates. Era un bloc de sis habitatges, dos baixos i quatre pisos, amb una petita explanada de terra al davant . L’edifici, per la part de ponent estava repenjat a la paret que delimitava per llevant l’antiga fàbrica del gas. Més enllà de la petita esplanada de terra, al sud i a l’est hi havia els erms dels antics camps de conreu de cal Paretern.
De “la casa de can Marfa”, recordo a alguns dels veïns. Als baixos vivien en Jaume , la seva dona la Rosa i el seu fill Esteve que era mecànic. l’Encarnació vivia a l’altre baix. Al primer pis hi vivia la família Vallés; en aquella casa hi vivien 4 generacions, la besàvia, la Pepeta, la iaia la senyora “Francisca”, la mare l’Alba amb el seu marit i els seus dos fills grans, en Pere i l’Anna. La senyora “Francisca” estava casada amb un treballador de can Marfà, condició, “sine qua non” per gaudir d’algun d’aquells habitatges. No eren pas els únics habitatges per a treballadors de can Marfà, ja que al camí Ral n’hi havia uns quants més. Quan “la casa de can Marfa” va ser desallotjada, a la segona meitat del seixanta, a quatre dels veïns els van reallotjar a una de nova factura al camí Ral. Avui tots aquests habitatges ja no existeixen, tampoc la paret nord del tancat de can Marfà que hi havia a continuació on es podia llegir el següent lema “La Fe en Dios y una mano fuerte para el Trabajo – Francisco Franco”. “La casa de can Marfa”, la de davant de casa meva, va restar abandonada fins ben entrat els anys 70, convertint-se en refugi de sense sostre i passavolants.
Pel que fa al carrer Josep Castellà, a l’acera de casa al número 5 amb el temps s’hi va establir una “fabriqueta” el propietari de la qual es deia Bonany, mes amunt hi vivia la família Pla amb el seu fill, també una germana del pare que es deia Paquita. La Paquita Pla anava coixa a causa que havia perdut una cama durant la guerra civil en un bombardeig sobre Mataró. Al local dels baixos de casa dels Pla durant un temps hi varen ser els transportistes germans Soriano. Una mica més amunt i a l’acera del davant hi havia l’edifici dels “Elsa”, bé, aquest era el nom comercial, es deien Elies. Era un edifici que abastava fins al carrer Floridablanca, als dos pisos que donaven al carrer de casa hi vivien, el germà gran i el petit, el mitjà i els pares de tots tres vivien als pisos que donaven a Floridablanca. El germà gran, en Pere, i la seva dona la Josefina regentaven una agència de transports que ocupava els baixos, l’altre meitat dels baixos que donaven a l’altre carrer era un taller mecànic que portava el germà mitjà.
A la mateixa acera de casa hi havia el magatzem dels pinsos Balcells, d’en “Carlos” Balaguer. Entre can Balaguer i Can Pla, amb el temps, els Magrassó, que regentaven el restaurant “La Marina” hi van construir uns apartaments, que a l’estiu eren llogats a turistes. Una mica més amunt a l'acera de “ca l’Elsa”, més endavant, s’hi va construir un bloc on hi va anar a viure en Teòfilo Gonzàlez, de "Les Olivetes" de la plaça Xica. Més amunt de can Balaguer encara eren propietats del “Paretern” on hi havia el paller i coberts pels estris del camp i també hi varen tenir vaques. Al capdamunt de tot del carrer estava flanquejat a Ponent per un edifici de tres pisos de cal Paretern i a l’altre costat l’espardenyeria. Aquestes dues construccions ja donaven a l’Havana pròpiament dita i s’hi entrava des del Cami Ral.
Per davant de “la casa de can Marfa” , al costat d’una alta paret que tancava l’antiga fàbrica del gas, passava un camí de terra premuda de color grisós, quelcom hi devia haver tingut a veure l’antiga fàbrica del gas. Era un camí d’uns tres metres d’amplada . Aquest camí anava directe a una porta de fusta de grans dimensions, ja en desús, al costat hi havia l’arc d’una porteta sense porta que franquejava una antiga paret ja mig derruïda. “La porteta” donava accés a un cos sense urbanitzar, en el que al sud hi havia l’entrada a la fàbrica del gas amb una gran porta metàl•lica de color gris de dos fulls amb barrots al capdamunt i un fanal elèctric que era junt amb un altre a l’alçada de la porteta la única il•luminació nocturna. Hi havia una casa al costat, suposo que era la dels guardes o conserges de les instal•lacions. Al capdavant un accés a can Marfà avui encara existent . Mé enllà ja s’arribava al Carrer de les Rates...
4 de març de 2015
(1) Era una casa de dos habitatges, al baix aproximadament des del 1963 hi va venir a viure la familia Torres. Que amb el temps van ocupar la totalitat de 'edifici -baix i pis- . Actualment la Teresa Albert i el seu fill en Josep Torres probablement siguin els veïns que porten més anys visquen al carrer Josep Castellà.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)