30 de març de 2010

No podem tornar enrere


No es pot tornar enrere perquè estem massa lluny, no es pot tornar enrere perquè ja és massa tard.

“Començar il•lusiona”. Tornar a començar allà mateix on estàvem fa 30 anys, no!

“Ser forts per decidir” . Tampoc no valen promeses de fortalesa que ens han de permetre decidir. Decidir el què? Quan ja és el poble el que s’ha autoorganitzat, al marge dels partits, i ja està decidint pel seu compte.

Ens diuen que des de Madrid s’ha polititzat la sentència de l’Estatut, si només fos la sentència! Ens diuen que cal situar la resposta a la sentència de l’Estatut en el dia de les eleccions. Volen que el dia de les eleccions no fem una elecció, sinó una reacció. Sempre jugant a la contra del que ens fan! Sempre seguint el ritme que els altres marquen!

El dia de les eleccions hem d’escollir, hem de triar un nou camí! Hem de triar a aquells que ens poden permetre avançar en el sentit en que una gran part del poble ja s’està autopronunciant.

L’Estatut, sigui quina sigui la sentència, és una eina que ja han fet malbé abans d’estrenar-la. JA NO EL VOLEM!

Per avançar fins a ser un país normal a Europa i al món ens cal la construcció del que tenen tots els països normals del “món mundial”, un Estat Propi.

Recuperarem la confiança política dels ciutadans si som capaços de fixar-nos uns objectius clars i els sabem explicar. No val tornar a parlar que ara decidirem, que ara serem forts, que ara obtindrem el concert econòmic, que ara ens escoltaran,...

Durant la transició demanàvem llibertat, amnistia i estatut d’autonomia perquè creiem que amb la llibertat i la democràcia podríem bastir un edifici. Un Estatut en el que ens sentiríem suficientment lliures i còmodes; que ens permetria progressar, mantenint la nostra cultura i ser respectats dins de l’Estat Espanyol.

Trenta anys ens han convençut que això ni ha estat ni serà mai possible. Masses anys de condescendència de conformisme, d’apalancament de molts. Masses anys d’escalfar cadires i no aixecar-se d’elles per por a no perdre-les. Masses anys d’indecisions i de promeses no complertes. Masses anys d’espoli sistemàtic.

Massa tard i massa lluny per a tornar a començar amb la mateixa història, no ens podem permetre perdre el temps. Catalunya va entrar a la transició essent la primera “regió” de l’Estat, ara on estem? On volem arribar? Al final de la cua?

Aquells immigrants que varen arribar de “Les Espanyes” ara fa cinquanta anys, amb les maletes lligades amb cordills, poden arribar a veure com els seus néts tornen a agafar els trastos i es converteixen en emigrants perquè a Catalunya no hem estat capaços de mantenir, de no deixar-nos prendre, el que tots plegats, amb molt d’esforç, havíem aconseguit.
A les properes eleccions, TRIEM , no reaccionem. Triem entre encarar la nostra llibertat sense reserves o tornar a començar com fa 30 anys fins a la nostra total aniquilació com a societat i com a poble.

30 març 2010

29 de març de 2010

"Tir al Laporta"

Una nova modalitat esportiva, el tir al Laporta, com si es tractés del tir al plat. És possible que la moda creixi i formi part del pack del “progre” o de “lo políticament correcte”, llegiu sinó: solidaritat, no a la guerra, sostenibilitat, ecologisme, energies alternatives, escalfament global,... i ara, anti-laportisme.

Més d’un, davant d’un determinat nombre de gent, es pensarà que diu una cosa afortunada, i que compta amb l’aquiescència dels oients: “No m’agrada en Laporta”, o “Quin paio aquest en Laporta”, o més agosarat encara “No s’hauria de barrejar el futbol amb la política”. Aquesta darrera opinió és d’una brillantor total, d’una correcció política “que em fa tremolar les cames”.Com si la política no s’hagués barrejat mai amb el futbol! Tornem a estar amb el de sempre! Quan a la tribuna del Bernabeu apareixen autoritats espanyoles i fins i tot autoritats militars d’uniforme, llavors tots calladets... Ara però, si el president del Barça es pronuncia com a catalanista, independentista o fa declaracions de principis en defensa del seu país, llavors és que es barreja la política i el futbol. Déu n’hi do! Quanta tonteria, auto-odi i misèria que ens cal suportar.

No ens calen rivals foranis. Com aquell jugador de futbol tant dolent, al que no li cal que li posin a sobre un marcador, ja que es marca ell solet. Això ens passa també als catalans, que molts cops no cal que ens marquin, ens marquem solets.

No he estat mai Laportista i ni tant sols soc “forofo” ni seguidor del Barça, ni del futbol en general; els que em coneixen ho saben bé. Una altra cosa es que sempre m’he alegrat dels èxits aconseguits pel Barça, perquè encara que sembli recorrent, el Barça ha estat per a la majoria de catalans quelcom més que un club. Aquest club ha estat la vàlvula d’escapament, molt cops, d’un sentiment col•lectiu de país que no es podia expressar d’altra manera. El barcelonisme també ha estat un factor integrador a la nostra societat; amb això no descobreixo res que no sapigueu tots.

Ara, en Laporta s’ha pronunciat a favor del seu país. S’ha pronunciat amb majúscules, des de la transversalitat. Ja ho va fer fa anys des del PI (partit per la indepedència), que era un embrió no desenvolupat del que es la plasmació política del posar de debò Catalunya al capdevant de tot i posar-la per sobre del debat estèril de dretes/esquerres.

Ara a en Laporta li plourà de tot. S’ha enfrontat ja amb determinats “poders fàctics” com “La Vanguardia” i a tot l’establishment polític, que ja es sent amenaçat. Ara resulta, que abans de plegar com a president del Barça ha tingut la pensada d’anomenar en Cruyff President d’Honor. Que has fet Jan? Doncs tant se val el que hagi fet, faci el que faci serà criticat; si fa, si nomena, si recolza; a un o altre...

L’altre dia, el telenotícies va ser veritablement patètic. Quan varen donar la noticia del nomenament, varen entrevistar a en Johann Cruyff, i a dos que criticaven la decisió: ningú a favor, curiós, oi?.Un dels contraris era en Reixach, persona que hem de creure, pel que sabem, que està enemistada amb en Cruyff i l’altre contrari era el Pichi Alonso. Aquest darrer es va despenjar amb una argumentació que més o menys venia a dir: Que altres persones s’ho haurien merescut més que en Cruyff, i apuntava a en Kubala. Només un detall; en Kubala va morir al maig del 2002 i en Laporta va arribar a la presidència del Barça al juny del 2003.

Si hagués estat just anomenar a en Kubala president d’honor, cosa que m’hagués semblat perfecte, en tot cas hauria d’haver estat cosa d’en Montalt, en Nuñez o en Gaspart, no? En cap cas té res a veure amb en Laporta, ni que aquest hagi anomenat a en Cruyff, persona que per altra banda, no cal oblidar, és el seleccionador català de futbol, cosa que dona un dimensionament “mediàtic” inimaginable a aquesta selecció.

Penso que estem veient el principi d’una campanya dels mitjans de comunicació que faran del tir al Laporta l’esport nacional d’aquesta primavera, estiu, tardor, i si sobra munició no cal que us digui a qui també li tocarà rebre.

24 de març de 2010

Patriotisme constitucional


Avui he vist al diari com es tapava, amb un plafó, l’escut franquista de la Capitania militar de Barcelona, i s’hi sobreposava un de constitucional.

Han calgut més de 30 anys perquè es decidissin a fer-ho, però, fixeu-vos, no l’han tret, tan sols l’han tapat!

Això em fa pensar en el patriotisme espanyol, que ara està tapat pel “patriotisme constitucional”.

Es vol inculcar un patriotisme constitucional, és a dir “respectuós”, al que tots els bons espanyols s’hi han d’adherir i trobar-s’hi a gust.

Però en el fons aquest patriotisme ni tan sols tapa el patriotisme casernari de tota la vida. Per això grinyola i per això no és creïble.

Com poden arribar a pretendre que ens sentim a gust amb el patriotisme constitucional si en el fons continuen amb el subjacent?

Com pot ser que els que prediquen el patriotisme constitucional a la que podem ens etziben un guitza? Com poden pretendre que ens fem nostre el que en el fons volen mantenir com exclusivament seu? Sense canviar res del seu ideari!

El patriotisme constitucional és una enganyifa que la majoria dels catalans no creiem i no sentim. Però, curiosament tampoc el senten la resta dels espanyols. El que senten la resta dels espanyols és el patriotisme de sempre.

El que senten la majoria d’espanyols és el patriotisme “del Manolo el del bombo”, el de l’exaltació de la “unidad” i “uniformidad” de la pàtria.

El que senten la majoria d’espanyols és aquell patriotisme que s’afirma menystenint-nos, i odiant-nos.

Vaig sentir dir, no fa gaire, que a l’Austria d’abans de la segona guerra mundial, per a demostrar que un era patriota, calia demostrar que un era una mica antisemita. Doncs, el mateix passa aquí, que per ser un patriota espanyol, constitucional o pre-constitucional, com cal, s’ha de ser més o menys anticatalà.

Per això, per molts plafons que posin, sempre veurem el rerefons d’un patriotisme que per afirmar-se cal que negui la nostra realitat, el nostre dret a existir i a ser catalans amb total plenitud.

Lo constitucional, tapa lo pre-constitucional, però per algú és tan prim, que se li transparenta, i així actua! Amb un patriotisme espanyol desacomplexat.

21 de març de 2010

TV3, de qui és?

TV3, la nostra, la vostra, la seva. De qui dimonis és TV3? No és que els dubtes sobre la Televisió de Catalunya sorgeixin de cop i volta, per un fet concret, per quelcom que hagi pogut passar avui. És un cúmul de malentesos entre “mi” i el que percebo als telenotícies.

Malament aniríem si sempre el tractament que es fes de les notícies coincidís “fil per randa” amb el que jo entenc, crec o percebo com a cert. Evidentment tots tenim la nostra opinió i el que per alguns són certeses en altres desperten o són simplement dubtes .

Però, des de ja fa molt de temps, el que veig a TV3 no m’agrada. Cada cop és percep més un desviament “ideològic”, una escora cada cop més pronunciada que impedeix entendre les notícies, sinó és entenent-les d’una determinada manera.

Hi veig massa deriva, massa maniqueisme, massa “correcció política”, massa d’un color i molt poc d’un altre. En definitiva massa desequilibri.

Estrany és el cap de setmana, que si surt algun polític al telenotícies no sigui sempre del mateix partit, a vegades en surt més d’un del mateix partit. No estic pas parlant dels partits majoritaris, per descomptat.

Després, quan arriben les eleccions, hem de sentir la cantarella als periodistes de “que no firmen els reportatges per que els assignen els minuts en funció de la representativitat dels grups polítics”.

I aquí hi ha els dos grans defectes actuals de TV3. Per una part s’està convertint en un acotat dels partits establerts que forcen l’acompliment d’unes regles i per altra part, hi ha uns periodistes que en moltes ocasions obeeixen a les seves filies i fòbies. A més caldria considerar si la majoria d’ells no són “monocolors”.

És lògic, doncs, que fora d’aquests interessos i d’aquestes filies no existeixi res més, això empobreix el mitjà. Per altra banda, i aquí deu d’haver un cert dirigisme polític, cada cop es percep una “provincionanització” una regionalització del mitjà. Les notícies estan cada cop més supeditades al que succeeix a la resta de l’estat; es mira més a la “meseta”que a Europa.

TV3 esta deixant de ser un finestra oberta al món, està deixant de ser la televisió d’un país, per a convertir-se en la televisió d’una autonomia espanyola. Encara no s’han atrevit, com ha passat a Euskadi, a fer treure el mapa dels països catalans, però com diuen a les Castelles. “todo se andará”. Tant de bo m’equivoqui.

16 de març de 2010

Ara que és el que cal fer a Reagrupament?



Entre els mitjans per a aconseguir els objectius fundacionals de l’Associació està el donar suport a una candidatura d’ampli espectre, per presentar-la a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

Els objectius són clars independència i regeneració democràtica, això seria el què. El com seria definir clarament que es pretén fer. Quedaria, finalment, per decidir qui ha de fer-ho. M’estic referint a les persones a les quals s’encomana presentar-se a les eleccions i guanyar-les.

Ara és el moment de determinar el com, ara és el moment de fer el “full de ruta”. Que no s’enganyi ningú, és el moment de fer un programa; d’explicar que es farà al Parlament si, donat el cas, no s’aconsegueix sumar la majoria necessària. Si no hi ha més remei que fer “una travessia del desert”, fins a arribar a la plena sobirania de Catalunya.

Són diverses les sensibilitats que conviuen a l’associació. Perquè per a la consecució de la llibertat de Catalunya s’ha de sumar. Cal sumar diferents parers i formes d’entendre la societat.

Donat el cas que el resultat electoral permetés “gestionar” i no permetés “proclamar la independència”, s’ha d’estar preparat per gestionar. És per això que en primera instància s’hauria de decidir el com, tant per gestionar com per proclamar. Molta gent de l’Associació ha estat treballant per a determinar-ho. Ningú hauria de tenir dubtes ni preguntar-se: que pensen fer mentrestant al Parlament? O arribats a la independència que proposaran?

Es senten veus que diuen que caldria decidir ja qui ha de fer-ho i com s’ha de triar a qui ha de fer-ho. Mentre encara no s’ha decidit el com no és potser encara el moment de decidir qui, o com es decidirà qui.

A Reagrupament tenen la sort que s’hi ha aplegat un munt de gent amb moltes capacitats contrastades; gent molt vàlida que només vol dues coses: la Llibertat de Catalunya i la regeneració del sistema democràtic.

L’associació, té unes finalitats clares, un cop aconseguides haurà arribat a la seva data de caducitat, que coincidirà amb l’assoliment del seu màxim èxit.

Aquest èxit seria aconseguir els objectius fundacionals, i deixar un país lliure i regenerat políticament en el qual, com a qualsevol país civilitzat, la gent pugui decidir lliurement la millor forma de governar-se.

És per això que penso que és el moment d’evitar escletxes. Hi ha gent a l’associació que porta al sarró molts dels “vicis, tics i mals costums” tan arrelats a la nostra societat i que cal obviar. Masses apriorismes!

Vivim en una societat molt postissa, ideològicament parlant, en la que encara es funciona amb els paràmetres esquerra/dreta. Quan la realitat dia a dia ens demostra que la gestió dels nostres recursos no la determinen les polítiques d’esquerres o de dretes catalanes, sinó les polítiques espanyoles, les polítiques fetes des de Madrid.

Em sembla recordar que era en Josep Pla qui deia que el que més s’assembla a un polític espanyol de dretes és un polític espanyol d’esquerres.

Estem influenciats per masses premisses, per masses conceptes “sacralitzats i excessivament idealitzats”, per pautes de comportament i organització inamovibles, en definitiva, masses dogmes.

No és ara el moment de discutir qui serà el “qui” quan encara queda temps per sumar més gent al projecte. Ara és el moment de construir i de treballar el com; de treballar les bases que ens han de permetre aconseguir l’èxit.

Segur que es trobaran, que entre tots s’escolliran, els millors per portar a terme el projecte de Reagrupament.







7 de març de 2010

Estimar-la, sentir-la, pensar-la


Per estimar quelcom cal conèixer-ho , un cop ho coneixes, t’ho pots començar a fer teu, a partir d’aquí ho comences a sentir a com a part de tu mateix.

Això és el que passa amb el català, en les seves variants i les manifestacions culturals nascudes al seu voltant. Amb prou feina hi ha 10 milions de persones que potencialment poden tenir aquest coneixement, que poden compartir aquest sentiment.

Per defensar la pervivència del català i de la seva cultura en prou feina som 10 milions, a diferència dels centenars de milions que tenen com a propi o fan servir i coneixen el castellà, dins d’aquest coneixement també hi compten la majoria de catalanoparlants, que, de bon grat o per força, són els únics autèntics bilingües.

Per a defensar la cultura catalana, en comparació amb la castellana, en som molt pocs. Si algun dia el català, insisteixo, en les seves variants, desapareix de l’àmbit geogràfic dels Països Catalans, el podrem donar per ben mort. Si mai desaparegués el castellà en aquest mateix àmbit, supòsit que des del nacionalisme espanyol es contempla sense cap fonament, encara els quedaria molt terreny per a córrer i la seva existència no estaria amenaçada ni de bon tros.

Així doncs, el sentiment nacional català, igual que l’espanyol o castellà, es basa en trets identitaris com pot ser l’idioma, però no es solsament això, és també el sentiment de pertinença i d’arrelament el que compte. El sentiment indentitari dels irlandesos ha perviscut malgrat la pèrdua de l’ús del gaèlic. Ús que s’ha començat a recuperar un cop Irlanda ha tingut el seu propi estat. En cap cas s’ha bandejat l’anglès.

El català malgrat 35 anys de transició/democràcia no ha acabat de ser sentit com a seu per una part important de la població de Catalunya. Hi ha qui ha vist el català com una imposició, com “l’idioma del poder” i a partir d’aquí, de manera totalment injusta, i racionalment injustificada, alguns han volgut treure’n profit i han intentat manipular molta gent per enfrontar-los als qui aspirem que Catalunya com a país pugui assolir allò que li correspon.

Catalunya, amb el seu idioma, amb el seus trets culturals, serà i ha de ser. En cap cas la societat catalana és una societat excloent, al contrari, ha estat molt tolerant. Això, precisament, ha posat en perill la seva pervivència, malgrat haver eixamplat la seva base social.

La pervivència de Catalunya, doncs, es veu amenaçada, no tant sols perquè pugui desaparèixer el seu tret identitari i cultural principal, el català, sinó perquè com a societat en el seu conjunt ha patit l’espoli econòmic. De continuar així deixarem de ser terra d’acollida per a ser terra d’emigració. Els nostres fills, els nostres nets ho tenen malament sinó reaccionem ja!

Per a defensar Catalunya, cal que ho facin amb el cor aquells que ja l’estimen. Amb “l’estòmac”, tots aquells que pensem que és la terra en la que han de continuar vivint els seus fills, en la que s’han de guanyar la vida. Però, sobretot Catalunya l’hem de defensar, tots plegats, amb el cap. Hem de tenir les idees molt clares, hem de tenir els principis molt clars, hem de saber on som, el que volem i a on volem anar. Perquè Catalunya pugui sobreviure, cal que l’estimi, la senti i la pensi fins al darrer del seus ciutadans.

La feina no és fàcil, però tampoc es impossible! Catalunya hem d’estimar-la, sentir-la com a nostra i pensar-la com la terra en la que tots els seus ciutadans podem tenir un futur millor. Per a fer tot això cal que siguem un societat lliure. Ens cal la independència, ens cal un estat dins de la unió europea, per a continuar progressant. Dins a Espanya no tenim futur ni com a catalans, ni possiblement com a espanyols.

3 de març de 2010

Ciutadania


-->
Ciutadania, drets i deures són tres conceptes que van, o haurien d’anar, obligatòriament relacionats. No és aquest el cas de Catalunya pel fet de no tenir estat propi i perquè l’estat al qual pertany no procura pels drets més elementals de molts dels seus ciutadans. És per això que tenen aparcat el nou Estatut al Suprem. De tant tenir-lo aparcat, ara ja molts catalans s’adonen que necessitem una altra cosa.
I què contemplava el nou Estatut? Doncs el deure de saber el català, motiu entre d’altres pel que està “impugnat”. És a dir, com que els habitants de Catalunya som ciutadans espanyols tenim l’obligació de saber espanyol, però com que no som ciutadans catalans no hem de tenir el deure de saber català.
I és aquest concepte de ciutadania de pertinença, íntimament lligat a un Estat, Estat que els catalans no tenim, el que ens falta. Qui ens fa les funcions (l’Estat Espanyol) no ens tracta com a ciutadans, sinó com a súbdits. Per això portem des del 1975 buscant un encaix que només sembla que es vol des de Catalunya. Com a súbdits, els catalans tenim deures però menys drets, o sigui, menys ciutadania o ciutadania de segona.
És aquest concepte de ciutadania un concepte que emana de les dues grans revolucions del segle XVIII, l’americana i la francesa, aquesta va escampar tots els seus principis per a Europa. Després, França, va viure altres fets històrics claus que els varen suposar un trencament i una evolució; les revolucions del 1830, 1848 i 1871, les dues guerres mundials, el maig del 1968, etc... La resta de països europeus varen viure processos similars, Anglaterra, fins i tot, des d’abans.
A Espanya es va imposar la resistència a allò que venia imposat des de fora, encara que fos millor que el que teníem. Va ser Napoleó qui va abolir la Inquisició. Fou millor rei, Josep Bonaparte, que no pas Ferran VII, que era un veritable brètol. A Espanya li deien “El deseado” i quan va abolir la Constitució, l’Espanya d’en “Manolo el del bombo”, que ja devia existir llavors, ho celebrava i cridava allò de “Viva las cadenas”.
En la cuina de la història europea , l’Estat Espanyol és un menjar al qual falten tres bullides per a estar a punt. Tenim un Estat hereu directe de l’època feudal i absolutista. Estat que sense cap altre “tràmit ni evolució destacable” ha arribat fins al segle XXI.
Mentre a partir del 1789 Europa vivia revolucions, avenços tecnològics i culturals, aquí a l’Estat espanyol entràvem en un segle XIX ple de decadència. Segle XIX que es va perllongar quasi fins al darrer terç del XX. Segle i mig de “pronunciamientos”, cops d’estats i “salvapàtries”.
Només el Nord-est peninsular, com a ells els agrada dir, vivia una època d’esplendor, de Renaixença. Encara que espanyols a la força i que pràcticament no havíem participat en la conquesta i explotació de les amèriques, vivíem un important desenvolupament i creixement econòmic.
La revolució industrial, doncs, va arribar i entrar per Catalunya, curiosament la zona d’Espanya que havia quedat econòmicament més endarrerida a l’època de les majors glòries imperials espanyoles.
És aquesta diferència històrica, “aquesta falta de bulls”, la que ha donat una certa inconsistència històrica a un projecte d’Estat espanyol que no ha reeixit, i en què els catalans, a partir de la Renaixença, ens hem sentit incòmodes , estranys i també maltractats.
Ens han volgut com a súbdits, mai com a ciutadans. Fins i tot quan alguns catalans han venut la seva ànima, aquests han continuat essent vistos com a catalans i no com a espanyols. Els catalans només estem fets, als ulls dels espanyols, per a ser “lleials súbdits”, i prou! Per això continuem essent ciutadans de segona.
En la història de França, el fill d’un guerriller que va lluitar contra el domini francès a Còrsega, va aconseguir esdevenir emperador i ser la seva major glòria nacional. Un ciutadà francès, “abans ciutadà que francès”, que es deia “Buonaparte” , del qual es diu que parlava amb accent cors/italià.
Això, a Espanya que ha saltat del feudalisme/absolutisme al segle XXI és impensable. Per moltes renúncies que faci un català, mai serà aquest “abans ciutadà que espanyol” que li permeti participar en el govern de l’Estat espanyol.
Només en tota la història es pot destacar un català com a cap de govern a Espanya, el General Prim; ja sabem com va acabar, morint assassinat en l’intent de modernitzar Espanya, dotant-la d’una dinastia reial homologable a Europa i de noves Lleis modernitzadores.
En temps més recents, intents com l’Operació Reformista a l’any 1986, presentant un candidat català a presidir el govern, va acabar sense obtenir cap diputat fora de Catalunya i en canvi va suposar el millor resultat obtingut mai per CiU, coalició política que ens feia creure als catalans que el que havíem de fer era ajudar a modernitzar Espanya.
Uns anys més tard, tampoc va reeixir la candidatura d’algú tan poc sospitós de catalanisme, com José Borrell, per ser el candidat del PSOE a president del govern a les eleccions del 1996. El seu major defecte: ser natural de la Pobla de Segur.
Finalment, els intents federalistes només han tingut ressò a Catalunya que és on potser n’hi ha uns quants, de federalistes, perquè a la resta d’Espanya, de federalistes, ni un! I espanyols que ens puguin admetre a nosaltres com a ciutadans de primera respectant-nos i permetent-nos ser plenament catalans, els comptaríem amb els dits d’una mà.
No ens enganyem, doncs, si volem ser ciutadans de primera amb tots el drets i també deures, als catalans no ens queda cap més camí que fer via fora d’Espanya.