26 d’abril de 2015

"Lerroux 2.0 "

L’altre dia en algunes xarxes i en alguns mitjans es va aixecar certa polseguera arrel d’un acte a Barcelona d’Ada Colau. Es tractava d’un acte en el que el reclam, l’estrella convidada, era el Gran Woyming. En un moment determinat Ada Colau es va fer una “selfie” amb un Iphone darrer model. Tothom té dret a gastar-se els cèntims en el que vulgui, malgrat sembla incongruent que algú com ella llueixi un “signe extern” que a preu de mercat pot arribar a costar 700 euros pel cap baix, quelcom més que el salari mínim interprofessional! Aparentment, tot plegat, sembla una mica contradictori sobretot quan algú s’ha fet un nom defensant a la gent que no pot pagar la quota de la seva hipoteca i es desnonada.

Un Iphone no deixa de ser un símbol d’estatus, una manifestació d’un estil de vida que queda molt lluny de les penúries de molta gent. Un iphone és, no ens enganyem, un símbol d’estatus una manera, per a alguns, d’aliniar-se amb els triomfadors en una societat que ha fet de l’ostentació bandera i de la imatge la constatació del triomf . En definitiva, es tracta un signe extern d’aquells que està dient a tothom que la vida ens va bé o com a mínim no ens va malament del tot. Aquí ve doncs la pregunta, com és guanya la vida la senyora Colau? De quina manera cobria les seves necessitats, que no semblen només les més vitals, mentre lluitava en defensa dels més perjudicats per la crisi econòmica.

Fa un parell d’anys des de la premsa conservadora madrilenya es va llençar l’acusació que la senyora Colau cobrava d’una entitat, una ONG; l’Observatori dels Drets Econòmics, Socials i Culturals -DESC. Aquesta entitat bàsicament, afirmaven, vivia de les subvencions dels organismes públics, fins a un total de 3,7 milions d’euros al llarg de diversos anys i amb un pressupost de 700.000 euros anuals. Per aquelles dates, des del DESC, es va sortir en defensa d’Ada Colau, es reconeixia que cobrava de l’organització però deien que complia amb les seves obligacions contractuals amb una dedicació amplíssima. Qui això afirmava era el Vice-President de DESC el senyor Gerardo Pisarello que és ara el número dos a la candidatura de “Barcelona en Comú” encapçalada per Ada Colau. Candidatura que aglutina des de gent “independent”, com els dos primers de la llista, fins a gent de “Podemos” i a gent d’ICV – EUiA. La molt independent Colau es presenta amb ICV que és el segon partit més endeutat a Catalunya, principalment amb “la Caixa”. ICV-EUiA són la font de finançament per mitjà de la malèfica Caixa i la garantia de disposar d’espais electorals i presència als mitjans. Per la seva part la gent de l’Ada Colau i de “Podemos” són la garantia per a ICV and Cía de no quedar al marge i fora de l’Ajuntament de Barcelona. Una bona simbiosi!

“Podemos” és un “producte de laboratori” de la Complutense de Madrid que ha pogut prosperar gràcies a que els seus membres tenien lloc i sou a la Universitat. Així mateix han pogut disposar dels avantatjosos beneficis que els ha reportat l’assessorament a determinats països, que per cert “funcionen com un rellotge suís”. També han disposat dels “desinteressats” altaveus mediàtics posats a la seva disposició per determinats grups de comunicació . Pel que fa a viure de la Universitat, recordem el cas Errejón a la Universitat de Màlaga “on hi estava dia i nit”. Ada Colau, per la seva part, és un “producte” de les ONG subvencionades amb cèntims de tothom. Una persona que es va saber col•locar com a figura visible d’un moviment, els dels desnonats. Un moviment que va abandonar fent manifestació pública i explícita que no anava a cap partit. Simplement ha acabat anant del bracet d’un partit – ICV- que és el que li ofereix garantia de finançament i visibilitat pública.

A començament del segle XX se’ns explica que el líder del Partit Republicano Radical. Alejandro Lerroux, va saber mobilitzar una part important de la classe treballadora barcelonina. Lerroux fill de militar ho va acabar fent al servei del vell centralisme espanyol. Sota l’aparença d’un antimilitarisme i un anticlericalisme demagog va aconseguir entabanar a molta gent. Ho va fer anant contra la llengua i la cultura catalana i contra el moviment catalanista. Finalment va haver de marxar de Catalunya, envoltat d’escàndols que el van allunyar del seu electorat barceloní. Amb els anys, Lerroux va acabar essent Cap de Govern durant la República, aliat amb la dreta més conservadora, durant el bienni negre. Era Cap de Govern quan es va reprimir, de manera sagnant, la revolta proletària a Astúries. Ja allunyat de la política per escàndols relacionats amb l’estraperlo va arribar a “flirtejar” amb el franquisme i es va adherir a l’aixecament militar del 1936.

Doncs bé, l’Alejandro Lerroux de començament del segle XX quan viatjava en tren a Barcelona, en primera, després de dinar “opíparament” i quan ja estava a punt d’arribar al seu destí, es canviava de roba i passava a un vagó de tercera. A l’estació baixava del tren on l’esperaven el seus acòlits i se’ls adreçava amb un entrepà a la mà dient-los: “Diuen que menjo en grans restaurants! Mireu companys aquí està el meu sopar!”. No sabem que hauria fet en Lerroux avui amb un Iphone, se l’hauria guarda’t a la butxaca?

Malauradament el lerrouxisme, amb les senyes que identificaven el moviment que eren la demagògia i l’anticatalanisme, perviu adaptat als temps actuals i amb molt bona salut. Hi ha cops que es manifesta de manera oberta i altres de manera molt més subtil, però sempre de manera efectiva per als seus propòsits.

El lerrouxisme en els temps actuals és un “lerrouxisme 2.0” perquè interacciona en diferents àmbits i de diferents maneres. Des d’aquelles d’una aparent innocència fins a les més dures i descarnades. La història no es repeteix, però s’imita molt bé. El lerrouxisme com a moviment propi de Catalunya que al final s’acabà expansionant i governant Espanya el tornem a tenir present i el seu millor exponent són C’s i el seu líder Rivera , que igual que van fer els radical de Lerroux que van acabar anant del braçet de la CEDA (Confederación Española de Derechas Autonomas), poden acabar pactant quan els sigui necessari, a ells i a Espanya, amb el Partit Popular.

Però aquest “lerrouxisme 2.0” es polièdric. Per això es manifesta per mitjà d’aquella dreta, que fins abans d’ahir se’ns presentava radicalment disfressada de progressisme i ciutadania, fins als moviments antisistema, com antisistema eren fa cent anys els anticlericals. El missatge final, de qualsevol de les cares d’aquest poliedre neolerrouxista, sempre és el mateix; combatre d’una manera o altre qualsevol moviment que pugui arribar a permetre que Catalunya sigui un país lliure. Ho faran aliant-se amb la dreta de tota la vida, rendint acatament al Rei, o entabanant a la gent més desesperada amb falses promeses.Si cal ens diran que “Catalunya no pot ser independent fins que tots el catalans no tinguin una vida digna” i molts s’ho creuran sense adonar-se que a Espanya segur que no la tindran mai. No s’adonaran que els que això els diuen , els nous lerrouxistes, tal i com va fer don Alejandro, l’únic que aspiren es a detenir el poder i a salvaguardar la integritat de l’Estat espanyol. Qui ningú s’enganyi, com molts van fer al 1982, cap d’ells representa un canvi, en tot cas un recanvi! Un simple gir lampedusià!

25 d’abril de 2015

24 d’abril de 2015

Espanya si és el problema.

Ahir, en una parada de llibres, vaig fer una estranya associació d’idees. Vaig tenir a les mans el llibre “Aquellos Hombres Grises – El batallón 101 y la solución final en Polonia-“. A la portada es veu uns somrients soldats alemanys que estan conduint un grup de civils jueus”. El seu somriure contrasta amb la cara que posen els deportats; una barreja d’espant i de no entendre res.

Com es va poder arribar a aquella barbàrie? Com persones cultes de classe mitja, com era el cas dels membres d’aquell batalló, pertanyents a un país culte i alfabetitzat , van poder cometre aquella barbàrie amb un somriure a la cara? Eren potser tots un colla de sàdics? Estic convençut que d’entrada no.

El Problema va ser una dictadura i una deshumanització. Una dictadura on tot el dia es repetien els mateixos missatges i on no hi havia opinions contrastades, si algú pensava diferent callava per por. Casos de grups opositors com la “Rosa Blanca” van ser una excepció . Alemanya estava sotmesa a un pensament monolític. A un bombardeig constant que culpabilitzava als jueus de tots els mals d’Alemanya. Als jueus se’ls va deshumanitzar se’ls va pintar com a monstres i a força de repetir-ho molts ho van interioritzar. Les opinions monolítiques, més si s’escolten sense criteri, acaben calant i deixant xop l’esperit. Aquell esperit que inspirava a tractar als jueus com a bestiar, què eren sinó unes males besties? Que tan mal havien fet al seu país.

Vaig recordar un titular llegit un o dos dies abans on el President Mas deia: “El problema no és Espanya sinó l’Estat espanyol”. Tot plegat em va fer venir al cap les dues tandes de twitts de les darreres setmanes en que es deshumanitzava als catalans amb motiu de la tragèdia del vol de Germanwings i dels fets de l’Institut Joan Fuster a Barcelona. Algú dirà que tot plegat és cosa d’eixelebrats. Potser si! Però eixelebrats que repeteixen un missatge pels twitts i que altres possiblement pensen i no s’atreveixen a escriure. Però el problema és que tot plegat passa amb la complaença i el silenci de tothom allà a l’altiplà i també en molts casos aquí a la costa.

Amb prou feines no surt cap veu a defensar-nos. No hi ha cap “Rosa Blanca” a l’espanyola que s’atreveixi a aixecar la veu a favor nostre. Fa anys que a Espanya, ara que és Estat i abans quan encara no ho era, que als catalans se’ns ha deshumanitzat, som l’ase del cops. Som el blanc de les ironies, com un “Lepe” qualsevol però amb molta més mala llet. A força de repetir el missatge als catalans ja no se’ns veu com a persones, se’ns veu com a “catalans”; a la manera que se’ls ha induït a entendre-ho!

Tot això, a diferència de l’Alemanya dels anys 30/40, passa en un règim que s’anomena democràtic. Un règim de llibertats individuals on tothom es pot expressar lliurement. Per què, doncs, no es senten veus equànimes que ens defensin? Veus que com a mínim intentin posar una mica de seny a tot plegat. Doncs senzillament perquè no convé, perquè l’anticatalanisme ven i cohesiona. Cohesiona un projecte d’Espanya en el que els catalans sobrem. Sobrem perquè aquest projecte d’Espanya és el projecte de Castilla, “la más ancha” que per poc que pugui es vol eixamplar fins a la Mediterrània i fotre’ns a tots els catalans de cap a mar.

De moment no acaben de reeixir amb aquest eixamplament, que ja fa segles que intenten des del temps dels Reis Catòlics, quan van foragitar a Ferran de la Cort perquè “els feia nosa el viejo catalán”, per tornar-lo a cridar al cap de poc perquè no sabien com fer-ho. Passant pels intents d’assimilacionisme del Conde Duque, la Guerra del 1714 amb l’anorreament de les nostres lleis i la conseqüent prohibició del nostre idioma,... i així fins avui.

No és sent cap veu a favor nostre. Cap artista d’aquells que són capaços de cridar tant quan les coses succeeixen lluny i que quan insulten als catalans “callen com putes” o senzillament riuen les gràcies. Molts cops fins i tot riuen les gràcies els d’aquí. Perquè com que hem de ser oberts sembla que hem d’acceptar i entendre qualsevol “boutade” o tonteria que ens tingui per protagonistes.

La Premsa i els mitjans de Madrid de forma més o menys subtil, la majoria de cops sense cap subtilesa, s’atreveix amb nosaltres. Ens poden dir el nom del porc, que no passa res! Perquè anar contra els catalans per a ells no es xenofòbia, perquè per ells és denunciar que som una colla de nazis i totalitaris i ho diuen ells que callen mentre els seus representants polítics condecoren la “División Azul” que Franco va enviar a lluitar amb els alemanys. Un Franco que tranquil•lament descansa des de fa 40 anys en el seu faraònic mausoleu. I ara aquí alguns comencen a entendre que ho va deixar tot lligat i ben lligat. Que en som de rucs els catalans que durant tants anys, amb la Transició, vam creure que ens podien estimar. Molts van creure que en un règim nou, en un règim de llibertats, podríem conviure i ser apreciats. Que en un Estat nou tindríem lloc com a catalans.

Per això senyor President crec que el Problema no és l’Estat, el problema és Espanya. El problema són anys i anys de mentides i prejudicis. Anys d’intents d’anorreament per a construir la seva identitat nacional i destruir la nostra. Per això ens cal el nostre Estat. Altrament, si diem que el problema no és Espanya sinó que és l’Estat tornarem a entrar en un bucle i molts ingenus encara escoltaran les veus d’aquells que diuen que “poden” que “volen” canviar l’Estat i dotar-lo d’una nova Constitució. No ens enganyem l’Estat espanyol no té canvi ni recanvi, perquè Espanya ja fa molts anys que té clar que és i qui és.

24 d’abril de 2015

22 d’abril de 2015

La costa del veïnat de Mata a Mataró

Des de la Riera de Sant Simó, al límit de la ciutat per llevant, fins a prop del Torrent de les Bruixes ja al terme de Llavaneres s’estén la costa del veïnat de Mata de Mataró. Són aproximadament tres quilòmetres de litoral a redós de la via del tren i la carretera Nacional-II.

La via del tren, que es va desdoblar a finals del setanta, és a petar d’ones durant quelcom més més de la meitat d’aquesta distància. Des de la Riera de Sant Simó i durant aproximadament un quilòmetre i mig es conserva la platja fins a l’alçada de l’Hotel Castell de Mata. El fons marí però ja comença a ser rocallós abans d’arribar al fortí de la guerra civil que hi ha una mica més enllà de cal Pilé. Cal Pilé era una antiga casa amb un anunci de “Martini” pintat a la seva paret que era visible venint de Mataró. Casa que ja fa molts anys va desaparèixer i on més endavant va haver-hi un camp de futbol. A partir d’aquest antic fortí, on acaba la platja amb manteniment per part dels serveis municipals de Mataró i fins al següent fortí a l’alçada on el torrent dels Saumells arriba a mar, la platja, ja molt estreta, es manté més o menys estable en funció dels temporals i les minves quan hi ha calma i altes pressions.


El torrent dels Saumells passa just pel costat de les instal•lacions de l’hotel Castell de Mata, i es utilitzat al seu pas per sota la carretera i la via del tren com a accés a la platja. Als anys seixanta a aquest sector de costa hi havia unes quantes casetes de fusta, usades a l’estiu com a casetes de bany amb el seus petits tancats i jardinets.


Des de la Riera de Sant Simó i fins als fortins esmentats, quan la via del tren a partir de Mataró era única, hi havia hagut un corriolet que quedava sobrealçat respecte de la via del tren, damunt el talús que separava la sorra de la platja de “la terra ferma". Al llarg d’aquest corriolet hi havia atzavares que donaven un característic perfil a tot el recorregut. També es trobaven infinitat de nopals o com sempre n’hem dit per aquí figueres de moro. El corriolet servia per aproximar a la gent a les platges que quedaven més enllà de la ciutat i on no desembocava cap claveguera. Front cal Pilé i sobre de la sorra hi havia dues construccions, els “Esplai Mar”, que eren dos edificis on podien canviar-se els banyistes, un per els homes i un altre per les dones degudament separats i construïts a distància l’un de l’altre. Després del desdoblament de la via ja fa més de 30 anys, ben poca cosa queda de tot plegat. Els edificis dels “Esplai Mar” van caure en desús i un cop abandonats els temporals els van acabar arruïnant i el corriolet va deixar el seu espai a la segona via. Les úniques edificacions que semblen impertorbables són els búnquers de la guerra civil que resisteixen el pas del temps i l’embat de les onades.

Ara en absència d’un corriol, amb l’ús, s’ha acabat fent un caminet just al costat de la via del tren. Ja s’han esmentat els dos primers bunkers, el de cal Pilé i el de l’hotel Castell de Mata, fins arribar al límit del terme de Mataró, encara, però, en queden dos més.


Just passada la riera dels Saumells la línia de la costa gira pràcticament fins a quedar quasi totalment orientada al sud. Una mica més enllà a l’alçada d’on hi havia el restaurant “El Delfin” es travessa el Torrent Forcat. Com el seu nom indica, recull aigües de dos àmbits, per la part de Ponent de les rieres de Vallveric i de la dels Vidals que neix per sota de Can Flequer, ambdues conflueixen a l’alçada de la urbanització de can Quirze. Per la part est el Torrent Forcat és la continuació del Torrent del Castell. Ambdues vessants del Forcat conflueixen a l’alçada del Turó del Castell de Mata o d’Onofre Arnau i segueixen fins a mar pel costat d’aquest Turo que dona a la ciutat de Mataró. Cal dir però que amb les construccions i autopistes, molts cops l’aigua acaba passant per on pot, també, lògicament, per les torrenteres i rieres esmentades.


A l’altre canto del Turo d’Onofre Arnau hi ha la Riera de Mata que recull les aigües a l’alçada de St. Martí de Mata a tocar del capdamunt de la serralada litoral, passa pel costat de can Tria, on hi ha una torre fortificada dels segles XIV/XV i ja a tocar l’autopista se l’uneix al Torrent de Sant Miquel que baixa, com el seu nom indica, de Sant Miquel de Mata. La Riera de Mata continua fins al mar per la part de Llevant del Turo d’Onofre Arnau on se li uneix per l’esquerra el torrent de la Bruixa. Tot plegat arriba a la costa just a la rotonda d’accés a l’autopista des de la N-II, on entre l’any 1973 i la meitat dels vuitanta va haver-hi la discoteca “Experience” al capdavall de tot tocant a mar hi ha un altre búnquer de la guerra civil, bategat per les onades, però arrecerat en certa manera per les formacions rocalloses on peten les onades i que molts dies són visibles just per sobre el nivell de l’aigua, sobretot quan hi ha minves a causa de l’anticicló, fins al punt que en determinats llocs es formen petites platges que són engolides de nou pel mar al primer canvi de temps.


Una mica més enllà, seguint en direcció Llavaneres, a peu de carretera hi ha un bloc isolat d’habitatges i un negoci de desballestament de cotxes. L’edifici d’habitatges, com si voles reivindicar la seva condició de mataroní, te esgrafiada una imatge de la Coca de Mataró; una de les miniatures navals més famoses del món. Uns centenars de metres més enllà la darrera riera de Mataró, la de Vallgiró, que en la seva part superior rep el nom de Torrent de Vallverdera, aquest recull les aigües a l’alçada de Canafort i de la carretera de Mata a límit del terme municipal de Llavaneres. La arribada de la riera de Vallgiró al mar coincideix amb un altre búnquer de la guerra civil. El pas del torrent per sota la carretera i la via del tren és utilitzat per els estadants del Càmping Barcelona per accedir a la línia de mar. Passat el Càmping Barcelona hi un camí que mena a can Dorda des de la carretera i una mica més enllà el terme municipal de Mataró s’acaba just abans d’arribar a una benzinera.

Malgrat el poc espai que queda entre la via del tren i on peten les onades- Malgrat que de quan en quan ADIF neteja els vorals de la via. Doncs, malgrat tot plegat, la natura s’aferra desesperada al poc espai que li queda. Per això fent el recorregut per la costa del veïnat de Mata a tocar de la via es pot observar de tot una mica, fins i tot pots arribar a quedar tan abstret que ni sentis el brogir de la circulació de la carretera o en prou feines t’adonis que passen els rodalies fins que ja els tens quasi al costat.


Cada dia, pel matí, es veuen petites embarcacions, amb un parell de tripulants com a màxim, feinejant a pocs centenars de metres de la costa.
Plantant o recollint les xarxes. Tampoc es estrany veure una boia que ens indica la presència d’algú que està practicant la pesca submarina. Podem observar les gavines, però també algun Corb marí – cormorà-.
Als pocs espais que queden creixen les plantes remeieres fins a tocar la sorra i en primavera omplen de color els vorals de la via. Els canyers isolats aprofiten les zones més humides on els torrents i rieres els deixen la humitat suficient. També hi ha alguna figuera, resta d’alguna de les casetes que abans hi havia arran de mar. De pites malauradament poques, alguna tard o d’hora florirà i ens mostrarà la seva flor, la flor de l’atzavara alta i majestuosa, just abans de morir. La costa del Veïnat de Mata és un petit món, però el que és més important és que és l’únic espai, de tant sols tres quilòmetres, on encara els horts i les terres de conreu s’ensenyorien, com abans ho feien al llarg de quasi tota la costa del Maresme. Costa avui colgada pel ciment de les edificacions.

22 d’abril de 2015

Entre les plantes arbustives i remeieres que es poden observar a tocar la línia de costa: Pèsols bords, jonces, corretjoles, pites, calcides, botges, malves, roselles, ravenisses, pastanagues bordes, lletsons, veses, margalls, civada borda, llengües de bou, caps blancs, cascalls marins, ...

21 d’abril de 2015

"La Porteta" (V) – Mataró anys seixanta

Al cap d’amunt del carrer Josep Castellà s’obria i s’obre encara el que s’anomena el barri de “l’Havana”, on el Camí Ral després d’una petita corba passat el carrer de les Rates, resseguint les cases de can Marfà, es tornava a adreçar en direcció a Llavaneres. Les cases del Camí Ral, eren cases antigues, “ravaleres”, que a redós de dit Camí Ral havien anat eixamplant la ciutat de Mataró. Eren cases construïdes a partir de finals del segle XVIII, del les que hi havia entre el carrer Josep Castellà i el carrer Floridablanca avui ja no en queda cap.

La Primera d’aquestes cases era l’Espardenyeria. La seva paret mestra exterior donava al carrer. Era una paret feta de pedres apilades, més o menys ben disposades que no estava pas arrebossada. Com la resta de cases tenia pati a la part posterior orientat al Sud i que en el seu dia limitava amb les terres de Cal “Paretern”.

A l’Espardenyeria si entrava, doncs, des del Camí Ral. Era una entrada no massa ampla, sobrealçada calia superar un esgraonat al capdamunt del qual un petit replà quedava tancat a banda i banda per dos petits aparadors i al fons per la porta de vidre de la botiga. A l’aparador sabates, espardenyes, algunes xancletes i també les llavors populars xiruques. Una diversitat de genero suficientment abundant per a qualsevol ocasió, sense ser en excés exigent. La botiga normalment la regentava la dona de la casa. La família es deia Rovira, tenien dos fills, un d’ells un xic més gran que jo; en Joanet.


Al costat de l’espardenyeria hi havia una altra casa que llavors també era un negoci, en aquest cas una forneria. Les forneries a Mataró tenien llavors, la majoria, un únic obrador. O sia que totes tenien el mateix pa que es feia a “Panaderias Reunidas” . En algun cas quasi excepcional, es podia trobar pa en algun altre lloc de la ciutat servit pel forn Maresma del carrer de Barcelona. L’Obrador de “Panaderies Reunidas” havia estat a la cantonada del carrer de Balmes amb el carrer Campeny, que llavors quedava tancat i no arribava fins al carrer Sant Antoni. Amb els anys les “Panaderies Reunidas” es traslladarien a unes instal•lacions més modernes al barri de Cirera, que finalment també quedarien en desús.

A la forneria llavors no hi havia pas tant a triar com ara, ni de bon tros! Barres de quart, de mig i de quilo, pans casolans de mig i de quilo, en cap cas te’ls tallaven! També diàriament es podia trobar coca de sucre, alguna pasta amb cabell d’àngel o pinyons..., també hi havia Donuts de sucre. El Pa es pesava i sempre calia afegir la torna per acabar de completar el pes. Aquesta torna era un tros de pa que et tallaven, sempre amb un moviment ràpid i precís, amb una cisella sobre una base de fusta. Cisella que també servia per fer els talls de coca. El pa es comprava a diari i els dissabtes i vigílies de festa doble, ja que era inversemblant que el diumenge i altres dies festius s’obrís. Cal dir que el pa de llavors, a diferència dels d’ara molt més cruixent, tenia una “vida molt més llarga”. A la forneria recordo que també hi havia apilats a l’entrada unes bosses de paper marronós/grisós que contenien carbonet d’alzina de diferents gruixos i sobres amb fullaraca per encendre aquest carbonet. Moltes cases encara tenien el fogonet de carbo i encara s’hi cuinava amb aquest combustible, que ningú pensi que llavors ja hi havia barbacoes.

Fins al carrer Floridablanca restaven un parell o tres de cases en les que ja no hi havia cap altra negoci. En una d’elles hi vivia una senyora, la Juanita, que sempre anava amb una gosseta de color blanc que si mal no recordo l’anomenava Fanny. A la casa del costat hi vivia l’Antonieta a la que recordo també força bé. L’Antonieta de can Cortina, així l’anomenàvem a casa. La seva família era d’una casa del mateix nom del veïnat de Mata, just al costat de la Riera de Sant Simó que estava al camí just per sota del de les Cinc Sènies. L’Antonieta era “la practicanta” o sia la senyora del barri que sabia posar injeccions. Tot era agafar un mal de coll fort o febre i fer la seva aparició a casa l’Antonieta. La recordo amb la cara rodona, el cabell recollit, amb ulleres i amb un color de pell rosat. Quan venia a casa i després de la primera salutació i alguna frase referida al malalt, o sia jo, la pregunta de rigor: teniu una mica d’esperit de vi? L’Antonieta portava les xeringues de vidre i les agulles hipodèrmiques d’acer, amb la base de metall, dins unes capsetes metàl•liques. Donava un cop d’ull als vials receptats, normalment “penicil•lina”, almenys així en dèiem de forma genèrica. L’Antonieta prenia l’ampolleta del líquid diluent, que marcava a la seva part superior més estreta amb una serreta metàl•lica que venia a la capsa, i la trencava amb un moviment decidit que produïa un soroll sec , un “cloc”, que al final se m’havia fet familiar. Xuclava amb la xeringa el contingut del líquid i després de separar el trosset trepanat de la coberta metal•litzada que tancava la `part superior de l’ampolla que contenia la pols de l’antibiòtic, travessava amb l'agulla el tap de goma i hi injectava aquest líquid. A continuació i col•locant-lo entre ambdues mans remenava el potet de vidre perquè es barreges tot ben barrejat. Mentre ho feia es sentia un “clec clec clec “ produït pel xoc de la seva aliança amb l’ampolleta de vidre. Després de nou a xuclar amb la xeringa el contingut de l’antibiòtic, “ja liquidat”, una bona fregada amb el coto xop d’alcohol a la natja, dos coptes secs com dues petites bufetades al cul i “plas” l’agulla clavada i els comentaris de rigor: “A que no t’ha fet mal?” I dirigint-se a la meva mare, “potser li faci una mica de mal mentre entra el líquid”. Agulla fora, nova fregada amb el cotó moll en esperit de vi i abans d’acomiadar-se “l’amenaça final” : “Bé, doncs, demà a la mateixa hora vindre’m a posar l’altre”.


L’Antonieta va haver de deixar de posar injeccions, perquè sembla ser que no tenia títol oficial, o això és el que vaig sentir a dir. A l’Antonieta la va substituir una “practicanta” que també vivia al veïnat, aquesta ja amb títol oficial, es deia Nieves, casada amb un inspector de policia, de la secreta en deien, de nom German. Bé, no sé fins a quin punt devia ser de la secreta, perquè al barri tothom sabia qui era.


...

21 d’abril de 2015