30 de setembre del 2013

Ens podem refiar d'Europa?

A partir de la integració de l’Estat espanyol a la llavors Comunitat Europea, allà per la meitat dels anys vuitanta, des de Catalunya vàrem creure o millor dit ens varen fer creure que el procés d’integració europeu jugava en benefici nostre. Se’ns deia que calia enfortir-nos i esperar que “quantes més decisions es prenguessin des de Brussel•les menys se’n prendrien des de Madrid” i que això a la llarga ens beneficiaria. Han passat els anys i de la Comunitat hem passat a la Unió Europea, però una unió en construcció permanent, tots just embastada, en la que encara els estats són gelosos guardians de les seves prebendes i on els seus “primers espases” polítics s’estimen més fer carrera a casa seva.

Certament tenim una moneda única i les fronteres estan aparentment "esborrades", però no deixa de ser més fictici que real. El poder que encara detenen les administracions de cada un dels estats fa que es mantinguin la majoria dels desequilibris preexistents i impedeixen avançar les polítiques d’integració; fiscal, laboral,... És per tot això que l’esperança de la nostra pervivència es l’aconseguiment definitiu d’un estat que ens representi i ens permeti parlar amb veu pròpia.

Catalunya té vocació europea, perquè és Europa des de fa molts anys. Es part d’Europa per història i per proximitat, però també per vocació i per identificació. Ja érem Europa a finals del segle VIII pel nostre lligam amb l’imperi de Carlemany, al que es considera històricament com antecedent de la unió europea. Un imperi que va congregar sota el mateix estat els hereus de l’Imperi romà d’occident i els pobles germànics. Després vindria un procés de descomposició. La idea d’Imperi, romà - germànic, es va mantenir amb força fins al segle XVI mentre lentament s’anaven conformant els moderns estats nacionals. Ha estat un procés de segles durant el qual els pobles d’Europa no han deixat de fer-se la guerra, fins tot just aquest segle passat. No fa tant que hi ha hagut guerra a les portes de la Unió, perquè aquesta no tenia esma per afrontar els fets amb un política exterior comuna; és el que va passar als Balcans tant sols fa 20 anys.

Catalunya ha arribat al segle XXI essent un nació sense estat. La nació sense estat més important d’Europa que està sotmesa a un dels estats menys potents, atesa la seva història i demografia, dels actualment existents a la Unió Europea. Catalunya pertany a un estat que fa quasi dos-cents anys que no té un destacat protagonisme a la política internacional perquè va quedar al marge de totes les “bullides de la història” que hi ha hagut des de la Revolució Francesa. Espanya mentalment es va quedar en el temps de Felip II, el rei que es va aïllar i la va aïllar del món. Malgrat uns lleugers retocs de mans de l’absolutisme borbònic al segle XVIII va entrar al segle XIX com a Imperi i va sortir com un país endarrerit i encara més aïllat. Catalunya, a diferència de la resta d’Espanya, va fer la revolució industrial i la nostra proximitat a Europa ens va permetre tenir un cert sentiment de pertinença, mentre Espanya mirava amb enyor a Iberoamèrica i a Àfrica, al temps que continuava restant marginada, a causa del seu règim polític, durant bona part del segle XX.

Ara el President de la Generalitat ha viatjat a Brussel•les. Tornarà a dir, a tots el que el vulguin rebre i escoltar, que som europeus i que volem continuar essent-ho. Malgrat tot, la Unió Europea, amablement, declinarà fer gestos perquè no pot. No en farà perquè encara és dèbil, perquè encara manen els Estats. No sé si ens podem o no ens podem refiar d’Europa. Si algú, però, entén aquest refiar-nos com una ajuda ja s’ho pot anar traient del cap. La Unió Europea, esperarà esdeveniments i no podrà negar la democràcia si se’ns permet exercir-la. Pertanyem a la Unió i en som ciutadans. Cap dels Estats amb poder real a dins podrà permetre cap disbarat contra nosaltres, entre altres raons, per els interessos econòmics que moltes de les empreses d’aquests estats tenen a casa nostra, per això es fa difícil creure que romandrem aïllats.

D’aquesta Unió Europea podem esperar el que podem esperar, funciona més com un aparador, com un fòrum, o si us estimeu més com una espècia de fira de mostres a la que cal anar per portar “els nostres productes”. Sabem que els “clients potencials” són els estats i no pas la fira i que és a aquests “clients” als que hem de convèncer.

Els catalans hem d’esperar més d’Hongria i de Finlàndia que dels eurocomissaris Andor i Rehn, amb qui el President Mas s’està entrevistant. Ens hem de refiar més de Portugal que del senyor Durao Barroso que té “una agenda tan plena”. Per últim, no hem de confiar gens ni en el senyor Almunia ni en Espanya; aquests si que formen, òbviament, un pack compacte contra les nostres legítimes aspiracions.

De la Unió Europea d'entrada només hem d’esperar que respecti la democràcia. Ajudes ben poques, només aquelles que resultin fruit del nostre esforç i del que puguin fer els nostres representants al Parlament Europeu. La resta, com vulgarment es diu, “ens ho haurem de pelar nosaltres sols”. Per això, ens cal tenir present que malgrat la vocació europea d’anys i panys el món no s’acaba a Europa. Hi ha altres estats al món, tant o més respectuosos amb la democràcia, dels que potser cabria esperar quelcom i als que també caldrà adreçar-nos.

30 setembre de 2013

25 de setembre del 2013

Cal continuar tenint la gent motivada i amatent

Esperem que la toixarrudesa i la “hidalguia” dels governants espanyols els impedeixi donar el seu braç a tòrcer i no ens permetin fer la consulta, ni tant sols tolerar-la.

Si ens deixessin fer el Referèndum seria el reconeixement que d’una o altra manera som “subjecte polític” i, per tant, que tenim capacitat sobirana, sobirania catalana a fi de comptes. La “Constitució/presó” en la que ens volen tenir ben afermats, declara que la sobirania resideix en tot el poble espanyol, no en una part. Per a ells “La carta magna” és sagrada, inalterable, inviolable, inamovible, ... immillorable!

Per tot això no tenen marge de maniobra per autoritzar un referèndum circumscrit a Catalunya, ni tant sols encara que només sigui “una simple consulta tolerada. Segurament caldrà anar a unes plebiscitàries i una DUI. Si atenem la composició política tradicional del Parlament de Catalunya, cal veure que faria UDC amb l’inefable Duran al front, només repetint resultats es podria guanyar.

Altrament si autoritzessin un referèndum, malgrat el que ara diguin les enquestes, els contraris a la independència s’abocarien amb tots els mitjans i la campanya seria brutal. Un no en un referèndum, amb el “fair play” que gasten, seria un nou 1939 per al seu entendre; una nova entrada de les “legions wertianes” per la Diagonal. Seria molt difícil que hi hagués una segona oportunitat com al Quèbec. Espanya no és Canada ni la Gran Bretanya. Prou que es cuidarien que Catalunya es convertís definitivament en un balneari; un país de cambrers i jubilats. Acceleranrien de forma encara més descarada l’espoli i el trasllat d’empreses al “Gran Madrid”, malgrat que econòmicament tot plegat no fos viable i els suposes un retrocés, això rai! Pagarien els de sempre, el poble!

No ens enganyem, no hi hauran més de dues opcions, encara que sigui en unes plebiscitàries; serà si o no. Només veig a favor del si a ERC, Convergència, potser no tota, i les CUP. A l’altre banda amb tota “l’artilleria” s’arrenglarien la resta de formacions, també podria haver-hi excepcions, a nivell personal a dins del PSC. No ens podem refiar gens ni mica del paper que pot fer ICV. S’afegirien al no els lobbys, del pont aeri, les “empreses del BOE”, “LaVanguardia”,... Les televisions , la majoria de diaris i altres publicacions. Pensem els diners que destinarien a entabanar i esporuguir a la gent! S’hi juguen els seus execrables privilegis!

Els que defensen la independència no arriben a tots els mitjans.TV3 té un sostre d’audiència i la majoria de cops s’hi arriba quan juga el Barça. També cal tenir en compte que TV3 no és monolítica i que dins dels seus equips hi ha gent de tot. Les ràdios podrien ser l’excepció, però tampoc ens podríem refiar; una de les principals és del grup de “La Vanguardia” que darrerament està jugant un paper inequívoc intentant rebaixar i diluir les aspiracions sobiranistes.

Caldrà continuar fent la labor de sapa que s’ha fet fins avui, des dels partits independentistes, des de les associacions i sobretot des de l’ANC. Des de l’Assemblea han fet una gran feina, molt vistosa i molt efectiva, amb un amplíssim ressò. Ara després de la Via Catalana, a molts els està venint “un bajón” , falta la dosi emotiva, falta un nou engrescament col•lectiu en el moment que els udols de la caverna i de tots els seus servils corifeus es senten arreu. Altrament no es fàcil tenir a la gent constantment mobilitzada per no dir que és impossible. Cal, però, estar amatents, en un estat de “vetlla nacional permanent”, procurant sempre que es pugui mantenir elevada la dosi d’emotivitat. No és pot anar en fred a votar i menys en un referèndum!

Ha arribat el moment de fer mullar al màxim a la gent amb càrrecs representatius, el treball ara, mentre no hi hagi un nou objectiu mobilitzador encomiable, cal fer-lo municipi a municipi i barri a barri, cal fer donar la cara als càrrecs representatius. Sabem que als pobles són més les persones que els partits; és diferent a les grans ciutats, però s’haurà de fer arreu. El que es diu per als càrrecs representatius també val per les associacions, grups professionals, organitzacions empresarials....

Malgrat molts municipis s’hagin declarat a favor de la independència i altres s’hagin mostrat favorables a la sobirania fiscal, en falten encara molts que no han dit res. Caldria organitzar actes a tots els llocs on es pugui, de manera que es podés asseure als polítics davant la gent de manera que responguin, en definitiva que es mullin. Aquests posicionaments, encara que fossin reiterats, ajudarien a acabar de convèncer als indecisos. Cal que l’olla segueixi bullint!

Cal continuar tenint mobilitzats i amatents, però sobretot motivats i animats a tots els independentistes. Els polítics favorables al procés són els que finalment hauran de liderar-lo. Però caldrà que sentin l’escalf de la gent i, perquè no, la seva exigència i la seva pressió. Tant per si ens hem d’enfrontar a unes plebiscitàries com a un hipotètic referèndum.

25 de setembre de 2013

15 de setembre del 2013

Apunts després de la Via Catalana

La majoria silenciosa no va anar a la Via Catalana en la que hi varen participar 1.600.000 persones, tampoc varen encerclar “La Caixa” on hi havia algun miler. En cap cas, aquesta majoria no va participar a l’acte del Partit Popular a la Plaça del Rei on en prou feines hi havia 200 assistents. El mateix nombre que va assistir a un enlairament de globus “de los de mejor unidos”. Encara s’està buscant a tantes ànimes silencioses que tampoc eren al temple de la Sagrada Família resant tal i com va aconsellar la plataforma 12-O. La majoria silenciosa que menta Soraya Saenz de Santamaria no sols és silenciosa sinó que també es fonedissa i invisible. La única manera de fer-la aparèixer i que trenqui el seu silenci és que ens permetin “conjurar-nos” per a fer un bon referèndum o finalment unes eleccions plebiscitàries, malgrat que una DUI seria ja a hores d’ara el més adient.

A qui hem d’agrair l’èxit de la Via Catalana? En primer lloc als organitzadors, després als participants, però en cap cas ens podem oblidar del Partit Popular, sense ells no hagués estat possible! Varen ser ells els que gràcies a sengles accions han permès que finalment caigui la bena dels ulls de la majoria dels ciutadans de Catalunya. Sense l’inestimable concurs del PP l’independentisme no seria res! Sense el seu recurs contra l’Estatut, davant el Tribunal Constitucional, molts encara estarien “contents i enganyats”. Però l’Estatut, aprovat pel Parlament, pel Congrés Espanyol i el poble de Catalunya, els devia semblar massa i havien de continuar ensarronant al seu electorat. Que millor doncs, devien pensar, que “fotre canya” al seu particular boc expiatori; els catalans. Però no només ha estat el recurs contra l’Estatut que va acabar mutilat pel Tribunal Constitucional, l’organisme que ells amb la col•laboració del PSOE fan i desfan. També, tot plegat, ha estat possible gràcies a la seva actuació superba des de que varen guanyar les darreres eleccions al Parlament espanyol per majoria absoluta. Una actuació superba amb molts noms propis Wert, Cospedal, Montoro, Bárcenas, Mato, Gargallo, Saenz, Fernández Diaz, ... Botella. Mai un cafè amb llet ens havia relaxat tant als catalans i a ells els havia posat tan nerviosos.

Aquest onze de setembre va ser una festa de tots els que volem una Catalunya plena. Es queixen alguns que no es la festa de tots. Coi quina mala memòria! Si hagués estat sempre la festa de tots en Primo de Rivera i en Franco mai l’haguessin prohibit . La Diada és la festa en homenatge als que varen lluitar per Catalunya, la festa en que commemorem que la lluita per les nostres llibertats continua. Ells ja tenen les seves festes, per als catalans imposades, en las que nosaltres no celebrem res. És el cas del dotze d’Octubre una festa en que commemoren l’anorreament a cops d’espasa de múltiples cultures.

La Via Catalana ha estat un èxit i ha situat Catalunya al món. Ha fet possible que el Parlament britànic aprovés una moció felicitant Catalunya i que des de Letònia i Lituània es sentin veus a favor de la nostra llibertat. Gràcies a la Via Catalana la premsa de mig món ha donat a conèixer el nostre anhel de llibertat. Però no ens en podem refiar dels suports de fora, sinó que haurem de ser nosaltres els que continuem fent tots els esforços, ajudant-nos nosaltres mateixos, per assolir una Catalunya lliure. L’arrogància del Govern espanyol la seva poca habilitat diplomàtica, amb crides a consulta d’ambaixadors i conflictes com el de Gibraltar, són, malgrat tot, una ajuda inestimable per la nostra causa.

L’assalt a la Delegació de la Generalitat ha estat un acte de vergonya aliena i ha fet palesa la incompetència del Ministeri de l’Interior que encara no ha donat explicacions dels informes on acusaven als presidents Mas i Pujol de tenir comptes a Suïssa. En les mateixes circumstàncies hauria dimitit qualsevol ministre de qualsevol país amb un sistema democràtic homologable. Tot plegat presenta una imatge d’Espanya al món que pot fer més comprensible les nostres aspiracions.

També suma a favor nostre la premsa, principalment la de Madrid que continua enredant i mentint als seus lectors i convencent indecisos a casa nostra. El mateix fa alguna de Barcelona. A hores d’ara el senyor Alfredo Abian "vicedirector" de la Vanguardia continua al seu lloc després d’escriure un editorial ignominiós enfotent-se de la Via Catalana. Com a mínim se l’hauria de fer plegar per falta de visió professional, si és que aquest mitjà vol mantenir entre nosaltres la seva credibilitat.

Fins i tot acudeix en auxili de la causa catalana l’inefable Pere Navarro que segueix amb les seves “boutades”. Primer demana que el rei dimiteixi i deixi pas al seu fill i ara el crida a fer de mitjancer volent-nos fer creure que la corona es neutral i que pot arbitrar un procés que pot acabar amb la independència de Catalunya, Si-us-plau! Un Borbó ens va arrabassar les nostres llibertats i ens encomanem a un altre per recuperar-les! No fotem!

Finalment juga a favor nostre la falta de comprensió que des de Madrid tenen del repte plantejat. No han estat els partits, és el poble el que està empenyent! No ho poden solucionar collant al President Mas, que no oblidin que nosaltres el tenim més a prop i estrenyem més fort. La democràcia és el nostre millor aliat! Per això des del Govern Central proven d’impedir el seu exercici oposant la seva legalitat a la nostra legitimitat.

15 de setembre de 2013

7 de setembre del 2013

Cal continuar ferms i no dramatitzar.

A tres dies i escaig del proper onze de setembre cal donar un cop d’ull al panorama polític que ha quedat mediatitzat per les declaracions d’abans d’ahir del President Mas. El President va explicar que si la consulta no es podia fer el 2014 anàvem a unes plebiscitàries el 2016. Declaracions, que com tots ja sabem, ha hagut de matisar i aclarir perquè hi ha mil i un pitonissos, destralers, malcontents, malfiats, “catalansemprenyats”..., que havien dit la seva i muntat el seu particular sagramental. Quina polseguera!

Quins atacs d’urticària corrien per la xarxa entre molta gent del nostre dissortat país. M’ha sorprès el dramatisme amb que entomaven aquestes declaracions persones a les que fins aquest moment els havia apreciat un raonament equànime, quin daltabaix! dient pestes dels convergents! Però no han estat els únics en posar el crit al cel, encara que d’alegria, els que han interpretat que això era un tornar a la “via del seny” i a posicions raonables, al “diàleg tan necessari”. Quantes especulacions per totes bandes! Només ha faltat saber que fa una setmana el President Mas i el President Rajoy es varen entrevistar perquè algú, fins i tot detalladament, expliqués el pla de desmantellament del procés sobiranista i que “tutti quanti” s’ho cregués “a pies juntillas”. Només, entre totes, una veu sàvia i raonable la de l’Alicia Sanchez-Camacho que ha continuat insistint: “Que l’únic que vol el President Mas és la Independència de Catalunya”.

Es nota que portem segles de rebre garrotades i malfiem de forma quasi malaltissa. Quan més s’acosti l’onze de setembre, quan més grossa la fem, quanta més gent surti al carrer, més creixeran els rumors, més creixeran les falses notícies i com en una espècie de judici final, quan més s’acosti el dia, més es sentiran “les veus dels falsos profetes”.

Els que hem cregut en la causa independentista hem maldat durant anys per anar convencent a la gent, sabent que fins que els convergents no comencessin a fer el tomb no podríem encarar un procés sobiranista amb unes certes garanties. Tot just acabava de fer el tomb, tot just el President Mas havia fet el que no havia fet cap president de Catalunya en trenta anys, anar a Madrid a dir que necessitàvem estructures d’estat, i ja es sentien veus de que els convergents, “els de dretes”, no eren de fiar, que no eren independentistes de debò, que eren uns oportunistes i que ara que el poble havia sortit al carrer ara canviaven. Això ho hem tornat a sentir aquests dies i ho tornarem a sentir. Però, a veure! No cal convèncer a la majoria de la gent? Doncs? O és que per esdevenir “convençut” calen unes determinades característiques, “un pedigri”? Així serem els de sempre, com fa tants anys, quatre gats! Quina falta de generositat i el que és pitjor, de vista!

Cert que encara hi ha a Convergència i a Unió gent que escalfa la cadira del “puente aereo”, hi ha qui té interessos allà a Madrid o simplement la menjadora; bé es pensa que la té, però quan ja no els sigui útil li donaran un guitza al cul i li retiraran el plat, que no s’enganyi! Possiblement el President a hores d’ara estigui una mica sol envoltat de determinats personatges que ens foten, dia si i dia no, una de freda i una de calenta. Però no són gaire diferents d’altres que també en altres partits i organitzacions encara desfullen la margarida.

Perquè no ens enganyem més, l’ANC ha estirat, ha mobilitzat a la gent. l’ANC va organitzar la gran manifestació multitudinària de l’onze de setembre de l’any passat. Però qui és l’ANC? Doncs el poble! Clar que és el poble! Però també la gent de base i no tant de base dels partits; tant dels que es defineixen com a independentistes primigenis o dels sobrevinguts de fa menys temps, com també gent de partits que no criden a la Via Catalana i deixen llibertat als seus afiliats per si hi volen anar perquè saben que hi aniran. Així com gent que no havia militat en cap organització però que ja creu que ha arribat el moment de fer un pas endavant i la millor manera que han trobat ha estat participar a l’ANC.

Si que ha estat el poble que ha empès als partits i als polítics que ocupen càrrecs electes en una estructura de l’Estat Espanyol, Si! La Generalitat és ara per ara una estructura d’estat espanyola; molts semblen no recordar-ho, començant per Madrid. Però ha estat amb el consentiment tàcit d’alguns d’aquests polítics i dels seus respectius partits que el moviment ha pogut agafar embranzida. Possiblement perquè era un moviment transversal i apolític o més ben dit “apartidista” i amb un únic objectiu, que en principi no amenaçava el seus status particulars ni els de les seves respectives organitzacions. L’ANC ha agafat protagonisme perquè s’ho han treballat i molt durament, no ens enganyem, però perquè des d’una part important de la classe política catalana han cregut que el moviment podia arribar a reforçar la seva posició. Si els partits haguessin vist l’ANC com un competidor polític, com un rival electoral, ja haurien fet caps i mànigues perquè fracassés, simplement silenciant-lo i entorpint la participació dels seus militants.

Avui encara són molts els que fan escarafalls de les declaracions de dijous. Aquest dissabte al Consell Nacional del seu partit i ahir divendres en un trobada amb Oriol Junqueres El President Mas ha matisat les seves primeres declaracions potser no del tot oportunes o potser amb alguna segona intencionalitat, no ho sabem. S’ha reafirmat, això és ara el que hem de creure, que no s’ha fet cap passa endarrere, que la consulta és farà el 2014. Però que si l’Estat ho impedís de totes les maneres es podrien fer eleccions plebiscitàries com a màxim el 2016, el que vol dir que es poden fer abans. Ha xocat que en un moment donat ha semblat fer referència a que ningú s’atreveixi a intentar prohibir un partit de llarga tradició democràtica com Convergència, el que fa pensar que si al 2014 no hi ha acord ni possibilitat de fer la consulta pot haver-hi una amenaça vetllada de suspensió de l’autonomia per part de l’Estat, sobretot si la situació econòmica no es pot redreçar o Madrid continua escanyant econòmicament a la Generalitat.

Cal estar atents! Cal reforçar la mobilització popular! La Via Catalana cal que sigui un èxit! Si pot ser doble cadena millor! Però l’endemà, cal que les organitzacions polítiques segueixin treballant i vehiculant el que la majoria social del poble de Catalunya demana al carrer i va ratificar a les urnes, encara no fa un any, que no és altra cosa que un Estat propi. A tots aquells cagadubtes, llepafils, malfiats, que per desgracia són molts, cal dir-los que es vagin acostumant a sentir-ne de l’alçada d’un campanar i que no ens podrem creure tot el que ens diguin, que caldrà fer cas del nostre pensament lògic, de la nostra intuïció, de la nostra capacitat per destriar el grà de la palla; que pensin que el que ens diran, la confusió que intentaran crear, no serà cap tonteria. No podem menystenir la capacitat de l’Estat espanyol per intentar entrebancar el procés cap a l’Estat propi. Ningú ens ha dit que serà fàcil i caldrà quelcom més que manifestacions i cadenes. Caldrà fermesa i molt de seny i no creure’ns el primer que ens diguin i a continuació muntar un drama!

07/09/2013

5 de setembre del 2013

Síria un conflicte de difícil sortida

Un Conflicte de difícil sortida i un trencaclosques mental per a molts és l’actual situació a Síria. Fins i tot gent “dogmàtica feta i dreta” no sap ara cap on decantar-se, ja no pot recórrer a utilitzar el maniqueisme simple; de bons i dolents. Hi ha qui vol i dol d’una intervenció "internacional". Malgrat tot, per a molts, els nord-americans seran com sempre els dolents de la peli tant si intervenen perquè ho fan, com si no intervenen perquè no ho fan. En canvi el conflicte ja fa dos anys que dura i sembla no tenir aturador, mentre la resta del món s’ho mira més o menys expectant al temps que la UE i el G-20 desfullen la margarida i els morts d'aquesta tragèdia creixen dia a dia.

Per intentar treure l’entrellat ens cal, en primer lloc, delimitar els contendents i qui els recolza. El que en un primer moment des d’Occident es va interpretar com un aixecament popular contra el règim autoritari de Baixar Al Assad ha esdevingut un conflicte aparentment molt més complex. A hores d’ara, però, l’enfrontament a Síria es un més dels que al llarg de tota la història han sacsejat el món àrab/musulmà. En aquesta guerra estan enfrontats de nou diverses faccions religioses; els shiís i alauites, aquests darrers malgrat ser una minoria detenen el poder a Síria des de fa decennis, contra el sunís majoritaris.

Els shiís i els alauites són dues branques religioses de l’Islam mol properes en el seu credo, que ja pocs anys després de mort del Profeta es varen separar de la branca suní; l’actualment majoritària al conjunt del món musulmà. Són shís el moviment Hezbollah que representa la primera de les minories del Líban, com també ho són la majoria d’habitants a Iran i més del 60% de la població iraquiana. Hi ha importants minories shiís als països del Golf i en algun d’ells, com Bahrein, són la majoria de la població però sotmesos al poder de confessió suní; varen ser reprimits durant la primavera àrab pel seu govern amb l’ajut de tropes saudís.

Darrera el règim sirià hi ha per un banda Iran i per altre Rússia que ha estat de sempre l’aliat tradicional i qui ha armat al seu exèrcit . Rússia té al port sirià de Tartus la seva única base a la Mediterrània. La població shíi i alauita de Síria viu majoritàriament a la franja del país més propera a la costa que és on també viu la minoria cristiana a la que el règim dels Assad sempre ha tolerat i respectat, cosa que fa témer per ells en cas que s'imposi la majoria suní. A la resta del país, a la part oriental, al vall de l’Eúfrates, i al sud a tocar a Jordània la població es majoritàriament suní.

Al llarg de la guerra que ja durà de fa més de dos anys les forces de l’Assad han intentat controlar i "donar continuïtat" a la part occidental del país, mentre han deixat d'exercir el poder de forma efectiva la part oriental i sud-oriental. L’àtac amb armes químiques atribuït al règim podria haver tingut com objectiu foragitar d’un dels barris de Damasc a la població suní. S’estaria practicant de facto una “neteja ètnica”; permetent d’aquesta forma la uniformització sectària de la zona controlada pel règim.

Darrera les forces que combaten a l’Assad hi ha els països del Golf, controlats per monarquies "feudals" de credo suní/whabita, com és el cas d’Arabia Saudí o Qatar. Aquests països estarien finançant a l’exèrcit sirià lliure. Tot plegat un conjunt d’interessos econòmics i comercials relacionats amb els petrodòlars que són els que al cap i a la fi ajuden als països wahabites – amb Aràbia Saudí al capdavant – a escampar i fer proselitisme del wahabisme a tot el món musulmà. Per altra banda, darrera dels wahabites i a partir d’aquesta branca religiosa de l’Islam s’entronca amb el que coneixem com a salafisme radical que és el que ha dotat de contingut ideològic a Al-Qaeda.

Realment Occident té un difícil paper si vol intervenir a Síria. Fer-ho a favor de l’exèrcit sirià lliure suposa enfrontar-se amb Rússia, amb Hezbollah i de rebot amb Iran, país que després de les darreres eleccions i amb l’arribada dels “moderats” al poder, amb Rohani al front, podria arribar fer un tomb en la seva política exterior per aconseguir algun tipus de compromís amb Occident. Per altra banda, els països del Golf, en clara inferioritat demogràfica a la zona respecte del shiís els convindria, ara per ara per raons econòmiques, mantenir l’aliança amb Occident perquè aquest “els ajudi” a mantenir a ratllà als shiís de dins de les seves fronteres i al mateix temps poder continuar tenint “bloquejat” a Iran ; adversari religiós i econòmic declarat de les monarquies del Golf. Les monarquies del Golf desitjarien una resolució del conflicte a favor de l'oposició suní siriana abans que Iran no arribi a acords amb Occident que li permetin normalitzar les seves relacions internacionals i el seu accés als mercats econòmics deslliurant-se dels bloquejos i de les sancions internacionals Possiblement serien, doncs, les monarquies petrolieres del Golf les que podrien d'una o altra manera estar influint, gràcies al seu poder econòmic, els Estats Units perquè intervinguessin militarment contra l’Assad.

En cas d’intervenció occidental queda doncs clar que aquesta la duria a terme, en la seva part principal, els Estats Units, aquest cop recolzats per França, que dona la impressió que es vol fer perdonar el seu paper en la guerra del Golf al 2003. Potser, més prosaicament, França el que pretén es recuperar la influència i les relacions comercials a la zona ja que no va participar dels contractes que el nou govern iraquià va signar principalment amb els països que varen derrocar Saddam Hussein. Aquest cop la Gran Bretanya, el seu Parlament ho ha impedit, no serà “parella de ball” dels Estats Units en aquesta possible acció militar . Tampoc no hem d’oblidar que va ser França la potència que va tenir, sota mandat de la Societat de Nacions, controlats Síria i el Líban entre les dues guerres mundials, al mateix temps que la Gran Bretanya controlava Palestina, Jordània i Iraq.

El més probable, si es dona el cas, és que serà una intervenció forçada ningú es vol aventurar a una guerra llarga ni a desplegar tropes. Però les intervencions sempre se sap quan comencen i mai quan i com s’acaben. El President Obama va parlar en el seu dia de línees vermelles i el règim sirià les hauria traspassat. Però cal preguntar-se si aquestes línees vermella no fa molts mesos que ja ha estat traspassades i malgrat la contundència d’un atac químic no han estat les armes de l’arsenal governamental lo suficientment mortíferes com per haver donat peu a fer quelcom abans?

Aquesta guerra podria ser que no la podés guanyar ningú, ni el règim ni l’oposició armada. Podria caure el règim de l’Assad però el país semblaria abocat a una divisió de facto; una espècie de libanització. En aquests dos anys ha tingut lloc un èxode de població, de fet una neteja ètnica si l’èxode no es reversible, com no s’havia vist mai a la zona, ni durant la guerra que va portar al 1948 a la consolidació de l’Estat d’Israel. Milions de persones, dos pel capbaix, han deixat les seves cases i estan a la zona oriental del país, a Jordània i a Turquia. Turquia precisament un altre país, teòricament laic, però governat per un partit suní que sota el lideratge de Erdogan vol recuperar el protagonisme que tenia a la zona tant sols fa cent anys. Turquia davant els cops de porta a la cara per part d’Occident on sembla que no té cap paper a jugar ni a poder accedir a la UE podria voler assolir el lideratage a la zona, entre altres raons pel seu pes demogràfic en contraposició a l’Iran shií amb qui té un considerable tram de frontera conjunta.

Per últim hi ha un altre perill gens menyspreable; que l’Assad intenti involucrar Israel. Quan caigui la primera bomba occidental sobre Síria potser que l’Assad "dispari" contra Israel. Ja es sap que les faccions musulmanes estan a mata i degolla però que sempre s’uneixen contra l’enemic comú, en aquest cas Israel. Un exemple el vàrem tenir a la guerra del Golf del 1991 quan l’aviació de Saddam Hussein es va refugiar a l’Iran amb qui fins feia poc havien estat en guerra durant 8 anys.

Israel, per si de cas, acaba de fer una demostració de força, fent proves amb míssils davant la costa siriana. Una clara advertència degudament captada pels vaixells russos que donaran suport d’intel•ligència a l’Assad, el mateix que podrien donar els Estats Units a Israel si aquest és atacat.

6 de setembre de 2013

3 de setembre del 2013

ICV al marge de la cadena

ICV ha decidit no cridar específicament a la Via Catalana de l’ANC però en canvi s’uniran l’acció convocada pel Procés Constituent, d’Arcadi Oliveres i Teresa Forcades, d’encerclar la seu central de la Caixa.

No ens ha de sorprendre la decisió. ICV malgrat autoanomenar-se “ecosocialistes” són els hereus directes del comunisme, tant del credo com del tacticisme d’aquesta ideologia. Els comunistes són internacionalistes, principalment quan no detenen el poder. En els llocs on en el seu dia el varen tenir o encara el conserven el vehiculen per mitjà de la nacionalitat o ètnia majoritària.

A l’antiga Unió Soviètica es va crear una estructura aparentment confederal de repúbliques i repúbliques autònomes. Però a la pràctica era la ideologia comunista la que ho lligava tot, com a digna hereva de l’imperi del tsars, mitjançant la “mare pàtria Rússia”. Vist des de fora, però també des de dins, la Unió Soviètica eren els russos era Rússia, malgrat la disfressa que li volien donar amb la pretesa creació “de l’home soviètic”.

La majoria de la gent ignora que quan es varen crear la Nacions Unides dos dels seus membres fundadors varen ser les repúbliques soviètiques d’Ucraïna i Bielorússia. Sobre el paper el “confederalisme soviètic” quedava dignament representant, a part de tenir un parell de vots més a l’assemblea general de l’ONU. La realitat era però una altra, manava Moscou i manaven els russos que “colonitzaven” zones senceres de les repúbliques confederades o conquerides, com el cas de les bàltiques, gràcies al pacte de no agressió signat a l’agost del 1939 amb el règim nazi.

La Caiguda del comunisme a Europa va fer bocins aquelles estructures, també la iugoslava, nominalment confederals, però controlades fèrriament per la dictadura comunista sempre en detriment de les nacionalitats més petites.

Els comunistes a casa nostra no han estat mai nacionalistes en el sentit reivindicatiu de les llibertats nacionals del nostre poble. Si que han fet costat, hem de ser justos, d’una o altra manera a la cultura catalana, però segurament ha estat més com a tacticisme, com aglutinador de la lluita antifranquista, que no pas en molts casos per convenciment.

És aquest tacticisme en el que han excel•lit com a organització, el que porten al seu ADN, el que els continua movent i mantenint. Han fet costat de forma decidida al dret a decidir segurament pensant que això els donava avantatge davant la indefinició dels socialistes i que arribat el cas d’una futura Catalunya Independent podrien ocupar per l’esquerra l’espai socialista fins a la frontera on trobarien l’espai que podria ocupar ERC.

En el fons però volen continuar “nedant i guardant la roba”, saben que molts dels seus possibles votants no són nacionalistes, ni molt menys independentistes, i per això volen pescar en les aigües dels moviments socials apareguts en els darrers anys que majoritàriament no són nacionalistes, el 15-M és un bon exemple de tot això.

ICV, el PSUC, ha estat hegemònic en determinats àmbits de l’ensenyament i de la informació. A data d’avui encara hem de suportar sovint en els mitjans de comunicació públics, però també als diaris, la llauna de determinats periodistes partidistes i manipuladors enyorats d’altres temps en els que ningú els discutia les seves idees. És aquí on precisament ICV comença a perdre pistonada, el món ha canviat i malgrat la forta inèrcia i la encara gran influència als mitjans i a les universitats "s’estan fent grans" i les noves generacions no “estan per a tants orgues” .

Per altra banda a ICV li ha sortit un fort competidor que està aglutinant a la gent jove i que ocupa un terreny ideològic similar, malgrat tenir un sentit nacional indiscutible. Les CUP els estan menjant espai, estan ocupant l’espai ideològic d’Iniciativa i EuA, amb un clar sentit nacional. Per altra banda hi ha un aparent abisme generacional entre la gent d’ICV i els de les CUP.

Que la CUP convoqui formalment a la Via Catalana i ICV no ho faci obeeix, entre altres, a les raons exposades. ICV busca també part de la seva clientela fora de l’àmbit nacional perquè ara s'adonen que en un Estat català lliure una part de l’espai polític que ara detenen serà ocupat per altres formacions, en aquest cas les CUP, que no són a hores d’ara nacionalment ambigües.

ICV amb la convocatòria al marge de l’ANC corre un risc que és el de dividir i de fer el joc a les formacions nacionalistes espanyoles. Aquest risc de dividir, la idea del Procés Constituent d’encerclar la Caixa , l’únic que ha aconseguit de moment es donar pistes a altres formacions, com la plataforma espanyolista 12-O, per a fer el seus propis cercles. Oliveres, Forcades i ICV fan un flac favor a la causa nacional catalana. El que finalment queda clar és que els comunistes, els seus hereus – almenys els de “la vieja guardia” – no són nacionalistes. No són nacionalistes de les nacions oprimides, de les altres, ja ho hem vist al llarg de la història, si que ho són.

3 de setembre de 2013