16 d’abril de 2020

Des del confinament (VIII) – Residències i portaavions



La gran quantitat de víctimes que la pandèmia de coronavirus ha fet a les residències de la gent gran ha estat un dels fets més tristos que recordarem durant molt temps. De sobte centenars, milers de persones, molts d'ells totalment desvalguts, han quedat atrapats sense que hi hagi hagut capacitat de reacció. Quan dins el caos provocat per la malaltia s'ha intentat posar remei o com a mínim intentar pal·liar el desastre, ja ha estat massa tard.

Negligència, segurament en molts casos. Però bàsicament desbordament. Els que tenen ho han tingut un familiar en una residència saben que aquell món és circumstancialment tancat. La majoria no hi és pas per gust, en molts casos tampoc per gust dels seus parents. Que ningú es deixi enganyar per la publicitat on es veu avis voluntàriament confinats en un entorn idíl·lic, cuidats les 24 hores al dia com si estiguessin de vacances. En tot cas de ser així, estaríem parlant d'excepcions.

La majoria de la gent de les residències necessita algun tipus d'atenció especial, en major o menor grau. Els cal seguir tractaments des dels simples posològics, fins a rehabilitadors, quan no molts cops assistència durant les 24 hores per les funcions vitals més essencials. Molts no hi són, com acostumem a dir, del tot, han perdut la memòria, han perdut els records. D'altres que no han perdut el cap perden però tota esperança. Allò, per la majoria, ja és el final.

Els que encara tenen un mínim de vitalitat estan llastrats per patologies de les més variades que minen la seva salut. No són individualment doncs, cap d'ells, els més preparats per a resistir una pandèmia, però molt menys en conjunt. No poden fer aïllament social, ni autoconfinament, incapaços en molts casos d'entendre el que està passant. De tot això estem parlant quan parlem de residències de la gent gran. Cal afegir que n'hi ha de més bones i de més dolentes, de públiques i de privades, que es gestionen com un negoci o com una despesa. Algunes tenen el seu propi personal sanitari, el seu propi metge que pot ser-hi durant quasi tota la jornada. D'altres reben la visita de metge de manera més esporàdica. Els cuidadors de les residències són bàsicament això, cuidadors i acompanyants, no són pas sanitaris, pot haver-hi algun infermer o alguns auxiliars. Quan una persona gran té problemes, recorre, com tothom a la Sanitat, en la majoria dels casos Publica, que no els discrimina pas pel fet viure en una residència o a casa seva.

La pandèmia ens ha vingut al damunt com un tsunami. Ni l'OMS, ni les informacions de la Xina, un règim totalitari i hermètic en molts aspectes, que possiblement ha anat a la seva, han ajudat tot el que havien d'ajudar. Els nostres governants, les nostres autoritats, a partir de determinades informacions van badar. No tenir la millor sanitat del món, com ens deien, també ha ajudat al desastre. Però també a molta gent se li va fer creure que el que ens venia al damunt era una grip, vulgar i corrent i en funció d'això també es van tenir determinades actituds. Quan ja li vam veure les orelles al llop, algun ximple encara no ho vol veure del tot, ens vam confinar i distanciar socialment, ens vam allunyar i ens vam recloure a casa anant amb molt de compte amb tot. Ho podien fer de la mateixa manera els avis de les residències? Entenien el que estava passant, entenien les mesures a prendre? Podien prescindir dels seus cuidadors, dels seus terapeutes? Molts d'aquests cuidadors potser es van allunyar de la seva família, dels seus veïns, no donaven la mà a ningú, però i amb els avis que passava amb els avis que cuidaven? Si eren portadors encara que no se'ls hagués manifestat la malaltia o eren asimptomàtics podien escampar en un dia el virus? Potser va ser com deixar entrar la guineu al galliner, sense saber que hi havia una guineu. Hi havia tests, proves, per assegurar que el cuidador o simplement qui anava a visitar als avis no era qui els podia encomanar? Al capdavall fins i tot molts treballadors de les residències també han estat contagiats, per un company o per un avi a qui un altre company, un visitant o un altre avi li va encomar la malaltia.

El fet de ser les residències un lloc bàsicament tancat va impedir a molts esquivar la malaltia. És el mateix que ha passat al portaavions de la marina francesa, Charles de Gaulle, que porta 1700 tripulants i que ha hagut de tornar a port amb quasi set-cents afectats o possibles afectats per coronavirus. El mateix va passar el 31 de març amb el portaavions nuclear nord-americà Theodore Roosvelt, amb 5000 tripulants que estava patrullant la part occidental de l'oceà Pacífic i que es va haver de dirigir a Guam on es va auto confinar en quarantena. Aquest vaixell quinze dies abans havia fet escala a Danang (Vietnam) país on les autoritats reconeixien tenir casos de coronavirus, però només unes dotzenes. L'empastifada que aquesta pestilència pot fer als països més pobres pot arribar a ser de dimensions còsmiques.

Doncs bé, si en un portaavions on la majoria dels tripulants són gent jove. On es pot tornar més o menys de seguida a port, on la gent pot obeir ordres de decantar gent amb símptomes, on es pot esperar ajut de molts mitjans materials i personal sanitari, al més aviat possible, passen coses com aquestes, que no ha pogut passar en una residència on molts dels seus estadants no són capaços de copsar l'abast de tot el que està passant.

Caldrà depurar responsabilitats de tot el que ha passat a les residències com de tot el que ha passat al conjunt de la ciutadania, ja veurem si serà així, o en mig de la confusió s'escapoliran els llestos i deixaran la penyora al cap de turc de torn. Perquè malgrat que hi havia hagut alguns advertiments aquí s'ho van prendre a la brava, amb orgull! El dia dos de març, no poden doncs al·legar ignorància, quasi dues setmanes abans de l'estat d'alarma, van decidir controlar la compra de mascaretes i material sanitari i centralitzar-la. Tenien informes? Ara ens diu el professor Franz-Simon de Copenhagen, que potser alguns casos que va haver-hi a la Comunitat de Madrid el mes de febrer, que es pensaven que eren grips, potser no ho eren. A tot això i molt més s'ha hagut d'enfrontar la ciutadania, inclosos els avis. No es va voler aïllar determinades zones, no es van voler fer clústers amb les zones més afectades - cosa que hagués pogut preservar l'economia de les zones menys afectades -, no es va suspendre l'AVE, ni els ponts aeris, ni es van tancar fronteres fins que no se les van trobar tancades per l'altra part. Es van resistir a fer el confinament total i no van controlar els moviments de la gent, fins que molts ja havien marxat de la seva residència habitual cap a altres comunitats, menys poblades, però ara amb índexs de la malaltia percentuals monstruosos. Si a tot això ens hem hagut d'afrontar tots nosaltres amb els resultats que hem anat veient, que no podia passar a les residències amb molt menys marge de maniobra i sense mitjans de protecció, com la majoria de la població.

16 d'abril de 2020 (34è dia de confinament)


15 d’abril de 2020

Des del confinament (VII) – "El Pico", La República, el Gulag i la tornada a la feina.


Ahir la gent va tornar a la feina, el que em va resultar curiós va ser escoltar a TV3 que el dilluns unes 300.000 persones tornaven a treballar a la Comunitat de Madrid i que aquí ho farien l'endemà un milió de persones. Segur que ho devia escoltar malament.

Fa dies que ens diuen, des del "Ministerio de Sanidaz", pronúncia del Ministre Illa, que hem arribat al pic, però el nombre de víctimes no baixa en la mateixa proporció en què es va disparar, i sembla que es mantingui. Potser en lloc d'un pic hem arribat a la "meseta", amb el desconfinament sobtat només cal esperar, encreuem els dits, que no sigui que arribem a la Sierra. El desconfinament s'ha fet contra l'opinió dels experts. Ells -El Gobierno- diuen que ja tenen els seus d'experts. Algun però d'aquests seus experts que aquí a Catalunya havia dit una cosa, ara que està al Consell Científic del "Gobierno de España", modulava la resposta, malgrat haver-se queixat que no havia estat consultat. Tots ho vam poder sentir ahir per TV3 al Telenotícies, deu ser l'efecte" ventoseta" que pateixen alguns quan els donen una "cadira" o un càrrec encara que només sigui honorífic.

Mentre, ahir celebraven el dia de la República, espanyola naturalment! Per això, poscospodemites, comuns, colauers..., feien causa comuna als seus twitts recordant l'efemèride del 14 d'abril de 1931. Obliden, però, que va ser un acte de total unilateralitat, aprofitant unes eleccions municipals es va fer caure al Rei! Doncs bé, tots aquests que ahir celebraven el 89è aniversari republicà segur que avui se n'han oblidat. Ahir era una commemoració "postureig" tipus excels i fins a l'any que ve! Com una espècia de carnaval a "l'anciene maniere", on es permetia la disbauxa, però després, en acabar, a seguir els manaments, tots a missa i a estrènyer-se el cilici. A partir d'avui i durant 365 dies toca agenollar-se i acotar el cap davant el Rei amb un ampli somriure estil Colau! Al Rei ni tocar-lo! Ni qüestionar-lo. Ni parlar-ne d'investigar l'emèrit, tal com va dir en Pablo Echenique, que fa uns dies va fer "un ara no toca" a l'estil Pujol.

Què és el que el tenen aquestes celebracions que només es poden fer un cop a l'any, per tornar després a la normalitat? Doncs que algú s'esvera, paeix malament, i perd una mica el món de vista amb la festiva ressaca. És el que li devia passar al senyor Trillas, Secretari d'Economia i Hisenda del PSC, que va fer un twitt en què proposava que als indepes se'ls busqués un territori on confinar-los, com els Amish . A la "festa" s'hi va afegir el senyor Oscar Guardingoex-senador per "En Comú Podem", membre de CCOO i treballador de la SEAT. Aquest proposava que el lloc idoni era Cadaqués, perquè només hi ha un punt d'accés i, afegia, que molts indepes ja hi tenen casa. Una boutade, però que només poden fer d'ells cap els altres. No els facis cap broma, no diguis que l'exsenador està proposant un Arxipèlag Gu...ardingo pels independentistes. El mateix de manera una mica més suau feia el senyor Asens, ara apuntant al "putaramonetisme", parlant de les dretes i esquerres a la guerra civil. Segur que qui això escriu també té la pell molt fina, tant com la del Conseller Buch queixant-se pels 1.714 milers de mascaretes. Tot plegat deu haver estat una brometa sense gens d'importància per part d'aquests dos individus, segur que ha estat tot una casualitat, "mai els ha passat pel cap una cosa així".

Vivim en un país en què als indepentistes els de dretes, si podessin, ens portarien "al paredón" i els molts progres esquerranosos ens tancarien al Gulag a picar glaç a veure si ens moríem de gana i fred i no els espatllàvem més el seu heroic relat. Tot plegat és per posar-se a plorar d'indignació i de pena. En vuitanta anys tornem a estar allà mateix "rojos i azules" i d'aquí no surten, però sempre "muy-mucho españoles". Ara ja només ens queda veure un nou "Ribbentrop-Molotov" a l'espanyola, on de nou l'assa dels cops seran "els polacos".

Però ahir la festa no hauria estat plena sense l'habitual roda de premsa del Comitè Tècnic del "Gobierno d'España" per a la lluita contra el coronavirus. En aquesta roda de premsa un alt comandament de la Guardia Civil explicava que, no sé on, s'havien detingut uns lladres que havien robat 30 kilos de taronges i llimones (o sia per fer-nos una i idea unes 80 taronges i 40 llimones), que havien estat restituïdes al seu propietari "Gràcies a Déu".

Mentre, però, la gent ahir va haver d'anar a la feina, si ho feien al transport públic mantenint les distàncies, si podien! Amb mascareta, si n'han pogut aconseguir o ahir els van donar una de "paper de fumar", ep! Sempre és més que res! Mentre tots deixaven la rentadora a punt, engegada escalfant, per quasi bullir la roba que han dut posada durant el dia. Si algú emmalalteix potser es pretendrà fer-lo sentir culpable per no haver pres les mesures oportunes. En tot cas, si no és culpa del treballador, és culpa de l'Empresa que no ha posat els mitjans adequats. Per això ahir les Centrals Sindicals, que han tornat de la seva pròpia hibernació, demanaven al Govern de la Generalitat que enviés la Inspecció de Treball per comprovar que es complia la normativa. Tot això s'hauria de fer amb 160 inspectors! De demanar que no es tornés a la feina o fiscalitzar el Gobierno de España, o preguntar de quina manera es farà el desconfinament poca cosa els hem sentit dir durant el darrer mes.

Al final de tot plegat, si es controla la pandèmia, ens hauran girat la realitat com un mitjó. Celebraran, quan es doni el cas, haver vençut a la malaltia, però haurà estat una victòria pírrica. Una guerra, com tant els agrada dir, que en molts moments s'haurà afrontat amb les mans quasi nues per part dels que de debò quelcom podien fer. Una guerra afrontada amb molt orgull i supèrbia per part dels que ho veien des de lluny i poc efectiu eren capaços de fer, malgrat manar. Una guerra afrontada amb molta por, humilitat i coratge pels que han estat, encara estan, a primera línia patint i enrabiant-se.

15 d'abril 2020 (33è dia de confinament)

11 d’abril de 2020

Des del confinament (VI) – Periodisme? De debò?



Entre els periodistes malintencionats, els mentiders, els "todovale", els busca titulars, els descaradament partidistes, els mercenaris..., està quedant un retrat maco de la professió. De Periodisme, del de debò, poc.

A tots els abans enumerats ara cal afegir una nova espècie amb ínfules que s'autoanomenen "periodistes d'investigació". Potser no és una nova espècie i és tan sols una sots o preclasse de les anteriors, perquè a la pràctica es poden acoblar amb qualsevol dels tipus que dèiem al principi. El Periodisme d'investigació autèntic també és una "rara avis", perquè el suposat periodista investigador queda condicionat per les circumstàncies, els mitjans i per les seves pròpies necessitats. El periodisme d'Investigació en tot cas és un periodisme treballat que necessita espai per publicar-lo i temps per elaborar-lo. Aquest segon condicionant, el temps, també el necessita el lector, perquè un bon periodisme d'investigació s'ha de llegir i pair-lo, en molts casos cal estar com a mínim entrenat com a lector i capacitat per entendre determinades dades. Si, ja sé que em direu que hi ha reportatges periodístics d'investigació als mitjans audiovisuals, però molts d'ells, més que no pas els escrits, crec que condicionen l'espectador pels "flaixos", les pauses imposades, els canvis de ritme, els augments i disminució de la intensitat narrativa, les imatges i per damunt de tot pel que es pretén ressaltar de manera més directa o més subliminal. Per dir-ho d'alguna manera, molts cops els reportatges periodístics que veiem per televisió no ajuden tant a reflexionar, sinó que fins i tot algunes vegades pretenen fer entrar la informació amb calçador no només amb l'ànim d'informar, sinó amb la pretensió d'influir.

També hi ha el periodisme d'opinió. El que agafa un tema d'actualitat o no, el columnista! Si és d'actualitat pot estar molt en la línia editorial del mitjà i els interessos als quals aquest obeeix. Cal ja un cert prestigi per poder anar, fins a cert punt, per lliure. Alguns diaris, sempre dins d'uns marges, tenen una mica de tot, per fer content a tothom. Són com un "colmado" d'opinions que mai entren en contradicció directa, com a les tertúlies.

Hi ha una altra línia que s'anomena periodisme, però que per a mi ho és ben poc. Serien els presentadors dels espais informatius que molts cops es limiten a informar sobre el que el responsable del mitjà informatiu o el cap d’informatius els diu. Actuen a vegades més com a locutors que no pas periodistes que exposen la seva pròpia opinió. Hi ha d'altres a mig camí entre presentadors i "opinadors" en els que es poden veure reflectits molts dels tipus al començament s'esmentaven, amb una bona dosi afegida d'inquisidor. Són aquells que esclafen o posen una estora depenent de l'entrevistat. Alguns, molts cops, no deixen ni contestar; pregunten i es responen ells mateixos dins de la pregunta, convertint-se en els autèntics protagonistes, intentant condicionar la resposta i interrompen amb molt mala educació si no els estan dient el que ells consideren que els han de dir.

Per últim no es pot considerar periodisme, en la major part d'ocasions, per molt que hi participi un o diversos periodistes, les tertúlies, on les "quotes obligades", en alguns mitjans que les respecten, condicionen el seu contingut i sobretot el seu interès, entre altres raons perquè depenen dels participants molts cops són força desequilibrades, entre altres raons perquè molts cops hi ha coses indefensables. En altres mitjans les tertúlies són d'una tendència més monolítica, "pot variar el so de l'instrument de cada un dels tertulians, però tots segueixen la mateixa melodia".

Aquest a grans trets, potser n'oblido alguna casuística, és el panorama en què ens trobem quan volem estar informats, sobretot en moments tan crítics com els actuals. On les dades s'amunteguen, no tothom diu tot el que sap, el que sabíem ahir ja no val avui, hi ha interessos més o menys ocults que condicionen les decisions que ens poden afectar a tots i el receptor de la informació en molts casos no entén res, senzillament està  molt emprenyat o molt espantat.

Són massa anys de veure a galet. Amb total acriticitat. Molta gent asseguda al sofà de casa seva creu el que diu una mentidera com Ana Rosa Quintana, que va publicar un llibre que deia que havia escrit quan no ho havia fet en realitat. En qualsevol món seriós ja seria a casa seva, en canvi aquí molts creuen a cegues el que diu. Realment molta de la culpa la té el consumidor final de la informació, perquè molts d'aquest tipus de presentador/a parlen pels que els volen creure i bàsicament perquè es dediquen a fotre llenya a aquells que si els hi foten, saben que agradaran al seu públic. En definitiva no s'adrecen a espectadors, sinó a "forofos" d'una manera o l'altra de pensar, que més que utilitzar el pensament crític s'alineen amb un equip al qual no li veuen cap defecte.

Pel que fa a la premsa escrita, aquí a Catalunya, "El Periódico" és l'exemple de la premsa que ho ha fet molt malament, no només aquests darrers anys en què descaradament s'ha alineat, bàsicament per condicionants econòmics com també ha fet El País, amb aquell qui té el poder; el poder de pagar-los els deutes. Són altaveus "monocolor", arruïnats i per tant totalment condicionats. En el cas del Periòdic, amb columnistes que escriuen al dictat i a favor del partit o interessos que recolzen. Aquest diari va acostumar a la gent, ja fa molts anys, a grans titulars de diferents mides, poca lletra petita i moltes imatges. La gent es va viciar al flaix, al poc esforç, a creure que ja estava ben informat a base de titulars. En definitiva a llegir la premsa com qui llegeix un tebeo. En certa manera una mica és el que passa ara amb el Twitter, malgrat que aquí sempre tens l'opció de "gratar" pel teu compte buscant informació o contrastant-la. En aquest diari, si grates, buscant dins el contingut, igual no hi trobes res i si ho trobes potser poc te a veure amb el titular.

Periodisme? De debò? I Tant que el necessitaríem ara! Ara que veiem que el Gobierno deixa anar una pluja de milions als mitjans privats via subvenció directa o campanyes de publicitat, mentre molta gent comença a patir serioses necessitats. Ara que necessitem que ens diguin les coses com són, ara resulta que la majoria dels mitjans tenen el cul llogat. Si la situació s'agreuja, El govern té un exèrcit de paper i televisions ben pagat i si tot plegat empitjora encara més, en tenen un altre que no és de paper. O sia a aguantar i callar. Perquè en molts casos el periodisme ni hi és ni se l'espera. El que tenim és un succedani un producte que cada dia surt al mercat i que cal vendre.


11 d'abril 2020 (29è dia de confinament)


10 d’abril de 2020

Des del confinament (V) - Els polítics, la darrera trinxera



No fa gaire vaig llegir un article en què s'explicava que els polítics eren presoners, a l'hora de prendre les decisions, de la tramoia que els envolta. En aquell cas es referia a l'alt funcionariat que controla el funcionament de l'Estat. Els polítics passen, però aquests alts funcionaris, el funcionariat administratiu, continua. Són els funcionaris els que faciliten les tasques administratives dels polítics governants en la seva relació amb l'aparell estatal i aquests governants reben d'ells la informació, dades i estadístiques, tot plegat molts cops allò que pot influir en les seves decisions.

Aquest funcionariat en molts casos pertany a les elits que fa anys i panys que remenen les cireres, en alguns organismes són endogàmiques i nepòtiques (*). Elits acostumades a viure a la capital del "Reino", quan no ja en gran percentatge fa generacions que hi viuen les seves famílies, o sia són castissament madrilenys. Són com una mena de petita noblesa a redós d'una cort que vol semblar laica, però que no ho és de cap manera, com s'entesten a recordar-nos tot sovint. Són tots plegats el complement necessari d'aquella oligarquia, a la que alguns fins no fa gaire, ja que ara callen, en deien "La Casta". Algú de tot això en diu l'Espanya Eterna, aquella que des de fa més de 300 anys ens governa i que clava les seves arrels a l'època medieval on tot s'arreglava a cop d'espasa i s'arrambava amb tot el que es podia.

Aquest funcionariat ens podria recordar llunyanament, el funcionament és semblant, aquella sèrie Britànica "Si primer Ministre", on l'alt funcionari, governi qui governi, sempre hi és i que toreja al polític de torn i als seus càrrecs de confiança, portant sempre la decisió final a aquell terreny que no perjudiqui els seus interessos, que no són altres que els de l'estructura que justifica el seu lloc de poder real i els dóna menjar, i molt bé! El poder sempre és "Sir Humphrey", no pas el ministre.

Algú creu que aquest "Deep State" haguera permès el confinament de Madrid en l'actual situació de pandèmia, que el Gobierno els haguera immobilitzat en el seu pis, per molt que estigués al barri de Salamanca? Possiblement hagueren tingut una revolta, més o menys silenciosa, però revolta. No s'atreveixen a anar contra aquest aparell que els té lligats de peus i mans. Un ministre del "Gobierno de España" pot arribar a fer una cosa folklòrica, per demostrar que mana molt. És el cas de Margarita Robles que a petició d'un col·lega de partit, alcalde d'un poble de 160 habitants i sense cap cas de Covid19 que es queixava de què encara no havia vist l'exercit per allà, va rebre com a resposta la visita, ordenada per la Ministra, de 28 efectius de la Brigada paracaigudista que es van passejar pel poble.

Els polítics estan més preocupats per les següents eleccions, preocupats per les enquestes de popularitat, de les del CIS o el que d'ells diu la premsa i de sortir a la tele, de rànquings de popularitat. Amoïnats per veure de quina manera repartiran prebendes, llegiu llocs ben remunerats, entre els seus, que són els que els han ajudat a guanyar les eleccions. O sia, estan sempre ocupats en fer contenta a la penya per tal d'evitar que creixin "els traïdors". Als polítics que aparenten governar no els queda més remei que delegar, creure, deixar fer el funcionariat. Plantegem-nos el cas de l'actual Ministre de Sanitat, que atès el decret d'Estat d'Alarma, ha concentrat tota presa de decisions en el seu ministeri. Es tracta d'un filòsof que ha arribat a Ministre de Sanitat perquè era la quota de poder que calia donar al PSOE de Catalunya. Quota de poder que li van donar en un Ministeri sense estructura, perquè la Sanitat està descentralitzada de fa decennis a l'Estat Español. L'Estructura del Ministerio de Sanidad està pensada per donar cabuda a part del funcionariat de la capital i a aquells càrrecs de confiança que el Ministre proposa, els quals tindran una vida més o menys efímera.

En altres països amb democràcies molt més consolidades, no pas hereves o continuacions de Dictadures, possiblement no es produeixen aquests fenòmens de manera tan exagerada, malgrat que Sir Humphrey pot arribar a ser tan universal com el Quixot. En altres països el funcionariat és més de mèrits contrastats, i en tot cas dubto existeixi el nepotisme que aquí es practica en l'aparell de l'Estat. Així veiem que al Tribunal de Cuentas, martell de polítics catalans, hi trobem al germà de l'expresident Aznar. Un tribunal del Cuentas on tothom que pot endolla a qui pot, fins a 100 empleats tenen relació de parentesc, i tot això només és una petita mostra.

És per tot això que, a ulls de molta gent, és molt sorprenent l'actitud dels Comuns i Podemos amb tot el que ara està passant. De declarar-se hereus del 15M o, pels que fa als poscomunistes que hi ha a les seves files, declarar-se hereus d'una tradició que enllaça amb la Revolució russa i els moviments revolucionaris dels segles XIX i XX, a actuar de sostenidors del règim del 78. Dels socialistes ja no cal parlar-ne, ja que fa força més anys que el "Deep State" els va abduir a canvi de prebendes, una certa quota de poder i una poltrona, sense gaire feina, per quan es facin grans.

De voler "asaltar los cielos", de blasmar i infamar a "La Casta" a voler-se mostrar com homes d'Estat que defensen el status quo, dient del que cal i no cal parlar ara. Sobretot procurant no molestar gaire. Es deuen pensar que després de 80 anys han tornat al poder o a una part d'aquest, i els cal consolidar-se per no perdre'l. De dir-se republicans a genuflexionar-se davant el Borbó. En el fons no s'adonen que no han arribat al poder com la seva tradició semblaria indicar, prenent-lo. Els estan tolerant! Com molts altres polítics no s'adonen que en aquesta obra de teatre que és la política espanyola, els protagonistes no són els actors sinó els tramoistes. No s'adonen que els polítics són la darrera trinxera darrer la qual es parapeta el poder real. Si algú molesta se'l fa caure, si algú cau, se'l substitueix. Tenen cua d'aspirants!

10 d'abril de 2020 (28è dia de confinament)





8 d’abril de 2020

Des del confinament (IV) – Economia



La sotragada per a l'Economia, l'espanyola i de retruc la catalana és a hores d'ara inquantificable. Després de la crisi que va començar el 2008 i que encara no s'havia acabat del tot no s'han sabut prendre les mesures adequades, no és pas que ho digui aquest humil servidor, és el que diu qualsevol que no vulgui enganyar a la gent. La recuperació s'ha basat en el repartiment, però repartiment a l'espanyola. Els que han pogut han arrambat amb tot el que han pogut, i els arrambats han quedat tremolant o en la misèria. Ara anem fregint i menjant, amb menys que posar a la paella que abans. Alguns parlen que hi havia hagut recuperació de llocs de treball, cert, però molt menys remunerats que abans i poc estables. Els que havien conservat la feina en molts casos també havien vist retallats els seus ingressos directament en la nòmina o indirectament via impostos, al meu poble aquest any l'IBI, com a exemple s'apujarà un 8%. Percentatge d'increment que per exemple les pensions i molts salaris no han acumulat al llarg dels darrers anys.

Ara amb en el coronavirus la situació s'agreuja, amb els ERTOS, més de mig milió de persones poden arribar a perdre la feina total o parcialment durant un temps indeterminat només a Catalunya. A aquests caldrà afegir autònoms que si potser no pleguen, ho tindran molt difícil. La temporada d'estiu se n'ha anat a prendre pel sac, parlant en plata, amb el que tot el moviment econòmic d'aquest sector que al nostre país mou entre el 10 i el 15% del seu PIB es veurà reduït a una mínima expressió. El retard en les mesures per fer front a la crisi sanitària, el retard en el confinament total, faran que la crisi s'allargui, ja no vull pensar si finalment el dimarts vinent la gent ha de tornar al treball. Sortir de vacances serà pràcticament impossible per diverses raons; perquè no hi haurà la seguretat necessària i molta gent encara tindrà, en bona lògica, por, també perquè moltes famílies hauran vist reduïts els seus ingressos en aquests mesos o fins i tot estaran aturats i per últim al turisme exterior ja ni se l'espera, també hauran tingut dificultats a casa seva, però la principal dificultat serà veure qui és el valent de venir a un Estat que ha batut el rècord mundial de morts per corona virus per milió d'habitants i que ja no podrà treure pit de tenir la millor sanitat del món, que no els sanitaris que estan complint com uns valents.

La indústria podrà anar recuperant el pols, però tardaran setmanes a arribar a una situació normalitzada. El ram de l'Hostaleria serà un dels darrers en activar-se, potser abans que els espectacles, però quan ho faci ja hem comentat el que passarà amb la temporada turística. Tota la indústria que proveeix a aquest sector també patirà una reducció del seu volum de negoci i en el cas de l'agricultura es poden arribar a produir excedents que no es podran col·locar, penso en la fruita de temporada a la qual no es pot aplicar un retard o modulació en la producció. De retruc es reduirà la recaptació tributària. Hi haurà, perquè ens entenguem, menys a invertir, menys a gastar i menys per ajudar a aquells que més ho necessiten. Tot plegat perquè la tramoia de l'Estat espanyol s'aguanta amb pinces, vivim al dia! Com aquella família que tot el que guanya, perquè és poc o perquè són uns cràpules, s'ho gasten. Arriben a final de més sense un duro a la butxaca. Podríem continuar, amb molts altres aspectes relacionats, però m'agradaria centrar-me en un tema del qual avui se'n feia ressò el diari ARA.

"El fons d'inversió perden quasi 24.000 milions d'euros al març" en el conjunt de l'Estat espanyol, el que suposa quasi un 9%. Si ets d'aquests que arriben a final de mes amb les butxaques escurades i sents la paraula fons d'inversió pensaràs que es tracta de cosa de "ricatxos" i et suarà una mica. Potser si o potser no és una cosa només de rics. Però compte que no és pas tota la realitat que aparenta. A conseqüència de la darrera crisi, de la concentració bancaria, del manteniment dels baixos tipus d'interès – per a reactivar l'economia diuen – l'estalvi sembla que es va convertir en una espècie d'enemic a batre, almenys de la manera que fins llavors s'havia entès. El que volien les autoritats, la UE, el Banc Central europeu era que la gent gastés. Aquells que sempre havien volgut tenir un raconet ja no el podien deixar en un termini en un compte bancari, perquè les entitats els van deixar de remunerar i en alguns països ja cobren per guardar-te els diners.

Les Entitats bancàries en general, les poques que han quedat, han actuat de manera semblant. En paraules d'un directiu d'una entitat amb qui vaig parlar, em deia "Abans formàvem i informàvem estalviadors i ara els informem i formem com a inversors". Ai las! Abans deixaves els teus cèntims al banc i eren ells que amb els teus estalvis se la jugaven concedint crèdits. Ara te la jugues tu. Els bancs però continuen cobrant del Fons les seves comissions per la seva gestió, tant si es guanya com si es perd.

A final de març qualsevol estalviador, molts d'ells gent gran, que diuen cal tenir un raconet pel dia de demà, hauran acabat el mes amb un 9% menys de, de mitjana, dels seus estalvis. La cosa pot ser que remunti, però no pinta bé en els mesos vinents, perquè aquest aspecte del qual estem parlant, els Fons, seran un reflex de la crisi que se'ns apropa desbocada. Crisi que si va mal dades i finalment la UE decideix ajudar, no ho farà de franc, collaran als estats més endeutats i culturalment, almenys als seus ulls, més cràpules. De manera que s'asseguraran de tornar a cobrar o perdre el menys possible. Per tant, no seria estrany haver-nos d'enfrontar a dures retallades salarials i, per descomptat, també de les pensions de jubilació, recordem que en l'anterior crisi alguns països van suprimir pagues extres.


Pel que fa als serveis que presta encara l'Estat no cal esperar cap millora, sinó tot el contrari. Però amb el que sí que cal estar tranquil és pels privilegiats, "la casta", l'anomenaven alguns. Si d'aquesta nova atzagaiada no surten més rics, com a mínim continuaran al seu lloc de poder, perquè a l'Estat on ens ha "tocat" viure fa 300 anys que ho porten de la mateixa manera. Cobrant el delme, tant si la collita és bona com si no ho és. Tot plegat molt "Ancien Régime", molt injust i també molt "cutre", de manera que a més de sentir-te espoliat, passes vergonya.

8 d'abril de 2020 (26è dia de confinament)


7 d’abril de 2020

Des del confinament (III) - La Xina


Des del confinament (III) – la Xina

La pandèmia que fa 25 dies que em té  tancat a casa es va originar a la Xina. Diuen que va ser a un mercat de Wuhan (11 milions d'habitants), capital de la província de Hubei (58 milions d'habitants). Al mercat esmentat es venien animals vius, entre altres espècies exòtiques els pagolins -una "delicatessen" pels orientals-, que semblaria ser que podien haver estat infectats pel contacte amb rat-penats, una altra de les espècies "exòtiques" que segons diuen es venien. Però del que no es parla tant, malgrat ser conegut, és que també a Wuhan hi ha el Laboratori Nacional de Bioseguretat de màxim nivell, que va començar a funcionar fa uns cinc anys, depenent de l'Institut de Virologia que al seu torn depèn de l'Acadèmia de Ciències de la Xina. Malgrat que diuen que no hi ha evidències que en aquest laboratori es poguessin manipular virus, els fans de les teories conspiranoiques ja tenen el terreny adobat. Com a contrapartida hi ha els que hi volen veure la llarga mà dels USA al darrera de tot i que haurien estat uns jocs internacionals de les forces armades, una espècie d'olimpíades dels militars de tots els països. on s'hauria produït el brot de Covid-19 i que els responsables serien de la delegació nord-americana.

Sigui com sigui la Xina, de manera oficial, sempre ha assenyalat el mercat d'animals vius de Wuhan com a epicentre i origen de la pandèmia. Els primers casos greus de pulmonia, dels quals no es veia clar el causant es van produir ja al mes de desembre. Les autoritats xineses van reportar unes desenes de casos al voltant de cap d'any – alguns d'ells relacionats amb el mercat de Wuhan- passant informació a l'OMS i comunicant-los a mitjans de gener informació del virus 
un cop identificatl'OMS poc després ja disposava de la manera de fer les proves PCR de diagnòstic. Les autoritats xineses no van tornar a reportar dades de persones afectades fins quasi dues setmanes després, quan ja hi havia algun cas al Japó i a Tailàndia. No va ser fins al 30 de gener que l'OMS va donar l'alerta sanitària, quan ja hi havia casos en totes les províncies xineses i en 15 altres països. En menys de dos mesos l'escampada ja abastaria tot el món.

A partir d'aquí comencen una sèrie de preguntes. En primer lloc durant el mes de gener la Xina va informar de tots els casos i de la velocitat de propagació de la malaltia de la qual a 12 de gener deia tenir només unes dotzenes de casos? Va badar l'OMS que va dubtar massa dies en declarar que es tractava d'una pandèmia? No ho va fer fins al dia 11 de març, l'endemà Catalunya donava ordre de tancament de centres d'Ensenyament, quan múltiples casos ja amenaçaven la salut de la majoria dels ciutadans.

Realment a la Xina la propagació de la malaltia sembla que va ser ràpida i els casos havien de ser, potser ja d'entrada, molts més dels que declaraven oficialment, mentre tancaven a pany i forrellat tota la província (58 milions). Les mesures de control van ser draconianes. Aquí durant el mes de febrer vam arribar a veure pels mitjans escenes de gent empaitant a altra gent que suposadament no feia cas de les estrictes ordres de confinament. El mateix de manera més lleu ho estem veient a casa nostra amb l'actuació de "la policia dels balcons" que increpa a qui sembla que està passejant. En pocs dies es va construir a Wuhan un immens hospital per acollir els malalts; això passava entre el 24 de gener i el 3 de febrer que va entrar en funcionament.

Si el 24 de gener els xinesos van decidir la construcció d'un hospital, això voldria dir que en menys d'un mes tenien una bona escampada de la malaltia. A partir d'aquí confinaments, mecanismes de control, codis QR que segons el color et permetien sortir de casa o obligaven al confinament total, controls de temperatura al veïnat un parell de cops cada dia, tothom tancat a casa, estrictes horaris de sortida del domicili...

Si després de tot això resulta que a la Ciutat de Wuhan amb més habitants que tot Catalunya només van tenir quelcom més de dos mil morts, i un total per tota la Xina de 3.331 (1.300.000.000 habitants), sembla que són "supereficients", perquè com va dir algú "els règims de màxima obediència" – llegiu dictadures – són més efectius en aquests casos. Jo personalment tinc els meus dubtes. En tot cas el pic, del que tant se'ns parla, a la Xina es va produir al començament de la segona quinzena de febrer. Aquí a Europa el focus de la Llombardia es va començar a conèixer sobre el 21 de febrer una setmana més tard, a Barcelona el primer cas de coronavirus es coneixia el 26 de febrer d'una persona procedent d'Itàlia i veïna de Barcelona. Mentre a Madrid sembla que es confirmava el primer cas el dia 27 de febrer, l'endemà el primer a Vitòria. A partir del 15 de març comencen els confinaments parcials a Espanya. En menys de dos mesos la malaltia s'havia estès a escala planetària.

Costa molt creure que a Wuhan només hi hagi hagut els morts que donen les fonts oficials, quan ahir el corresponsal de TV3 des de Wuhan ens indicava que els sanitaris, en nombre de 42.000, enviats a Wuhan ja retornaven a casa. També notícies d'amagatotis que parlen que els crematoris de Wuhan no han parat en dos mesos. Costa creure que una malaltia que en menys de quinze dies ja havia arribat a totes les províncies de la Xina només hagi causat 3.331 morts. La tragèdia a la Xina deu haver estat molt més gran del que ens expliquen. Això ens ajudaria a entendre perquè quan pocs dies després dels primers casos que es van donar a la Llombardia, els xinesos que viuen entre nosaltres es comencessin a recloure, amb misteriosos cartells de tancat per vacances en els seus negocis, sense cap data de tornada.

Possiblement el Règim polític xinés, malgrat informar a l'OMS, va ocultar l'abast que estava tenint a casa seva la pandèmia. Cosa que va evitar que es prenguessin mesures o s'acceleressin. Fins i tot alguns especialistes a casa nostra basant-se en aquestes informacions van restar importància a la malaltia fins que ja era massa tard. A partir d'aquí cada cop el temps de reacció va ser més curt, d'Itàlia a Espanya una setmana i a la resta de països d'Europa pocs dies més. La solidesa econòmica dels estats, el seu sistema sanitari, el lideratge dels seus polítics si no han estat lligats de peus i mans per una raó o altra, ha estat determinant perquè la malaltia hagi estat més o menys virulenta.

Tots els països han comès errors, però les ocultacions en cap cas són errors. Amagar el cap sota l'ala pot passar d'irresponsabilitat a crim en algun cas. Potser aquest cas seria un d'ells. El que queda clar que el mateix que amb la Banca, Zapatero ho deia el 2009, tampoc tenim el sistema sanitari més sòlid del món, ni molt menys els millors lideratges polítics, menys quan han pretès controlar i centralitzar tota presa de decisions sense saber massa bé el que es portaven entre mans i ignorant en molts casos la diversitat de situacions i menystenint l'experiència de les institucions que han volgut subordinar.

7 d'abril de 2020 (25è dia de confinament)