31 de desembre de 2018

Ahir vaig anar a Teatre


Ahir vespre vaig anar a veure una obra de Teatre a la Sala Barts de Barcelona.

Esperava passar una estona distreta. L’obra aparentment prometia. Interpretada per “The Mamzelles” amb el títol de “Mafia”. L’Acció se situava a Calàbria a principi dels noranta. Només precisar que la Màfia Calabresa en realitat es diu N’Draghetta, però segurament no hagués quedat bé com a títol.

Realment, per a mi, va ser una decepció. Fins i tot em van fer dubtar, escoltant les rialles d’algun espectador, si és que jo tenia el meu “libido humorístic” per terra, no crec pas que sigui el cas.

L’Obra em va semblar una monumental ximpleria, quasi sense “suc ni bruc”. No hi havia un fil argumental sòlid, més enllà d’una historieta força plana. El ritme de l’obra mai acabava d’agafar velocitat de creuer. A partir de cada idea tot era previsible. No hi havia les pauses necessàries ni els canvis adequats que permetessin crear el clímax, digueu-li acudit o gag, que realment arrenqués un somriure. Es tractava d’una obra d’humor, això és el que almenys jo em creia!

L’obra era pretensiosa i per acabar-ho d’adobar finalitzava amb una “moralina” sobre el paper i el patiment de les dones, la seva subjugació als designis i avatars dels homes de la família. Suposo que els va caldre remarcar-ho, ja un cop acabada l’obra. Perquè mentre dura no te’n fas una idea d’aquest tema de les dones; ni d’aquest tema ni de gairebé cap altre.

Havia vist a les Mamzelles en algun gag de televisió, cantant alguna cançó, també se les pot veure per Youtube. M’havien semblat un grup amb “guspira”, unes autèntiques comediantes. Una altra cosa però és afrontar una obra de teatre, creant-la i dirigir-la.

Quan vaig arribar a casa vaig consultar algunes crítiques a l’obra i el primer que em va sorprendre és que en el seu dia havia estat premiada. De les crítiques una en principi aparentment elogiosa, feta per a "Espectaculos BCN" feia esment que les transaccions entre escenes, fetes amb música i coreografia, eren prou llargues per a desestabilitzar la història.

En una altra publicació, “masteatro”, no acaben d’entendre el perquè de la contextualització inicial, parlant italià, per acabar el gruix de l’obra en espanyol. Això si, ho esmenten amb alegria castissa "...Pero de repente sueltan una palabra en castellanoPoco a poconuestra lengua va ganando hasta que finalmente las actrices se comunican única y exclusivamente en castellano.” També fan esment d’un cert desajustament en els personatges que provoca un cert desequilibri.

El diari “El País” comença la crítica dient que “les germanes Maritzzo, els personatges interpretats a l’obra, han decidit sollevar-se contra l’ordre patriarcal que regeix el seu món”, Einggg? Jo diria que estaven preparant el sopar, a la cuina, mentre els homes eren fora i elles els esperaven. Sí que he de reconèixer que a mesura que va avançant la crítica hi comencen a tocar una mica i fins i tot rectifiquen. Quan expliquen “que les quatre protagonistestenen un atac de consciència per circumstàncies imperatives”; és a dir quan tot es torça i se’ls acaba aquella “bona vida” a la que s’havien habituat. Res de tot això lliga massa amb la reivindicació feminista un cop ja passat el desenllaç de l’obra. Perquè com es diu a aquesta crítica “ Ninguna habrá alzado la voz ante el padre, el marido o el novioNinguna pondrá a la familia en un aprieto moral. Ninguna mostrará el sofisticado y letal rencor de Anjelica Huston en El honor de los PrizziNinguna es Lea Garofalohija de un capohermana y esposa de sicariosasesinada y disuelta en ácido por enfrentarse durante años a la Ndrangheta y su código de honorrompiendo conscientemente los inquebrantables lazos con la familiaLas Maritzzo se conforman con un pellizco de monja y The Mamzelles con un manifiesto in extremis.

En definitiva llegint entre línies ja ens avisen de què és una obra totalment prescindible. Una obra que pretén volar més alt del que pot, tal com comentava al principi. L’obra dirigida per Barbara Mestanza i Paula Ribó (dues de les integrants de The Mamzelles) és, des del meu modest punt de vista, pretensiosa i no pas gaire ben interpretada. A les Mamzelles crec que encara els falten hores de vol, per afrontar amb plena solvència una obra dramàtica; al resultat de què ahir vaig veure em remeto.

31 de desembre de 2018

21 de desembre de 2018

Empreses elèctriques-Com mantenir la tensió, també la de l'economia-



Avui a un quart de vuit ens han tallat el llum, cal tenir en compte que el sol avui sortia a les 8,14. Una hora després! Pel que ens han dit ahir van avisar a correcuita, al migdia, d’aquest tall, però pocs ens en vam assabentar. Ja us podeu imaginar a quants ha arreplegat a la dutxa, afaitant-se, maquillant-se, llevant els nens per anar a escola... Tot plegat és la cirereta del pastís d’una sèrie d’episodis, alguns de durades d’hores, que ens afecten des de fa uns mesos. He hagut d’interrompre aquest escrit, perquè se n'ha anat de nou el llum durant uns 20 minuts. Bé, com deia, es tracta d’uns episodis continuats en poc temps, el darrer abans-d'ahir des de les 9 del vespre ben bé fins a quarts de dotze.

En tres ocasions, mentre es produïen aquestes incidències, he trucat al servei d’atenció d’Endesa. El darrer cop no m’han atès en català, ho feia una noia molt amable amb accent hispà, a la qual em vaig atrevir a preguntar-li des d’on em contestava; em va dir que no m’ho podia dir. Ho entenc que no m’ho digui, faria evident del tot que des de la quinta forca tenen accés a les meves dades, coses de la modernitat! El que més em va cridar l’atenció va ser just establir la trucada el missatge automatitzat més o menys així: “Por razones de seguridad la conversación podrá ser grabadalo que se diga serà imputable al titular del contrato”. O sia, “cuidado con lo que dices”, una espècie de“llei aillant/mordassa”. Compte amb el que dius, no molestis a una companyia que té al seu Consell d’Administració al senyor Roca Junyent, que al seu torn presideix la Comissió de nomenaments i retribucions de la companyia. Aquest és només un exemple de molts altres noms coneguts que han participat en els Consells Assesors “regionales”, ara suprimits. Per no oblidar-nos del senyor Aznar contractat com assessor de la direcció el 2014. No cal ara dir que l’electricitat a Espanya és de les més cares del món mundial i que el Servei, ai el Servei! Perquè dimonis penseu que escric aquest post?

Les Elèctriques, Endesa entre elles, formen part de l’Ibex 35 -El principal indicador borsari de l’economia espanyola. Quan l’Ibex 35 esternuda l’economia espanyola es refreda i agafa febre. L’Ibex 35 funciona gràcies al que alguns anomenen economia captiva. És a dir, no ens queda més remei que dutxar-nos -aigua-, escalfar-nos -gas i electricitat- comunicar-nos telefonia, o agafar autopistes si és que volem arribar a temps. Si necessitem cèntims hem d’anar a un banc, possiblement de l'Ibex, i si en tenim d'estalviats segurament els hi portarem – aquí després m’estimaria fer un incís -. Si contractem una assegurança possiblement també ho farem en una empresa com a mínim controlada per altres de l'Ibex 35. Doncs bé, totes aquestes companyies estan regulades per lleis fetes pels polítics que quan es jubilen poden optar a tenir uns “petits emoluments” als consells d’administració d’aquestes empreses o als seus òrgans de direcció.

Es poden comptar amb els dits d’una mà les empreses de l’Ibex 35 que pertanyen a l’economia productiva, aquella que pren un material -un producte- el transforma i li dóna un valor afegit i en molts casos permet la seva exportació, podent d'aquesta manera millorar la balança comercial del país amb l’exterior d'on s’importen altres productes. Us relaciono a continuació les que al meu modest entendre són aquestes excepcions productives dintre del gruix de les 35; AcerinoxCie Automotive, Grífols, Viscofan...

Abans he comentat que volia fer un incís amb els bancs. Fins fa uns anys qui tenia un raconet, uns estalvis, podia optar entre fer d’inversor en un negoci, “jugar-ho a la borsa” o fer un dipòsit bancari, aquesta darrera era l’opció més conservadora. Els bancs amb els seus dipòsits, que et remuneraven a un interès determinat, concedien crèdits a un interès superior; aquest era el negoci i aquest era el risc que majorment assumia el banc - el d'impagament dels préstecs concedits-. Ara cada vegada que vols fer un dipòsit en un banc, cada cop hi ha menys bancs on triar, t’has d’agenollar davant d’ells i donar-los les gràcies quan et diuen: “Ai un dipòsit! De moment encara no, però pensi que a altres països ja cobren per tenir guardats els diners”. El que volen és que posis els cèntims en fons d’inversió i que corris el risc tu, mentre ells cobren comissions d’administració i intermediació. Després veus que darrere els fons, darrere la seva estructura, hi ha els mateixos bancs, però com societats diferenciades. Si un fons perd, perd el client, mai el banc que ha cobrat pel servei.

En definitiva de l’Ibex 35 hi ha quasi 30 empreses, entre elles les de major volum a borsa, a les que si o si no ens queda més nassos que recórrer tant si ens agrada com si no, a vegades tens opció a triar entre dues! Són en definitiva les que manen a l’economia espanyola i, per tant, les que poden influenciar, per no dir directament manar el país. Són aquelles empreses a les quals algú anomena “empreses del BOE”, perquè mai a ningú se li ocorrerà legislar perjudicant-les. Per tot això és fàcil finalment entendre el que dèiem abans, que els polítics acabin tenint una jubilació daurada, cobrant molt en Consells d’Administració i òrgans directius a canvi, aparentment, de molt poca feina; entre altres raons perquè val més que no toquin res del que no entenen.

Servidor, per si de cas, continuarà mantenint els lots i les piles a punt per a la propera apagada. Perquè aquestes empreses, les elèctriques concretament, temo que funcionen com l’Estat respecte de Catalunya; molt cobrar i poc invertir. Tot plegat acabarà fotent un pet com un aglà! O sia, fins a arribar al "The Great Blackout". 

21 de desembre 2018

20 de desembre de 2018

L'intermitent es mor!




Llàstima d’aquestes “òptiques” tan cares. Bé, que t’adones que són cares quan te les trenquen i les has de col·locar de nou. Fins llavors t’havien semblat uns plàstics més o menys afortunats, més o menys decoratius, més o menysxulos”. Uns plàstics amb uns dissenys cada cop més agosarats, lluny d’aquelles bombolles rodonetes de fa més de cinquanta anys. Doncs bé, malgrat els dissenys, malgrat la tecnologia “led”, els nous sistemes de senyalització tenen els dies comptats. Estan caient en desús. La primera víctima serà l’intermitent, el seguirà el llum de frenada ... I no, no seran els avenços tecnològics la causa del seu declivi, tampoc en serà la causa la irrupció dels automòbils sense conductor. La principal causa serà la seva inutilitat, de la qual l’intermitent és un cas ben clar.

Quan vaig aprendre a conduir recordo la teoria de la senyalització de la maniobra, per exemple, un avançament. Et deien, en primer lloc s’ha d’observar que hi hagi espai per fer-lo, que ja no hi hagi ningú que vingui per darrere que ja l’estigui fent – mirar pel retrovisor-. Un cop vist que la maniobra és possible, senyalar la teva intenció amb la suficient antelació perquè els altres conductors propers s’adonin, llavors iniciar la maniobra i acabar-la al més aviat possible. El mateix es podria dir pel que fa al canvi de carril o girar un carrer a la dreta o a l’esquerra del sentit de la marxa. Ai la teoria!

A la pràctica vas per l’autopista, mai pel carril de la dreta, si és que no vols ser el pallús de la colla. Si encara tens un carril lliure a la teva esquerra i vols avançar a aquell que tens davant, mires pel retrovisor i veus que ve un cotxe el suficient lluny i que tens temps de canviar de carril, poses l’intermitent i... Ai las! Continues mirant per retrovisor i aquell cotxe, que venia lluny, quan ha vist el teu intermitent sembla que hagi vist apagar-se els llums vermells de la sortida d’un gran premi de Formula-1. Ve desbocat, “a tota pastilla”, reduint l’espai que et permeti entrar al seu carril i llavors... Consideres que el més prudent és renunciar a la maniobra.

El mateix passa quan vas per ciutat i més endavant hi ha una cantonada, tu vas fent i mantenint una velocitat, i de sobte peu al fre! Perquè el que tens davant ha girat de sobte, però no ha acabat de passar, i l’intermitent et preguntes, ai l’intermitent! Si algú anava a peu i refiat ha volgut travessar el carrer transversal, també ha hagut de córrer, si ha pogut, per haver-se refiat que el cotxe continuaria recte.

L’intermitent està cada cop més en desús, als avançaments, en els girs, a les rotondes brilla per la seva absència. Al capdavall les classes pràctiques d’aprenentatge de conducció caldran ferles en un circuit de karts i un cop es tingui el carnet, a campar per on es pugui! Amb confiança! Bé sembla que és el que ja passa cada cop més sovint, tothom campa "lliurement" i molts no estem ben entrenats.

Però de la mateixa manera que els intermitents, per separat, molts cops no s’utilitzen sí que cada cop es fa servir més el “warning”, o sia, tots quatre intermitents alhora. Sobretot per indicar que s’està produint una retenció i perquè cada cop ens refiem menys que el que va darrere es fixi en els llums de frenada. Si, l’intermitent ja està molt malalt, a un pas de l'UCI, se'ns mor! El llum de frenada, per altres causes, ja comença a tenir algunes dècimes de febre i li cal algú tipus de reforç, alguna vitamina.

Cada cop es va més distret, sobretot quan el tràfic és intens, i els llums de frenada a vegades ja no semblen suficients. Llavors els warnings trenquen la monotonia per alertar-nos, per poc atents que puguem estar, sempre que estiguem mirant a la carretera. Perquè segur que més d’un cop haureu observat, principalment quan el tràfic és lent i anem en caravana, com algú condueix no pas  parlant amb el mòbil sinó “whatsappejant”, amb el mòbil posat sobre el volant. Llavors la més mínima frenada pot provocar un accident. A l’atestat de l’accident hauria de dir: “en l'accident es van veure implicats, tres automòbils, tres conductors i un parell de telèfons mòbils”.

Penso que amb el temps caldrà replantejar-se els llums de senyalització, el seu ús. En caldran de nous o algunes modificacions, servidor, que és un agosarat, vol proposar unes quantes iniciatives tipus invents del TBO estil “Doctor Franz de Copenhaguen”; Un llum de senyalització que indiqués que s’està fent servir el teclat del mòbil, aquí caldrà la col·laboració dels creadors de software de telefonia. Un altre que et permetés indicar que no coneixes la zona i que vas despistat buscant el camí, a veure si els que van darrere et tenen en consideració, prenen un xic de paciència i no notes que algú parla malament de tu i de la teva família. Pel que fa a la il·luminació de frenada ja no n'hi ha prou amb la barra vermella a la part superior del darrere, cal una altra barra, i que vagi canviant de colors! També seria bo, a part dels llums, un adhesiu com aquells que diuen “bebè a bordo”, que digués “persona major o, simplement prudent, al volant”, però m’hi jugo un pèsol que aquest no se’l voldria posar ningú! I ja em direu, si considereu que algú que porta una criatura petita pot anar més lentament, o sia més amb compte, perquè no podem considerar-ho d’algú que ja es pren la vida amb més tranquil·litat.

I és que cada dia estem tots un xic més ximples.

Vint de desembre 2018





21 de març de 2018

Reformes i inauguracions



A partir de la crisi del 2010 es dóna una gran substituïbilitat en el que es qualifica de comerç detallista. Els locals canvien molt sovint de mans. On hi havia una botiga de roba ara n'hi ha una altra; és el canvi més comú. Però també, on hi havia una botiga de menjar preparat ara pot haver-hi un "Tatoo" i així les possibles combinacions tendeixen "ad infinitum".

Durant molts anys els centres de les nostres ciutats, viles, pobles i llogarets recòndits van estar dominats per la presència de les entitats financeres. Amb l'ensulsiada del 2010, quan el Conseller Castells(*) va perdre tots els llençols de la bugada, molts dels locals que ocupaven bancs i principalment caixes han quedat buits. Els propietaris mal acostumats a cobrar un bon lloguer van haver de plegar veles. Alguns d'aquests locals s'han tornat a llogar a negocis diversos. Al carrer de casa hi ha un que ara està ocupat per una clínica dental; vaja que segons com, com abans, si et descuides "t'arrenquen un queixal" o et barrinen.

Tots aquests canvis de negocis han provocat el consegüent fenomen de la reforma. Si abans hi havia un taulell, ara cal una entrada àmplia i diàfana. On abans hi havia un aparador tancat, ara cal deixar un espai obert. Les parets que abans eren d'un color, ara són d'un altre, algun "pladur" potser ha de morir. Els terres laminats, malgrat ser d'aquells garantits per quinze anys, també cal canviar-los, per adequar-los al conjunt. La il·luminació també es canvia, o com a mínim se substitueixen les bombetes per leds, que gasten menys però que costen un ull de la cara. Si el negoci no rutlla i cal tancar no es recuperarà la inversió.

Compte els espavilats! Ara el negoci no és muntar un negoci! Ara el negoci és fer reformes, possiblement una de les ocupacions que a hores d'ara rutllen més bé. I és que en el món del comerç tot s'aprofita, com a la natura. Sobre el cadàver d'una botiga tancada hi ha qui fa el seu agost. Encara més, si la reforma necessita permís, la hisenda municipal farà el seu pessic; no dic jo si a més amb la reforma cal deixar un contenidor o sac de runa damunt la vorera. Les reformes cal fer-les ràpides, al trot, perquè el lloguer des del primer dia ja corre.

Aquests canvis de negocis a vegades també venen a onades, fa un parell o tres d'anys van aparèixer com bolets botigues que venien fum, si fum! Les cigarretes electròniques a les quals compulsivament molts es van apuntar; saltant d'un vici a un altre o combinant-los. Sembla que ha estat una moda efímera i la durabilitat d'aquests establiments ha estat fugaç. Els de les reformes aplaudeixen amb les orelles!

Tot això es dóna principalment als nuclis urbans, però no és pas l'únic lloc. Molta gent que es va quedar sense feina, va provar de posar un negoci. De bars ja n'hi havia massa; malgrat que alguns encara van insistir, fent un lífting a aquest tipus de negoci; la granja combinada amb fleca de pa de màquina i pastisseria vària. Un pa de màquina calentó i acabat de fer, però menja-te'l de pressa si no ets aficionat a mastegar xiclet. Fora de les ciutats vas a un centre comercial i veus aquell establiment rutilant que et crida l'atenció i t'atures a mirar-lo. De sobte t'assalta la pregunta de: aquí no era on abans hi havia? Molts cops no trobes la resposta.

I quan s'obre un negoci, damunt d'un altre fallit, no es pot fer sense la inauguració! Fa uns dies vaig veure un munt de gent a prop de casa; el primer moment vaig pensar que passava quelcom, però no, estaven inaugurant una nova botiga. De l'anterior, liquidada i morta, ja pocs se'n recorden. Però ara aquest nou negoci, que no sabem si rutllarà o no, cal inaugurar-lo! Per fer penya i ambient es convida a familiars, coneguts i amics, que molts mai hi compraran res. Si el propietari és agosarat igual crida des de la porta i convida a una copa de cava i canapès a aquells que passen per davant; que igual no hi passaran mai més ni molt menys i tornaran a entrar.

Un negoci que no ha donat els seus fruits comença amb "la gepa" d'unes reformes, molts cops més sumptuoses que necessàries, i amb la despesa de la inauguració. O sia, que aquesta societat en el seu conjunt viu en una fugida cap endavant; "generant riquesa" a partir de negocis tancats, que possiblement han deixat deutes de difícil cobrament, i de futurs negocies que encara no s'han materialitzat ni rendibilitzat. Som collonuts!

Estic pensant que si aquesta "mobilitat empresarial", "aquesta emprenedoria", continua, no tan sols seran un bon negoci les reformes, sinó també els càterings. Càterings que cada dia més fan el seu agost, amb menjars precuinats i reescalfats o amb la gestió de menjadors de tot tipus; escoles, residències... també inauguracions i convencions, però aquest ja serà tema per un altre dia.

21 de març de 2018

(*) Conseller d'economia de la Generalitat, durant el govern del segon Tripartit, fins al 2011. Va assegurar durant la crisi de les entitats financeres, "que no es perdria cap llençol a la bugada". Referint-se a que amb la reforma del sistema financer no s'havia de perdre cap caixa d'estalvis catalana.