9 de febrer de 2018

Concert "amb" la menor


És una conjuntura fenomenal en el més ampli sentit de la paraula, que esdevé darrerament i que pel que he pogut observar va "in crescendo". Abans de començar el Concert a l'Auditori, diuen més o menys allò de: "El concert està a punt de començar, desconnectin els aparells que puguin emetre senyals acústics, principalment els seus telèfons mòbils", doncs curt, fan curt amb aquest advertiment! Es deixen coses! Els aparells? Els telèfons? Potser ens en sortiríem si també poguéssim desconnectar algun dels oients. Com a mínim poder-los posar en mode silenci o preferiblement en mode avió i aprofitar per enviar-los ben lluny!

Un cop escoltat l'advertiment anterior, tinc massa cops, la seguretat que el Concert es desenvoluparà amb la menor empatia possible per part d'algun dels assistents. Alguns es comportaran, més o menys conscientment, amb la menor consideració per aquells que han pagat la seva entrada i han anat a escoltar en directe una peça, segurament amb molta il·lusió i ganes de gaudir-la en tots els seus matisos.

No senyor! No estem a la sala de casa, al sofà mirant la tele! Ni molt menys estem mirant una gravació o un programa en diferit que podem "pausar", per aixecar-nos i anar al lavabo, fer un cafè o aturar i tirar enrere, mentre el comentem, o senzillament tornar a veure un tros perquè no hem acabat d'escoltar la darrera frase. Estem en un auditori amb centeners de persones! No estem a casa en calça curta i samarreta perquè fa calor o amb la manteta perquè fa fred, mentre prenem una birra i unes patatones.

Abans de començar el concert ja comencen alguns fenòmens que semblen paranormals. Comença amb alguns automatismes. Em costa entendre l'entusiasme amb què alguns aplaudeixen l'entrada dels músics, està bé una mica, com si fos una benvinguda, però no cal exagerar. Bé l'entrada del concertino, ja és un crescendo del cerimonial, mentre aquest acota el cap i saluda. El Paroxisme pot arribar amb l'entrada del Director o el solista. Fa pocs dies es va produir una anècdota curiosa, un dels músics, un percussionista si no recordo malament, un cop ja tots els músics eren asseguts i el concertino havia entrat, va aparèixer intentant esmunyir-se dissimuladament, feia tard, fins a la part posterior de la formació. El bon home va rebre un aplaudiment i ovació de gala, no en rebrà mai cap més cap altra com aquella, ja que la majoria de gent, per inèrcia, aplaudien la possible entrada del Director.

Un cop el director ja està en posició i hi ha algú que xerra i el continues sentint si el primer moviment no és suficientment "vivace". Algú altre, tot just comença a desembolicar lentament el caramel, amb la intenció de no molestar i molesta. S'eternitza la remor de la cel·lofana, coi acaba ja! Això com les "tirites" s'arrenquen de cop i fan menys mal! Alguna cremallera d'alguna bossa que es tanca o s'obre, o senzillament la remouen juntament amb el programa, fent un efecte semblant al de les escombretes sobre els timbals d'una bateria en un concert de jazz. Però tot això encara pot arribar a ser suportable amb una mica de paciència. El pitjor arriba sempre ben aviat.

Se sent ja el primer esternut! Fa unes setmanes Daniel Barenboim va haver d'aturar un concert que feia al Palau de la Música de Barcelona per la intensitat i freqüència dels esternuts. Fins i tot, algun diari se'n va fer ressò. Coi que poc costa posar la mà i intentar esmorteir el so, doncs no hi ha manera! Vés a saber on tenen les mans! Hi ha qui sembla que aprofita per escurar ben bé la gargamella i deixar ben soltes les reumes. Entre moviment i moviment els "més considerats" fan una labor preventiva i aprofiten el moment, per si de cas! M'estranya que algú no noti humitats al clatell. Hi ha hagut cops que a algú se li ha acabat la paciència i esclata. El darrer dia entre el concert d'esternuts, estossegades i remors vàries, mentre hi havia el canvi de moviment algú va cridar molt fort: "Esteu malalts". No crec pas que es referís a la grip, ni a cap bronquitis, per la intensitat de la queixa es devia referir a alguna malaltia ubicada físicament per sobre dels nassos.

Però el més curiós va ser un altre espontani que en igual circumstàncies, un dia va cridar: "tossiu, tossiu que el món s'acaba". Que dic jo que si el món s'acabés el darrer que faria potser seria tossir. Però no és estrany que algú perdi la paciència quan en acabar la simfonia, el concert, o el moviment, en aquell moment que queda penjada una nota o el director deixa un "sonor" silenci final - que també és música - algú ho destrossi tot amb una estossegada. Que no pot aguantar un parell de segons aquest bon home o bona dona? Perquè aquí us ben asseguro que no hi ha discriminació de gènere.

Que no poden aprofitar mentre la gent aplaudeix el final, amb crits inclosos de "Bravo". Sembla que alguns han de demostrar més entusiasme, que sembli que han gaudit més la peça que no pas tu, fent quelcom diferent, quelcom més ostentós de la seva satisfacció, quelcom més de xarxa social. Jo em pensava que això del Bravo era cosa més de l'òpera. Però vés a saber.

Per sort no tothom fa el mateix. Tenia un veí de seient que un dia li van venir ganes de tossir, aquell bon home es va retorçar com una serp intentant esmorteir el possible soroll, que si finalment va fer dubto que ningú més sentís. Em va fer patir amb aquells moviments retorts i sincopats, ja el veia per terra! Només per gent com ell mantinc l'esperança d'algun dia poder arribar a escoltar i gaudir d'una peça impol·luta, immaculada i "inestornutata".

9 de febrer 2018



7 de febrer de 2018

Ara que els Pirineus tornen a créixer


Els Pirineus tornen a semblar molt alts, intransitables, inabastables, com en els temps més foscos de la dictadura franquista. Potser durant quasi dues generacions, des del 1975, hem viscut en un miratge. Ara ens adonem que no tot va canviar tant com pensàvem. Llegeixes llibres que parlen dels anys foscos del franquisme i els paral·lelismes amb el que passa avui deixen de ser-ho, per a convertir-se en interseccions i superposicions, fins i tot coincidències.

Espanya, l'Estat espanyol, té "serbituds", si amb b alta! Espanya està jugant, retorçant les seves lleis, les seves pròpies normes. Només cal llegir els articles i les entrevistes amb persones jurídicament enteses, no compromeses ni agraïdes amb els poders de l'Estat, per fer-se una idea. L'Estat espanyol té "serbituds", perquè igual que Sèrbia ara ja fa més de vint anys, ho fia tot al manteniment de la unitat territorial, ho fia tot a un nacionalisme tancant, intransigent i uniformitzador – a la imposició de la seva pàtria-. Sèrbia va pagar un preu molt alt, a hores d'ara encara no ha entrat a la Unió Europea i pateix  aïllament i endarreriment. Suporta una "culpa", a ulls de molts, pel paper jugat a la crisi balcànica dels anys noranta del segle XX. No és ni de bon tros el cas de l'Estat espanyol, però sí que cada dia, com un degoteig constant, ens arriben informacions de mitjans i ara ja també d'organismes internacionals, que es posen la mà al cap amb tot el que està passant a Espanya. Cada cop és més palesa, a escala internacional, la ràpida pèrdua de qualitat democràtica que provoca la conculcació de drets i els "tejemanejes" de l'Estat espanyol. Un Estat on el poder judicial es veu supeditat al poder executiu d'una manera més que notòria, ja que és el poder Executiu el que avança públicament quina serà l'actuació del poder judicial.

La Unió Europea, controlada pels estats, no vol remors. Aquesta és una Europa que "chamberlaneja" (*). Almenys això ens sembla als catalans que la percebem com a covarda, potser perquè esperàvem quelcom d'ella. La Comissió Europea controlada pels governs que hi col·loquen els Comissaris de l'Executiu, el Consell d'Europa on hi són representats els caps de govern o d'Estat i el Parlament on el grup majoritari és el del Partit Popular Europeu, no semblen proclius a ser massa comprensius amb Catalunya. Tot plegat no ens dóna cap tipus d'esperança, ara com ara. Altra cosa són les opinions públiques dels diversos estats i els mitjans de comunicació internacionals que poden crear estats d'opinió més o menys favorables. Però el que cada cop ens és més evident és que Europa es mantindrà neutral. Fins quan? Fins a quin nivell de repressió està disposada a fer el sord, el cec i el mut? Perquè un Estat campió a Europa, com és l'Estat espanyol, en l'incompliment de les normes comunitàries és tractat amb guant de seda?

Té por Europa que una independència de Catalunya provoqui una ensulsiada de l'Estat espanyol que faci tremolar els fonaments de la UE? Tem simplement Europa que la inestabilitat a Espanya pot acabar generant aquest mateix efecte? És conscient la UE que si avui es conculquen drets a Catalunya, demà pot ser a qualsevol altre lloc d'Europa? És conscient Europa que els seus pilars, en el que es fonamenta, són la llibertat i la democràcia? Ja els van advertir, cínicament, els xinesos quan els van preguntar per Catalunya i els van fer memòria que potser en el futur no preguntessin i no es fessin "els apòstols" quan passen coses a altres llocs del món, com per exemple el Tibet.

L'Estat espanyol es vol passar la voluntat de la majoria dels catalans pel forro. Ja es va passar la voluntat majoritària dels catalans, del Parlament català i del Parlament espanyol ara ja farà quasi nou anys suspenent àmplies parts de l'Estatut català del 2006. Ara es volen passar per l'arc del triomf el resultat de les eleccions del 21D a còpia d'empresonar, imputar o mantenir exiliada i allunyada gent que ha resultat electa. S'han petat l'Estatut de Catalunya i la mateixa Constitució. Ho han fet aplicant un 155 que aquesta Constitució no contemplava en cap cas aplicar de la manera com s'ha fet. L'executiu s'ha atorgat uns poders sobre Catalunya que són tot el que es vulgui menys constitucionals i estatutaris.

Avui doncs, com en els temps de la Dictadura, els Pirineus semblen més alts i més infranquejables. Més enllà hi ha un món, amb tots els defectes que vulgueu esmentar, molt més lliure. En aquest vessant campen lliures l'autoritarisme i l'esperpent "tabarnari", creant un clima de neguit i patiment que és molt injust i gratuït. Però ni llavors ho van poder fer, ni ara tampoc solucionaran els que ells anomenen "el problema catalán". Perquè en aquest costat d'aquests Pirineus, avui crescuts, no hi ha un problema català, sinó un de més gros que és el problema espanyol i el de la qualitat democràtica del seu estat.

7 de febrer de 2018

(*) Chamberlain va ser el Premier britànic que el 1938 va firmar els acords de Munic, pràcticament una política d'apaivagament enfront Hitler i permetent-lo "cruspir-se" Txecoslovàquia. No tan sols no va aconseguir apaivagar Hitler, sinó que va fer palesa la seva debilitat i la de les democràcies enfront del nazisme i el feixisme. Després, abans d'un any, Europa tornava a estar en guerra.




18 de desembre de 2017

L'escapçament segons Soraya


Estic indignat encara per les paraules de Sáenz de Santamaria. Ja sé que aquestes alçades no m'hauria d'estranyar pas de res! La Vice-presidenta del Govern espanyol s'ha vanagloriat d'haver escapçat els partits independentistes. No, no havia estat la Justícia tan independent que ella mateixa i els membres del seu "Gobierno" ens han volgut sempre vendre. Ha estat fet a dictat seu, del seu President ens diu, cosa que tots ja sabíem, malgrat el "camuflatge" legalista. Ho han fet teixint una teranyina fent servir el Tribunal Constitucional, la Fiscalia general de l'Estat, El Suprem, l'Audiència Nacional, Però no oblidem que finalment tot ha estat possible gràcies al silenci còmplice de molts, i al col·laboracionisme actiu de tants d'altres; intel·lectuals, mitjans de comunicació i partits polítics de tot l'espectre de l'Estat espanyol, alguns també d'aquí de Catalunya.

Tot plegat, aquest "escapçament, s'ha fet mitjançant l'esbiaixada interpretació que el "Gobierno" fa de la Constitució. Constitució que cada cop s'assembla més a les taules de la Llei que Moisès va baixar del Sinaí. Han retorçat tant la Llei, han utilitzat la Justícia de manera tan barroera que l'altre dia algú s'atrevia a dir que "la Llei estava per sobre dels desitjos personals". Vés a saber que entenen per desitjos personals, la Llibertat potser? El que de cap de les maneres és poc acceptar és que la Llei estigui, en cap cas, per sobre de la legitimitat, però em sembla que els costa entendre aquest matís.

L'Estat espanyol funciona encara de manera inquisitorial. Funciona no pas mitjançant la Llei. Funciona sobre una "Doctrina" que els permet interpretar la Llei segons el seu desig. L'Estat ens diu que el que es fa, malgrat no estar contemplat al codi penal com és el cas del Referèndum, no es pot fer, perquè fer-ho és un acte de desobediència! L'Estat, quan es pensa que ha estat massa condescendent, massa lax, utilitza la "Doctrina"; com el cas de l'Estatut recorregut el 2006 i retallat 2010, malgrat haver estat aprovat pel Parlament català, El Parlament espanyol i votat en referèndum pels catalans. L'Estat té reassegurances que li permeten, sense actuar directament des de l'Executiu o fins i tot el legislatiu, reencaminar i rectificar a discreció. Aquestes reassegurances es diuen Tribunal Constitucional i Fiscalia General de l'Estat.

No eren els Reis, ni tan sols els governants de rang inferior, els que enviaven a la foguera a les bruixes i els heretges ho feia el Tribunal de la Santa Inquisició. Parlem de no fa pas tants segles. Malgrat tot, malgrat ser la Inquisició la mà judicadora i executora, era el Rei qui es vanagloriava de ser, entre totes les monarquies, sa Catòlica Majestat; gràcies precisament a la doctrinària actuació de la Inquisició, a la qual permetia fer i desfer, però sempre en benefici propi i com a garant del seu poder. No fa pas tants anys vam viure un "revival" per convertir-nos en la "Reserva espiritual de Occidente". "Reserva" de la qual, malgrat haver canviat les aparences -"l'etiquetatge"-, sembla que encara no s'ha esgotat "l'anyada".

Dijous anem a unes eleccions que no són legítimes, fins i tot segons diuen els entesos són il·legals. S'han passat pel forro la seva pròpia Constitució aplicant un article 155 no desenvolupat i també l'Estatut de Catalunya, que recordem que en l'àmbit estatal té rang de Llei orgànica. Així ho ha fet saber, també, el Consell de Garanties Estatutàries a les hores que un munt de juristes.

Bo i així, malgrat haver escapçat els partits independentistes que formaven part del Govern, aquests es presenten a aquestes eleccions il·legals, amb líders a la presó i d'altres, inclòs el President de la Generalitat, a l'exili. Un exili que ha permès continuar fent visible la figura del President i donar una certa continuïtat i molta notorietat, sobretot a escala internacional, cosa que segurament fa que des del "Gobierno" treguin foc pels queixals. Puc entendre el nerviosisme quasi histriònic de Soraya, cosa per altra banda habitual en campanya electoral quan algú s'ensuma que les coses no sortiran com havien previst. Han fet el ridícul internacional demanant l'extradició del President Puigdemont i després retirant la demanda; clar que això sembla que no ho deuen haver fet pas ells directament, oi? 


Possiblement aquests nervis també es deguin al fet que el partit que governa a Espanya pugui quedar últim a les eleccions de dijous i la defensa del nacionalisme espanyol a Catalunya quedarà, doncs, en mans d'altres partits, entre ells Ciudadanos. Això els pot passar factura en l'àmbit estatal a la gent del PP, però no pas a l'Estat espanyol, als que manen de sempre. Per això, perquè el PP està molt cremat a Catalunya, promocionen i financen "una altra marca".

El pròxim dia 21 al vespre, SorayaMariano, la gent del PP, però també tot el conglomerat que s'anomena constitucionalista, però que en realitat és el nacionalisme espanyol de sempre abassegador i excloent, escurarà la cassola. Ho faran sumant als seus vots, els dels Comuns, els dels Pacma, i "tuttí quanti" es presenti, malgrat que no tregui representació parlamentària, així com els vots nuls i els vots en blanc. Ho faran per tal d'intentar demostrar que els seus actes han tingut com a premi un fruit. "Fruit" que ens voldran vendre, ja ho feia Soraya a la intervenció que comentàvem al principi, com la derrota de l'independentisme. Ho faran malgrat tots els constitucionalistes, Comuns inclosos, no arribin a sumar majoria d'escons.

Altrament, si JxCatalunya, ERC i la CUP ni tan sols sumen majoria parlamentària, si el dia 21 no podem vèncer, ens esperen anys de resistència, davant un Estat venjatiu que no ens perdonarà res. El que deia l'altre dia la Soraya, no tant pel que deia, sinó pel to en què ho deia, pot ser premonitori d'un llarg temps d'exili interior per a molts catalans o quelcom pitjor. Però també seran temps difícils per a molts ciutadans de Catalunya als que els faran creure que han guanyat. En realitat, si això passa, hauran guanyat els de sempre i a aquests el que els passí als ciutadans de Catalunya independentistes o unionistes els importa un carall.

18 de desembre 2017

29 de juny de 2017

Un futur independent, molt encara per explicar (II)



Molts cops haureu sentit dir que Catalunya dins Europa és un país petit, comparable en extensió amb Bèlgica -quelcom més de 30.000 quilòmetres quadrats. Si només ens quedem amb aquest detall, segur que acabem amb una imatge molt deformada.

Bèlgica és un país més aviat nord-europeu. Situat front al Mar del Nord i el Canal de la Mànega. Té onze milions i mig d'habitants, pels 7,5 milions de Catalunya. Per cada dos ciutadans catalans n'hi ha 3 de belgues. El seu PIB és més de dos cops el català, o dit d'una altra manera; mentre la renda per càpita catalana se situa al voltant dels 29.000 euros la belga s'acosta als 40.000. Catalunya és un país mediterrani amb un clima i una situació geogràfica oposada a la de Bèlgica. Podríem arribar a pensar en un mirall, mentre Bèlgica té un dels ports més importants del Nord d'Europa, Catalunya amb Barcelona té un dels més importants de l'Europa Mediterrània, però aquí també les similituds són enganyoses.

Bèlgica té una densitat de 370 habitants/Km2 quadrats i Catalunya només 235. Amb el que algú poc perspicaç podria arribar a pensar que encara hi cap molta gent a Catalunya, perquè si Bèlgica que és igual de gran... Res més lluny de la realitat. Bèlgica quant a distribució de la població és un país aparentment molt més endreçat que Catalunya.

A Bèlgica hi ha nou ciutats que superen els 100.000 habitants. A Catalunya n'hi ha deu. La ciutat amb més habitats de Bèlgica és Anvers amb quelcom més de mig milió, que és triplicada en nombre d'habitants per Barcelona. Les grans ciutats belgues estan repartides per tot el territori. A Catalunya 8 de les 10 ciutats més grans es troben en un radi de 30 quilòmetres al voltant de Barcelona. Cal afegir que de les 13 ciutats catalanes que superen els 50.000 habitants sense arribar als 100.000, onze estan també dins d'aquest radi. O sia, els catalans, la majoria, vivim molt més apilonats que no pas els belgues, perquè succeeix això? La resposta està en la geografia!

Bèlgica és un país pla i Catalunya és un país muntanyós. El cim més alt de Bèlgica, a les Ardenes, fa 694 metres d'altitud. A Catalunya més de la meitat del seu territori està per sobre dels 700 metres. A Catalunya hi ha 5 cims que superen els 3.000 metres i 9 que superen els 2.900. Bèlgica doncs és un país eminentment pla. A la zona de la costa, a Flandes, hi ha llocs que estan per sota del nivell del mar i una gran part del seu territori està situat entre els 50 i 200 metres d'altitud. Bèlgica és un país hidrogràficament ric, amb dos rius importants, l'Escalda i el Mosa, comunicats mitjançant sistemes de canals. Les mercaderies que arriben a Anvers ja tenen el seu "eix mediterrani" de sortida, no sols per ferrocarril o carretera, sinó pels cursos fluvials, que els endinsen fins al cor industrial d'Europa; l'eix que uneix el Mar del Nord amb el Nord d'Itàlia. El mateix eix central europeu de comunicacions amb el que, des de la Unió Europea, es vol que es connecti el famós eix mediterrani de ferrocarril. Mentre, Catalunya és un país bàsicament mediterrani que té i tindrà problemes amb l'aigua, ni tenim canals, ni tenim rius navegables i per poc que ens descuidem ni tindrem reserves d'aigua. A més amb la independència, veient la manera d'actuar de l'Estat espanyol, tindrem problemes -s'incrementaran-, malgrat regulacions internacionals, amb el que ara és la conca hidrogràfica de l'Ebre a la qual pertany aquest riu, però no oblidem també el Segre i les dues Nogueres.

Aquesta comparativa ens pot fer donar compte que a Catalunya per culpa de la desídia i l'espoli de recursos ens queda molta feina per fer. Només des d'una República catalana es poden començar a corregir algunes de les deficiències que ens impedeixen mantenir i incrementar el nivell de progrés. Cal abordar els problemes de Comunicacions i els de l'ordenació del territori!

Comunicacions: Barcelona serà el gran port de la Mediterrània si l'aconseguim connectar de manera eficient amb el port de Tarragona, també més enllà amb el País Valencià, i amb Europa. Caldrà fer l'eix ferroviari de mercaderies, però també caldrà adequar les comunicacions per autopista i carretera. A aquest problema, el de les comunicacions, que cal solucionar al més aviat possible, s'afegeix el del territori. Cal impedir que creixi més l'apilonament d'indústries, serveis i població en l'àrea al voltant de Barcelona. Amb unes bones comunicacions es pot arribar a estirar la situació de les zones industrials i logístiques, com també les residencials, però hi ha molt a fer! Com dèiem, ens manquen comunicacions per carretera, però també per ferrocarril. El tan cloquejat transport públic, l'exemple seria els trens de rodalies, amb tan pocs recursos i tan saturats de viatgers, que es mostren cada dia que passa més ineficients. Precisament per culpa de la manca d'inversions que impedeix la seva adequació a les actuals necessitats.

A Catalunya quasi 5.000.000 de persones vivim en una zona que en prou feines supera de poc els 2.000 quilòmetres quadrats. El que fa una densitat d'uns 2.270 habitants per quilòmetre quadrat! Sense unes bones  comunicacions metropolitanes no ens en sortirem. Avui el metro sembla l'única solució factible combinat amb una xarxa de trens/llançadores per a les mitges distàncies. Cal, també, comunicar de manera eficient els polígons industrials. Altres coses que ja s'estan fent o s'estudien semblen experiments, com alguns que es volen portar a terme a la capital catalana. Actuacions que no deixen de ser "folcklorisme ranci" amb una motivació ideològica que els impulsa, però segurament un malbaratament de recursos, que no soluciona cap dels problemes que aquí es plantegen.

Si cal continuar parlant de territori, queda molt per ordenar. Està molt bé que organismes com la Diputació de Barcelona facin parcs naturals a molts llocs, però alguns d'ells han de competir, ara ja, amb zones superpoblades o amb zones urbanitzades ja existents al seu interior o voltants. El litoral està sobresaturat, i també alguns sectors quelcom més a l'interior. L'ordenament territorial és i serà una peça clau pel desenvolupament del país! Cal preservar! I preservar no és només acotar, traçar, una "línia" a partir de la qual ja es poden fer disbarats. Qualsevol cosa mal feta al territori, encara que no sigui una reserva natural o espai protegit, afecta al conjunt!

Les xifres de densitat de població, la geografia ens permeten copsar que en molts llocs quasi no hi cabem. Si un cop esdevenim Estat no som capaços de tractar el país com el que és, una peça molt delicada, no ens en sortirem.

El país ens demana un futur. Un futur  més just per tothom, un futur més endreçat socialment parlant, amb menys desigualtats. Però per fer-ho caldrà també que aconseguim ser un país físicament endreçat. Una país on hi hagi consciència de les limitacions. Un país on no es produeixin espectacles lamentables com el de la passada revetlla de Sant Joan, on es van deixar 19 tones de porqueria a la platja de Barcelona que va caldre recollir a costa de l'erari públic. Per aconseguir tot el que estem dient també ens caldrà, doncs, ser un país conscienciosament educat. Amb la futura república se'ns gira feina! Però si depenem de nosaltres mateixos i dels nostres recursos segurament la podrem fer. És precisament aquest "podrem fer" el que cal explicar, per engrescar a la gent, per convèncer als dubtosos, de manera que estiguin a favor de la futura República catalana.

29 de juny 2017

28 de juny de 2017

Un futur independent, molt encara per explicar (I)


Es parla molt de quan siguem independents, de quines possibilitats tindrem com a país. Tot està supeditat, lògicament, a què el Procés polític actual desemboqui en una declaració d'independència. Bé perquè hagi estat la voluntat de la majoria de la població expressada en referèndum o perquè una majoria parlamentària faci una Declaració Unilateral d'Independència.

Molts són els arguments a favor de fer el pas. Per raons històriques, per dignitat, per amor al país, per salvaguardar la nostra cultura, per tenir un futur millor disposant dels nostres propis recursos, per desenvolupar les nostres capacitats sense cap llast... Es parla molt del dèficit fiscal, dels cèntims dels nostres impostos que marxen i no tornen de cap de les maneres. D'aquells cèntims que entesos, o això pretenen que entenguem, com a contribució solidària no estan ajudant al desenvolupament de territoris de l'Estat espanyol, sinó, ans al contrari, tan sols ajuden a perpetuar un sistema de mà foradada que permet mantenir en el poder als de sempre i que per altra banda no garanteix un futur millor a ningú.

Si arribem a la Independència, no hi haurà dèficit fiscal. Algú ja deu estar fent el compte de la lletera, i en un país on la demagògia brolla pel broc gros i molta gent li agrada sentir el que vol sentir, no el que ha de sentir, no deixa de ser perillós explicar entelèquies. Sense el dèficit fiscal Catalunya disposarà de molts més recursos, però ens equivocarem si algú pretén fer-los servir com a repartidora, a semblança del que ara es fa a l'Estat espanyol. Els recursos, els econòmics, cal crear-los i tornar a crear-los de nou... Per fer això cal que la futura República catalana tendeixi a ser un país endreçat i pròsper i en aquesta direcció és en la que cal anar. Perquè si és un país endreçat i pròsper, pot ser, ha de ser, un país més just.

Cal explicar a la gent que durant anys i anys a part del dèficit fiscal, la diferència entre el que aportem i el que rebem de l'estat, hi hem d'afegir els incompliments de l'Estat. Per tant, en els primers anys caldrà fer un gran esforç per adequar les infraestructures a les necessitats del país. En això anem endarrerits per la perversitat de l'Estat espanyol que pressuposta poc a Catalunya i encara executa menys o quasi gens del que ha pressupostat, una manera moderna de pràctica de la política de terra cremada.

Però el que també cal explicar a la gent, en positiu, és que el dèficit fiscal, en cas de disposar d'aquests cèntims dels nostres impostos, no és una xifra absoluta. Si no que el fet de disposar d'ella pot permetre un efecte multiplicador, si la futura República en fa un bon ús i gasta on cal.


La idea és construir un Estat, una República, i això també cal explicar-ho en positiu, pot ser beneficiós per a molts. El fet de crear un Estat implicarà la creació de ministeris, òrgans de govern, ambaixades de les de debò i tot el que li cal a un estat modern per funcionar. Això pot ser una bona oportunitat professional per a molta gent del nostre país, gent molt ben formada. Pot ser una bona oportunitat per crear llocs de treball de qualitat.

Si les inversions en infraestructures es fan acuradament, si el país crea les seves estructures d'Estat, tot plegat pot tenir un efecte multiplicador. Si tot es fa bé, la República catalana pot ser un país més endreçat que Espanya. Un país amb més gent amb feina i de qualitat. Això, però, no només s'ha d'aconseguir per mitjà de la "Funció pública". Caldrà també ajudar, incentivar, en definitiva subvencionar, si cal, l'economia productiva, aquella que ara ja permet que Catalunya exporti quasi un terç del total que exporta l'Estat espanyol. Per exportar, cal ser competitius, per ser competitius cal formació i eines que comportin una producció de qualitat i a un cost raonable; això hauria de permetre elevar el nivell de vida, començant pels salaris dels treballadors. Una futura República catalana no pot tenir un salari mínim que no arriba la meitat del francès que és el que ara passa a Espanya. Però també caldrà que les empreses inverteixin en millors eines per fer aquesta producció de qualitat i competitiva -més i millor- que es pugui vendre arreu. Aquí és on una República, un estat que jugui favor, pot ajudar. En això, doncs, les polítiques de la futura República han de tenir molt a dir i molt a fer.

En una futura República cal un pacte nacional per a l'Educació. Un pacte a anys vista. No el desfet de temps de l'Estat espanyol. Sabeu quantes reformes educatives s'han fet des de la mort de Franco? -Tan sols pel que fa a l'ensenyament mitjà i des del 1978; LOECE ,LODE, LOGSE, LOPEG, LOCE, LOE - Sabeu d'alguna que hagi reeixit? És lògic l'elevat percentatge d'abandoment escolar? En una futura República l'estat ha d'ajudar -subvencionar- i becar la formació superior. S'ha de becar, però no com ara que la majoria de beques van cap a Madrid. S'ha de becar equitativament, s'ha de gastar diners públics en educació, però sabent que aquestes inversions de despesa pública, redundaran en el futur el país. No com ara que formem a la nostra gent i arriben ensenyats i a cost educatiu zero als països on els cal anar a guanyar-se la vida, perquè aquí no troben llocs adients a les seves capacitats o salaris dignes. Per això també caldrà crear una formació professional de debò, no podem tenir a la meitat del jovent abandonant abans de temps els estudis i a l'altra meitat encarada cap a l'ensenyament universitari per acabar frustrats en llocs de treball per sota les seves capacitats, o com dèiem havent de marxar a l'estranger.

Hem de fugir de sistemes que actualment són perniciosos i a la pràctica un llast per les futures generacions. No podem, per exemple, copiar el sistema societari espanyol. No pot ser que hi hagi societats que remenen milions i que no tenen ni un sol empleat. No pot ser que el sistema societari sigui un subterfugi perquè alguns paguin menys impostos. Ja sé que em direu que feta la llei, feta la trampa i que es pot posar en nòmina a algun parent. Caldrà regular, clar! Però en el pitjor dels casos aquest parent i la societat com a mínim pagarien al sistema de previsió -seguretat social-, oi? Cal també pensar en la despesa, tant la sanitària, com en les futures pensions.

Els empresaris, els de debò, els que ara sostenen "el tinglado" no tenen por, no han de tenir gens de por. Qui ha de patir és qui viu del "cuento", arrepapat en unes estructures estatals "sangonerils", més properes a un estat absolut/feudal extractiu que a un Estat modern productiu. Els empresaris de debò ja paguen impostos i saben que els continuaran pagant. Però tot això ha de passar en un sistema més just, equitatiu i responsable per part de l'administració en el sentit que no han d'haver-hi subterfugis i que qui vulgui dreceres ha de saber el risc que corre i en cas de transgressió ha de ser degudament castigat. No podem permetre "conyes marineres" com les que ens demostren les llistes dels morosos de la Hisenda espanyola.

Ho dèiem abans, que la independència no només s'ha de fer per dignitat i per amor al país, s'ha de fer perquè ens ha de permetre un sistema més just i millor per a tots. Això és el que hem d'explicar, EN POSITIU, a tothom! Hem d'explicar els efectes beneficiosos de disposar dels nostres recursos, no només per tenir més, no només per repartir més, sinó per fer-los rendibles en benefici de tota la societat. Tot plegat fer-ho de la millor manera per a millorar el futur de tota la ciutadania, perquè la futura República ens ha de beneficiar a tots.

28 de juny 2017



25 de juny de 2017

Penjats com un fuet i agafats pels...



Ho havia sentit dir a casa de petit: "el veí com que treballa a la companyia del llum paga molt poc, per això ho té tot elèctric". En una època en què molts anaven com bojos esperant l'arribada del camió del butà del qual depenia poder cuinar i escalfar-se a l'hivern, aquell veí només havia de tenir por si "s'anava el llum". El fet de ser empleat de la companyia tenia els seus avantatges. A tots els rams, llavors així s'anomenava els sectors, qui més qui menys tenia facilitats econòmiques, llegiu rebaixes, respecte del producte que es comercialitzava. Alguns sectors encara en mantenen, de manera més o menys generalitzada. Era, és, una manera de tenir content al treballador, d'intentar, potser ara no tant, fidelitzar-lo. Una manera de tenir un sobresou, que en alguns sectors està molt més controlat que a d'altres i que ha de constar com a salari en espècies. Un dels sectors on això estava, suposo que  encara està, més controlat  era el de les empreses financeres.

De jovenet quan vaig començar a treballar al sector financer, tothom parlava dels avantatges que tenia treballar en una Caixa o un banc, més enllà del sou. Els empleats tenia facilitats per aconseguir els préstecs a un millor preu, cosa que estava regulada als convenis sectorials. Des de fa uns anys, amb els marges financers per terra, tot això ja ha passat a la història. Llavors, però, era una bona cosa si l'empleat feia els seus números i malgrat tot no s'entrampava massa. Lògicament existia, almenys de manera formal, una limitació a l'endeutament en funció del sou. Malgrat tot, la facilitat per accedir al crèdit encara que no fos en condicions tan avantatjoses, simplement com a client, feia que l'endeutament d'alguns fos considerablement gran. Cosa que amb el temps es va intentar regular de manera que ningú tingués mai amortitzacions mensuals i pagaments d'interessos per sobre d'un determinat percentatge del total del salari.

Malgrat tot, molts cops es feia els ulls grossos i mitjançant garanties afegies a les personals o alguns avals alguns endeutaments anaven més enllà del que era raonable. L'Entitat concedia en alguns casos els préstecs, malgrat el "l'excés" d'endeutament. La raó en algun cas, amb el temps em vaig adonar, era molt simple; aquells empleats que estaven tan endeutats, que molts mesos necessitaven fins i tot la bestreta del sou i que estaven més penjats que un fuet podien arribar a ser útils a l'empresa. Aquesta els tenia ben pillats pel dallonses i, donat el cas, només que estrenyés una mica els podia fer ballar al so que més convingués. En definitiva tenien el cul llogat i no s'asseien sempre què volien!

He fet aquest circumloqui una mica llarg amb la finalitat de fer una mica més entenedors alguns dels titulars que han sortit a la premsa els darrers dies, tals com: "El deute de l'empresa familiar de la Ministra de Sanitat s'ha doblat el darrer any i ja supera els 4 milions d'euros". Titulars en el mateix sentit i per quantitats molt més altes respecte de l'empresa que havia estat dirigida per l'exministre de Defensa, o informacions més o menys confidencials dels deutes amb Hisenda de les "cadenes de televisió més ultres" com Intereconomia i la seva hereva 13TV, etc. Tot això serien exemples de gent pillada o que simplement deuen favors a la qual és fàcil fer callar o fer dir el que convingui. Darrerament, a tot plegat, s'han afegit les declaracions del Ministre d'Hisenda, que com un intrigant Fouché d'estar per casa, administra la informació dels amnistiats fiscals repartint amenaçants insinuacions, a tort i a dret, cada cop que se li recorda la il·legalitat de la darrera amnistia fiscal. Tot plegat demostra per a qui no sigui totalment cec i ho vulgui veure que vivim en un estat de corrupció que ja arriba a ser insostenible.

Capítol a part mereixen els mitjans de comunicació. No fa gaire sabíem de les importants i selectives quantitats que la Razón havia rebut de determinats ens públics com la Comunitat de Madrid. Per poc que observem es fa evident que l'ABC i el Mundo deuen estar en tessitures semblants, més ara que la premsa escrita sembla condemnada a anar de davallada. Cas a part seria el ja clar del País i el seu grup editor endeutats fins al coll; cosa que explicaria la línia editorial d'aquest diari que ha avançat per la dreta a la premsa més conservadora en el seu nacionalisme espanyol. Més a prop tindríem el cas del Periódico i de saber els números de "la Vanguardia" potser també se'ns farien clares moltes coses. Aquests darrers fins i tot sembla que continuarien rebent "ajuts" de l'ajuntament de Barcelona, malgrat que els seus dirigents actuals van fer bandera contra l'exalcalde Trias pels ajuts que l'anterior consistori barceloní feia a "la Vanguardia".

En el terreny més personal només ens cal fixar-nos en declaracions més o menys certes o més o menys apòcrifes, com la que ens explicaria que el número dos de Pedro Sánchez el va trair, quan el "cop d'estat" de González/Díaz, perquè segons conversa que li van sentir que tenia amb la seva dóna: "Com podria pagar la hipoteca si la caiguda de Sánchez l'arrossegava".

Hem sabut els números dels partits, les seves fonts de finançament irregulars i les seves irregularitats, algunes demostrades i altres insinuades fins a l'afartament. També els darrers anys s'han anat sabent, de manera més o menys certa, condonacions dels deutes que la banca hauria fet a determinats grups polítics, cosa que potser explicaria algunes compres d'entitats bancaries a preus de saldo. Ignoro com es recuperarà "el gep" deixat per Unió o si els préstecs del segon partit més endeutat a casa nostra, ICV, ara transmutat en Comuns, són factibles de tornar. Alguns de manera més o menys irònica i sarcàstica se'n fumien de quan amb motiu d'un onze de setembre del 2013, els ara Comuns, van decidir envoltar la Caixa; "que ho feien per protegir la seva font de finançament".

A propòsit de tot això, si podéssim "gratar", si poguéssim tenir dades, en definitiva saber, entendríem moltes actituds d'alguns polítics que el que està defensant, possiblement, és la seva poltrona, el seu actual i recentment adquirit estatus o senzillament la seva jubilació. No oblidem tampoc els interessos, en diuen empresarials, d'aquells que més que empresaris són "sangoneres". D'aquells que han ocupat llocs directius o presidències. Llocs al capdavant d'empreses que ho són tot menys productives i en els que molts d’ells ni tan sols s'hi juguen el seu patrimoni. Només cal veure les empreses de l'Ibex 35 i la seva delegació a casa nostra “el foro del Puente Aéreo” per adonar-nos que en la seva majoria són empreses d'economia captiva, a les que ens veiem abocats a pagar pels seus serveis sense gaires altres opcions alternatives, i que depenen de l’actual estructura estatal per mantenir prebendes. Les empreses que estan mantenint l'economia no són pas, en la seva immensa majoria, les de l'Ibex 35 sinó les mitjanes i petites empreses que amb la seva producció mantenen un elevat nivell d'exportacions que són, en definitiva, "de les que en posarem un tros a l'olla per continuar menjant".

Tot plegat ens hauria de fer palès que a l'Estat espanyol hi ha molta gent "penjada com un fuet" que es deu, li va la vida, al sistema actual. Si no veiem tot això, ens pot arribar a costar d'entendre el perquè de determinades actituds. Si arribem a ser un Estat, atès el dinamisme de la societat catalana, potser ens en podrem sortir. Per fer-ho però caldrà tenir els ulls oberts com unes taronges i en cap cas acabar mai, del tot, de desmobilitzar la nostra societat, que per altra banda, per sort, té un teixit social força sòlid.

25 de juny de 2017







24 de juny de 2017

Una ferum que ho empastifa tot.


Deu ser aquesta onada de calor que ens té aclaparats. Una canícula avançada que ens deixa amb els ritmes vitals una mica sota mínims, amb poques ganes de fer res. Una xafogor que ens manté en un estat semi letàrgic que no ens permet sortir corrent davant tanta ferum. I si potser, simplement és que en tenim el nas tan ple que ja ens hi hem acostumat i molts ja ni s'adonen? De ser així seria una pena, però sobretot un gran risc!.

M'havia proposat estar una temporada sense escriure. Passar un temps de simple espectador, no en el sentit de contemplar i seguir el que passava sinó més aviat en el sentit expectant, esperant veure com es desenvolupaven els esdeveniments. Ara que ja tenim data i pregunta des de fa uns quants dies, sembla com si tot s'hagués accelerat de nou. Ara que el Govern que va obtenir la majoria del suport parlamentari a Catalunya ja ha complert una part  del què es va comprometre a les eleccions, ara potser toca, a tots plegats, estar preparats, sense dilacions i distraccions. Ara toca seguir a roda el que els nostres líders vagin encetant al llarg del camí, amb el suport, espero, de les organitzacions sobiranistes que caldrà que tornin a mobilitzar el personal.

Un cop feta aquesta disquisició personal, tornem a la ferum de la qual parlàvem al principi. Parlem d'aquesta pudor que tot ho empudega. D'aquest Estat i d'aquest estat de coses podrides que ens envolten. Avui mirar la premsa, un sol diari, en cap cas parlo dels "voceros" del poder central o de les seves dues principals sucursals catalanes, ja em fa rodar una mica el cap. Parlo de premsa més nostrada que a hores d'ara hauria de jugar un paper de convenciment, de donar i defensar arguments a favor de la Independència i que no ho fa. Obrir el diari i pujar-te la mosca al nas és tot una mateixa cosa. Veure a on arribat la premsa, els periodistes, els informadors i tornar a sentir de nou la ferum. A molts diaris ja només els salvem alguns dels seus articulistes que més d'un cop ens ajuden a reflexionar. Pel que fa als que signen les notícies algun dia caldrà parlar-ne. De moment sí que cal fer èmfasi en el seu acriticisme, els seus apriorismes i el que és pitjor els seus seguidismes. Qui coi controla les facultats de periodisme, a qui recomanen i col·loquen als mitjans? Als de la seva corda, possiblement! Almenys això és el que sembla!
.

Avui signat per David Miró, al diari ARA, podem llegir el titular: "Per què Portugal no vol una Catalunya Independent; una península dos estats és el lema de Lisboa". La notícia fa referència a una conversa, no pas una entrevista, amb el Vicepresident del grup del Partit Popular Europeu; Paulo Rangel. Després d'una petita part introductòria, "ensabonadora", per part de l'articulista, sobre el personatge fa referència al fet que aquest va treballar al bufet Cuatrecasas, Coi tu! Tota una referència! Després m'explicaré. Ens afegeix que el fet d'haver treballat en aquest bufet el fa coneixedor de la situació a Catalunya, i tant! Ens vénen a dir, en la notícia, que el senyor Rangel, que no ens expliquen que pertany a un partit que ara no governa pas a Portugal, sembla parlar ja no en nom del seu partit, sinó del seu país. Déu n'hi do! Ens continuen explicant que Portugal s'ha adaptat al seu paper d'estat perifèric i subordinat a Espanya i que, a parer seu - "El de Portugal naturalment" -, no cal debilitar a Espanya, ni la posició d'ambdós estats peninsulars amb un tercer i nou Estat. Tot això dit, així ho transmet l'informador, com a opinió comuna i fonamentada dels portuguesos. Finalment, aquí sí que he de "trencar una llança" a favor del periodista, quan arran d'una pregunta el senyor fa explícit que el senyor Rangel fuig d'estudi quan se li planteja un únic Estat Ibèric. Ho fa dient que ells no volen tornar a compartir Estat amb els castellans. Coi tu! Ells no però nosaltres a continuar aguantant! Renoi el portuguès!

Bé, pels que no estant al cas, el bufet Cuatrecasas, el seu capvisible, fins fa poc, Emili Cuatrecasas, és un dels factòtums del grup del "Puente Aereo". De tots aquells que aquí, com a Madrid les empreses de l'Ibex 35, viuen "a rebufo" de prebendes i del que dicta el B.O.E.

Tornant a la ferum del principi, al mateix diari avui podíem llegir que la fiscalia ara li vol canviar la condemna a presó a en Messi per una multa. Endevineu la causa, oi? Suposo que tots aquells que des de Madrid, el "ferumer" major del regne, van vilipendiar, estigmatitzar, riure's del cas Messi ara no els arriba la camisa al coll. Estan callats i acollonits pensant el que pot passar d'aplicar el mateix mesurador a CR-7. Com que ja sabem que el segon va "escaquejar" tres cops el del primer, en Messi, i durant més anys, multiplicant 7 mesos per 3 anys  a Messi, aviat, sense recordar la taula de multiplicar, us surt el que el pot passar a Cristiano Ronaldo, no? Ah! però que a ningú li passi pel cap robar en un supermercat que és la versió moderna de la gallina del Lute.

Podríem seguir amb exemples de corrupteles, de "vivales", d'aprofitats, de gent a la qual no li passarà mai res massa greu. Podríem omplir pàgines i ja ho sabeu tant o més bé que no pas jo i cal abundar-hi, ni avorrir-vos. A tall d'exemple al meu poble acaben de detenir al cap de la Policia Nacional per un afer de tràfec de drogues i au, anar-hi anant! I diu el portuguès que no volen compartir estat amb els castellans! Però que nosaltres hem d'aguantar, quins dellonsis!

En fi, és aquesta ferum d'un Estat en la que no hi ha separació de poders, que el que mana, legisla, jutja i sentència i en què quatre tot ho vagaregen i tot ho corrompen la que em té aclaparat, no pas la calor i la xafogor que avui fa.

24 de juny de 2017