29 de juny de 2017

Un futur independent, molt encara per explicar (II)



Molts cops haureu sentit dir que Catalunya dins Europa és un país petit, comparable en extensió amb Bèlgica -quelcom més de 30.000 quilòmetres quadrats. Si només ens quedem amb aquest detall, segur que acabem amb una imatge molt deformada.

Bèlgica és un país més aviat nord-europeu. Situat front al Mar del Nord i el Canal de la Mànega. Té onze milions i mig d'habitants, pels 7,5 milions de Catalunya. Per cada dos ciutadans catalans n'hi ha 3 de belgues. El seu PIB és més de dos cops el català, o dit d'una altra manera; mentre la renda per càpita catalana se situa al voltant dels 29.000 euros la belga s'acosta als 40.000. Catalunya és un país mediterrani amb un clima i una situació geogràfica oposada a la de Bèlgica. Podríem arribar a pensar en un mirall, mentre Bèlgica té un dels ports més importants del Nord d'Europa, Catalunya amb Barcelona té un dels més importants de l'Europa Mediterrània, però aquí també les similituds són enganyoses.

Bèlgica té una densitat de 370 h/qm2 quadrats i Catalunya només 235. Amb el que algú poc perspicaç podria arribar a pensar que encara hi cap molta gent a Catalunya, perquè si Bèlgica que és igual de gran... Res més lluny de la realitat. Bèlgica quant a distribució de la població és un país aparentment molt més endreçat que Catalunya.

A Bèlgica hi ha nou ciutats que superen els 100.000 habitants. A Catalunya n'hi ha deu. La ciutat amb més habitats de Bèlgica és Anvers amb quelcom més de mig milió, que és triplicada en nombre d'habitants per Barcelona. Les grans ciutats belgues estan repartides per tot el territori. A Catalunya 8 de les 10 ciutats més grans es troben en un radi de 30 quilòmetres al voltant de Barcelona. Cal afegir que de les 13 ciutats catalanes que superen els 50.000 habitants sense arribar als 100.000, onze estan també dins d'aquest radi. O sia, els catalans, la majoria, vivim molt més apilonats que no pas els belgues, perquè succeeix això? La resposta està en la geografia!

Bèlgica és un país pla i Catalunya és un país muntanyós. El cim més alt de Bèlgica, a les Ardenes, fa 694 metres d'altitud. A Catalunya més de la meitat del seu territori està per sobre dels 700 metres. A Catalunya hi ha 5 cims que superen els 3.000 mentre i 9 que superen els 2.900. Bèlgica doncs és un país eminentment pla. A la zona de la costa, a Flandes, hi ha llocs que estan per sota del nivell del mar i una gran part del seu territori està situat entre els 50 i 200 metres d'altitud. Bèlgica és un país hidrogràficament ric, amb dos rius importants, l'Escalda i el Mosa, comunicats mitjançant sistemes de canals. Les mercaderies que arriben a Anvers ja tenen el seu "eix mediterrani" de sortida, no sols per ferrocarril o carretera, sinó pels cursos fluvials, que els endinsen fins al cor industrial d'Europa; l'eix que uneix el Mar del Nord amb el Nord d'Itàlia. El mateix eix central europeu de comunicacions amb el que, des de la Unió Europea, es vol que es connecti el famós eix mediterrani de ferrocarril. Mentre, Catalunya és un país bàsicament mediterrani que té i tindrà problemes amb l'aigua, ni tenim canals, ni tenim rius navegables i per poc que ens descuidem ni tindrem reserves d'aigua. A més amb la independència, veient la manera d'actuar de l'Estat espanyol, tindrem problemes -s'incrementaran-, malgrat regulacions internacionals, amb el que ara és la conca hidrogràfica de l'Ebre a la qual pertany aquest riu, però no oblidem també el Segre i les dues Nogueres.

Aquesta comparativa ens pot fer donar compte que a Catalunya per culpa de la desídia i l'espoli de recursos ens queda molta feina per fer. Només des d'una República catalana es poden començar a corregir algunes de les deficiències que ens impedeixen mantenir i incrementar el nivell de progrés. Cal abordar els problemes de Comunicacions i els de l'ordenació del territori!

Comunicacions: Barcelona serà el gran port de la Mediterrània si l'aconseguim connectar de manera eficient amb el port de Tarragona, també més enllà amb el País Valencià, i amb Europa. Caldrà fer l'eix ferroviari de mercaderies, però també caldrà adequar les comunicacions per autopista i carretera. A aquest problema, el de les comunicacions, que cal solucionar al més aviat possible, s'afegeix el del territori. Cal impedir que creixi més l'apilonament d'indústria, serveis i població en l'àrea al voltant de Barcelona. Amb unes bones comunicacions es pot arribar a estirar la situació de les zones industrials i logístiques, com també les residencials, però hi ha molt a fer! Com dèiem, ens manquen comunicacions per carretera, però també per ferrocarril. El tan cloquejat transport públic, l'exemple seria els trens de rodalies, amb tan pocs recursos i tan saturats de viatgers, que es mostren cada dia que passa més ineficients. Precisament per culpa de la manca d'inversions que impedeix la seva adequació a les actuals necessitats.

A Catalunya quasi 5.000.000 de persones vivim en una zona que en prou feines supera de poc els 2.000 quilòmetres quadrats. El que fa una densitat d'uns 2.270 habitants per quilòmetre quadrat! Sense unes bones  comunicacions metropolitanes no ens en sortirem. Avui el metro sembla l'única solució factible combinat amb una xarxa de trens/llançadores per a les mitges distàncies. Cal, també, comunicar de manera eficient els polígons industrials. Altres coses que ja s'estan fent o s'estudien semblen experiments, com alguns que es volen portar a terme a la capital catalana. Actuacions que no deixen de ser "folcklorisme ranci" amb una motivació ideològica que els impulsa, però segurament un malbaratament de recursos, que no soluciona cap dels problemes que aquí es plantegen.

Si cal continuar parlant de territori, queda molt per ordenar. Està molt bé que organismes com la Diputació de Barcelona facin parcs naturals a molts llocs, però alguns d'ells han de competir, ara ja, amb zones superpoblades o amb zones urbanitzades ja existents al seu interior o voltants. El litoral està sobresaturat, i també alguns sectors quelcom més a l'interior. L'ordenament territorial és i serà una peça clau pel desenvolupament del país! Cal preservar! I preservar no és només acotar, traçar, una "línia" a partir de la qual ja es poden fer disbarats. Qualsevol cosa mal feta al territori, encara que no sigui una reserva natural o espai protegit, afecta al conjunt!

Les xifres de densitat de població, la geografia ens permeten copsar que en molts llocs quasi no hi cabem. Si a partir que siguem un Estat no som capaços de tractar el país com el que és, una peça molt delicada, no ens en sortirem.

El país ens demana un futur on aquest sigui més just per tothom, un futur més endreçat socialment parlant amb menys desigualtats, però per fer-ho caldrà també que sigui un país físicament endreçat. Una país on hi hagi consciència de les limitacions. Un país on no es produeixin espectacles lamentables com el de la passada revetlla de Sant Joan on es van deixar 19 tones de porqueria a la platja de Barcelona que va caldre recollir a costa de l'erari públic. Per aconseguir tot el que estem dient també ens caldrà, doncs, ser un país conscienciosament educat. Amb la futura república se'ns gira feina! Però si depenem de nosaltres mateixos i dels nostres recursos segurament la podrem fer. És precisament aquest "podrem fer" el que cal explicar, per engrescar a la gent, per convèncer als dubtosos, de manera que estiguin a favor de la futura República catalana.

29 de juny 2017

28 de juny de 2017

Un futur independent, molt encara per explicar (I)


Es parla molt de quan siguem independents, de quines possibilitats tindrem com a país. Tot està supeditat, lògicament, a què el Procés polític actual desemboqui en una declaració d'independència. Bé perquè hagi estat la voluntat de la majoria de la població expressada en referèndum o perquè una majoria parlamentària faci una Declaració Unilateral d'Independència.

Molts són els arguments a favor de fer el pas. Per raons històriques, per dignitat, per amor al país, per salvaguardar la nostra cultura, per tenir un futur millor disposant dels nostres propis recursos, per desenvolupar les nostres capacitats sense cap llast... Es parla molt del dèficit fiscal, dels cèntims dels nostres impostos que marxen i no tornen de cap de les maneres. D'aquells cèntims que entesos, o això pretenen que entenguem, com a contribució solidària no estan ajudant al desenvolupament de territoris de l'Estat espanyol, sinó, ans al contrari, tan sols ajuden a perpetuar un sistema de mà foradada que permet mantenir en el poder als de sempre i que per altra banda no garanteix un futur millor a ningú.

Si arribem a la Independència, no hi haurà dèficit fiscal. Algú ja deu estar fent el compte de la lletera, i en un país on la demagògia brolla pel broc gros i molta gent li agrada sentir el que vol sentir, no el que ha de sentir, no deixa de ser perillós explicar entelèquies. Sense el dèficit fiscal Catalunya disposarà de molts més recursos, però ens equivocarem si algú pretén fer-los servir com a repartidora, a semblança del que ara es fa a l'Estat espanyol. Els recursos, els econòmics, cal crear-los i tornar a crear-los de nou... Per fer això cal que la futura República catalana tendeixi a ser un país endreçat i pròsper i en aquesta direcció és en la que cal anar. Perquè si és un país endreçat i pròsper, pot ser, ha de ser, un país més just.

Cal explicar a la gent que durant anys i anys a part del dèficit fiscal, la diferència entre el que aportem i el que rebem de l'estat, hi hem d'afegir els incompliments de l'Estat. Per tant, en els primers anys caldrà fer un gran esforç per adequar les infraestructures a les necessitats del país. En això anem endarrerits per la perversitat de l'Estat espanyol que pressuposta poc a Catalunya i encara executa menys o quasi gens del que ha pressupostat, una manera moderna de pràctica de la política de terra cremada.

Però el que també cal explicar a la gent, en positiu, és que el dèficit fiscal, en cas de disposar d'aquests cèntims dels nostres impostos, no és una xifra absoluta. Si no que el fet de disposar d'ella pot permetre un efecte multiplicador, si la futura República en fa un bon ús i gasta on cal.


La idea és construir un Estat, una República, i això també cal explicar-ho en positiu, pot ser beneficiós per a molts. El fet de crear un Estat implicarà la creació de ministeris, òrgans de govern, ambaixades de les de debò i tot el que li cal a un estat modern per funcionar. Això pot ser una bona oportunitat professional per a molta gent del nostre país, gent molt ben formada. Pot ser una bona oportunitat per crear llocs de treball de qualitat.

Si les inversions en infraestructures es fan acuradament, si el país crea les seves estructures d'Estat, tot plegat pot tenir un efecte multiplicador. Si tot es fa bé, la República catalana pot ser un país més endreçat que Espanya. Un país amb més gent amb feina i de qualitat. Això, però, no només s'ha d'aconseguir per mitjà de la "Funció pública". Caldrà també ajudar, incentivar, en definitiva subvencionar, si cal, l'economia productiva, aquella que ara ja permet que Catalunya exporti quasi un terç del total que exporta l'Estat espanyol. Per exportar, cal ser competitius, per ser competitius cal formació i eines que comportin una producció de qualitat i a un cost raonable; això hauria de permetre elevar el nivell de vida, començant pels salaris dels treballadors. Una futura República catalana no pot tenir un salari mínim que no arriba la meitat del francès que és el que ara passa a Espanya. Però també caldrà que les empreses inverteixin en millors eines per fer aquesta producció de qualitat i competitiva -més i millor- que es pugui vendre arreu. Aquí és on una República, un estat que jugui favor, pot ajudar. En això, doncs, les polítiques de la futura República han de tenir molt a dir i molt a fer.

En una futura República cal un pacte nacional per a l'Educació. Un pacte a anys vista. No el desfet de temps de l'Estat espanyol. Sabeu quantes reformes educatives s'han fet des de la mort de Franco? -Tan sols pel que fa a l'ensenyament mitjà i des del 1978; LOECE ,LODE, LOGSE, LOPEG, LOCE, LOE - Sabeu d'alguna que hagi reeixit? És lògic l'elevat percentatge d'abandoment escolar? En una futura República l'estat ha d'ajudar -subvencionar- i becar la formació superior. S'ha de becar, però no com ara que la majoria de beques van cap a Madrid. S'ha de becar equitativament, s'ha de gastar diners públics en educació, però sabent que aquestes inversions de despesa pública, redundaran en el futur el país. No com ara que formem a la nostra gent i arriben ensenyats i a cost educatiu zero als països on els cal anar a guanyar-se la vida, perquè aquí no troben llocs adients a les seves capacitats o salaris dignes. Per això també caldrà crear una formació professional de debò, no podem tenir a la meitat del jovent abandonant abans de temps els estudis i a l'altra meitat encarada cap a l'ensenyament universitari per acabar frustrats en llocs de treball per sota les seves capacitats, o com dèiem havent de marxar a l'estranger.

Hem de fugir de sistemes que actualment són perniciosos i a la pràctica un llast per les futures generacions. No podem, per exemple, copiar el sistema societari espanyol. No pot ser que hi hagi societats que remenen milions i que no tenen ni un sol empleat. No pot ser que el sistema societari sigui un subterfugi perquè alguns paguin menys impostos. Ja sé que em direu que feta la llei, feta la trampa i que es pot posar en nòmina a algun parent. Caldrà regular, clar! Però en el pitjor dels casos aquest parent i la societat com a mínim pagarien al sistema de previsió -seguretat social-, oi? Cal també pensar en la despesa, tant la sanitària, com en les futures pensions.

Els empresaris, els de debò, els que ara sostenen "el tinglado" no tenen por, no han de tenir gens de por. Qui ha de patir és qui viu del "cuento", arrepapat en unes estructures estatals "sangonerils", més properes a un estat absolut/feudal extractiu que a un Estat modern productiu. Els empresaris de debò ja paguen impostos i saben que els continuaran pagant. Però tot això ha de passar en un sistema més just, equitatiu i responsable per part de l'administració en el sentit que no han d'haver-hi subterfugis i que qui vulgui dreceres ha de saber el risc que corre i en cas de transgressió ha de ser degudament castigat. No podem permetre "conyes marineres" com les que ens demostren les llistes dels morosos de la Hisenda espanyola.

Ho dèiem abans, que la independència no només s'ha de fer per dignitat i per amor al país, s'ha de fer perquè ens ha de permetre un sistema més just i millor per a tots. Això és el que hem d'explicar, EN POSITIU, a tothom! Hem d'explicar els efectes beneficiosos de disposar dels nostres recursos, no només per tenir més, no només per repartir més, sinó per fer-los rendibles en benefici de tota la societat. Tot plegat fer-ho de la millor manera per a millorar el futur de tota la ciutadania, perquè la futura República ens ha de beneficiar a tots.

28 de juny 2017



25 de juny de 2017

Penjats com un fuet i agafats pels...



Ho havia sentit dir a casa de petit: "el veí com que treballa a la companyia del llum paga molt poc, per això ho té tot elèctric". En una època en què molts anaven com bojos esperant l'arribada del camió del butà del qual depenia poder cuinar i escalfar-se a l'hivern, aquell veí només havia de tenir por si "s'anava el llum". El fet de ser empleat de la companyia tenia els seus avantatges. A tots els rams, llavors així s'anomenava els sectors, qui més qui menys tenia facilitats econòmiques, llegiu rebaixes, respecte del producte que es comercialitzava. Alguns sectors encara en mantenen, de manera més o menys generalitzada. Era, és, una manera de tenir content al treballador, d'intentar, potser ara no tant, fidelitzar-lo. Una manera de tenir un sobresou, que en alguns sectors està molt més controlat que a d'altres i que ha de constar com a salari en espècies. Un dels sectors on això estava, suposo que  encara està, més controlat  era el de les empreses financeres.

De jovenet quan vaig començar a treballar al sector financer, tothom parlava dels avantatges que tenia treballar en una Caixa o un banc, més enllà del sou. Els empleats tenia facilitats per aconseguir els préstecs a un millor preu, cosa que estava regulada als convenis sectorials. Des de fa uns anys, amb els marges financers per terra, tot això ja ha passat a la història. Llavors, però, era una bona cosa si l'empleat feia els seus números i malgrat tot no s'entrampava massa. Lògicament existia, almenys de manera formal, una limitació a l'endeutament en funció del sou. Malgrat tot, la facilitat per accedir al crèdit encara que no fos en condicions tan avantatjoses, simplement com a client, feia que l'endeutament d'alguns fos considerablement gran. Cosa que amb el temps es va intentar regular de manera que ningú tingués mai amortitzacions mensuals i pagaments d'interessos per sobre d'un determinat percentatge del total del salari.

Malgrat tot, molts cops es feia els ulls grossos i mitjançant garanties afegies a les personals o alguns avals alguns endeutaments anaven més enllà del que era raonable. L'Entitat concedia en alguns casos els préstecs, malgrat el "l'excés" d'endeutament. La raó en algun cas, amb el temps em vaig adonar, era molt simple; aquells empleats que estaven tan endeutats, que molts mesos necessitaven fins i tot la bestreta del sou i que estaven més penjats que un fuet podien arribar a ser útils a l'empresa. Aquesta els tenia ben pillats pel dallonses i, donat el cas, només que estrenyés una mica els podia fer ballar al so que més convingués. En definitiva tenien el cul llogat i no s'asseien sempre què volien!

He fet aquest circumloqui una mica llarg amb la finalitat de fer una mica més entenedors alguns dels titulars que han sortit a la premsa els darrers dies, tals com: "El deute de l'empresa familiar de la Ministra de Sanitat s'ha doblat el darrer any i ja supera els 4 milions d'euros". Titulars en el mateix sentit i per quantitats molt més altes respecte de l'empresa que havia estat dirigida per l'exministre de Defensa, o informacions més o menys confidencials dels deutes amb Hisenda de les "cadenes de televisió més ultres" com Intereconomia i la seva hereva 13TV, etc. Tot això serien exemples de gent pillada o que simplement deuen favors a la qual és fàcil fer callar o fer dir el que convingui. Darrerament, a tot plegat, s'han afegit les declaracions del Ministre d'Hisenda, que com un intrigant Fouché d'estar per casa, administra la informació dels amnistiats fiscals repartint amenaçants insinuacions, a tort i a dret, cada cop que se li recorda la il·legalitat de la darrera amnistia fiscal. Tot plegat demostra per a qui no sigui totalment cec i ho vulgui veure que vivim en un estat de corrupció que ja arriba a ser insostenible.

Capítol a part mereixen els mitjans de comunicació. No fa gaire sabíem de les importants i selectives quantitats que la Razón havia rebut de determinats ens públics com la Comunitat de Madrid. Per poc que observem es fa evident que l'ABC i el Mundo deuen estar en tessitures semblants, més ara que la premsa escrita sembla condemnada a anar de davallada. Cas a part seria el ja clar del País i el seu grup editor endeutats fins al coll; cosa que explicaria la línia editorial d'aquest diari que ha avançat per la dreta a la premsa més conservadora en el seu nacionalisme espanyol. Més a prop tindríem el cas del Periódico i de saber els números de "la Vanguardia" potser també se'ns farien clares moltes coses. Aquests darrers fins i tot sembla que continuarien rebent "ajuts" de l'ajuntament de Barcelona, malgrat que els seus dirigents actuals van fer bandera contra l'exalcalde Trias pels ajuts que l'anterior consistori barceloní feia a "la Vanguardia".

En el terreny més personal només ens cal fixar-nos en declaracions més o menys certes o més o menys apòcrifes, com la que ens explicaria que el número dos de Pedro Sánchez el va trair, quan el "cop d'estat" de González/Díaz, perquè segons conversa que li van sentir que tenia amb la seva dóna: "Com podria pagar la hipoteca si la caiguda de Sánchez l'arrossegava".

Hem sabut els números dels partits, les seves fonts de finançament irregulars i les seves irregularitats, algunes demostrades i altres insinuades fins a l'afartament. També els darrers anys s'han anat sabent, de manera més o menys certa, condonacions dels deutes que la banca hauria fet a determinats grups polítics, cosa que potser explicaria algunes compres d'entitats bancaries a preus de saldo. Ignoro com es recuperarà "el gep" deixat per Unió o si els préstecs del segon partit més endeutat a casa nostra, ICV, ara transmutat en Comuns, són factibles de tornar. Alguns de manera més o menys irònica i sarcàstica se'n fumien de quan amb motiu d'un onze de setembre del 2013, els ara Comuns, van decidir envoltar la Caixa; "que ho feien per protegir la seva font de finançament".

A propòsit de tot això, si podéssim "gratar", si poguéssim tenir dades, en definitiva saber, entendríem moltes actituds d'alguns polítics que el que està defensant, possiblement, és la seva poltrona, el seu actual i recentment adquirit estatus o senzillament la seva jubilació. No oblidem tampoc els interessos, en diuen empresarials, d'aquells que més que empresaris són "sangoneres". D'aquells que han ocupat llocs directius o presidències. Llocs al capdavant d'empreses que ho són tot menys productives i en els que molts d’ells ni tan sols s'hi juguen el seu patrimoni. Només cal veure les empreses de l'Ibex 35 i la seva delegació a casa nostra “el foro del Puente Aéreo” per adonar-nos que en la seva majoria són empreses d'economia captiva, a les que ens veiem abocats a pagar pels seus serveis sense gaires altres opcions alternatives, i que depenen de l’actual estructura estatal per mantenir prebendes. Les empreses que estan mantenint l'economia no són pas, en la seva immensa majoria, les de l'Ibex 35 sinó les mitjanes i petites empreses que amb la seva producció mantenen un elevat nivell d'exportacions que són, en definitiva, "de les que en posarem un tros a l'olla per continuar menjant".

Tot plegat ens hauria de fer palès que a l'Estat espanyol hi ha molta gent "penjada com un fuet" que es deu, li va la vida, al sistema actual. Si no veiem tot això, ens pot arribar a costar d'entendre el perquè de determinades actituds. Si arribem a ser un Estat, atès el dinamisme de la societat catalana, potser ens en podrem sortir. Per fer-ho però caldrà tenir els ulls oberts com unes taronges i en cap cas acabar mai, del tot, de desmobilitzar la nostra societat, que per altra banda, per sort, té un teixit social força sòlid.

25 de juny de 2017







24 de juny de 2017

Una ferum que ho empastifa tot.


Deu ser aquesta onada de calor que ens té aclaparats. Una canícula avançada que ens deixa amb els ritmes vitals una mica sota mínims, amb poques ganes de fer res. Una xafogor que ens manté en un estat semi letàrgic que no ens permet sortir corrent davant tanta ferum. I si potser, simplement és que en tenim el nas tan ple que ja ens hi hem acostumat i molts ja ni s'adonen? De ser així seria una pena, però sobretot un gran risc!.

M'havia proposat estar una temporada sense escriure. Passar un temps de simple espectador, no en el sentit de contemplar i seguir el que passava sinó més aviat en el sentit expectant, esperant veure com es desenvolupaven els esdeveniments. Ara que ja tenim data i pregunta des de fa uns quants dies, sembla com si tot s'hagués accelerat de nou. Ara que el Govern que va obtenir la majoria del suport parlamentari a Catalunya ja ha complert una part  del què es va comprometre a les eleccions, ara potser toca, a tots plegats, estar preparats, sense dilacions i distraccions. Ara toca seguir a roda el que els nostres líders vagin encetant al llarg del camí, amb el suport, espero, de les organitzacions sobiranistes que caldrà que tornin a mobilitzar el personal.

Un cop feta aquesta disquisició personal, tornem a la ferum de la qual parlàvem al principi. Parlem d'aquesta pudor que tot ho empudega. D'aquest Estat i d'aquest estat de coses podrides que ens envolten. Avui mirar la premsa, un sol diari, en cap cas parlo dels "voceros" del poder central o de les seves dues principals sucursals catalanes, ja em fa rodar una mica el cap. Parlo de premsa més nostrada que a hores d'ara hauria de jugar un paper de convenciment, de donar i defensar arguments a favor de la Independència i que no ho fa. Obrir el diari i pujar-te la mosca al nas és tot una mateixa cosa. Veure a on arribat la premsa, els periodistes, els informadors i tornar a sentir de nou la ferum. A molts diaris ja només els salvem alguns dels seus articulistes que més d'un cop ens ajuden a reflexionar. Pel que fa als que signen les notícies algun dia caldrà parlar-ne. De moment sí que cal fer èmfasi en el seu acriticisme, els seus apriorismes i el que és pitjor els seus seguidismes. Qui coi controla les facultats de periodisme, a qui recomanen i col·loquen als mitjans? Als de la seva corda, possiblement! Almenys això és el que sembla!
.

Avui signat per David Miró, al diari ARA, podem llegir el titular: "Per què Portugal no vol una Catalunya Independent; una península dos estats és el lema de Lisboa". La notícia fa referència a una conversa, no pas una entrevista, amb el Vicepresident del grup del Partit Popular Europeu; Paulo Rangel. Després d'una petita part introductòria, "ensabonadora", per part de l'articulista, sobre el personatge fa referència al fet que aquest va treballar al bufet Cuatrecasas, Coi tu! Tota una referència! Després m'explicaré. Ens afegeix que el fet d'haver treballat en aquest bufet el fa coneixedor de la situació a Catalunya, i tant! Ens vénen a dir, en la notícia, que el senyor Rangel, que no ens expliquen que pertany a un partit que ara no governa pas a Portugal, sembla parlar ja no en nom del seu partit, sinó del seu país. Déu n'hi do! Ens continuen explicant que Portugal s'ha adaptat al seu paper d'estat perifèric i subordinat a Espanya i que, a parer seu - "El de Portugal naturalment" -, no cal debilitar a Espanya, ni la posició d'ambdós estats peninsulars amb un tercer i nou Estat. Tot això dit, així ho transmet l'informador, com a opinió comuna i fonamentada dels portuguesos. Finalment, aquí sí que he de "trencar una llança" a favor del periodista, quan arran d'una pregunta el senyor fa explícit que el senyor Rangel fuig d'estudi quan se li planteja un únic Estat Ibèric. Ho fa dient que ells no volen tornar a compartir Estat amb els castellans. Coi tu! Ells no però nosaltres a continuar aguantant! Renoi el portuguès!

Bé, pels que no estant al cas, el bufet Cuatrecasas, el seu capvisible, fins fa poc, Emili Cuatrecasas, és un dels factòtums del grup del "Puente Aereo". De tots aquells que aquí, com a Madrid les empreses de l'Ibex 35, viuen "a rebufo" de prebendes i del que dicta el B.O.E.

Tornant a la ferum del principi, al mateix diari avui podíem llegir que la fiscalia ara li vol canviar la condemna a presó a en Messi per una multa. Endevineu la causa, oi? Suposo que tots aquells que des de Madrid, el "ferumer" major del regne, van vilipendiar, estigmatitzar, riure's del cas Messi ara no els arriba la camisa al coll. Estan callats i acollonits pensant el que pot passar d'aplicar el mateix mesurador a CR-7. Com que ja sabem que el segon va "escaquejar" tres cops el del primer, en Messi, i durant més anys, multiplicant 7 mesos per 3 anys  a Messi, aviat, sense recordar la taula de multiplicar, us surt el que el pot passar a Cristiano Ronaldo, no? Ah! però que a ningú li passi pel cap robar en un supermercat que és la versió moderna de la gallina del Lute.

Podríem seguir amb exemples de corrupteles, de "vivales", d'aprofitats, de gent a la qual no li passarà mai res massa greu. Podríem omplir pàgines i ja ho sabeu tant o més bé que no pas jo i cal abundar-hi, ni avorrir-vos. A tall d'exemple al meu poble acaben de detenir al cap de la Policia Nacional per un afer de tràfec de drogues i au, anar-hi anant! I diu el portuguès que no volen compartir estat amb els castellans! Però que nosaltres hem d'aguantar, quins dellonsis!

En fi, és aquesta ferum d'un Estat en la que no hi ha separació de poders, que el que mana, legisla, jutja i sentència i en què quatre tot ho vagaregen i tot ho corrompen la que em té aclaparat, no pas la calor i la xafogor que avui fa.

24 de juny de 2017

19 de febrer de 2017

No ens poden oferir res, tot és fum per enterbolir-nos la visió i distreure'ns.


Sembla allò que abans en deien "una serp d'estiu", però avançada al febrer. Ara se'ns explica, i els mitjans ho difonen, que l'Estat, el Govern, en definitiva "Espanya", ens volen fer una oferta.

Prepareu-vos! Tota l'artilleria mediàtica del Periòdic, de la Vanguardia, fins i tot de qui menys ara us penseu, ja està calculant l'angle de tir, per bombardejar-nos, de nou, "com cada cinquanta anys", amb una proposta increïble de la qual difícilment de moment coneixerem el contingut i la substància. Serà una proposta amplificada, serà una proposta anunciada, Una proposta que s'ensuma, si s'arriba a veure, que serà amb més palla que gra, amb més pa que formatge. Tot això, si finalment demà mateix no queda en un no res, com l'Operació diàleg.

L'Estat espanyol no ens pot proposar ni oferir res. Ja ho escrivia aquest modest blogaire ara fa quasi quatre anys – aquí podeu clicar per veure l'enllaç -. Sembla que l'únic que pot fer l'Estat, Espanya, és fer-nos por. En el millor dels casos, la cosa tan suada del pal i la pastanaga. Potser es pensen que estem cansats i que alguna cosa d'aquestes, "una proposta", pot quallar per esgotament, o que el seu anunci simplement ens pot arribar a frenar o fer dubtar. Simplement potser tan sols és tracti un baló d'oxigen per donar arguments als contraris a la independència per tal que continuïn enredant.

Cansats tan de debò que ho estem. La pregunta correcta, però, seria sobre si estem desmemoriats. Espanya, l'Estat, el seu Govern, no ens poden oferir res sense treure el que ja donen a altres. Per oferir quelcom a Catalunya d'entrada algú s'haurà de pagar la totalitat "dels mobles del menjador" si els vol canviar. Ja sé que això sembla una caricatura, però no ho és tant com sembla i més aviat seria un retrat en alta definició.

Si transigíssim a "la proposta", si acceptéssim alguna millora, això ens asseguraria res? Doncs crec que no! Molts catalans van creure durant la Transició, molts ho van creure de bona fe, que amb Democràcia, amb el Dictador mort, Catalunya podia encaixar a Espanya. Doncs res més lluny de la realitat, ni hem encaixat, ni molt menys el llegat del Dictador s'ha fos, ans al contrari els seus marmessors el mantenen ben al dia.

Des de la dreta rància, però també des de l'esquerra progressista, se'ns neguen les llibertats, es nega la nostra existència com a poble. Fa uns dies una enquesta ens indicava que la majoria dels votants de Podemos, no pas el PP, eren contraris a un Referèndum d'autodeterminació a Catalunya. Han estat molts anys venent-los, a tots plegats, una idea excloent i monolítica d'Espanya i això no es canvia amb un relleu de majories parlamentàries, per molt aparentment progressistes que aquestes semblin. Molts exmilitants del PSC hagueren tractat de ximple a qui hagués pronosticat a finals dels setanta del segle passat l'actual deriva del PSOE.

Si per mantenir-nos a Espanya, ens haguessin de donar quelcom, per poc que fos, que hagués de sortir del que altres ja consideren seu, quan no tardaria de nou tot a involucionar? Què no ho faria potser tan de pressa, com a finals dels setanta del segle passat? Què no passaria el mateix com quan van fer marxa enrere per anul·lar el poder cedit a Catalunya, via cop d'Estat i LOAPA? Cal fer memòria encara que el poder de Catalunya, la Generalitat no emana directament, per molt que s'ho vulguin fer venir bé, de la Constitució. Encara no hi havia Constitució i el Règim, que encara oficialment no era no franquista, havia reconegut la Generalitat el 1977. Ho va fer abans que existís la Constitució, que encara tardaria més d'un any, fos aprovada. La sentència de l'Estatut del 2010 va trencar aquests equilibris que es forjaren a finals dels anys setanta, a l'inici de la Transició.

Si per mantenir-nos a Espanya ens donessin quelcom, i ho acceptessin, es generaria o simplement s'incrementaria l'estat d'animadversió popular. Estat d'animadversió que els mitjans i els partits polítics s'han cuidat d'alimentar durant tants anys contra els catalans. Un estat d'animadversió que els ha permet treure rèdits polítics a la resta de l'Estat. Encara que algun d'aquests partits nacional/patriòtics/espanyols hagi acabat essent residual a Catalunya.

Qualsevol mancança a Andalusia, a la Manxa a Extremadura, a qualsevol de les zones fiscalment deficitàries d'Espanya seria culpa nostra, no de la seva falta secular de prosperitat, contra la qual no s'ha fet res estructuralment efectiu en quaranta anys des del poder central. Si ens donessin quelcom, quant tardarien a treure'ns-ho de nou? En quant temps no tornaríem a estar com ara o pitjor? Estaríem com ara que volen retallar l'estat autonòmic, que van fer extensiu fins i tot a qui no el demanava. Ho van fer extensiu per reduir-nos i "anivellar-nos". Ara el volen retallar per combatre el nostre sentiment nacional. Fins i tot culparien dels seus mals la despesa gastada en l'educació en català o en els nostres mitjans en el nostre propi idioma, més o menys el que ja fan ara i han fet sempre.

Continuar a l'Estat espanyol encara que ens oferissin "l'oro i el moro" és ja, per experiència històrica, un risc inassumible pels catalans si pretenem no tan sols preservar la nostra cultura i la nostra personalitat històrica com a poble. Continuar a l'Estat espanyol és ja de manera clara un risc per a la prosperitat de tots els ciutadans que viuen a Catalunya, el legítim sentiment espanyolista d'alguns no els permetrà, ni tan sols a aquests, mentre visquin aquí, omplir l'olla. La política del Govern d'Espanya és ja, actualment, un risc, fins i tot, no tan sols per a la prosperitat dels catalans, sinó també per al manteniment del raig de recursos que arriben a la resta d'Espanya.

Per tal d'anorrear-nos estan impedint un normal creixement econòmic de Catalunya, en una espècie de tràgic "la maté porqué era mia". Ens poden arribar a arruïnar. Malgrat que, de moment, la iniciativa privada, les inversions estrangeres i l'esforç de la petita i mitjana empresa ho impedeix. Ens estan ofegant estratègicament; sense Corredor Mediterrani, amb uns ports encara sense enllaços ferroviaris, un aeroport minoritzat i unes infraestructures que majoritàriament encara són de pagament. Mentre des d'aquí també, via impostos, paguem que a segons quins llocs d'Espanya ara tinguin el doble d'autopistes gràcies a una oportuna adquisició per part de l'Estat. Igualment des d'aquí "ajudem" significativament a pagar una estructura de comunicacions radial, ineficient i totalment ostentosa -AVE i autovies solitàries- i que en la seva quasi totalitat s'està demostrant innecessària.

Per tot plegat cal fer una crida al seny, a tocar de peus a terra. Que ningú des d'allà, però tampoc des d'aquí, ni des de la dreta ni tampoc des de l'esquerra, ens distregui de l'únic objectiu viable per Catalunya; la Independència. Que ningú des d'aquí es distregui, perquè qui bada ja ha rebut!

19 de febrer 2017

8 de febrer de 2017

3 dies de febrer -el judici del 6F-


Volia posar de títol "Els miserables", però ja està molt suat, amb el permís o no de Victor Hugo. Els tres dies que portem de judici estan deixant testimonis "originals" i imatges curioses, dic curioses per no dir preocupants.

Com ja se sap ni el President Mas, ni la Vicepresidenta Ortega ni la Consellera Rigau, van respondre a les preguntes del fiscal ni a les de l'acusació popular. L'acusació particular, més que no pas popular, no va intervenir, però sí que sembla que tenia dret a tenir públic a la sala. Per tant, aquesta acusació popular que no eren altres que "Manos límpias" i dos sindicats policials (SPP i UFP), ignoro si en el seu dia van obeir ordres del ministre Fernández o de l'Àngel Marcelo, van fer seguir "invitacions". Cal recordar que "Manos límpias" és un sindicat de funcionaris que ha estat acusat d'extorsionar entitats bancàries, en el conegut com a cas Ausbanc, cosa que va comportar la detenció de la seva cúpula i fins i tot de l'advocada que havia presentat la denúncia contra Mas. Doncs bé, aquesta acusació particular va convidar a dos membres de "Libres e Iguales": Cayetana Alvarez de Toledo i Arcadi Espada. Podeu veure -consultant l'enllaç- el "magma" representatiu de "Libres e Iguales". El que sembla que serà, ja ho és segurament a hores d'ara, la nova eina, en substitució de "Manos Límpias", per anar contra el Procés.

Doncs bé, segons expliquen les cròniques periodístiques, els informadors, en general, van ser tractats de manera més o menys brusca per la policia -mossos d'esquadra-, caldria, si va ser així, demanar explicacions a la Conselleria d'Interior. Mentre els "convidats" eren tractats amb tots els miraments, fins al punt que es van permetre, segons sembla, fer fotos -cosa prohibida- durant el judici. Durant la declaració, es va poder veure en tot moment la cara llarga de Cayetana. A la sortida Cayetana Alvarez de Toledo es va permetre penjar les fotos fetes amb el mòbil, on es veia els 3 acusats sortint i sense que entre ells i "la fotògrafa" hi hagués ningú més. Si clar, ja ens suposem que la senyora Cayetana, no li estirarà els cabells a la Vicepresidenta Ortega, però, la veritat, no sembla seriós que els convidats, per molt convidats que siguin, puguin campar per on vulguin. No m'estendré en la ideologia de la senyora Álvarez de Toledo a la que el PP ja li semblava massa d'Esquerres. Tampoc vull entrar a comentar els estirabots del senyor Espada, que per ells mateixos es jutgen i delaten. Aquest home, que asseia just darrere el President, té, però, un posat un xic inquietant.

Però el que sí que queda clar, és que malgrat tractar-se del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, no aparenta ser territori català, perquè aquest "territori" jurídicament sembla no existir, per molta Conselleria de Justícia que tingui la Generalitat. Malauradament El TSJC és una prova palpable del sotmetiment dels catalans. Per si algú d'aquests que a casa nostra s'omplen la boca amb la Llei encara és capaç d'ignorar-ho o mantenir el contrari, podem veure com el dia 6 ens va deixar unes imatges inequívoques. Semblava que Mas, Ortega i Rigau fossin al Bernabeu, mentre l'àrbit els amonestava, malgrat haver estat ells els receptors de la falta. Mentre que la premsa i mitjans de Madrid semblava fossin l'afició "merengue" que increpa i insulta als de la graderia dels seguidors de l'equip visitant - que en aquest cas es trobaven a les portes del TSJC-. Mentrestant la senyora Àlvarez de Toledo i el senyor Espada es trobaven com si fossin els convidats al "palco", al costat de les autoritats, of course!

Ahir va ser el torn de la intervenció com a testimoni d'un parell de gelosos inspectors de la Conselleria d'Ensenyament, un d'ells, ara ja jubilat, s'havia manifestat en el seu dia, segons es va poder veure a la premsa, contrari a la immersió, no cal fer més preguntes, oi? L'altre testimoni va ser el de la directora de l'Institut Pedraforca de l'Hospitalet. Per començar ha transcendit que quan algú li ha dit que ella era empleada de la Generalitat ha respost que "ella era funcionaria del Estado", tota una declaració de classe i de principis. Dolores Agenjo, segurament hauria d'escriure "doña", va ser l'única Directora d'Institut de tot Catalunya, de sis-cents que hi ha, que no va lliurar les claus per poder fer el procés participatiu. Aquesta senyora ha anat explicant que com a conseqüència de tot plegat, de les pressions a què va ser sotmesa, va haver de demanar la jubilació. Oblidant, sembla ser, que la sol·licitud de jubilació l'havia signat abans que es propiciés el procés participatiu del 9 de novembre de 2014. La senyora Agenjo que ha estat candidata de C's, tornem a topar amb el magma del qual abans parlàvem, ha aprofitat molt bé tot aquest temps i la seva "heroïcitat" per fer-se famosa i escriure un llibre -"S.O.S. Secuestrados por el nacionalismo"-. No us estranyi, doncs, que el seu proper desplaçament sigui en romeria als mitjans de Madrid i com no, també, a algun de més nostrat, sembla que ja ha estat a 8TV. Si tot el testimoniatge contra els encausats es basa en la militància anti- immersió d'aquests escassos testimonis, s'hauran de forçar molt les coses, des del TSJC, per complaure a la Fiscalia General de l'Estat, o potser diguem-ho clar, per complaure al Govern espanyol. Malgrat tot, des de la premsa, la de Madrid, ja hi ha qui ha escrit la sentència, "Marhuenda dixit", i això, clar, en cap cas és intentar forçar la Justícia, segur que no! Oi?

A qui també sembla que se li ha anat una mica l'olla, per no dir "que ha sacado los pies del tiesto", ha estat a l'ex-fiscal en cap de l'Audiència de Barcelona, ex militant del PSUC, ex-candidat d'ICV-EUiA i més recentment candidat de Podemos i Eurodiputat Electe el 2015, Carlos Jiménez Villarejo. Ha vingut a dir que la manifestació del dia 6 era quelcom com una cosa parafeixista. Què deuen tenir en el subconscient, tots plegats, aquests personatges coincideixen en això amb els de la dreta més espanyolista i més rància? El primer que els bé a la boca és la paraula nazi o en aquest cas feixista. Tot ho comparen amb això, els surt així de natural, com si sempre tinguessin aquests mots a la "pole position" del seu cervell, com si tot el que no coincideix amb el que ells creuen fos totalitarisme, no deuen pas tenir mirall a casa aquesta gent! Els surt així de natural. Preocupant de debò! Un apunt a afegir, el senyor Carlos Jimenez Villarejo és una persona que te concedida la Creu de Sant Jordi. La va rebre el 2010 en temps del Tripartit, malgrat que en el seu dia -1985- havia recomanat empresonar als membres de la Crida per defensar que els serveis de Renfe fossin en català.

Avui ha estat el Torn del debat del tema al Parlament, ho acabo de veure al Telenotícies, res de nou, els eslògans pastats i suats de l'Arrimades, sense suc ni bruc i els estirabots d'en Garcia Albiol. Per l'altra banda, les "ironies" del senyor Iceta, com sempre amb molta mala gaita, i els atacs d'ira i mala llet del representant del gremi d'enderrocs, el senyor Franco Rabell. S'han de tenir molts nassos perquè davant un Estat que té una valoració democràtica, vist des de fora, que deixa molt a desitjar, amb un Govern i el partit que els dóna suport podrits per la corrupció, pretenguin que els tres encausats es presentin a pit descobert davant el TSJC i s'immolin. Coi clar que s'han defensat, els han fet jugar una partida judicial forçada, doncs han de fer el possible per guanyar-la! Potser sí que aquest, la probable condemna per inhabilitació, és el somni més humit i indecent d'algun d'aquests rivals polítics que ara critiquen. Uns rivals que aprofitant l'avinentesa, volen treure's del mig a algú a qui seria molt difícil tombar a les urnes. Aquest és potser el motiu del nerviosisme de qui hipòcritament, si en Mas es cremés a lo "bonzo", encara traurien pit dient que ha estat víctima d'un govern poc democràtic, reaccionari i naturalment de dretes. El mateix faran, possiblement amb menys èmfasi, si l'inhabiliten, però mentrestant "patiran" uns dies.

8 de febrer de 2017

3 de febrer de 2017

Els experts diuen... Un informe indica...


Dues frases que semblen servir d'entrada per a garantir que el que es diu a continuació té una certa versemblança. Són les frases que, com una pòlissa en un document, donen fe de l'autenticitat del que es diu.

Tot és citar els experts o un informe i ja molta gent creu a ulls clucs el que a continuació es diu. Potser simplement és per la sensació que es crea que molts, finalment, acabin bevent a galet. Perquè no cal citar el nom de l'expert, es parla d'experts en genèric, tampoc cal citar les dades exactes de l'informe i, molts cops, ni qui l'ha fet. No es diu amb quina informació s'ha treballat, quins paràmetres han estat utilitzats, etc. Només cal dir la frase màgica, els experts diuen... o un informe indica... i, molts cops, ja ens trobem davant un dogma. Ja s'ha creat un estat d'opinió, sobretot si els diaris se'n fan ressò, ho publiquen, i més si surt als Telenotícies. Si el dogma s'escampa, és quasi impossible que es difongui qualsevol altre informe o opinió que contrasti amb la línia endegada.

Aquests darrers dies n'hi ha hagut dos que m'han cridat l'atenció, un de fa uns dies, un informe indicava que l'escalfament global es farà notar amb estius més calorosos. Que el nivell del mar en els darrers trenta anys ha pujat 10 centímetres – ni 8,7, ni 12,3, 10 centímetres ben rodonets- que tindrem més nits "tropicals", per damunt dels 20 graus, a les grans ciutats, etc. Aquest informe va sortir "calent", acabat de fer, mentre el país vivia entremig de temporals, de neu i marítims, amb temperatures considerablement baixes. Tant li fa!

L'altre més rebuscat, però amb el segell i la garantia de l'Obra Social de la Fundació "la Caixa" ens parlava dels episodis de contaminació i de com aquests afectaven el rendiment escolar. L'informe que va arribar a ser peça d'editorial en algun diari, ens parlava amb exactitud de les conseqüències que per al rendiment dels nostres infants pot tenir la contaminació atmosfèrica. Deia que "quan l'aire està més contaminat l'atenció dels estudiants disminueix" i "que l'excés de pol·lució altera la connectivitat cerebral dels escolars i la seva maduresa". Com que una de les primeres causes de fracàs escolar són les dificultats de concentració, ai las! Ja hem trobat un culpable que col·labora i fa possible aquest desori mental dels nostres infants. Afegeix, l'informe, que cal tenir en compte on es construeixen les escoles, cosa que ja es fa a Dinamarca, clar! Espero que, per pur sentit comú, cap tabalot prengui la decisió de construir una escola enmig la petroquímica de Tarragona! L'informe fins i tot precisa que entre els 7 i 9 anys és quan el cervell s'està formant i és més vulnerable. A L'estudi s'ha arribat a calcular el retard que la contaminació provoca en els menors. Aquest retard és equivalent a un mes, pel que fa a la millora de la capacitat de resposta que caldria esperar en nens d'aquestes edats. Tanta exactitud em meravella, perquè suposo que depèn del nivell de contaminació, del temps que s'està en la mateixa escola i a la mateixa aula – si l'aula dóna al carrer, amb més o menys trànsit, o a un pati interior i aquest si està arbrat o no- i, suposo, tota una altra sèrie de dades que se m'escapen. Tot aquest informe surt a redós de les restriccions que ara es volen establir a la zona metropolitana pel que fa a la circulació de vehicles.

Jo no sé quant li ha costat a la Caixa aquest informe, ni sé quin era l'objectiu d'aquest. Perquè si l'objectiu era aquest resultat que ens expliquen, només ha calgut vestir el sant! Recordo l'anècdota que fa molts anys vaig llegir respecte d'un reputat i conegut periodista. Aquest quan al matí arribava a la redacció del seu diari, anava al seu cap i li preguntava sobre quin tema calia escriure, quan li deien, la seva segona pregunta era: "A favor o en contra"?, doncs, això és el que passa massa cops amb els informes, que tenen un objectiu i un client que paga per un resultat més o menys concret.

La majoria de la gent, servidor entre ells, no té ni els coneixements, ni molts cops les dades, ni possiblement la capacitat per interpretar-les, per tant estem venuts! Els informes, un cop sabem qui els ha fet, qui els ha encarregat i qui els ha pagat, aquest seria el primer a tenir en compte, només haurien de ser orientatius. Indicatius, una mostra de tendències, que caldria contrastar amb informes que diferissin i que ens permetessin comparar i ponderar les conclusions dels uns i dels altres. Fins i tot, si fos possible, caldria tenir la possibilitat de verificar algunes de les dades. Elevar un informe a categoria de veritat absoluta i donar-li total credibilitat, d'entrada, és en el millor dels casos un error i en el pitjor, una burda manipulació dels estats d'opinió.

A aquests dos exemples dels que he parlat podríem afegir l'informe que Intermon/Oxfam feia sobre la distribució de la riquesa al Planeta - per si algú no ho sap, Oxfam també és una ONG "multinacional"-. . Oxfam ens deia que aquestes persones més riques del Planeta, que en els informes anteriors eren 80, en un altre informe van passar a 65 i ara tan sols eren 8, acumulaven la mateixa riquesa que el 50%per cent més pobre de la població mundial. Al cap de pocs dies, XavierSala-Martin feia notar, amb dades i explicant formes de càlcul, que aquestinforme era un simple bluf, per no dir un simple acte de propaganda.

Tornant a l'escalfament global, que parlàvem al principi. Jo no m'atreviria pas a negar-lo. Però hi ha estudis científics amb dades que ens indiquen que els darrers dos/tres mil anys hi ha hagut períodes més càlids i més freds. Concretament al segle XVII es va iniciar un període fred, una petita glaciació, que va fer baixar la temperatura del planeta durant més d'un segle. Possiblement d'aquesta època siguin moltes de les glaceres que ara estan en regressió. Pel que fa a la temperatura de les grans ciutats a les nits d'estiu, només cal que ens parem a pensar en la gran quantitat d'aires condicionats i sistemes de refrigeració que hi ha arreu i adonar-nos que tot el que refreden és a base d'un consum d'energia. Consum d'energia que al seu torn genera calor. D'aquí una de les raons de què la temperatura al centre de les grans ciutats sigui uns quants graus més elevada que la dels entorns.

Tot plegat, en una era en què disposem de molta informació i en molts casos a l'abast. Només ens caldria ser prudents i fer un petit esforç de recerca i contrast. Prudents en creure tot el que ens diuen, com a mínim posar-ho, de tant en tant, en quarantena. Malauradament, malgrat tot, molta gent vol certeses i coses en que creure i no sempre són prou primmirats. Vivim, però, en temps d'incertesa i confusió, on qui té els millors "informes i experts d'atura" pot acabar conduint el ramat cap on vulgui. El que aquí es diu val per tots el informes i totes les opinions dels experts.

3 de febrer de 2017