30 de novembre del 2015

Temps d’exili interior

Ningú fa una assegurança de vida o del cotxe pensant en morir-se o en estavellar-se. Però potser que comencem a assegurar tot el que ja tenim. Cal, doncs, protegir els avenços que s’han fet aquests anys: en el terreny cultural i en la normalització de l’ús l’idioma als àmbits que aquesta ha reeixit. Les entitats sobiranistes, bàsicament Omnium, hauran de continuar fent la feina per la qual van ser creades i potenciar-la. Dic tot això a compte d’unes paraules que l’altre dia vaig veure escrites per l’historiador Francesc Xavier Hernández Cardona.

Deia l’Hernández Cardona, davant el que políticament estava succeint aquests dies, davant l’atzucac on ara ens trobem que: “Sembla que aviat començarem una etapa d’exili interior” això venia a solta que ens trobem en un moment que pot arribar a ser crític. Per una part, una majoria Parlamentaria que no es posa d’acord. D’altra banda, l’ofensiva recentralitzadora de l’Estat que aprofita aquests moments de desconcert i la falta d’un Govern a Catalunya. L’independentisme, malgrat el seu creixement els darrers anys, pot patir una derrota i aquesta pot ser terrible. Aquests dies ens envaeix una sensació de pèrdua. Sensació d’haver perdut, i potser és cert!

No tenim Govern i la Declaració d’inici de legislatura sembla que va ser un brindis al sol. Sense govern a darrere res del que allà es deia és factible i amb l’oposició frontal del Govern Central encara menys. D’aquí a tres setmanes justes hi ha eleccions al Congrés i les enquestes auguren una victòria de C’s a Catalunya i una del PP al conjunt de l’Estat. Serien dues victòries pírriques, però suficients, per continuar amb “el acoso y derribo” de Catalunya.

Si Ciutadans queda com a primera força política, a les eleccions del dia 20 de desembre a Catalunya, això es vendrà com una derrota de l’independentisme. Tant li fa si aquesta “victòria” o primer lloc s’obté només amb un 20% i escaig dels vots, sempre i que aquest resultat sigui superior al de CDC –Democràcia i llibertat- o d’ERC. Tant li farà que la suma d’ambdues forces sigui superior a C’s, perquè llavors des de l’Unionisme sumaran la resta de formacions: PSOE, PP, Podemos.

Per això quan ara sento a alguns esgargamellar-se dient que a Madrid no hi hem d’anar a fer res. Que el dia 20 de desembre que votin els espanyols! Em sembla estar assistint a un capítol més de la sèrie “Així va acabar el Procés”. Els altres capítols ja els hem vist, fins i tot les “preqüeles”. Des del Referèndum, Consulta, Procés participatiu del 9N de l’any passat, passant per la declaració del 25N de 2014 del President Mas, seguit del cop de porta d’ERC,... fins a les darreres eleccions i el sainet de la CUP. Aquests són els capítols que hem vist! Ara ja endevinem per on anirà la sèrie! Fins i tot podem pensar en un final.

Una primera posició de C’s a Catalunya el 20D pot ser desmoralitzadora. Si el segon lloc del 27S es va vendre com es va vendre a Madrid, com no vendran un primer lloc? Ens ho imaginem, no? Aquest no seria pas el millor escenari per afrontar noves eleccions al març. Unes eleccions on aniríem dividits, vull dir més encara. Unes eleccions on el risc que el primer partit no fos independentista podrien ser massa factible. El darrer capítol de la sèrie, de seguir aquest guió, ja ens el podem imaginar, tal com abans dèiem. També pel que fa a la nostra vida quotidiana. Per això al començament parlàvem d’assegurança; salvar el llegat cultural, mantenir l’idioma... En definitiva un exili interior que ens permetés mantenir la nostra essència, els nostres trets com a poble, en el màxim d’àmbits.

Exagero? Potser sí! Però ens haurien de començar a fer rumiar una sèrie de coses. Com és que després de 40 anys de la mort del dictador, a les zones on va arribar la immigració ja fa cinquanta o més anys, continuen tenint tant predicament els partits unionistes? No solament els clàssics, PSOE i en menor mesura el PP, sinó un nou partit que sembla una actualització del nacionalisme espanyol més uniformitzador. Més o menys com una espècie de Falange 2.0 .

Fins ara no han gosat, no ha passat en molts casos d’anècdota, però perilla totalment la immersió lingüística. El mitjà pel qual avui en dia, malgrat que molts no el facin servir sovint, hi ha quasi dues generacions que poden utilitzar i coneixen el català. Si estem en un estat de dependència total, desarborats i inermes davant l’Estat espanyol tardaran “dos telenotícies” en créixer com bolets les demandes de castellà -espanyol en diran- a les aules. A continuació plouran les sentències i ja no hi haurà gaire més a fer. Els primers a demanar-ho, en molts casos, seran els pares que tinguin alguna militància o pretenguin tenir-la, o simplement “prosperar” en la jerarquia política dins algun partit unionista.

Si tot va malament, anem cap a un “exili interior”. Com aquell dels intel·lectuals que van quedar al país després de la guerra civil , com Salvador Espriu. Anem cap a “Temps de Meditacions en el Desert” com les de Gaziel o de veure’ns en la tessitura de calar-nos la boina i tancar-nos al mas com va fer en Pla. Temps com els dels seixanta, d’una cultura de peatge, la que va permetre la creació de l'Enciclopèdia Catalana. Temps d’associacionisme, també gratant-se la butxaca i dedicant-hi hores, com els grups excursionistes, els orfeons, esbarts,... Les entitats sobiranistes estan en aquest moment descol·locades. L’ANC i l’AMI no es veuen amb un futur gaire galdós. Omnium haurà de “tornar als quarters d’hivern” a fer el que sempre ha sabut fer i que no podrà deixar de fer.

El trasbals que ens ha provocat l’estira-i-arronsa amb la CUP, la seva intransigència, no ha estat pas una frenada o una desacceleració del Procés. Siguem clars! Ha estat una trompada! Rebuda de qui menys molts s’esperaven.

En lloc de pintar el got mig ple l’estic pintant mig buit, però no ens enganyem el líquid que hi ha és el que hi ha. Tots són maneres de mirar-s’ho però molts coincidirem que moltes il·lusions de la gent, molts ànims estan en aquests moments per terra. Probablement poc ajudaran ni les properes festes ni els resultats de les eleccions del Desembre. La sensació de desencís és total!

30 de novembre de 2015

29 de novembre del 2015

La Transició que no va ser Èxode

Quaranta anys donant voltes pel desert. Quaranta anys de Transició. Quaranta anys de no acabar d’anar enlloc.

Quaranta anys i ara quan semblava que teníem l’abast la Terra Promesa hem de tornar a “Egipte”. Ens preguntem si és que mai vam arribar a sortir.

Quaranta anys amb els caps cots i humiliats. Quaranta anys i ara més mesells i macips que mai! Mai vam travessar el mar Roig. Mai es van obrir les aigües per deixar-nos pas. Mai es van tornar a tancar per deixar res enrere. Mai no va haver-hi Ruptura.

Mai “El Faraó” no es va penedir, no havíem anat enlloc. Mai ens va perseguir, encara hi érem. Mai va patir, els seus eren amb nosaltres.

Mai no es va trencar res. Mai no es van rompre els lligams. Mai van petar les baules que estaven fermament unides. Mai les cadenes del nostre esclavatge no es van obrir per alliberar-nos. Mai va haver-hi Ruptura! Va haver-hi Reforma per no canviar res!

Contents i enganyats? Mai havíem fet tant i havíem obtingut tan poc a canvi. Mai “Egipte” no havia fet tants monuments al no-res a costa nostra. Sempre hem pagat les seves obres amb el nostre esforç i no les gaudirem mai.

Sempre captius tots plegats; els uns i els altres. Sempre contents i enganyats, aquest va ser el Canvi! Sempre hem estat esclaus! Els que ja sabíem que ho érem i els que mai s’han adonat que també ho han estat sempre.

Quaranta anys d’ensarronada. Quaranta anys d’un vagar per un desert, més mental que físic. Quaranta anys i “el Faraó” encara hi és. Quaranta anys i les plagues les patim nosaltres. Quaranta anys de marcar-nos els llindars i finalment l’Àngel sempre ens copeja.

Quaranta anys i ens semblava que ja ho teníem a tocar! Quaranta anys i els que caminaven amb nosaltres són els que no ens deixen continuar. Quaranta anys i els que estan amb nosaltres ens fan tornar.

Quaranta anys de Transició que van ser un vagar sense arribar gaire lluny. Quaranta anys contents i enganyats. Quaranta anys i continuem allà mateix!

Després de quaranta anys cada vegada menys contents i una mica més desenganyats! Cada cop pitjor!

Fins a quant?

29 novembre 2015

22 de novembre del 2015

Ens hem fet un 36?

Salvant les distàncies, les circumstàncies, la situació social amb la de fa 80 anys i amb totes les prevencions i matisos haguts i per haver, ens podem fer la pregunta? Ens hem fet un 36?

Existeix algun paral·lelisme o semblança entre la situació actual i la de 1936. El món ha canviat molt, però els comportaments i interessos humans no tant. Per tant, ens trobem davant un canvi de formes i no pas de fons entre l’ahir i l'avui. El Govern de la Generalitat de Catalunya del 1936 estava en mans d’ERC, fruit d’unes eleccions guanyades majoritàriament quatre anys abans. Certament del 1932 al 1936 hi havia hagut molts canvis, però ERC havia mantingut el predomini polític a Catalunya i l’havia revalidat a les eleccions generals del 1936. Malgrat tot el seu poder se’n va anar en orris com a conseqüència del cop d’Estat del 1936 que va donar inici a la guerra civil. Llavors, temporalment, va haver de cedir pràcticament el poder al Comitè de Milícies antifeixistes, on CNT, FAI i UGT- que no havien passat per les urnes - eren preponderants.

Després de la dissolució del dit Comitè el poder la Generalitat ja no va ser mai més el mateix. Els fets de 1937 –una guerra civil dins de la guerra civil-,motivà que llavors ja l’ordre públic passés a mans del Govern Central. L’arribada més tard del Govern Central, que s’establí a Barcelona, i la derrota a la guerra van ser el camí cap a l’abisme de l’Autogovern.

Les eleccions al Parlament Espanyol del 1936 van donar a ERC i els seus aliats una representació del 6% al Conjunt d’Espanya, un grup parlamentari de 38 diputats de 473. El PCE havia obtingut 17 diputats, Els carlins 9 i Falange espanyola no havia aconseguit representació. Malgrat tot, un any després Els Carlins – Tradicionalistes- i la Falange eren els referents polítics dels sollevats de juliol del 36. A l’altre bàndol el PCE controlava àmplies àrees de poder tant al Govern Central de la República com a Catalunya on havia sortit victoriós dels fets de maig del 1937. Després de la Guerra Civil, durant quasi quaranta anys, vam tenir un règim polític amb una base ideològica de dos partits que el 1936 havien obtingut 9 diputats sobre 473 i l’oposició clandestina al Règim, durant aquest mateix període, va quedar totalment mediatitzada per un partit que n’havia obtingut 17 de 473.

Ara quan fa quelcom més de cinc anys el segon Tripartit llanguia algú ja advertia que l’Autogovern de Catalunya estava al límit tant econòmicament com políticament parlant. Per una banda des de feia més de 3 anys s’esperava una sentència contra l’Estatut que el podia deixar ferit de mort – cosa que va passar al 2010-. Per altra banda les finances de la Generalitat estaven al límit de crebar. Durant el segon tripartit s’havia produït una “alegre” endeutament de la Generalitat. Catalunya s’endeutava per poder ser “solidaria”, per poder donar els serveis al mateix temps que érem sistemàticament espoliats per l’Estat espanyol. Altres regions donaven serveis gràcies al nostre espoli i nosaltres, aquí a Catalunya, els donàvem perquè ens endeutàvem.

La Crisi del 2008 va començar a tancar les aixetes del finançament extern. Catalunya ja no podia ni més endavant li van permetre endeutar-se més. Amb l’etapa final del tripartit i el posterior canvi de Govern van començar a arribar els ajustaments. Primer per fer front a aquest dèficit i l’amortització del deute i pagament d’interessos. Després va ser la UE qui va collar les rosques a l’Estat espanyol, qui de rebot les va collar a la Generalitat. Ho va fer reduint la despesa autonòmica pressupostada. Catalunya sense capacitat d’endeutament havia de recórrer a l’Estat, que per poc que podia, ens escatimava partides que ens devia. Quan la situació ja va ser límit va obligar a acompliments de creixement deficitari que eren inassolibles i ens va començar a deixar diners per mitjà del FLA –fons de liquiditat autonòmica-. Per una part ens continuava espoliant i per l’altra ens anava penjant la major part dels ajustos obligats per la UE. Ens “deixava” cèntims del FLA a un interès significatiu, per no definir-lo d’usura. Ara, com a conseqüència del Procés polític a Catalunya, aquest FLA ens deixarà diners a canvi que la Generalitat sigui “intervinguda econòmicament, el que de facto és una intervenció de la Generalitat. De la mateixa manera que el rescat bancari d’Espanya va ser un Rescat d’Espanya pel que La UE ara li dicta el que cal fer amb el dèficit estatal. En els serrells d’aquesta intervenció de la Generalitat s’explicita i estableix que els funcionaris de la Generalitat poden fer delació en cas de ser testimoni d’algun incompliment pressupostari. S’estableix “la denuncia” amb la finalitat de “fer mal” el mateix que va passar fa 80 anys.

El Procés de Catalunya és la causa d’aquesta ofensiva, d’aquest “sollevament” institucional, contra els compromisos amb Catalunya. El sollevament d’Un Estat contra una part del seu propi Estat. Un sollevament que ve de lluny, que de fa molt va esdevenir en menystenim i menyspreu i que ha estat la causa de l’inici del desig d’una gran part del poble català de fer un canvi d’aires. Un fariseisme estatal que ens acusa d’incomplir la Llei, quan és l’Estat espanyol qui incompleix, de fa anys, els seus compromisos, les sentències que els són desfavorables i favorables a Catalunya. Un Estat que no tan sols fa això. Un Estat que també subverteix el principi de separació de poders controlant un Tribunal Constitucional que ja va pretendre anul·lar la legitimitat del Parlament, del Congrés i del Poble de Catalunya, que en referèndum va aprovar l’Estatut. Un Tribunal Constitucional però que en realitat el que va anul·lar va ser la seva pròpia legitimitat i la seva solvència com a Tribunal.

Però nosaltres, els catalans, amb moral de poble derrotat també sembla que ens fotem un tret al peu per escapolir-nos quan arriba el moment de la veritat. En el nostre cas no són excuses de mal pagador, són molt més elaborades. Quanta gent ha vist que l’únic plausible era seguir amb Mas al capdavant del Procés i malgrat tot no l’han votat. Ah clar! Com que tots són independentistes tant fa a qui es voti: “entitats–salomòniques- sobiranistes dixit”! Així ens llueix! Així els ha lluït a aquestes entitats a la concentració convocada avui!

A Catalunya, al seu Parlament, el més calent és a l’aigüera. Es pacta una “gran declaració” i no es pacta un Govern, increïble! Qui ha tingut 300.000 vots, molts a “crèdit de la beneiteria”, vol imposar les regles i programa a qui els ha més que quintuplicat. Per damunt de tot un punt “programàtic” inalterable: “Qui no pot ser President” i aquí estem, negociant encara. Mentre la gent amb els dits creuats i bastant emprenyats esperant que tot arribi a bon port. Si, a bon port, però val més no sortir a navegar gaire plegats, perquè molt em temo que l’arribada a bon port de cada singladura, de cada “excursioneta”, pot ser un patir. A menys que s’aconsegueixi un acord d’estabilitat Parlamentaria, que veient el que es veu, sembla cosa contra natura per a una de les parts.

El periodista David González ens donava, fa uns dies, algunes claus per a entendre la forma d’actuar dels “antisistema”. Feia referència a Julien Coupat, els nou de Tarnac, del llibre “la Insurrecció que ve” o el declaratiu d’intencions de “als nostres amics”. Si algú s’hi entreté una estona trobarà alguna curiositat i potser s’adonarà que el lema “Governem-nos” no era pas un crit independentista sinó més aviat un crit insurreccional/revolucionari.

Teníem, fins ara, un President de la Generalitat i una feina feta a l’exterior, comprensible i homologable per a molts àmbits europeus. Ara el que està passant sembra dubtes, debilita les expectatives d’autogovern. Tot plegat ha fet desconfiar a amplies capes de la societat catalana, aquelles on s’ha expandit fins ara l’independentisme. Les encara possibles on expandir-lo en el futur són capes on cal picar molt ferro fred i trinxar molta grava. Europa pot refiar-se, com molta gent, d’un Procés conduït per Mas amb gent de CDC i ERC al darrere. El que Europa ja no veu gaire clar és un Govern Català, totalment collat pels “nois de Gènova i Porto Alegre”.

Al 36 les democràcies occidentals van negar el pa i la sal a la República. Les forces contraposades als sollevats, que van esdevenir hegemòniques, sense haver passat per les urnes o poc representatives d’aquestes –CNT- FAI i el PCE- va fer tirar enrere les democràcies occidentals. Els van fer témer i van esperar esdeveniments. Al capdavall van estimar-se més un moviment militar, una dictadura com tantes altres hi havia llavors a Europa.

Ara Europa es pot estimar més un poder Central espanyol fort. Un poder Estatal que els garanteixi la recuperació del que encara és deu. S’ho poden estimar més que no pas un nou país “pillat” per aquells que volen sortir d’Europa i fer una revolució. Aquesta seria una semblança amb el 36. El que ara no seria tan semblant és que tot això pot permetre l’enlairament, cosa que no va passar al 36, del magma que representen gent com C’s o Vox –com si amb el PP no en tinguéssim ja prou –. On llavors no va reeixir electoralment la Falange, poden ara reeixir forces, amb un clar missatge de centralitat nacional espanyola, uniformistes, populistes i autoritaris com els dos abans esmentats. Són els mateixos que, per exemple, han propiciat amb les seves denúncies que entitats sobiranistes ara hagin de fer front a multes milionàries de l’agència de protecció de dades.

Per això, cal que els catalans ens preguntem: ens hem fet un 36?

22 de novembre de 2015

19 de novembre del 2015

20N de 1975 sembla que va ser ahir i a estones sembla que encara és avui.

Han passat quaranta anys, sembla mentida no? I dic que sembla mentida perquè se m’aparenta tot molt proper. Deu ser com quan mires un vell àlbum de fotos i de sobte tot se’t fa recent. Els records tornen! Demà fa quaranta anys que va morir Franco i a vegades penso que es com si hagués estat aquí tot aquest temps.

Després del 1975 hi havia pressa, ganes de tirar endavant, d’oblidar. Ara veient-ho en perspectiva sembla com si hagués estat un tsunami quan en un primer moment l’aigua s’allunya de pet d’ones però més tard retorna i amb més força. Va passar el 23 febrer de 1981. Les onades s’han anat succeint, de forma periòdica i metòdica, i encara no han parat.

L’Espanya del 2015, s’assembla molt més a la del 1975 que no pas se li assemblava la del 1980. La reculada ha estat gran. A vegades sembla que només va ser un somni, ens vam adormir tots; els que teníem esperances i també es van adormir els monstres dels nostres malsons. Tot però s’ha anat despertant. Potser tenia raó Franco quan deia que tot ho havia deixat “atado y bien atado”.

Els darrers anys del PP, la Llei Wert, la recentralització, les maneres autoritàries, el llenguatge, les formes, la manera xarona dels mitjans, les cabres que continuen desfilant per la Castellana de Madrid, un Rei i després un altre "entronitzats" pel Dictador... Tot plegat fa evident que hem anat enrere en el temps.

Vam viure 36 anys de franquisme i hem viscut 40 de post franquisme. De Tres a quatre generacions han patit els efectes devastadors d’aquesta llarga etapa històrica. Uns van ser els nostres avis, que van fer la guerra, que van patir exilis o que van morir o encara més clar, van ser morts o assassinats. Els nostres pares que van viure tota la seva infància i joventut sense les més elementals llibertats i que malgrat la il·lusió del 1975 ja havien cremat massa etapes de la seva vida i a molts els havia ja vençut l’escepticisme, aquests, però, es van estalviar desenganys.

Els que érem nens o adolescents quan va morir en Franco vam viure ja plenament unes llibertats personals que els nostres pares no havien conegut. Però ara passats quaranta anys veiem que la transició potser va ser un engany, un camuflatge i que els franquistes, maquillats, evolucionats, però en essència els mateixos, han estat tot el temps aquí. Per últim els nostres fills les noves generacions que han sentit parlat de Franco i alguns han arribat a creure que tot plegat és una anècdota o una arnada plana més de la història ja passada.

Et trobes a fills i a nets dels franquistes confessos, dels "camises blaves" de la Falange, ocupant llocs rellevants al govern Central i a l'Administració. Malgrat que s'han fet lleis de memòria històrica. A molts llocs d’Espanya encara es mantenen nomenclàtors amb noms dels colpistes del 1936 o infinitat d’esglésies amb el llistat dels morts del bàndol “nacional” amb un encara José Antonio Primo de Rivera, “Presente”.

Mires les televisions espanyoles i et sembla recordar que l’Alfredo Amestoy i el José Maria Iñigo eren bastant més seriosos que algun dels actuals conductors de tertúlies, o que fins i tot les plàtiques polítiques d’Emilio Romero eren molt més assenyades que alguns programes d’algunes cadenes de televisió on "es rebufa i clava la banya a terra" mentre es destil·la odi visceral.

Espanya ha involucionat i embarcada en un gran “DeLorean” llardós ha fet un viatge al passat, passant pel “cine de barrio” i pels programes Rosa o color merda d’oca dels matinals de la televisió amb què sembla que pretenguin convertir en hipertensos i isquèmics, per falta d’exercici físic i cerebral, als nostres avis i aturats.

I és que Espanya no deixarà mai de ser franquista, perquè sembla com si la meitat de la seva població o del seu territori o fos per sempre. Com si a l’ADN es portés un autoritarisme, que bàsicament va ser això molt més que no pas feixisme, que sí que en fou en la forma i els efectes. Un autoritarisme que clava les seves arrels uns quants segles enrere, on els que manaven llavors són els avantpassats directes dels qui manen ara; per les formes o senzillament per línia de descendència directa.

Han passat quaranta anys i hem oblidat, o senzillament hem “regressionat”. Avui un jove polític que es diu de centre, espanyolista “of course”, ens diu que en cas d’estat d’Urgència cal bloquejar les xarxes socials. Estat d’Urgència en diuen del que és un estat d’excepció que era com llavors s’anomenava. D’excepció perquè és excepcional que es conculquin les llibertats en ple segle XXI en el que s’autoanomena una Democràcia. Aviat també ens trauran “l’habeas corpus”. Les lleis com la “mordaza” aprovada per la majoria neofranquista del Partit Popular van en aquesta direcció i semblen, amb els aires que porten, un simple entremès.

Quan els “vells” polítics que governen l’Estat espanyol cada cop semblen més haver estat anomenats directament pel Caudillo i quan aquells que ara aspiren a substituir-los o simplement apuntalar-los són "Parents de Rivera", és llavors quan t’adones que quaranta anys no han estat res, com si fos ahir!

19 de novembre de 2015

12 de novembre del 2015

l'excés de citar

Aquest matí en un dels diàlegs/”combats incruents” al twitter sobre el tema de la investidura un flamant nou Diputat al Parlament feia referència a en Gramsci. Dic incruent perquè twitter dona pel que dóna, quan es dispara es fa com a molt amb perdigons. Twitter no permet gaire més, potser només un marge per a l’exabrupte i és que 140 caràcters tenen moltes limitacions dialècticament parlant. La iaia Quimeta que m’ha sentit comentar-ho per telèfon amb un amic ja frisava per saber qui devia ser aquest xicot, en Gramsci, que li sonava a italià. Ben plantat deu ser, no? Em diu que si un diputat el cita segur que és important i que molt interessant deu ser el que diu. Si iaia! És important!, no sé si era ben plantant, però ja fa temps que va morir, malgrat que ningú nega que el que va dir té encara la seva importància.Bàsicament per tractar-se del testimoni d’una persona represaliada, per defensar les seves idees polítiques, sota el règim feixista italià.

Bé, com l’àvia Quimeta es deuen quedar molts quan senten citar a algú, quan senten una sentència atribuïda a algú. Citar requereix molta mestria i molta dialèctica. No n’hi ha prou amb citar alguna frase sobre algú famós per reforçar el nostre argumentari, cal explicar-se de forma molt entenedora. Llavors sí que la cita serà un reforç del què estem dient. Altrament, sonarà com un “decanteu les criatures” aquí us deixo això i qui m’entengui bé i qui no ja pot començar a posar cara de tonto, tonto!

Realment, al meu modest parer, se’n fa un abús de les cites. Molts cops sí que són un recurs per reforçar l’assumpte sobre el qual es parla, per a contextualitzar-lo, situar-lo i fer èmfasi. Però moltes altres vegades les cites semblen la "pixaradeta del gos", aquella que marca territori. Fer una cita d’algú prou desconegut del gran públic és una manera notòria de discriminar o senzillament d’enterbolir, de deixar fora de joc. Un artifici per marcar distància i posar una barrera per a molts infranquejable. La cita esdevé un succedani, no apte per a tots els “paladars”, que a més no omple si no va acompanyada d’un argumentari prou sòlid i al gust i entendre de molts.

Citar és un art! I hi ha qui ha excel·lit, però sempre la cita ha estat el guarniment, mai el tall, ni molt menys el plat principal. El periodista Enric Vila, referint-se a en Nèstor Luján i a en Josep Pla, deia que darrere el segon hi havia vida i darrere del primer només lectures. Certament darrere en Luján hi havia moltes lectures, molts autors que van reforçar-lo i “formar-lo”. Per això va excel·lir en l’art de citar i ho va fer perquè després la seva prosa era planera, la cita en el seu cas un simple reforç, una referència del que ens explicava. La cita per a Néstor Luján era un simple complement, més o menys indirecte de qui descrivia i de què escrivia. Un complement clar i diàfan. No és el cas que ara ens ocupa. Quan ara algú ens diu: “perquè tal com va dir fulanet” , per a continuació deixar-nos anar quelcom anodí i poc intel·ligible quedem esmaperduts. Quan algú es refereix a quelcom que empitjora el que ens vol trametre, perquè al capdavall arribem a la conclusió que no té raó o que simplement no ens convenç, la referència no ens serveix. Si no s’ha sabut explicar llavors la cita no li haurà fet cap servei ni ens haurà il·lustrat a nosaltres.

Les cites, els coneixements, els escriptors clàssics, els autors en general, serveixen per a la nostra formació, per a la nostra construcció personal. El coneixement “ens ajuda a fer-nos”, perquè ningú neix ensenyat. Pocs creen noves paraules. Per la majoria totes les paraules són còpies. Aprenem imitant i, quan en ja en sabem una miqueta, plagiant. El que ens ensenyen els altres ens ajuda a reforçar el nostre pensament lògic i fins i tot el no tan lògic. Prenem una mica d’aquí i una mica d’allà. Manllevem paraules i pensaments dels altres, però hem de ser prou hàbils per fer el nostre propi discurs. Només quan és molt evident que el que diem o part del que diem ja està dit i és conegut molt àmpliament, llavors i només llavors és quan cal d’entrada la cita i la consegüent explicació. Cal l'explicació! Per comparació, per reforçar la nostra argumentació o com a senzilla justificació de la nostra falta d’arguments o de vocabulari.

La buidor darrera o davant la cita minva la confiança en qui ens està parlant. Potser val més fer servir un llenguatge planer, de pagès, per fer-nos entendre. Perquè la majoria de coses no són tan complicades, nosaltres les fem complicades! En cap cas això vol dir que la tendència hagi de ser un anar cap a la cosa, una manera de parlar o d’escriure, xarona.

La iaia Quimeta em pregunta què era el que deia això del twitter d’aquest senyor Diputat sobre en Gramsci i jo li he explicat que parlava de grups dominants i de grups dirigents. Li he intentat explicar que en Gramsci parlava d’un poder no repressiu, que aquest havia de ser simplement una hegemonia, disposada a entendre les societats modernes que cada cop eren més complicades i... La iaia Quimeta em mirava fixament amb els seus petits ullets, no sé si entenia en prou feines res del que li deia, i de sobte m’ha etzibat: Però avui ja han votat a en Mas President? No iaia! No, avui encara no s’han posat d’acord! Carai amb en Gramsci!, m'ha dit ella, mentre girava cua cap a la cuina i feia un gest molt expressiu amb les mans per sobre les espatlles enfilant el corredor remugant no sé què d’en Gramsci i que tal dia farà un any.

12 novembre de 2015

11 de novembre del 2015

Pendents de la CUP

Conec gent, independentistes convençuts, que fins no fa gaire deien, amb un ampli somriure, “els nois de casa són de la CUP”, o sia venien a dir “mira si en són d’independentistes!”. No n’he parlat amb cap d’ells darrerament, però segur que el posat davant d’això ja no deu ser ben bé el mateix. Potser algun fins i tot està pensant en retirar-los l’assignació setmanal i té la temptació de posar-los a treballar. A treballar en algun ofici sacrificat, si pot ser en festiu, de manera que tinguin motius de debò per ser “antisistema”. El que queda clar és que fins ara el sistema a tots aquests xicotets i xicotetes els funciona força bé i els permet fer el “galifardeu”, o com es diu ara el “postureo”.


Que algú que diu no voler formar part de la Mesa del Parlament, ni participar en el futur Govern, vulgui condicionar com s’ha de governar i qui ha de governar sembla irracional, a menys que pretengui que a aquest algú li sigui impossible governar o que ho faci sempre amb l’ai al cor.


Si a Catalunya hem arribat fins on hem arribat no hastat només com a conseqüència del que han fet una “colla de malcriats”, sinó del treball de moltes persones, clar que els de la CUP també! No ho podem pas negar sense ser injustos! Però algú ha ajudat i molt a desbrossar el camí, s’ha posat al davant i se l’ha jugat quan podia haver anat fent la viu-viu i estalviar-se molts mals de cap.


Semblaria ridícul i costaria de creure que qui només ha obtingut tres-cents mil vots condicioni a qui n’ha tret més d’un milió sis-cents mil, i en canvi és això el que està succeint. Passa en un moment clau per a la història de Catalunya. Diuen, els de la CUP, que cal canviar de capità del vaixell, que cal ampliar horitzons cap a l’esquerra. Semblen menystenir tot el gruix social que ha arrossegat aquest “capità” que ara diuen que no volen, encara que sigui per pilotar un vaixell al qual ells de moment no pensen pujar i que acomiadaran des de port, però al que assignaran la singladura més compromesa i difícil possible.


Diuen, la gent de la CUP, volen ampliar horitzons per l’Esquerra i de terreny certament en tenen molt per córrer, almenys en teoria. El darrer míting abans de les eleccions del 27S el van fer al barri de LLefià de Badalona on van aplegar uns milers de persones suposo que vinguts d’arreu menys del barri. Dic vinguts d’arreu perquè a aquell barri només va obtenir 953 vots sobre un total de 23.117 emesos, o el que és el mateix un 4,1%. Barri on les tres primeres forces van ser PP, C’s i PSC que van aplegar 15.646 vots o sigui el 67,68%. CSQEP un 13,12% i JuntsXSi un 11,59%.


Tanmateix, com dèiem, que hi ha molt terreny a córrer per l’esquerra, però és un camí per obrir i desbrossar i no serà fàcil, determinades actituds no garanteixen aquest creixement. En canvi si que és molt més fàcil que s’instal·li el desencís, el desànim, en el gruix dels votants independentistes que ocupen un ampli espectre d'esquerra a dreta i que han fet confiança en JuntsxSI saben que Mas era el candidat a la Presidència.


No poder formar Govern perquè una minoria s’encapritxi de vetar al President Mas, perquè 300.000 vots s’imposin a 1.620.000, no semblaria lògic i potser acabarà essent així. Això pot provocar que anem a eleccions al mes de març i el resultat pot ser molt incert. La situació en què ens hi afrontarem no serà la mateixa del 27S. Entremig hi haurà hagut les generals espanyoles i els ànims de molta gent hauran decaigut. Potser fins i tot alguna formació, depenent de com li hagi anat el 20D, no voldrà repetir la fórmula de JuntsXSi.


No sé, a hores d’ara, que en pensen de tot plegat les Entitats sobiranistes . Entitats sobiranistes que van mantenir una pulcra i asèptica posició intermèdia demanant els vots per la independència a qualsevol de les dues formacions el passat 27S. Ara davant el possible fracàs, davant la possible ensulsiada, no veig que això ho puguin ajudar a arreglar amb una manifestació, com sembla que algú diu, que ja es preparà demanant unitat. No s’arregla la situació enrasant i igualant a les dues parts. No es pot continuar, davant l’atzucac, mantenint una pulcra posició de neutralitat, perquè amb això estem donant validesa a qui pretén donar un “cop d’estat” a l’independentisme, imposant el desig d’una minoria per sobre de la gran majoria d’independentistes. La CUP s’ha posat en un carreró sense sortida i de retruc ens hi ha posat a tots! Ni volen governar, ni volen deixar governar, volen mediatitzar l’acció del govern i imposar qui governa. Volen que altres donin la cara, que afrontin els riscos que ells no volen afrontar. No seran ells els encalçats, de moment, per la declaració aprovada dilluns, en tot cas el Govern en funcions i gent de la Mesa, en la que recordem tampoc hi participen.


Ens podem passar tres-cents anys més així, però de ben segur que la CUP no creixerà a Llefià sinó esdevenim independents. Possiblement, si tot fracassa, en poc temps, un parell o tres generacions a tot estirar, estiguem minoritzats com els occitans, oblidats de tothom! Estarem amb una dotzena de “calandretes” on uns quants romàntics portin a aprendre el català als seus fills. Aquests, si no defalleixen i l’aprenen, algun dia podran llegir en algun polsegós diari en alguna hemeroteca que tot se’n va anar en orris perquè una minoria es va entossudir a fer passar per “l’aro” a la majoria d’independentistes i va sacrificar, amb la consegüent alegria del Govern espanyol, a qui havia estat el líder de la revolta catalana.


11 novembre 2015


Nota. Estic disposat a menjar-me amb patates tot el que aquí he dit si finalment es troba els desllorigador, o sia, si la CUP cedeix. No em val si algú sacrifica a en Mas, eh!

5 de novembre del 2015

Eleccions al març a l'horitzó?

Avui estic una mica decebut i al mateix temps content, decebut perquè no veig les coses clares! Lògicament parlo de Política i parlo del Procés. Però també estic content perquè encara no hem dec haver fet gran del tot, sinó aquest estat de decepció agut, que cada cop se’m reprodueix més sovint, ja hagués esdevingut crònic i incurable. Encara, doncs, hi hauria d’haver esperança. Perquè quan hagi acabat de posar seny, ja amb l’edat, si llavors no he guarit ja veure perduda tota esperança de curació i només quedarà allò “de apaga y vamonos” o millor dit “quedemonos” - quin remei!- , i tal dia farà un any.

Sempre m’havien dit que calia anar amb compte amb la política que és com un vesper. Com tot vesper esdevé perillós si pateix algun cop o a alguna sacsejada forta, comencen a brunzir les vespes i al cap d'avall no t’escapes de les picades. Una mica el que ara passa que el Procés. Li han fotut una puntada de peu al “vesper” i ja veurem si ens hem deslliurat de les vespes o simplement ens hem convertit en carn tova on clavar els fiblons.

Vivim en un País curiós, potser perquè no som encara País del tot, perquè no tenim Estat. Malgrat tot, els efectes de la política i del poder, de l’assumpció del poc poder que encara tenim a Catalunya, provoca les mateixes situacions o encara pitjors, per ridícules, que pot provocar la intriga política en un Estat constituït amb tots els “ets i uts”. Malgrat som mediterranis, aquesta intriga i “punyalarisme traper” no és pas patrimoni únic i universal d’aquestes latituds. Aprofito per recomanar la sèrie danesa “Borgen”, si danesa de Dinamarca aquells país que mols diuen voler aspirar a ser. Veureu també el pa que es dóna en els països de “temperament fred”.

Vivim en un País petit i rònec, que com que no ho és del tot, de País, perquè rònec si, ens creem els enemics a la nostra mida i si pot ser que siguin de casa, perquè no estem en condicions d’enfrontar-nos als externs i poderosos. Els països amb Estat, decadents o humiliats, es busquen enemics poderosos o externs de certa entitat amb què justificar el seu mal funcionament. Catalunya serà “l’enemic”, l’assa dels cops, per a l’Estat espanyol a les properes generals. Aquí no arribem ni a això, ara l’enemic nostre és de casa, l’enemic és en Mas. Tot s’hi val, que si l’odi, que si les retallades, que si la renovació, que si la corrupció...

Com que fa segles que som súbdits ens hem “socialitzat” en aquesta mesquina servitud. Tots rondinem i ens queixem. Però, Déu nos en guard que algú tingui l’atreviment d’aixecar el cap, de fer el que no és capaç de fer la majoria. Ep! Que fot aquest que aixeca el cap? I immediatament ja es veu tota una colla que es comença a preparar per abatre’l. Que còmodes que es trobaven molts mentre en Mas, “la dreta tenebrosa”, pactava pressupostos amb el PP. Que confortables es trobaven mentre s’enfotien d’ell quan al “Polònia” el caracteritzaven i li feien acudits amb el “guapo”, perquè tampoc se sabia ben bé com caricaturitzar-lo. Però resulta que el “guapo” en un moment donat pren “la senyera –versió estelada- ” i es posa al capdavant del moviment independentista. Treu 5 o 6 cossos d’avantatge a la resta de competidors i lidera de debò el que es considerava “inliderable”. Que coi fot aquest? S’ha tornat boig? Devia pensar més d’un, fins i tot dels seus, i així, sense que ningú abans del 2010, entre ells aquest modest bloguer, s’ho hagués pensat mai, en Mas es converteix en un autèntic líder que dona la cara i se la juga. Resulta que per qui no s’haguessin donat ni cinc duros va i es converteix en el cap visible del Procés a fora i a dins de Catalunya. L’objectiu a batre a fora i malauradament també a dins de Catalunya.

Així hem arribat fins avui, a la situació actual en què el més calent, pel que fa a la formació del Govern que ens ha de conduir a la independència, és a l’aigüera. A l’horitzó només es veuen, de moment, noves eleccions al març. Tots aquests caparrons que es dediquen a la política per defensar les causes més justes “que es fan i es desfan”, però que diuen que ells de moment no governen, no s'acaben de posar d’acord ni a amb ells mateixos . Veiem si no quan diuen que el més important és el “que”, el “quan” i el “com”, que el “qui” no té importància, però que aquest qui no pot ser en Mas. I aquí es trobem en un atzucac i de rebot ens hi foten a tots!

Per sort tots els que ara estan negociant són gent molt preparada, veus els seus currículums i impressionen. Diplomatures, llicenciatures, màsters, postgraus, càrrecs a la cosa pública, lideratges... Em recorden una mica a aquells militars que porten la pitrera plena de medalles i que no han estat mai a cap guerra, com alguns d’aquests líders que a estones sembla hagin estat tan a prop del sentit comú com un servidor ha estat a prop de l’Antàrtida.

Dèiem que els de la CUP diuen que no volen formar part del Govern, perquè no volen governar una autonomia, aquesta és ara l’excusa, però en realitat no és la seva vocació, la de governar. Governar suposa haver-se d’empassar algun gripau, de menjar-se algun refregit i ells sembla que, ara per ara, estan més per exquisideses. Són més de “Los huevos de Lucio” que del Frankfurt de la cantonada.

Governar, si tenen un ideal de transformació de la Societat, els pot suposar arremangar-se o esperar que hi hagi un daltabaix per veure si sona la flauta per casualitat. No se’ls ha votat perquè governin, això és el que potser pensen, igual creuen que se’ls ha votat per a fer entrar en contradicció al sistema, per a ser una espècie de “Pepito Grillo” de la consciència. Qui sap si no se’ls ha votat per poder estar anys i panys fent "postureo", com ho han estat fent els d’ICV i Cia – en això igual no són gaire diferents-. Anys dient que cal canviar la Societat. Ho deien aquells i potser també aquests, però algun potser ho ha dit amb la mà a l’esquena i els dits creuats. Perquè si mai s’arribés a on prediquen a algú se li hauria acabat la festa.

Tal com deia al principi, deixeu-me, ara com ara, estar encara content i sobretot, si també potser, equivocat en quasi tot el que he dit!

5 de novembre 2015

3 de novembre del 2015

Estem “mindunditzant” un parell de generacions?

Podríem dir que les persones que ara tenen entre 25 i 45/50 anys – els nascuts entre 1965 i 1990- han patit una progressiva “mindundització”. L’han patida respecte d’aquelles persones, els seus pares, que aquesta edat els va agafar en els darrers temps del Franquisme o just al començament de la Transició democràtica. Una etapa que va durar fins que va esclatar la crisi de la segona meitat dels setanta. Crisi que a l’Estat espanyol es va perllongar durant una mínim de set o vuit anys, fins a la segona meitat dels anys vuitanta del segle passat.

Amb l’arribada dels tecnòcrates al govern de l’Estat, cap a començament dels anys seixanta, es va produir un creixement i més que aparent benestar econòmic. És el que es coneix com el “Desenvolupisme” que es va perllongar durant uns quinze anys. Aquest període va coincidir amb l’arribada al mercat de treball dels pares i mares de la generació actual que es troba entre els 25 i 45/50 anys, a la que abans ens referíem.

No eren pas temps de flors i violes, ni de bon tros! Es vivia sota una Dictadura, però aparentment s’havien deixat enrere els anys més negres, econòmicament parlant – El racionament havia durat des de la Guerra Civil fins al 1952 -. Ja havia arribat el televisor, els sis-cents i les “lletres”...

Era un creixement econòmic sota una Dictadura i amb uns mecanismes fiscals, comparats amb els actuals, quasi inexistents. L’economia submergida era pràcticament la normal i moltes coses es pagaven sense que hi hagués cap tipus de control fiscal. Treballar sense estar assegurat - declarat i donat d'alta a la Seguretat Social-, era molt més normal del que ara ens pot semblar. La gent no parlava de ser fix o no ser fix, parlava de “estar o no estar assegurat”. Tenir feina en aquells anys no era pas difícil, el que era difícil era “estar assegurat”. Molta gent tenia un treball “assegurat” i després algun altre o més d’un no assegurat, era el que es coneixia com a “pluriempleo” o vulgarment “anar a fer hores”.

Una economia en la qual quasi no es pagaven impostos, comparat amb ara, i en la que hi havia l’oportunitat de fer més hores que un rellotge, coincidint amb creixements “xinesos” del PIB, va permetre a moltes famílies poder tenir el sis-centes, la nevera, la caseta a la urbanització i alguns altres llavors considerats luxes, molts pagats a terminis –firmant moltes “lletres”. Llavors en prou feines es pagaven impostos i fins al 1978 les rendes del Treball estaven gravades amb l’IRTP –impost del rendiment del treball de les persones – que era un 12% lineal, fos quin fos el salari.

No serà fins a partir del 1978, amb l’arribada de l’actual sistema d’IRPF, que es començarà a parlar de salari brut i salari net. A partir d'aquell moment la càrrega impositiva sobre el treball ja serà per al treballador i no un IRTP que en definitiva pagava l’empresa. Fins llavors moltes famílies van aconseguir tenir el que no havien tingut els seus pares; una propietat, un pis on poder viure de manera independent. Això va crear el que durant molts anys s’ha anomenat la classe mitjana/baixa. Aquelles persones que, malgrat que es feien uns farts de treballar, s’havien convertit en propietaris del seu pis i d’altres béns materials.

En aquella època es començava a treballar amb 14 anys d’aprenent, als 17 o 18 molts ja havien passat a la categoria “d’oficial” i el sou permetia estalviar. Si es tenia “promesa o promès” ja es pensava en el pis i en el matrimoni. Pel mig quedava la mili del xicot i tot just acabada molta gent es casava a unes edats que ara a molts els deuen semblar forassenyades. En aquells temps només estudiaven els rics, els no tan rics si vivien a Barcelona i alguns sacrificats amb moltes més dificultats econòmiques, als que caldria fer-los un monument. Tenir estudis universitaris era garantia d’èxit econòmic. Ésser metge o advocat, arquitecte o simplement aparellador permetia contemplar el futur amb optimisme saben que un es podria guanyar força bé la vida. Al voltant de tot això es van crear les famílies on van néixer els que al començament consideràvem com a “mindunditzats”.

El Drama va ser, ha estat, que aquell creixement econòmic tenia uns fonaments poc ferms. Des de llavors ja hem patit 3 o 4 crisis, la darrera la més forta de totes. Però a taxes d’atur de més del 20% ja s’hi va arribar als noranta i quasi, quasi, als setanta. Totes aquestes atzagaiades, totes aquestes crisis, també les van patir altres països més desenvolupats. Però pel fet de tenir unes bases econòmiques més solides i millors estructures socials els va permetre sortir-se'n més ràpidament.

Els fills de tots aquells que a força de treballar i d’estalviar van poder formar una base familiar, més o menys sòlida, van poder tenir accés a una millor educació en un món en aparent llibertat i ja amb la Dictadura enterrada. Malgrat tot, ara veiem que també tot va ser una mica fictici. El país, les seves estructures i els que les regeixen són similars, salvant algunes distàncies, als d’aquells temps del final de la Dictadura, però sense aquell creixement econòmic.

Ara tenim una generació que ja no va accedir al mercat de treball a 14 anys, ni als setze, ni als vint, perquè podia estudiar i formar-se. Però un cop acabada aquesta formació en cap cas ha estat ni és una garantia d’èxit ni de benestar. Un enginyer format als setanta s’ha guanyat molt bé la vida. Un metge tres quarts del mateix. Ara ens trobem amb enginyers, advocats, metges que cobren sous que, retrotrets els “ipcs” de tots aquests anys, no serien pas gaire més bons que els d’aquells joves, d’ofici, que als 18 o 19 anys dèiem que arribaven a “oficials”.

Ni el “Desenvolupisme” de finals del franquisme ni els quasi quaranta anys de Transició, han aconseguit assentar les bases d’un desenvolupament sòlid a l’Estat espanyol. Per això ara tenim una generació molt més preparada, amb molts més estudis i coneixements, però “mindunditzada”. En molts casos mal vivint o sobrevivint o simplement marxant a "guanyar-se les garrofes" a l’estranger.

En aquells anys del “Desenvolupisme” es van assentar les bases econòmiques perquè algunes famílies humils es “patrimonialitzessin”, ara prou faran els fills, en molts casos, si poden heretar en un futur les propietats dels pares. Perquè amb els salaris actuals i la inestabilitat laboral existent, intentar adquirir un pis, una propietat, sembla una quimera per a molts. I que no em surtin els espavilats de torn dient que no és necessari tenir una propietat, perquè es pot viure perfectament de lloguer com fan a molts països d’Europa. Doncs no!, no ho podem fiar tot al lloguer, perquè a part que poden ser més o menys onerosos, cal preguntar-nos: que faran aquestes persones que no els queda ni marge per estalviar quan els diguin que les pensions seran de subsistència? De grans aniran a viure sota un pont? I tot aquest desori social tampoc es podrà pagar amb càrrec als "fitxats", als que treballen, tenen nòmina i paguen els seus impostos. Prou feines tindran per anar tirant més o menys dignament.

Estem en un Estat on, per la manera en com està tot muntat, és molt complicat solucionar res de tot això. Cal una sacsejada que permeti unes noves estructures productives i socials. Fiar aquesta possibilitat a poder-ho fer dins de l’actual Estat espanyol és un acte de fe que molt em fa témer que en cap cas permetrà “desmindunditzar” aquesta generació que parlàvem, sinó que possiblement també “mindunditzarà” encara més la següent.

3 de novembre de 2015