30 de juny de 2012

L’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió

Els resultats de l’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió situa en el 51% els ciutadans que votarien a favor de la independència de Catalunya, mentre en contra només votaria el 21%.

S’observa un desig sostingut i creixent d’independència política. Cal analitzar moltes de les respostes de l’enquesta. Un 55,52% dels ciutadans entrevistats creu que amb la independència milloraria el nostre nivell de vida. Només un 12,84 creu que empitjoraria. Queda clar que la independència il•lusiona i es veu com la millor sortida, fins i tot entre gent que no hi votaria a favor.

Però l’enquesta, entre moltes altres coses, també pregunta als ciutadans quin grau de confiança li mereixen els polítics catalans; demanant-los que puntuïn de 0 a 10, de menys a més confiança. Sobre un total de 2.500 entrevistats , 1066 voten per sota de 5, és a dir el 42,64%. Voten amb un 5 –aprovat justet - 597 o el que és el mateix el 23,88%. La nota mitja obtinguda és 4,39. Un suspens!

De l’enquesta es pot extreure que el poble de Catalunya està cada cop més a favor de la independència, la gran majoria creu que és la millor solució de futur, però, desconfien dels actuals polítics. Per altra banda, els polítics més coneguts són els de sempre. Els líders independentistes són els més desconeguts per a la majoria de ciutadans i això no sembla acabar de quadrar.

Durant 35 anys s’ha produït una situació d’apalancament entre la classe política establerta, un canvi d’escenari els espanta. Parlant clar, veuen perillar el seu status. D’altra banda els partits independentistes, malgrat tot, no acaben de fer forat, o no van més enllà del que representa ERC. Lògicament, fins ara, l’establishment polític actual, els seus mitjans afins, no són aliens a aquest desconeixement. Els que han defensat, de fa temps la independència de Catalunya han estat senzillament silenciats i si en algun cas, quan no ho han pogut fer, se’ls ha vilipendiat i massacrat de forma immisericorde.

A l’independentisme, “per sortir del sot”, per donar-se a conèixer, li ha calgut organitzar actes, a voltes cada cop més imaginatius, que en alguns casos, interessadament, han estat caricaturitzats, presentant als independentistes com una colla de gent peculiar. El que ningú ja pot negar és que l’independentisme, en general, amb la seva acció política ha contribuït a fer adonar a la gent de la necessitat d’un estat propi com a única solució factible. Malgrat tot, l’independentisme no ha estat capaç d’anar més enllà, bàsicament perquè no ha estat recolzat de forma majoritària per l’electorat. Ara, però, el resultat de l’enquesta demostra que tot aquest esforç hauria anat quallant entre la ciutadania, que veu l’independència com a l’opció que els permetria viure d’una forma més justa i més digna.

Ara ens trobem en un punt en que la majoria dels ciutadans “no es troben” amb els seus representants. No portem ni dos anys des de les passades eleccions i la majoria de la ciutadania sembla voler quelcom que la majoria del seu Parlament sembla no atrevir-se a defensar. Cal sortir d’aquest atzucac! Potser no podrem arribar al 2014 i caldrà convocar eleccions, no sé quina altra solució pot haver-hi.

Sense una majoria política favorable a la independència al Parlament de Catalunya, sense la seva proclamació per part d’aquest Parlament, sense el conseqüent procés de negociació amb l’Estat Espanyol, amb la supervisió internacional necessària. Sense tot aquest procés que hauria, un cop conclòs, d’acabar en un referèndum organitzat pel govern de Catalunya possiblement difícilment s’aconseguirà.

Seria una llàstima que aquest estat d’opinió que reflecteix l’enquesta no passes de quelcom anecdòtic, que algú li atribuís un efecte placebo, un efecte desfogament per part d’una ciutadania cansada i fastiguejada amb la situació actual. De moment ja hi ha qui ha fet la seva lectura interessada, dient que de l’enquesta no s’extreu que la majoria de la gent vol la independència de Catalunya. Potser té raó, ja que la majoria de gent va votar opcions no independentistes i davant una nova contesa electoral potser ho tornaria a fer. Cas curiós el dels catalans!


30 de juny de 2012

24 de juny de 2012

a propòsit de la catalanitat de Dolores Serrat

A vegades penso que els catalans som una colla de carallots. Quan temps portem donant voltes, volent demostrar, per a mi ja està més que demostrada, la catalanitat de Colom. Hi ha fins i tot qui de tot això n’ha fet ofici. Davant la possibilitat que s’acabi saturant el mercat o el producte ja no tingui sortida, cal anar preparant de nous. Així fins i tot en Cervantes podria haver-se dit Sirvent i ser català. Molt bé ! I què? En fotarem un tros a l’olla de tot això? Ja us ben asseguro que no! Com a molt servirà perquè molts catalans remuguem de nou! I comencem a lamentar-nos com a “planyideres”. Que sempre ens han fotut! Que ens han falsificat la historia! Que si són verdes! Que si són madures! Que tota la culpa la tenen ells! Que són uns malparits! I ja està! Ja en tenim prou rondinem i au! Fins la propera!

Jo a tots aquests remugadors els recordaria aquell refrany castellà que diu més o menys així: “Moraleja si te dan por el... es porqué te dejas”.

Això de fer-nos les víctimes, de dir: És que sempre ens han fotut! És que sempre ens han enganyat! Sembla que ens agradi. Doncs si! Sempre ens han fotut i sempre ens han enganyat! Com nosaltres, quan érem algú, ja fa molts anys, si podíem, fotíem, enganyàvem, conqueríem i dominàvem. Hem de conèixer la nostra historia la de quan ens han fotut i la de quant érem nosaltres els que fotíem. També conèixer que fa 35 anys ens podien fotre més que ara i sembla en canvi que ara, en plena democràcia, ens hem deixat fotre molt més que abans.

Hem de conèixer la nostra historia per saber que els pobles, viuen, sobreviuen i desapareixen, i que viuen i sobreviuen mentre hi ha aquesta voluntat de supervivència entre una part important dels membres d’aquest poble.

Ara demostrar la catalanitat de Colom, la de Cervantes no ens durà enlloc, com a “divertimento” i com a curiositat està bé. Fins i tot podríem aconseguir que ens fessin un reportatge al Discovery Chanel, em sembla que fins i tot quelcom ja s’ha fet sobre el tema de Colom. Recordo fa mols anys, en un programa a TVE, com el presentador, orgullós i “patriotero”, volia fer notar a la cantant nord-americana Suzanne Vega el seu origen espanyol, a causa del seu cognom. La Suzanne que no parlava un borrall de castellà se’l mirava estupefacta i semblava no entendre res, més ben dit no va entendre res.

Jo, particularment, per exemple, em quedo amb la “catalanitat” del general Villaroel, que no era català i prefereixo ignorar l’anècdota de la catalanitat d’Agustina d’Aragó, del general Prim, la de l’origen familiar, “of course”, dels Milans del Bosch, la del senyor Alejo Vidal Quadras i tants altres que no vull citar per no fer-me pesat i perquè no cabrien en aquest escrit.

Per això anar intentant demostrar catalanitats, a part de ser un exercici d’erudició, no ens portarà enlloc. Quedem-nos amb els fets de les persones que, vinguin d’on vinguin, dia a dia ajuden a la construcció, o com a mínim treballen per evitar la destrucció del nostre país i de la nostra cultura. Oblidem catalanitats que no ho van ser com a tals, com ara les entenem. Tant sols persones nascudes a un lloc determinat que varen servir a determinats interessos, en èpoques en que el concepte de consciència nacional no s’entenia com ara l’entenem.

M’ha xocat aquests dies la referència al fet de ser catalana de la senyora Dolores Serrat. No cal demostrar, per evident, la catalanitat de la consellera d’educació del Govern D’Aragó, tampoc serveix per a res. No cal demostrar la catalanitat de Dolors Serrat, que així la devien nomenar al seu poble, a Ripoll. Dolors i no Dolores. Ella sabrà els interessos que serveix i perquè ho fa en uns moments en que la consciència de pertinença es aparentment molt més clara, o hauria de ser-ho, que fa uns segles. Ella sabrà perquè ho fa!

Quedem-nos amb el fet, amb el nou atac a la nostra llengua. No ens fem els ploramiques ni els queixosos. Estiguem orgullosos de la nostra historia i de la nostra cultura i malgrat sigui a Fraga, a l’Alguer, a Dènia, a Benavarri, a Girona, a Sort, a Inca o Manacor defensem el català, o es digui com a cada lloc es vulgui que es digui, com un patrimoni comú i un punt de trobada de tots aquells que estimem la nostra terra.

Només em restaria apel•lar a la consciència d’aquells que es senten espanyols, que el seu idioma afectiu és el castellà i que són capaços d’emocionar-se amb la possible extinció del “lince ibérico” o del llop i en canvi ignoren, quan no inconscientment celebren, la imposició de llengües majoritàries sobre minoritàries en nom de l’enteniment entre tots, fins a provocar l’extinció d’un patrimoni cultural estimat per moltes altres persones.

24 de juny de 2012

17 de juny de 2012

Com si fóssim abans del 2009

Avui m’ha vingut al cap un sopar a Mataró organitzar per Reagrupament, al novembre del 2009, que va comptar amb la presència de Salvador Cardús i que va aplegar més d’un centenar d’assistents. En un moment determinat de la seva xerrada ens va demanar disculpes per avançat pel que ens diria a continuació “sembleu convergents”. Es va explicar: fins avui, va dir, l’independentisme ha estat associat a determinats moviments de gent més o menys antisistema, ara hi ha tota una sèrie de gent “d’americana i corbata” que comença a treballar per la independència de Catalunya, des del rigor i la seriositat”.

Aquesta gent, en nombre significatiu, no havia estat mai relacionada amb cap grup polític, llavors es va començar a mobilitzar. Alguns al voltant de Reagrupament, altres amb l’organització de les consultes, a redós de l’èxit de la consulta d’Arenys de Munt. Malgrat tot, llavors ja es va començar a veure que, per sobre de tot allò, començaven a donar voltes els voltors. Alguns, davant l’entusiasme desmesurat, ja advertien que ens enfrontàvem a un camí que seria llarg i difícil; que no seria feina de dos dies, ni de dos anys.

Els optimistes recalcitrants, la rauxa va vèncer al seny. El crit era “ara o mai” que es va escampar, com si es tractés de bufar i fer ampolles! Algú que pensava que determinat moviment era simplement una escissió d’un altre partit, i que això el beneficiava, es va adonar que la cosa prenia cos i amenaçava la seva hegemonia. Es va moure fitxa, no calen proves, només les evidències i la memòria de molts que hi eren per recordar com va acabar tot. Com es va imposar el “mantra de la unitat”, només la unitat de l’independentisme. Sense unitat no hi havia camí i la gent s’ho va creure, per altra part calia foragitar el tripartit, com fos! Calia assegurar el vot!

Després de les eleccions, sota el meu punt de vista, al llarg d’aquests anys, s’ha tornat a abans del 2009, a una nova “folklorització” de l’independentisme. Ja hi ha qui es cuida de mantenir la flama. Al voltant de veritats absolutes es construeixen arguments contundents i poca cosa més. Cal pensar a qui beneficia tot això. Jo crec que a l’independentisme no! Tot això passa malgrat nous intents, que com nous aus fènix neixen i reneixen de les seves cendres. Nous intents on sempre es troben i retroben els mateixos. Tot plegat sembla la cançó de l’enfadós, l’independentisme aplega i dispersa una i altra vegada els seus fills com les onades del mar baten la costa, mentre la majoria viu a l’interior sense adonar-se'n!

Malgrat no tenir la clau de la caixa, malgrat no tenir sobirania, malgrat només disposar d’una administració subsidiària, maltractada i escanyada sense capacitat de maniobra. Malgrat no tenir autogovern de debò, dia darrera dia, tornem als vells esquemes de la dreta i de l’esquerra, al vell debat de les polítiques socials, de les retallades. Sense adonar-nos que no hi ha, que no tenim, més cera que la que crema.

Ens trobem amb qui sense tenir ni la clau, ni el cove, ni molt menys el peix, diuen que lluitaran per tenir-lo, alguns però condicionen la seva participació en aquesta lluita que les coses es facin de determinada manera. Com fa poc l’inefable Joan Herrera condicionava el seu suport al pacte fiscal al fet que aquest, un cop es tingui, es faci servir per polítiques socials. Si algun dia tenim la clau de la caixa serà el poble, democràticament, qui haurà de decidir quines polítiques es fan.

L’independentisme, malgrat els optimistes, ha tornat al 2009. Malgrat les assemblees, malgrat els referèndums, que llunyans semblen, ja! Hem tornat al 2009. N'hem de ser conscients! Per si de cas a ERC l’estan associant de nou més amb l’esquerra que amb l’independentisme. Llegiu la comparativa que tracta a ERC i ICV de cosins germans, publicada avui a l’ARA.

Malgrat que la nova direcció d’Esquerra Republicana va anteposar la lluita nacional, se’ls pretén encaixar de nou dins l’eix dreta-esquerra. Altres grups independentistes fins i tot, almenys alguns dels seus membres, pensen en la revolució socialista abans que en la independència. Finalment, altres saben que cal mantenir la seva parròquia contenta, que no aniran més enllà, però que això facilita el manteniment de les expectatives personals d'alguns d'ells malgrat mostrar, a ulls de la immensa majoria, una imatge arrauxada del moviment independentista.

Quanta raó tenien els que deien que el camí era molt llarg. Ara patim el síndrome “E.T.E” – ens tenen entretinguts -. La crisi, que també es nostra, no ens enganyem! Ens té amoïnats i mirant cap un altre canto. Fins i tot hi ha catalans que ara es distreuen amb la “Roja”, perquè com que hi juguen molts del Barça, i com el Barça! O sigui, distrets com la immensa majoria dels espanyols.

Cal recuperar la il•lusió de fa uns anys, com si fóssim abans del 2009, cal recuperar a gent que va treballar, que encara pot tornar a treballar per l’independentisme, des del seny, des de la racionalitat. Cal recuperar la transversalitat, que no vol dir anar tots de la maneta sinó ser conscients que fins que no siguem amos del nostre destí no podrem decidir mai coses per les quals ara discutim inútilment. El Govern de Catalunya, que ningú s’enganyi, és, ara per ara, només un gestor. Un govern amb una mà lligada a l’esquena, o potser totes dues!

La independència no serà bufar i fer ampolles, alguns ja estan “distribuint” els 16.000 milions de dèficit pensant que lligarem els gossos amb llonganisses, no serà ni de bon tros tan fàcil. Cal recuperar el debat, discutir, pensar, repensar i tornar a discutir. Sense pors, dient les coses pel seu nom. Ja n’hi ha prou “d’agafar-se-la amb paper de fumar”, de ser tant políticament correctes i obvis, com ho hem estat al llarg de més de 30 anys. Ja veiem on tot això ens ha portat; a un lloc, on malgrat tot, molts es senten molt còmodes.
17 de juny de 2012

9 de juny de 2012

De la millor banca del món al S.O.S.

Al 2008, el llavors president del govern espanyol treia pit i anunciava que el seu objectiu era que la renda per càpita espanyola superés a la de França en 3 o 4 anys, més o menys tocaria ara! També afirmava que el sistema bancari espanyol era el més solvent del món i el millor garantit, gràcies a les dotacions i reserves a que obligava el nostre sistema de supervisió – llegiu Banc d’Espanya-

Que passava mentre a altres països? Doncs, senzillament estaven recapitalitzant la seva banca, va passar a Gran Bretanya, a Holanda, als Estats Units, a França i molts altres llocs. Aquí no! Per què? Doncs perquè la banca “estava totalment sanejada”. Encara no fa un any, quan ja des d’Europa s’alertava sobre la situació de la banca espanyola, els senyors Botin –Santander – i Saenz – BBVA afirmaven que a la banca espanyola no li calia cap ajut públic! Si! Ho he escrit bé, no fa ni un any!

A Espanya les coses es fan tard i malament. S’acostuma a fer quelcom a partir de les 7 de la tarda quan es lleven de la llarga “siesta”, normalment tampoc es tracta de fer res massa important, a aquelles hores, com a molt un “divertimento”. Així ens llueix el pel, a Catalunya, no ens enganyem, també!

Ara, avui dintre d’una estona, s’espera la compareixença del ministre Guindos en roda de premsa, segurament anunciarà que amb fons europeus es rescatarà la banca espanyola i possiblement, si això és així, finalment la xifra sigui molt més alta que la que fins ara ens han anunciat.

Tard i malament, tradició mediterrània que és “la més sana del món”, ja va passar amb la crisi del petroli, mentre Europa s’estrenyia el cinturo al 1973 i començava a sortir de la crisi al 1976/77 aquí hi entràvem al 1975 i no en sortíem fins ben entrats els 80. Ara passarà el mateix, si ens en sortim serà a partir del 2020, mentre Europa, la del nord, ja tindrà xifres de creixement possiblement a partir de l’any que ve. Mai res tornarà a ser el que era, el que va ser el somni, la disbauxa dels 4/5 anys que van del 2001 al 2006.

Ara el que caldria seria una catarsi, caldria exigir responsabilitats, però tampoc ens en sortirem, som un país de pandereta! Fixeu-vos, ja no estic parlant d’Espanya, també parlo de Catalunya! La Generalitat tutelava 10 caixes d’estalvis a mitjans del 2010. Ara en tutela en prou feines una, per no dir que no en tutela cap, ja que la que queda em sembla que mana molt més que la Generalitat i fins i tot a la Generalitat i al seu govern.

Aquests dies els focus apunten a Bankia i les “conyetes” reiteratives també, clar! Estem parlant d’una Entitat espanyola! Sembla lògic veure la palla a l’ull aliè! Estem parlant de les caixes – Cajamadrid i Bancaixa – “tutelades” per governs autonòmics del PP Estem parlant de les lluites pel poder dels inefables Blesa, Gallardón i Esperanza Aguirre i els seus respectius gangs. També de la caixa de les terres del senyor Camps i la senyora Barberà. Però i la biga a l’ull propi? La veiem?

El que cal donar/dotar a Bankia és una burrada de milions, com perquè ningú no demani explicacions. Aquestes explicacions venen de lluny, superen de sobres el mandat de Rato, personatge que no em desperta cap empatia especial, però seria injust des del meu punt de vista no anar més enllà del seu mandat en l’exigència de responsabilitats. Però no oblidem, encara que la cortina de fum sigui grossa i espessa, que hi ha altres entitats a les que caldrà dotar. Si fem una senzilla regla de tres fins i tot proporcionalment amb molts més cèntims que a Bankia. Fins ara ningú en parl,a ni en serio ni en broma, per què?

Per què d’una d’aquestes entitats ja ningú recorda que el seu director general va marxar al 2008 amb una indemnització de 5 milions i cinc més al fons de pensions? Tampoc recordem que el seu màxim responsable fins al 2005, el “pastís” es va començar a cuinar al 2001, encara es entrevistat als mitjans i pontifica del perquè les caixes han anat malament. Suposo que té informació de primera mà!

Ara al Parlament es debat si cal fer una investigació sobre el que ha passat amb les caixes catalanes! I Tan que s’ha de fer! Però curiosament ja comencen amb les excepcions, interessades potser? Cada partit sembla tenir les seves, que si aquesta no perquè no va malament i no ha rebut ajuts públics, que si aquesta altra tampoc perquè pesa molt poc dins on ha anat a parar, que si...

A Catalunya de 10 caixes, en queda una! Tres se les ha quedat el BBVA, Terrassa, Sabadell i Manlleu. Una, Laietana, està a Bankia, una altra, Penedès, en un grup que té la seva seu a Madrid, malgrat cap de les quatre caixes originals és de la capital de l’estat. Caixa Girona va ser deglutida per Pensions, per fer contenta a la Generalitat potser? Per que? I tres, Catalunya, Tarragona i Manresa estan pendents de subhasta o d’una nova injecció de diner públic. El conseller Castells deia que no volia perdre cap llençol a la bugada. En va perdre 9!

No cal fer una investigació? No cal una comissió parlamentaria? Calen restriccions? Jo crec que no! Malgrat que molts pensin o els han volgut fer creure que des d’Espanya s’han carregat les nostres caixes, possiblement una comissió com cal demostraria que la majoria varen “implosionar”, que varen començar a caure per dins, mentre el Banc d’Espanya i Generalitat que eren qui ho havien de veure, “no veien res”, als llimbs! O potser no! Potser els partits estaven comptant el que devien en préstecs a aquestes entitats! I més valia no remenar gaire!

No tinc cap mena de confiança en el que pugui sortir del Parlament de Catalunya. No tinc cap confiança en que es tregui l’aigua clara, ni molt menys que als responsables d’haver portat les caixes catalanes fins on han arribat ningú els demani massa explicacions. Perquè el que quedaria demostrat, com a mínim, és que la classe dirigent, la classe política, la que manava i la que mana, són una colla d’incompetents, sinó quelcom pitjor, encara que difícil de demostrar. Per tot això aquesta comissió neix morta, no farà res ni esbrinarà res!

Els que creuen, els que creiem, que molts dels problemes econòmics de Catalunya, que el seu benestar quedaria garantit amb la sobirania plena,amb la independència, no hem d’oblidar res de tot això que ha passat. Perquè si al dia següent d’haver aconseguit la nostra llibertat veiem a segons qui, en segons quina poltrona, serà per sortir corrent! Haurem perdut tota la dignitat. Per això ens cal sobirania, però no l’aconseguirem de veritat sense regeneració i els fets s’entesten cada dia més a demostrar-me que potser creient en la regeneració estic creient en una utopia.

9 de juny de 2012