28 de desembre de 2016

Mataró, ciutat morta? (2)

Fa uns dies vaig fer un post parlant de Mataró del que aquest voldria ser una continuació. Atribuïa, entre altres raons, la proximitat a Barcelona com un handicap, que potser havia impedit el nostre desenvolupament com a ciutat. Un conegut em va comentar que no estava d'acord amb mi respecte a aquest aspecte. Em deia que érem Barcelona i que aquesta era la nostra gran oportunitat. Li vaig fer unes consideracions sobre les comunicacions amb, segons ell, "la nostra pròpia ciutat".

Passat el llarg Pont de la Constitució, vam quedar amb uns coneguts de Barcelona. Vaig considerar desplaçar-me en transport públic, en aquest cas Rodalies. Sortí de casa amb temps. Després d'accedir a l'estació, a l'andana, plena de gom a gom, van anunciar l'arribada del tren. Aquest venia ja ple, amb gent dreta. El personal que hi havia a l'andana va pujar i es va encabir com va poder. Quedaven encara una dotzena de parades per arribar al centre de Barcelona! Servidor es va quedar a l'andana. Un altre tren venia en cinc o sis minuts. Temps suficient perquè l'andana s'omplís de nou de "fins a la bandera". Faltaven escassos minuts per les vuit del matí, si ja sé hora punta!

Aquest cop el tren, com al cas anterior, no venia de Maçanet sinó que venia d'Arenys. Malgrat tot, ja anava bastant ple, els seients que quedaven buits es varen omplir a Mataró i algú ja va continuar dempeus. A les següents estacions ja ningú es va poder asseure, quedaven quaranta minuts fins a Barcelona!

Si un tren que havia sortit d'Arenys de Mar cap a tres quarts i cinc de vuit del matí, ja anava mig ple quan va arribar a Mataró, quina classe de servei representa que se'ns dona? Aquest tren havia recollit, potencialment, gent d'Arenys de Mar i de Munt, de Sant Aciscle de Vallalta, de Sant Vicenç de Montalt, de Caldes d'Estrac i de Llavaneres. El total d'habitants d'aquests municipis és aproximadament de 45.000 habitants. Encara podia recollir gent de Mataró, Dosrius, Òrrius, Argentona, Cabrera, Vilassar de Mar, Vilassar de Dalt, Cabrils, Premià de Mar, El Masnou, Premià de Dalt, Teià, Alella, Montgat, Tiana... O sia, potencialment, d'una zona poblada per 280.000 habitants. No hi compto Badalona ni Sant Adrià de Besòs – 250.000 habitants més, on també puja gent – malgrat que allà les possibles combinacions per accedir a Barcelona s'amplien – Metro i Trambaix-.

Vivim en una Comarca, amb quasi 400.000 habitants. De Tordera fins a Montgat. Una comarca que té uns serveis de transport que fan pena, per no dir quelcom més gruixut. Una comarca on en prou feines ja no cap ni una agulla. Una comarca, amb "vocació de zona de serveis", per no dir ciutat dormitori a seques. Per poc que ens descuidem, per la falta de llocs de treball, un "banlieu" en germen a moltes de les seves zones o barris. Una comarca on d'aquí un parell d'anys se celebrarà el cinquantenari de l'autopista de Montgat a Mataró, que cal dir, per si algú que no és d'aquí està llegint això, encara es paga. Una autopista que es va perllongar fins a Tordera, també de peatge, i que va servir perquè moltes autoritats locals, espavilats ells, fessin del que encara és la Nacional II un dèdal de parterres, carrils únics, rotondes i limitacions de velocitat.

No són estranyes les cares llargues que veia l'altre dia al tren. Em sento afortunat de no haver de patir cada dia aquest calvari. Considero la sort de no haver de passar-me dues hores cada dia al tren, o el que és el mateix 20 dies complerts (les vint-i-quatre hores senceres) a l'any. Veia les cares llargues dels joves estudiants a peu dret, amb les seves bosses i carpetes. Joves que a part d'estudiar ja estan fent el "training" de desplaçament, si continuen vivint a la Comarca, pel dia que treballin.

La nostra Comarca pateix sobresaturació. Poc més cap ja al seu territori a menys que decidim trinxar el parc de la Serralada del Litoral i el del Corredor Montnegre. Poca gent més hi cap i poc més d'indústria o com a mínim polígons, encara que només siguin de serveis, hi poden caber. Ja no parlem d'agricultura, ben poca queda de la que hi havia hagut. Parlar ara de les "Mataró Potatoes" és fer història antiga, molt antiga!

Molts polítics s'omplen la boca de "leitmotivs", d'eternes cançons, sobre la mobilitat, sobre els avantatges del transport públic. Dona la impressió que fan veure que es preocupen, el mateix que molta gent fa veure que els aguanta el discurs. Però cada cop sembla tot plegat més irreal. El que diuen no té res a veure amb el que passa realment. Tenim unes infraestructures i uns transports insuficients. Estem apilonats al voltant de Barcelona i sense espai per a "la maniobra". Si encara quedava espai, doncs, ara ens surt algú amb invents. Dins de poc temps les limitacions circulatòries creixeran, sobretot a les grans ciutats. Grans ciutats, la nostra hi aspira, on es fan filigranes; zones de vianants per on no passeja ningú i voreres molt amples per on no passa la gent. Per no parlar de carrils bici impossibles no aptes per cardíacs. Encara hi ha algun "catxondo" que ens posa Copenhagen com a exemple de mobilitat. Algú d'aquests il·luminats ha vist que Copenhagen és plana com el palmell de la mà i a pocs metres sobre el nivell del mar? Mentre que les ciutats del Maresme, Barcelona també, són ciutats "torrenteres" entre el mar i les muntanyes.

El Maresme, Mataró, pel seu clima, pel seu paisatge, per la seva orientació, pel mar és un molt bon lloc per viure, per estar-hi. Però si els seus habitant es passen dues hores cada dia amunt i avall, si treballen fora, poc temps els queda per gaudir d'un lloc tan meravellós. Per això, si com diu el meu conegut, si ja som Barcelona, si aquesta és la nostra oportunitat de futur, si no hi ha cap més remei, cal agilitzar les comunicacions, per quant de temps el metro fins a Mataró? Per quant de temps de tornar a tenir trens directes? Cal plantejar-nos limitacions, per allò que dèiem que ben poc més hi cap a la Comarca i que si hi ha espai, aquest no ha de ser en primera instància perquè vingui més gent, sinó perquè la gent que hi viu tingui on anar a guanyar-se la vida. Es presenten molts reptes, ara cal veure si qui els ha d'afrontar, les autoritats, tenen el cap clar i si per altra banda la gent té la suficient capacitat de comprensió per entendre la complexitat de tot plegat.

Altrament, simplement, com a la pel·lícula de Fellini, "E la nave va" i "qui dia passa anys empeny", amb el que els polítics continuaran fent el seu discurs i la majoria de la gent no entendrà res de res. Només veuran que van a treballar a la quinta forca i que per anar a Barcelona és tarda més que el 1848.

28 de desembre 2016

1 de desembre de 2016

Mataró, ciutat morta?


Un parell de coses m'han cridat l'atenció darrerament sobre el meu poble. La primera, de fa uns dies, que he vist un parell de fotografies, a les xarxes socials, dels busos que enllacen amb Barcelona i amb la Universitat Autònoma. Gent dreta o asseguda al corredor central del bus. Uns busos que fan el trajecte per autopista. La segona, avui he tingut ocasió de gaudir d'un viatge d'anada i tornada a un polígon industrial situat entre Granollers i Montornès del Vallès. Dic gaudir, perquè per sort no l'he de fer cada dia.

A dos quarts de vuit del matí els accessos al túnel de Parpers, en direcció a Granollers es col·lapsen, sembla que una estona més tard és pitjor i que es manté durant força estona, cosa que he pogut comprovar al viatge de tornada molt més relaxat, poca gent venia cap a Mataró i si alguns venien, en aquesta direcció, acabaven prenent el camí de Barcelona. Un trajecte d'en prou feines quelcom més d'una vintena de quilòmetres es converteix en un petit "calvari" per qui el fa cada dia. Com és que aquesta autopista, la C-60, que enllaça dues poblacions mitjanes/grans de Catalunya, Granollers i Mataró, es col·lapsa d'aquesta manera? Estem, clar, parlant d'un enllaç, amb l'autopista AP-7. Autopista que avui precisament també estava totalment embossada, durant una dotzena de quilòmetres. Ho estava en direcció sud per un accident prop on hi ha la divisòria amb l'accés a Barcelona un mica més enllà de Granollers. Lloc incidental habitual segons em diuen, llegiu punt negre.

Quanta gent del meu poble treballa fora? Per tant, quanta es veu obligada a desplaçar-se cada dia, habitualment amb vehicle propi? Hi ha alguna estadística de la gent que resideix a Mataró, però que treballa fora? Se saben les distàncies del desplaçament? Hi ha comparatives amb altres ciutats de Catalunya? És Mataró, la vuitena ciutat més habitada de Catalunya, el "dormitori" més gran de comarques?

Mataró, deixant de banda les ciutats de la zona metropolitana de Barcelona, és la ciutat amb més habitants per quilòmetre quadrat, per sobre de Sabadell, Terrassa, Tarragona, Lleida que tenen un nombre total superior d'habitants. Com hem arribat fins a aquests extrems?

Té Mataró la importància que li correspondria pel seu nombre d'habitants? O és una ciutat morta? S'ha sabut posicionar Mataró durant els darrers 40 anys? Jo m'atreviria a dir que no.

Mataró fins a la crisi del tèxtil, a la segona meitat dels setanta del segle XX, era una ciutat força industrialitzada. Majoritàriament la gent vivia i treballava a Mataró. S'han fet els deures durant aquests quaranta anys? Les autoritats locals han estat a l'altura? Jo em tornaria a atrevir a dir que no. Als aparents i no tan aparents resultats ens podríem remetre.

Mataró, té un "Tecnocampus", de fa pocs anys, on es cursen estudis universitaris, però no té una Universitat pròpiament dita. La proximitat a Barcelona ens ha "matat" moltes oportunitats, però potser no és la causa principal. Té Mataró algun equip esportiu a l'elit? Sí, ara algú em parlarà dels Capgrossos. També podríem parlar de les noies del waterpolo, cert, però possiblement s'ho deuen haver fet bastant soletes i a costa de sacrificis. Tenim a Mataró, al seu terme, alguna indústria puntera de referència? HI ha quelcom més enllà de polígons on sembla haver-hi més magatzems que indústries, més serveis que no pas producció? Durant els darrers 25 anys l'empresa més important de Mataró era la seva Caixa d'Estalvis ara ja desapareguda, fa sis anys, i tampoc era una empresa d'economia productiva pròpiament dita.

Mataró, la seva economia és bàsicament de serveis i per tirar endavant una ciutat, un país, cal economia productiva, una economia productiva que és fora de Mataró, per això la gent, molta, cada matí, pren els trens de rodalia o el bus cap a Barcelona. Si és que no prenen directament el cotxe, principalment si s'ha de desplaçar cap a la zona del Vallès. Les autoritats posturegen amb el tema de la contaminació, amb la reducció de la contaminació, amb l'ús dels serveis públics de transport, però és això, simplement "postureig". Hi ha a cas bones combinacions de transport públic per anar als polígons industrials? Que costaria tenir-los, tenint en compte que s'utilitzarien bàsicament en hores punta. Ja no cal ni parlar del servei de Rodalies, oi?

Al meu poble, possiblement, s'ha apostat malament. Alguna responsabilitat deuen tenir les seves autoritats municipals al llarg de tants anys. Vistos els resultats semblaria que han estat més entestades en el creixement vegetatiu de la ciutat, en superar un nombre determinat d'habitants, que no pas en potenciar els llocs de treball, suficients i de qualitat. No hi ha hagut cap estratègia per tenir la gent lligada al seu propi territori. Vistos els resultats es devia apostar, o triar si va ser una opció ideològica, per una ciutat de serveis en lloc d'una ciutat d'indústries. Per una ciutat de residents contribuents en lloc d'una ciutat de treballadors i d'empresaris. Ara es parla d'emprenedoria, i algú potser es pensa que amb alguns coworkings i amb algun "viver" d'empreses ja ha complert.

Malgrat tot, aparentment, ens ha quedat un Mataró més o menys endreçat. Malgrat que s'han fet distribucions que no semblen, vistes ara, massa lògiques. Zones poligonals a l'entrada de Mataró, on hagueren estat més bé habitatges i zones residencials costerudes en antigues vinyes. Caldria saber per què es va fer així. Algú dirà que es va fer per lligar els barris. Algú malpensat es preguntarà de qui eren uns i altres terrenys. En definitiva un tema, per si algú té mitjans per saber-ho i ganes, que ho dubto, per anar fent punxa al llapis.

Ara Mataró no és una localitat "productiva", amb els inconvenients que hem comentat. Sense producció, sense creació de riquesa, no anem enlloc. Sense inversions en infraestructures i en comunicacions, tampoc. Alguns, de visió ideològicament esbiaixada, malgrat ésser agnòstics o directament ateus, semblen creure en el manà que cau del cel. Magnifiquen la despesa social, naturalment necessària, però els provoca urticària, tan sols parlar-ne, el món de la producció i els negocis. Per això, també per les moltes necessitats socials, els pressupostos de Catalunya, també els de molts ajuntaments, tenen un marcat caire social. Mentre el marge de disponibilitat econòmica per a la creació d'infraestructures s'aprima. Infraestructures que ja veiem que l'Estat tampoc no fa. Infraestructures necessàries perquè "la mamella segueixi rajant" i el país prosperant. Per tot plegat, molta gent del meu poble continuarà perdent els nervis i el temps fent trajectes de casa a la feina i de la feina a la casa en vies de comunicació que són cada dia que passa menys adequades. Mentre, algú continuarà parlant, omplint-se la boca, de conciliació de la vida laboral i familiar. Són molts cops els mateixos que semblen no voler adonar-se "d'on surten les misses".

1 de desembre 2016

21 de novembre de 2016

Concessionari SEAT, més de cinquanta anys d'història.



He passat uns quants cops per davant els darrers mesos. Als vidres hi ha un cartell que indica que el concessionari s'ha traslladat i  ens dóna la nova adreça. Els vidres estan tapats amb un cartó fi, més aviat una espècie de paper d'embalar, que no deixa veure l'interior. Estic parlant del xamfrà que fa cantonada entre el carrer Toló i l'avinguda del Maresme de Mataró.



És la part més antiga del grup d'edificis on hi havia el concessionari de SEAT, al que amb el temps s'hi varen afegir les marques Volkswagen i Audi, per raons de tots de sobres conegudes. En aquesta part més antiga és on hi ha el xamfrà que servia d'aparador. Aquesta part possiblement es va bastir a la segona meitat dels anys cinquanta del segle passat. Segurament es devien instal·lar en aquest lloc coincidint amb la construcció de la variant exterior de la N-II, al seu pas per Mataró, paral·lela a la via del tren.



Recordo molt bé el lloc, també m'hi ha ajudat alguna vella fotografia familiar, on encara es veu en fase de construcció el grup d'edificis fets per l'Aliança Mataronina, a partir del carrer Navarro i que ocupaven l'illa de cases a llevant de l'edifici de la SEAT. Eren "Els pisos de la Clínica", com col·loquialment recordo de petit que llavors els anomenaven, Encara faltaven uns quants anys perquè es construís la Torre del Maresme.

Del carrer, l'accés, de davant del concessionari, que llavors encara estava sense empedrar ni molt menys estava asfaltat, recordo la grava que hi havia dipositada. Vull suposar per tal d'evitar al màxim el fangós que es podria produir en cas de pluja. M'encantava arrossegar els peus movent les pedretes, cosa que provocava que els meus pares em renyessin. No estàvem pas en condicions d'anar comprant sabates gaire sovint i per altra banda, amb la polseguera que aixecava podria arribar a casa ben "enfarinat".

A la part frontal de l'edifici, la que donava a la carretera, hi havia l'entrada al taller, on ja més endavant, una mica més crescudet, recordo que m'aturava fent el badoc. Allà es veia els mecànics feinejant i una de les coses que em cridava més l'atenció eren els elevadors que permetien aixecar el cotxe, per poder treballar còmodament des de sota estant drets. M'hi quedava una estoneta entretingut, sempre procurant no quedar al mig del pas de la porta, ni molt menys posar un peu dins, per tal que no em cridessin l'atenció.

Però del que tinc un record més viu, d'aquells anys, és del xamfrà, de l'aparador que no era gaire gran. Allà hi havia exposades les novetats, normalment un parell de cotxes, potser fins i tot tres. Passar per l'aparador i quedar-te bocabadat, era tot una, i no devia ser pas l'únic, crec jo. Aquell xamfrà cada cop es va anar convertint, a mesura que s'anaven obrint i condicionant les parts del carrer Colom i Toló, en un lloc habitual de pas. Per als de casa era el camí per anar a la platja de Sant Simó. Recordo que a la Riera de Sant Simó hi havia una escala, no gaire ben girbada, que permetia baixar fins al fons de la mateixa i passar per sota dels ponts de la N-II i el del tren, llavors de via única. El camí seguia paral·lel a la via i estava ple d'atzavares i figueres de moro. A casa els agradava anar una mica més enllà dels "Esplai-Mar" a l'alçada de cal Pilé, una casa on hi havia un gran anunci del "Martini" que ocupava tota la paret. Una casa que més endavant va donar nom a un camp de futbol que ara ja també està en desús.

Dels baixos dels "pisos de la Clínica",  faig memòria del bar que hi havia a la cantonada, arrodonida per ser exactes, al capdavall del carrer Navarro, l'Olímpic. A mitjana alçada ja hi havia el bar que ara tothom coneix com "la Morera" i a l'altre extrem de l'illa de cases va haver un restaurant, que recordo de manera més dispersa, no m'hi van portar mai, que es deia, si no em falla la memòria "La Mesa de Reyes".

Però tornant al xamfrà de can Prades, aquest era el nom del concessionari de SEAT a Mataró, allà, com dèiem, hi havia les novetats, els cotxes més alts de la "gama", o alguns de més exclusius i innovadors. Recordo el 1500, també el 800 – un sis-cents més llarg i amb quatre portes. Els 850, amb l'esplèndid "coupé", que ens semblava un bòlid i també recordo haver-hi vist exposat un "spider" d'aquesta mateixa línia del 850, del que, per cert, no en vaig veure circular gaires.




Ara ja tot és història, record, memòria. Remembrança de coses més o menys fútils als ulls de la gent d'avui que rep, a diferència d'aquells temps, una allau rere una altra de sensacions. Un aparador era un món que s'obria, ara tenim "aparadors" arreu fins i tot dins de casa, cada cop que engeguem alguna pantalla. Han passat quasi 60 anys d'ençà que els "600", els "1400" sortien del taller. Ara els concessionaris els tallers tendeixen a situar-se a l'extraradi de les ciutats, als polígons, allunyats, buscant espai a bon preu, bon preu que ja és un dir. Uns concessionaris on portes el cotxe a reparar, on el deixes i ja ets orfe i al mateix temps esclau del taxi que t'ha de tornar a casa, que ara ja queda més lluny. Però aquest, en tot cas, serà tema per un altre dia.

21 de novembre 2016

5 de novembre de 2016

La Polla Blava



Si algú que pateix confusió o dislèxia de vocabulari i ha cregut que polla és igual a cigala aquest post l'interessarà ben poc. No, evidentment, no parlarem de l'òrgan masculí dels barrufets ni d'un penis congestionat ,sildenafilat , enviagrat en excés. Avui parlem d'un ocell, no d'aquell ocellet, no, parlem d'un ocell de debò!

La Polla Blava –Porphyrio porphyrio- nom científic, que es refereix al pigment porpra. La porpra, els vestits d'aquest color, eren signe de distinció i autoritat imperial a l'antiga Roma. La paraula porpra, en algun dels seus mots derivats, com porfirogeneta, fa referència a algú que ha nascut en la noblesa. Doncs bé la Polla Blava, que avui ens ocupa, rep aquest nom pel seu color més aviat porpra que blau, tonalitat que pot variar una mica segons la part del cos, l'edat – els exemplars joves tenen un blau més apagat i tons grisosos-, l'època de l'any, el lloc geogràfic i l'hàbitat.

La Polla Blava és coneguda també com a Gall de Mar. A València és anomenada "Gall de Canyar" i a Mallorca "Gall Faver". És un ocell curiós i més aviat gran, cap als 50 cm de llargada. Com hem dit de color porpra blavós tot el cos, menys la part de sota de la cua que és blanca. Posseeix unes potes vermelloses que poden arribar a semblar desproporcionades, però que li permeten moure's fiablement sobre la superfície inestable dels canyars i subjectar les tiges de les quals s'alimenta. El bec, gruixut i potent, és vermell, el mateix color que té la placa que té a continuació i per sobre del mateix. Els ulls tenen, així mateix, un iris vermell. Pot volar (*), i encara que expliquen que rarament neda, ja que viu la major part del temps amagada entre les canyes i joncs, l'he pogut veure nedant tranquil·lament. A vegades fa corredisses rapides entre les zones dels canyers i on nia, sense donar massa temps a distingir si utilitza les seves llargues potes per córrer o nedar, o una mica de totes dues coses alhora.

Exemplar adult ensenyat a un de jove


Els exemplars joves, algun podem veure a les fotos, encara no tenen, com ja hem dit abans, la coloració dels adults. Els progenitors supervisen i ensenyen a les cries i exemplars joves, fins i tot quan aquests ja quasi atenyen la mida dels adults. Viu amagada als canyers, on nia, abandona rarament aquest hàbitat, com a mínim se n'allunya ben poc. Antigament va ser molt abundant, però durant bona part de la segona meitat del segle passat se la va considerar pràcticament extingida a Catalunya, València i les Illes.



Aquesta excepcionalitat, aquesta minsa abundància, ha estat durant molt temps una de les singularitats d'aquest ocell, en l'ampli sentit de la paraula. Durant molts anys, entre els  cinquanta i seixanta del segle passat, es magnificava l'observació d'un d'aquests rars exemplars i es datava el lloc de l'observació, quasi com a cosa excepcional (1). A la Mediterrània Occidental es troba al Marroc, Tunísia, Sardenya, Andalusia, i a llocs concrets dels Països Catalans.

Va ser introduïda de nou a finals dels anys vuitanta i principi dels noranta del segle passat a la zona dels aiguamolls de l'Empordà, també a l'Albufera de València i a la de Mallorca. Més recentment ha colonitzat zones del Delta de l'Ebre on sembla que està prosperant. (2). És allà  on l'he pogut observar en tres llocs diferents i fotografiar-la.



Segons comenten en algunes observacions més detallades, que les que ha pogut fer aquest servidor, quan són joves conserven una espècie d'ungla a l'extrem de l'ala, herència de quan fa milions d'anys eren rèptils. Aquesta ungla podria ser utilitzada, en els exemplars joves, per ajudar-se a mantenir l'equilibri, subjectant-se a joncs i canyes.

5 de novembre de 2016

(*)

De fet l'he pogut veure fent vols de fins i tot més de cinquanta metres




(1) Història Natural dels Paisos Catalans Volum 12, pag 168 - Enciclopèdia Catalana 1986-
      Els Ocells de les terres Catalanes - Joaquim Maluquer i Sostres- pag 228  -Editorial Barcino 1981-
(2) Catàleg dels ocells dels Països Catalans , Jordi Clavell, pag 92/93  -Lynx Edicions 2002-

    

3 de novembre de 2016

El "cop d'estat" espanyol de Brumari



El cop d'Estat de Brumari, donat per Napoleó Bonaparte, el 1799, va significar la fi del Directori. Simplificant, podríem dir que el que es podria considerar un mínim sistema representatiu, assembleari i democràtic va ser substituït per un sistema autoritari, el Consolat, en el que Bonaparte tenia les claus del poder, un poder que esdevindrien amb el temps total i únic.

La paraula Brumari en la terminologia adoptada en temps de la Revolució Francesa, indica aproximadament les setmanes compreses entre el darrer terç d'octubre i els dos primers terços de novembre. Dates que ara curiosament coincideixen amb els fets viscuts els darrers dies; el PSOE donant el poder de nou al PP, després d'un cop d'estat intern. També l'assumpció per part del TC –Tribunal Constitucional- dels poders que la reforma endegada pel PP els atribuïa. En definitiva el poder d'inhabilitar a aquells que no acatin les seves disposicions. Tot plegat fet "ad hoc" per a combatre l'independentisme. Malgrat tot, que ningú oblidi que això suposa obrir la caixa dels trons i la creació d'una eina molt perillosa per a les llibertats. Ja que si finalment esdevé un instrument reeixit, es pot acabar emprant contra qui faci falta. Avui són els catalans, demà..., llavors potser recor
darem les paraules del pastor luterà Martin Niemöller (1).

Que un tribunal que dictamina, però que no jutja a la manera clàssica, pugui aplicar sentències d'inhabilitació és donar un poder que pot arribar a ser inconstitucional per poc garantista. En aquest sentit semblaria que s'haurien pronunciat tres dels membres de dit TC que avui han estat en contra d'assumir aquest nou poder inhabilitador.

El TC ha funcionat, sobretot a partir del 2006, com el que en termes comercials diríem una reassegurança. Un roc a la faixa per si hi ha quelcom que falla i el poder secularment establert, malgrat els vernissos democràtics de "tutti colore" que li han donat, pogués arribar a trontollar. Tant li fa a aquest poder que els parlaments aprovin una llei i que el poble la voti i aprovi en referèndum. Si hi ha quelcom que no quadra sempre els queda el TC, com a últim dic, per fer tornar les aigües a la seva llera. Així ho van fer amb l'Estatut, que ja havia estat raspallat i acomodat per a què fos aprovat pel Parlament espanyol.

Els nivells de credibilitat democràtica de les institucions espanyoles estan caient en picat, cosa totalment perceptible per poc que es tinguin els ulls una mica oberts. El poder únic espanyol es consolida de manera monolítica, sense aturadors, ni compensadors, ni reguladors, ni controladors. Corrompent, prevaricant, enganyant. Ho fan per mantenir l'estatus. Ho fan enfront de qui veuen com un perill per a la conservació d'aquest estatus, l'independentisme català.

L'enemic a batre ara és l'independentisme, demà vés a saber! Per combatre la Revolució Catalana tot val, inclús hipotecar el futur i la credibilitat, el poc crèdit democràtic d'Espanya davant la resta de l'opinió internacional. Un nivell de credibilitat democràtica ja bastant minvat davant la visió de molta gent un cop aquesta s'ha adonat de l'enganyifa de la Transició. Una transició de quaranta anys a la fi dels quals veiem que el franquisme és més viu que mai i que governa ara amb la complicitat de les esquerres nacionals comandades pels barons del PSOE.

Aquest cop de Brumari a l'espanyola s'ha fet en dues fases. La primera la defenestració del Secretari General del PSOE amb la consegüent abdicació de partit davant el seu electoral, traint-lo, i la segona amb l'assumpció per part del TC d'uns poders atorgats a posta pel PP perquè aquest els faci la feina bruta.

De tot plegat poc podem esperar els catalans si no som capaços de fer que el Procés continuí la seva marxa, ja no dic accelerar-lo. Si el Procés fracassés, aquest Estat espanyol, cada cop més endeutat, només tindrà recursos per a pagar les voluntats que els ha calgut mobilitzar aquesta tardor.

12 de Brumari 2016

(1)
Cuando los nazis vinieron a llevarse a los comunistas,
guardé silencio,
porque yo no era comunista,
Cuando encarcelaron a los socialdemócratas,
guardé silencio,
porque yo no era socialdemócrata,
Cuando vinieron a buscar a los sindicalistas,
no protesté,
porque yo no era sindicalista,
Cuando vinieron a llevarse a los judíos,
no protesté,
porque yo no era judío,
Cuando vinieron a buscarme,
no había nadie más que pudiera protestar.