29 de febrer de 2016

La Porteta (i VII) - Mataró als anys seixanta

Al llarg de sis entrades al meu blog, he provat de fer memòria, de transcriure els records de la meva infantesa a l’entorn on vivia. Recordar la casa i el carrer on vaig créixer. He parlat de fets que pel cap baix ja són de quasi fa cinquanta anys. La memòria pot haver traït algun record, també puc haver oblidat algun nom. No cito pas a tots els veïns, ni tots els fets que hi succeïen; els jocs al càrrec, les revetlles, les anades a la platja. Algunes coses ja fugirien de l’entorn que modestament he intentat descriure i em faria excessivament pesat per aquells que han tingut la paciència de llegir el que he escrit.

No hi ha hagut, al llarg d’aquests escrits, cap altra intencionalitat que deixar petja d uns records. Records modestament escrits sense cap tipus de pretensió o, com a mínim, cap altre que algun lloc, alguna persona, algun fet no només quedi a dins al meu cap, sinó que mínimament transcendeixi a un àmbit que segurament serà petit. La Història, els records col·lectius, els fem a partir de les persones que s’han fet celebres, de les quals queda sempre un record que com a mínim és accessible per a les properes generacions. De la gent normal, aquella que no ha fet res considerat com a extraordinari, ben poca cosa queda. Potser només el record dels seus que amb el temps també es dilueix.

Si avui hi ha un entorn, si hem arribat fins on som ara és, malgrat tot, per la suma de tots. El que ha aportat tothom ha ajudat a tirar endavant al conjunt de la societat. És la suma dels “necessaris”, aquells que sembla que no compten i que hem oblidat del tot. D’aquells que ningú recorda però que hi eren i eren imprescindibles, i que amb el que feien ens han ajudat a tots plegats a arribar a aquí.

No sé què se’n deu a haver fet de molts dels que he citat. D’alguns encara en tinc constància. A en Jaume de ca la Maria, que manté el mateix aspecte amb uns quants anys de més, el veig encara sovint junt amb altres jubilats que es troben a uns bancs al capdavall de la Riera, per sota de la ferreteria de can Colomer. Encara veig, també algun dia, als fills dels Noguera que regentaven la bodega de l’Havana els he anat veient pel carrer al llarg dels anys, ells ni em deuen pas recordar, el mateix deu passar amb en Jaume. Potser jo els recordo per allò que sempre ens fixàvem més en els que eren una mica més grans que no pas en els que eren més petits que nosaltres.

No sé què se’n devia fer de l’Antonieta la “practicant” que “havia puntxat a tot el barri”. La Juanita i “la Fanny” ja fa molts anys que ens van deixar. Casa Fefa, la continuadora de can Salva, hem diuen que ja no es casa Fefa. Al bloc de tres pisos dels Paretern, a l’Havana, finalment sembla que li han pintat la façana. Dels Mestres a part del record com a transportistes, queda l’amistat amb el fill, en Ramón, a qui no vaig conèixer en aquells moments sinó amb posterioritat, malgrat ser veïns del barri. Hem estat companys de treball molts anys. Ha estat ell qui ha fet algun apunt i algun comentari als escrits i també alguna sacsejada a la meva memòria, cosa que  agraeixo.

He provat de deixar constància del meu record de com era una botiga de barri, dels ritmes dels seixanta, de com funcionava el dia a dia familiar. De quins productes es compraven, etc., he intentat fer esment de tot això amb el que recordava de Ca la Maria. Tot plegat comú al que mínimament passava a les botigues escampades arreu de la ciutat. Botigues de barri de les que ben poques perviuen. Abans el botiguer no deixava de ser un servei, però també era una unitat econòmica al voltant de la qual, amb esforços i suors, alguns aconseguien un benestar per als seus. Això que ara en diuen l'ascensor social. Fer el salt, encara que només fos fins a la classe mitjana baixa/baixa. Ara, amb uns negocis de “quita i pon” cada cop és més difícil poder tenir aquella estabilitat econòmica, pels que ara s’anomenen treballadors “autònoms” i que llavors en dèiem que "treballaven pel seu compte".Aquells atrevits que feien un munt d'hores, sense el ritme de les sirenes de les fàbriques, com la de can Marfa, que els marcaven les aturades. Ara vivim en uns altres temps, molt accelerats, llavors tot era molt més lent, les certeses tardaven més a esvair-se.

He volgut fer una visió al voltant del que era casa meva, el meu carrer, el carrer del costat i l’Havana. Espero no haver-me deixat res, que segur que sí! Més enllà d’aquest entorn, del camí cap a l’escola quan passava per davant de la Caserna de la Guàrdia Civil i del taller de motos de can Saborit just al començament del carrer Sant Pelegrí, hi ha moltes altres vivències. Però els records més entranyables, de quan ets nen, estan al voltant de casa, del veïnat i també de l’escola. Un món que després amb els anys es va eixamplant, mentre el reducte original va canviant per no tornar a ser mai més el que era.

Ara sé que hi ha un "Grup d’amics i veins del carrer Josep Castellà", que fan activitats i que intenten recuperar la memòria del carrer, dels seus orígens i del perquè del seu nom. No sé si aquestes “petites xafarderies casolanes” els poden haver fet un mínim de llum de com era aquell entorn als anys seixanta. M’agradaria haver estat mínimament útil en aquest aspecte.

29 de febrer 2016

Enllaços amb les sis entrades referides:
 




28 de febrer de 2016

La Biblioteca Popular de la Plaça de Santa Anna - Mataró anys seixanta



El record que en tinc de la biblioteca de la plaça de Santa Anna, la Biblioteca Popular de la Caixa de Mataró, és el d’un edifici amb una porta, amb un enreixat de ferro que donava pas a un vestíbul. Aquest vestíbul quedava visible des del carrer mitjançant una gran vidriera. A partir del vestíbul, pujant un o dos graons, s’accedia a la sala de lectura.

Les portes que separaven el vestíbul de la sala de lectura, estaven cobertes amb unes cortinetes que mig amagaven l’interior . Just entrar a la sala lectura hi havia una tauleta, la recordo, altres cops, també col·locada més endins. Era la tauleta del conserge que era qui cuidava del control i l’ordre a la sala de lectura. D’aquells temps, a la segona meitat dels anys seixanta en recordo a dos. Un es deia Palou, lamento que no em vinguin a la memòria els seus noms de pila(1). Era d’aspecte molt seriós amb un poblat bigoti, feia molt de respecte, penso que amb una mirada o un “xss”, ja ens feia anar a tots drets. No recordo haver creuat mai cap paraula amb ell. L’altre Conserge era en Pruna, calb, ros, amb els ulls clars, conegut del meu pare, no era pas d’aspecte tan sever i era molt més assequible. Si ens havia de dir quelcom, a la canalla quan entràvem, ens ho deia, amb veu baixa amablement, però seriosament, demanant-nos que ens comportéssim. També voltava per allà el responsable, el director de la biblioteca, al que anomenaven "Taio", en Claudi Mayol que era germà del director de la Caixa de Mataró.

La sala de lectura era més estreta al principi i més enllà de la meitat s’eixamplava. Al fons a un cantó els serveis i al mig un altell al qual s’accedia per unes escales, tres o quatre graons, a banda i banda. L'altell quedava tancat a la sala per una barana de fusta a la qual hi havia una taula arrambada que quedava just per davant de les taules de les dues bibliotecàries, que seien de costat respecte a la sala.

De les bibliotecàries també, d’aquella època en recorda un parell. Una d’elles amb aspecte de senyora gran, que no ho devia pas ser tant, amb ulleres, sempre amb el cap molt ben pentinat, i els llavis pintats. Es deia Pilar Cuadrada. L’altre més jove, era una noia rosa molt bonica, a qui llavors els més petits no sabíem pas apreciar en aquest aspecte, la Pilar Recoder. Si en faig referència, és perquè ja la recordo de més gran. A les bibliotecàries hi podies anar a consultar-les sempre que necessitaves quelcom. Ho havies de fer en veu baixa, per no destorbar a ningú a la sala de lectura. Com que els menuts que llavors entràvem a la biblioteca teníem unes clares i determinades preferències, no en fèiem gaire ús dels seus serveis.


Els llibres més demandats per la mainada, els que més recordo, són les aventures d’en Tintin, els llibres de l’Asterix, llavors encara una novetat, i la revista Cavall Fort. En aquell temps tota l’educació a l’escola era en castellà. Poder Llegir el Cavall Fort, les aventures d’en Jan, en Trencapins i fins i tot els barrufets, era, almenys per a mi, una tota una primícia. Els llibres d’en Tintin els tenien tant en català com en castellà. Tots aquells llibres infantils i per a joves, els podies d’anar a recollir a la taula que estava arrambada a la barana de l’altell de les bibliotecàries, d'un a un. Ja una mica més grandet em vaig atrevir amb llibres amb més lletra que dibuixos, recordo els d’Enyd Blyton; els Cinc, els Set Secrets, ... També algun dia feia alguna "incursió" i tafanejava amb algun company d’escola els llibres per a grans. Ho fèiem mirant de no pertorbar el silenci i la calma que reganava en aquella sala, tranquil·litat que ara dubto que es pogués mantenir. De les lectures ja no tan infantils, bé, més que lectura el que fèiem era mirar els sants, recordo els llibres il·lustrats. Els de Ciències Naturals eren els meus predilectes. Vivíem els anys de les col·leccions de cromos com el “Vida y Color”. Per tant, poder tafanejar, fullejar, mirar les fotos i dibuixos de la Història Natural de l’editorial Gallach era tot una experiència.


La sala aproximadament disposava d’un parell de dotzenes de taules, pesades, de fusta. Conjuntades amb les prestatgeries que envoltaven la sala. Prestatgeries atapeïdes de llibres, principalment de consulta, però també de les novetats editorials o d’aquells més comunament demandats. El fons de llibres de la Biblioteca era molt més gran. Per això quan algú volia un llibre "no visible", prèvia comprovació als fitxers de la seva existència, calia demanar-lo a la bibliotecària que anava a buscar-lo a l’interior.

A cada taula hi havia quatre cadires amb braços, pesades com un dimoni, entapissades de pell, amb unes tatxes daurades. Moure la cadira, sense fer remor, sense cridar l’atenció del conserge, era tota una gesta. Altrament se sentia el xss, del conserge o d’algun altre usuari que et llençava una mirada inquisidora. El temps el marcava un rellotge amb un "ding-dong" victorià, que també indicava el final de l’horari i del gaudi, fins al dia vinent, d’un món que s’obria als meus encuriosits ulls i que semblava que mai podria abastar del tot.

Amb el temps la sala es va fer petita, ja que no només es feia servir com a sala de lectura, també com a lloc per anar a estudiar. Pel que van decidir, a la primera meitat dels setanta, traslladar la sala de lectura al primer pis i als dos pisos superiors immediats obrir unes sales d’estudi, que recordo molt bé ja d’anys posteriors. Però aquesta ja és una altra història.


28 de febrer 2016 

(1) no n'estic pas segur si eren LLuis Palou i Enric Pruna.

27 de febrer de 2016

No deu ser pas per l'avi



Tots som individus lliures i responsables dels nostres actes. Som lliures de decidir si volem o no volem fer una cosa i som responsables de si la fem o no la fem. Certament hi ha condicionants que poden afavorir, o no, que prenguem les nostres decisions en plena llibertat. En algun cas, els menys, poden haver-hi circumstàncies que poden alliberar-nos totalment o parcialment de les nostres responsabilitats.


El que també queda clar és que la responsabilitat dels actes es pròpia i ningú ha ni hauria d’haver pagat mai per coses que ell no ha fet, encara que ho hagi fet algú molt proper. Però també cal tenir en compte la influència, clara i determinant o simplement subliminal, que pot tenir, sobre qualsevol individu, aquelles persones que li són properes o els ambients que l’envoltaven mentre s’estava formant.


Cal ser molt ferm i tenir molta personalitat per sostreure’t de manera positiva, en tots els aspectes, de les influències que t’envolten; posicions socials que t’afavoreixen, creences, etc. És per això molt complicat esdevenir totalment un individu lliure i responsable. En definitiva ho podríem resumir que es molt difícil defugir d’allò que alguns anomenen “el factor humà”. Perquè, en tot cas, no és només l’entorn en circumstàncies de pobresa o marginalitat el que determina molts cop el destí d’una persona.


Amb "la boca petita", sense gaires escarafalls, en mitjans marginals i a les xarxes socials, d’ençà que va arribar a la secretaria general del PSOE, algú s’ha cuidat de recordar-nos qui era el suposat avi matern de Pedro Sánchez. Un avi matern d’ignominiós record  Un avi matern del qual se suposa que al Secretari General del PSOE no li fa gaire gràcia que se’n parli. Que ho amaga, diuen alguns! Qui va ser Capità General de la Segona Regió militar, amb capital a Sevilla, amb el grau de tinent General - Antonio Castejon Espinosa - va morir amb 83 anys, quan en Pedro Sánchez tenia 7 anys. Els números no acabarien de quadrar! Els cognoms, ben bé tampoc! Gratant informacions i contrainformacions, no s’acaba de veure el lligam per enlloc. Per altra banda, cap mitjà de certa “potència” – que no solvència – se n'ha fet ressò d’aquesta història. Malgrat que això tampoc es cap garantia de no certesa.


En cas que hagués estat el seu avi o avantpassat, se suposa que podia haver influït en la formació personal de Pedro Sánchez? El caràcter i les idees del militar Castejon serien un antecedent que influís en la forma de fer de Pedro Sánchez? Al cap i a la fi tot això, de ser cert el parentesc, serien elucubracions i no justificarien res, tal com comentàvem al principi. El possible parentesc no està suficientment contrastat, avi, besavi, o qualsevol altra cosa. Sembla doncs, tot plegat, una invenció. Un rumor sense cap credibilitat.


Els que si segurament és més plausible, per altres dades publicades, és que en Pedro Sánchez no prové d’una família de descamisats, sinó que es va criar en un entorn sense excessives dificultats. Que segurament ho va tenir molt més fàcil que la majoria, per a estudiar i formar-se professionalment. El “factor humà” que ha envoltat a Pedro Sánchez, doncs, no sembla pas ser, ni de bon tros, el que alguns pretenen atribuir-li.


Que fa creïble una història que justificaria o intentés demostrar que Pedro Sánchez, descendeix o estigués emparentat amb el Comandant Castejón? Desprestigiar-lo? Justificar que molts tenen parents a ambdós costats dels bàndols enfrontats a la guerra civil? Vés a saber!


Que pot arribar a fer pensar a algú que pogués ser cert? Potser aquesta aparent “uniformitat” i “linealitat monolítica” del seu discurs polític poc elaborat. Discurs amb el qual sembla que s’imposi més per l’alçada física que no pas per cap destacat tret intel·lectual. Pedro Sánchez és políticament simple, per això s’aferra a idearis simples, com tòtems sagrats; Constitució i Llei. Talment com un militar parlaria de “Deber i Patria”.


Parla de diàleg, però per dialogar dins uns límits. Els que a ell li semblen correctes i inalterables. Uns límits en els quals no es pugui sentir contradit ni incomodat.


Ara finalment ha acabat pactant amb una dreta, plana, simple i indentitariament intransigent, com és la de “Ciudadanos”. Una dreta que somia, com possiblement també somia en certa manera Pedro Sánchez, en una uniformitat cultural i lingüística “que nos haga mas fuertes”. Una uniformitat que Pedro Sánchez- “Una España de todos y para todos”-, matisaria amb algun retoc per fer-nos, a tots plegats, més fàcil una vida política i cultural, “ordenadament tirant a casernària”, a l’Estat espanyol.


Per tot plegat, a algú se li pot fer creïble, versemblant, un parentesc amb un militar, perquè en el fons el llenguatge, la gran bandera utilitzada per ell en el seu dia, la seva gestualitat, a estones ens hi poden fer pensar.






27 de febrer de 2015

23 de febrer de 2016

La vaga del Metro



Aquesta vaga del metro del Barcelona m’ha tele transportat a temps preterits, que a hores d’ara creia ja superats i en canvi veig que no és així. D’entrada vull que quedi clar que la vaga és un dret i potser la millor eina, en molts casos, que tenen els treballadors per defensar els seus interessos.

La vaga tampoc és un mecanisme que surti de franc, per això és tan difícil, encara que es donen casos en situacions límit,  fer una vaga indefinida. D’entrada la vaga és un dret que té el cost de no percebre el salari dels dies de vaga i altres efectes col·laterals, administratius, que poden tenir el seu pes i significació en el futur. Com és que els dies de vaga deixes de cotitzar a la Seguretat Social, produint-se una baixa i una alta en el dit organisme. Vaja com si haguessis canviat d’empresa!

Per altra banda, la vaga té efectivitat en funció del cost econòmic que la suspensió del servei o de l’activitat productiva comporti. Si la vaga només molesta però no pertorba extraordinàriament acaba sent una molèstia assumible per la Societat i per l’Administració. Per tant, aviat es desinfla, doncs no hi ha manera pràctica d’aconseguir forçar gairebé res amb ella. Si un dia fan vaga els mestres, això causa molèsties, però també suposa un estalvi per a l’administració, que fa “bote” amb els salaris que deixarà de pagar. Si la vaga afecta una activitat productiva finalista ja hi ha un perjudici econòmic que cal considerar i que porta a ambdues parts a ser raonables, a negociar i a arribar a acords. Si la vaga afecta a una activitat relacionada directament o indirectament amb la productivitat de manera més general, com podria ser una vaga en una fàbrica de components per a diverses empreses o una vaga del transport, les coses ja agafen, depenent de les circumstàncies, un altre caire. Si el tema afecta el transport públic, estan legislats els serveis mínims, molts cops denunciats per la part laboral com a abusius, però que continuen essent sempre insuficients per a evitar col·lapses, demores, pèrdues d’hores de treball, etc. , aquest seria el cas de la vaga del Metro, que a més en aquest cas pren més rellevància per al “coincidència” amb una “fasto” com és el Congrés Mundial de Telefonia Mòbil.

Per tant, en cas de plantejar-se una vaga com l’actual els treballadors saben que tenen mínimament la paella pel mànec. Els sindicats, en funció de la seva estructura, la seva representativitat i si són “sistèmics” o no poden prendre una actitud o altra. Possiblement no seria el mateix un Comitè d’Empresa del Metro de Barcelona controlat per CCOO que per la CGT. En el primer cas probablement  s’estaria negociant i no s’haguera arribat a la vaga. Però en el segon cas si el sindicat majoritari a l'empresa no és un sindicat “sistèmic” la cosa ja pot prendre unes altres derivades, Sobretot si enfront tenen algú que no sap amb que està jugant.

Fins aquí tot plegat seria una teorització, més o menys del que ha estat habitual aquests darrers anys. Una teorització que podríem fer més àmplia, però ens allargaríem massa.

El que ara sembla descol·locar a molta gent són les dues parts enfrontades i les actituds. En primer lloc ara “la patronal” són una gent “xupimegaguaixiripitiflàutica” que, no fa gaire, eren absolutament solidaris amb qualsevol vaga o moguda que toques la pera al poder establert, d’una manera o una altra. Aquests dies el "twitts" de l’Ada Cola i companyia, que en el seu dia varen fer i que ara corren per les xarxes, són un clar exemple de què comentem.

Però el que encara sorprèn més són algunes reaccions. Ja sabem que una cosa és l’oposició sistemàtica, i l’altre detenir el poder i, per tant, tenir la responsabilitat que tot funcioni i vagi bé. És per això que com a mínim és curiós i també simptomàtic de què no hi ha capacitat per aportar solucions les manifestacions en el sentit de: “No negociarem mentre hi hagi el xantatge de la vaga convocada”. Bé aquesta és una forma rància i autoritària de cabrejar més al personal. Unes maneres antediluvianes de respondre a les reivindicacions laborals, més pròpies d’altres èpoques i que diuen molt poc dels que les pronuncien i que denoten de forma clara que no saben ben bé el que estan tocant.

Però el que ja és el “colmo” és que es filtrin, des de l’administració, els salaris dels treballadors. Que pretenen? Enfrontar a la gent? Que diuen que un conductor de metro cobra més de 30.000 euros bruts anuals? I? Que no tenen una gran responsabilitat? Que és que hem de fer contenta a la gent ensenyant-los el que cobren perquè la gent els agafin mania? Ah! Els sous dels directius que cobren un munt! Molt bé! Potser sí que són abusius aquests salaris, però de quants directius parlem? És que resulta que el transport públic és deficitari, cert! Que a on no s’arriba amb el que es cobra amb els bitllets cal afegir diners públics, cert! Que els paguem entre tots, als treballadors i als directius, cert

Curiosament, els que ara fan de patronal ens vénen a dir per una banda que qui no paga el bitllet del metro no ho fa per gust sinó per necessitat, cosa que personalment dubto - en molts casos tampoc hi ha tanta gent que vagi a treballar el dissabte vespre/matinada que és quan es cola més gent -, i, per tant, partint d'aquesta idea "social" no fa res per buscar solucions per aturar els "galtes", perquè deuen pensar que això els faria impopulars. En canvi, per altra banda, ens estan dient, filtrant, els sous perquè veiem que els treballadors de TMB cobren massa. Pot ser que el problema és que en altres llocs la gent cobra massa poc, però clar solucionar això ja és molt més complicat. Per tant, es filtren els “generosos” salaris de “TMB” i llestos! D'aquesta manera se’ls encara amb la gent que no té res o molt poc i que ho estan passant malament. Gent a qui ells, "la patronal municipal", aquest govern de salvadors i redemptors, pagant entre tots, han promès ajudar.

En cap cas defujo la crítica als sindicats, al seu oportunisme, per muntar una vaga que està tocant els nassos a molta gent i que pot acabar portant un greu perjudici a la imatge de Barcelona en un moment com aquest. Però quan per una part no hi ha massa seny o una mica massa d’oportunisme i poca vergonya, el que s’espera per l’altra part és una mica del contrari, molta mà esquerra i molt seny, cosa que ara per ara a l’equip de l’Ajuntament de Barcelona ha brillat per absència.

23 de febrer 2016