27 de gener de 2017

Capsigranys i capsigranyades, d'allà i d'aquí.



Avui no va de natura, no, avui no parlarem del Lanius Senator, un preciós ocell. Avui parlarem de "capsigranyades" i de capsigranys segons la definició que del mot capsigrany dóna l'Institut d'Estudis Catalans: "persona de poc seny, no gens entenimentada".

No tothom que fa o que diu una "capsigranyada" el podem qualificar de capsigrany, però a força d'insistir i repetir-ne va guanyant punts per aconseguir-ho. Aquests darrers dies en tenim uns quants exemples de "capsigranyades" dignes de menció.

Com si no tinguéssim prou problemes a casa nostra ens hem d'anar a fixar en el que passa a fora. Com que som tan entenimentats ens podem permetre parlar de la façana de la casa del veí i no veure que tenim el pati de casa ple de merda. Ens està passant amb en Donald Trump que obre, dia si dia també els telenotícies i la cosa promet, entre altres motius perquè el personatge crearà notícia i d'aquí el tenim focalitzat esperant a què salti. Doncs bé, sembla que l'arribada del Sr. Trump a la Casablanca ha coincidit amb la desaparició de la versió en castellà de web de la dita residència presidencial. Les veus planyívoles de seguida s'han fet sentir. La primera va ser l'inefable Susanna Díaz, la "Sultana" com alguns l'anomenen. La Presidenta de la Junta d'Andalusia va posar el crit al cel, atesa la importància del seu idioma i que és el segon més parlat a Estats Units. Doncs bé a l'Estat espanyol el català és el segon idioma més parlat, segons mandat constitucional hauria de gaudir d'especial protecció, i l'ignoren sempre que poden, quan no el rebreguen i se'l passen pel forro dels collons.

La web de la Moncloa i la majoria de webs oficials del regne d'Espanya no contemplen cap de les altres llengües oficials a Espanya. Malgrat això el President del Govern espanyol, que a força de fotre la pota s'està guanyant a pols el títol de capsigrany, va sortir, doncs, a justificar la desaparició de l'espanyol a la web de la Casablanca. Ho va fer explicant-nos que li havien dit que la web estava en construcció i per això havia desaparegut l'espanyol. Aprofità per fotre'ns un clatellot, dient que ja li agradaria a ell que la web la Generalitat estigués en castellà, cosa que així és, però que ell, com tantes altres coses ignora. El missatge ja el va deixar anar i segurament tot un estol de capsigranys ja se l'ha fet seu. Però com que el Sr. Rajoy aspira a... ahir va tornar a insistir. Resulta que va dir que li semblava bé que es jutgés el tema "Gürtel", fins que l'entrevistador – aquell de: "y la europea" – li va recordar que el PP havia recorregut demanant la nul·litat de tota la causa, ja que el PP també està imputat, cosa que ell va dir ignorar. No sols va donar aquest titular, sinó que va continuar "fotent la gamba", amb el tema de les elèctriques, dient que com que plourà i farà vent el preu de la llum baixarà. A la tarda algú ja l'havia caricaturitzat vestit d'indi i fent la dansa de la pluja. Per arrodonir l'entrevista, i anar fent punts, va reconèixer que sort en tenen dels cèntims dels catalans per quadrar els comptes de l'Estat, cosa que fa impossible cap tipus de concessió, amb el que el diàleg amb Catalunya, com a molt, pot ser per a parlar precisament del temps. Mai de finançament, ni molt menys del preu de la llum! Això són coses intocables!

Però clar capsigranys o aspirants a ser-ho no només n'hi ha fora de Catalunya. Aquí també la competència és ferotge. El rànquing va ajustadet, quan no és en Rabell que fot un estirabot el fa el Fachin o el Coscubiela. La sortida de to del dia a vegades també la poden fer des de la CUP, allà hi juguen uns quants. Tot plegat sense oblidar a la Sra. Colau i el seu equip. Molt menys, però, podem menystenir a l'Arrimadas, al conferenciant Iceta o al Sr. Albiol, ja que aquests juguen a la lliga d'honor, l'estatal. 

Però, Ai-las! Que aquests dos darrers dies els han sortit un parell de competidors que prometen. Un ha estat el Sr. Millo flamant delegat del Govern Central a Catalunya – encara enyorarem a la senyora Llanos de Luna -. El senyor Millo, ha vingut a dir que els cèntims gastats a la compareixença a Brussel·les, per part del President Puigdemont i acompanyants, valdria més haver-los gastat en ambulàncies. Tot venia a solta de la lamentable mort d'una nena a l'Hospital de Blanes. Tan pocs recursos dialèctics tenen des del Govern Central, tan poc recursos intel·lectuals té aquest "mercenari" de la política que ha de fer servir la demagògia més crua? Ho fa ignorant que ambulàncies pediàtriques, poques, però a la resta de l'Estat brillen per la seva absència. Ho fa ignorant els dispendis de l'Estat, dels que aquests darrers dies s'han filtrat Reials Barbaritats, tan sols per posar un exemple. per no parlar "d'estores diplomàtiques" i de tantes altres coses.

Per acabar, ahir va saltar el Senador Vidal, ex-jutge. Resulta que el Sr. Vidal va explicant, en xerrades que va fent pel país, que el Govern de la Generalitat de manera il·legítima té les dades dels contribuents. Cosa que com era d'esperar ha aixecat una gran polseguera i que deixarà titulars per uns quants dies a la premsa. Entre altres raons perquè el tema és més delicat del que a priori pugui semblar. D'aquí que el Govern de la Generalitat s'hagi afanyat a negar-ho, el mateix que ha fet el partit que el dóna suport, ERC. El Sr. Vidal va ser una altra d'aquelles aparicions estel·lars que s'han produït durant el Procés. Va redactar una Constitució, avui llegia a la premsa sense que ningú li demanés, de les més "chupiguais" de les que es fan i desfan. Va aconseguir fama, que li va suposar un cost que no podem negar; el seu decantament de la judicatura. Cosa que el va fer ser conegut arreu i per tothom. Ho va ser fins al punt que al cap de pocs dies de saber-se de la seva Constitució i del seu encausament per haver-la redactat, ja era per a molts un heroi. Algú fins i tot recordo que el postulava com a President. Doncs bé, com a conseqüència de tot això, el Sr. Vidal es va deixar estimar per les dues principals forces sobiranistes, fins que una, ERC, el va acabar fitxant, presentant-lo a les llistes del Senat, per dues vegades, i resultant elegit.

Tot plegat ens demostra que els capsigranyisme no és patrimoni d'uns quants elegits. Que aquests elegits no ho serien sense el capsigranyisme de molts, de molts que els voten vull dir.

27 de gener 2017

22 de gener de 2017

El Cullerot, El Cyrano dels ànecs


D'entrada l'ànec cullerot (Anas Clypeata), no és aparentment, ni per la seva coloració, ni per la seva mida, ni per altres característiques físiques un animal que d'entrada semblaria que cridi l'atenció. Fins i tot el seu comportament, en el primer moment, no el distingeix d'altres. Perquè en definitiva, d'entrada pensem, si es belluga com un ànec, neda com un ànec, crida – no gaire- com un ànec i sembla un ànec simplement deu ser un ànec, no? Doncs bé, totes aquestes consideracions queden en res quan en ens fixem en... Mare de Déu quin nas!

Es pot observar en aquest mascle d'ànec Cullerot, les marques del que havien estat les dents.


A l'hivern, els dies de més fred, quan està més inactiu se'l pot distingir, si és mascle, entre els canyers i joncars. Semblaria com si no s'atrevís ni tan sols a sortir a fer un tomb. Si ens fixem, no gaire lluny veurem alguna femella, amb colors més somorts i confusibles amb l'entorn i amb altres espècies d'ànecs. Bé confusible fins que li veiem el bec.

Exemplar d'ànec Cullerot en eclipsi


Respecte de la parella de per vida, com és el cas en la majoria d'anseriformes - ànecs, oques i cignes-, del nostre Cyrano, la seva particular Roxanne, no creiem que hagi tingut massa dificultats per a conquerir-la. No deu pas haver necessitat el concurs del "guaperes" de torn que donés la cara per ell i poses en el seu bec les estrofes dels seus versos. Al nostre Cullerot no li ha calgut el concurs d'un galà com l'ànec blanc, que ja aspira a cigne i denota maneres ganses. Res de tot això ha fet falta perquè el nostre Cullerot té el seu especial "glamour". Com diuen els entesos, uns sentits físicament ostentosos, un bon nas i uns ulls clars, denoten una bona capacitat de relació. El do del contacte, i al Cullerot, per tot això, no sembla que el tema de l'aparellament li vagi malament.

Ànec blanc. Destaca per la seva elegància i per tractar-se d'una espècie que, pels seus trets físics, ja ens sembla més propera a les oques o fins i tot als cignes que no pas al ànecs.




El cullerot passa l'hivern amb nosaltres. Com els turistes anglesos i alemanys que busquen l'escalfor de la Mediterrània. Durant l'estiu aprofita la fresqueta dels ambients més al nord per a criar. Si bé, com els anglesos n'hi ha que sembla que ja resideixen per aquí tot l'any, però de moment no són pas gaires. Aquí, majoritàriament, ens arriba cada any just començar la tardor, a vegades ho fa camuflat, el que es diu tècnicament en eclipsi. Perquè un cop s'han aparellat i criat, sembla que durant un temps no li calen les seves millors gales. Gales que recupera de cara a "la propera campanya". També, els mascles, mentre encara són joves i no han arribat a l'edat "de merèixer", presenten un abillament semblant.

Esemplars d''ànec cullerot sota dels canyers



Per això si bé distingim clarament el mascle amb tots els seus colors, aquest ens pot passar desapercebut i fins i tot confondre'ns en determinades èpoques de l'any o quan és "cadell". I és que el paio de lluny pot semblar-nos una femella.

Però com dèiem, el que caracteritza a aquest ànec és el seu bec, que utilitza com una gran pala recol·lectora amb la qual filtra l'aigua i els llots per tal d'aconseguir fitoplàncton-zooplàncton, petits mol·luscs i insectes. Si ens fixem en el seu bec, quan el té obert, encara podem observar les marques del que fa milions d'anys havien estat les dents. Dents que les aus durant la seva evolució a l'estat actual van anar perdent.

Animal no excessivament gregari, al contrari que altres tipus d'ànecs, no conforma grans estols. Malgrat tot, viu entremig o juntament amb altres espècies d'anseriformes.

Tot plegat una au més que interessant. Una au que pot fer les delícies dels nostres petits, gràcies a aquest enorme bec que sembla fer-lo anar tot el dia amb el cap una mica cot.

22 de gener 2016



17 de gener de 2017

Arriba el fred, l'Administració respon!


Ahir al migdia, devia ser al 324, vaig sentir les declaracions del Conseller Jané respecte de l'onada de fred que ara ens està arribant. La veritat és que el bon home em va fer patir de debò tota l'estona que el vaig anar sentint. Semblava que camines sobre una catifa d'ous, fent passes suaus i curtes, per intentar trencar-ne els menys possibles. Frases curtes, rumiades, un parlar lent. Fent referència als informes – llegiu, si no passa ben bé això es perquè m'han informat malament –. Tot plegat, un anar amb excessiu compte amb el que es diu, per por a equivocar-se i que algú, sempre hi ha algun d'aquests, gràcies a això pogués fer punxa al llapis. En aquest país en tenim un munt de torracollons rondinaires, "del gremi d'enderrocs", esperant per criticar. Pocs cops, per no dir mai, amb intencions positives, ja no m'atreveixo a dir amb intencionalitat constructiva.

Tot plegat em va semblar tan artificiós, una pèrdua de temps, de recursos – cost de l'emissió- no hi ha notícies més importants? No hi ha altra programació més interessant? Després algú ens diu que la Televisió de Catalunya perd audiència. Sentir a tot un Conseller de la Generalitat parlant, mentre ensumaves la por que trametia, la por a cagar-la! Tot plegat fa certa "angunieta". Per què, veiem, estem a l'hivern, no? A l'hivern fa fred, oi que sí? Alguns dies més que d'altres. Ara ens toquen uns dies "excepcionals", d'acord! Nevarà, algunes carreteres poden quedar tallades o caldrà fer servir cadenes. Sembla com si això no hagués passat mai! Que s'activaran les màquines llevaneus, coi per això les tenim! Que es tirarà sal a les principals vies de comunicació amb risc de glaçada, clar home! Per això hi ha pressupostada alguna partida, per comprar sal per tirar-la si es preveuen glaçades, només faltaria!

Després quan hi ha un episodi com aquest sempre hi ha algú que aprofita per fer la cèlebre frase, la frase ocurrent. Quan mal que ens ha fet tot això del "twitt". Ahir un deia, ara que coincidint amb l'onada de fred hi ha la punta de l'epidèmia de grip, que les urgències estaven col·lapsades i que això s'atribuïa a la grip i no pas als llits reduïts. I la gent ho "retwitta" i visca la gresca! A veure, si-ús-plau! Cada any d'ençà que tinc memòria quan hi ha "la passa" de grip les urgències es col·lapsen. Ara que hi ha menys llits hospitalaris i abans quan n'hi havia més. Es col·lapsen perquè molta gent va a urgències en lloc de quedar-se a casa, abrigadet, amb un brou ben calent i prenent algun analgèsic al mateix temps que controla la febre. Per què, veiem, quanta de la gent que va a urgències per la grip acaba fent servir un llit hospitalari? Suposo que unes quantes més del que és habitual. Gent amb altres afeccions ja diagnosticades i que la grip podria agreujar. Persones, però, que normalment ja estan vacunades.

També ahir algú es feia ressò de les declaracions d'un capellà, suposo que conegut, de la zona de Madrid que deia:  "que davant de l'onada de fred, s'havia de demanar que els Ministeris i edificis oficials restessin oberts per acollir a la gent sense sostre". Molt bona intenció, però la intenció que val, de debò, és aquella que permeti que aquests edificis que acullen -els que ens governen i que hi treballen per a tots- ho facin eficientment, per tal d'evitar que no hi hagi gent obligada a viure al carrer. I tot això no depèn pas de què ara arribi una onada de fred.

La demagògia ha fet tant de forat en les nostres consciències que ja no ens adonem del ridícul. Tornant a voltes amb les declaracions del Conseller i les recomanacions que ens fan des dels mitjans per fer front l'onada de fred. Algunes són tan banals, de lògiques, que fa vergonya aliena sentir-les. Ahir s'avisava que aquells que tenen familiars, veïns o coneguts d'edat avançada que viuen sols procurin no deixar-los "sense supervisió" durant aquests dies. O sia, que a la que millori el temps ja els poden oblidar, fins a la propera nevada o fins a la propera onada de calor, on s'aprofitarà també per recordar l'escalfament global.

L'estat i  les Administracions en general s'han atribuït, de fa temps, unes funcions que sembla que ens hagin de permetre jubilar l'enteniment i enviar la consciència de vacances. L'Estat, l'Administració, fa de papa i de mama. L'Administració ens diu a l'estiu que hem de prendre líquids per no deshidratar-nos i que hem de tancar les finestres a l'hivern per no agafar fred. L'administració ens diu, com ara és el cas, que no agafem el cotxe si no és imprescindible. L'Administració ens diu que hem de portar el cotxe en perfectes condicions, correctament revisat... Només quan fa fred?

Per tot això, i més, l'Administració destina recursos. Llegiu departaments, empleats, funcionaris... Per tot això l'administració té telèfons que responen, ves quina cosa que truquis a un telèfon i et responguin, extraordinari! Així és com ens hem anat carregant tots plegats d'obligacions, dic tots plegats perquè les paguem amb els nostres impostos. Carregant amb unes obligacions i amb uns serveis que semblen que tenen dues finalitats. La primera l'aixopluc laboral dels que els presten i l'altre contribuir a la idiotització de molta gent. Gent  cada cop menys acostumada a pensar i més viciada a què els altres els diguin el que cal fer.

Per això la sensació d'angúnia que ahir em trametia el Conseller. Jo, personalment, ho haguera "pelat" tot molt més ràpid, sense tantes explicacions i justificacions. Ara bé, si algú per culpa de la meva actitud concisa no es poses bé la bufanda i es refredés, jo duraria dos telenotícies al càrrec. Durant  una setmana seria motiu de crítica i escarni dels benintencionats i també dels hipòcrites camuflats -potser són els mateixos - que em farien passar un viacrucis.

En definitiva, hem construït una societat egoista, hedonista, acomodatícia i poruga. Un lloc on el concepte de responsabilitat personal ha desaparegut. Una societat on tot és façana, un paquet que només és embolcall i llacet. El regne de les aparences! Així ens va!

17 de gener 2017

11 de gener de 2017

A voltes de nou amb les Caixes catalanes

Avui un dels titulars del diari ARA és tan explícit com això: "Salvar CatalunyaCaixa va costar més diners públics que Bankia".

Malgrat tot, malgrat totes les argumentacions presentades a l'article, d'acord amb un informe del Tribunal de Comptes, deixen de fer èmfasi en el tema principal; la proporcionalitat.

Critica el Tribunal de comptes l'arbitrarietat de l'Estat a l'hora de vendre les caixes rescatades. A continuació demostra que tenint, com té, Bankia encara un valor de mercat es calcula que quan es torni a privatitzar es recuperaran pel cap baix uns 10.000 milions; per altra banda algunes quantitats molt inferiors ja han estat recuperades.

El resultat final serà, segons es pronostica que els rescats de la Caixa d'Estalvis del Mediterrani (Alacant) i la Caixa de Catalunya, una per una, seran més onerosos per l'erari públic espanyol que no pas el rescat de Bankia. He de tornar a insistir que malgrat totes aquestes argumentacions, es continua obviant, almenys a l'article del diari, la proporcionalitat. Proporcionalitat sobre la qual aquest modest blogaire ja havia insistit, intentant fer-la notar. Veiem si no.

Bankia era unes 5/6 vegades més gran que Caixa Catalunya. No oblidem que a Bankia hi confluïen la segona i la tercera caixes espanyoles, més un "cor" de 5 petites, entre aquestes hi havia Caixa Laietana. Caixa Catalunya era llavors la cinquena caixa espanyola per volum d'actius.

Per tant si a Bankia se li va avançar 22.500 milions, a Caixa Catalunya per estar en la mateixa "proporcionalitat" no se li haurien d'haver avançat gaire més enllà de 4.000 milions. També o podem comptar al revés si a Caixa Catalunya se li van avançar 12.500 milions, proporcionalment a Bankia hauria calgut, insisteixo "proporcionalment", fer una injecció de 63.000 milions d'euros i no pas només 22.500.

Uns càlculs semblants es podrien fer amb la quarta caixa espanyola, la CAM d'Alacant, rescatada amb 11.000 milions essent 4/5 vegades més petita que Bankia. Tant  la Caixa Catalunya, com la CAM, són casos que es van donar per perduts i per tal d'evitar haver d'abocar més cèntims es van vendre, si no recordo malament en el cas de la CAM, per un euro, al Banc de Sabadell. La Caixa de Catalunya ha anat a parar al BBVA. Ambdues amb unes condicions "draconianes" respecte a les garanties que l'Estat devia assumir per estalviar pèrdues afegides als bancs "compradors".

Durant força temps, a la premsa, a la ràdio, als programes d'humor, com és el cas de Polònia, van fer èmfasi, o en el seu cas "conyeta", posant en la diana del rescat bancari a Bankia. Sense atendre a la "proporcionalitat" de la que parlàvem. Els discursos dels polítics a casa nostra, i a fora també, feien el blanc de les seves crítiques al rescat bancari apuntant a Bankia i així anar-hi anant.

Aquí, aprofitant la quantitat absoluta menor del rescat, es va desviar l'atenció sobre el tema Caixa Catalunya que va quedar en un segon pla. El 2005 quan se'n va fer càrrec de la Presidència de l'Entitat l'ex-Vicepresident del Govern Central, Narcís Serra, aquest es devia pensar que aquella crisi es resoldria com totes les crisis. Per això no va tenir cap recança en assignar-se unes bones prebendes, el mateix que després faria el llavors director Adolf Tudó. La Crisi es resoldria de manera "política", devia pensar. Malgrat no ser pas un curt de gambals, Narcís Serra no va saber copsar en l'embolic on s'havia ficat. Dic embolic perquè quan ell va arribar el mal ja estava fet, o el que és el mateix, ja hi havia hagut qui havia embolicat la troca.

Caixa Catalunya havia seguit una política d'expansió i per una altra banda una política financera que l'acabarien portant al sot. D'això en va ser responsable l'antiga direcció, amb Josep Maria Loza al capdavant i també la Presidència ocupada pel senyor Serra i Ramoneda, persona que no podia al·legar ignorància en el tema financer, ja que estem parlant d'un catedràtic d'economia i se suposa que, per tant, hi entén del tema. També tenen una important responsabilitat, en tot en el que va passar, des del Govern de la Generalitat, principalment durant el mandat del tripartit, però no pas exclusivament. Cal recordar la famosa frase del Conseller d'Economia de torn, el senyor Castells, que deia, respecte del tema de les Caixes: "Catalunya no ha de perdre cap llençol en aquesta bugada". Els va perdre tots! 9 Caixes a "Can Pistraus" i la més gran convertida en Banc. O sia totes van deixar d'estar sota el control de la Generalitat, si és que  la Generalitat mai va controlar-les del tot, almenys d'una manera eficient i efectiva.

Però com tot drama, i el de les Caixes catalanes ho és, no vam poder fugir de l'esperpent. El que havia estat màxim responsable de la Caixa Catalunya, Antoni Serra i Ramoneda, anava pontificant per tots els mitjans sobre el que calia fer i el que s'hauria d'haver fet, fins i tot va escriure un llibre: "els errors de les caixes", no dels que dirigien les caixes, sinó de les caixes així en "indeterminat".

Per últim i des d'aquest humil blog una afectuosa salutació, pel que fa a aquest tema, als responsables d'economia dels mitjans. No fa ni dos anys vaig sentir dir al cap d'economia d'un dels diaris més venuts de Catalunya, que no havien sabut valorar la situació ni veure a venir la crisi. Cap d'ells? Au vinga! Perquè si és així, que no m'ho crec, val més que deixin d'enredar i es dediquin a una altra cosa o el que és millor, més ens val a tots plegats no fer-los gaire cas.

11 de gener 2017

7 de gener de 2017

Els dofins diran adéu a Barcelona.

El delfinari del zoològic de Barcelona pot tancar en un parell d'anysSembla que les instal·lacions no compleixen els requisits, segons el Govern Municipal de Colau, i, per tant, es clausuraran i no es renovaran, perquè no es pensen pas gastar ni un cèntim per fer-ho. Els dofins, que ningú es pensi el contrari, aniran a altres llocs on es mantenen els delfinaris. Deixar-los en llibertat seria condemnar-los a una mort segura. Aniran a qualsevol altre lloc entre altres raons perquè València en té dos cedits a Barcelona. També poden anar o a qualsevol altre lloc on hi hagi aquest tipus d'instal·lació. L'opció tipus "allibereu a Willy" queda, doncs, descartada.

Aparentment tot plegat no deixa de ser una opció política/ideològica. La mateixa Alcaldessa sembla que hauria twittejat quelcom així: "Els dofins són animals molt intel·ligents que pateixen en captivitat. Barcelona no tindrà més dofins perquè estima i respecta els animals". Tot plegat, molt políticament correcte, molt poc fàcil de contradir. Però de moment només aplicable als dofins, perquè és el que ara interessa o no interessa.

Barcelona es pot quedar sense dofins, mentre altres ciutats en continuaran tenint, sense anar gairebé més lluny, com dèiem, València o fins i tot Madrid.


Ens ho diu l'Alcaldessa que són molt intel·ligents, deu tenir molt bona comunicació amb ells! Els deu tirar peixet, o potser, en realitat, a qui tira peixet és a un determinat sector de la població que amb sardineta ja es conforma i és per això que es creuen totes aquestes entelèquies bonistes.


Altres espècies menys intel·ligents, de moment, caldrà que esperin. Potser des del Govern municipal ens presentin pròximament un rànquing. Vés a saber si per a ser lliure cal ser més intel·ligent que l'espècie següent! On posar els límits? Als taurons, meros, orades i altres peixos de l'Aquari de Barcelona els caldrà esperar una bona estona. Almenys fins que les instal·lacions on ara són caiguin a trossos.


Amb la mesura de la senyora Colau els fills de la gent humil ja no se'ls presentarà l'oportunitat de veure dofins de prop. Per fer-ho caldrà embarcar-se en un creuer per la Mediterrània, cosa no a l'abast de totes les economies familiars, i esperar l'ocasió en què aquests animals facin cabrioles al costat del vaixell. Altrament una altra opció és ser un "petit burgès" i tenir una barca en un port esportiu que ens permeti fer unes milles, mar endins, per provar sort. També hi haurà l'opció de fer un viatge a un país exòtic per poder-los veure. Penso, per exemple, en els dofins de l'Amazònia. Cosa aquesta reservada també per a butxaques privilegiades. Reservada, en alguns casos, a aquesta colla d'hipòcrites que viatgen a l'altra banda del món, però que aquí posturegen i van amb bicicleta per no contaminar.


Permeteu-me la digressió. Algun d'aquests "posturetes" que viatgen a les "quimbambes", moltes vegades més d'un cop a l'any, s'han parat a calcular el combustible que cal cremar per aixecar els seus 60, 70, 80, 90 quilos de pes fins als 10.000 metres d'alçada i traslladar-los milers de quilòmetres? Són els mateixos que ens fan creure que adoren la bicicleta i que si aquests dies de situació anticiclònica augmenta la contaminació, és solament per culpa dels maleits cotxes. Mai ens diran que es culpa dels autobusos que els porten a l'aeroport del Prat! O dels vaixells que al port cremen fuel per mantenir els sistemes del buc, Ni molt menys li donaran la culpa als vehicles que recullen les bicicletes del Barcelona-Bicing a la part baixa de Barcelona per tornar-les a la "part alta".


Avui són els dofins, tan intel·ligent ells! Demà ho seran els periquitos, els canaris i les mallerengues dels aficionats a la cria d'ocells en captivitat, que sembla que ja pateixen limitacions legals. Demà ho seran aquells que gaudeixin d'un aquari a casa. Lloc on els pobres peixos corren, de debò, seriosos perills en cas de descuit del propietari o de fallada del subministrament elèctric.


Molt intel·ligents, ens diu Colau que són els dofins i que cal que visquin en llibertat. Més intel·ligents, sembla ser doncs, que els gossos condemnats a viure en pisos i als que únicament se'ls concedeixen breus sortides perquè vagin a cagar i marcar territori, els mascles! O els pobres gats que ni surten i que tenen el seu espai vital íntim reduït al caixonet de sorra. Ja no vull parlar de porcs vietnamites, iguanes, serps, hàmsters, conillets d'índies i altres espècies exòtiques.


No sé fins a quin punt en són d'intel·ligents els dofins, em sembla que bastant. Tampoc entraré a pensar en el nivell d'intel·ligència de l'Alcaldessa Colau, que també ho deu ser força, el suficient per a prendre a tots els seus conciutadans per una colla de cretins als quals pot convèncer amb un twittet de res, apel·lant a la llibertat. Tot plegat molt poètic, però, com tot el que emana del seu grup polític poc consistent, només que ens fem unes quantes preguntes.


7 de gener 2017