28 de desembre del 2014

De la Plutocràcia a la Casta, 80 anys "d’evolució"

Ara no recordo exactament qui ho va dir, però era quelcom així: “el més perillós del món és un idiota, bàsicament perquè són molts i voten i poden donar el poder als que governen”. Aquesta “idiotització” és comuna en tota la Humanitat, però en la nostra entranyable Mediterrània té manifestacions particulars.

A casa nostra, i a l’Estat espanyol per extensió, acabem essent uns imitadors del que es fa als altres llocs. Deu ser una herència perversa d’allò que deien els de la generació del 98 : “Que inventen ellos”. Així ens va!

Quan a Itàlia es va crear “L’Olivera” aquí es sentien les veus dels que volien crear la nostra pròpia Olivera, "arbequina per ser més nostrada". Aquell pol d’esquerres era per alguns una bona idea que es podia importar com a solució màgica per a resoldre molts dels nostres problemes o potser només una senzilla nova fórmula per engalipar a la gent. Amb els anys alguns es van emmirallar amb la Syriza grega, com que allà els anaven força bé les coses, fins i tot alguns parlaven de fer una Syriza catalana. Més recentment en Beppe Grillo que havia de solucionar tots els problemes d’Itàlia, aquí va passar sense pena ni glòria. A Itàlia, malgrat uns bons resultats electorals, ha acabat essent un altre episodi tragicòmic de la seva política. Més o menys quelcom oblidable com quan Espanya va portar al Festival d Eurovisió a Rodolfo Chikilicuatre.Ara,a Espanya i també Catalunya per una certa imitació, són els temps de "Podemos".

Ens passa això en una societat complexa, com ho són totes les occidentals, i amb una herència de segles no gaire ufanosa com la que tenim a l’estat espanyol. Passa quan, com és el nostre cas, es té una democràcia immadura, que mai ha acabat de ser-ho del tot i un règim, el de la Transició, que ha estat una enganyifa. LLavors, potser, és quan es veu que vius en un estat que ha emprés el camí de retorn a formes autoritàries pròpies de l’anterior etapa obertament dictatorial, potser, doncs, és llavors que hi hagi qui encara cregui en les solucions infal•libles i ràpides. Un error que es comet cada una o dos generacions amb resultats més o menys frustrants quan no directament tràgics.

Estem en un estat quasi arruïnat, que manté l’estatus gràcies a l’espoli sistemàtic d’una classe social en general; treballadors i treballadores assalariats i petits empresaris. També d’unes zones territorials concretes com és el cas de Catalunya. Aquest Estat és improductiu. Molts viuen de l’etern subsidi i amb uns índexs de creació de riquesa cada cop menys comparables amb els d’altres països europeus o fins i tot en vies de desenvolupament . Doncs bé, en aquest Estat molts aparentment tornen a les manifestacions “religioses i obscures", pròpies de períodes pretèrits, i tornen a creure en els miracles.

No hi ha cap altre explicació per al fenomen de “Podemos”. Avui torno a esmorzar sota la mirada de l’ideòleg Errejón que m’observa des del diari a través de les seves ulleres de pasta. Ara resulta que, segons explica l’articulista al diari ARA, “Podemos” vol convertir les properes eleccions generals en un plebiscit per tombar la Casta i molt em temo que si avancem els comicis catalans els pretenguin convertir en un assaig general, posant tota la carn "populista" a la graella.

Tant parlar de la Casta al final em venen a la memòria les primeres pelis del James Bond, on el dolent "Spectra" no li'identificaves mai, ni el veies. Com a molt es veia una mà acariciant un gat blanc. Tot Em sona al mateix que quan fa 80 anys la Falange parlava de lluitar contra la "Plutocracia capitalista" i al final van acabar fent la feina bruta, guerra civil inclosa, als poders reaccionaris del país o sia "La Plutocràcia", ara en diuen la Casta, per després lamentar-se durant anys de la seva "Revolución Pendiente". Mentre, menys quatre somiatruites degudament marginats o encarcerats, acumulaven càrrecs i privilegis en el nou règim que havien ajudat a instituir.

“Podemos” ha aparegut com un bolet i ja se sap que s’ha de fer amb els bolets, sobretot si no els coneixes, mai els posis a la paella ni molt menys tels mengis. A més si pel seu aspecte et recorden algun de verinós cal ser previngut i no posar-lo al cistell.

L’Errejón ens parla “de la capacitat d’un grup de presentar un projecte particular com a encarnació de l’interés general”, realment sona bé, però no resisteix el més mínim anàlisi; que és l’interès general? Parla “ d’articular el descontentament fragmentat i convertir-lo en una nova entitat política contra els de dalt” i qui són els de dalt? Ah clar! “La casta”! la Plutocràcia capitalista de fa 80 anys! “L’eix dreta-esquerra”, afegeix, “ja no explica el gruix dels problemes actuals” i aquí deu tenir part de raó, bàsicament perquè ja no ens governa ni la dreta feixista ni molt menys l’esquerra comunista. Tant sols ens govern una classe política que navega com pot, bàsicament malament, mirant de modificar el mínim possible perquè res es desmanegui i poder continuar manant.

Errejón i els seus estan identificant un enemic i li estan posant nom. Algú a qui culpar de tots els mals, qual “Pérfida Albion” més enllà dels mars o “la pertinaz sequía” – com evoquen subtilment els temps del nacionalsindicalisme del sindicat vertical; patrons i treballadors, ara descontentats fragmentadament, junts -. Pel que fa a Catalunya ens diu que “per un reconeixement del dret d’autodeterminació cal un canvi jurídic-institucional”, un canvi que m’hi jugo un pèsol que ells nos propiciaran mai.

Monedero, Errejón, Iglesies i acòlits són el nou torpede, que ens estan enviant des de les espanyes, per a intentar parar un Procés que si que es realment revolucionari; la creació d’un nou Estat .Un nou estat que quedi lluny de les dinàmiques que propicien i han propiciat uns estils de governar en blanc i negre, del tot o res, “desfragmentats”, molt adients amb les característiques històriques de la “Espanya Imperial”, també de la decadent. En cap cas estils identificables amb les dinàmiques socials que ara són presents al nostre país.

28 de desembre de 2014

21 de desembre del 2014

De La jaqueta de pana al Consell de Gas Natural, de la cueta a…

La Historia mai no es repeteix però s’imita molt bé. Hi ha paral•lelismes com el cas de la Restauració i el de la Transició, dos règims parlamentaris de la història recent de l’Estat espanyol que acaben ofegats en un mar de corrupció.

A començament dels anys 80, després d’una llarga dictadura, ens varen fer creure que l’esperança estava en un canvi de govern, que permetés de nou, com en temps de la República, que els socialistes governessin. Això , el “Canvi”, va ser a l’octubre del 1982. Un dels dirigents socialistes, Alfonso Guerra, va dir llavors “que després d’uns anys de govern socialista a Espanya no la reconeixeria ni Déu”.

Y malgrat tot després de 21 anys de governs socialistes i 11 del PP a Espanya la reconeixem prou bé, en alguns aspectes sembla que inclús la Transició encara hagi de començar. Governen els fills, els nets i els gendres dels capitostos franquistes. Alfonso Guerra ha estat 37 anys al seu escó de diputat, tants anys com Franco cap d’Estat. Aquells que al 82 varen arribar per canviar-ho tot, vestits amb jaqueta de pana, han aconseguit canviar del tot les seves pròpies vides adaptant-se a un estat que en lloc d’avançar ha involucionat. Ara, ja de grans, els veiem asseguts als Consells d’administració de les grans empreses i prenent-se vacances de luxe dignes de reportatges de "l'Hola" dels millors temps.

Avui ha aterrat a Barcelona la cueta de Pablo Iglesias, als informatius hem pogut veure algun dels tòpics que ha desgranat en el seu discurs i ens han ensenyat que hi ha hagut gent que ha hagut de seguir l’acte des del carrer perquè no s’hi cabia. A primera fila representants dels partits d’Esquerra i també hem pogut veure a Jimenez Villarejo flamant eurodiputat que va prometre deixar els seu escó i que sembla que no marxa ni amb salfumant. Per cert, “un altre gran amic de Catalunya i de les seves llibertats nacionals”.

Iglesias ha dit “que Espanya és una nació de nacions”, “que hi ha diverses cultures i idiomes”. Bé quelcom semblant al que ja diu la Constitució en aquells articles, que a diferència del títol vuitè, sempre obliden des de les Espanyes. “Que tenim dret a decidir” ha afegit! Moltes gràcies Pablo! Però a continuació ha remarcat “que cal decidir en moltes coses”, i tant! Quan siguem un país lliure ja no ens caldrà decidir sobre la nostra llibertat nacional llavors podrem decidir sobre moltes altres coses importantíssimes, en absoluta llibertat i democràcia, condicionants que cada cop menys es donen a l’Estat Espanyol i sobretot ho podrem fer essent amos dels nostres recursos i del nostre destí.

Vaja, pel resum del que ens ha arribat, ha desgranat un reguitzell de tòpics per a enredar a crèduls i indocumentats, fins i tot a aquells agnòstics i ateus que pel que sembla creuen en els miracles.

Ah i m’oblidava! També ha llençat un dard enverinat a la CUP o millor si voleu a en David Fernàndez. Ell ha dit que mai s’abraçarà a en Rajoy o en Mas. Nooo! Segur que no s’abraçarà! Potser no s’abraçarà, però si convé com varen fer els socialistes a Euskadi s’aliarà amb qui sigui perquè el primer de tot és que els catalans, als que diu que han ofès i ell continua ofenent tractant-nos de “pacaletos”, no vol que marxin d’Espanya. Perquè "ells no estan per aixecar fronteres sino per tendir ponts". Quasi el mateix que deia la senyora Sanchez Camacho en una de les més recents campanyes del PP a Catalunya amb motiu del passat 11 de setembre.

Potser ja és hora que la gent comenci a esprémer-se una mica més les meninges i posar en qüestió una sèrie de coses i comencin a pensar per si mateixos, cosa saludable per exercitar les neurones i muscular el cervell.

Els que han militat en partits extraparlamentaris saben lo dificilíssim que és que els mitjans els facin cas, que puguin sortir a la premsa o a les radios i televisions. En el cas improbable que aconsegueixin fer-se visibles també es constatable la dificultat que, des de la no representativitat pública prèvia, es presenta quan s’ha d’escometre una campanya electoral; finançament i presència als espais de propaganda són dos handicaps molts cops insuperables.

Doncs bé, del no res hi ha un senyor amb cueta i descamisat que comença a sortir en les televisions privades, entre elles les que vulgarment anomenem “fachas”, “Intereconomia” i 13TV, i articula un discurs antisistema. Crea un grup polític i assembleari, però amb un fort component de dirigisme vertical i es presenta a unes eleccions europees convertint-se en la quarta força per darrera del PP, PSOE i IU. Des de llavors centra l’atenció dels mitjans privats i públics i no deixen de créixer les seves expectatives electorals. El seu discurs, encara inarticulat del tot, en l’únic que queda clar és que és un discurs espanyol i per a Espanya, és inexacte i trufat de tòpics i demagògia. Ens Identifica a un enemic “La Casta”, un ens impersonal que segons ell “insulta als catalans”. Una Casta que vesa insults, “se suposa que davant l’estupefacció i astorament del poble espanyol i la seva intel•lectualitat que ens deuen defensar abrandadament”.

“Podemos” és una arma que segurament algú preveia que serviria per a desgastar al PSOE, intentant equilibrar el desgast del PP per la seva política i els escàndols que pateix. Ara resulta que el “petit Frankenstein” pren vida pròpia i amenaça a tot l’espectre polític, però que ningú pateixi, el mateix que amb el PSOE al 1982, una possible arribada de “Podemos” a les administracions domarà un moviment encara no ben articulat on s’hi ha apuntat tothom que ha volgut, fins i tot gent procedent del PP tal i com llegíem fa algunes setmanes en algun mitjà.

On realment pot ser útil “Podemos” , per als que tenen com a objectiu el manteniment de l’estatus nacional espanyol, és a Catalunya. Perquè, malgrat la força generada pel Procés, a casa nostra hi ha encara molta gent que no s’ha sostret a la mentalitat autonomista, servil i de supeditació a Espanya. Per això a alguns se’ns posen els pels de punta quan sentim dir que a Espanya cal votar Podemos i a Catalunya un partit independentista. Un efecte més dels estralls que la ignorància, el desconeixement de la història més o menys recent i la indocumentació causa a moltes persones de bona fe.

21 de desembre de 2014


17 de desembre del 2014

Desil·lusionats i Decebuts

M’ho deia ahir un amic botiguer que regenta un negoci de fa molt temps al centre de la meva ciutat. Un negoci on una part important de la clientela són gent diem d’edat avançada. La seva observació segurament no és científica, encara que pot tenir quelcom d’empírica o simplement sigui subjectiva.

Em deia, els botiguers sempre veuen els calaixos mig buits, que la gent sembla retreta a l’hora de comprar i que a la gent gran la veu un xic esporuguida. Que aquests dies previs a Nadal la cosa no està animada, que flota un cert aire d’incertesa entre aquest col•lectiu. S’atrevia a afirmar que el tema ha anat en paral•lel amb el Procés, que els dies en que des del Govern Central es va impugnar la Consulta del 9N, els seus clients “es van desanimar”. Passats uns dies i amb la consulta amb un nou format i ja realitzada els ànims van millorar, el mateix, em deia, que va passar quan el President Mas va presentar el seu pla. Després de l’acte del líder de l’oposició sembla que els dents de serra que il•lustren l’estat d’ànim tornen a apuntar cap avall.

No podem obviar en cap cas la greu crisi de la que no ens hem recuperat i que ja veurem si ens recuperarem, del tot quasi segur que no! La Crisi ens ha situat a tots plegats a un nivell econòmic pretèrit. Un cop ja situats en aquest nivell econòmic molt més baix potser que les observacions del meu amic botiguer respecte de la seva clientela siguin més encertades del que algú podria suposar. Les podríem traslladar al conjunt de la societat.

La unitat, no ens enganyem i que no ens enganyin, il•lusiona i genera optimisme a la majoria de la gent. Altrament no s’explicaria l’èxit del moviment encapçalat per l’ANC i Omnium, ni els resultats de la consulta “assetjada in entrebancada” del 9N. Per a la majoria de la gent, que són els que no viuen directament el món de la política,ni en viuen, la Unitat és un valor. La Unitat engresca! Perquè la unitat representa que som un sol poble. La gent està i ha estat il•lusionada amb el Procés perquè aquest era la sortida no només per al sentiment de pertinença a un poble i una cultura sinó també perquè materialitzava la perspectiva per a molts d’un futur millor per a ells i els seus fills.

Ara, després del discurs del President Mas i sobretot de la classe de retòrica magistral del líder de l’oposició, hem entrat en un impàs que s’està allargant més del compte. Estem en un moment de depressió després de la punta d’eufòria del 9N. Aquestes pujades i baixades, aquestes accelerades i frenades brusques, ens acabaran destrossant els nervis. Ja ens ho ensenya la natura que els canvis bruscs de temperatura poden convertir en sorra la roca més ferma.

Alguns temen que el procés, si és que els polítics no estan fent la gran jugada, pot estar tocat. És normal en aquestes circumstàncies que ens envaeixi la decepció. Si! A les portes de les festes de Nadal estem decebuts per l’estat del Procés! I la gent buscarà, si pot, altres motius d’alegria malgrat la incertesa que s’està generant. És aquesta incertesa la que crea l’estat d’angoixa i també de por en el futur que fa que els calaixos del meu amic estiguin més eixuts del compte.

Si no hi ha un cop de timó d’última hora, un gran acord amb grandesa de la de veritat que preservi la Unitat, el procés llanguirà. Llanguirà perquè no hi haurà marge material per fer unes eleccions/consulta clares abans de les municipals. Si arribem a les municipals entrarem de nou en la dinàmica de la petitesa, la dinàmica de la política subsidiària i autonomista, la que permet col•locar càrrecs en llocs públics i poqueta cosa més, la política dels polítics; la d’anar fregint i menjant.

Si el procés s’atura, per alentiment, la decepció serà generalitzada i costarà molt temps remuntar. Es pot acabar provocant una ensulsiada de les expectatives generades aquestes darrers anys per la Unitat, no ens enganyem, si us plau! Per la Unitat i no per cap altre cosa!

Seria molt trist, permeteu el símil tauri, que després de tres-cents anys de picar-nos i clavar-nos “banderilles”, sense haver aconseguit anorrear-nos del tot, l’estocada definitiva ens la donessin els de casa.

17 de desembre de 2014


21 d’octubre del 2014

Un Nou 9N engrescador i unes plebiscitàries

Realment n’hi ha per estar emprenyat, el que esta passant des de fa una setmana és per fer sortir els colors, però aquests només ens surten a la ciutadania per allò de la vergonya aliena. “L’espantada” del dilluns 13 d’Octubre no s’explica sense el “ tacticisme” de les organitzacions polítiques, sense l’especulació sobre uns futurs resultats electorals i sense els egos d’aquells que aspiren a tenir més del que tindran i a menjar més que el que són capaços de pair.

Si no hi ha consulta del 9 de novembre només cal atribuir-ho a l’oposició de l’Estat espanyol. Així ras i curt! Perquè no hem d’oblidar que formem part d’aquest Estat, la Generalitat també, i malgrat el rumb polític emprés tot el cos de funcionaris depèn de l’Estat i estan directament advertits per no dir amenaçats, no ho oblidem! Per altra banda, entre la nostra classe política tampoc deu haver-hi , pel moment, massa aspirants a màrtir.

Si no hi ha consulta el 9 de novembre és perquè l’Estat espanyol es fonamenta en allò de “sostenella y no enmendalla” i així fa segles que va decaient, però amb “hidalguia”! La “cerrazón mental “ i la lògica de domini els pot més que la raó i així els va i de moment ens va també a nosaltres.

Atribuir el fracàs del 9N al Govern de Catalunya i , per tant, al seu President és com a mínim inexacte o simplement mesquí. Quan fa mesos aquest en unes declaracions va dir que si la consulta fracassava podríem estar abocats a unes plebiscitàries, va haver-hi algun fariseu i algun saduceu que es varen estripar els vestits entonant el “mantra “ de consulta i consulta i més consulta. Els mateixos, més o menys, que ara exigeixen eleccions “per ahir”, curiosament “eleccions a seques”.

Que el líder de l’oposició, coadjutor fins ara del Govern, exigís ahir que per refer la unitat política calia que el Govern acceptes els onze punts de la CUP ens obliga a preguntar-nos si el primer partit de l’oposició no té idees pròpies. Si la feina de 3 diputats pot dissenyar un condicionat assumible, fil per randa, per una força que té 21 Diputats. Potser el que cal és felicitar a la CUP, malgrat que aquests creuen, en declaracions d’avui, que ERC i ICV estan usant la seva proposta com a arma llancívola contra el Govern.

I és que ara ERC s’agafa del bracet d’ICV per condicionar al govern de Convergència i Unió. Unió i ICV que són dos mons paral•lels dins del procés ja que no oblidem que s’han posicionat, ambdós, a favor del si a la primera pregunta i han deixat “llibertat de vot” respecte a si es vol una Catalunya independent. Clar que fins a la consulta ICV i Unió sumaven, però la pregunta del milió que cal plantejar-nos és si aquestes dues formacions continuaran sumant en cas d’unes plebiscitàries quan ja sense més embuts s’hagi de decidir directament sobre la independència de Catalunya.

Una gran part de la ciutadania catalana i dels mitjans comunicació son ben curiosos. Capaços de fer cinquanta mil escarafalls a qualsevol moviment de l’infamat Duran i en canvi passar de puntetes sense fer remor quan l’Herrera fa quelcom semblant. A Catalunya, dins del que s’anomena nacionalisme o sobiranisme, hi ha dues forces centrals CDC i ERC, a les dues bandes ens trobem Unió i ICV molt més tèbies nacionalment parlant. En circumstàncies normals una força parlamentaria de 50 diputats no estaria pas tan mediatitzada per una de 21 si no fos perquè en la de 50 hi són els d’Unió que ja fa temps que resten, com a mínim el seu líder.

Sense Unió, principalment sense en Duran, els resultats de les eleccions al Parlament el 2012 podien haver estat uns altres, perquè molta gent, diuen, va voler assegurar el “resultat sobiranista” fent costat a la formació que havia fet possible el segon tripartit oblidant “aquest petit detall”. Des de llavors tant l’electorat, recordem les passades europees, com des de la tasca política de l’oposició no s’ha parat de voler erosionar la figura del President Mas .

A unes plebiscitàries en que es decideixi el si o no a una DUI no hi tenen lloc, en les actuals circumstàncies, Unió i ICV a menys que algú tombi cap al cantó independentista o unionista. Ja no estem parlant d’una pregunta “arbre” que permet la participació i anar fent “la puta i la ramoneta” . En unes plebiscitàries podran concórrer junts Convergència i Unió? En unes plebiscitàries poden concórrer del bracet o més dissimuladament, amb futuribles i ocults compromisos, ERC i ICV? És per això que ERC i ICV parlen d’eleccions “a seques”? Demanen ambdues formacions eleccions, ja!, per fer el mateix?

El Nou 9N que ha proposat el Govern, si no l’impedeixen, serà una nova mobilització que s’ha de procurar que regeixi; en la participació i en el resultat. Altrament les eleccions que es puguin fer a continuació seran menys plebiscitàries o es podrien postdatar i és continuaria donant oxigen a les formacions que, de l’ambigüitat, en fan el seu modus operatiu.

Perquè en unes plebiscitàries només hi ha dues opcions, en unes plebiscitàries els políticament “dubtosos”, a diferència de a la consulta on fins i tot poden incentivar la participació, no sumen sinó que resten a la causa independentista. En unes plebiscitàries l’ideal seria fer una candidatura al més amplia possible, una candidatura amb una única finalitat la proclamació de la independència i la negociació amb l’Estat espanyol dels termes en que es porti a terme aquesta separació. En unes plebiscitàries hauria de sortir reforçada la figura del President de la Generalitat ja que tampoc s’entendria des de l’estranger un canvi de lideratge perquè aquest fos descavalcat a meitat del procés.

No podem menystenir que els catalans, la seva majoria, hem tingut al representant de la nostra màxima institució al mateix costat, si el procés ha de rutllar fora bo que el President Mas ens portés, amb el màxim suport possible, fins a la independència. Després com ell mateix va prometre, és l’únic dels actuals líders que ho ha fet, ja no concorrerà a unes noves eleccions. Llavors ja tindrem un nou país i la contesa partidista si que tindrà tot el seu sentit.

21 d’octubre de 2014




1 de setembre del 2014

Cop d’Estat a la legitimitat democràtica.

El govern espanyol i tots els seus acòlits s’emplenen la boca de legalitat; “que cal l’acompliment de la llei”, ens diuen. Alguns dels seus “voceros” afirmen que tot el que s’està fent des de Catalunya és il•legal, alguns fins i tot parlen que el que es prepara a Catalunya és un cop d’Estat – no hi ha com l’opinió dels especialistes per parlar d’aquests temes. Realment el que estem fent des de Catalunya, des de molts àmbits, és una autèntica revolució enfront un Estat al que la fina de capa de vernís democràtic ja fa temps que se li està espellofant mostrant el que en realitat hi ha sota.

Qui pot arribar a perpetrar un autèntic cop d’Estat és el govern espanyol. Qui pot arribar a fer un autèntic atemptat contra la democràcia, la de veritat, és el govern espanyol. On s’ha vist que abans que es publiqui una llei, abans que sigui conegut el seu contingut, s’amenaci de recórrer-la no tant pel seu text sinó amb la simple finalitat de suspendre’n l’aplicació?

Fa uns dies l’alcalde de Barcelona advertia que si el govern espanyol impugna la llei de consultes possiblement estaria prevaricant, i té tota la raó! El motiu de la impugnació no és la pròpia llei, el motiu de la impugnació és fer-la inoperant. Per sobre del respecte a les persones, per sobre de la democràcia, per sobre de l’exercici de la mateixa que és el que dona la veritable legitimitat s’alça un Estat al qual qualsevol sistema li és bo per aturar el que perceben com amenaça al seu “status quo”. Un “status quo” que no és altra que el de la casta dominant que de fa segles ostenta el poder.

Ja fa uns dies que estem assistint a un seguit de provocacions, la majoria verbals o escrites, però ara ja algunes de físiques. Provocacions que el que pretenen és que la revolució que està tenint lloc a Catalunya perdi el seu caràcter cívic i pacífic. Ja fa temps que han començat els seus moviments; des de l’Estat espanyol està posant en joc totes les seves bases, tots els seus avantatges.

Utilitzen totes les eines i també el fons reservats que usen discrecionalment per comprar voluntats o simplement per fer “xantatge” als que ara consideren ovelles esgarriades. L’Estat espanyol té moltes eines. Algunes les usa de forma maldestre; el cas del ministre Margallo que tant ha fet per el món conegués el conflicte d’Espanya amb Catalunya n’és un exemple. Però malgrat tot són molts els mitjans que poden emprar i moltes les voluntats que poden convèncer o simplement vèncer per la força.

Si el proper 11 de setembre els catalans aconseguim fixar l’atenció internacional, tal i com ja ho vàrem fer al 2012 i amb la Via Catalana el 2013 haurem fet un pas endavant molt important, potser no del tot suficient, però cabdal. En pocs dies es succeiran la manifestació, el referèndum d’Escòcia, la publicació de la llei de consultes i la convocatòria de la consulta del 9 de novembre. Si l’estat espanyol impugna la llei de consultes i en demana la suspensió estaran donant un cop de mà a la democràcia davant els ulls de tot el món. Altra cosa serà que d’un món que molts cops assisteix insensible a crims i calamitats en puguem esperar gaires coses.

La lògica dels estats, el seu “corporativisme” no ens fa ser optimistes. Només aquelles democràcies més avançades es poden “escandalitzar” i adonar-se’n de quina manera s’afronten aquestes temes en països de llarga tradició democràtica com al Regne Unit i de quina altra manera s’afronten en un Estat on ara governen els hereus ideològics de la dictadura franquista. La diferència es tan escandalosa com perquè alguna cosa no grinyoli en les consciències del molt civilitzat i democràtic món occidental.

Si no es pot celebrar la consulta ens haurem carregat de raons més que suficients per fer entendre al món i al conjunt de la societat catalana, a nosaltres mateixos, que el camí de no retorn ja fa temps que l’hem emprés. Que ningú cregui que podem tornar enrere, no seriem pas el fill pròdig rebut amb els braços oberts ni matarien el vedell gras per celebrar-ho. Que ningú s’equivoqui!

Si no és podés fer la consulta la única sortida és una declaració unilateral d’independència, abans o després d’unes eleccions plebiscitàries i entrar en un procés constituent del nou Estat català que seria referendat, amb totes les garanties democràtiques, amb posterioritat. Si els polítics catalans s’arronsessin, si els partits sobiranistes no s’entenguessin, estarien traint al poble de Catalunya i serien col•laboradors necessaris en l’impediment de l’exercici democràtic de decidir el nostre futur en llibertat. El desencís seria tan gran i la “repressió” proporcionalment tant ferotge com ho va ser al 1714 i al 1939. Per tant, no ho podem permetre!

Estem entrant en un recta final, no sabem la durada ni les etapes fins arribar a la meta, però en aquesta recta hi ha molts obstacles i fites que hem de saber superar, el primer el del proper dia 11 de setembre.

1 de setembre de 2014

28 d’agost del 2014

Per robar tres gallines

Espanya és un lloc on hi ha gent que ha estat a la presó per robar tres gallines o coses de similar valor econòmic. Ara ens podríem retrotreure a l’enemic públic “número u” “el Lute” que va començar la seva carrera delictiva robant tres gallines i que amb el temps va tenir "aterrida" a la gent durant els darrers anys de la dictadura franquista. Realment la gent el que estava o devia estar aterrida era per la falta de llibertats, els crims comesos pels vencedors de la guerra civil i la corrupció imperant en aquells temps, corrupció que ha perdurat fins als nostres dies, perquè “todo estaba atado y bien atado”. D’aquí a cent anys, o menys, quan s’estudiï la història de l’Estat espanyol segurament es parlarà del període que comença al 1939 com a franquisme, seguit a continuació del post-franquisme, mal anomenat transició, en el qual encara vivim.

En aquesta història de l’Estat Espanyol sense solució de continuïtat, des de la guerra civil fins als nostres dies, hi ha una constant que es manté inalterable, el “síndrome de les tres gallines” o el que és el mateix la percepció que es té que el rigor amb que castiga el sistema és inversament proporcional al mal fet, sobretot si estem parlant de temes econòmics.

Fa uns dies vaig veure un twit del cap d’estudis del CCN on aquest establia un barem partint de quantificar el cas Barcenas (47 milions) posant-lo com a unitat, és a dir un “barceno” i a partir d’aquí feia una comparativa amb els casos més coneguts de corrupció detectats a l’estat espanyol, que per separat sumen desenes de “barcenos” – començant per la inversemblant suposada fortuna de l’anterior cap d’Estat- i ho comparava també amb els casos més nostrats i coneguts ; cas Palau, cas Pujol... En definitiva el cas Palau era 0,75 “barcenos” i el cas Pujol 0,08 “barcenos”. Compte, però, que robar tres gallines és robar i no cal menystenir cap delicte! Però estem parlant d’atenció mediàtica i proporcionalitat.

Amb el cas Pujol, els catalans, als que la correcció i les maneres –“l’estètica” – ens perden i que a vegades semblem més papistes que el Papa, no parem d’autoflagelar-nos des de fa més d'un mes. L’Estat espanyol, empestat de corrupció, amb presidents i consellers autonòmics imputats arreu, alguns ja a la presó, i també càrrecs polítics de totes les administracions sota sospita, sembla haver endevinat com posar-nos el dit a la nafra de la nostra exquisida sensibilitat i és que el cas Pujol, no ens enganyem, és colpidor, però cal focalitzar-ho tant? Cal que cada dia surti al telenotícies? Cal fer més estelles? Avui una associació de veïns o grups d’associacions de Catalunya semblava que es volia querellar contra l’expresident. Ha passat això enlloc més? S’han querellat algú contra en Jaume Matas? Ho ha fet “Manos límpias”? L’alcalde de Barcelona ha demanat la medalla d’or de la ciutat a Jordi Pujol, que l’ha tornat. Li demanarà a la germana de l’actual rei?

I és que en el fons després de tanta garrotada els catalans tenim assumida la nostra funció de serfs al lloc més recòndit del nostre ADN. Porucs i amb mentalitat d’esclaus, per això, contràriament al que diuen des de l’Estat som els més escrupolosos a l’hora d’aplicar i fer complir les lleis. Recordo de nou un altre estudi del CCN referit als radars de control de velocitat; aquí pel mateix nombre de quilòmetre en teníem 4 vegades més que a la resta d’Espanya. No només és ànim recaptatori o desig de seguretat, és aquest sentiment servil de demostrar que som obedients a vegades barrejat amb algun tic d’imbecilitat com quan alguna llumenera pretenia fer-nos anar per les autopistes a pas de cargol i per carrils més estrets.

Robar tres gallines es robar i el marge de tolerància s’hauria de reduir. Cal recordar que si Nova York va tornar a ser una ciutat mínimament segura va ser per la política de tolerància zero empresa per l’alcalde Giuliani. Aquí caldria fer el mateix, a Barcelona en concret, i potser tindríem menys problemes amb un turisme que es pensa que aquí poden venir a fer les gamberrades que de cap de les maneres els tolerarien al seu país, però aquest es tema per un altre dia.

Cal reduir, doncs, el marge de tolerància i ajustar la proporcionalitat, però per damunt de tot s’ha de jutjar a tothom amb els mateixos barems i les mateixes exigències i garanties. El cas Pujol és dolós i dolorós, per que afecta a una persona que va estar al capdavant de la nostra màxima institució, però a cas ens hem d’estripar els vestits i cobrir-nos de cendra? Hem de renunciar a mirar endavant? De cap de les maneres! Potser algú creu que amb el cas Pujol ens “destremparan” i que aturaran el Procés? Cal tenir present que si els convé trauran algun altre conill del barret de copa, possiblement ho facin, perquè sabem que el nostre grau de sensibilitat enfront aquests afers és aparentment més alt que a la resta de l’Estat. Però el cas Pujol no és ni de bon tros el que més mal, almenys econòmicament, ha fet a la societat catalana. Encara hi ha molt individu que campa lliure, com els indis campaven per les praderies, em ve a la memòria l’afer de les caixes i no només de Bankia – que per cert ja ha tornat quasi la meitat dels ajuts -, sinó de les nostres caixes catalanes i principalment Catalunya Caixa. Però aquest tema, com el del turisme i el seu comportament, que potser deu haver mutat en els darrers mesos ja que abans semblava no passar res, és mereixen algun altre apunt a aquest blog.

28 d’agost de 2014

8 d’agost del 2014

Gaza i Pujol, Pujol i Gaza

Dues notícies, dos fets de total actualitat, que des d’aquí no podem ni jutjar, ni aclarir, ni justificar. Dos casos que estan centrant l’actualitat informativa i que com un alt mur no ens deixen veure més enllà.

Tot va ser iniciar-se el conflicte de Gaza, que obria tots els telenotícies, i oblidar-nos de sobte, tots plegats, de la guerra de Síria i de l’estat islàmic de l’ISIL i el seu autoproclamat califat. Tot ha estat esclatar la crisi de Gaza i hem oblidat la crisi d’Ucraïna. Centenars de milers de morts a Síria que ja no compten. Barbaritats pròpies de l’Edat mitjana o de tant sols fa 70 anys i fetes en nom de Déu de les que ja no sabem res. Desenes de milers de no sunnites; poden ser xiïtes, cristians assiris, yazidites..., qualsevol que sigui diferent, massacrats, executats sumàriament, o acorralats a les muntanyes on estan morint de sed i no ens adonem. Dones cristianes esclavitzades i individus amb barbes profètiques fotografiats al costat dels caps tallats dels seus rivals. Fets tots ells que no surten als telenotícies i en prou feines als diaris. En mig de tanta “distracció” qui recorda ja les nenes segrestades a Nigerià per Boko Haram? Per exemple!

Gaza ho tapa tot! Gaza ha estat dies focalitzant-ho tot! I sembla com si ningú sigui capaç de mirar més enllà. Engeguem la tele i sembla com quan anem a l’oftalmòleg: “Posi el cap aquí, miri fixament el punt lluminós i no mogui el cap”. I és que encara estem sotmesos a una tirania ideològica, a un ordre preestablert d’enemics execrables als que cal vilipendiar i si convé oblidar tot els altres “dolents de la pel•licula”. Aquests dies corria un “hashtag” sota el títol de “nojewsnonews”, així de curt, ras i gràfic. Si avui s’ha parlat de nou de l’estat islàmic i de l’Iraq ha estat perquè el president Obama ha decidit fer una intervenció per intentar que alguna de les minories massacrades no desaparegui del tot. Sinó, la notícia haguera estat Gaza, ho ha estat: “ Hamas ha trencat la treva aquest matí i Israel ha respost”.

En un ordre similar de coses ens trobem igual a Catalunya, sembla una segona sessió d’oftalmòleg. Fixem la vista i sobretot, “no mogui el cap i fixis en el en pujol lluminós”.

I així fixant-nos en els negocis del clan Pujol Ferrusola, foscos, segurament irregulars i condemnables, perdem l’autoconfiança i ens esgarrapem els vestís i dubtem de les nostres possibilitats com a poble perquè ens fan creure que ens trobem enmig d’un gran fangar”. No aixequem la vista del “pujol lluminós” i enterrem el procés, perquè Catalunya està condemnada! I a molts de sobte els envaeix el pessimisme.

Coi! Ens oblidem dels eres i la formació a Andalusia, milers de milions estafats. Oblidem en Barcenas, en Fabra, el cas Gürtel.... Oblidem que fa quatre dies va abdicar un Rei amb el gendre i la filla imputats en causes judicials. Oblidem que va plegar un rei que diuen que va arribar al tron amb una ma davant i una altra darrera i que ara té una gran fortuna. Oblidem l’espoli, oblidem que els nostres funcionaris són els únics que no cobren la paga extra perquè ens retenen els cèntims dels nostres impostos. Oblidem les retallades imposades per un estat que ens escanya. Oblidem els clans corruptes de poder i els serveis d’Informació de l’Estat capaços, segons les darreres notícies, de comprar secrets bancaris de forma selectiva per castigar a les “ovelles esgarriades”.

Esclata el cas Pujol i sembla, sents, que molts perden la confiança. Coi si aquest ha estat el primer cop de garrot, en vindran altres!

Pujol s’ha autoimmolat! Per què? Potser es veia acorralat? No ho sabem! El que si sabem és que és just que respongui davant la justícia, com haurien de respondre tots els que han fet com ell. Que aquest fet ha de servir o ajudar a netejar, doncs potser també! Convergència que ja està fent un canvi ha d’aprofitar per acabar de fer net. La reacció del partit ha estat correcta en quant que ha fet plegar i deixar les seves prebendes a Jordi Pujol.

Pujol s’ha fet a ell mateix una “voladura controlada”. Amb quina finalitat? Tampoc ho sabem del cert. Algú diu que amb això ha torpedinat el procés; que aquest és el seu darrer servei a Espanya. Però i si ho mirem en positiu! I si aquest ha estat el darrer servei a Catalunya? Que l’acció de Jordi Pujol sigui el darrer servei a Espanya o a Catalunya no depèn d’ell. Depèn de l’actitud positiva amb que el poble de Catalunya fixi l’objectiu en la seva llibertat nacional. Una llibertat nacional que no serà plena si de pas no ens permet una regeneració social i política de manera que clans com els Pujol_Ferrusola només puguin actuar de forma legal i transparent.

8 d’agost de 2014

29 de juny del 2014

1914 - A la Guerra amb il•lusió

El més esfereïdor de la guerra que va començar ara farà 100 anys, el detonant de la qual commemoràvem ahir, és l’alegria amb que la gent va anar-hi.

En cap moment hi va haver consciència del que suposaria aquella guerra. Molts es pensaven que es tractaria d’una guerra curta. D’altres encara veient el costat romàntic i aventurer de les guerres, els uniformes eren un signe de distinció social i els herois eren els protagonistes de la història. Les oficines de reclutament no varen donar a l’abast i l’entusiasme popular als diversos països notable. Amb els anys va aparèixer una foto en la que suposadament sortia Adolf Hitler manifestant-se a Munich amb motiu de la declaració d’hostilitats. No va ser pas l’única ciutat on les multituds celebràvem l’inici de les mobilitzacions i la declaració de guerra: en definitiva el camí que els estats europeus, com a somnàmbuls, varen iniciar cap a la seva destrucció.

Europa, el continent almenys en la seva part occidental, vivia sense enfrontaments significatius des de feia més de 40 anys. Dues generacions de francesos, alemanys, italians, britànics... havien viscut en pau a casa seva. Altra cosa eren les guerres colonials, vistes amb aquella aura d’admiració i de superioritat per part d’uns europeus acostumats a dominar el món.

Cert que fa cent anys, tota aquesta “il•lusió” també venia donada per una falta d’informació, almenys d’una consciència clara del que podia suposar un conflicte obert entre les potències industrials i “civilitzades” d’Europa. Altra cosa eren les guerres colonials, allà es guanyava reputació i les ensulsiades, que n’hi havia, eren oblidades amb el temps o tapades per noves conquestes i aventures.

Ningú tenia ja memòria dels darrers enfrontaments a Europa i els que els havien viscut ja eren d’edat avançada; les guerres de Prússia amb Dinamarca i Àustria, les guerres del segon imperi francès enmig de la guerra d’unificació italiana – Magenta i Solferino -, la guerra franco-prussiana... Tampoc el que havia passat més lluny d’Europa es tenia present. S'oblidava la guerra civil americana en la que l’evolució de les armes havia desfermat matances descomunals i havia afectat ja de forma clara a la població civil. Les conteses colonials perdudes com la derrota del General Gordon a Khartum o les derrotes a l’Afganistan, la frontera nord-oest de la Índia en deien, tampoc formaven part de la memòria col•lectiva.

S’hauria d’haver vist a venir que les noves tecnologies que despuntaven a començament del segle XX farien obsoletes determinades tàctiques que sobrevivien encara des de les guerres napoleòniques. Els francesos ja havien oblidat Sedan on, malgrat tenir teòricament una millor infanteria, el seu exèrcit havia estat derrotat per l’artilleria alemanya que havia fet un gran avenç preludi de les massacres a la guerra de trinxeres del 1914. La població civil cada cop estava més afectada pel que succeïa i els danys colaterals no només es produïen al front. El segle XIX s’havia acomiadat amb els “camps de concentració” a Cuba, copiats pels anglesos a Sudàfrica en la guerra amb els bòers, tot plegat havia comportat calamitats i desplaçaments sobtats per a la població civil per tal d’aïllar els “rebels”.

Amb la guerra del 1914 vindria l’aviació, el submarí, la guerra química i la metralladora s’ensenyoriria del camp de batalla. Els desplaçaments de població i els genocidis ja serien perfectament planificats i executats com va ser el cas del dels del armenis. Europa no en tindria prou amb una guerra devastadora mal acabada i amb una pau mal girbada, encara quedava el pitjor per venir i el segle XX que alguns historiadors ens diuen que va començar al 1914 i acabar al 1989, encara hauria de viure una segona guerra mundial i una guerra freda.

Aquella il•lusió popular per una guerra que alguns deien que havia d’acabar amb totes les guerres va anar més enllà del estats participants. A Catalunya va haver un moviment d’adhesió a la causa aliada. Ara recentment se’ns parla de milers de voluntaris catalans, també il•lusionats, que varen engreixar les files de l’exèrcit francès. Varen contribuir a la quota de carn de canó necessària per mantenir l’esforç bèl•lic, la guerra de desgast que finalment acabaria derrotant a les potències centrals.

Que hi feien els voluntaris catalans lluitant al costat dels francesos? En quin estat d’engrescament es varen involucrar en la matança de la primera guerra mundial? Alguns ens diuen que hi havia l’esperança que un cop acabada la guerra França, en agraïment, ajudaria a la causa catalana. Els 14 punts del President americà Wilson també hi devien tenir quelcom a veure en aquest estat de “falsa esperança”. A la pràctica les potències aliades, França principalment, es varen passar pel forro els principis d’autodeterminació de Wilson i només varen “tolerar” la seva aplicació quan aquesta suposava el trossejament de l’imperi austríac o la debilitació d’Alemanya, creant estats satèl•lits i contrapesos a un possible ressorgir germànic. Catalunya no entrava en aquesta equació; Espanya no havia entrat en guerra i no havia estat derrotada.

Molts catalans il•lusionats varen fiar les seves esperances en el futur de la seva pàtria en un Estat centralista i jacobí. Un estat que als seus ulls representava les llibertats enfront una pèrfida Alemanya. Un Estat que no deixava de ser un estat colonial, que controlava una bona part del món en la que els seus habitants no tenien cap dret i només els servien per omplir les trinxeres del nord de França de magrebins i subsaharians, el mateix que feien els britànics amb els hindús.

De la terrible guerra d’ara fa cents anys tots plegats, amb la informació que ara disposem, en podem extreure molts ensenyaments,. Els catalans en particular hem d’aprendre que mai hem de fiar el nostre futur al que els altres puguin fer per nosaltres, encara que els afavorim tal i com va passar al 1914, difícilment ens tornaran el favor! Ara cent anys després molts catalans ens sentim molt europeistes. La història ens ensenya que malgrat aquest sentiment no podem fiar altre cop el nostre futur. No el podem fiar al que Europa pugui fer per nosaltres per compensar el nostre convenciment europeista, només el podem fiar al que nosaltres siguem capaços de fer per nosaltres mateixos.

29 de juny de 2014

19 de juny del 2014

El discurs del Rei! Torna la tercera via?

Ben segur que avui, sentit el discurs del nou Rei, més d’un i més de dos ja corren com desesperats cap a les taquilles per comprar bitllets de la tercera via. A hores d’ara saberuts tertulians, el dia donarà molt de si, ja parlen de deixar al nou Rei uns mesos o uns anys per tal de veure si es materialitza o es pot dur a terme el que ha tramés en el seu discurs de coronació. Demà en algun diari comtal de casa nostra continuaran amb el mateix tipus de valoracions i malauradament no serà pas l’únic.

Els de la tercera via, però, s’enduran una sorpresa quan vagin a comprar el passatge, no els preguntaran en quina via volen agafar el tren, sinó a quina estació van, o sia, on es dirigeixen!

Perquè de vies en poden haver moltes, però de direccions normalment només n’hi ha dues, si ja sabem que hi ha connexions però bàsicament només hi ha dues de direccions. Una la que ens apropa al nostre destí i l’altra la que ens allunya.

Si els catalans decidim voler ser nosaltres mateixos només hi ha una via, si el que volem es tornar enrere potser que n’hi hagi més d’una, però sempre serà en la mateixa direcció.

A l’estació del meu poble hi ha dues vies, per on circulen la majoria de trens, sempre en direccions oposades. Certament no només hi ha dues vies al meu poble, n’hi ha fins i tot quatre i hi ha trens a totes les vies, fins i tot a la quarta!

Els trens de la tercera via són aquells que s’han aturat, ja no tenen esmà per continuar en la direcció empresa o més probablement perquè ja els han barrat el pas. De moment estan allà parats sense poder continuar endavant, mentre altres trens que venien amb la seva mateixa direcció encara continuen.

La majoria de la gent, al meu poble, quan pugen al tren pugen en una de les dues vies, la primera o la segona. A vegades s’anuncia el tren de la tercera via, però aquest tots sabem que farà uns centenars de metres pel seu camí però que ben aviat confluirà amb la via que porta de retorn a “la capital”. Mai, al meu poble, el tren de la tercera via ha anat en direcció contraria. A vegades fins i tot a la quarta via hi ha trens, aquests estan allà o bé perquè estan espatllats, els tenen de reserva o senzillament esperen que els endrecin, el seu destí final també acaba sent la tercera via.

Amb el procés català passa com a l’estació del meu poble, si ens volen allunyar de “la capital” només hi ha una via, si volem la llibertat només hi ha una via. Si el que volem es tornar enrere, si volem tornar a “la capital”, podem agafar un dels trens que molt sovint ens hi porten i de quan en quan algun que està aturat a la tercera via i que quan surt té l’avantatge que va força buit.

La proclamació del nou Rei donarà peu a veus oportunistes que ens voldran encolomar de nou un bitllet per a la tercera via . Un bitllet per a un viatge que ens portarà més tard o més aviat pel mateix camí, cap al destí de sempre. També hi haurà algun espavilat que ens dirà que primer cal endreçar el tren de la quarta via, netejar-lo i habilitar-lo, fer-lo totalment diferent dels trens de la via principal, però de ben segur que si hi pugem anirem de nou de retorn cap a “la capital”, primer incorporant-nos a la tercera via i seguint per la principal fins al lloc de sempre.

Avui els tertulians i “opinadors” varis, demà els sagaços articulistes d’alguns diaris, ens demanaran que donem una oportunitat al diàleg. Ho vestiran tot plegat amb l’excusa del discurs del Rei i ens demanarem que és molt millor millor acceptar alguna concessió o alguna garantia que ens puguin oferir. Ens diran que ara les coses de ben segur, sota l’ègida del nou monarca, seran diferents . la veritat no és que no em cregui d’entrada el discurs del nou Rei, que tampoc me’l crec, el que no em crec de cap de les maneres és que el puguin dur a la pràctica des de “la capital” els que des d’allà l’aplaudien entusiasmadament en directe.

Tampoc me’n puc refiar d’aquells que ho aposten tot a un canvi total a Espanya, els de la quarta via, que primer és el poble espanyol que s’ha de pronunciar si vol la república, ens diuen! Al final tant li fa si es monarquia o república si tornem a anar a parar a allà mateix!

És preocupant la falta de memòria històrica, ja va haver de renunciar el President Macià a la república catalana en menys de 24 hores empès pels de fora, però també pels de dins. El resultat va ser que vàrem tenir república espanyola i una autonomia que finalment es va perdre. Vam lligar el nostre destí al d’Espanya i vam patir una guerra civil espanyola i la pèrdua de les nostres llibertats. Talment si llavors no haguéssim agafat la quarta/tercera via possiblement ens podríem haver estalviat algun disgust.

Continuar lligant el destí de Catalunya al d’Espanya per molt bé que ens ho pintin, els uns i els altres, que de moment no és així ni de bon tros, és assumir els seus mateixos riscos; els riscos de sempre. La Via que una majoria dels catalans volem agafar ens allunya de “la capital”, és una via de no retorn i no pot ser de cap més manera. És una via plena incerteses, però amb moltes esperances . És la única via que ens porta a un destí diferent, l’única via on amb les nostres forces agafarem la velocitat adequada sense cap ròssec que ens alenteixi.

19 de juny de 2014

8 de juny del 2014

25 de Maig a 8 de juny – Dues setmanes trepidants

Els catalans ja fa temps que tenim a la mà un còctel d’esperança, neguits, inquietuds, il•lusions... a voltes en bevem de gust uns bons glops i altres cops ens ennueguem al primer xarrup. Aquestes dues setmanes tant sobtades més d’un i més de dos s’han engargussat i la falta de fe d’alguns catalans, una gran part del poble català s’ha acostumat sempre a rebre garrotades i a veure com les esperances s’esvaeixen, ha contribuït a sembrar de nou el neguit i a que apareguin dubtes molt o poc raonables depenent de l’enfoc que es dona a determinats fets.

Vàrem començar, el dia 25 de maig, amb unes eleccions en les que els partits hegemònics espanyols anomenats dinàstics varen perdre un munt de vots i en que per primer cop des de feia quasi 80 anys unes eleccions eren guanyades a Catalunya per ERC. Però aquesta ha estat una victòria que no ha canviat quasi res. El Procés Sobiranista continua endavant. Ha estat una victòria que ha servit a ERC bàsicament per col•locar dos eurodiputats a Brussel•les; més que una victòria ha estat un primer lloc atès el 23% de vots aconseguit . La participació encara ha estat baixa malgrat haver-se incrementat a Catalunya i la suma de vots sobiranistes ha estat molt més petita que a les darreres autonòmiques; si ja sabem que ens diran que les europees no mobilitzen, però no era aquesta l’aposta que havien fet els partís catalans a favor del Procés. Malgrat tot, la contrapartida ha estat que els partís unionistes han sofert una ensulsiada a Catalunya, també en menor mesura a la resta de l’Estat, que ha fet molt bona la suma proporcional de vots dels partits a favor del dret a decidir.

Encara estàvem fent valoracions del que havia suposat el resultat de les eleccions quant de sobte va esclatar el conflicte de Can Vies. Un conflicte que es va encendre i s’ha apagat de forma igualment sorprenent, bàsicament perquè els focus informatius s’han mogut en altres direccions. Potser que ens ho fem mirar, però que els carrers de Catalunya s’hagin encès de la manera que s’han encès, per un desallotjament i l’enderroc d’un immoble ocupat des de feia 17 anys – ocupació i que des de feia més de 7 havia estat denunciada pel govern municipal -, ens obliga a fer-nos moltes preguntes. Ha estat un desallotjament fruit d’una sentència d’un procés judicial que va arribar fins al Suprem. L’Ajuntament de Barcelona potser va actuar amb falta d’habilitat, potser podia haver posposat l’enderroc, potser si! Malgrat que aquest edifici està situat en un lloc afectat pel pla urbanístic que hi preveu un passeig. Va esclatar el conflicte i l’atenció mediàtica als aldarulls i les protestes varen ser portada dels telenotícies; que semblaven fins i tot anunciar el lloc i hora de les manifestacions. Els enfrontaments amb les forces de seguretat, amb la nostra policia, i l’anunci de l’arribada d’unitats de la policia nacional espanyola varen fer creure a molts en l’existència d’una ma negra que el que pretenia era fixar l’atenció en la violència a la capital de Catalunya. Cridar l’atenció sobre una violència que poc es diu amb l’actitud majoritària dels catalans en uns temps especialment reivindicatius. El magma subversiu que encenia els carrers de Barcelona, nit darrera nit, és molt difícil d’explicar, malgrat cada un tindrà un convenciment i una valoració de les forces “ocultes” que podien arribar a moure els aldarulls. El resultat final ha estat uns danys milionaris al mobiliari urbà, danys incalculables a establiments privats i més de trenta locals de CDC assaltats o apedregats; una concentració de la ira en un sol partit, que per molt que sigui el del govern municipal de Barcelona, ens hauria de fer pensar.

Vam viure doncs, amb especial neguit, quasi una setmana d’incendis, d’anades endavant i endarrere del govern municipal de Barcelona, que alguns senzillament qualificaven de baixada de pantalons, malgrat la urgència i la necessitat d’apaivagar els ànims i deixar “sense benzina”, sense coartada, als violents que s’ensenyorejaven dels carrers de Barcelona.Però de cop dilluns passat, “notícia tapa notícia”, el rei Joan Carles abdica. S’acaba can Vies, s’acaben els aldarulls i ja tots cap a una altra cosa.

De nou descobrim el republicanisme i el mateix dia des d’ERC, també en “certa manera” des d’ICV, es cridà a la gent a concentrar-se davant dels ajuntaments per demanar la república catalana i el que es va aconseguir va ser un modest “revival” del 31. Coincidència de les manifestacions a Catalunya amb les de la resta de l’Estat que demanaven també una república. O sia, que en menys de 24 hores passàvem, com al 1931, de reclamar una república catalana a que aquesta reclamació quedés dissolta en la demanada d’un canvi de règim al conjunt de l’Estat amb la corresponent aparició als nostres carreres de banderes espanyoles republicanes. A hores d’ara des de Catalunya, sota el paradigma de la solidaritat, hi ha qui insta de defensar el dret a decidir dels espanyols o reclamen un referèndum sobre la monarquia.

El tema successori, la llei que a corre cuita cal fer per permetre l’abdicació del monarca, és un tema espanyol, en el que els que creiem en el Procés, en el camí emprés pels catalans, no hem d’intervenir ni a favor ni en contra; malgrat podem expressar les simpaties que vulguem, simpaties que en cap cas tenim la impressió d’haver rebut respecte del nostre desig a decidir el nostre futur com a catalans. Per altra banda, curiosa constitució, una de les més denses del món, que no preveu cap mecanisme en cas d’abdicació del monarca cap d’Estat.

Per últim, avui salta la notícia de que en Duran plega. Encara que no cal fer-se gaires il•lusions, perquè sembla que no plega del tot i a més voldria poder marxar donant un sorollós cop de porta amb “advertència/amenaça” inclosa de concórrer per separat a les properes eleccions si aquestes són plebiscitàries. Potser que la gent d’Unió aquells, a part de la guàrdia de corps del líder , que siguin independentistes de cor, que segur que molts ho són, s’ho comencin a plantejar i forcin el canvi necessari en la cúpula del seu partit. Canvi necessari si volen ser coherents amb el seus desitjos i sobretot amb la seva història com a partit.

El Procés català es massa important, el 9 de novembre cada dia és més a prop, i qui hi dona recolzament no sembla pas que afluixi. Per tant, malgrat tot, no ens poden distreure ni resultats de les eleccions, ni manifestacions, ni provocacions, ni abdicacions, ni anuncis de mitges dimissions, ni fins i tot coronacions.

8 de juny de 2014


26 de maig del 2014

Primeres impressions sobre les eleccions

Són unes impressions encara en calent, malgrat que la la fredor de les xifres les atemperin. D’una banda CiU ha incrementat en més de 106.000 vots els seus resultats respecte de les europees del 2009 , però no li ha estat suficient ni de bon tros per imposar-se en aquestes eleccions. Per altra banda eren unes eleccions importants i malgrat tot el moviment social a favor de la independència, no ens enganyem la consulta només és un camí, no aconsegueix forçar una bona participació. Amb un increment del 10% respecte de les anteriors europees, continua essent una participació baixa. Catalunya s’hi juga molt a cada elecció com perquè l’electorat es quedi a casa!

L’electorat més "purament" independentista si que ha participat i ha dirigit el seu vot cap a ERC. ERC ha incrementat el seu vot en més de 14 punts percentuals respecte a les eleccions europees del 2009, però l’ ha incrementat en un 19% respecte a les parlamentaries del 2012, havent passat de 498.124 vots a 593.886 encara que la participació en aquestes eleccions ha estat del 47,6% en front del 67,8% de les parlamentaries del 2012.

Si analitzem els resultats de CiU i malgrat l’increment absolut de més de 106.000 vots ha baixat percentualment, encara que poc, respecte de les europees anteriors; tant sols un 0,54% . Amb més participació que fa 5 anys ha quedat pràcticament allà mateix. Però si comparem, com hem fet abans amb ERC, els resultats de CiU respecte a les parlamentaries del 2012 ens trobem amb que ha perdut quelcom més de la meitat dels vots, havent passat de 1.116.259 a 548.467.

CiU no ha estat capaç de mobilitzar a molts del votants que li varen donar suport a les eleccions del 2012. En canvi ERC ha mobilitzat l’electorat independentista i part de l’electorat del PSC. També possiblement ha mobilitzat vots independentistes que no han trobat cap altra candidatura a la que votar.

Els puristes diran que no es poden barrejar diferents tipus d’eleccions però aquests darrers anys totes les eleccions tenen, per part dels partits sobiranistes, la intenció i l'objectiu de reforçar el procés nacional i és en aquesta clau que molts voten. Per què en unes europees malgrat la crida a reforçar el procés animant a la participació, encara que incrementada doncs partíem de molt avall, s’acaba encallant? Perquè CIU que a les generals del 2011 i les autonòmiques del 2012 va tenir resultats molt semblants no mobilitza el seu electorat en aquestes europees?

Ens ho juguem tot a la consulta, l’aposta més clara que fan els partits sobiranistes? Però tenim suficient empenta? Pot ser la victòria d’ERC a aquestes eleccions una victòria pírrica? Ahir en Junqueras a l’entrevista que li feien a TV3 posava un xic de seny i apostava per defensar l’aposta d’ERC per els pressupostos de la Generalitat, els més socials deia ell, i que totes les mancances eren degudes, com és ben cert, a no disposar dels nostres propis recursos. ERC continua apostant, doncs, per donar estabilitat parlamentaria al govern de CiU. Malgrat tot, des del seu propi partit , però principalment des d’ICV, es feia la lectura que a Catalunya havien guanyat les esquerres oblidant l’ensulsiada del PSC i oblidant que molt vot a ERC és simplement en clau independentista. Curiós que a les seus electorals de CiU i ERC es veiessin senyeres i a la d’ICV ni una. Té ERC marge de creixement, pot mobilitzar encara més votants, o ha tocat sostre? Recordem que a les eleccions al parlament espanyol del 2004 varen obtenir 652.196 vots quasi 60.000 més.

No podem ser triomfalistes, encara queda molta pedra que picar. Els resultat d’aquestes eleccions són bons per al sobiranisme, però potser encara no suficients. Per què no s’han mobilitzat tots els vots, principlament els de CiU? Quin paper hi juga en Duran en l’estancament del vot de la seva coalició? És tot culpa d’en Duran o el convenciment i la militància sobiranista de l’electorat de CiU encara no és prou forta? Té més capacitat de mobilització sobre el seu electorat potencial ERC que CiU, malgrat ERC inclou a la seva llista gent no declaradament independentista com en Maragall? Ha estat la inclusió de l’Ernest Maragall la que ha permès captar vot del PSC? Quant? Son preguntes que cal fer i trobar les respostes adequades.

El procés s’ha de reforçar, la gent s’ha de mobilitzar també per votar, aquestes no eren, almenys per a Catalunya, unes eleccions menors i en canvi molt de l'electorat no s’ha mobilitzat. Les forces espanyolistes o no declaradament sobiranistes han patit una davallada molt important. Ciutadans, ha passat a Catalunya de 275.007 vots a les eleccions del 2012 a 157.777 un 43% menys, a més en aquestes eleccions, en les que ha aconseguit dos representants, el 70% dels seus vots els han obtingut a la resta d’Espanya.

El Partit Popular ha passat, descendint, a ser la cinquena força política a Catalunya; el partit que queda primer al conjunt d’Espanya queda cinquè a Catalunya! Els populars passen del 18% de les anterior europees a el 9,8%, quasi la meitat. Tampoc mobilitzen el seu electorat passant de 471.681 a les autonòmiques del 2012 a 246.124, quasi un 48 % menys. La “castanya” del PSC ha estat monumental! Han passat d’un 36% a les darreres europees al 14,28% actual. No cal aquí fer la comparança amb les autonòmiques perquè allà ja s’havien endut una altra patacada considerable. Finalment una nova força política com “Podemos” obté a Catalunya un 4,66% dels vots i UPyD tant sols un 1,29% enfront el 6,28% que obtenen C’s el seu directe i actual competidor, no tan sols a Catalunya.

La primera conclusió és que malgrat la importància, com a aparador, que se li havia donat a aquestes eleccions no s’ha mobilitzat suficientment l’electorat. Convergència no ha mobilitzat del tot als seus votants, cal que hi prestin molta atenció! ERC pot haver tocat sostre. Queda , doncs, encara molta gent a la que convèncer perquè el procés, perquè la consulta, doni els fruits que esperem. Recordem que a les eleccions del 2012 el bloc sobiranista va obtenir 2.265.309 vots enfront dels 1.400.787 obtinguts ara el que representa 864.522 vots menys o el que és el mateix un 38% menys. A les eleccions del 2012 la participació va ser del 67,8% i ara ha estat del 47,6% o el que és el mateix un 30% menys de gent ha anat aquest cop a les urnes respecte de les passades autonòmiques. El que es deia, encara queda molta pedra que picar! Que ningú pequi de triomfalisme!

26 de maig de 2014

18 de maig del 2014

Candidats europeus, cants de sirena i desmemòria col•lectiva

D’Espanya, del govern i de l’establishment de l’Estat espanyol, ben poca cosa en podem esperar, a part d’amenaces. No ens poden donar res, perquè necessiten fins al darrer cèntim que ens espolien per fer contenta a la seva parròquia. Parròquia que per altra banda ja comença a parlar sense embuts dels 16.000 milions catalans que els són tan necessaris, sense els quals comunitats com Extremadura patirien un “espoli fiscal”. Fixeu-vos la diferència en la interpretació del concepte! Per a ells espoli fiscal és deixar de poder rebre els diners dels altres! Tot plegat va impossibilitar l’Estatut i fa impossible qualsevol tipus de via alternativa a l’aconseguiment d’un Estat propi o una recentralització anorreadora de la nostra nació. Per tot això girem la mirada cap a Europa.

En Aquesta campanya estem assistint, com ja és habitual en campanya, a les “boutades” dels polítics de torn . Sembla un concurs de a veure qui la diu més grossa, sempre, lògicament, per portar l’aigua cap al seu molí. Tot plegat ho fan amb la complicitat dels acòlits i la desmemòria col•lectiva. Pocs, ben pocs, en són conscients que quan canten les sirenes cal lligar-nos ben fort al pal del vaixell i seguir el nostre rumb.

Aquests dies ens han visitat alguns “caps de llista” candidats a presidir la Comissió Europea i han dit, en primer lloc, el que els calia dir per optar a la victòria i en segon lloc el que els volíem sentir dir. Així la candidata dels verds Ska Keller, que té poques possibilitats d’ésser elegida Presidenta de la Comissió Europea, ha defensat sense embuts el dret a decidir dels catalans; fins aquí normal. El que ja no sembla tant normal és que dos partíts que es presenten per separat a casa nostra intentin capitalitzar aquesta declaració de la senyora Keller. Per una part ICV que és correligionària al Parlament europeu i per altra ERC, que en paraules del seu candidat, diu que és la seva candidata, malgrat que el seu partit aspira a arribar acords amb el Grup socialista europeu.

Més “mesurat” s’ha mostrat el candidat liberal Verhofstad, malgrat la Internacional Liberal ha donat un clar suport al dret a decidir dels catalans. Però, encara que les possibilitats de Verhofstad de presidir la Comissió Europea són poques, sempre es pot donar el cas d’una coalició o carambola i això el fa ser excessivament prudent. El cas de Juncker és de manual. Sap que necessita el suport dels eurodiputats del Partit Popular espanyol per a optar amb garanties a la presidència i per tant pot assumir el risc que en Francesc Gambús no el voti. Per això els diu a Madrid el que volen sentir; "que s’han de respectar les constitucions nacionals". A en Juncker, que és luxemburguès, se l’enfot que el PP digui que els estats petits no compten, perquè sap que això no es veritat; com a exemple Espanya no està en la direcció del Banc Central europeu i Luxemburg si. Tot el que hem dit d’en Juncker també serveix per a en Schulz. No parlem de l’esquerrà Tsipras, al qual el dogmatisme el fa ser més tancat, quan diu: “No sóc partidari de canviar fronteres. Catalunya i Escòcia podrien tenir una autonomia reforçada en un marc federal”.

La desmemòria col•lectiva ens priva, però, de fer un judici clar de totes aquestes declaracions i oblidem de similars que no fa tant s’han produït. Per exemple no fa gaire ICV es vantava que havia convençut a Izquierda Unida, de manera que aquests recolzessin el dret a decidir dels catalans cosa que no fan els socialistes. Malgrat que els socialistes en temps preterits al Congrés “fundacional” del modern PSOE al 1974 a Suresnes, el mateix any que ingressava al partit un joveníssim Rubalcaba, reconeixien el dret a l’autodeterminació de les nacionalitats ibèriques. Més recentment va ser el líder de l’oposició a Espanya al 2003, Zapatero, qui prometia solemnement respectar i recolzar l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya, després va venir el ribot socialista i la inefable campanya del PP. El demés ja és història. Segurament en trobaríem altres d’exemples il•lustratius del que estem dient, alguns potser fins i tot s’estan produïnt ara quan oblidem la nostra història més recent i tornem a donar protagonisme a personatges que haurien d’estar a casa seva al sofa, amb la bata i les plantofes llegint poesia ancestral .

La Conclusió és molt senzilla, quan no hi ha opció de detenir el poder és molt fàcil esser més obert i fer molts brindis al sol. En canvi quan ja és té el poder els polítics, amb comptades excepcions, es tornen més impermeables als canvis. A Europa, als seus Estats, els fa mandra qualsevol tipus de canvi. Malgrat tot, no els quedarà més remei que respectar la democràcia o entraran en una contradicció flagrant. Per tant, no ens refiem dels cants de sirena, ni abonem la desmemòria col•lectiva. A Europa podrem anar a buscar complicitats. Algunes o potser totes les haurem de forçar com qui arrenca un queixal sense anestesia. No ens refiem de res que no puguem fer per nosaltres mateixos. Com a poble hem avançat en aquests tres darrers anys més que en els darrers 300. No podem perdre l’empenta ni molt menys la paciència. Per sobreviure com a poble no tenim cap més remei que triomfar i el triomf serà en democràcia o no serà, però serà el triomf dels pacients i persistents.

18 de maig de 2014

14 de maig del 2014

Els Miralls d'Ucraïna (3)

L’inefable Margallo, que quan va als restaurants demana fetge de granota i anques d’ànec, ha tornat a blasmar i comparar els referèndums a l’est d’Ucraïna amb la consulta catalana. Aquest bon senyor rauca com un ànec; el raucar dels ànecs no s’ha sentit mai i per sort els brams d’ase no arriben mai al cel.

El conflicte d’Ucraïna és lo suficientment complex per a les mentalitats estatistes, tan de dretes com d’esquerres, perquè a part d’intentar portar l’aigua al seu molí, nacional o ideològic, puguin arribar a entendre quelcom més; cosa que els fa quedar sovint en evidència.

Ara ja tothom ha oblidat el referèndum de Crimea, amb una participació i uns resultats a la búlgara. Participació i resultats dignes d’un referèndum franquista malgrat que els comentaristes de TV3, la nostra, en el seu dia els comuniquessin amb aire de versemblança.

Que Rússia no està en disposició d’anar més enllà de recuperar Crimea, per tal d’evitar que una entrada en un futur menys o MÉS llunyà una entrada d’Ucraïna a l’Otan deixés les seves bases del Mar Negre dins territori atlantista, sembla cada dia més evident. Però Rússia té el suficient poder i influència a través de les majories russòfones de l’est d’Ucraïna per desestabilitzar aquest país lo suficient i durant el suficient temps. D’aquesta manera pot impedir una “immediata” incorporació a l’Aliança Atlàntica o a la Unió Europea.

En un estat total de confusió com el que ara es viu a l’est d’Ucraïna cal ser molt prudents en creure’s les notícies que d’allà ens arriben. Fa 3 dies el diari digital Público publicava una notícia, video inclòs, sobre uns suposats milicians pro Kiev que assassinaven un civil a les portes d’un col•legi electoral. Les fonts citades pel mitjà eren un periodista local i el copresident de l’autoproclamada república de Donestk. Llegint l’article aquest contenia errors tals com situar, per confusió amb el nom, el lloc al sud de Volgograd (antic Stalingrad) a més de 600 quilometres a l’est en territori rus.

La notícia, malgrat no estar aparentment contrastada i amb dades confuses i confoses, va donar peu als més variats comentaris, entre ells els que acusen de nazis als suposats milicians pro-ucraïnesos, i blasmen als països occidentals i a la Unió europea.

Aquests dies en determinats mitjans es fa molt èmfasi en el “nazisme”, en la pertinença a l’extrema dreta, del ucraïnesos o d’alguns del seus moviments. Aquesta afirmació sembla la coartada per a no denunciar la política “panrusa” del President Putin. És curiós el respecte reverencial que encara professen determinats membres de la nostra esquerra més dogmàtica per determinats països i determinades satrapies totalitàries. Sembla com si a Rússia encara hi hagués el règim comunista. Tot aparenta i fa evident que hi ha una identificació sentimental que els fa totalment acrítics amb el que passa.

No és res de nou el que passa ara Ucraïna vist amb els ulls d’un determinat periodisme d’esquerres. El mateix va passar fa ja quasi un quart de segle quan Slobodan Milòsevic amb la caiguda dels règims comunistes va ressuscitar el nacionalisme serbi, per tal de continuar detenint el poder. Llavors des de determinada premsa es va córrer a acusar als croats d’ustaixes (la milícia del règim feixista d’Ante Pavelic durant la segona guerra mundial) mentre eren massacrats a Vukovar i algun que altre míssil queia sobre Zagreb. Per a determinats individus calia argumentar en favor i defensar els hereus del règim totalitari comunista de Iugoslavia, en aquell cas Milosevic, i blasmar als seus contraris, després va venir Sarajevo, Kòsovo... Són aquests personatges de determinats mitjans els que es mostren hilarants quan veuen els abdominals de l’Aznar, però que “callen com putes” quan surt en Putin muntat a cavall amb el tors nu. Els mateixos que critiquen, amb raó, la presó de Guantànamo però que mai es pregunten on són els presoners islamistes de les guerres del Caucàs.

Són aquests periodistes i polítics com el Margallo que sempre de forma més o menys directa jugaran a favor de totalitarismes ideològics o d’imposicions nacionals els que sempre veuran la palla a l’ull del dèbil i mai la biga al del poderós o de l'afí.

Per això no ens em deixar entabanar per aquests demòcrates d’aparença i siguem conscients que a Ucraïna, malgrat tot, estan lluitant per la seva llibertat nacional “plena” enfront un nacionalisme expansiu com és el rus. Que no és acceptable, ni aquí ni allà, que es qualifiqui o més ben dit es desqualifiqui de forma genèrica i grollera a aquells que lluiten per les seves llibertats nacionals.

Fins que els ànecs no rauquin no es podrà demostrar cap paral•lelisme entre el procés democràtic i pacífic de la societat civil catalana en el camí cap a la consulta i els suposats referèndums fets sota l’amenaça dels tancs i els kalaisxnikovs. Tan senzill com que el nostre procés ha de servir per alliberar un poble i els altres el que pretenen es obstaculitzar la “plena i efectiva” sobirania i llibertat d’un altre.

14 de maig de 2014

28 d’abril del 2014

"Canyes i fang"

No parlarem de la novel•la de Blasco Ibañez sino de dos personatges que han centrat l’actualitat política aquest cap de setmana. D’una banda l’exportàveu de C’s al Parlament de i de l’altre el portaveu i cap de llista al Congrés per Convergència i Unió.

D’en Jordi Cañas presumpte delinqüent, presumpte perquè hem de creure en el principi d’innocència, se’n poden dir moltes coses. També és el presumpte “ulsteritzador” – “Os vamos a montar un Ulster que os vais a cagar” – malgrat ell ha negat haver-ho dit - “se non è vero è ben trovato” - la seva actitud sembla conduent a tal finalitat. La seva forma d’actuar xulesca i barriobajera –“nos vemos luego fuera ”- diu molt poc d’un representant polític, que a falta d’altres argumentacions utilitza un llenguatge tan mordaç com manipulador de la realitat. Però no cal entretenir-nos en la seva forma de fer política, que per altra banda no es nova i té i tindrà sempre el seu públic. Cal ara parlar de les causes de la seva dimissió.

Fins i tot algun mitjà català, gens sospitós de ser antisobiranista, ha lloat la seva renúncia i l’ha posat d’exemple suposadament per contraposició a la d’altres imputats que a hores d’ara continuen mantenint el seu escó. Des de la premsa de Madrid, també a la de Barcelona el Periódico li dedicava un semàfor verd, ABC ha qualificat la seva resposta a la imputació de “pionera” i altres diaris de la capital no dubten a glorificar-lo i enaltir-lo, quan no ha disculpar-lo, com fa la “La Razón”, quan des de les seves pàgines recordava el que el seu suposat frau el va cometre abans de entrar en política. Aquí és on ens hem de centrar i on hi ha la trampa.

En primer lloc el delicte pel que se’l acusa és un frau a la Hisenda Pública d’uns centenars de milers d’euros. Llegir l’entramat d’empreses, malgrat ser aparentment un aprenent “mindundi” en el món de les promocions urbanístiques, ja causa un cert mareig i ens atabala. Tot això fet o presumptament fet sense disposar de la plataforma que suposa el poder polític. Què presumptament no podria fer amb poder polític un individu així? Què han fet altres de semblants que si que han tingut aquest poder polític? Oblidem potser que el patiment que està passant una gran part de la ciutadania o els ajustaments a la baixa que pateix la major part de la gent tenen una causa i aquesta causa té uns pares amb noms i cognoms?

Si! Clar! La crisi! Aquesta no oblidem que té uns responsables polítics, per corrupció o per desistiment de responsabilitats. Però no ens són solament culpables els Ajuntaments, els Governs central i autonòmics, els bancs i els organismes reguladors . També hi ha responsables dins de la societat civil, aquells que varen fer “duros i més duros”, corrompent, estafant a la Hisenda pública, que és com estafar a tots, i alterant el preu de les coses. Si en aquests moments hi ha gent que està pagant, perquè encara pot i no té més remei, una hipoteca per un valor del doble del que val a preu de mercat actual el seu pis o si hi ha qui ha perdut el seu habitatge és també gràcies a ells. Gràcies a aquells que es varen enriquir de forma desmesurada amb l’inflament fraudulent de la bombolla immobiliària. És per això que els presumpte delicte del senyor Cañas és greu i també es greu, si es demostra la seva culpabilitat, que hagi volgut donar a tothom lliçons de transparència i honestedat.

Canviant de personatge, el fang que Duran llença cada cop que pot per tal d’embolicar o simplement emmerdar el Procés ja clama al cel. Un polític que a hores d’ara ja hauria d’estar jubilat i en canvi no deixa de donar fiblades, posar entrebancs i sembrar el dubte i el descrèdit cap a la coalició política que representa en el moment en que aquesta afronta a una contesa electoral En Duran sap que la tercera via és morta, més morta i enterrada que mai”. A la tercera via va descarrilar el tren de la bona fe de molts ciutadans de Catalunya el 2010 i des de llavors ja res ha estat igual. Però ell i com ell molts polítics espanyols, el que fa la distància, va continuar pensant que tot plegat, com havia estat sempre, es tractava de un “calentón” i que ja se’ns passaria.

En Duran ja no té marge de maniobra polític i si el Procés tira endavant ja no té ni espai on maniobrar. Per això tracta de torpedinar-lo, perquè vol continuar fent la política que ha fet sempre i perquè de professor és guanyen molts menys calers i es tenen moltes menys prebendes i per damunt de tot és per el poder. En Duran sap que l’única forma que té de surar, fins i tot podria guanyar més poder, és que el Procés s’ensorri i que en Mas s’ensorri amb ell. No és tracta simplement d’una deslleialtat cap a en Mas sinó d’una ambició desmesurada i possiblement del ressentiment d’un polític que en el seu moment va aspirar a ser l’hereu d’en Jordi Pujol i en algun altre moment va creure que podria ser Ministre al Govern central.

Convergència principalment i Unió també s’han de fer un replantejament total i donar un sortida “honorable”, llegiu sense fer sang, a en Duran. Suposant que per les circumstàncies que sigui els calgui continuar tenint grup al Parlament espanyol, també han de fer un profund canvi. Fins ara les cares del grup parlamentari de CiU a Madrid han estat en Duran i en Llibre, ambdós d’Unió. Un Grup parlamentari que ha estat massa anys fent de frontissa política, una frontissa que ja fa molt que grinyola. Un grup Parlamentari, el de CiU, que durant massa temps ha jugat a fer “alta política” fins i tot quan els seus vots no calien i Catalunya ja emprenia una altra direcció. En aquest ordre de coses ens podem preguntar quina necessitat tenien, atesa la majoria absoluta del PP, de recolzar la Reforma Laboral en una data tan tardana com febrer del 2012. En definitiva , un grup parlamentari que a hores d’ara ens passa desapercebut, perquè al govern de l’Estat ja no li cal la seva col•laboració per a la governabilitat i que per altra banda és molts cops incapaç de marcar perfil en determinats afers i com a conseqüència d’això cedeix totalment el protagonisme mediàtic als tres diputats d’Esquerra Republicana.

28 d’abril de 2014

24 d’abril del 2014

Traductors i Traidors

Fa pocs dies vaig veure un flash del programa APM de TV3 on algú, que no recordo qui era, blasmava a la Marta Rovira d’ERC pel fet que a la seva intervenció al Congrés de Madrid , ara a començament d’abril, se li notava no tan sols l’accent català sinó que traduïa al castellà el que pensava. El “bon home” aprofitava per carregar contra el sistema educatiu català.

I és que tot fa suposar que veia com una cosa excepcional que una persona pensi en un idioma i parli, traduint, a un altre. Deu ser la falta de costum, com la de molts altres compatriotes seus que són monolingües – incapaços de parlar cap altre idioma - , monocromàtics – tot ho veuen en blanc i negre, monocords, monotemàtics... Vaja, persones amb una visió tancada i amb un sentiment de superioritat absoluta. Tots plegats són els hereus intel•lectuals del “que inventen ellos” dit per l’Unamúno o aquell altre també seu de “hay que españolizar europa” . “Amanit” , de quan en quan, amb exabruptes com el “viva la muerte” “made in” Millan Astray que va convèncer a tota una bona colla de caparruts per no anomenar-los d’una altra manera.

S’han entestat massa anys a fer creure a molta gent que els catalans parlem català per fotre, que és un caprici! De tot plegat han deduït la innecessarietat del nostre idioma. El català els fa nosa, els fa nosa perquè es diferent. En definitiva els fa nosa la diferència perquè els obliga a un esforç mental; “un ajupir el llom” que la seva “hidalguía” no els permet. Veuen el món des de “Un más ancha es Castilla” i des d’un passat, per a ells gloriós, que no s’adonen que ja els queda massa llunyà. Ja els ho deia en Machado “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora”.

Ha estat precisament aquest encaparrament, aquesta falta d’evolució històrica, la que ha permès la nostra supervivència com a cultura i com a poble. Ha estat la seva maldestresa, malgrat els mitjans emprats, la que ens ha permès sobreviure com a cultura a l’espanyol un idioma que no va ser “lengua de imposición sino de encuentro” tal com deia el rei Joan Carles, Quina Trobada!

Un idioma imposat per la força de les armes per intentar eradicar el català. Per convertir-lo , com a altres llocs van aconseguir amb les llengües minoritàries, en un patuès vergonyant que fes sentir inferior a aquell que el parlava. Però ho han intentat amb tan poca fortuna que no els ha permès reeixir en més de 300 anys. Els catalans “traductors”, per ser els únics bilingües efectius i pràctics malgrat tenir-ho tot en contra , hem bastit una societat civil oberta i integradora que ha begut de fa molt temps de la modernitat de més enllà les fronteres de l’Estat espanyol. Una societat molt més moderna, tolerant i evolucionada que sense vèncer en cap guerra, ans al contrari, ha convençut a la majoria de la seva ciutadania.

Totes aquestes virtuts de la societat catalana han creat un paradigma de difícil comprensió per als desconeixedors de la nostra realitat. En aquesta societat integradora tots aquells que han vingut i han conviscut, treballant i compartint esforços, ara també comparteixen un objectiu comú de país. Molts d’ells són persones que habitualment s’expressen en castellà i que no han renunciat de les seves arrels. Aquests són un altre diana per a les ires del tertulià, periodista o polític caparrut de torn que els qualifiquen sense embuts de traïdors o més suaument d’estómacs agraïts.

Blasmen “els Fernàndez”! Arremetre contra en David Fernàndez de la CUP perquè es diu Fernàndez ! Amb això ja demostren que no entenen ni entendran mai res. Doncs bé, atacar els López, Martínez i Garcia..., qualificant-los de traïdors perquè es manifesten independentistes o simplement a favor del dret a decidir és un “marca de la casa” distintiu de tan pròcers cervells. Cervells que no entenen que persones “enviades” a Catalunya per intentar diluir la seva personalitat, mitjançant una “colonització”, no hagin fet aquesta funció. He dit “enviades” perquè la majoria varen abandonar la seva terra amb llàgrimes, amb un futur incert i dirigint-se cap a un lloc desconegut. No ho varen fer per gust, no varen venir enviats per una ONG a aixecar Catalunya, malgrat que han contribuït de forma notòria al seu progrés. Varen venir perquè a la seva terra eren perseguits per les seves idees com a perdedors d’una guerra o simplement per la fam i la injustícia. Convindria visionar de quan en quan la pel•lícula “Los Santos Inocentes” de Mario Camús o llegir la novel•la en que es va inspirar de Miguel Delibes per entendre el perquè de l’endarreriment d’Espanya i del perquè molta gent va haver de deixar casa seva.

Els obcecats unionistes no entenen que els immigrants procedents de diversos llocs d’Espanya, els seus fills i els seus nets s’hagin pogut fer ciutadans, uns ciutadans lliures que volen decidir el seu futur en una la terra en la que viuen i que la volen veure prosperar lliurement. Aquesta ha estat la metamorfosi no desitjada per la dictadura franquista, l’oligarquia centenària i tots els seus hereus que encara detenen el poder a Espanya. No entenen que els seus súbdits/serfs, convertits a la força en “colons”, que després d’haver d’acabar patint el mateix que els pretesos colonitzats, hagin esdevingut ciutadans lliures, molt més lliures que en el seves societats “caciquils” d’origen al haver-se trobat amb una societat, la catalana, molt més oberta. Una societat a la que ells han contribuït a fer encara més plural.

Per tot plegat, el tertulià caparrut no entén ni entendrà mai aquesta societat catalana de traductors, com la Marta Rovira, ni de "traïdors" com els López els Fernández i els Martínez de torn.

24 d’abril de 2014

7 d’abril del 2014

L'hora de les galindaines

Diu la història, alguns es defensen dient-ne llegenda negra, que els conqueridors espanyols sotmetien al terror a les poblacions indígenes d’Amèrica per tal arrabassar-los les seves riqueses i esclavitzar-los. Varen fer un ús magistral de la por a allò que als indígenes americans els era desconegut , aquesta era una de les seves millors armes juntament amb els avenços tècnics que portaven des d’Europa.

Es diu que la visió dels cavalls que eren desconeguts als indígenes, amb el genet amb armadura i elm, els causaven terror. Més si a peu dels cavalls duien esclaus negres, cosa que també els era una terrorífica novetat el mateix que els mastins que els acompanyaven. Un cop davant d’aquesta visió no es d’estranyar que els indís americans fugissin esporuguits i que els conqueridors arrasessin fàcilment amb tot el que trobaven per davant. En altres ocasions aquesta sola presència aconseguia el sotmetiment de les tribus, les quals un cop esclavitzades eren la mà d’obra que els permetia l’espoli de les riqueses. Els espanyols, “hidàlgament”, vivien a la “bartola” i els indígenes treballaven. Aquesta seria, malgrat massacres i malalties encomanades, una de les explicacions de la pervivència de la població indígena a Hispanoamericà, eren la mà d’obra; primer dels conqueridors i després ho han estat de les elits criolles. Mentre a llocs de Nord Amèrica el procés de colonització va ser bàsicament d’aprisió; granjers, ramaders, roturaven i ocupaven les terres en competència amb els indígenes. Indígenes que, altrament, existien en nombre menor que en les civilitzacions de Centre-Amèrica i Sud-Amèrica.

Però no sempre els conqueridors es varen poder imposar militarment, llavors la tàctica era una altre; que no era cap més que intentar enredar als indis amb galindaines per tal de fer-se amb les seves riqueses.

Avui hem pogut llegir al diari que el darrer any, amb l’increment d’impostos, l’Estat ha recaptat a Catalunya a prop de 600 milions d’euros més, dels quals en prou feines han estat 20 els que han tornat a Catalunya. Durant molts anys ens han tingut, com als indis d’Amèrica, sotmesos, vençuts i esporuguits. Ho van aconseguir mitjançant guerres, “neteges ètniques” via exilis, imposicions de lleis alienes i assimilació cultural. Quan els ciutadans de Catalunya hem dit prou i sembla que cada cop estem més a prop de seguir el nostre propi camí, ens han tornat a amenaçar, l’únic que poden fer per continuar aconseguint, com amb als indis, la nostra riquesa amb la que poder continuar vivint “hidàlgament”. Però ara al genet amb elm dalt d’un cavall ja li tenim massa vist el plomall acolorit i ja no ens fa por ni respecte. Malgrat les seves darreres cavalcades amenaçant-nos amb l’exili sideral ja ningú se’l creu. És per això que ara que no tenen prou força per imposar-se alguns d'ells pensen que podran enredar-nos.

Ahir la ínclita cap dels populars a Catalunya, la senyora Sánchez-Camacho, a part de continuar “amenaçant-nos”, com de costum, ens va prometre galindaines. Si, ens va venir a dir que demà en el debat que hi haurà al Congrés espanyol tots plegats, com a Funteovejuna, populars i socialistes – ai el PSC! -, ens donaran un cop de porta a la nostra sol•licitud per poder fer un referèndum, però que a canvi el senyor Rajoy ens prometrà, prometrà no donarà, drapets i cristallets de colors.

Malgrat a alguns els agradaria que com a mínim les galindaines arribessin via “Puente aèreo”, sembla que ni això serà possible, perquè allà necessiten fins al darrer collaret de colors per a tenir contents i entretinguts als seus. La “vaca” no dona per més. Si els que han ostentat el poder de sempre, aquells que lloen la policia quan els protegeix i la vilipendien i atropellen quan els vol aplicar la llei, no volen perdre cap privilegi, així, doncs, no hi ha pràcticament marge per a res.

En primer lloc si volen continuar detenint el poder els cal mantenir contents i enredats als seus, aquells que a diferència dels ciutadans de Catalunya, només tenen accés a una única versió de la història, aquella que els ha permés sembrar la llavor de l'odi i el menyspreu durant anys i panys a tot el que és diferent. Tot plegat el que tants bons rèdits electorals ha donat a alguns.

És per això que demà els catalans, tots els ciutadans de Catalunya, no ens deixarem enredar amb la promesa de quatre galindaines, que altrament mai arribaran. Com deia l’Ovidi Montllor: “ ja no ens alimenten molles, ara volem el pa sencer”.

7 d’abril de 2014

23 de març del 2014

Els miralls d’Ucraïna (II)

La península de Crimea amb una extensió quelcom més petita que Catalunya, aquí malgrat el que digui Margallo s’acaben les semblances, ha estat finalment engolida per la Rússia post soviètica i post zarista; l’eterna Rússia imperial.

La política exterior espanyola un cop més ha fet el ridícul intentant buscar semblances entre el que passava a Crimea i Catalunya. Una política exterior que per boca del seu màxim responsable ha fet un discurs per al consum intern espanyol, incapaç d’articular-ne cap altre que podés influir, atès el pes de l’Estat espanyol, en l’àmbit internacional.

Ha estat sorprenent amb quina rapidesa Rússia ha donat el cop de mà. El control militar de la península, on Rússia mai ha deixat de tenir un nombre important de forces militars destacades a les seves bases militars amb la naval de Sevastopol al front, va ser immediat i les forces ucraïneses encerclades, controlades i posteriorment humiliades. En aquestes circumstàncies una part del parlament de la república autònoma, amb l’oportunista pro rus de torn representant d’un partit minoritari a la cambra al front, va convocar un referèndum que es va celebrar en un parell de setmanes.

El referèndum amb una participació del 80% ha donat un resultat favorable al retorn a Rússia del 96,5 %. Realment el que hi ha hagut ha estat un assentiment a la búlgara i les xifres han estat més que maquillades pintades. M’ha sorprès i decebut la manera en que els nostres Telenotícies han donat els resultats del referèndum, asseverant el resultat, sense contrastar-lo amb la falta de garanties en que ha tingut lloc; amb les dues minories principals del territori ucraïnesos i tàtars amenaçades i sota l’ocupació militar russa.

Europa, Occident ha fet la seva cantarella, però no ha mogut un dit, almenys efectivament. Rússia ha acabat fent un “Santa Rita Rita” al revés; recuperant la donació de Crimea a Ucraïna que Krushev va fer fa 60 anys. Veient la dependència energètica que Europa té del gas rus no és d’estranyar l’acomodament i la pusil•lanimitat europees. Per altra part els russos saben molt bé com canalitzar els interessos i ambicions de molts occidentals. Aquí ens queixem que alguns polítics s’asseuen als consells d’Administració de les empreses a les que han afavorit mentre eren al govern. Parem-nos a pensar que fa el ex canceller alemany Schröder a Gazprom.

Rússia ha recuperat Crimea i al mateix temps ha llençat un missatge a la població russòfona d’Ucraïna exacerbant el seus ànims, malgrat que el més previsible és que no vagi més enllà, malgrat continuarà amenaçant. Rússia sap que no es prou forta per intentar incorporar la part oriental d’Ucraïna, almenys pel moment. Mentre deixa una Ucraïna econòmicament tocada de mort gràcies, entre altres coses, a la política del seu virrei Ianukovitx i sotmesa a un constant estat de tensió per mor d’una població russòfona a la que encendrà i apagarà a conveniència. Ucraïna s’acostarà a Europa i no fos forassenyat pensar que acabés a l’Otan i més endavant a la UE. Possiblement , per això, Rússia s’ha volgut assegurar el control del Mar Negre i que les seves bases, “contractades” amb Ucraïna fins als anys quaranta, no quedin en territori que podés arribar a estar sota control de l’Aliança Atlàntica.

S’ha dit que el segle XIX va ser molt llarg que va començar al 1789 amb la Revolució Francesa i que va acabar al 1914. El XX es diu que va ser més curt que va començar al 1914 i que va acabar al 1989 amb la caiguda del mur de Berlin. Realment això no sembla del tot cert i els russos 25 anys després ens acaben de fer viure un inquietant revival del segle XX i de la Guerra Freda. Tot plegat perquè malgrat tot no tots els vells imperialismes varen acabar morint després de la segona guerra mundial. Anglaterra i França varen haver de donar la independència a les seves colònies que havien conquerit a partir del segle XVII. Si algú és mira la Rússia d’aquell mateix segle veurà que estava circumscrita a una extensió, que malgrat ser considerable, abastava només una part de la seva actual part nord occidental europea. La resta de territori de Rússia és territori que va ser conquerit i colonitzat, on centenars de cultures, com la dels tàtars de Crimea, varen ser minoritzades i assimilades o senzillament deportades als erms de Sibèria provocant neteges ètniques que han estat oblidades. Malgrat la pantomima “de l’home soviètic” i de la multiplicitat de repúbliques i repúbliques autònomes creades llavors, veiem que un cop caigut “l’imperi soviètic” ha ressuscitat l’imperi rus que encara sotmet de forma directa o indirecta a moltíssimes ètnies i nacionalitats.

Aquí en aquest sotmetiment i en aquest assimilacionisme cultural és on hi ha les veritables semblances, aquelles que no els interessa veure al senyor Margalló i a la immensa majoria dels espanyols. La diferència entre les colònies britàniques i franceses és que estaven a l’altre costat de l’oceà i en canvi les russes i les espanyoles, les que encara els queden, tenen una continuïtat geogràfica lligada per la colonització cultural el que els permet un control i disposició molt més fàcil dels recursos d’aquests territoris.

23 de març de 2014

7 de març del 2014

Els miralls d’Ucraïna.

Les declaracions aquests darrers dies del Ministre d’Afers Estrangers espanyol sobre el conflicte a Ucraïna demostra que aquest no deixa de ser per a ell un mirall en el que veure reflectit els seus desitjos d’impedir un referèndum a Catalunya. D’aquí l’estranya alineació de la diplomàcia espanyola defensant la integritat ucraïnesa i negant la possibilitat que Crimea pugui decidir el seu futur. El cap de la diplomàcia espanyola fa abstracció del conflicte, l’ignora totalment pel que sembla, i només li serveix com cas exemplificador per a la seva dèria, impedir una consulta a Catalunya. La mateixa dèria que fa que Espanya encara no hagi reconegut Kosovo. Defensant Ucraïna defensa la lògica dels estats i la inalterabilitat de les fronteres. Ara Defensa això perquè és el que li convé i perquè no pot fer cap altra cosa sense enfrontar-se amb la resta de la UE, però en el seu fur intern, en el de molts que pensen com ell, fins i tot els sobra la independència d’Ucraïna. En cas que fos factible suprimir-la s’arrenglarien descaradament amb el russos, ja que dins de la seva lògica Rússia és el seu “aliat estatal i imperial natural”.

Però no només són els espanyols els que es miren a l’espill ucraïnès, també des de Catalunya s’ha sentit alguna veu, poc entenimentada o malintencionada, a la que se li enfot un rave el que li passi al poble de Crimea i al d’Ucraïna per extensió. El conflicte de Crimea pot semblar un conflicte llunyà, en cap cas comparable amb el cas català; això és així, però depenent de com evolucioni pot influir en el nostre Procés.

Crimea ens pot semblar molt lluny, un problema del que no entenem gaire i sobre el que es massa senzill simplificar, però realment no és pas tant lluny es a la porta de la UE i pot tenir uns certs paral•lelismes amb el que passa a casa nostra. Per altra banda, no és la primera vegada que el que passa a Crimea influeix a Catalunya. Un amic de les comarques centrals em referia que, ara farà exactament 160 anys, entre les pregaries i dites de l’època n’hi havia una que deia “Déu ens doni aigua i sol i guerra a Sebastopol”; durant la guerra de Crimea (1853-1856) els mercats cerealístics europeus es varen veure fortament sacsejats per aquella guerra i el preu del cereal es va incrementar significativament per l’augment de la demanda des de diversos països europeus i el tancament de les exportacions russes.

Ucraïna a la seva part més occidental, aquella que durant molts anys va pertànyer a l’imperi austrohongarès i durant uns anys del segle XX a Polònia, la majoria de la població es ucraïnesa i de parla ucraïnesa, el mateix passa al nord del país on hi ha la capital, Kiev. En canvi la part oriental, Kharkov, Donetsk i tot el Sud des d’Odessa a l’estret de Kerch i a la pròpia península de Crimea els russòfons són una minoria molt significativa, quan no simplement són majoritaris en la major part d’aquest territoris.

Ucraïna, el seu significat és terra de frontera, el mateix que les Krajines als Balcans eren les zones de població eslava frontereres amb l’Imperi Otomà. Ucraïna fins als darrers decennis del segle XVIII no tenia sortida al Mar Negre, tota la zona costanera, inclòs el kanat de Crimea, pertanyia a l’Imperi Otomà. A la guerra russo/turca del 1768 fins al 1774 l’imperi rus va conquerir Crimea i tota la zona de la costa. Va ser una conquesta russa, més que no pas ucraïnesa i la nova zona conquerida va ser ocupada i colonitzada per població russa i ucraïnesa. A Crimea es va mantenir la població tàrtara, que finalment fou deportada per Stalin a Siberia en acabar la segona guerra mundial en ser acusats d’haver col•laborat amb els ocupants alemanys. A partir de llavors, la majoria de la població a Crimea va ser russòfona. Al 1954 en temps de Khruschev, que era ucraïnès, Crimea va ser “cedida” a la RSS d’Ucraïna, amb estatus de RSSA (república socialista soviètica autònoma). Després de la perestroika es va permetre el retorn de part de la població tàrtara de Crimea que ara és una de les minories de la península.

A Ucraïna després d’uns anys de corrupció i empobriment general del país sota el govern de Ianukovitx aquest ha caigut a causa de la revolta popular. Ianukovitx aliat quasi incondicional de Putin s’havia estimat més mantenir-se sota ègida russa, que acostar-se a la UE, entre altres raons, pel que s’ha vist, perquè els russos en cap cas li qüestionaven l’alt grau de corrupció d’un país que semblava haver convertit en la seva pròpia dacha.

La situació a Ucraïna es força complicada des del punt de vista econòmic. Amb una dependència total pel que fa al tema energètic de Rússia, un dels tres gasoductes que exporten gas a Europa travessa territori ucraïnès. Per altra banda Ucraïna que es va independitzar com a potència nuclear, va renunciar a aquest tipus d’armament amb la garantia que serien respectades les seves fronteres al mateix temps que cedia les bases militars de Crimea, fins als anys 40 d’aquest segle, a Rússia que no vol renunciar a les mateixes i per altra banda intenta ara forçar la devolució de la “donació” de Crimea de fa 60 anys.

No sabem realment, a hores d’ara, quants ciutadans russòfons poden estar interessats en pertànyer a un país, Rússia, amb un alt índex de corrupció i manca de llibertats, com els que han patit a Ucraïna sota Ianukovitx o bé pertànyer a un estat que s’acosti a la Unió Europea, com han reclamat lluitant i morint al carrer molts ciutadans ucraïnesos en aquests darrers mesos. No sabem quants són allà els que en el seu argot i a la seva manera pensen que estan “mejor unidos” a Rússia.

Qualsevol solució del conflicte s’hauria de produir de forma totalment democràtica i pactada, no sembla ara per ara que això pugui ser en aquests moments. El parlament de la República autònoma de Crimea ha aprovat, només amb l’assistència d’una part dels seus membres, un referèndum que ha de tenir lloc en els propers dies. Per altra banda Rússia continua estenent, de facto, la seva ocupació militar de la península. Mentre la UE intenta contemporitzar ja que la dependència energètica del gas rus és molt important i les principals potències europees, Alemanya en primer lloc, tenen moltes inversions que cuidar i mantenir a Rússia.

Mentre, a Catalunya el que passi a Crimea i a Ucraïna ens ha de preocupar, tant pel drama humà que allà es pot produir, com per els ensenyaments que gent com en Margallo puguin extreure del que allà pugui passar. És per això que com fa 160 anys des de Catalunya ens cal adaptar la lletania. “Déu nos doni aigua i sol i que no hi hagi guerra a Sebastopol”.

7 de març de 2014