30 de desembre de 2012

Fragilitat democràtica

" Article publicat el passat dia 29 de desembre de 2012 al número 21 de "La Veu" el butlleti de Rcat. "


Els catalans hem estat supeditats els darrers segles a un Estat Espanyol, que ja molt abans havia entrat en decadència tot just quan semblava tocar el cel amb les mans en temps de “Felipe II”. Ens vam allunyar durant molt temps dels corrents culturals i polítics que tenien lloc a Europa.

L’Estat espanyol a diferència dels països del Nord marcats per l’empremta de la Reforma Protestant o de la França de la Revolució queda sumit en una letargia fruit de la seva decadència. Queda al marge de les revolucions liberals del segle XIX, jugant durant el dos darrers segles un paper secundari dins el concert de les nacions d’Occident. La revolució industrial només truca a la porta de Catalunya i també al País Basc. La resta del territori espanyol queda ancorada en el endarreriment, en un món agrari latifundista en el que l’analfabetisme es predominant i les oligarquies que detenen el poder oprimeixen als camperols com en els temps feudals.

A Europa, fruit dels sotracs de la historia, es produeixen avenços respecte dels quals la major part d’Espanya queda al marge. Només a Catalunya una burgesia emprenedora, que al seu torn actua com a mecenes cultural, segueix la petja del desenvolupament europeu.

Durant els darrers segles l’Oligarquia espanyola exerceix un poder monolític. Durant el segle XIX, després de tres guerres civils i múltiples “pronunciamientos”, la Restauració Borbònica permet una ficció democràtica amb l’alternança al poder de liberals i conservadors, mentre creix la corrupció i no s’aconsegueix sortir del retard secular. El primer terç del segle XX és una continuació de l’anterior; es reprimeixen tots els intents d’avenç en les llibertats. Les accions repressives culminen amb una dictadura, una guerra civil i una nova i llarga dictadura fins ben entrat el darrer tercer terç del segle XX.

La nostra democràcia es hereva i conseqüència de tot això, el breu parèntesi que va suposar la II República, liquidada per la guerra civil, no va deixar el pòsit suficient en les incipients formes democràtiques, ateses les tensions, convulsions i enfrontaments entre les diferents ideologies.

Arribem a la transició, com aquell qui diu “tocant d’oïda”. Realment mai hem tingut una tradició democràtica. Fins i tot els constants i disciplinats lluitadors antifranquistes, que des de la clandestinitat mantenien la flama de la llibertat, no deixen de ser , molts d’ells, ideològicament còmplices d’altres dictadures que sumeixen en la foscor a una part important d’Europa durant decennis. Malgrat tot, si que varen aconseguir deixar una empremta cultural en el subconscient col•lectiu que encara mediatitza els estats d’opinió; del que és políticament correcte o incorrecte. Varen crear un imaginari de bons i dolents que sembla inamovible, amb un maniqueisme infantil, del que molta gent encara beu. Tot això ha fet molt poc per un debat enriquidor i un contrast del pensament polític i de les idees en general. Tenim una societat en molts aspectes “monocorde”, hereva dels temps de la lluita antifranquista. Encara avui en els mitjans traspua aquesta forma d’entendre i d’analitzar els fets.

Malgrat que l’Estat espanyol durant la dictadura franquista es modernitzà aparentment, sobretot a partir de finals dels anys cinquanta, tot plegat era més ficció que realitat ja que es continuava amb uns indicadors econòmics allunyats dels de la resta d’Europa . Però el que a la llarga ha estat més significatiu i perdurable de la dictadura ha estat l’establiment d’ unes formes de relació social supeditades a una manera “totalitària i intransigent” de interpretar la realitat.

La democràcia que va arribar després de la mort al llit de dictador, l’anomenada transició, es va bastir sobre l’oblit i el silenci. Va ser un passar pàgina decebedor. Ara després de quasi quaranta anys es comencen a veure i patir les conseqüències d’aquella democratització mal feta. Ara ens trobem que cultural i políticament Espanya regressa a uns temps que molts, innocentment, creien totalment enterrats. Hem tornat a un estat nacionalista, agressiu, caspós i uniformitzador, amb uns tocs d’autoritarisme en els que comencen a sentir-se cada dia més a gust els “decimonónicos espadones salvapatrias” que tornen a amenaçar impunement a través dels mitjans de comunicació que els fan d’altaveu.

Els catalans estem patint un “recentralització emocional” som de nou testimonis i hem de suportar formes d’orgull hispànic que recorden molt aquelles manifestacions de recolzament al dictador durant l’autarquia; “Si ellos tiene U.N. nosotros tenemos dos”.

L’Estat espanyol no se’n surt, està de nou al lloc que sembla pertocar-li; al nord de l’Africa i al baix ventre d’Europa. L’atur, l’analfabetisme funcional i la conseqüent nul•litat professional d’una gran part de la població són denominadors comuns. Mai es podia haver pensat que disposant de tanta informació la majoria de la població tindria tant poc criteri. Mai, fa quaranta anys, haguéssim somiat que en un règim de llibertats la classe política hagués propiciat que la majoria de la ciutadania visqui al marge.
Tot això fa que la nostra democràcia sigui dèbil, sense fonaments sòlids. Que la classe política, de tots els colors, sigui eminentment conservadora i poruga per por a perdre estatus i privilegis.

No tenim una diferenciació clara dels tres poders; legislatiu, executiu i judicial. La justícia, els seus òrgans representatius són un lloc on tots els partits col•loquen els seus afins. En una democràcia fràgil com l’espanyola es pot donar els cas paradigmàtic que un Parlament autonòmic aprovi una llei, el Congrés de diputats també l’aprovi i que el poble la ratifiqui en referèndum, perquè després, un Tribunal Constitucional, que democràticament no ha triat ningú, la modifiqui i anul•li en part.

Si el procés català cap a la Independència finalment acaba reïxin hem d’aprendre que per tenir un democràcia forta cal “desespanyolitzar-nos” de tots els hàbits i formes d’actuació als que alguns, aquí, tan bé s’hi han adaptat. Perquè hem de tenir clar que perquè hi hagi democràcia de debò cal regeneració política.

desembre de 2012




25 de desembre de 2012

La convivència segons Rivera.

Albert Rivera acusa a Mas de trencar la convivència a Catalunya. Aquest jove llicenciat en Dret, empleat en excedència d’una important entitat bancària, ha trobat la pedra filosofal per a les seves ambicions personals. Pot excel•lir en protagonisme, pot fer servir la seva “verborrea” en millors escenaris dels que el serien permesos fent la seva feina d’advocat i, per tant, tenir una colla de seguidors i admiradors incondicionals, “una claca”.

Com a persona que no ha governat es pot permetre pontificar i acusar, motius no li falten. Construeix sofismes i fets aparents o certes veritats; per desgràcia no li falta una gran part de raó quan denuncia la corrupció i l’endogàmia del sistema polític.

Amb una aparent capacitat oratòria, amb un verb contundent i un cert tot d’agressivitat dialèctica denuncia amb contundència i argumenta a favor de les seves tesis. Malgrat tot, no deixa de ser foc d’encenalls. El seu discurs es espuri i curt, perd contundència de forma proporcional al temps que dura. No deixa de ser un “mantra” que repeteix les idees de forma cíclica unes darrera de les altres fins que les darreres atropellen les primeres. És un polític de tres frases, contundents i ben apreses; un polític de leitmotiv, però no de discurs, el discurs, el de debò, el pot arribar a ennuegar.

Tots els discursos polítics s’han de basar en raons i en aquest cas tant en Rivera com l’Alicia Sanchez-Camacho, la qual també perd consistència de forma proporcional a la durada o davant qualsevol interferència que no estigui en el seu guió aprés, en tenen poques de raons.Per això utilitzen el discurs de la por, un discurs ple d’arguments capciosos o falses idees edulcorades. Una de elles és la de la convivència, una convivència que tal i com la plantegen només es possible sempre que molts facin esforços d’adaptació i callin, mentre els altres no siguin molestats ni se’ls requereixi la més mínima mostra de generositat envers els homes i dones de la terra on viuen.

En Rivera crida contra en Mas a qui acusa de trencar la convivència. Veiem, doncs, quina ha estat aquesta convivència! Ha estat la convivència de la por, la del silenci, la de la submissió. Així ha estat durant 300 anys, amb èpoques dolentes i altres molt pitjors. Mentre els catalans hem estat acollonidament dòcils hi ha hagut, segons ells, convivència. Mentre els catalans hem aprés l’idioma de l’ocupant, del “sotmetedor”, hi ha hagut convivència. Mentre tots els ciutadans de llengua catalana, per mandat constitucional, hem tingut el dret i el deure, sobretot el deure, de saber el castellà hi ha hagut convivència. Aquí molts han pogut viure còmodament de forma monolingüe, en alguns casos sense el més mínim respecte ni concessió als ciutadans catalanoparlants.

Ha estat la convivència de la renuncia dels catalans a exercir poder polític, ha estat la renuncia a fer valdre els nostres drets més elementals el que ha permès aquesta convivència a la que fa referència el senyor Rivera. Ai las! Però quan els catalans volem ser nosaltres mateixos però respectuosos amb la diversitat de la nostra ciutadania, cap dels partits amb poder polític real es planteja que el castellà no sigui llengua oficial a Catalunya, llavors diuen que es trenca la convivència. Quan els catalans volem ser subjectes i no complement indirecte i subordinat de la historia, llavors surten veus com la seva parlant del trencament de la convivència. Són uns falsaris!

Que ningú s’enganyi el discurs d’en Rivera no és un discurs d’esquerra, és un discurs adreçat a un cert sector de l’esquerra, bàsicament dels votants del PSC. Però el discurs d’en Rivera és bàsicament un discurs nacional, nacional espanyol. És un discurs adaptat als temps; aparentment és socialment esquerranós en defensa de la justícia social, com ho era de defensa de la justícia social, salvant les distàncies, el discurs de la Falange de fa 80 anys. El discurs d’en Rivera davant la darrera vaga general on criticà a "tort i a dret" i cridà a tirar endavant plegats sense recolçar-la és, “modernitzant-lo, el del sindicat vertical, patrons i obrers junts per a major gloria d’una Espanya totalitariament uniformitzada.

La convivència d’en Rivera, la que en Mas trenca segons ell, es basa en la “intocabilitat” i el caprici de personatges amb un cert ressentiment social envers tot allò que traspua catalanitat. La Convivència d’en Rivera és la de “mejor unidos”, no pas millor units, i a ser possible tots enrassats en la llengua preeminent. En Rivera juga a cavall guanyador, encara que en un terreny difícil, sabent que té la simpatia de les estructures d’un Estat. Té enfront aquells que aspiren a tenir un Estat per defensar la seva minoritat cultural i els drets i el benestar econòmic, sense espoli, de tots els seus ciutadans, ell inclòs.

El senyor Rivera fa trampa, sap a favor de qui juga i qui té dins de la seva tropa. Per això ningú no s’ha d’estranyar que el seu segon digui “quina llàstima” quan el portaveu de les CUP al Parlament de Catalunya parla que els catalans varen sobreviure al franquisme. Un gest com aquest defineix plenament qui són!

El senyor Rivera enganya, coincideix amb el PP i amb Plataforma per Catalunya, coincideix ideològicament. També físicament en les concentracions polítiques a favor de la unitat d’Espanya, com la que es va fer a la plaça de Catalunya el passat 12 d’Octubre o la del dia de la Constitució. De moment no vol sortir a la mateixa foto, no per discrepàncies fonamentals, sinó perquè vol la seva part del pastís, a ser possible més grossa que la dels altres. No vol sortir a la mateixa foto perquè vol mantenir el negoci de la seva paradeta, rés més que això el separa de les altres dues formacions; en definitiva, poc el separa de l’herència sociològica del franquisme, reciclada en nacionalisme español cada cop més intransigent, o potser ingransigent com sempre.

25 de desembre de 2012



6 de desembre de 2012

El cas Gumpert

Potser el cas ha passat més desapercebut del que caldria possiblement gracies a l'inefable Wert que acapara tot el protagonime.Potser el que passa és que ens estem tornant mesells i ja ens hem acostumat a ser menystinguts i menyspreats. Que de terres endins de la Península Ibèrica ja no esperem res de bo i que aquesta ha estat una més, en un “suma y sigue” inacabable de barbaritats i actituds maldients contra Catalunya i els catalans.

Però hauríem de reflexionar perquè el que ha passat amb el cas Gumpert és molt més greu del que aparenta. A la Alemanya dels anys trenta, sota el règim de Hitler, calia, per tenir un càrrec en el partit, demostrar la puresa racial; calia demostrar que a la teva família des del segle XVIII no hi havia cap "taca", que la “sang pura alemanya”no havia estat contaminada per cap avant passat jueu.

El presumpte “atac” rebut per Sonia Gumpert, per haver-la “acusat” de que la seva candidatura tenia “traces” de catalanitat és greu, però més greu sembla la resposta que aquesta aspirant a degana del Col•legi d’advocats de Madrid ha donat per defensar-se.

Sonia Gumpert, el seu equip, han negat ser catalans, cosa obvia, i ser segregacionistes, sembla que no n’hi havia prou amb la primera negació, pel que sembla calia fer la segona. Déu voler dir que a part de molts catalans segregacionistes, que diuen ells, hi ha segregacionistes que no són catalans i es deuen voler segregar d’algun lloc, ves a saber!

Ja es veu que per aspirar a qualsevol cosa important a Espanya d’entrada s’ha de negar la catalanitat, per molt que Sonia Gumpert, mostri el seu respecte pels catalans que se senten espanyols. Malgrat no sigui suficient, perquè d’entrada s’ha de negar rotundament la catalanitat afermant-se en la espanyolitat, el sentiment espanyol!

Això és el mateix, tornant a l’exemple de l’Alemanya dels anys 30/40, calia demostrar que no s’havia estat “contaminat” amb sang jueva, no era suficient per aspirar a càrrec que el besavi jueu s’hagués fet catòlic 100 anys abans. El pecat original existia igualment.

El mateix passa ara, primer es nega la catalanitat, condició “sine qua non” per ser quelcom al poder de l’Estat espanyol. Després es nega, evidentment, el segregacionisme, per a continuació “tolerar” als catalans que es senten espanyols. Però com que continuen essent catalans que no aspirin a res, per molt que s’hagin convertit. Aquí esta el quid de la qüestió; l’endogàmia de poder tancat de la casta dominant a Espanya, que fa segles que perdura, i que no vol, no permet, “cossos estranys o aliens”.

No podem, de forma frívola com ells acostumen a fer, acusar als espanyols de nazis ni molt menys. És un argument massa tronat, massa fàcil, malgrat que l’exemple històric, proposat aquí, té un cert paral•lelisme inquietant. Es tracta d’un tema de castes, d’un tema de classe i de superioritat, d’un tema de domini al que cal buscar l’origen en la noblesa castellana del final de l’Edat Mitja, la mateixa que va fer la cort als Austries i als Borbons. És un estat mental, una manifestació i un tret cultural de la majoria de la societat espanyola, hereva de la societat del regne de Castellà; amb un clara vocació de domini i sobretot de continuar detenint el poder per part del seus i solament dels seus.

Els catalans mai tindran, ni molt menys exerciran, el poder a Espanya. Mai més cap català serà primer ministre o cap de govern. Hi ha hagut excepcions que confirmen la norma, Pi i Margall ( 39 dies) o el general Prim (565 dies). Malgrat cap dels dos exercia de català, exercien d’espanyols. Estem parlant de ni tant sols dos anys entre quasi 300. Més recent en la historia tenim el cas del jacobí Borrell, al que se li varen buscar les mil i una perquè no fos cap de llista a les eleccions per part del PSOE l’any 2000 havent de cedir el lloc a qui havia perdut les primàries en votació front ell, Joaquin Almunia.

Per ser quelcom a l’Estat espanyol, per aspirar a ser, cal demostrar l’absència de catalanitat, tal i com ho ha fet la Sonia Gumpert. Els catalans, que renunciïn i reneguin de la seva condició poden aspirar a ser tolerats, poden aspirar a fer de bufons com el Sr. Boadella, poden aspirar a que els llegeixin els seus llibres, inclús poden aspirar a fer negocis i molts de cèntims. Però el poder, el poder de debò, sempre estarà a les mateixes mans. Que ningú no s’enganyi! Els catalans ja no hi tenim res a fer a Espanya i molt menys manar!

6 de desembre de 2012