27 de juliol de 2013

Apunts des de la Cerdanya (IV) – La línia Pirineus


Quasi mil anys després que l’eix que davallant nord sud per les valls de la Llosa i per les poblacions D’Arànser, Músser, Lles i Travesseres i continuant més al sud per les valls de Bastanist i Ridoliana, amb Montellà com centre d'aquest eix a prop del Segre, hagués servit de frontera i defensa contra les incursions dels musulmans provinents de la plana de Lleida per l’Oest, la zona va tornar a recuperar el seu paper defensiu, malgrat que aquest cop “l’enemic” fos esperat des de l’Est.

Un cop finalitzada la guerra civil espanyola, el règim franquista es va alinear, en principi, al 1940, amb les potències de l’Eix Berlín - Roma que tant l’havien ajudat. Malgrat tot, no va desaparèixer mai la por a una invasió alemanya. Les pors del règim de Franco es varen incrementar a partir de la derrota dels règims de Hitler i Mussolini, quan les tropes aliades varen arribar al 1944 als Pirineus. En molts casos aquestes tropes estaven formades per unitats d’exiliats republicans. El temor a l’entrada de tropes aliades recolzant a les forces republicanes, de les que la invasió temporal de la Vall d’Aran al 1944 en va ser un tast, varen decidir al règim franquista a crear una línia fortificada des del Mediterrani al Cantàbric.

A partir del 1944 es va començar la construcció la línia defensiva projectada amb més de 10.000 búnquers i fortificacions diverses, de les que es calcula que fins al 1950 se’n varen fer prop de la meitat. Les fortificacions estàtiques, que tant havien impedit durant la Primera Guerra Mundial les ofensives dels exercits al Front Occidental (1914-1918), es varen ja mostrar totalment obsoletes durant la segona Guerra Mundial.

Ni les fortificacions belgues a Eben-Emael, ni la gegantina línea Maginot construïda per França varen impedir la Guerra Llampec – Blitzkrieg – que va fer caure França en poques setmanes davant les forces alemanyes. Tampoc la Muralla de l’Atlàntic construïda pels alemanys va impedir la invasió a Normandia, ni molt menys la línia Sigfrido, bessona alemanya de la Maginot francesa, va impedir la invasió definitiva d’Alemanya per les tropes nord-americanes.

Quan el règim franquista decideix la construcció de la Línia Pirineus està “arribant tard a la història”. La línia Pirineus serà una obra d’una magnitud immensa per a un país arruïnat. Va caldre la mobilització de milers de treballadors, molts d’ells provinents del nord, asturians principalment, acostumats pels treballs en la mineria, a la perforació de galeries i túnels.

La línia Pirineus va ser una obra tant inútil com avui pot ser l’Ave Toledo-Cuenca-Albacete. Una despesa que més enllà de la seva pretesa utilitat no tenia cap més altre objectiu que justificar la preeminència del règim militar espanyol sobre la població i al mateix temps va servir per autojustificar-se i tenir entretingut a l’exèrcit .

Les obres, pròpiament dites varen durar fins a començaments dels anys 50 i es va fer el manteniment de les mateixes fins al 1960. Nomes es va construir la part bàsica del sistema defensiu. Eren “clústers” autònoms, però en teoria coordinats, que mai es varen arribar a armar. Tampoc s’havien creat les infraestructures necessàries per l’allotjament de les tropes ni molt menys s’havien habilitat unes comunicacions útils i mot necessàries per permetre l’abastament a l’eix del Segre, entre la Seu d’Urgell i Martinet. Cada conjunt de fortificacions havia de donar cabuda a un batalló de soldats (de 400 a 800), l’armament previst eren nius de metralladores, llocs de tirador i granaders juntament amb alguns dispositius de defensa amb artilleria, que vistes les dimensions dels búnquers, només hagueren permès la instal•lació de peces lleugeres i antitancs. Les galeries eren claustrofòbiques, veritables rateres, que podien donar cobertura a molt pocs homes i molt limitades en quan al possible emmagatzemament de munició i queviures, amb unes condicions d’allotjament totalment inhòspites i insalubres.

En el cas de la Cerdanya les defenses més importants estaven a la zona de Músser, Montellà i Villec, amb la intenció d’aturar l’avenç de les forces invasores a l’eix del Segre entre Martinet i La Seu d’Urgell. Com ja s’ha dit era un concepte defensiu totalment obsolet abans de la seva construcció. Es donava per suposat que en primera instància es renunciava a la defensa del conjunt de la Cerdanya. Segurament aquestes defenses haurien estat fàcilment copades, atesa la superioritat de l’armament de l’enemic potencial i la seva supremacia aèria. Tot això hauria impedit la mobilitat de tropes de substitució, queviures i municions. Aquestes defenses, doncs, haurien estat fàcilment sortejades mitjançant operacions aerotransportades, com les que els aliats ja havien fet a la fase final de la Segona Guerra Mundial.

Mes endavant amb l’inici de la Guerra Freda i l’aixecament del bloqueig internacional al règim de Franco aquesta línia defensiva va caure en l’oblit. Amb el temps els búnquers i galeries varen servir de magatzems pels pagesos de la zona, per refugi de pastors i també amagatall de les mercaderies dels contrabandistes.

Ara una part de les mateixes està oberta a la visita del públic. Són una curiositat, però també un tràgic testimoni d’un règim que es va limitar a subjugar a la població, en aquest cas la catalana, que havia estat alineada amb el bàndol vençut a la guerra civil. La població es va veure obligada a col•laborar en la seva construcció i molts pagesos propietaris de terrenys i pastures varen veure confiscades part de les seves propietats sense cap mena de compensació.

Tot plegat un esforç i una despesa totalment inútil, que només va servir per a la justificació d’un règim dictatorial i per donar protagonisme a l’exèrcit. Salvant les distàncies un projecte tant inútil com l’AVE radial que només serveix per a justificar un concepte d’Estat espanyol, que és tan obsolet com la Línia Pirineus.

27 de juliol de 2013

26 de juliol de 2013

Apunts des de la Cerdanya (III) – Ridolaina

Fins ben entrat el segle XX la recollida manual de cereals començava als voltants del mes juny. Les colles de segadors que es desplaçaven, d’un canto cap a un altre del país, ho feien en funció del moment en que el grà estava madur a punt per a la sega, es començava per la plana, a Vic o Figueres per exemple, i s’acabava a les comarques de muntanya on l’hivern havia estat més llarg. Aquest seria el cas de la Cerdanya, on aquest any, per exemple, encara quedaven camps per segar a mitjans de juliol.

Les colles de segadors un cop acabat el treball a les comarques de la plana es desplaçaven a la Cerdanya. Aquest és el cas del segadors del Bergadà, que feien cap a la Cerdanya desplaçant-se a traves de la serra del Cadí, a Meranges fins i tot pujaven colles des d’Olot. Al conjunt de la Cerdanya dels que en tenim més referències són dels segadors provinents de Gósol. Les colles de segadors eren capitanejades per aquell qui pactava amb els diferents propietaris el nombre de persones necessàries, els preus i condicions; bàsicament allotjament i queviures. Normalment d’un any per l’altre les colles repetien i ja tenien més o menys assignats els masos on anirien.

El desplaçament des de Gósol, al Bergada, fins a la Cerdanya es feia travessant el Cadí pel Pas dels Gosolans a 2430 metres d’alçada. Segurament el trajecte no devia durar més d’un dia, sortint de Gósol a 1.400 metres d’alçada, enfilant-se per Prat Llong sota la costa Cabirolera i flanquejant la serra Pedragosa fins que un cop superat el desnivell de més de 1000 metres, travessat el pas, es descendia pel prat d’Aguiló i la Vall de Ridolaina fins a Bellver.

La vall de Ridolaina a la que li dona nom el torrent del mateix nom que davalla de forma abrupta i sobtada des de la Serra del Cadí, igual que els torrents de Bastanist o de Quer més a l’oest, s’obre per eixamplar-se a l’alçada de Nas i acabar definitivament a la plana de la Batllia, sempre sota l’ombra dels pics d’Aguiló i Comabona. Conforma, doncs, en gran part, la ruta o camí dels segadors per la vessant nord de la serra del Cadi.

Aquest camí dels segadors és el que va seguir Picasso al 1906, quan després d’una estada a Gósol va decidir traslladar-se a Paris, va sortir de Gósol fins a Bellver, amb Fernande Olivier, un traginer i una mula per després continuar fins a Puigcerdà i Vernet les Bains camí de la capital francesa.

Ara la ruta dels segadors també s’està donant a conèixer com el camí de Picasso. Aquesta ruta també és, en part, quasi coincident amb el Camí dels Bons Homes que ens recorda la ruta seguida pels càtars occitans que varen poder fugir de Montsegur i arribar fins al Bergadà.

Com es pot veure la vall de Ridolaina ha estat molt transitada al llarg de la història, ara molts dels seus camins, tal i com devien ser, han desaparegut. Han estat substituïts per pistes forestals, que menen a algun refugi, però que bàsicament són utilitzades per a l’explotació de la fusta dels frondosos boscos de la vessant nord del Cadí. En alguns llocs aquestes pistes estan desdibuixades, per desús, o perquè el terreny és inestable com al capdamunt de la vall als Planells de la Baga, malgrat tot, el recorregut està totalment senyalitzat. Encara, però, resten trams de la ruta dels segadors que ens poden donar una idea clara de com eren fa segles, fins i tot abans que passés Picasso. Corriols estrets que fan llaçades, per guanyar alçada, per terrenys abruptes i tarteres inestables on en prou feines podia passar una mula o una persona a peu. Camins de ferradura que comunicaven les diferents valls del Pirineu i que durant l’Edat Mitjana eren la única ruta de comunicació entre valls sempre que el temps ho permetés, essent pràcticament infranquejables durant els mesos d’hivern.

Aquestes valls que a vegades ens semblen solitàries i desemparades tenien un valor estratègic ja que des d’elles es podia controlar una gran part de la zona, en el cas de la vall de Ridolaina juntament amb la de Bastanist formaven la part sud de l’eix des on es vigilava l’entrada a la Cerdanya des del Oest i els passos de muntanya al sud i nord de la comarca. Cal recordar que fins aproximadament l’any 1005 la zona va estar amenaçada per les “aceifes” dels musulmans que des de la vall del Segre s’enfilaven cap als comtats pirinencs del nord, sota domini cristià, principalment a començament d’estiu per destruir o capturar les collites i en busca de botí i esclaus.

A la vall de Ridolaina a la seva vessant occidental hi ha les restes de la Torre de Sant Romà, construcció dels segles XII/XIII que juntament amb Sr Martí dels Castells aigües amunt de Martinet seguint el Segre i el Castell de la Llosa a la vall del mateix nom més al nord conformaven un eix que controlava la part occidental de la Cerdanya, en una segona línia per darrera dels castells Arànser, Lles, Travesseres i Montellà, ara totalment desapareguts i que en una forma o altra, a l’Alta Edat Mitjana moltes defenses eren encara construïdes en fusta, devien ja d’existir quan a començament del segle IX els comtats catalans es varen deslliurar del domini andalusí.

Aquestes profundes valls, com la de Ridolaina, muts testimoni de l’historia, varen tornar a ser protagonistes molts segles després d’un altre sistema defensiu, a la llarga estèril. Però aquest es tema per un altre dia.

26 de juliol de 2013

25 de juliol de 2013

Apunts des de la Cerdanya (II) – El Cojo de Màlaga

“Si voleu visitar esglésies romàniques millor que visiteu les del cantò francès, perquè les d’aquí les varen cremar totes durant la guerra”, ens varen indicar des de l’oficina de turisme de Bellver, “si alguna imatge es va salvar és perquè la varen guardar a l’ajuntament”. A l’ajuntament? Aquesta és la pregunta que em va assaltar, m’haguessin dit amagada a qualsevol indret, a una casa de pagès o enterrada a la muntanya, però a l’Ajuntament? Em va semblar d’entrada inversemblant, sabent que en els primers dies de la guerra civil un lloc oficial era, aparentment, el menys adient per amagar una imatge o un capellà.

Per altra banda, en alguna ocasió havia llegit quelcom del líder anarquista de la Cerdanya que havia mort en un enfrontament a Bellver al 1937. Aprofitant, doncs, les tardes d’uns més de juliol poc habitual, amb més tempestes i ruixats dels normals, era qüestió de fer servir el temps per llegir sobre el tema; que segur que devia haver-hi informació a l’abast.

En començar la guerra civil la FAI-CNT es va fer amb el control de Puigcerdà i la pràctica totalitat de la comarca. En els primers dies es varen produir els incendis i saquejos d’esglésies. El Comitè de la Cerdanya controlat pels anarquistes estava liderat per Antonio Martín, conegut com el Cojo de Màlaga; malgrat que era natural de Belvis de Monroy a la provincia de Càceres. A ell se li atribueix la següent dita: “ En Madrid manda Largo Caballero, en Barcelona Companys i en la Cerdanya mando yo”.

En els primers mesos de guerra el grup anarquista de Puigcerdà controlava la frontera i tota la comarca. El Cojo de Màlaga va establir la seva residència i lloc de comandament a la Torre del Remei, edifici que curiosament va ser respectat tant pel que fa al continent com al contingut. Eren temps de fugides de persones perseguides per la seva condició política o religiosa que pretenien passar la frontera per a refugiar-se a l’estranger o passar a la zona controlada pel bàndol sollevat. Les forces d’ordre públic controlades pel govern de la Generalitat, poques naturalment, poc tenien a fer, tant sols un paper secundari i en tot cas si no “obeïen” les directrius del “rei de la Cerdanya” corrien el perill d’esser desarmades o quelcom pitjor, tal i com va succeir al començament de la primavera del 1937 quan des del govern de la Generalitat es va pretendre establir l’ordre legal a la comarca.

En els primers mesos de la guerra es varen produir execucions de persones, és una etapa fosca, però si que hi ha els testimonis de alguns dels assassinats comesos i de com s’anava a buscar a les víctimes. El camió utilitzat era conegut i temut a la comarca, en algunes localitats varen trobar una forta oposició a aquestes passejades de la mort, essent frustrada alguna de “les recollides” per l’acció decidida dels veïns. Aquest va ser el cas de Bellver de Cerdanya.

Des del Comitè de Puigcerdà es controlava la producció agrària. Es controlava també la fàbrica de llet condensada que hi havia a Puigcerdà i s’exigia el lliurament de queviures, suposadament amb destí a Barcelona per abastir el front, als pagesos de la zona. Per la força, més que de bon grat, es lliurava la carn, la llet, cereals, farratges i altres productes de conreu. L’excepció va ser la Vila de Bellver, la segona en importància de la comarca. Sobretot un cop recuperada l’autoritat de l’Alcalde, Joan Solé d'Esquerra Republicana, que al principi de la guerra li havia estat sostreta en favor d’un Comitè local controlat pels anarquistes però que ben aviat va perdre l’ascendent sobre la població cosa que li va permetre el retorn com l’alcalde que democràticament havia estat elegit.

Des d’aquell moment es produeix una sèrie “d’estires i arronses”entre Bellver, amb el seu alcalde al front, i el Comitè de Puigcerdà amb el “Cojo de Màlaga” com a líder indiscutible. Les amenaces i incidents es varen succeir durant els primers mesos de 1937 malgrat les visites d’alts càrrecs de la Generalitat, entre ells Tarradellas, per intentar rebaixar la tensió i retornar la legalitat a la zona. Però cada cop que giraven cua aquestes autoritats el Cojo de Màlaga reprenia el seu ferri control sobre la comarca amb l’excepció de Bellver.

Finalment es va dur a terme l’amenaça llençada diverses vegades d’assaltar Bellver. La tarda del dia 27 d’abril de 1937, mentre la majoria d’homes de la localitat estaven feinejant en els camps dels voltants de Bellver i dels seus nuclis veïnals alguns d’ells a uns quants quilòmetres de distància, tres columnes de la FAI/CNT amb alguns membres del POUM, provinents de Puigcerdà, Alp i la Seu d’Urgell es varen presentar davant Bellver en nombre de tres-cents fortament armats. Varen controlar tots els accessos al poble per tal d’impedir la tornada a la localitat dels homes que eren al camp. A primera hora de la tarda es va llençar l’atac.

Dins de Bellver en prou feines hi havia forces fidels a la Generalitat, sumaven com a molt vint homes, entre ells alguns carrabiners. Es parla d’una metralladora, mitja dotzena de màusers i diverses escopetes de caça. Des del primer moment l’alcalde Solé va coordinar la defensa dels assetjats parapetats a la zona alta de Bellver darrera les muralles medievals.

El Cojo de Màlaga va dirigir l’atac al front de la columna procedent de Puigcerdà, va començar a travessar el pont sobre el Segre i va llençar un tret, presumiblement, com a senyal per a l’inici de l’atac per les altres dos columnes que assetjaven Bellver des del Sud i des de Ponent. El tret va ser respost des de Bellver amb una “granissada” de bales que varen abatre a l’instant al Cojo de Màlaga. L’enfrontament es va perllongar durant varies hores, fins que els assaltants varen demanar treva per recollir ferits i morts. Durant aquesta aturada del combat la columna de Puigcerdà va abandonar el setge, cosa que durant la nit feren les dues restants. Cap dels assetjats de Bellver va morir. A la matinada següent varen arribar forces de la Generalitat, provinents de Barcelona i Lleida, que havien pogut ésser avisades de l’assalt, forces que en el següents dies es varen fer amb el control de Puigcerdà i de la resta de la comarca.


Aquest va ser un tràgic preludi dels enfrontaments de maig de 1937 entre la CNT/FAI i el POUM per una banda i el Govern de la Generalitat i el PSUC per un altra.

La Tragèdia de la guerra civil va viure episodis que ara ens semblen inversemblants com aquest de Bellver. La pregunta que ens podem fer és: que feien més de 300 homes fortament armats, lluny dels fronts on es combatia la sublevació de l’exèrcit? Que feien aquestes forces oposant-se al govern de la Generalitat legalment constituït? Encara a dia d’avui algú s’estranya de perquè es va perdre la guerra?

25 de juliol de 2013

24 de juliol de 2013

Apunts des de la Cerdanya (I) - Ca la Núria

Ca la Núria és un petit restaurant de Bellver que ja porta quelcom més de tres anys de funcionament sota el guiatge de la xef Núria Bonet.

Ha estat una troballa accidental, no en coneixia la seva existència ni en tenia cap referència, ha estat una veritable sorpresa que ens ha fet encara molt més plaent l’estada d'uns dies a la comarca.

És un local petit, no gaire més d’un parell de dotzenes de places. La Carta no és pas extensa; es tracta bàsicament d’un menú amb 4 primers, 4 segons i 4 postres, que es poden, amb un suplement, substituir per altres plats. El preu del menú és de 16 euros el dies de cada dia i 23 els caps de setmana i festius. La beguda a part.

La Cuina es molt més que correcta i la presentació acurada, els atuells ja denoten que no ens trobem precisament en un restaurant de carretera, ni en un lloc de carn a la brasa o botifarra amb sequés. El Servei és professional, tant en les maneres com en la seva presentació. He estat a llocs, suposadament de molta més categoria, on el cambrer o cambrera va més despistat que una cabra en un museu i les maneres al servir la taula denoten una total falta d’ofici; no és pas el cas de Ca la Núria.

Dels plats us puc parlar de l’amanida amb esqueixada de bacalla, la sopa de tomàquet amb escuma de formatge, la pasta amb verdures i llagostins - algun altre dia preparada amb ceps, la torrada de sardines confitades acompanyada de xicoies. Suplementàriament es poden provar uns magnífics canelons de pollastre o un exquisit arròs de calamars amb suc d’escamarlans,...

El segons no desentonen, ni molt menys! Pastís de xai amb fruits secs, hamburguesa de bou farcida de formatge blau de la Cerdanya, orada al forn amb en escuma de patata, uns exquisits peus de porc sense feina, una xai al forn magistral, rap embolcallat amb pernil, bacallà amb salsa de carbassa, filet amb foie,...

La bodega no és excessivament extensa, però bastant més del que en un primer moment es podria esperar. Vins del país, juntament amb d’altres denominacions foranes. En citaré un, el “Bru de Verdú” denominació Costers del Segre, per allò de fer país i per fer-li justícia, al vi, és clar!

No sóc gaire aficionat als postres, per a mi sempre són secundaris, però si que vull fer esment de la “Tarte Tatin”, unes postres que ara es troben a molts llocs, encara que en pocs quedin ben aconseguides i en algun altre poden resultar quasi infames. La “Tarte Tatin” són, segons ens expliquen les cròniques, unes postres accidentals. Es varen fer per primera vegada en un pavelló de caça al Bois de la Sologne a la Loire als tombants del segle XIX/XX, quan una de les dues germanes que regentava el negoci de restauració, on s’atenia als caçadors que es desplaçaven a la zona, amb les preses per l’excés de clients va “muntar” un pastis de poma oblidant la pasta que per esmenar l’error va afegir sobre la poma que va acabar fent de base.

Una altra originalitat de la casa a l’hora del postres ha estat el “Gin tònic & Gin tònic”, una copa amb gelat de gin tònic, gelatina de gin tònic, escuma de gin fizz, i gelat de crema, acompanyada amb un gin tònic de Seagram’s , una ginebra seca, que contrasta i acompanya molt bé els gustos dolços de la copa de gelats.

Com he dit al principi una veritable i agradable sorpresa al cor de la Cerdanya, al carrer de la Batllia 61 de Bellver. Només resta felicitar a la Núria i a tot el seu equip.

24 de juliol de 2013.

6 de juliol de 2013

No són tontos, ni de bon tros! Però ens hem de saber explicar.

Fa uns dies vaig llegir a Vilaweb una carta d’una periodista de Santa Coloma a resultes d’un vídeo del CCN en que explicaven la descoberta dels “Garcia”, una família de Santa Coloma, del que suposa l’espoli que Espanya fa a Catalunya.

He de dir que pràcticament estic d’acord quasi al cent per cent en el que diu. Tens raó Odei! No ets imbècil ni de bon tros! Potser el plantejament del CCN en el seu vídeo no ha estat el més adient i t’he de donar la raó.

Ja fa uns anys en Joan Carretero el líder de Reagrupament deia en una trobada que ningú s’equivoqués amb la gent que viu a Catalunya procedent de la resta de llocs d’Espanya, que “no eren tontos”, que ell com a metge de capçalera, ara en diuen de família, tractava amb molts d’ells. En cap cas, afegia, cal tractar-los amb fals condescendència i que molt menys és necessari quan parlem amb ells fer-ho en castellà, molt menys si ens coneixen i saben que tota la vida ho hem fet en català.

Potser has de saber disculpar un cert “acomplexament” que encara tenim molts catalans, suposo que a força de garrotades durant tants segles encara tenim uns tics que no ens afavoreixen, al contrari de totes aquelles persones, moltes d’elles de parla castellana, que un cop han arribat al convenciment del que és el millor per al país on viuen, també per a ells mateixos i per a les seves famílies, “desacomplexadament” i amb tota la naturalitat del món han comprés i molts s’han afegit a la causa sobiranista.

Malgrat tot, molt ens queda encara per avançar, encara cal arribar a molta gent que per diverses raons o per manca d’informació no han arribat on ha arribat l’Odei.

Ja estem en la tercera o quarta generació dels descendents d’aquelles persones de la resta de l’estat espanyol que varen arribar a Catalunya, a partir de la segona meitat dels anys cinquanta del segle passat. Els que els recorden com varen arribar, ho podem veure en les fotos de l’època, o molts dels ciutadans que tenim família d’aquella procedència, sabem que molts arribaven a l’estació de França, després d’hores de viatge en trens inqualificables – En aquest aspecte, malgrat l’AVE, no hem avançat gaire – , amb les maletes lligades amb “guita” i amb el cap ple d’incògnites.

Tots feien aquest llarg viatge, que altres continuaven cap a Alemanya, amb l’esperança d’un futur millor. Havien deixat la seva terra, cosa dolorosa per a tots el que ho han experimentat, la família, els amics i tant sols viatjaven amb els records. Molts començaven la seva nova vida en una habitació rellogada o en una “barraca” insalubre o mal construïda, com les que varen ser arrasades al Vallès en els aiguats de la tardor de 1962.

Buscaven una millor vida, buscaven un futur per a ells i per als seus fills, perquè mai més haguessin de passar pel que ells estaven passant. Ho varen aconseguir, no sense molt d’esforç i treball. Des on venien, en molts casos, ho feien fugint de la misèria i de la injustícia. Hem permeto recomanar, el trobareu fàcilment a You Tube, un vídeo que es diu “La humillación” de la pel•lícula “Los Santos Inocentes”; una historia d’un cas extrem, però possiblement no pas únic. Un deplorable exemple, però molt il•lustratiu.

Molts d’ells havien estat fortament represaliats, ells o els seus pares i familiars, durant la guerra civil. Havien viscut l’arribada a sang i foc de les forces franquistes als seus pobles i havien iniciat un primer èxode fugint de la barbàrie que aquelles varen desencadenar i quan tornaren al seu poble ho feren com a pàries. Durant molts anys varen guardar silenci, per por, una por que els va tenallar durant anys. Fins al punt que el seu silenci va impedir en molts casos que expliquessin a fills i nets el que havien viscut. Humanament és comprensible que volessin oblidar, que volessin viure un millor futur. El varen trobar a Catalunya que quasi va doblar la seva població en menys de trenta anys. Els catalans, també represaliats, malgrat estar assentats en millors condicions a la seva pròpia terra, poc varen poder fer per acollir-los en les condicions que haurien d’haver estat desitjables. Va ser més fàcil en les poblacions petites que en les ciutats del cinturó industrial que varen créixer com bolets en un total desordre que ha costat anys i panys esmorteir, però que mai hem sabut solucionar del tot.

No són tontos, potser alguns dels descendents no en són del tot conscients de tota la història, però que ningú es pensin que no s’adonen de la realitat. Molts, encara avui, cada any tornen al poble i no són imbècils ni són sords, ni molt menys són cecs. Per a la majoria d’ells no cal el vídeo del CCN. El que si que cal es donar-los, com a la majoria dels catalans més o menys de soca-rel, és informació que els ajudi a entendre perquè després de tants sacrificis ara molts d’ells, ja grans, han de patir en una terra on encara avui els seus ciutadans creen riquesa suficient per que ningú quedi desvalgut.

Cal donar informació, cal combatre pors i incomprensions, cal explicar-los el perquè, en la majoria de casos de les seves dificultats, perquè no es pot fer més. Perquè malgrat el sacrifici propi, dels seus pares o dels seus avís ara resulta que a Catalunya es viu pitjor que en altres llocs d’Espanya. El perquè el que varen construir amb tant esforç ara ja no els permet viure amb el serveis i amb la dignitat que es mereixen.

No cal, en la majoria de casos, fer-ho amb un castellà forçat, més tenint en compte que molts dels que tenen aquesta llengua com a pròpia i familiar fa temps que ho han entès i també ho saben explicar molt bé.

Cal entendre els sentiments, cal entendre a aquells que tenen el cor dividit, però també cal fer-los conscients que tots plegats ens hi juguem molt. La seva cultura no corre perill, la catalana sí. Durant anys l’escola catalana ha fet una feina integradora lloable, ha estat, no ens adonem, una feina titànica, per això ara és posada en qüestió. Avui la majoria dels ciutadans de Catalunya se l’estimen i volen el millor per a ella i per als seus fills. Ens hem de saber explicar i convèncer-los del que és el millor per a tots els seus ciutadans.

Per això des d’aquí permeteu-me agrair a l’Odei el seu escrit i la seva sinceritat, gràcies a ella i a tants com ella, entre tots, construirem una Catalunya millor.

6 de juliol de 2013

4 de juliol de 2013

La cruïlla del pròxim orient (i III)

Malgrat els centenars d’anys passats, més d’un miler, les lluites que varen donar forma a l’islam que avui coneixem continuen presents encara. Quasi mil quatre-cents anys després de l’Hègira i de les lluites entre faccions per la successió del califat, a més de les lluites internes hagudes fa segles entre les diferents tribus àrabs, entre sirians i iraquians, iraquians i medinesos , medinesos i egipcis, etc... lluny d’haver-se oblidat, són encara, a dia d’avui, presents al Pròxim Orient.

Als anys 70 va ser al Líban on les lluites, entre les diferents faccions de l’Islam a les que en aquell cas calia afegir les cristianes, varen ensangonar durant llargs anys el que fins llavors era conegut com la Suïssa de l’Orient. Ara, quasi 40 anys després es repeteix la mateixa historia aquest cop a Síria però amb ramificacions de nou al Líban. De nou enfrontats Shiís i aluites per una banda, sunís per una altra i els cristians i els drusos enmig del foc creuat.

El que vàrem creure que començava com una guerra contra la dictadura de l’Assad, sembla que s’està convertint en una lluita més de les mil•lenàries a la zona. Les faccions sunís comencen a fer por a Occident que no s’atreveix a recolzar l’oposició al règim Sirià per por a encimbellar un règim teocràtic a Síria, o almenys en una part d’aquest país, ja que el que sembla que queda clar és que el règim Sirià, malgrat portar ara la iniciativa militar, no podrà controlar tot el país i s’haurà de limitar a fer-se fort a la zona costanera i a la franja, al costat del Líban, que passant per Damasc, arriba fins al Golan controlat per Israel.

El mateix succeix a Irak on la minoria suní, durant tots els anys del règim baasista al poder, ara sembla limitar-se a controlar la seva zona al temps que els elements més extremistes de la mateixa mantenen en escac a la majoria shií a base d’atemptats.

Què hi ha al darrera de tot això? Doncs possiblement la preeminència religiosa suní a la zona amb el recolzament dels dòlars del petroli. Els règims de les monarquies del Golf, amb Aràbia Saudi al front, són règims feudals on la variant wahhabita del sunisme és la religió preeminent. Aquesta branca de l’islam és la més intransigent. Pretén l’aplicació de la sharia sense cap tipus d’esmortidor. Les monarquies del Golf fa anys que juguen al que aquí col•loquialment diem “la puta i la ramoneta”. Ja que necessiten de la tecnologia d’occident i del recolzament dels països occidentals, tant com aquests països necessiten del seu gas i petroli.

El gust pel luxe oriental i les grans quantitats de diners que els generen els recursos naturals, afegides a les ambicions de les empreses que hi veuen una zona emergent en aquests països, els ha portat a una aparent modernització amb la construcció de ciutats i complexes avanguardistes, però per sota estan subjacents les mateixes estructures de poder tribals de sempre, un estats feudals, tancats, amb una religió cada cop més intolerant i que estan expandint, en primer lloc en els països sunís, per mitja de les madrasses que generosament financen. Atraient a les escoles coràniques d’aquests països i als centres d’estudis islàmics estudiants de tot el món munsulmà, principalment dels paisos islàmics sunís.

El retrocés del laïcisme a Turquia, a ulls dels occidentals, pot tenir molt a veure amb la corrupció de l’estat. Massa anys sota poder o tutela dels militars garants de la reforma kemalista que va occidentalitzar el país. Podem arribar a creure i comprendre que potser els era necessari un revulsiu. Algú pot pensar que l’islamisme moderat podia haver estat una resposta adequada. Malgrat tot, l’esperit missioner del wahhabisme hi deu tenir quelcom a veure. Ara, però, cada cop és veu més clar l’autoritarisme que destil•la, aquest islamisme moderat, en la figura d’Erdogan que pretén que Turquia sigui el país líder a la zona i “exportar” als paisos de la primavera àrab un sistema parlamentari on tingui cabuda l’islamisme “moderat”.

Conjunturalment mentre els països del Golf, principalment Aràbia Saudí, són aliats d’Occident. Una part del wahhabisme, de l'anomenat salafisme radical que se'ns fa visible amb les diverses franquícies d'Al-Qaeda, s'enfronta directament a Occident, però una altra part sap que encara no tenen prou força per imposar totalment la seva versió de l’islam i que cal anar a pams. No guanyen res amb un enfrontament directe amb occident, ja que encara tenen amenaces més properes i poderoses que afrontar i per això, de moment, necessiten el recolzament dels Estats Units i d’Europa.

Per altra part, hi ha un desig per part d’algunes monarquies del Golf de tenir un pes més important en l'àmbit internacional, aquest pes no el poden tenir ni per la seva extensió, ni per la seva demografia, però si que el poden obtenir pel seu poder econòmic. Aquest ha estat el cas de Qatar, sí el de les samarretes del Barça! També el país on es va crear Al-Jazeera, cadena informativa, referent durant molts anys als notres telenotícies. Qatar va recolzar en el seu dia les faccions rebels que a Líbia varen derrocar a Gadaffi. Ara semblaria que podrien estar darrera d'algun tipus d'ajut econòmic que podrien estar reben algunes faccions que lluiten contra l’Assad. Contra el règim sirià sembla cada cop més clar que lluiten grups radicals sunis, que a poc que ens descuidem arrasaran, si no ho han fet ja, algun poble cristià. Potser també estiguin al darrera de l'execució d'un franciscà el passat mes juny.

Que passarà a Egipte ara que tot just ha estat deposat Mursi? Que faran els germans musulmans? Evidentment hi haurà una nova radicalització. Egipte és un país estratègicament més potent, però no seria d’estranyar que alguna “dadiva” anés a parar a algun grup yihaddista que pot atemptar contra qualsevol tipus d’objectiu. Els coptes també ho són un objectiu i un obstacle per a un Egipte totalment islamitzat. Un Egipte que, malgrat tot, per la seva falta de recursos no pot, encara que voldria, liderar els països àrabs com en els temps de Nasser, però, que en canvi controla el Canal de Suez una via vital per al comerç mundial.

Les monarquies del Golf necessiten encara la protecció d’Occident perquè temen als shiís, els que tenen subjugats dins de les seves fronteres, com a Bahrein, on va haver d’intervenir les tropes saudís per sufocar una revolta en el marc de la primavera àrab. Com també temen als shiís que tenen a l’altra riba del Golf a Iran. Per això el règim d’Ahmadinejad contínuament enfrontat a Occident els anava com anell al dit. Ara amb l’elecció de Rohani i la possibilitat que es restableixi el diàleg amb Occident això no els deu fer gaire gràcia, ja que pot canviar les coordenades estratègiques i les polítiques a la zona. El sunísme, el wahhabisme, el primer que vol és la seva preeminència en tot l’islam i fins ara possiblement potser eren del parer que si s’escapava alguna garrotada contra Iran, encara que fos Israel, encara que haguessin de sobrevolar el seu territori, ja els hagués estat bé.

Per totes aquestes possibles raons i per moltes altres que ara encara ignorem els països àrabs, els islàmics del Pròxim Orient en el seu conjunt, tenen altres coses en que pensar i el tema del poble palestí o el de l’estat d’Israel, que ens servien d'excusa per començar a parlar del Próxim Orient, poden arribar a ser secundaris, malgrat que quan la conjuntura canvií l’enfrontament israelià/palestí pot tornar a ser un tema capital per tots ells.


4 de juliol de 2013

3 de juliol de 2013

La cruïlla del pròxim orient (II)

...

Iran és el tercer gran país de la zona. Iran és un país islàmic, de majoria shií, al contrari de Turquia i Egipte que són majoritàriament sunís. Igual que Turquia i a diferència d’Egipte no es tracta d’un país àrab.

Iran és hereu d’una tradició cultural que, malgrat tot, té una línia més o menys continua des de fa més de 2.500 anys. Per Iran han passat els medes, els aquemènides, els grecs que es varen mantenir després de la mort d’Alexandre el Gran sota la dinastia selèucida, els parts, els sassànides i finalment els àrabs que malgrat introduir l’islam, no varen aconseguir, com a la resta de països els pròxim orient i nord d’Àfrica, imposar l’àrab.

Va ser en canvi la ja mil•lenària cultura “persa” la que va fer importants aportacions culturals al món àrab i malgrat esser islamitzats varen conservar molts dels seus trets culturals i la seva llengua. Iran, ja en l’època moderna a partir del segle XVI, no va ser mai colonitzat a diferència d’Egipte que primer va estar sotmès a l’imperi turc a partir del 1517 i des de finals del segle XIX i una part del XX a la Gran Bretanya.

Iran, durant el segle XIX, es va modernitzar sota la pressió de les potències occidentals que no la varen arribar a colonitzar; ja que formava un estat tap entre els imperis rus, britànic i otomà.

Durant la segona guerra mundial va ser ocupat transitòriament per les potències aliades. Acabada la segona guerra mundial i entre els anys 1953 i 1978 el Sha Reza Pahlevi, amb el suport de les potències occidentals va governar amb plens poders. Va intentar modernitzar i occidentalitzar el país. Malgrat tot al 1979 el seu règim va caure essent substituït pel règim de la república islàmica. Durant vuit anys va patir l’agressió d’Irak amb el suport implícit de les potències occidentals. Durant els darrers anys Iran ha estat governada per elements conservadors del règim islàmic en contraposició a d’altres reformistes liderats per l’ayatollah Khatami. El darrer president conservador reelegit al 2009 sota la sospita de frau va fer sortir al carrer a la gent que va ser durament reprimida, ara a les eleccions del 2013 ha assolit el poder el representant reformista Rohani substituint al conservador Ahmadinejad.

Iran, a diferència de Turquia i Egipte, té amplis recursos naturals, és un dels principals productors de petroli i gas del món. En els darrers anys ha estat enfrontant a occident pel seu programa d’enriquiment d’urani, que ha fet sospitar que, a l’igual que va fer el Pakistan, estigui en procés d’obtenir armament nuclear. La victòria del reformista Rohani i la seva crida a establir ponts de diàleg amb occident, fa pensar que de ser així podrien canviar les estratègies i equilibris de poder a la zona.

La societat iraniana, almenys la de les zones urbanes, es força avançada i malgrat tractar-se d’una república islàmica el paper de la dona no és ni bon tros tan secundari o fins i tot nul com a les monarquies del Golf.

És doncs, sobre aquests tres països, que “pivota” la política a Orient mitjà, juntament amb les monarquies del Golf que malgrat tenir un pes econòmic molt important, no tenen la mateixa importància demogràfica ni la mateixa aparent influència, cosa que substitueixen amb substancioses ajudes a càrrec de la factura del gas i el petroli.

Malgrat haver, en el seu dia, desenvolupat importants rols estratègics, tant pel que fa a l’enfrontament amb l’estat d’Israel en el cas de Síria o pel que fa a les reserves de petroli i la política enfront Iran als anys vuitanta per part d’Irak, aquests dos països juguen ara un paper més irrellevant al pròxim orient. Ambdós dividits en lluites que enfronten a les faccions shiís i alauís contra els sunís a Siria i als sunís enfront el shiís a Irak. Irak sota la dictadura del partit Baas va mantenir soterrada les lluites religioses mil•lenàries entre faccions de l’islam, gràcies a un ferri control de la minoria suní sobre la resta del país. El mateix, però a l’inrevés, passava fins ara a Síria on la minoria alauí/shií ha perdut el control d’una part important del país a mans dels rebels majoritàriament sunís, enmig d’una cruel guerra que ningú sap com aturar.

Finalment les monarquies petrolieres del Golf, amb l’Aràbia Saudí al front, juguen un rol rellevant, gràcies als beneficis obtinguts amb el petroli. Les monarquies del golf han jugat al llarg dels darrers anys un paper determinant en els esdeveniments que han succeït a la zona. La seva influència s’ha manifestat de diverses maneres més o menys obertes, recolzant els moviments que els semblaven beneficiosos per al seus interessos i subvencionant el proselitisme religiós, això darrer s’ha fet d’una manera més soterrada, evident a la zona, però no tant evident als ulls de l’opinió pública occidental.

Els països del Golf estan governats per dinasties d’obediència religiosa suní en la seva vesant Wahhabita. El Wahhabisme va ser un moviment religiós iniciat, dins del sunisme, al segle XVIII a la península aràbiga. És un moviment religiós radical, que vol basar totes les lleis de forma rigorosa en la sharia i es destaca pel seu desig d’expansió. Desig d’expansió que gràcies a la monarquia saudita i alguna altra del Golf que financen moltes de les madrasses –escoles coràniques- arreu del món, estan aconseguint estendre una versió més radical i intolerant de l’islam. A Turquia també s’està produint aquest proselitisme, per això no és d’estranyar el retrocés del laïcisme instaurat per Ataturk als anys 20 i 30 del segle passat.

A partir del wahhabisme, deriven el salafisme i les interpretacions més radicals de l’islam, entre d’altres aquelles que volen el restabliment del califat universal, és a dir el successor de Mahoma i príncep dels creients governant material i espiritualment sobre un islam unificat i en expansió. Aquí en aquests desitjos d’unificació i expansió, que són determinants en el wahhabisme, hi ha una de les altres possibles claus d’alguns del conflictes actuals a la regió.

....

4 de juliol de 2013


La Cruïlla del pròxim Orient (I).

Darrerament sembla ser que ja només es parla de Palestina als concerts independentistes catalans i en els “al•legats” de la C.U.P. La situació d’inestabilitat a Orient Mitjà és tant gran que la causa Palestina, que semblava ésser l’únic problema del món àrab, ha quedat en segon o tercer terme.

En primer lloc tot el que està succeint a Orient Mitjà ens els darrers anys es de tant difícil comprensió que a la majoria se’ns escapen molts detalls i som incapaços de situar-nos en el context en que tot està succeint.

Ens cal recordar que la zona afectada és l’origen de la civilització. Sumeris i egipcis en primer lloc, als que amb posterioritat s'afegiren i succeiren les civilitzacions dels hitites, els assiris, els babilònics, jueus, perses i grecs, entre altres. Malgrat tot, ara s’estan excavant a Anatòlia assentaments humans, origen de les primeres ciutats, de fa quasi 10.000 anys – a Göbekli Tepe – que encara podrien endarrerir més l’origen del que es considera la civilització.

La zona està determinada per tres grans estats, amb una població tots ells al voltant de 80 milions de persones; Egipte, Turquia i Iran. Tots tres són països musulmans; sunites els dos primers i majoritàriament xiïta l’Iran.

En aquestes hores expira l’últimàtum que l’exercit egipci ha donat al govern de l’islamista Mursi perquè arribi a un acord amb l’oposició per evitar l’escalada de protestes i un conflicte que podria desembocar en guerra civil o un nou cop d’estat. Egipte és, dels tres grans països de la zona, el més endarrerit econòmicament. El seu principal recurs és el turisme atret pel seu gloriós passat històric. La majoria de la població viu a les ribes del Nil en una estreta franja de territori de poques decenes de quilòmetres i al Delta, la resta del territori més del 90% és desert. A Egipte, amb la majoria musulmana suní, “conviuen” els cristians coptes que representen al voltant del 10% de la població, percentatge que tendeix a disminuir. Egipte va liderar el moviment dels països àrabs durant els anys 50 als 70 dels segle passat i va estar en diversos moments unit políticament a Síria (República Àrab Unida) i fins i tot conjunturalment amb Líbia (República Àrab islàmica), malgrat que tot va acabar finalment amb un enfrontament bèl•lic entre ambdós. Egipte té greus problemes econòmics i estructurals. Molta de la població viu en condicions precàries des del punt sanitari, alimentari i de salubritat.

El que es va anomenar primavera àrab i que va començar a Tunísia es va estendre a altres països. El moviment a Egipte va tenir un lloc simbòlic, la plaça Tahrir de el Caire, i una exigència la dimissió del president Mubarak que feia més de 30 anys que exercia un poder autoritari. El procés va desembocar en unes eleccions que varen guanyar els “germans musulmans”, organització islamista que havia estat prohibida pel règim. Malgrat, aparentment, haver restat inicialment al marge de les protestes, que varen fer caure al Rais Mubarak, els germans musulmans varen obtenir la victòria a les eleccions. Encara que pràcticament havien estat en la clandestinitat eren l’única força opositora establerta i organitzada. Els enfrontaments del president islamista Mursi i dels germans musulmans amb la judicatura egípcia i amb l’exèrcit que va intentar continuar jugant un paper moderador en tot el conflicte, suposadament per mantenir la seva preeminència. Finalment l'enfrontament amb els estaments laics, atès l’intent d’aplicar mesures legals atenent el que diu la shària, ha acabat en les protestes actuals i en l’exigència de la seva dimissió per part de molts egipcis.

Un altre dels tres grans actors de la zona és Turquia. El més desenvolupat i occidentalitzat dels països de la zona. Turquia que va entrar al segle XX essent encara un imperi que controlava tota Anatòlia, una gran part dels Balcans - Albània, Kósovo, Macedònia, part de Grècia i de Bulgària. Així com Síria, Irak, Palestina, Transjordània, l’Hedjaz – costa oest d’Aràbia-, amb el llocs sants de la Meca i Medina i també la part septentrional de la costa oriental de la península aràbiga. Durant la primera guerra mundial va provocar l’ignominiós holocaust armeni que sempre han intentant negar. Un cop derrotats al 1918 varen perdre tots els seus territoris al marge de la península d’Anatòlia que també anava a ser dividida entre les potències vencedores. En aquell moment va sorgir la figura de Mustafà Kemal que va aconseguir mantenir Anatòlia i la zona europea al voltant d’Istambul. Kemal va declarar la guerra als grecs foragitant-los de la costa egea de Turquia, completant la neteja ètnica entre poblacions turques i gregues, que s’havien iniciat al 1912/1913 quan els turcs varen perdre la part nord de l’actual Grècia, la zona de Salònica. Atatürk – pare dels turcs -, sobrenom de Mustafa Kemal, va abordar de forma ràpida i directa la modernització i occidentalització de Turquia. Va suprimir el que quedava del soldanat, va declarar l’estat laic, el va occidentalitzar començant per l’alfabet; suprimint el de caràcters àrabs i canviant-lo per l’alfabet llatí. Va crear un “corpus jurídic” basat en el codi napoleònic, va donar vot i igualtat de drets a les dones i, per sobre de tot, va intentar crear un estat nacionalment homogeni, de base turca, malgrat un de cada 6 habitants era kurd.

Turquia es va mantenir al marge de la segona guerra mundial i es va alinear amb occident durant la guerra freda formant part de l’OTAN. Turquia es va desenvolupar molt més que la resta de països de la regió. Durant anys va viure sota la “tutela” militar, l’exèrcit era el garant de les reformes modernitzadores d’Ataturk. En les èpoques en que es varen produir eleccions democràtiques es varen alternar conservadors i socialdemòcrates, amb períodes intercalats de governs militars. Turquia fa anys “que truca a la porta de la Unió Europea”. Malgrat tot, les negociacions s’han eternitzat el que ha començat a provocar que cada cop més Turquia miri cap als països del seu antic imperi, intentant liderar els processos aparentment democratitzadors que s’han iniciat amb la primavera àrab. No és pas aliè a aquest actual estat de coses la política de l’actual primer ministre des del 2003, l’islamista Recep Tayyip Erdogan, que s’ha enfrontat a l’estament militar i ha intentant introduir noves lleis “més adients” amb el fet de tractar-se d’un país islàmic; aplicació limitada de la sharia, límits als llocs on es pot consumir alcohol, en l’àmbit familiar fa portar a la seva dona i filles el mocador, cosa que està prohibida constitucionalment en determinats àmbits públics, per tractar-se d’un estat laic i considerar-se el mocador un signe religiós,... A tot això s’afegeix la cada cop més gran grandiloqüent i megalomaniaca actitud d’Erdogan que ha aparegut en actes sota un gran mural amb la foto gegant d’Ataturk i la seva al costat de la mateixa mida. Tot plegat ha provocat que en els darrers mesos hagi estat contestat per una gran part de la població, principalment a les zones urbanes, havent de fer front a una onada de manifestacions sense precedents a Turquia.

Finalment el tercer gran estat de la zona, Iran ...

3 de juliol de 2013